Catalunya

L’evolució geològica

L’actual configuració física de Catalunya és el fruit d’una complexa història geològica, en la qual hom pot distingir dues etapes principals. La primera —el cicle hercinià— es desenvolupà al llarg de l’era primària: en començar aquesta, Catalunya formava part d’una conca oceànica, geosinclinal, on, en una primera fase de repòs orogènic, es dipositaren materials sedimentaris fins, profunds, que foren objecte de processos de metamorfisme (esquists silurians). El plegament hercinià determinà, inicialment, un període de sedimentació més irregular (calcàries devonianes, conglomerats i gresos carbonífers), i després, a la fi de l’era, la constitució d’unes àrees emergides (massís de l’Ebre, massís catalanobalear), amb relleus plegats d’orientació NW-SE. La mar ocupava aleshores uns sectors que corresponien als actuals Pirineus i sector meridional del Sistema Mediterrani. Durant l’era secundària i l’inici de la terciària s’anaren acumulant materials sedimentaris en aquestes dues fosses marines (fossa pirinenca i fossa mediterrània). La segona gran etapa orogènica, el plegament alpí, afectà aquests sediments aixecant-los i donant origen als Pirineus i al Sistema Mediterrani, mentre es desenvolupava un procés d’enfonsament del massís de l’Ebre. Les fases de descompressió subsegüents al plegament determinaren l’enfonsament del massís catalanobalear i l’aparició de fosses tectòniques en el Sistema Mediterrani (Depressió Prelitoral) i en els Pirineus (Cerdanya). Els grans trets del relleu català restaven ja establerts. L’actual Depressió Central passà per una etapa de mar interior, on s’acumulaven els materials al·luvials procedents dels relleus pirinencs i mediterranis. La dessecació progressiva d’aquest sector, l’aparició de fenòmens localitzats de vulcanisme (regió d’Olot) i el desenvolupament de l’acció erosiva (particularment del glacialisme pirinenc) donaren els darrers tocs al procés afaiçonant les formes de relleu fins a donar-los els trets actuals.

El relleu

La morfoestructura actual de Catalunya respon a aquesta evolució general. Hom pot distingir tres grans unitats morfoestructurals: dues àrees muntanyoses —els Pirineus i el Sistema Mediterrani Català— que emmarquen una àrea interior més planera, la Depressió Central Catalana. Els Pirineus, al nord, constitueixen el tret major de l’estructura del país; són una potent serralada alpina, rígidament orientada d’oest a est, on materials predominantment primaris donen unes formes de relleu enèrgiques, accentuades per l’erosió glacial. A l’oest, la serralada pirinenca assoleix la màxima altitud i la màxima amplària; vers l’est, davalla i s’aprima fins a arribar a mar. Un conjunt de serres subsidiàries, els Prepirineus, formats per materials secundaris i terciaris —calcaris, predominantment—, s’adossen, paral·lels, a l’alta muntanya i, davallant progressivament cap al sud, representen una zona de transició entre aquesta i les terres baixes de la Depressió Central. També els Prepirineus són més amples i elevats a l’extrem occidental, a la regió de les Nogueres; es redueixen vers l’est, fins que, passat el Llobregat, donen pas a uns relleus més modests, que hom anomena Subpirineu. El Sistema Mediterrani, conegut també amb el nom de Serralades Costaneres, és constituït per dues alineacions muntanyoses paral·leles —La Serralada Prelitoral i la Serralada Litoral— separades per una llenca deprimida, la Depressió Prelitoral. Aquest conjunt es disposa paral·lelament a la costa, amb una orientació general NE-SW, de forma que, vers el nord-est, convergeix amb els darrers contraforts pirinencs (Serralada Transversal). Així, els dos grans sistemes orogràfics catalans es disposen segons una estructura que pren l’aparença d’un ventall mig obert cap al sud-oest, i que té com a eix l’extrem nord-oriental del país. La Depressió Central Catalana se situa entre aquests dos vorells muntanyosos, i és constituïda per un conjunt bastant complex de conques d’erosió, planes i altiplans. Catalunya disposa de 699,3 km de costa, la qual, però, presenta poques condicions marineres. La línia de costa és generalment rectilínia, molt poc articulada, i posseeix molt pocs entrants propis per a l’establiment de ports. Això és degut, d’una banda, al fet que la costa es disposa paral·lelament a les alineacions muntanyoses del Sistema Mediterrani; de l’altra, a l’existència d’un procés avançat de regularització dels accidents costaners (en el qual les aportacions al·luvials, la manca d’un onatge important i de marees, i les oscil·lacions del nivell de la mar han actuat conjuntament). L’indret on l’articulació de la costa és més elevada (el cap de Creus) és aquell on les alineacions pirinenques, amb una orientació est-oest, penetren en la mar. Al nord i al sud d’aquest sector, la façana litoral es caracteritza per l’alternança de sectors de costa brava (aproximadament un 40% del litoral), on el rocam entra directament en contacte amb la mar, i de costa baixa (aproximadament un 60%), on els dipòsits moderns oculten el sòcol rocallós i n'uniformitzen els escassos entrants.

Els materials i els sòls

La complexa història geològica de Catalunya ha determinat l’existència actual d’una gran varietat de terrenys. En línies generals, els terrenys primaris —restes dels vells massissos hercinians parcialment incorporats als relleus dels Pirineus i del Sistema Mediterrani— són constituïts per materials granítics i esquistosos; els terrenys secundaris són predominantment calcaris (Prepirineus, Garraf, etc.); els terrenys terciaris i quaternaris són formats per margues, argiles, gresos i conglomerats. La tendència zonal dels sòls catalans mena vers dues grans associacions: la dels sòls bruns forestals, juntament amb els sòls podzòlics de muntanya, als Pirineus i a les serres altes i mitjanes del país, i la de sòls bruns i roigs (dits fins fa poc mediterranis), que sustenten un bosc esclerofil·le perennifoli o garriga, a les terres més baixes. De la gran diversitat fisiogràfica, climàtica i lítica de Catalunya, resulta una gran varietat de tipus de sòls, en especial intrazonals i azonals. En el mosaic edàfic del país hom distingeix els sòls d’alta muntanya (més de 1 600 m), els sòls de muntanya mitjana i els sòls de planes. Entre els sòls d’alta muntanya hi ha, a més del pedruscall de les tarteres, els sòls minerals bruts damunt roca compacta, silícia o calcària, anomenats litosols, de perfil (A)C. Sobre granit, gneis i esquists, als Pirineus i al Montseny, són típics els rànkers, sòls poc evolucionats, humífers, de perfil AC. Un xic més evolucionats, de perfil A(B)C, són els sòls bru alpí i bru jove. En indrets molt plujosos s’originen sòls podzòlics de muntanya, que poden portar pseudoglei. El glei es presenta sovint associat als aiguamolls, als sòls hidromorfs orgànics de tipus torba. Sobre calcari, als Prepirineus, predominen les rendzines, de perfil AC, que cap als cims es poden acidificar restant sòls humífers litocàlcics, i terra fusca de natura relicta. Entre els sòls de muntanya mitjana hi ha, als cims de les serralades del Sistema Mediterrani i del Transversal, litosols associats amb rànkers i rendzines, sobre silici i calcari, respectivament; en llocs més secs o a menys altitud hi ha xerorendzines i xerorànkers. Sobre gresos de ciment calcari es disposen pararendzines. També abunda la terra fusca, però els sòls clímax d’aquest nivell són els bruns forestals de muntanya (terra bruna), de perfil A(B)C, que a la Catalunya humida es poden acidificar, sòls bruns àcids oligotròfics, i també lixiviar, sòls bruns rentats, de perfil ABC, freqüents sobre col·luvis eocènics, que enllacen en altitud amb els sòls bruns ocres i els rànkers criptopodzòlics. A la regió volcànica d’Olot hi ha sòl bru àndic. A la Catalunya subhumida i seca, sobre silici es dona terra bruna meridional, i sobre roca calcinal, sòls bruns calcaris forestals. Entre els sòls de planes, predominen, sobre materials fins terciaris i quaternaris, de les depressions Central i Prelitoral i planes litorals, els sòls bru calcari, bru càlcic i sieroziom, aquest últim a les zones més àrides de les comarques meridionals i occidentals. Els sòls roigs, abans dits mediterranis, entre els quals s’inclouen la terra rossa relicta i els paleosols fersialítics, abunden a les planes del litoral, les quals, vora mar, presenten bandes de solontxac que alternen amb sòls hidromorfs minerals, amb pseudoglei o amb glei desenvolupats especialment als deltes. A la depressió de l’Ebre, hi ha sòls bruts guixencs, solontxacs i regosols. A les terrasses fluvials antigues es donen sòls lixiviats, sòls loèssics, planosòls i sòls amb crostes calcàries. Aquests darrers són freqüents del Camp de Tarragona al Montsià. En certes depressions hi ha sòls de caràcter vèrtic. També els sòls equihúmics es donen en algunes planes de Catalunya.

La flora

Catalunya és compresa en la seva totalitat dins el regne fitogeogràfic holàrtic. Això significa que arreu hi predominen amplament les espècies pròpies de les regions temperades o fredes de l’hemisferi septentrional. Només a les comarques marítimes s’hi afegeix un molt petit nombre d’espècies paleotropicals, que es localitzen als costers abruptes orientats al sud, a les roques assolellades o a les comunitats aquàtiques.

En els darrers temps l’home ha introduït també algunes espècies neotropicals, que s’han naturalitzat sobretot a les zones suburbanes de la terra baixa mediterrània. Dins el seu caràcter general holàrtic, la vegetació catalana és extremament variada i inclou pràcticament representació de tots els grans tipus de paisatge vegetal que existeixen entre l’oceà Àrtic i la mar Mediterrània. Les tres regions biogeogràfiques, boreoalpina, eurosiberiana i mediterrània, que hom distingeix a l’Europa occidental, arriben totes tres a Catalunya, on es corresponen aproximadament i respectivament amb l’alta muntanya, amb la muntanya mitjana i amb la terra baixa. La vegetació boreoalpina és limitada d’una manera gairebé exclusiva als Pirineus, on comprèn els estatges nival, alpí i subalpí. L’estatge nival, de les neus perpètues, té el límit inferior cap a 3 100 m; la seva vegetació, constituïda per herbes poc nombroses i esparses i per criptògames, apareix sobretot en els rosts on la neu no s’aguanta. Aquest estatge, en forma típica, només es dona al Pirineu central, i principalment a l’Alta Ribagorça. L’estatge alpí, dels prats naturals, ocupa les altes zones de tots els grans massissos pirinencs, més o menys entre 2 300 i 3 000 m. Hom hi distingeix dos dominis climàcics: el domini del prat de càrex cúrvula (Gentiano-Caricetum curvulae), que comprèn la muntanya alpina de la Vall d’Aran, de l’Alta Ribagorça i de les terres pallareses properes, més o menys obertes a la humitat atlàntica; i el domini del prat de festuca supina (Pumilo-Festucetum supinae), no tan humit, estès del Pallars Jussà fins al Pirineu oriental. L’estatge subalpí, dels boscs boreals de coníferes (taigà), comprèn els dominis del bosc de pi negre (Saxifrago-Rhododendretum) i de l’avetosa (Goodyero-Abietetum). El primer, estès en diverses variants per tot el Pirineu català, ocupa la muntanya entre 1 600 m i 2 300 m, aproximadament. L’avetosa té importància sobretot al vessant nord de la serralada; a la Vall d’Aran apareix més o menys entre 1 200 i 1 600 m. Els poblaments de ginebró dels cims del Montseny representen una irradiació extrema de la vegetació subalpina vers el sud. La vegetació eurosiberiana, nemoral, caracteritzada en general pel predomini del bosc de fulla caduca, arriba cap al sud d’una manera contínua fins als Pirineus, el vessant septentrional dels quals és eurosiberià fins a la base; en el vessant sud de la serralada els paisatges eurosiberians se situen sobretot a les altituds mitjanes; en formes més o menys alterades, aquests paisatges, penetrats per elements mediterranis, caracteritzen la muntanya mitjana fins als ports de Beseit. Dues províncies eurosiberianes inclouen territori català: l’atlàntica dels boscs humits i de les landes acidòfiles, i la submediterrània de les rouredes seques. La vegetació atlàntica, empobrida, envolta el vessant oriental dels Pirineus, que rep la humitat de la Mediterrània propera, i arriba fins al Montseny. Hi podem distingir tres dominis climàcics: el domini de la fageda amb joliu (Scillo-Fagetum), propi del Pirineu septentrional i ben típic encara a la baixa Vall d’Aran entre 800 i 1 200 m; el domini de la fageda amb el·lèbor verd (Helleboro-Fagetus), que forma una banda més o menys discontínua entre (600) 1 000 i 1 600 m al Pirineu oriental i a les muntanyes marítimes humides fins al Montseny i en el qual el caràcter atlàntic hi és força atenuat; i el domini del bosc de roure pènol (Isopyro- Quercetum roboris), situat per sota les fagedes a la baixa Vall d’Aran, bé que un petit clap d’aquesta vegetació típica del vessant nord dels Pirineus apareix a la Garrotxa. La província submediterrània n'inclou grans superfícies al vessant sud dels Pirineus i també a les muntanyes més meridionals. A Catalunya hi han estat distingits cinc dominis climàcics que, en ordre de meridionalitat creixent, són: el domini del bosc de pi roig català (Hylocomio-Pinetum catalaunicae), estès per les valls continentals dels Pirineus, de l’Alta Ribagorça i al Ripollès, entre 1 300 i 1 600-1 700 m; el domini del bosc de roure de fulla gran amb blada (Aceri-Quercetum petraeae), limitat a alguns racons de les muntanyes marítimes compreses entre el Ripollès i el Montseny, entre 1 000 i 1 500 m, sobre sòl silici; el domini del bosc de roure martinenc amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis), que ocupa grans extensions sobre sòl calcari o almenys poc àcid a tot el vessant sud dels Pirineus, de l’Alta Ribagorça a l’Alt Empordà, com també a la muntanya més o menys humida de les contrades compreses entre la Garrotxa i el Moianès; el domini del roure reboll (Cephalanthero-Quercetum pyrenaicae), limitat als cims superiors de les muntanyes de Prades (900-1 200 m); i el domini del bosc de roure valencià (Violo-Quercetum), el més sec de tots, estès a altituds moderades (500-1 400 m) al Prepirineu central, a l’altiplà central i a les muntanyes meridionals, des de l’alta conca del Gaià fins als ports de Beseit (la part superior dels ports és ocupada per una variant d’aquests boscs en la qual l’arbre dominant és el pi roig). La vegetació mediterrània ocupa la major part del territori català; hi predominen, com als països tropicals, els arbres i arbusts sempre verds. La província boreomediterrània dels alzinars és la més extensa a Catalunya. Hom hi pot distingir tres dominis climàcics: el domini de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), relativament humit i amb forta influència eurosiberiana, que es mostra a les muntanyes amb influència marítima, entre 300-700 m i 800-1 200 m segons les contrades, bé que al Pallars Sobirà, en terreny silici, hi ha també algun clap d’alzinar muntanyenc; el domini de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis gallo-provinciale), que comprèn tota la terra baixa litoral i prelitoral des de l’Alt Empordà al Baix Llobregat, bé que més al sud els paisatges d’alzinar amb marfull tendeixen a situar-se a altituds compreses entre 300 m i 700-900 m, i bé que també els sòls silicis oligotròfics de la Selva i el Baix Empordà duen extenses suredes naturals; i el domini del carrascar (Quercetum rotundifoliae), més sec i d’afinitat ibèrica, que inclou una gran part de la terra baixa continental des del Bages i de la Noguera fins al Matarranya. La província austromediterrània de les màquies penetra poc dins el Principat de Catalunya. Hom hi pot distingir dos dominis: el domini de la màquia de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum), litoral, estès del Baix Llobregat a la part baixa del Montsià, entre el nivell de la mar i si fa no fa 300 m, i el domini de la màquia de garric i arçot (Rhamno-Cocciferetum), a l’extrem occidental de les planes del Segre, de clima molt àrid.

La fauna

La fauna terrestre de Catalunya correspon bàsicament a l’element medioeuropeu, amb importants contribucions de l’element mediterrani. En general, doncs, és una fauna amb més afinitats amb el conjunt d’Europa que amb la resta de la península Ibèrica. Els Pirineus constitueixen l’àrea més típicament medioeuropea; hom hi troba l’isard (Rupicapra rupicapra), la llúdria (Lutra lutra), el gat salvatge (Felis silvestris), el gall salvatge (Tetrao urogallus), l’almesquera (Galemys pyrenaicus), insectívor endèmic, l’àguila daurada (Hieratus chrysaetus), el trencalòs (Gypaëtus barbatus), el picot negre (Dryocopus martius), la perdiu blanca (Lagopus mutus), la perdiu xerra (Perdix perdix); es destaca també el voltor (Gyps fulvus), als Prepirineus (Pallars, Ribagorça) i també als ports de Beseit. i una fauna d’insectes molt rica i característica; el caràcter centreeuropeu de la fauna es manté per totes les serralades prelitorals i litorals, mentre que a la plana occidental es deixa sentir la influència de l’àrea estepària de la vall de l’Ebre. Entre els animals de procedència ibèrica hom pot remarcar la llebre (Lepus europaeus) en la seva variant petita, distinta de la grossa de tipus centreeuropeu (localitzada als Pirineus, on ateny fins a 6-7 kg), la perdiu roja (Alectoris rufa), que, tot i estendre la seva àrea de cria a Occitània, té el seu òptim a la península Ibèrica. El teixó (Meles meles), el senglar (Sus scrofa), el conill (Oryctalagus cuniculus) i la guineu (Vulpes vulpes) són alguns dels mamífers amb una distribució força general a Catalunya. En zones boscades hom troba l’esquirol (Sciurus vulgaris), el mart comú (Martes martes), el ‘gorjagroc’, i la fagina (Martes foina), el ‘gorjablanc’, la pell dels quals arribà a tenir prou importància econòmica, i ja entre els ocells, el duc (Bubo bubo). És corrent, en zones no conreades, la geneta (Genetta genetta). A les àrees litorals que han estat poc o molt preservades de l’acció humana, com ara el Delta de l’Ebre i els aiguamolls de l’Empordà són un destí important per a moltes espècies d’ocells migradors. Les poblacions de moltes espècies de vertebrats autòctons, especialment les més grans, han sofert al llarg del segle XX una regressió que les ha confinat a les àrees més remotes. Tanmateix, algunes espècies com l’isard han tingut una recuperació espectacular, resultat de programes de protecció iniciats els anys vuitanta, mentre que altres, com el senglar, adaptats a l’entorn humà i desproveïts d’enemics naturals, han augmentat els seus efectius. D’entre les espècies extintes, cal esmentar el llop (Canis lupus), desaparegut al segle XIX i, al Pirineu, la cabra salvatge (Capra pyrenaica) que, tanmateix perviu, protegida, als Ports de Beseit en la varietat Capra hispanica. Quant a l’os (Ursus arctos), avui dia és molt probablement extingit, malgrat les puntuals referències de la seva presència durant el segle XX al Pirineu català on, els anys noranta, hom dugué a terme uns polèmics intents de reintroducció.

Els espais naturals protegits

Per tal de preservar la biodiversitat i el patrimoni natural de Catalunya, el 1985 la Generalitat de Catalunya aprovà el PEIN (Pla d’Espais d’Interès Naturals), que delimita més d’un centenar de zones del territori objecte de protecció en graus diversos. 

De les 165 zones (2013), 19 són objecte d’una protecció especial que inclou equipaments i actuacions permanents destinats al manteniment de l’entorn, i són incloses en les categories de parc nacional, paratge natural d’interès nacional, reserva natural i parc natural, segons una gradació de més a menys protecció. En total, la superfície dels espais del PEIN és de 960.102 ha d’àrea terrestres i 77.818 ha d’àrea marina.

Les entitats gestores d’aquests espais són directament les administracions públiques (Generalitat, administracions provincials) o consorcis creats expressament. L’únic parc nacional a Catalunya és el d’Aigüestortes-de Sant Maurici (Pallars Sobirà i Alta Ribagorça), declarat l’any 1955.

Els paratges naturals són els del massís del Pedraforca (Alt Urgell, Berguedà, 1982), el de la vall del monestir de Poblet (Conca de Barberà, 1984), el del massís de l’Albera (Alt Empordà, 1986), i la finca Pinya de Rosa (Baix Empordà, 2006).Els parcs naturals inclouen els de la zona volcànica de la Garrotxa (1982), del Cadí-Moixeró (Alt Urgell, Berguedà, 1983), els Aiguamolls de l’Empordà (Alt Empordà, 1983), el Delta de l’Ebre (Baix Ebre i Montsià, 1983), el massís del Montseny (Vallès Oriental, Osona, la Selva, 1987), Sant Llorenç de Munt i l’Obac (Vallès Occidental, Bages, 1987), Montserrat (Bages, 1987), el Cap de Creus (Alt Empordà, 1998), els Ports (Terra Alta, Baix Ebre, Montsià, 2001), la Serra del Montsant (Priorat, 2002), l’Alt Pirineu (Pallars Sobirà, Alt Urgell, 2003), el Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter (Alt i Baix Empordà, 2010) i Collserola (Baix Llobregat, el Barcelonès i Vallès Occidental, 2010). Hi ha una reserva natural d’interès especial, el Delta del Llobregat (Baix Llobregat, 2010). Els espais naturals restants gaudeixen d’una protecció de tipus negatiu: la normativa es limita a evitar que l’acció humana hi pugui introduir modificacions substancials.

A banda, la UNESCO ha declarat les Reserves de la Biosfera del Montseny (1978) i de les Terres de l’Ebre (2013).

Dades generals

El valor del PIB a Catalunya el 1999 fou d’uns 15 990 000 milions de pessetes, xifra que representava el 19% del PIB del total espanyol i l’1,3% del PIB de la UE. La renda per habitant era d’uns 2 442,3 milers de pessetes; un 23% per sobre la mitjana espanyola, i pràcticament coincident amb la mitjana de la UE. Per sectors, els serveis ocupaven el primer lloc, amb una participació del 60% en el PIB, seguits de la indústria (32%), la construcció (7%) i l’agricultura (1%). Pel que fa als percentatges d’ocupació de la població activa l’any 2001, estimada en 2 816 488 persones, el primer lloc corresponia als serveis (62%), seguits de la indústria (25,2%), la construcció (10,3%) i l’agricultura (2,5%). La taxa d’atur era del 10,2% el 2001. En una superfície del 10% del territori, Barcelona i la seva àrea d’influència (Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme; Garraf, Vallès Oriental i Vallès Occidental) aporten més del 70% del PIB català i ocupen el 68% dels actius totals. El 2007 pot ésser considerat, en l’àmbit econòmic, com l’any pont entre la llarga etapa d’expansió començada el 1994 i el futur que s’obrí a partir d’aleshores. Aquesta característica es reflecteix en l’evolució de les activitats productives, especialment de la industrial. El 2007, l’evolució del producte interior brut (PIB) de Catalunya mostrà els primers símptomes de canvi de cicle en tancar l’exercici amb una alça del 3,54%, fet que significà un important alentiment respecte a l’exercici precedent. Els serveis, amb el 4,30% de creixement, foren el segment d’activitat econòmica que es mostrà més dinàmic i aportà 2,79 punts a l’increment general de l’economia, seguint l’expansió d’altres anys i fent de veritable motor tant de creixement com de creació de llocs de treball. La construcció, amb un increment del valor de la seva producció del 3,60%, reflectí un fort canvi de tendència respecte al 2006, en especial en l’àmbit de l’edificació residencial. Això es notà en els dos primers trimestres de l’exercici amb una forta frenada dels habitatges iniciats. La indústria creixé el 2%, per damunt de la mitjana de 1'1% del període 2000-06. Les activitats pròpiament industrials, com ara la fabricació de maquinària o el paper, entre d’altres, encara registraren creixements importants, mentre que les vinculades amb l’energia davallaren. El sector primari patí una caiguda del 3,51% que afectà tant l’agricultura com la ramaderia, la pesca o l’activitat forestal. El producte interior brut (PIB) acumulà un increment del 34% des del 2000. El 2004, la renda familiar disponible bruta per habitant era de 1 060 euros. El número d’afiliats al règim general de la Seguretat Social experimentà un increment del 3,1% el 2007, fins a arribar a un total de 2 751 213 persones, impulsat per l’alça del 4% del sector dels serveis, que situà el número total d’afiliats en 1 907 939 persones. En total hi havia 256 406 aturats.

Agricultura, ramaderia i pesca

La indústria i els sectors afins

Les comunicacions

Les comunicacions a Catalunya són condicionades, en primer lloc, pel pes demogràfic i econòmic desproporcionat de Barcelona i la seva conurbació en relació a la resta del territori i, en segon lloc, per la condició de zona fronterera i de trànsit entre Europa i la Península Ibérica. La primera d’aquestes condicions es reflecteix en l’estructura radial de les comunicacions, especialment en les terrestres. El traçat dels ferrocarrils de Catalunya, fortament centralitzat a Barcelona, disposa de dues línies de via ampla que van de Barcelona, per Mataró i per Granollers, a Girona i Perpinyà, una a Tolosa de Llenguadoc per Vic i Puigcerdà, una a Saragossa i Bilbao per Manresa i Lleida, una per Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú a Reus, Móra d’Ebre, Saragossa i Madrid, i una a Tarragona, Tortosa i València. Una altra línia, va de la Pobla de Segur per Lleida a Tarragona, i una altra, de Saragossa, per Alcanyís, a Tortosa. Per contra, d’ample normal és el tram de Barcelona a Sabadell i Terrassa. És de via estreta la línia del Llobregat, de Barcelona a Manresa amb la secundària d’Igualada. Els ferrocarrils de via estreta són integrats a la companyia Ferrocarrils de la Generalitat, dependent de la Generalitat de Catalunya, que gestiona 195 km de línia, el 12% del total, alguns dels quals, especialment els que circulen pel Vallès Occidental i el Baix Llobregat actuen com a ferrocarrils metropolitans a l´àrea de Barcelona, mentre que els de via ampla són competència de l’Estat a través de l’empresa RENFE, que gestiona 1.327,9 km de línia a Catalunya (1998) i transporta més de 100 milions de passatgers l´any a la xarxa que té a la comunitat autònoma, equivalent al voltant d’un 70% de tot el passatge. El 1997 entrà en funcionament l’Euromed, tren ràpid que cobreix el trajecte Barcelona-València en tres hores. Barcelona és l’única ciutat catalana que disposa de ferrocarril metropolità, mitjà de transport que a la darrera dècada del segle XX disposava de cinc línies i 80 km de recorregut, i que transportava a l’any entre 250 i 280 milions de passatgers. D’acord amb la creixent mobilitat i l’evolució previsible del poblament de la ciutat, que esdevindrà cada cop més un centre de treball al qual hom es desplaçarà diàriament des de les poblacions de residència perifèriques, aquest mitjà de transport té unes notables perspectives d’expansió (ja actualment, el Metro i el servei de rodalies de RENFE a Barcelona és el més utilitzat, amb les estacions de Barcelona-Sants i de Plaça Catalunya amb una mitjana conjunta d’uns 142 000 viatgers diaris en dia laborable). D’altra banda, el transport ferroviari ha de rebre un fort impuls amb la posada en marxa del tren d´alta velocitat que ha de connectar Barcelona amb Madrid i França. Els anys noranta hom inicià la construcció dels primers trams a Catalunya. La xarxa de carreteres té 12 016 km (1999), dels quals 5 492 (45,7%), són gestionades per la Generalitat. Aquesta xarxa es configura radialment en tres eixos principals (autopistes) que parteixen de Barcelona i s’estenen pel litoral cap a Perpinyà via Girona, cap al País Valencià i Andalusia passant per Tarragona i cap a Saragossa passant per Lleida. Els últims anys han entrat en funcionament l´autopista que uneix Barcelona amb El Vendrell per la costa (autopista Pau Casals) i l´autopista del Llobregat, que arriba fins Martorell, on s´ajunta amb l´A-7. La N-II està a punt d´esdevenir una autovia completa de Barcelona a Lleida. De la capital del Segrià enllà ja ho és. L’Eix Transversal, instrument destinat a afavorir un cert reequilibri territorial amb la millora de la comunicació de les comarques centrals, enllaça des del 1997 Girona amb Lleida en un recorregut de 204 km. La xarxa d’autopistes creada entre el 1969 i el 1976 i desenvolupada posteriorment arribava el 1998 als 688 km, dels quals uns 670 km eren de peatge. Aquestes vies de pagament han potenciat l’eix litoral i prelitoral i la línia Tarragona-Lleida. El ‘quart cinturó’ que ha d’unir Mataró amb Martorell i que funciona en part, evitarà el trànsit per Barcelona i també afavorirà les comunicacions intercomarcals de l’àrea. El túnel del Cadí, obert el 1984, va potenciar l’eix del Llobregat com a via radial; el túnel de Vallvidrera (1991) va facilitar la comunicació del Vallès Occidental amb Barcelona, i el túnel del Pimorent (1994) la connexió amb França des del centre de Catalunya. Ultra les autopistes, Catalunya disposava el 1999 de 10 909 km. de carreteres de calçada única i 300 km d’autovies. El nombre de turismes era el 1997 de 2 556 864 (un per cada 2,4 habitants). Completen el transport per carretera 222 línies d’autobusos (2 360 km de xarxa). La navegació marítima disposa de dos grans ports (Barcelona i Tarragona). La resta són de dimensions més reduïdes, molts d´ells especialitzats en pesca. Si el port de Barcelona és molt important pel tràfic de mercaderies i passatgers (el moviment de mercaderies va ser de 24,7 milions de tones el 1999 i el de passatgers superà el milió), el de Tarragona ha pres un gran impuls, i molts anys es posa per davant del primer en tonatge total. Per exemple el 1999, amb 25,5 milions de tones. Per l’arqueig dels vaixells i, més encara, pel nombre de passatgers, el port de Barcelona és de bon tros el primer (cabotatge amb les Balears i intercanvi amb Gènova i Amèrica, sobretot). Hi ha contribuït l´impuls donat a escala urbanística i de serveis a la zona portuària. Les actuacions per fer de l´àrea del delta del Llobregat una gran zona logística li donaran encara més volada, que ha d’afavorir l’aeroport del Prat, remodelat i ampliat amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992, i que concentra més del 93% del tràfic del Principat, amb 17,1 milions de passatgers el 1999. Els de Girona, amb uns 585 000 passatgers i de Reus, amb 606 000 el 1999, amb una certa revifada gràcies al funcionament de Port Aventura a Vilaseca i Salou, resten a molta distància. Sabadell, que té un aeròdrom, només té tràfic d´avionetes.

Els serveis

El sector terciari o de serveis, en el qual hom inclou el comerç, el turisme, les finances, l’administració pública i d’altres serveis com ara la cultura, el lleure, etc., és el més rellevant en el conjunt de l’economia catalana. Des de mitjan anys setanta és el sector principal de l’economia i, entre les seves diverses branques destaquen, pel volum de l’ocupació, el comerç, l’administració pública, els serveis empresarials, l’hoteleria i les finances. Dins d’aquest heterogeni sector, hom pot fer una ulterior distinció: els serveis destinats al turisme, i els serveis destinats a la resta del mercat. Aquest segon tipus acostuma a localitzar-se preferentment als nuclis urbans de població més nombrosa i, especialment, a la ciutat de Barcelona, que s’ha convertit en un centre de serveis per a tot Catalunya. Les capitals comarcals solen constituir també centres de serveis en la seva àrea d’influència. El sector financer català ha estat caracteritzat tradicionalment per la seva relativa feblesa, especialment si hom té en compte la condició industrial i comercial de l’economia catalana. A grans trets, actualment, a Catalunya, és format per tres tipus d’entitats. En primer lloc, la gran banca espanyola i estrangera, que penetrà a Catalunya aprofitant l’embranzida econòmica del 1917 i que posteriorment s’anà consolidant i reduint el nombre d’entitats en un accelerat procés de concentració. En segon lloc, fora de Barcelona existeix una tradicional xarxa d’institucions financeres que operen sobretot a escala comarcal i local. Fins els anys cinquanta, aquestes entitats eren petits bancs, els quals, posteriorment, absorbits o eliminats per la gran banca o, en algun cas, transformats en un banc de dimensions considerables (Banc Sabadell), foren substituïts per caixes d’estalvis d’un abast i un tipus d’operacions similars. En tercer lloc, hi ha les grans institucions financeres de capital autòcton: pel que fa als bancs, cal esmentar l’intent de creació d’una banca pròpia els anys seixanta i setanta (Banca Catalana), que després de passar al Banc Vizcaya, finalment (2000) hom en suprimí àdhuc la denominació. L´únic banc català de veritable dimensió competitiva amb, fins i tot, presència a l´estranger, és el Banc Sabadell, situat entre els grans de la banca espanyola. Però han estat realment algunes caixes d’estalvis catalanes les que han protagonitzat el creixement més espectacular, molt especialment la Caixa de Pensions, que, a partir de la fusió amb la Caixa de Barcelona (1990), esdevingué una de les primeres caixes d´Europa, amb una potent xarxa de participacions industrials, que inclouen sectors clau com el gas, les telecomunicacions o l’electricitat. A aquestes tres menes d’entitats bancàries cal afegir-hi les cooperatives de crèdit, però el seu pes en el conjunt de la banca a Catalunya és molt petit. L´any 1999, les caixes tenien 9,4 bilions de pessetes del total de 13,7 bilions de dipòsits del sector privat a Catalunya. La resta, 4,2 bilions, l´administraven els bancs. Pel que fa al nombre d’oficines, d’un total de 7 278, el 60% corresponia a caixes d’estalvis (1998). Tant aquesta xifra com la de dipòsits donen idea de la importància assolida per les caixes en el context bancari català. La Borsa de Barcelona, en funcionament des del 1851, és l’únic mercat de valors de Catalunya. El 1998, el volum de contractació equivalgué al 33,7% (nominal) i al 17% (efectiu) del total d’Espanya. El canvi de marc macroeconòmic amb l´entrada a la Unió Econòmica i Monetària (1999), que ha portat un context de tipus d´interès més baixos, ha transvasat molt estalvi cap a altres instruments financers, com els fons d´inversió, els plans de pensions i d´altres. En alguns casos els administren filials de bancs i caixes, però en altres asseguradores o altres entitats financeres. Dins del subsectors de les finances, a Catalunya tenen un fort relleu les assegurances, activitat que hi té una llarga tradició que arrenca ja del 1435, amb les Ordinacions de Barcelona, primera regulació de l´assegurança marítima i primer reconeixement legal de l´assegurança com a figura independent. Les companyies dels ram s´hi han instal·lat des d´antic, especialment a Barcelona. Tanmateix, els anys noranta, al marge de les mutualitats i mútues pràcticament totes les companyies eren en mans de multinacionals, amb l´excepció de Catalana Occident. Pel valor de les primes i els recàrrecs, el pes del sector en relació al conjunt de l’estat se situa als voltants del 25%.

El comerç

El comerç intern de Catalunya ha estat tradicionalment important. Per especialitats, tant pel que fa al comerç a l’engròs com a la venda al detall, destaca l’alimentació, a la qual es dedica aproximadament una tercera part dels aproximadament 100 000 establiments comercials. Segon en importància és el tèxtil (vestit, calçat i el cuir), amb quasi una quarta part. La resta es reparteix en una gran diversitat d’especialitats. Cal subratllar, però, la importància en augment del comerç mixt en les grans superfícies comercials. Aquesta mena d’establiments, que tendeixen a localitzar-se en àrees suburbanes i perifèriques, i que a Catalunya començaren a generalitzar-se els anys vuitanta, han anat incrementant la seva presència en forma d

e supermercats i hipermercats, que responen a la demanda de nous hàbits de compra, molt lligats als comportaments demogràfics i socials: famílies reduïdes, augment de l’activitat laboral de les dones, mobilitat afavorida per la motorització, etc. Pel caràcter polivalent, baixos preus i amplitud d’horaris, les grans superfícies atreuen una nombrosa clientela i resten competitivitat al petit comerç tradicional, que afronta la nova situació, segons els casos i els moments, apostant per l’especialització, la qualitat o fins i tot la defensa corporativa. Tot i que els establiments de més de 300 m² constituïen a mitjan anys noranta poc més del 5% de la superfície comercial total, el nombre de noves grans superfícies creades entre 1993-97 (87, amb un total d’uns 330 400 m², equivalents al voltant del 5% de la superfície de venda al detall el 1997) dona una mesura del seu creixement. La majoria d’aquests establiments pertanyen a cadenes multinacionals, especialment els més grans, tot i que destaca algun grup català, com ara Caprabo o Bon Preu-Esclat. En l’orientació del comerç català, malgrat que la resta de l’estat continua essent el principal comprador i proveïdor (entre un 45% i un 55% del volum total d’intercanvis) , cal fer notar la tendència envers la internacionalització que, afavorida per la creixent desregularització dels mercats, té lloc en primer lloc amb la resta d’estats de la Unió Europea (70% de les exportacions i 67% de les importacions el 1997), mentre que els intercanvis amb l’Àsia equivalien al 7,3% i al 15%, i amb Llatinoamèrica al 7% i al 3,5%, respectivament). El saldo comercial de Catalunya és regularment positiu d’entre un 7 i un 9% (1993-97). El dèficit habitual dels intercanvis amb l’estranger és eixugat amb el saldo àmpliament favorable del comerç amb la resta de l’Estat espanyol.

El turisme

Des dels anys seixanta, el turisme ha incidit àmpliament en l’economia catalana. Des de primers anys noranta, sector aportava, amb poques variacions, entorn del 10% al PIB català i una mitjana del 9,5% de l’ocupació total, tot i que arribava fins a l’11% a temporada alta, amb aproximadament són uns 265 000 treballadors. Pel nombre de visitants i el volum de negoci, Catalunya ocupava la tretzena posició mundial.

El nombre de turistes va tenir un lleu creixement al llarg de la dècada (d’uns 16 milions a uns 19 milions entre 1993-99). D’aquests, poc menys d’un 40% procedia de l’Estat espanyol i un 50% de la resta de la UE, amb França i Alemanya (50% i 13%) en un primer lloc destacat. Els ingressos anuals del sector superaven els 1,3 bilions de pessetes. Catalunya disposava el 2002 de 239 872 places hoteleres, repartides en més de 2 700 establiments, 247 423 places de càmping i 7 774 places a residències-cases de pagès.. La repercussió del sector, emperò, és desigual en el territori. Sobretot, s’ha concentrat en una franja gairebé contínua ran de mar. En aquesta zona, a partir de petites poblacions costaneres s’han desenvolupat, generalment de forma desordenada, grans complexos hotelers amb un màxim d’activitat durant els mesos d’estiu. El turisme ha impulsat, a banda l’hoteleria, tota una sèrie d’activitats derivades, que van des del comerç fins a noves instal·lacions de lleure, com ara parcs aquàtics, camps de golf, etc., passant per formes alternatives d’allotjament (càmpings), així com una de les grans inversions en el terreny de l´oci, el parc temàtic de Port Aventura, a Vilaseca i Salou. Al mateix temps, hom ha potenciat també els recursos del litoral (ports esportius, agençament i manteniment de les platges, etc.). De nord a sud del litoral, hom pot identificar diverses zones turístiques. Al nord, la Costa Brava, que s’estén des del Cap de Creus fins a la desembocadura de la Tordera, és la zona més important. La infraestructura turística sovint no n'ha respectat l’entorn natural, un dels seus atractius indiscutibles. Hi ha localitats tan importants com Llançà, Port de la Selva, Cadaqués, Roses, l’Estartit, Begur, Palafrugell, a més de Tamariu, Llafranc i Calella, Palamós, Sant Antoni de Calonge, Platja d’Aro, S'Agaró, Sant Feliu de Guíxols, Tossa i els casos desmesurats de Lloret i Blanes. El Maresme és la següent àrea, amb un continu urbà al llarg de tot el litoral que acull un turisme massificat: Malgrat, Santa Susanna, Pineda, Calella, Sant Pol, Canet, Arenys de Mar, Caldetes, Sant Andreu de Llavaneres, Mataró, Premià de Mar, el Masnou, Montgat. Barcelona, cada cop més esdevé una ciutat de turisme tot l´any, cosa que ha impulsat la seva oferta hotelera. El Baix Llobregat, amb Castelldefels com a localitat principal, constitueix una altra zona, que combina turisme i segona residencia i, a les costes de Garraf, Sitges és un enclavament turístic de més categoria. Al litoral tarragoní (Costa Daurada) hi ha aglomeracions turístiques a Torredembarra, Salou, Cambrils, Tarragona, etc. Finalment, el Delta de l’Ebre (l’Ampolla, Sant Carles de la Ràpita) presenta un aspecte més descongestionat. A banda de les favorables condicions climatològiques, el turisme al litoral català fonamentà la seva embranzida en una oferta de preus baixos, que ha repercutit en unes infraestructures i uns equipaments moltes vegades insuficients i un impacte ambiental negatiu. Des de finals dels anys vuitanta hom intenta reconduir aquestes condicions amb la millora de la qualitat. Una segona zona turística són els Pirineus, principalment gràcies al creixement de l’afició per l’esquí, que concentra, des del Pirineu ribagorçà fins al del Ripollès, i també en alguns punts dels Prepirineus, un total de 18 estacions d’esquí (11 d’esquí alpí i 7 d’esquí nòrdic), entre les quals hi ha les de Boí-Taüll (Alta Ribagorça), Salardú, Vielha e Mijaran, Vaqueira (Vall d’Aran), La Molina, la Masella, Lles i Arànser (Cerdanya), Superespot i Port Ainé (Pallars Sobirà), Rasos de Peguera, Pal (Berguedà), Port del Comte (Solsonès) i Núria (Ripollès). A l’alta muntanya també és important, des de sempre, l’excursionisme. El turisme paisatgístic i de descans, juntament amb la segona residència i la popularització de certes modalitats esportives, com ara el piragüisme, ha contribuït a frenar l’èxode crònic de les comarques del Pirineu i el Prepirineu i potencia el turisme de muntanya també a l´estiu, així com totes les activitats relacionades, com ara el comerç o la construcció. El turisme rural, localitzat sobretot a les comarques centrals i nord-orientals del Principat, absorbeix visitants especialment de les àrees urbanes de la regió de Barcelona. Amb una tendència al creixement, la modalitat d’allotjament és coneguda amb el nom de residència-casa de pagès. Finalment, la ciutat de Barcelona constitueix un destí turístic diferenciat, especialment potenciat des dels Jocs Olímpics del 1992, en el qual conflueixen l’atracció cultural, el lleure i els negocis. El 1998 Barcelona concentrava el 15% de les places hoteleres de Catalunya, només superada per Lloret i Blanes (20%).

La població

La prehistòria

La prehistòria del Principat de Catalunya, al costat de fenòmens comuns a la resta dels Països Catalans (continentals, puix que les Balears tingueren personalitat pròpia fins a l’època romana), en presenta uns altres que són específics, conseqüència de l’enllaç més directe amb Europa, fets que es marquen sobretot a la segona època neolítica (sepulcres de fossa) i a la primera edat del ferro, a l’època de les invasions indoeuropees (època hallstàttica). Hom no coneix pràcticament res del poblament del Paleolític inferior, tot i que l’existència d’un poblament d’aquest període es pot considerar actualment ben establerta.

Del Paleolític mitjà hi ha la troballa antropològica de l’home de Neandertal, la mandíbula de Banyoles, i diverses coves amb jaciment mosterià: a Capellades, l’abric Romaní o balma del Fossar Vell i l’estació Agut; a Moià, la cova de les Teixoneres; a Reus, el jaciment de la bòbila Sugranyes. Del Paleolític superior, sobresurt el grup de coves de Serinyà (bora gran d’en Carreres, cova dels Encantats i el reclau Viver), del Cau i la de les Goges de Sant Julià de Ramis i, a les comarques meridionals, el jaciment de Sant Gregori de Falset, les Planes del Molar, abric de l’Areny de Mont-roig i la balma de Cabrafeixet. Fins els anys vuitanta hom considerà aquestes dues àrees com a culturalment diferenciades, la del nord sotmesa a influències ultrapirinenques, i la del sud a influències més de tipus mediterrani. El pas cap a l’època geològica i climàtica actual, amb el període prehistòric dit Epipaleolític o Mesolític, és significatiu sobretot a la cova del Filador de Margalef, i també probablement aleshores començaren alguns dels tallers de sílex de superfície que tenen com a centre la comarca del Priorat. Un cas a part són les coves del massís del Montgrí, a l’Empordà, amb una indústria considerada parenta de l’asturiana. Respecte a l’art paleolític, Catalunya restà gairebé com un parèntesi geogràfic entre el gran art de les coves del nord dels Pirineus i les manifestacions, més esporàdiques, però importants, d’alguna cova del País Valencià, com la del Parpalló. Més endavant representà l’extrem septentrional del grup que s’origina durant la fi del Paleolític o ja en ple Epipaleolític de l’art rupestre dit dels pintors de les serres, l’exemple més important del qual, al Principat, és la balma del Cogul (Garrigues). Com arreu, el Neolític, amb l’entrada a l’economia agrícola i pastoral, representà una transformació important. El més antic és germà del que hi ha a tot el litoral mediterrani occidental, que té com a manifestació més típica la ceràmica impresa, amb la variant dita cardial o també montserratina. Hom la troba en coves de bona part del territori, des del reclau Viver de Serinyà fins als volts de l’Ebre (cova III de la serra de les Quimeres de Pradell, i la del Vidre de Mas de Barberans), enllaçant cap al nord amb les del Llenguadoc, i cap al sud, amb les del País Valencià. Es destaca el grup de Montserrat (coves Gran i Freda), el qual sembla que fou sobretot de pastors (el conreu era secundari) i visqué durant el quart mil·lenni. Cal dir, però, que la localització de nombrosos hàbitats a l’aire lliure del Neolític antic indica que l’economia bàsicament ramadera no fou sempre dominant en aquest període, i que sovint cal pensar en una economia agroramadera mixta. La colonització agrícola de les planes i les terres baixes començà amb el segon Neolític, el dels pagesos del pla, identificats a través dels sepulcres de fossa, grup típic del Principat, el representant més meridional de tot un conjunt de civilitzacions germanes de l’Europa occidental (Chassey, Lagozza, Cortaillod), possiblement d’arrel danubiana, que durant el tercer mil·lenni tingueren un paper destacat en l’evolució socioeconòmica dels territoris on visqueren. No sembla que haguessin arribat més al sud de l’Ebre, malgrat que els prehistoriadors durant anys els consideraren com una part de la cultura d’Almeria. Ha estat possible fer remuntar fins al Neolític mitjà inicial (vers el 6000 aC) els enterraments en dòlmens catalans. Els dòlmens i altres monuments megalítics sepulcrals (sepulcres de corredor, galeries cobertes, cistes) i els menhirs són exclusius de la meitat septentrional del territori del Rosselló fins poc més enllà del Llobregat. No és fins al principi del bronze final, al final del segon mil·lenni aC, que es documenten els primers poblats plenament sedentaris a les planes de la Catalunya occidental, mentre que a les zones costaneres aquest tipus d’hàbitat no es desenvolupa fins a la primera edat del ferro, al segle VII aC. Poc abans del 2000 aC té lloc a Catalunya el començament de l’ús del metall (coure), estretament lligat a la cultura megalítica. A les mateixes comarques, i a les de més al sud, enllaçant amb les del País Valencià, hom troba un altre tipus de tomba, contemporània: les coves naturals aprofitades com a sepulcres col·lectius. Un dels elements característics, bé que no exclusius, d’aquest conjunt de megàlits i coves sepulcrals és el vas campaniforme, bé que posterior a l’origen de la civilització megalítica catalana. Part d’aquesta cultura es mantingué a Catalunya, com un fenomen arcaïtzant, durant part de l’edat del bronze, que no presenta característiques renovadores fins molt tard, en contrast amb el fenomen de l’edat del bronze a les terres valencianes. L’entrada de grups de pobles indoeuropeus a través dels Pirineus poc després de l’any 1000 aC provocà una gran transformació cultural i segurament també demogràfica. Introduïren el ritu funerari de la incineració (camps d’urnes), intensificaren els conreus i la ramaderia, i començaren d’usar el ferro (època hallstàttica). Hom en coneix rastres a tot Catalunya, poblats i necròpolis, i cal considerar que els habitants de les coves contemporànies amb una civilització material semblant podien haver estat indígenes influïts pels nous corrents.

La civilització ibèrica i les colonitzacions mediterrànies

A diferència de les tesis tradicionals, vigents fins ben entrada la segona meitat del segle XX, que essencialment reduïen la cultura ibèrica a l’amalgama d’una sèrie d’influències externes, les investigacions posteriors n'expliquen la formació per l’evolució interna, causada pel creixement demogràfic de les poblacions indígenes i el desenvolupament de la metal·lúrgia del ferro, sense excloure'n, però, les influències externes de fenicis i grecs ni, en alguna mesura, les dels pobles del sud-est peninsular, on aquest desenvolupament sembla una mica més antic que a Catalunya. Tampoc sembla tenir gaire base, actualment, la divisió entre ‘ibers en sentit estricte’, habitants de la Catalunya Nova, i ‘pobles indígenes iberitzats’, a la Catalunya Vella, tal com fou establerta a principis del segle XX, i que suposa que els primers eren invasors vinguts de migdia, i els de la Catalunya Vella, indígenes aculturats. La societat ibèrica és la primera societat estratificada de la història de Catalunya, amb un estament aristocràtic netament separat de la resta de població i que dominava entitats polítiques centralitzades d’un cert abast territorial, que a partir del segle IV aC semblen haver assolit la complexitat institucional i administrativa pròpia dels estats arcaics. Malgrat l’absència d’unitat política i que la denominació d'bers emprada per grecs i després romans tenia un sentit fonamentalment territorial, hom no pot negar a aquesta cultura una coherència i homogeneïtat considerables. Quant a les influències mediterrànies, nombroses troballes de materials fenicis —sobretot àmfores— originaris de l’àrea de l’estret de Gibraltar han mostrat que des del segle VII aC hi hagué uns contactes comercials intensos dels fenicis establerts en aquesta zona amb les poblacions indígenes del bronze final i la primera edat del ferro. No hi ha, en canvi, cap indici de l’existència d’algun assentament fenici estable a la costa catalana. Aquest corrent comercial, que assolí la màxima intensitat pels volts del 600 aC, s’interrompé de forma radical vers el 575 aC. Durant el segle VI aC els grecs començaren a navegar pel litoral català. Després dels assaigs efímers dels rodis, els foceus, que acabaven d’establir la base a Massalia (Marsella), fundaren, vers el 500 aC, la factoria d’Emporion (Empúries), que, amb la de Rhode (Roses), veïna, esdevingueren dues de les ciutats gregues colonials establertes més cap a occident. Aquestes ciutats de vegades partien d’un nucli iber preexistent, com és el cas de Sant Martí d’Empúries, on les excavacions han mostrat l’existència d’un petit assentament indígena, damunt del qual es fundà el primer establiment foceu poc abans de mitjan segle VI aC. Així Catalunya entrà a l’àrea grega urbana com a acabament del sector grec de Provença i del Llenguadoc. A Empúries els treballs d’excavació continuats des del 1907 fins ara han permès de conèixer la ciutat grega i d’exhumar obres d’art importants. Emporion i Rhode encunyaren moneda, que fou la primera que circulà entre els indígenes, i que imitaren. L’entrada de l’economia monetària a Catalunya és un dels fets més clars que mostra la influència d’aquestes dues ciutats gregues, però degueren influir també en altres aspectes que no són fàcils de determinar històricament. La segona guerra Púnica, que havia començat el 219 aC amb l’atac dels cartaginesos contra Sagunt, continuà amb l’expedició d’Anníbal vers Roma, que travessà el Principat seguint una ruta que ha estat molt discutida. La contraofensiva romana prengué Empúries com a base de desembarcament d’un cos expedicionari (218 aC) que aconseguí d’expulsar els cartaginesos de la península Ibèrica després d’haver pres com a segona base Tàrraco.

La romanització

Durant els primers temps del domini romà es produïren diverses revoltes indígenes, la més destacada de les quals fou la dels ilergets i altres pobles veïns dirigits per Indíbil i Mandoni. El 195 aC Cató hagué de desembarcar, també a Empúries, amb un exèrcit que aconseguí el domini definitiu de les tribus indígenes de Catalunya.

Quan, després, intervingueren en guerres ho feren ja dins el sistema romà, durant el període de les guerres civils de Sertori o de Cèsar i Pompeu. Durant aquesta darrera tingué lloc la important batalla d’Ilerda. Ha estat confirmat que la conquesta romana comportà l’abandonament —no sempre definitiu— i, en alguns casos, la destrucció violenta de nombrosos poblats importants i que, en els primers temps, el domini romà es limità a l’explotació del país per la via fiscal, però en la segona meitat del segle II aC s’inicià una veritable reestructuració, testimoniada sobretot per l’organització d’una important xarxa viària, la creació de noves ciutats (Tarragona, Empúries, Badalona, Girona, Guissona, Lleida, etc.) i la introducció de noves formes d’explotació agrícola, que possiblement cal interpretar com una veritable colonització romana. La penetració del llatí, la introducció de sistemes legislatius, la moneda unificada encunyada a Roma, l’economia basada en el sistema de la vil·la rústica, sovint precedent llunyà de les cases de pagès actuals, i transformació de les antigues foren també elements centrals en la romanització. Aquest procés culmina en la segona meitat del segle I aC, amb les últimes fundacions de ciutats (com Barcelona o Mataró) i l’abandonament, ara definitiu, dels assentaments ibèrics que continuaven ocupats. Administrativament gairebé tot l’actual territori del Principat, llevat d’una petita franja a l’oest, constituí el convent jurídic tarraconense, dins la província dita primerament Citerior, i després Tarraconense. Tàrraco era alhora capital de la província i del convent. Malgrat l’esplendor cultural i econòmica de l’Alt Imperi, hi ha indicis de decadència de la vida urbana des del segle I (Empúries) o segle II (Mataró) que anuncien la crisi, més general, del segle III. A Catalunya la crisi fou particularment aguda a causa de les invasions dels francs i els alamans, invasions probablement unides a convulsions internes d’origen social. Les ciutats més importants foren poc o molt destruïdes: Tarragona, Barcelona, Empúries, Lleida, a l’igual d’altres de menors, com Badalona. Una gran part de les cases de pagès, les vil·les, ho foren també, i sovint no les referen. D’altres, reconstruïdes, duraren tot el baix imperi i enllaçaren amb l’època visigòtica. Una de les reaccions generals a tot l’occident romà tot just passada la crisi fou la preocupació per la defensa de les ciutats: al Principat el cas més clar és el recinte fortificat de Barcelona, element decisiu per al futur de la ciutat. Resultat de les noves condicions socioeconòmiques, gairebé no hi ha mostres, per contra, de construccions monumentals d’altres menes, llevat del cas excepcional del mausoleu de Centcelles a Constantí (Tarragonès).

La dominació visigòtica

El 408, vàndals, sueus i alans intentaren de travessar l’Albera després de devastar el Rosselló, però foren rebutjats per Dídim i Verinià. El 415, Ataülf (casat amb Gal·la Placídia) i els seus visigots, establerts a la Gàl·lia des del 412, travessaren els Pirineus empesos pel general romà Constanci i s’assentaren a Barcelona, on Ataülf fou assassinat l’agost del mateix any, així com el seu successor Sigeric, als pocs dies. Vàl·lia, elegit pel setembre, lluità, d’acord amb Constanci, contra els bàrbars de la Hispània de l’oest i del sud (416-418) i s’establí com a federat dels romans a Aquitània. La dominació visigòtica als territoris catalans, per tant, havia durat uns pocs mesos. Els visigots, sol·licitats pels romans per combatre contra els sueus, feren noves incursions a la península Ibèrica, on s’instal·laren permanentment (456) al nord del Tajo i a la conca del Duero; el 462 Teodoric s’establí al Narbonès. Mentrestant es produí a la Tarraconense una revolta de camperols (bagaudes), els quals foren combatuts des del 441 per generals romans ajudats per un exèrcit federat sueu manat pel seu rei Requiari, el qual prengué Lleida per traïció (449), i la lluita perdurava encara el 456. Durant l’expansió del regne visigòtic de Tolosa, sota el govern d’Euric, en 470-475, Heldefred, juntament amb el general romà Vicenç, duc de les Espanyes, prengué Tarragona, que se li havia oposat, i després, altres ciutats marítimes; les destruccions testimoniades per la investigació arqueològica corresponen més aviat a aquesta ocupació que a la irrupció d’Ataülf. Hom ha cregut que Tortosa resistí fins el 506, però és possible que, ocupada, s’hagués revoltat i finalment hagués estat reduïda l’esmentat any 506. Després de la caiguda de l’imperi Romà (476), la Tarraconense restà sota el govern d’Euric, rei ja per dret propi; en el seu temps es romanitzaren probablement la Cerdanya i part del Conflent. La Tarraconense es revoltà contra el successor, Alaric, el 496; traït el cap de la revolta, Bordonell, en la lluita contra els visigots, fou dut a Tolosa i cremat viu el 497. A Tortosa es revoltà l’hispanoromà Pere, reduït i mort el 506. En les lluites que posaren fi al regne de Tolosa, i que establiren l’anomenat intermedi ostrogot, a conseqüència de la victòria franca a Vouillé (507), Gesaleic, fill bastard d’Alaric, fugí a Barcelona, vers on el 509 es dirigí per combatre'l el general ostrogot Ibbas; després de diversos intents, Gesaleic fou derrotat per Ibbas a 12 milles de Barcelona, any que fou mort a Barcelona per causes ignorades el comte Weila, potser el primer comte de la ciutat del qual hom té notícia. Restablerta per Teodoric, rei ostrogot d’Itàlia, sogre d’Alaric i tutor del fill i successor d’aquest, Amalaric, la prefectura de les Gàl·lies i Arle, les províncies hispàniques foren posades sota la seva administració; paral·lelament el bisbe Cesari d’Arle impulsà la reunió de concilis a la Tarraconense (Tarragona el 516, Girona el 517). El 529 Esteve fou nomenat prefecte només per als dominis hispànics. El rei ostrogot Amalaric, atacat pels francs a Narbona, fugí per mar a Barcelona amb el tresor reial visigòtic (531), i hi fou assassinat tot just arribat pel franc Bessó. El mateix any es reuní a Girona una assemblea, probablement formada principalment per fugitius de Narbona, la qual destituí Esteve. Teudis, proclamat aleshores rei a Barcelona, malgrat de restablir la situació al Narbonès, mantingué la capital a Barcelona, i tendí, sembla, a unificar socialment i políticament gots i romans. Un nou concili presidit pel metropolità de Tarragona tingué lloc a Barcelona el 540. Després de l’assassinat de Teudis a Barcelona (548), el seu successor Teudiscle traslladà la cort a Sevilla, sol·licitat per l’ocupació de la Bètica, i fou traslladada poc després, el 554, a Toledo per Atanagild, a la mort del qual (567) acabà l’intermedi ostrogot. En la divisió de la Hispània visigòtica establerta pel nou rei Liuva (elegit a Narbona) en associar al tron el seu germà Leovigild, duc de Toledo, vers el 568, la Tarraconense restà sota el poder del primer fins a la seva mort (573), i Leovigild esdevingué rei únic a Toledo; amb tot, fins a l’acció uniformista de Recesvint, el govern de la Hispània oriental restà en certa manera autònom. Roses, Tarragona i València es revoltaren contra Leovigild per instigació dels bizantins, en pugna amb els visigòtics, però foren sotmeses el 578. Fou a Tarragona, on era empresonat, que el fill de Leovigild, Hermenegild, fou mort en negar-se a abjurar el catolicisme (585). Hom coneix l’existència d’un comte del patrimoni, Escipió, que, resident potser a Barcelona o a Tarragona, havia designat els perceptors de l’impost reial per a aquella ciutat, designació confirmada el 592 per l’arquebisbe de Tarragona i els bisbes d’Ègara, d’Empúries i de Girona. Al segon concili de Barcelona (599), deu anys després de la conversió al catolicisme de Recared i de gran part dels visigots, assistiren dos bisbes exarians, de Barcelona i de Tortosa. El monaquisme havia prosperat des de la fi del segle IV, i molt sovint els bisbes foren triats entre monjos. Un nou concili dels bisbes de la Tarraconense es reuní a Ègara el 614. En el concili IV de Toledo (633) es manifestaren tendències uniformistes, que en el camp de la litúrgia prengueren com a base la litúrgia tarraconense, la qual s’havia anat plasmant en el període d’ascens cultural d’aquesta província des del començament del segle VI fins a mitjan segle VII (hi pertanyen diverses i notables peces de literatura litúrgica i historiogràfica i part de les esglésies d’Ègara). Com a reacció, probablement, contra aquestes tendències uniformistes (accentuades pel govern de Recesvint), només el bisbe de Barcelona, Oia, entre tots els de la Tarraconense i el Narbonès, assistí al concili V de Toledo (636). Poc temps després de l’elecció de Vamba com a rei, el seu general Pau, potser d’origen bizantí, enviat a dominar una revolta a Septimània, aconseguí l’adhesió de Ranosind, duc de la Tarraconense, i del garding Hildegís, pactà amb els francs i s’apoderà de Narbona, on declarà nul·la l’elecció de Vamba i, a proposta de Ranosind, fou elegit “rei suprem de l’Orient”; fou reconegut pel Narbonès i la Tarraconense fins a l’Ebre, com a reacció contra l’uniformisme de Recesvint. Vamba, però, en la lluita contra Pau, ocupà Girona i Barcelona, derrotà Ranosind i Hildegís als Pirineus, ocupà Llívia (on empresonà el bisbe, potser d’Urgell, Jacint) i reduí Pau (673) a Nimes. Com a conseqüència d’aquesta revolta, els jueus de les regions afectades, acusats de connivència, foren tractats molt durament; els bisbes de la Tarraconense i del Narbonès no assistiren als concilis XI (675) i XII (681) de Toledo, al primer dels quals es palesà el fracàs de la unificació litúrgica i el retorn a la varietat, dins la qual les dues províncies esmentades mantingueren una forta personalitat diferenciada, amb una notable unitat interior. El reconeixement d’aquest fet i potser una certa autonomia política en temps d’Ervigi feren que aquells bisbes assistissin finalment al concili XIII de Toledo (683).

La dominació islàmica i la conquesta carolíngia de la Catalunya Vella

A la mort de Vítiza (710), el seu fill Àkhila, afrontat en la successió del tron a Roderic, duc de la Bètica, es refugià, amb els seus partidaris, a la Hispània oriental, mentre Roderic governava la resta de la península Ibèrica. Els partidaris d’Àkhila demanaren ajuda als sarraïns, els quals, a través del comte bizantí Julià de Ceuta, derrotaren Roderic i ocuparen els territoris que aquest dominava (711).

Després de la negociació amb els àrabs, Àkhila abandonà la Hispània oriental, però els seus magnats no acceptaren el pacte i nomenaren rei (713) Ardó, que es mantingué uns quants anys a la Tarraconense oriental i a Septimània. En 717-718 al-Hurr, mig combatent mig negociant, arribà fins a la Muga, possiblement després de destruir Tarragona i Empúries; el seu successor al-Samh continuà (720) l’ofensiva contra els dominis d’Ardó i conquerí Narbona (en la defensa de la qual morí potser Ardó); el 725 ‘Anbasa completà l’ocupació de Septimània, fet que posà fi al regne visigòtic, tot i que durant un quant temps, sota el domini islàmic (que probablement al Pallars i Ribagorça no arribà més amunt d’Ovarra, el Pont de Suert i Baro), es mantingué la població cristiana amb els seus comtes, jutges i bisbes. Tanmateix, hi hagué una forta emigració entre els estaments dirigents, vers el nord amb l’exèrcit d’Ardó, o vers Provença i Itàlia a través dels dominis bizantins de les Balears i de Sardenya (el bisbe de Tarragona Pròsper fugí fins a Ligúria amb les relíquies de Fructuós, Auguri i Eulogi; alguns texts litúrgics tarraconenses passaren a Sardenya i a Pisa). Es produí, així mateix, una certa migració interior, amb una tendència a la ruralització i al desplaçament vers les comarques muntanyenques. Vers el 731, el berber Munusa, probable valí de Septimània, d’acord amb el duc Eudes d’Aquitània, es rebel·là contra els àrabs de Còrdova (lluità contra les autoritats àrabs de la Cerdanya i, en la persecució contra els cristians addictes, feu morir cremat el bisbe Nambad de la Seu d’Urgell), però fou sotmès a Llívia pel valí cordovès ‘Abd al-Raḥmān ibn ‘Abd Allāh al-Ġāfiqī, el qual continuà l’ofensiva fins a la seva derrota a Poitiers (732) davant l’exèrcit franc de Carles Martell. Però l’acció reconqueridora de la dinastia carolíngia no arribà a ocupar Septimània, i amb ella el Rosselló, fins el 759; uns comtes, segurament gots, foren encarregats del govern del Rosselló i de Conflent-Cerdanya, sotmesos als francs però conservant les lleis i les institucions visigòtiques. Durant l’assemblea de Paderborn (777) es presentà davant Carlemany el governador de Barcelona i Girona Ibn al-'Arabī, amb alguns aliats, en nom propi i del valí de Saragossa, per tal de demanar ajut, en canvi d’una certa submissió, per constituir-se independent alhora de Còrdova i de Bagdad, tot confiant en l’adhesió dels Banū Qasī; això representava la creació d’un estat tampó sota protectorat carolingi entre els Pirineus i l’Ebre. Interessat, Carlemany penetrà a la península Ibèrica amb dos exèrcits, un per Navarra, comandat per ell mateix, i l’altre (que comprenia contingents rossellonesos i cerdans) pel Portús o Panissars, al qual s’uní a Barcelona Sulaymān ibn al-'Arabī; aquests dos exèrcits, que coincidiren a Osca, davant la negativa del valí de Saragossa d’obrir-los les portes i després d’un període de negociacions, emprengueren la retirada, durant la qual sofriren la important desfeta de Roncesvalls. El fracàs de l’expedició de Carlemany, en la qual s’havien compromès sens dubte molts cristians de l’antiga Tarraconense, donà lloc a un èxode important d’aquests vers els dominis francs del nord dels Pirineus, entre els quals Teodulf, Àtala, Castellà, Agobard, Claudi, però també gent humil (anomenats hispani), a favor dels quals Carlemany promulgà, vers el 780, un capitular facilitant-ne l’establiment a Septimània, capitular completat vers el 801 i renovat per Lluís el Piadós el 815 i per Carles el Calb el 844; aquests hispani serien un factor important en la conquesta i el repoblament de la Catalunya Vella. Abans del 782, l’Alt Empordà ja devia haver estat alliberat dels àrabs, ja que Àtala i Agobard intentaren de fundar un monestir prop de Peralada. El 785 els homes de Girona lliuraren la ciutat a Lluís el Piadós, des del 781 rei d’Aquitània. Poc abans del 789 l’Urgellet havia passat al domini franc; aquesta comarca, juntament amb la Cerdanya i el Conflent, era sota la jurisdicció d’un comte Borrell, segurament hispanovisigot, al qual el 798 fou encarregada la restauració de la ciutat d’Osona i dels castells de Cardona, Casserres i d’altres. A la fi del segle VIII la frontera amb els àrabs devia arribar fins a la Tordera i el Montseny pel cantó del comtat de Girona, encomanat al comte Rostany, probablement franc, i fins al Congost, el nord del pla de Bages i Coll de Nargó per la banda dels dominis de Borrell. El Rosselló devia ésser governat pel got Berà, i Empúries potser era unida al Rosselló, o potser ja n'era separada, sota la direcció del comte Ermenguer, probablement got. Pel cantó del Pallars i de la Ribagorça l’acció conqueridora anava a càrrec dels comtes de Tolosa (la línia divisòria era Gerri-Senterada-Alaó). Pels mateixos anys, després de la fracassada expedició de Carlemany, les dissensions entre les autoritats musulmanes de l’antiga Tarraconense continuaren: Sa'īd, fill del valí de Saragossa Ḥusayn (ajusticiat el 782 per ‘Abd al-Raḥmān I), es refugià al Pallars, i el 788 es revoltà a Beseit i prengué, efímerament, Tortosa; l’any següent, Matruh, fill de Sulaymān, es revoltà a Barcelona i s’apoderà d’Osca i Saragossa, però manà d’assassinar-lo per l’emir Hišām (791), el qual envià un exèrcit que, després d’intentar de prendre Girona, devastà el territori septimà fins a Roergue i derrotà, prop de l’Orbieu, Guillem de Tolosa; l’exèrcit musulmà es retirà per la Cerdanya i destruí probablement la Seu d’Urgell. La restauració religiosa, especialment monacal, fou obra principalment de Benet d’Aniana, l’acció del qual s’inicià vers el 780 a partir de la Septimània; a l’Urgell trobà l’oposició del bisbe Fèlix, filotoledà i defensor de l’adopcionisme. Mort Hišām, Carlemany envià (796) una expedició de tempteig en territori islàmic; Sa'd (Zado o Sàtun), aixecat contra Còrdova (797), s’apoderà de Barcelona i se sotmeté nominalment a Carlemany a Aquisgrà. Lluís el Piadós, amb la complicitat d’aquell, organitzà (800) una campanya vers Barcelona, però a causa de la defecció de Sa'd s’adreçà a Lleida, que destruí, i devastà els voltants d’Osca. El 801, una assemblea reunida a Tolosa decidí una nova expedició a Barcelona i probablement també a Lleida i a Tortosa, per tal d’establir, així, un territori amb sòlides fronteres a l’Ebre i al Cinca. L’exèrcit, format per francs, gascons, gots, (septimans i hispans) i aquitans, fou comandat nominalment per Lluís, i efectivament, per Guillem de Tolosa; el setge de Barcelona durà tot l’estiu; la negociació per a la rendició sembla haver estat portada pels cristians, gots i hispans, de la ciutat, amb intervenció dels cristians del castell de Terrassa. Lluís encomanà el comtat de Barcelona a Berà. La frontera degué restar fixada vers el riu Gaià. L’ocupació de Barcelona, que consolidà el domini franc al sud dels Pirineus, permeté segurament un principi de repoblament del Bages fins a enllaçar amb Cardona. El 808 fracassà una expedició per apoderar-se de Tortosa, així com la del 809. El 810 Carlemany signà un acord de pau proposat per al-Ḥakam (la treva fou prorrogada tres anys més el 812) i la frontera restà estabilitzada. Circumstàncies posteriors no li permeteren grans canvis durant tres segles, fet que determinà la diferenciació entre la Catalunya Vella, reconquerida a la fi del segle VIII i començament del IX, i la Catalunya Nova, que ho seria principalment des de la fi del segle XI fins a mitjan segle XII. A la mar, però, la pirateria normanda i la sarraïna crearen una gran inseguretat, que hom intentà de combatre per una espècie de policia marítima, que tingué com a base a les costes catalanes el comtat d’Empúries; el seu comte Ermenguer, amb el seu estol, derrotà una expedició sarraïna (813) en aigües de Mallorca, potser a petició dels mateixos mallorquins, lliures encara del domini islàmic; la Santa Seu disposà (898) la incardinació de les esglésies de Balears a Girona.

Els inicis de la Catalunya comtal

El territori català fou estructurat en comtats, que responien sovint a divisions administratives visigòtiques del baix imperi, els quals eren regits per comtes amb funcions militars, polítiques i judicials. En territoris fronterers era possible l’acumulació de diversos comtats sota un sol comte, anomenat marquès.

Sota els comtes hi havia els vescomtes (documentats des de mitjan segle IX), i en un nivell inferior, els vicaris o veguers, amb circumscripcions més reduïdes, i els jutges, especialitzats en l’administració de la justícia. Uns altres funcionaris foren el senescal, el canceller, el saig. Al costat del comte, el bisbe, ultra la funció eclesiàstica, exercia el control dels funcionaris civils i assumia la protecció d’humils i desvalguts. En aquest temps a la Catalunya sota domini franc hi havia els bisbats de Barcelona, que havia absorbit Ègara, de Girona, que havia absorbit Empúries, d’Elna, d’Urgell, que comprenia encara Ribagorça, i d’Osona, de moment desorganitzat i que aviat seria restaurat; a la Catalunya sota domini islàmic sembla que es mantenien les seus de Tortosa i Lleida. Paral·lelament hi hagué un important moviment monàstic: a part Taverna i Alaó, a Ribagorça, i Sant Serni de Tavèrnoles, a l’Urgell, supervivències visigòtiques, i potser Sant Cugat del Vallès, les primeres fundacions foren Santa Maria d’Arles (després del 785), Sant Andreu de Sureda i Sant Genís de Fontanes, al Vallespir; Banyoles i Amer (ambdues abans del 835), al Gironès; Sant Pere d’Albanyà i les Escaules, a l’Empordà; Sant Salvador de la Vedella, al Berguedà; Santa Grata (Senterada), Gerri i Oveix, als comtats de Pallars i Ribagorça, en temps de Carlemany i de Lluís. Tots aquests monestirs estigueren sota la regla de sant Benet, d’acord amb la reforma de Benet d’Aniana, i tingueren, a part la funció espiritual i cultural, una important funció de colonització agrícola, amb la repoblació consegüent. Les comunitats d’homes lliures, tant urbanes com rurals, semblen existir, però apareixen mancades d’un estatut jurídic (les urbanes eren probablement representades pel bisbe). El 817 els comtats catalans foren separats en dos grups diferents: Urgell-Cerdanya i Pallars-Ribagorça foren integrats amb Carcassona a la marca de Tolosa, i tots els altres, amb Narbona, a la marca de Septimània. Berà de Barcelona acumulà el comtat de Girona a la mort d’Odiló, i Gaucelm, el d’Empúries a la mort d’Ermenguer. El 815, esgotada la treva, al-Ḥakam envià un exèrcit contra Barcelona, que fou derrotat, i el 817 els musulmans signaren una nova treva a Aquisgrà, que havia de durar fins el 820; en aquest any s’oposaren, també a Aquisgrà, Berà, ajudat probablement per Borrell d’Urgell-Cerdanya-Osona, partidari de renovar la treva, i Gaucelm; decidida la guerra, Berà fou acusat de traïció i, després d’un combat judicial, fou desterrat a Rouen. Els comtats de Barcelona-Girona foren confiats al franc Rampó sota el qual hom feu incursions fins més enllà del Segre (822); paral·lelament, a Urgell-Cerdanya fou nomenat Asnar Galí I, expulsat del seu comtat d’Aragó pel partit antifranc. A la mort de Rampó (826) fou nomenat Bernat (anomenat després de Septimània), germà de Gaucelm, de manera que entre tots dos dominaven el territori entre Salses i el Gaià; el mateix any el noble got Aissó, partidari de Berà, amb Guillemó, fill d’aquest, i probablement amb Borrell, es refugià a Osona, des d’on atacà els comtats veïns; Aissó s’alià amb ‘Abd al-Raḥman II, el qual envià un poderós exèrcit que penetrà a Catalunya el 827 i intentà en va de prendre Barcelona i Girona; en la retirada els musulmans devastaren el país: la plana de Vic, el Ripollès, el Moianès, el pla de Bages, Cardona i part del Berguedà i del Solsonès romangueren quasi despoblats i en ruïnes; la frontera reculà des del Gaià al Llobregat. Bernat aprofità el prestigi obtingut amb la resistència i obtingué la investidura de diversos comtats de Septimània, de la qual fou anomenat “duc” o “president de la Marca Hispànica”, i ocupà un lloc important dins l’imperi; aliat amb Pipí i Lluís el Germànic en una fracassada sedició d’aquests contra Lluís (831), fou desposseït dels seus comtats, així com Gaucelm. Els comtats catalans foren governats (832-835) per Berenguer de Tolosa, llevat del d’Urgell-Cerdanya, que ho fou per Galí Asnar a la mort del seu pare, i que el 833 s’apoderà dels comtats de Pallars i de Ribagorça. El 834 Berenguer obtingué que els comtats d’Urgell-Cerdanya passessin a Sunifred, de la família comtal de Carcassona, originària del Conflent (possiblement era germà seu Sunyer, que rebé el comtat de Rosselló-Empúries el 834); Galí, foragitat el 838, es refugià a Pallars-Ribagorça, on governà fins vers el 848, que en fou desposseït per Frèdol de Tolosa. Durant el govern de Sunifred, en uns anys de relativa pau interior i també amb els musulmans, fou consagrada la catedral de la Seu d’Urgell (839) pel bisbe Sisebut; l’acta conté el nom de les 289 parròquies sota jurisdicció urgel·litana. El 835 Bernat de Septimània havia recuperat la investidura dels comtats de Tolosa, Narbona, Girona i Barcelona; el 842, però, mentre un fill de Berà, Àrgila, i el seu cunyat Alaric s’apoderaven, respectivament, de Rosselló i d’Empúries, ‘Abd al-Raḥmān II envià novament un exèrcit a través de la Catalunya central vers Narbona, el qual fou derrotat totalment per les forces de Sunifred abans de travessar els Pirineus, probablement a Puigdefrancor, a l’est de Camprodon. El 844 Bernat, que s’havia oposat a Carles el Calb, fou assetjat i pres per aquest a Tolosa, i fou executat; durant el setge Carles rebé els abats d’Albanyà, les Escaules, Amer, Sureda, Banyoles, Santa Grata, Arles i Sant Climent de la Reglella, el bisbe de Girona i un grup de ciutadans de Barcelona; el rei concedí diversos privilegis, especialment als ciutadans barcelonins. Sunifred rebé tots els dominis de Bernat (llevat de Tolosa, que no pogué ésser expugnada) i el títol de marquès. Sunyer recuperà el Rosselló i Empúries. El 848 hi hagué una nova revolta de Guillem, fill de Bernat de Septimània, que prengué per traïció els comtats de Sunifred i de Sunyer, els quals probablement moriren en la lluita; després d’uns mesos en què el país restà trasbalsat, Guillem, que s’havia aliat amb ‘Abd al Raḥmān II, fou pres i ajusticiat a Barcelona el 850. Els francs Aleran de Troyes i Isembart de Borgonya ocuparen els llocs de Sunifred i de Sunyer; el 852 els musulmans prengueren i saquejaren Barcelona per traïció dels jueus; Aleran, possiblement mort aleshores, fou substituït per Odalric, el qual, després de la presa de Terrassa pels musulmans el 856, fou també substituït per Unifred, anomenat marquès de Gòtia, el 858. Hi hagué aleshores un període de pau amb els musulmans, però els normands atacaren les costes catalanes septentrionals i destruïren Santa Maria d’Arles i les ciutats de Ruscino (Castellrosselló) i Empúries, que ja no foren reedificades. Bernat de Gòtia, el darrer franc que governà els comtats catalans, nomenat el 865, descurà l’administració i hom cometé abusos que donaren lloc a l’exposició de greuges que el bisbe de Barcelona Frodoí feu al rei Carles el 874.

Origen i consolidació de les dinasties comtals catalanes

Mentrestant, a la mort de Sunifred (848), els comtats d’Urgell-Cerdanya foren confiats a Salomó, el d’Empúries, a Sunyer II vers el 862, i el de Girona, a Otger, almenys des del 866; a la mort de Salomó (870) foren nomenats, a la dieta d’Attigny, dos fills de Sunifred, Guifré i Miró, aquest últim encarregat especialment del Conflent; aquest nomenament responia a la nova política de Carles i de Lluís el Tartamut de confiar els comtats catalans a indígenes legitimistes de lleialtat provada, com eren els descendents de Bel·ló de Carcassona; alhora s’anava reforçant la tendència hereditària dels beneficis (capitular de Quierzy, el 877).

Així s’establiren definitivament als comtats catalans centreorientals els fundadors de les primeres dinasties comtals catalanes, algunes de les quals subsistiren prop de sis segles. L’actitud rebel de Bernat de Gòtia donà peu a Miró de Conflent a incorporar-se, després d’una dura lluita, el Rosselló. Al concili de Troyes del 878, amb assistència del papa i de Lluís el Tartamut, els bisbes de Barcelona, Girona, Elna i Urgell, els abats d’Arles i Banyoles, i, probablement dels comtes Guifré d’Urgell-Cerdanya, Miró de Conflent-Rosselló i Sunyer II d’Empúries, així com de Bernat Plantapilosa, de Tolosa, fou desposseït Bernat de Gòtia i conferits a Guifré els comtats de Barcelona i Girona i confirmat a Miró el de Rosselló. A l’elecció d’Odó, estrany al llinatge carolingi, com a rei dels francs (888), els comtes catalans, habitualment legitimistes, dubtaren a reconèixer-lo, i quan, anys després, Carles el Simple, de la dinastia carolíngia, fou empresonat, els comtes catalans ja no volgueren reconèixer Robert, germà d’Odó, ni Radulf de Borgonya, tot i els seus llargs anys de regnat. Aquesta situació avesà sens dubte el país a la independència de fet, tot i reconèixer el nou rei carolingi Lluís d’Ultramar (936). Després de les decisions de Troyes del 878, Guifré governava Urgell-Cerdanya, amb el Berguedà i la Vall de Ribes, i Girona-Besalú-Barcelona; Miró, sota una certa dependència de Guifré, el Conflent-Rosselló-Vallespir; i els germans Sunyer i Dela, Empúries-Peralada; entre els comtats pirinencs de Guifré i el de Barcelona hi havia una extensa zona semideserta des de feia mig segle (Ripollès, plana de Vic, Guilleries, Lluçanès, Moianès, Berguedà baix i mitjà, vall de Lord, Cardona, Solsonès i Bages); la tasca principal de Guifré fou el repoblament i l’organització d’aquesta zona i la conversió d’uns comtats desarticulats en un país vertebrat i coherent, amb una frontera més fàcilment defensable al llarg de la divisòria d’aigües occidental del Llobregat i el Cardener fins a enllaçar amb les serres que limiten el nord de la Segarra i el pla d’Urgell. La vall de Lord degué ésser repoblada a manera d’assaig entre el 872 i el 878; la resta, entre el 879 i el 898, data de consagració de Sant Martí de Centelles. En l’endemig havia estat fundat Ripoll (vers el 880) i havien estat instaurats, consagrats o reinstaurats Sant Feliu de Torelló i Ogassa (881), Sant Joan de les Abadesses (887), Tona (888), vall d’Artés, Vic i Manresa (889), Sant Pere de Ripoll (890) i Merlès (893). El bisbat de Vic fou restaurat el 887.

La iniciativa de la repoblació, generalment del comte, sovint era també del bisbe o dels tinents de castell, ajudats per les comunitats de veïns o feligresos. Els repobladors procedien predominantment de la zona pirinenca, i el procediment fou l’aprisió, tradicional des de l’establiment d'hispani a Septimània (780). Guifré tingué una política matrimonial que consolidà la unitat interior del país; la seva muller Guinedilda sembla que era de la família de Berà i potser neta de Borrell d’Urgell-Cerdanya-Osona. El seu germà Radulf regia el comtat de Besalú amb una certa autonomia, i s’havia casat probablement amb una filla d’Alaric, neta de Berà. La pau amb els musulmans, que durava des del 856, fou interrompuda en 883-884, que Ismā'īl ibn Mūsà fortificà Lleida i derrotà Guifré, que, sentint-se amenaçat, havia presentat batalla. Llop ibn Muḥammad de Lleida atacà el 897 el castell d’Aura, i Guifré, que li sortí al pas, fou ferit de mort. Mentrestant, Sunyer II d’Empúries havia atacat amb un estol la república de Petxina, al golf d’Almeria, el 891, però la lluita acabà amb una entesa que durà les primeres dècades del segle X. En morir Miró el Vell (894-895), el Conflent retornà a Cerdanya en la persona de Guifré, i el Rosselló passà a Sunyer II. El monestir de Cuixà, descendent de Sant Andreu d’Eixalada, havia estat fundat el 878.

A partir del 885 hi hagué el primer intent d’independització de les diòcesis catalanes de la jurisdicció de Narbona, iniciat pel clergue cerdà Esclua, que es feu consagrar bisbe d’Urgell per dos bisbes gascons; d’acord amb Ramon de Pallars-Ribagorça (que governava els comtats des del 872, a la mort de Bernat de Tolosa, de manera independent), creà el bisbat de Pallars i s’erigí ell mateix arquebisbe amb les diòcesis sufragànies de Pallars, Girona (on havia nomenat Ermemir, d’acord amb els comtes d’Empúries), Osona i Barcelona, amb la tolerància de Guifré; però l’acció de Sunyer i Dela per a apoderar-se de Girona feu que Guifré facilités la represa de l’autoritat de Narbona al concili de Port, prop de Nimes (890); Ermemir i Esclua foren excomunicats al concili de la Seu d’Urgell del 892; el bisbat de Pallars fou reincorporat a Urgell poc temps després del 913. Ramon de Pallars-Ribagorça prosseguí, malgrat les incursions musulmanes, el seu govern independent fins a la seva mort (920), que els dos comtats se separaren definitivament: Pallars gravità vers Catalunya, i Ribagorça, vers Aragó. A la mort de Guifré I els seus comtats foren distribuïts entre els seus fills Guifré (Barcelona-Girona-Osona), Miró (Cerdanya i els annexos de Berguedà i Conflent), Sunifred (Urgell, inclosa Andorra) i Sunyer (Besalú sota la tutela de Guifré II).

La persistència de la pressió musulmana

La persistència del perill musulmà, el retorn dels carolingis al tron de França, la necessitat d’obtenir la investidura d’Osona i Manresa (que Guifré havia ocupat), induïren Guifré II a reconèixer la sobirania de Carles el Simple, que els primers temps es mostrà interessat en el domini dels seus comtats meridionals, als quals feu concessions generoses.

El 899 Guifré II feu homenatge a Carles a Tours-sur-Marne, que fou l’últim homenatge fet per un comte català als reis francs, a excepció del que potser prestà mig segle més tard Guifré de Besalú. Malgrat la seva actitud filocarolíngia, Guifré II tingué una personalitat destacada en relació amb el sobirà i amb els comtes veïns. Es preocupà de la consolidació dels territoris de més enllà del Llobregat i prosseguí l’obra repobladora (Lluçà i Manlleu); durant el seu govern se celebrà un concili a Barcelona (906), al qual assistí l’arquebisbe de Narbona. A la seva mort (911) la frontera amb els musulmans seguia des del massís de Garraf per la divisòria de les conques de l’Anoia i del Cardener, d’una banda, i del Gaià i del Segre per l’altra, travessava aquest per la Clua i seguia l’alineació muntanyosa des del Boumort a les serres d’Arbe i de Guara. El succeí el seu germà petit Sunyer; sembla que Miró de Cerdanya rebé en compensació Besalú i les valls de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses (913). Després d’uns incidents amb els musulmans (912 i 914) les fronteres de ponent i de Tortosa restaren tranquil·les; Sunyer rebia un tribut (945) d’aquest darrer territori. L’economia d’aquesta època romania a la muntanya, basada en l’intercanvi (les compres, encara que valorades en moneda, eren pagades in rem valentem), però hi hagué ja entrades de moneda (tributs, ràtzies, comerç marítim amb l’exterior) als nuclis urbans i llocs fronterers. A la mort d’Emma (942), germana de Sunyer, abadessa de Sant Joan que havia cooperat en la repoblació del Berguedà i del Vallès Oriental (922 i 932), hi hagué, a causa de l’heretatge, un conflicte de Sunyer amb la casa de Cerdanya-Besalú (que regia el Ripollès), i el seu fill Ermengol envaí la Cerdanya i morí (943) en una topada contra els homes del comte Sunifred (que havia succeït el seu pare Miró el 927); Sunyer ocupà probablement el Ripollès. En temps de Sunyer, i posteriors, hi hagué molt sovint la coincidència de la dignitat episcopal i l’abacial en una mateixa persona (l’exemple més destacat és el d’Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i Cuixà), fet que sembla respondre a una política de la Santa Seu d’elevar el nivell dels bisbes i fer-los més independents del poder temporal. Vers 936-937 Sunyer feu una incursió a la zona costanera vers Tortosa, que feu avançar la frontera (Borrell, fill de Sunyer, que s’havia retirat cap al 947, fou anomenat, vers el 950, “príncep de Barcelona i Tarragona” pels musulmans). Borrell governà els primers anys conjuntament amb el seu germà Miró, el qual sembla que administrava Barcelona i la seva rodalia (feu construir obres d’irrigació, especialment el rec Comtal o Regomir, i colonitzà la costa més enllà del Llobregat, on s’establí el monestir de Castelldefels), mentre que Borrell s’encarregava de la resta (especialment les relacions exteriors i els afers militars). Borrell retornà el Ripollès a Cerdanya, i s’incorporà Urgell a la mort del seu oncle Sunifred.

A partir del 950 hi hagué una virada important en la política exterior dels comtats catalans, d’acostament a Roma (el monjo Sunyer hi aconseguí ja el 950 la butlla d’exempció del monestir de Cuixà, la primera aconseguida per un monestir català) i a Còrdova (un legat de Borrell pactà l’estabilització de la frontera a ponent del Penedès, la Conca d’Òdena i el Bages), per tal de neutralitzar i equilibrar la influència franca. El 951, en un segon viatge a Roma, hi anà personalment el comte Sunifred de Cerdanya; tanmateix, el seu germà, el comte Guifré de Besalú, obtingué encara de Lluís d’Ultramar, a Reims, un precepte per al monestir de Camprodon el mateix any. A la mort del rei franc, s’afluixaren encara més els llaços amb França. El 956, Cesari, abat de Santa Cecília de Montserrat, anà a Sant Jaume de Galícia i en un concili presidit pel metropolità de Lugo aconseguí d’ésser nomenat arquebisbe de Tarragona (encara en poder islàmic), però a la tornada els bisbes catalans i l’arquebisbe de Narbona es negaren a reconèixer-lo. La repoblació del país prosseguí a bon ritme aprofitant els llargs anys de pau amb els musulmans; el 966 els comtes catalans enviaren una ambaixada a Còrdova, que renovà el tractat a condició d’enderrocar les fortificacions frontereres i de no entrar en lliga contra Còrdova amb els altres regnes peninsulars. Borrell, que governava sol des de la mort de Miró (966), vers el 967 es casà amb Letgarda, filla del comte Ramon de Roergue. Aquesta època fou brillant culturalment: recollida l’activitat científica de Còrdova i conservada la de l’època visigòtica, a través de l’estada del monjo Gerbert, futur papa Silvestre II, a Vic (967-970), es difongué per Europa l’ús de les xifres aràbigues i de l’astrolabi. Destacà, també, Cuixà sota l’abadiat de Garí. En aquest temps sembla que hi hagué un esforç de repoblació de la meitat meridional de la costa del comtat de Girona. El 970 Borrell i el bisbe Ató de Vic anaren a Roma, on aconseguiren l’erecció de Catalunya com a província eclesiàstica independent; el papa traslladà la capital arxidiocesana a Vic i nomenà arquebisbe el mateix Ató (Elna restava inclosa en la nova província), però l’assassinat d’Ató (971) feu fracassar l’intent. Tanmateix, amb la tramesa d’una altra ambaixada a Còrdova, el mateix any, Borrell semblà sentir-se segur de la seva posició independent i de l’amplitud territorial de la seva autoritat: fou anomenat “duc de Gòtia” i era destacat per damunt els altres comtes; el 974, en la carta de població atorgada pel bisbe de Barcelona al Montmell (Baix Penedès), aquest actuà amb el consentiment de Borrell però sense cap referència a l’autoritat reial; segons el cronista ibn Hayyān, “els barcelonins s’havien separat completament del regne dels francs”. De manera semblant actuaven Gausfred, comte d’Empúries-Rosselló, i Oliba Cabreta, comte de Cerdanya-Besalú. Tots tres comtes concediren béns i privilegis a Ripoll (977), tal com abans ho feia el rei. Les campanyes havien permès d’ocupar ja aleshores sòlidament la conca del riu de Foix i arribar fins a la vall del Gaià i fins a l’entrada de la Conca de Barberà (Cabra). Fou vers el 980 que es posà en circulació el mancús d’or, vigent fins a la darreria del segle XI. Almansor, en la seva política per a mantenir el predomini de Còrdova a la península Ibèrica, decidí —sabedor que Borrell no depenia dels francs— d’actuar contra ell: el 985 passà l’Ebre per Tortosa, i pel Camp de Tarragona i el Penedès arribà fins al Vallès, on Borrell fou derrotat en oposar-s’hi (potser a Rovirans, prop de Terrassa). Després de destruir el monestir de Sant Cugat i, ja al pla de Barcelona, el de Sant Pere de les Puelles, el 6 de juliol assaltà la ciutat, que fou saquejada i incendiada, i els seus habitants foren morts o fets captius. El país restà empobrit per les destruccions, per la pèrdua d’habitants i pel terrible drenatge de moneda que representaren els rescats. Amb tot, l’obra reconstructora s’inicià tot seguit. De moment, hom semblà reaccionar a favor d’una represa de la submissió als reis francs (la carta de població de Cardona, el 986, reconeix l’autoritat del rei Lluís, el darrer dels carolingis). Però el canvi de dinastia afavorí l’oblit definitiu de la sobirania franca per part dels comtes catalans. En dos anys (990-992) moriren els tres grans i vells comtes que havien governat tan llargament la Catalunya oriental: el prolongat temps de pau de què aquesta havia gaudit, del 898 al 985, el bon govern dels prínceps i la dedicació dels habitants havien afaiçonat definitivament la figura col·lectiva del país amb hàbits de llibertat personal i corporativa i una certa organització de base democràtica. Oliba Cabreta fou succeït en indivís per la seva muller Ermengarda (que actuà al Vallespir) i els seus fills Bernat (Besalú), Guifré (Cerdanya-Conflent-Capcir) i Oliba (Berguedà-Ripollès); així i tot, Bernat actuà des de 993-994 amb total independència a Besalú-Vallespir-Fenollet-Perapertusa. Gausfred donà el Rosselló al seu fill Guislabert i Empúries al seu fill Hug. Borrell deixà Barcelona-Girona-Osona al seu fill Ramon Borrell i Urgell al seu fill Ermengol. Als comtats occidentals, Unifred (després anomenat Bernat), casat amb Toda d’Aragó ja el 916, rebé com a dot Sobrarb, que estava en poder musulmà; la conquesta de part de Ribagorça i de Sobrarb (i la restauració del monestir d’Ovarra) es feu entre el 908 (presa de Roda) i el 916, i arribà fins a Calassanç. Al costat d’Unifred-Bernat, i supeditat a ell, hi ha el seu germà Miró, que sembla governar la meitat oriental del comtat. Foren succeïts pels fills Ramon II (vers el 950) i Guillem (vers el 954); el primer construí i feu consagrar (956) la catedral de Roda pel seu fill Odesind, constituït bisbe d’acord amb Narbona, i fou succeït (després del 960) per la seva vídua Garsenda i els seus fills Unifred, Arnau, Isarn i Toda, amb evident preeminència del primer. A la mort de llur oncle Guillem, vers el 975, tot Ribagorça restà en mans d’Arnau, Isarn, Toda i Garsenda, sota la preeminència del primer. Vers el 1003 Toda restà sola al govern, i hagué de fer front a la ràtzia d’Abd al-Malik, que el 1006 devastà la Baixa Ribagorça i prengué Roda. Toda es casà (1008) amb el seu oncle valencià Sunyer de Pallars, i a la mort d’aquest (1011) cridà Guillem Isarn, fill natural d’Isarn, amb el qual s’extingí la dinastia ribagorçana (1017); el comtat passà a Sanç el Major, rei de Navarra. A la destrucció de Roda, la seu del bisbat de Ribagorça es traslladà a Llesp (vall de Boí) i estigué sota una certa dependència del bisbat d’Urgell. Al Pallars, succeïren Ramon els seus fills Isarn i Llop; el primer actuà amb la seva muller Adelaida i llur fill Guillem, i el segon es casà amb Goldregot, filla de Miró el Jove, de Cerdanya. Morts Isarn (abans del 948), Guillem i Llop (abans del 950), governà Goldregot (morí abans del 982); foren comtes successors els fills d’aquesta, Ramon, Borrell i Sunyer, amb preeminència de Ramon; heretaren el comtat aquest Sunyer (que s’havia casat amb Toda de Ribagorça) i el seu nebot Ermengol (fill de Borrell), i després (1011) passà als fills de Sunyer, Ramon (que governà el Pallars Jussà) i Guillem (Pallars Sobirà).

El predomini del comtat barceloní

Ramon Borrell actuà amb funcions sobiranes i encunyà moneda amb el seu nom; es casà (abans del 993) amb Ermessenda, filla del comte de Carcassona, seguint la política matrimonial occitana del seu pare. Vers 1001-02 al-Manṣūr tornà a atacar el centre de Catalunya i destruí Manresa; Ramon Borrell i Ermengol d’Urgell feren una expedició vers Lleida (1003), però el mateix any ‘Abd al-Malik entrà novament amb un gran exèrcit (on figuraven castellans i lleonesos) per l’Urgell, d’on prengué Meià i Montmagastre, i per la Conca d’Òdena (d’on atacà Castellolí), i es retirà havent pres 6 castells i havent-ne destruïts 35; els dos comtes pactaren llavors la pau amb Còrdova.

Però quan Sulaymān, ajudat per berbers i castellans, prengué el poder a Còrdova, els comtes catalans Ramon Borrell, Ermengol i Bernat Tallaferro de Besalú, reunits a Barcelona (1009), en una assemblea per a la restauració de la canonja de la catedral, decidiren de respondre a la petició d’ajuda del rival d’aquell, Muḥammad, i organitzaren una important expedició a Còrdova, que, sortí, el 1010, amb nou mil homes. Després d’una primera victòria prop de Còrdova (on morí Ermengol d’Urgell) i una derrota a la desembocadura del Guadiaro, els catalans saquejaren la ciutat (l’any fou anomenat, pels cordovesos, dels francs, és a dir, dels catalans). Malgrat les fortes pèrdues, l’anada donà als catalans una sensació de seguretat, i, d’altra banda, la gran quantitat de riqueses obtinguda (aviat seguida pel pagament regular de tributs musulmans) permeté definitivament l’establiment d’una economia de base monetària. Les fronteres tornaren a expandir-se i foren fortificades; en 1015-16 Ramon Borrell dugué a terme una operació militar que el portà fins al Segre i a l’Ebre, establí una aliança amb al-Munḏir de Saragossa i convingué el matrimoni del seu fill Berenguer Ramon amb la filla del comte de Castella Sanç Garcia, primera mostra de contacte entre castellans i barcelonins. Les relacions dels comtes catalans amb Roma foren intenses; en un viatge (1016) el comte Bernat Tallaferro i el seu germà l’abat Oliva de Ripoll i de Cuixà (que havia entrat de monjo a Ripoll després de cedir el Berguedà a Guifré de Cerdanya i el Ripollès a Bernat) obtingueren l’erecció del bisbat de Besalú, extingit a la mort de Bernat, el 1020. A la mort de Ramon Borrell (1017) governaren en condomini Ermessenda i Berenguer Ramon I; amb l’aliança del normand Roger de Toény fou reduït el reietó de Dénia i Balears, que restà sotmès a tribut i amistat. A la majoria d’edat de Berenguer Ramon I (1023) la repoblació i la reconquesta progressaren per la Segarra, l’alt Gaià i la Conca de Barberà (la línia era a Cervera, Barberà i Calders, i Manresa fou reconstruïda); el comte dugué a terme una política de concòrdia entre els diversos comtats; el 1025 concedí la tinença lliure de llurs propietats als possessors de terres franques del comtat de Barcelona, i els feu francs de tota jurisdicció que no fos la seva en un document considerat tradicionalment l’origen de les llibertats barcelonines. L’obra de Berenguer Ramon tingué el suport de la del gran abat bisbe Oliba, el qual comptà entre els seus mèrits l’establiment, vers 1021-22, i la confirmació, al sínode de Toluges del 1027, de la treva de Déu, implantada a la seva diòcesi de Vic el 1033. A la mort del comte (1035) el comtat de Barcelona i el de Girona passaren al primogènit Ramon Berenguer fins al Llobregat, i des del Llobregat fins a les terres musulmanes al seu fill Sanç, amb capital a Olèrdola; el comtat d’Osona passà a Guillem juntament amb la seva mare Guisla. En la minoria de Ramon Berenguer tingué un paper destacat la seva àvia i tutora Ermessenda, vídua de Borrell. Les diferències entre àvia i net foren aprofitades per Mir Geribert, de la família vescomtal de Barcelona, que es titulava príncep d’Olèrdola i feia actes de sobirania als dominis de Sanç per promoure una sedició a Barcelona, creant un conflicte que fou resolt el 1044 per sentència d’un tribunal presidit per Oliba. Els darrers anys de la vida de l’abat bisbe foren consagrats els nous edificis de Ripoll (1032), de Vic (1035) i de Cuixà (1038); sota la seva direcció Ripoll inicià el seu ascens cultural i els altres dos centres culminaren un progrés que havia començat un parell de generacions abans. El 1049 Sanç renuncià els seus dominis de més enllà del Llobregat a favor del seu germà Ramon Berenguer, el qual es trobà, així, enfrontat directament amb Mir Geribert, fins que el 1052 aquest fou obligat a sotmetre's al judici d’un tribunal presidit per l’arquebisbe de Narbona. Mir no fou definitivament sotmès fins el 1059. El comte es casà el mateix any en segones núpcies amb Almodis, filla dels comtes de la Marca, matrimoni que els valgué l’excomunió per tal com no havien estat anul·lats els respectius vincles matrimonials anteriors. El 1054 Guillem renuncià a favor de Ramon Berenguer el comtat d’Osona, i el 1057 Ermessenda arribà a una avinença amb el seu net, al qual, juntament amb Almodis, vengué els drets als comtats de Barcelona, Girona i Osona; l’any següent Ramon Berenguer signà un conveni amb Ermengol III d’Urgell per a una campanya contra al-Muqtadir, rei de Saragossa, i amb Ramon Guifré de Cerdanya per tal d’ajudar-lo a liquidar la marca de les Oluges, únic territori cerdà en contacte amb els musulmans; d’aquesta manera resultà obturada tota nova expansió de Cerdanya vers terres musulmanes. Actuà, així mateix, vers ponent per tendir a obturar també la progressió d’Urgell i de Pallars Jussà vers el sud (reconquerí Camarasa el 1050 i Cubells) i el 1051 arribà a posar setge a Saragossa, aliat amb Yūsuf al-Muẓaffar de Lleida i els navarresos. L’atac a Saragossa, el repetí el 1058 amb Ermengol III d’Urgell. El 1063 els catalans dominaven Pilzà, Purroi, Estopanyà, Canelles i Casserres del Castell, a Ribagorça. Simultàniament fou repoblat Tamarit, prop de Tarragona (1050-51) i colonitzada la contrada de Tàrrega (1057) i de Forès (1058). La derrota aragonesa a Graus motivà una croada contra Barbastre, amb participació barcelonina i urgellesa, aragonesa i ultramuntana que acabà amb la presa de la ciutat. Ermengol d’Urgell restà com a cap de la ciutat, i mesos després morí enfront d’al-Muqtadir. Tanmateix, malgrat la pèrdua de Barbastre (1065), la conquesta de la Baixa Ribagorça restà consolidada. Especialment entre el 1058 i el 1072 els comtes feren una sèrie de compres d’heretats i de castells, a la vegada que hom començava a construir vaixells a Barcelona i a noliejar-ne de forasters. A més, l’estructura feudal s’anà travant més sòlidament, de tal manera, que la preeminència del comtat de Barcelona sobre els altres comtats catalans s’accentuà (el 1057 el comte de Besalú pactà aliança amb el barceloní; el 1063 el d’Urgell li feu homenatge; el 1067 li'n feu el d’Empúries; els comtats de Carcassona i Rasès i el de Lauraguès foren també adquirits pel de Barcelona). La promulgació dels Usatges ha estat datada tradicionalment del 1068; tot i que hom ha considerat que es tracta d’una redacció de diverses èpoques, el nucli inicial deu ésser realment del temps de Ramon Berenguer I i d’Almodis (1064 o 1068). Després de la mort violenta d’Almodis (1071) a mans del seu fillastre Pere Ramon, Ramon Berenguer I prosseguí la política d’adquisicions patrimonials; d’altra banda, hi hagué una certa tibantor amb Ermengol IV d’Urgell, però aquest acabà reconeixent les donacions del seu pare al comte barceloní a la Baixa Ribagorça. Poc temps abans de la seva mort (1076), Ramon Berenguer I s’interessà per la colonització de la Conca de Barberà, l’Alt Camp i l’alt Gaià. Deixà els estats en indivís als seus fills Ramon Berenguer i Berenguer Ramon, tot incloent en la deixa la ciutat de Tarragona fins a Tortosa i l’Ebre (encara per conquerir), i tot el que hom pogués conquerir de la Clusa enllà. Després d’una expedició poc fructífera de Ramon Berenguer II Cap d’Estopes a Múrcia, Barcelona, Urgell i Lleida lluitaren contra Saragossa, cosa que feu allunyar el perill islàmic (la colonització cristiana arribava fins a Sidamon i Torregrossa, i el 1079 fou colonitzada l’Espluga de Francolí i, pels mateixos anys, Barberà). D’acord amb la política de reforma eclesiàstica de Gregori VII, i fracassats els intents de reunir un sínode a Girona, aquest se celebrà (1077) a Besalú sota la protecció del comte Bernat II, amb l’assistència dels bisbes d’Agde, d’Elna i de Carcassona, i d’alguns abats. El 1078 el sínode fou reprès a Girona amb assistència dels altres bisbes catalans, i hi foren aprovats els cànons desitjats pel papa. Aquest intervingué en les discòrdies existents entre els dos comtes bessons de Barcelona, que el 1079 es repartiren el patrimoni, però les funcions de govern sobirà restaren en indivís; les dissensions, però, continuaren un quant temps. A través del matrimoni de Ramon Berenguer II amb Mafalda, filla de Robert Guiscard, el casal de Barcelona s’enllaçava amb les cases normandes de Sicília i Calàbria, novament amb la de Tolosa, i amb la d’Anglaterra, i d’aquesta manera entrava plenament en el joc de la política internacional. D’altra banda, l’experiència marinera dels normands contribuí a l’ensinistrament de les naus barcelonines, com més anava més nombroses. Vers el 1081, el Cid, fugitiu de la cort castellanolleonesa, s’oferí a Barcelona per a col·laborar en una empresa dels catalans contra els musulmans (probablement vers Dénia), però no arribà a tenir lloc, i el Cid passà al servei d’al-Muqtadir de Saragossa, i després, del seu fill al-Mu'tamin, amb el qual atacà el regne de Lleida, on fortificà el castell d’Almenar, i s’establí més tard al castell d’Escarp. El rei al-Haǧib de Lleida, germà d’al-Mu'tamin, demanà ajuda als comtes de Barcelona i de Cerdanya i a magnats dels comtats d’Urgell, Besalú, Rosselló, Ampúries i Carcassona. Acudí per Barcelona Berenguer Ramon II, el qual fou derrotat i fet presoner amb molts dels seus (1082). Poc temps després Ramon Berenguer II Cap d’Estopes fou assassinat al pla de la Perxa de l’Astor, al terme de Gualba, i el cos fou trobat al gorg del Comte, a la Tordera. El seu fill, de pocs dies, Ramon Berenguer, no podia heretar el comtat fins a la mort del seu oncle Berenguer Ramon. Tot i que aquest mantingué de moment la seva posició a Catalunya, la seva autoritat fou aviat rebutjada als comtats de Carcassona i Rasès, fet que originà la seva pèrdua per al comtat de Barcelona. A partir del 1085 es palesà a Catalunya l’oposició a Berenguer Ramon II, acusat de la mort del seu germà, en l’assemblea presidida per Berenguer, bisbe de Vic, la qual confià la tutoria del futur Ramon Berenguer III als comtes Guillem Ramon i Sança de Cerdanya amb l’acord d’oferir a Alfons VI de Castella-Lleó (que acabava de conquerir Toledo) la tutela i la sobirania supremes. En una nova assemblea (1086), tanmateix, hom confià la tutoria al mateix Berenguer Ramon II durant onze anys, el qual probablement es comprometé a no contreure matrimoni i a passar íntegra l’herència al seu nebot. A partir del 1085, Berenguer Ramon, aliat amb els musulmans de Lleida, i amb el comte d’Urgell, intentà d’apoderar-se de València el 1085, el 1088 i el 1089 (aquesta última vegada aliat amb els musulmans de Saragossa), enfrontat sempre amb les forces del Cid. Finalment, el 1090, aliat amb els lleidatans, atacà el Cid, que s’havia fortificat a la pineda de Tévar, als ports de Beseit; Berenguer Ramon II fou fet presoner amb 5 000 homes. Alliberats en canvi d’un important rescat, el comte, després, arribà probablement a un acord sobre les zones d’influència amb el guerrer castellà: per això Tortosa fou atacada per Berenguer Ramon (1092) i pel seu nebot Ramon Berenguer III (1095). Aquest es casà el 1098 amb la filla del Cid, Maria Roderic. Renascuda l’antiga animadversió contra Berenguer Ramon II, hom acordà probablement al concili de Sant Gèli (1096) que Alfons VI de Castella-Lleó actués com a àrbitre entre aquell i el seu nebot; el primer hagué de sotmetre's a un combat judicial (1097), i a partir d’aquest moment Ramon Berenguer III governà sol (sembla que el comte Arnau I de Pallars Sobirà fou nomenat conseller en qüestions militars). Abans d’aquests fets, el bisbe Berenguer de Vic havia demanat al papa (1089) el restabliment de la metròpoli de Tarragona, urgida per la presa de Toledo per Alfons VI, si hom volia mantenir la independència eclesiàstica. El 1091 Urbà II (que havia exhortat els comtes de Barcelona, Urgell i Besalú i tots els bisbes, vescomtes i magnats a la reconstrucció de Tarragona) lliurà la butlla de restabliment de la seu metropolitana tarragonina, a la qual foren assignades totes les diòcesis catalanes, compreses Roda de Ribagorça i Elna (aquesta passà a Narbona, però, el 1097) i tots els territoris musulmans que haguessin estat sota la seva jurisdicció abans de la invasió, a la vegada que atorgà la dignitat arquebisbal a Berenguer de Vic. Amb l’ocupació dels dominis del Cid (1102) pels almoràvits calgué abandonar tot intent d’expansió vers el sud i fou represa l’acció vers Lleida i vers Ribagorça. El 1105 Balaguer fou assetjada per Guerau II de Cabrera i Pero Ansúrez, avi i tutor d’Ermengol VI d’Urgell, els quals hagueren de demanar ajut al comte de Barcelona, a qui cediren la meitat de la Suda de Balaguer i la fortalesa de la Ràpita, i la ciutat fou ocupada. Però Ramon Berenguer el 1107 hagué d’acudir a l’atac dels almoràvits que entraren pel Penedès, destruïren Olèrdola i avançaren fins a Gelida, i Pero Ansúrez pactà amb Alfons el Bataller d’Aragó, a qui el 1109 cedí l’altra meitat de la Suda de Balaguer amb les tres quartes parts de la ciutat i altres castells veïns, fet que marcà la penetració aragonesa vers Lleida. Vers el 1108 els barcelonins havien allunyat el perill almoràvit sense l’ajuda franca que havien arribat a demanar. Ramon Berenguer III reivindicà els comtats de Carcassona i Rasès a la seva majoria d’edat, però Bernat Ató, contra el que havia promès el 1083, es negà a lliurar-los-hi; malgrat la revolta de la ciutat de Carcassona (1107) a favor del comte de Barcelona i l’intent d’ocupació per part dels catalans, interferit pel bisbe de Narbona (1112), els comtats restaren en definitiva en mans de Bernat Ató com a feudatari de Barcelona. Mentrestant, el 1111 el comtat de Besalú, amb el Vallespir, el Ripollès, la Fenolleda i el Perapertusès (els dos darrers foren cedits en feu al vescomte de Narbona el 1112), passà per extinció de la dinastia pròpia a Ramon Berenguer III de Barcelona. Aquest, casat en terceres núpcies amb Dolça, hereva del comtat de Provença i dels vescomtats de Millau, Gavaldà i de part del de Carlat, rebé (1112) el títol de comte de Provença, que exercí plenament per cessió de tots els seus drets per part de Dolça el 1113. La unió amb Provença contribuí en gran manera a l’avenç cultural de Catalunya. Ramon Berenguer III prengué aquell mateix any la direcció de l’empresa contra les Balears organitzada pels pisans. L’expedició sortí de Barcelona el juny del 1114 i, després de la presa de la Vila d’Eivissa, assetjaren i prengueren la ciutat de Mallorca (febrer del 1115) i culminaren l’acció amb l’assalt de l’Almudaina el març i el de la Suda el 3 d’abril. Mentrestant els almoràvits havien entrat per Lleida a través de l’Urgell i la Segarra fins al pla de Barcelona; combatuts pels barcelonins i pels comtes de Cerdanya i d’Urgell i els cavallers de Girona, foren derrotats al congost de Martorell i combatuts al llarg de la costa fins a Salou. Un nou atac almoràvit tingué lloc la primavera del 1115 des del sud, en el qual atac fou assetjada Barcelona i incendiat un dels seus ravals; però, retornats els expedicionaris de les Balears, els musulmans hagueren de fugir deixant 700 morts. El comte de Barcelona obtingué del papa (1116) la concessió de la croada per a la lluita contra els musulmans (hom havia previst la presa de Tortosa), però la conquesta de Saragossa per Alfons el Bataller (1118), que requerí l’esforç de molts dels qui havien d’acudir a Tortosa, feu abandonar el projecte. L’augment de poder que la presa de la capital aragonesa representà per a Alfons canvià l’aspecte del veïnatge aragonès. Mentrestant (1117) Ramon Berenguer havia augmentat també notablement els seus territoris amb la incorporació del comtat de Cerdanya, amb el Berguedà, el Conflent, el Capcir i el Donasà, per extinció de la dinastia cerdana. Per tal d’apressar la presa de posicions vers el sud i vers l’oest, el comte donà la ciutat i la comarca de Tarragona (1118) al bisbe Oleguer de Barcelona; aquest el mateix any obtingué del papa la designació com a arquebisbe de Tarragona.

La conquesta de Tortosa i Lleida

Paral·lelament a les tensions entre Ramon Berenguer III i Alfons el Bataller (que es presentà davant Lleida el 1122 i construí el 1123 el castell de Gardeny davant la ciutat), els quals, malgrat tot, arribaren a un acord davant els bisbes d’Osca i de Roda el 1126, el comte, a partir del 1119, havia apressat la repoblació de les Garrigues i del baix Segrià en un intent de flanquejar Lleida pel sud; per tal d’afavorir la lluita contra els musulmans havia facilitat la introducció dels ordes militars, creats de poc, a Catalunya: els hospitalers des del 1109, els templers des del 1123. Ramon Berenguer, després d’ajudar novament els carcassonesos, revoltats contra Bernat Ató (1120), hagué d’arribar a un acord sobre Provença (1125) amb Alfons Jordà, comte de Tolosa. Aviat hagué d’acudir a rebutjar una nova incursió almoràvit, i el 1126 sofrí una severa derrota davant el castell de Corbins, que posseïa des del 1118 i que no fou recuperat fins al 1143. A partir del 1129 el progrés vers el sud fou obtingut gràcies a l’acord entre l’arquebisbe Oleguer i el cavaller normand Robert Bordet (o d’Aguiló), al qual el bisbe feu donació de part dels drets rebuts del comte el 1118; el territori sotmès a Robert anava des del Gaià a Mont-roig i el coll de Balaguer. Sembla que durant el seu govern, i a causa de la minva dels ingressos en tributs exteriors (les paries musulmanes havien disminuït molt en importància), Ramon Berenguer III hagué de crear un sistema d’imposts interiors, especialment sobre el mercat de queviures de Barcelona (1113), i potser un dels imposts establerts des d’aleshores fou el del bovatge: el 1118 fou introduït a la Cerdanya i al Conflent sota la condició que el comte no alterés la moneda dels comtats, condició estipulada a l’assemblea de pau i treva de Girona. Aquest pacte de mútues obligacions representava un pas important en l’evolució d’aquestes assemblees vers les corts pròpiament dites. El 1128 es produí una topada amb el comte Ponç II d’Empúries a causa de la competència que els vaixells barcelonins, més i més nombrosos, feien als emporitans, a la rivalitat comercial entre Castelló d’Empúries i Peralada i als conflictes amb la mitra de Girona: el comte d’Empúries, que s’havia assegurat la neutralitat del comte Gausfred III de Rosselló, dugué a terme diversos actes d’agressió. Ramon Berenguer III penetrà profundament al comtat d’Empúries amb les seves hosts i derrotà i feu presoner Ponç II a Carmençó. L’amistat es restablí entre el 1128 i el 1130. Ramon Berenguer III morí el 1131 i deixà els seus estats peninsulars i els drets a Carcassona i Rasès al seu fill gran, Ramon Berenguer, i tot el de Provença, Rodés, Gavaldà i Carladès al fill segon, Berenguer Ramon (Provença fou regida més d’un segle per prínceps del casal de Barcelona). Els primers anys del govern del nou comte (entre els seus consellers destacaven Oleguer i el gran senescal Guillem Ramon de Montcada) foren marcats per la pressió d’Alfons el Bataller a les fronteres catalanes (repoblació de Montsó el 1130, ocupació de la zona entre el Matarranya i l’Ebre el 1133, disposicions per a la conquesta de Tortosa i de València); la derrota del rei aragonès a Fraga (1134) i la seva mort produïren una intensa i complicada crisi en la qual Ramon Berenguer IV i els seus consellers actuaren amb una gran habilitat, ajudats per Ermengol VI d’Urgell i Arnau Mir de Pallars Jussà. A l’agost del 1137 Ramir II el Monjo concedí la sobirania dels seus estats i la mà de la seva filla Peronella (que tenia dos anys) al comte barceloní i, tres mesos després, tots els drets i prerrogatives que encara havia retingut. El 1154 Ramon Berenguer IV aconseguí del papa la unitat eclesiàstica de la vall de l’Ebre amb la submissió de tots els bisbats de Navarra, Aragó i Catalunya (llevat del d’Elna) a la jurisdicció metropolitana de Tarragona. El comte continuà la política d’expansió vers les terres musulmanes; després de diverses incursions (a Llorca el 1144, a València el 1146, presa d’Ontinyent i repoblació d’Almenar vers Lleida el 1147, participació per mar, el mateix any, en la conquesta d’Almeria per Alfons VII de Castella-Lleó, que s’havia casat amb la seva germana Berenguera), convingué amb els genovesos la conquesta de Tortosa. En l’expedició concorregueren, a més, templers i hospitalers, occitans, normands i anglesos, pisans i lorenesos. El nombre total de vaixells, en gran part genovesos, fou de 426. El papa concedí a l’empresa privilegis de croada; aquesta sortí de Barcelona el 29 de juny de 1148, i després d’un llarg setge la ciutat es rendí el 30 de desembre. Bona part de la població musulmana restà al país dedicada a l’agricultura i al treball menestral formant comunitats amb dirigents propis; foren els anomenats eixàrics. El 1151 Jofre, abat de Sant Ruf d’Avinyó, fou consagrat com a primer bisbe de Tortosa en la nova etapa. El 1149 foren ocupades, el mateix dia, Lleida per les forces dels comtes de Barcelona i d’Urgell (amb l’ajut del comte de Pallars Jussà i del bisbe de Roda) i Fraga (aquesta amb predomini de forces aragoneses), i poc temps després, Mequinensa. Ni Tortosa ni Lleida no foren annexades a cap comtat, i des d’aleshores Ramon Berenguer IV fou anomenat, ultra príncep d’Aragó i comte, marquès o duc de Provença, comte de Barcelona, marquès de Tortosa i duc de Lleida. Vers el 1152 fou conquerit el castell de Miravet (cedit als templers) i altres castells de la línia de l’Ebre, i el 1153, Siurana i la resta de les muntanyes de Prades , darrer refugi dels sarraïns al Principat. Ramon Berenguer IV havia obtingut dels genovesos (1147) el reconeixement de drets especials sobre la costa fins a Almeria, i el 1148 havia arribat a un acord amb ibn Mardaniš, el rei Llop de València i Múrcia, amb la percepció d’un tribut anual de cent mil miscals d’or. El 1151 aconseguí de Castella, mitjançant el tractat de Tudellén, el reconeixement del dret de conquesta sobre València i Múrcia. Fruit de la intervenció i les relacions del comte a Occitània (regència del govern de Provença i reducció de la revolta dels Baus) fou l’autorització de la fundació de Poblet amb cistercencs procedents de Fontfreda (Narbonès) i la de Valldaura, antecessora de Santes Creus, amb monjos procedents de la Grand Selva (Tolosa) (1150). Malgrat les tensions que comportà el govern de Provença (el 1161 el comte acceptà que aquest regne tornés a ésser feu de l’imperi), els dominis de Ramon Berenguer IV, en el moment que Castella i Lleó se separaren i Portugal esdevingué independent, foren els més poderosos de la península. El comte morí l’estiu del 1162 a Borgo San Dalmazzo, prop de Gènova, quan anava a entrevistar-se amb Frederic Barba-roja. Alfons I de Catalunya i II d’Aragó succeí el seu pare en tots els seus estats a vuit anys i mig d’edat.

Catalunya, centre d’una gran monarquia

A la mort de Ramon Berenguer III de Provença (1166) els seus dominis revertiren a Alfons I i, d’altra banda, el 1167 Roger Trencavell de Besiers renovà l’homenatge feudal al mateix Alfons. Aquest establí a Provença el seu germà Pere com a comte amb el nom de Ramon Berenguer, el qual renuncià el comtat de Cerdanya a favor del germà petit, Sanç.

Després Alfons tornà a Catalunya, on emprengué la conquesta de les conques del Guadalop, el Matarranya i l’Algars, des de Casp a Beseit i probablement fins a Ulldecona. A la mort de Girard II de Rosselló, Alfons heretà (1172) aquest comtat. La Vall d’Aran se li sotmeté voluntàriament, i el 1175 la donà en feu al comte Cèntul III de Bigorra. Pel tractat de Cazola (1179), renuncià a favor de Castella els drets a la conquesta de Múrcia en canvi de la plena sobirania sobre el Regne de València, la conquesta d’un petit sector del qual (Olocau de Rei) inicià el 1180 amb aragonesos i continuà el 1190 (Polpís i Vinaròs) des de Catalunya. Als darrers anys de la vida d’Alfons s’inicià l’endèmica guerra del comtat d’Urgell, amb la rivalitat entre el jove Ermengol VIII i el seu cunyat Ponç III de Cabrera, així com la qüestió d’Andorra en passar, per casament, els drets dels Castellbò als comtes de Foix, alhora que el comtat de Pallars Jussà s’incorporava a la corona per donació de la seva darrera comtessa Dolça de So (1192). El mateix any hi hagué una assemblea de pau i treva amb l’assistència per primera vegada del braç popular, fet amb el qual culminà l’evolució d’aquestes assemblees vers les corts. D’altra banda, s’accentuà l’anarquia feudal (assassinat de l’arquebisbe de Tarragona per Guillem Ramon de Montcada el 1194). Alfons fou succeït (1196) a Catalunya-Aragó per Pere I el Catòlic, mentre Provença, Millau, Gavaldà i Rodés i els drets sobre Montpeller passaven a Alfons. El regnat de Pere estigué marcat des del principi per l’heretgia càtara, estesa ja al nord de Catalunya en el regnat precedent. Obligat per Roma, ordenà (1198) la persecució dels heretges mentre afavoria alhora llurs caps Ponç de Vernet, Ramon de Castellrosselló i el vescomte Arnau de Castellbò. La persecució a Occitània provocà l’emigració de burgesos i menestrals a Catalunya, fet que reforçà l’economia urbana en un moment que el moviment municipalista, afavorit pel rei, estructurava el govern de ciutats i viles (elecció anyal de cònsols pels prohoms i pel poble): Perpinyà i Lleida (1197), Fraga (1201), Cervera (1202). Tanmateix, la situació econòmica de la corona empitjorà i Pere hagué de crear un nou impost, el monedatge, i vers el 1200 s’inicià, sembla, un període de devaluació monetària. A la mort d’Ermengol VIII (1209) i per tal de protegir els drets de llur filla Aurembiaix, enfront de Guerau de Cabrera, la comtessa vídua cedí el comtat d’Urgell al rei Pere, per al temps de la vida d’aquest, que hagué de reprendre Balaguer a Guerau (1211). La costa barcelonina havia estat objecte d’una terrible incursió de l’esquadra almohade, després de la qual el rei organitzà la conquesta del Racó d’Ademús (1210), amb una forta participació catalana. Així mateix, els catalans tingueren un paper important en la resistència occitana a Simó de Montfort, i l’esforç econòmic que aquesta ajuda costà a Pere —a qui havien anat retent homenatge els comtes occitans en canvi de la seva protecció— accentuà la crisi monetària (del 1210 al març del 1213 la valor de la moneda restà reduïda a una cinquena part i fou creada, sense reeixir a estabilitzar-la, la nova moneda de quatern). El rei també prestà suport a Alfons VIII de Castella davant la pressió almohade, i fou decisiva la intervenció catalana a Las Navas de Tolosa (1212) i en la presa d’Úbeda. L’empitjorament del conflicte occità i el fracàs reiterat de Pere en intentar una solució pacífica conduïren al desastre de Muret (1213), on el rei trobà la mort. Restava com a hereu el seu fill Jaume, infant de 5 anys, tingut del seu matrimoni amb Maria de Montpeller, que havia mort el mateix any, el qual —per intervenció d’Innocenci III. el 1214 passà de Carcassona, on estava en poder dels croats, a Catalunya, sota la custòdia dels templers; el comte Sanç fou designat procurador general o regent pel papa, al qual adjuntà després (1216), com a consellers per a Catalunya, l’arquebisbe de Tarragona Guillem de Cervera, Guillem de Cardona i el mestre del Temple. A partir de la cort general de Montsó del 1217 i de la de Vilafranca del Penedès del mateix any, hom considerà que Jaume I iniciava el seu regnat, i per això li fou concedit l’impost del bovatge. L’any següent el comte Sanç —acusat per Honori III d’haver prestat encara ajuda al comte de Tolosa, refugiat al Pallars, per recuperar el seu comtat— renuncià a la regència. El 1219 el papa nomenà l’arquebisbe de Tarragona, Eiximèn Cornell, Guillem de Cervera i Pero Ahonés com a consellers del rei. D’altra banda, el 1219 es reprengué la guerra d’Urgell amb Guerau de Cabrera, després de l’acabament de les treves pactades a Montsó el 1217, fins a la pau de Terrer (1222), i a la vegada s’inicià una nova pugna feudal —que es complicà amb les bandositats aragoneses— entre Guillem de Montcada i el comte Nunó, el qual acudí a Jaume I; durant aquesta lluita, Ramon Folc IV de Cardona i Guerau de Cabrera sostingueren el rei, però Guillem de Montcada aconseguí d’atreure's el mateix Nunó Sanç (1224-25). A l’assemblea de pau i treva de Tortosa del 1225, reunida per tal de pacificar el país entre Salses i el Cinca, hom acordà una expedició contra Peníscola amb caràcter de croada; tot i que l’expedició fracassà, fou concedida al bisbat de Tortosa la seva expansió fins a Almenara. El 1227, amb el pretext d’un atac de represàlia dels musulmans mallorquins contra naus catalanes la tardor de l’any anterior, fou ja determinada l’empresa de la conquesta de Mallorca. Acabada victoriosament la campanya de Jaume I, en ajuda d’Aurembiaix d’Urgell, novament enfrontada amb Ponç de Cabrera, la qual havia cedit al rei els seus drets sobre Lleida en canvi de rebre en feu el comtat d’Urgell, el 1228 tingué lloc a Tarragona, a casa del mercader Pere Martell, la reunió amb els magnats catalans per a preparar la cort general de Barcelona on s’organitzà l’expedició a Mallorca, que sortí de Salou, Tarragona i Cambrils pel setembre del 1229. La conquesta de Mallorca fou aviat completada amb les d’Eivissa i Formentera (1235) per l’arquebisbe de Tarragona Guillem de Montgrí. Resolt el 1236 el conflicte d’Urgell amb un acord amb Ponç de Cabrera (Jaume I ja havia assumit l’herència d’Aurembiaix per acord amb el seu marit Pere de Portugal), el rei decidí d’iniciar la campanya que conduí a la conquesta de la ciutat de València el 1238, el repoblament de la qual fou fet preferentment amb catalans. El 1241, a la mort sense successió de Nunó, els comtats de Rosselló i de Cerdanya foren incorporats novament a la corona. La partició dels regnes feta per Jaume I el 1243, a les corts de Daroca, per la qual l’infant Alfons rebia Aragó i Lleida, Pere, Catalunya, i Jaume, la resta dels estats, provocà al Principat fortes protestes per la segregació de Lleida, que obligaren el rei a fixar (a Barcelona el 1244) els límits de Catalunya de Salses al Cinca. Des del 1249 al 1258 fou establerta pel rei l’organització municipal de Barcelona, mentre (1251) els Usatges esdevingueren l’únic text de dret català, amb abandó de les lleis romanes i godes i de les decretals, i la moneda barcelonesa (1254) era confirmada per a la vida del rei i fins deu anys després (el 1258, però, posà en circulació la moneda de tern, que inaugurà un llarg període d’estabilitat monetària). La indisciplina dels nobles, iniciada el 1253 per Ramon Folc V de Cardona, s’anà perllongant: el 1257 l’infant Pere fou fet procurador general de Catalunya, i l’any següent havia d’assetjar i prendre el castell d’Hostoles contra Guillem Galceran de Cartellà; en 1258-60 reprengué l’endèmica guerra d’Urgell amb Àlvar de Cabrera (per acord de Jaume I i del seu pare Ponç, el 1236, els Cabrera eren comtes d’Urgell), amb Ramon Folc V de Cardona i amb llurs partidaris. El 1258, amb el tractat de Corbeil, amb Lluís IX de França, era fixada la frontera septentrional de Catalunya a les Corberes (la Fenolleda i el Perapertusès en foren exclosos). A la mort de l’infant Alfons el rei establí (1262) una definitiva partició dels regnes: Pere rebia Catalunya al sud de l’Albera i els regnes d’Aragó i València, i Jaume, les Balears, els comtats de Rosselló i de Cerdanya (en els quals, però, havien de regir els Usatges i les constitucions de Catalunya i havia de circular exclusivament la moneda barcelonesa) i Montpeller. En 1257-64 hi hagué, sembla, una rebrotada del catarisme o de la seva persecució pels inquisidors Pere de Tenes i Pere de Cadireta, i els heretges es refugiaren, probablement, a zones aïllades, com les muntanyes de Prades, el Montsant i els Ports de Morella. Davant la inhibició aragonesa, els catalans accediren a l’ajuda al rei de Castella Alfons X, gendre de Jaume I, amb la conquesta de Múrcia (1265-66). El 1268 la mort del comte Àlvar d’Urgell encengué novament la guerra d’Urgell, ara entre els Montcada, d’una banda, i els Foix i els Cardona, de l’altra, amb intervenció del rei, però l’intent de croada a Terra Santa (1269) forçà a un acord. L’infant Pere, que havia restat com a lloctinent, havia intentat d’encunyar una nova moneda d’argent, fet que l’enfrontà amb el seu pare; hi hagué un nou enfrontament quan Jaume privà l’infant d’ajudar a evitar la incorporació de Tolosa a França (1271), i Pere fou privat del seu càrrec (1272) de procurador dels regnes; amb tot, l’any següent es reconciliaren a Xàtiva. La revolta dels nobles, encapçalats per Ramon Folc V de Cardona, esclatà novament davant la convocatòria del rei per a l’ajuda a una acció d’Alfons X contra Granada (1273); el 1274, i reforçats per Ferran Sanxis, fill natural del rei Jaume I, el mateix comte d’Empúries i el vescomte de Cardona es deseixiren del rei: Figueres, fundada de poc per l’infant Pere, fou cremada i destruïda. El rei intentà de reunir corts a Lleida, però els barons catalans i els rics homes aragonesos que se li oposaven es van concentrar a Corbins, dirigits per Ferran Sanxis, el vescomte de Cardona i el comte d’Empúries, i no fou possible d’arribar a un acord. Començada la guerra, Ferran Sanxis, en intentar de fugir de Pomar, fou fet presoner i ofegat al Cinca per ordre del seu germà, l’infant Pere. Simultàniament, el rei inicià la campanya contra els altres rebels, especialment el comte d’Empúries, i assetjà Roses ajudat per la host de Barcelona. Els barons es rendiren i, després de la revolta dels musulmans de València, ja el 1276, tingué lloc a Barcelona el dramàtic episodi del perdó d’Hug V d’Empúries. El mateix 1276 moria Jaume I. Mentre Rosselló i Cerdanya eren separats del Principat sota el govern de Jaume II de Mallorca, Pere II de Catalunya-Aragó, retingut per la revolta dels musulmans valencians, s’enfrontà aviat amb els catalans en exigir-los l’impost del bovatge sense haver reunit corts ni jurat les constitucions. La resistència, tant secular com eclesiàstica, fou superada a partir de l’acord amb els bisbes de Barcelona, de Vic i d’Urgell després de la intervenció papal, favorable a Pere (1277-78). Simultàniament esclatà un nou conflicte entre Roger Bernat III, comte de Foix (que pactà poc després una lliga contra Pere amb el seu cunyat Jaume de Mallorca), i els seus aliats contra el bisbe i el comtat d’Urgell (els rebels ocuparen Alsamora i la Clua al vescomtat d’Àger i es concentraren a Solsona pel maig del 1278), però el rei, per tal de separar les forces del comte de Foix de les de Ramon Folc VI de Cardona (que havia fet una incursió contra Vilafranca del Penedès), assetjà Ponts, que fou assaltada i cremada, i posà en custòdia el jove Ermengol d’Urgell, que hi era retingut pels rebels. Després ocupà Biosca, Tiurana, Vilafranca, Ivorra i Calaf. Tanmateix, i malgrat la inhibició de Ramon Folc, no aconseguí d’expugnar Castellciutat, i fou convingut a Anya un acord amb Roger Bernat, confirmat a Lleida alhora que el mateix comte de Foix signava amb el bisbe d’Urgell un acord, primera versió del famós pariatge d’Andorra, pel qual el comte restava sota la senyoria episcopal per les valls d’Andorra, sant Joan i Caboet (1278). A l’acabament de l’any, Ermengol X entrà en possessió del comtat d’Urgell sota condició de feu. El rei Pere, que no reconeixia com a rei el seu germà Jaume de Mallorca, arribà a un acord amb ell (a Perpinyà el 1279), pel qual Jaume rebia en feu honrat, sense cap servei, de Pere l’herència del seu pare. La negativa del rei a reunir corts i a jurar els Usatges —alguns dels quals considerava perjudicials— originà una nova protesta dels barons catalans, especialment dels que tenien llurs feus a l’oest del Llobregat (1280). Pere es reuní amb l’infant Alfons de Lleida mentre els nobles (entre d’altres, els comtes de Foix, d’Urgell i de Pallars i el vescomte de Cardona) es concentraven a Balaguer on foren assetjats i s’hagueren de lliurar al rei, que els mantingué en captivitat i amb els feus confiscats durant un any, fins a la submissió solemne del 1281 a Lleida; el comte de Foix no fou alliberat fins el 1283. Així fou resolt definitivament l’estat de subversió quasi permanent d’una part important de la noblesa catalana, cosa que permeté la preparació d’empreses exteriors: expedicions al nord d’Àfrica, a Sicília (Vespres Sicilianes) i a Calàbria. L’enfrontament amb Carles d’Anjou, ajudat pel papa, portà a l’excomunicació de Pere i a la proclamació del desposseïment dels seus regnes el 1283. Aquesta situació obligà finalment el rei a reunir a Barcelona la cort de catalans (1283-84) en la qual concedí les constitucions Una vegada l’any, Volem, estatuïm i Atorguem encara, importants per a l’estabilització i el progrés del règim representatiu, i, als barcelonins el Recognoverunt proceres, que perfeccionava el govern municipal. El mateix 1284, en absència del rei, tingué lloc a Barcelona la revolta popular contra les autoritats reials, el bisbe i l’oligarquia municipal, dirigida per Berenguer Oller, que fou dràsticament sufocada per Pere, en retornar a la ciutat. Investit Carles de Valois, fill segon del rei de França, dels regnes de Pere el Gran per un legat papal, les connivències de Jaume de Mallorca amb els francesos motivaren una expedició de Pere, amb una petita host, que ocupà el castell de Perpinyà (Jaume s’escapà) i, ultra el tresor reial, s’emportà com a ostatges la muller del rei (aviat alliberada) i llurs fills, que envià a Montgrí (abril del 1284).

Davant la preparació per part de França d’una croada contra el rei català i de la imminent invasió del país a través del Rosselló, Pere el Gran aplegà les seves forces —escasses, malgrat les repetides convocatòries— al coll de Panissars. El mateix rei de França Felip l’Ardit dirigí el nombrós exèrcit que el maig del 1285 passà per davant Perpinyà i, en ésser aturat a Panissars, reculà, assaltà Elna i, al començament de juny, entrà a l’Empordà pel coll de la Maçana, mentre l’esquadra francesa prenia terra entre Roses i Castelló d’Empúries. Pere s’hagué de retirar a Peralada i després a Girona, la defensa de la qual confià a Ramon Folc VI de Cardona. Carles de Valois fou coronat rei a Llers a la fi del juny pel cardenal legat, Jean Cholet, que utilitzà per a la cerimònia el capel cardenalici (d’ací que Carles fos titllat del “rei del xapeu”). Mentre els francesos assetjaven Girona, una esquadra catalana derrotà un estol francès davant les illes Formigues (juliol). Encara que Girona fou evacuada finalment pel setembre, la greu derrota infligida per Roger de Lloria a l’esquadra francesa davant Roses (3 de setembre) i la greu malaltia del rei Felip provocaren la retirada francesa: hom permeté el pas del seguici del rei per Panissars (el rei moria a Perpinyà el 5 d’octubre), però els croats foren desfets prop del mateix coll pels catalans. El rei Pere organitzà, per tal de castigar la infidelitat del seu germà Jaume, una expedició per apoderar-se de Mallorca, que dirigí l’infant Alfons, i que conquerí la ciutat vuit dies després de la mort del rei (11 de novembre de 1285) a Vilafranca del Penedès. El nou rei Alfons II es trobava amb el gran problema interior de la Unió aragonesa, però, tanmateix, comptava amb la fidelitat dels catalans. Les hostilitats continuaren encara a la zona pirinenca: les forces de Jaume de Mallorca assetjaren Castelló d’Empúries i ocuparen diversos castells i pobles de l’Alt Empordà, i les d’Alfons II arribaren per la Cerdanya fins a Vilafranca de Conflent (1286-88).

Menorca havia estat conquerida el 1287 i repoblada principalment per catalans. A la cort de Montsó del 1289 hom acordà que les lleis catalanes eren superiors a la voluntat reial, i hom creà un organisme delegat de les corts per recaptar el donatiu votat al rei, que constituí l’embrió de la futura generalitat. Les negociacions amb França, iniciades el 1286, per deslliurar Carles de Salern, que havia estat fet presoner per Roger de Lloria a la batalla de Nàpols el 1284 i lliurat a Alfons, acabaren en el tractat de Canfranc (1288); tanmateix, la solució final al conflicte creat per la investidura de Carles de Valois no sembla assolida fins als acords de Brinhòlas (1291), després d’un vot unànime dels delegats de les corts de Barcelona a favor de l’acabament de la guerra, i prèvia una entrevista entre Carles de Salern i Alfons II entre la Jonquera i el coll de Panissars al començament d’abril del 1290. A mitjan 1289 s’havien trencat les hostilitats amb Castella a causa de la proclamació d’Alfons de la Cerda com a sobirà d’aquell regne pel rei Alfons, mentre al sud de Catalunya s’havia encès una veritable guerra civil entre els Entença i els Montcada, ajudats aquests pels templers. A mitjan 1291 el rei morí a Barcelona, i la corona catalanoaragonesa passà al seu germà Jaume, rei de Sicília. Els catalans atorgaren al nou rei de jurar-lo per senyor i d’acceptar el seu jurament d’usatges i constitucions sense necessitat de reunir corts. Jaume II clogué la llarga època de lluita amb els angevins amb la pau d’Anagni (1295) i la de Caltabellotta (1302); per la primera era concertat el seu matrimoni amb Blanca d’Anjou i alçat l’entredit papal sobre Catalunya-Aragó; Jaume renuncià alhora a Sicília i a les Balears, i el 1297 Bonifaci VIII investia Jaume II del regne de Còrsega i Sardenya. Entre el 1302 i el 1311 es desenvolupà en terres de l’imperi Bizantí l’epopeia dels catalans contra turcs i grecs, que acabà amb l’establiment d’aquells en els ducats d’Atenes i Neopàtria, on implantaren la vigència dels Usatges de Barcelona. Fou represa la lluita amb Castella (1296), que durà fins el 1304 i que comportà l’annexió al Regne de València d’una part del de Múrcia. Durant el seu regnat es consolidà l’habitud de crear organismes delegats de les corts (1292, 1300, 1323), es crearen òrgans d’inquisició contra els oficials reials i d’interpretació de les lleis (1300), fou establerta la reunió triennal de les corts i fou creat l’estudi general de Lleida (1300), que havia d’esdevenir el centre universitari de la monarquia. La frontera catalana amb Aragó reculà fins a la Noguera Ribagorçana i la clamor d’Almacelles (1300), no sense la protesta de les corts de Barcelona (1305); el 1322, tanmateix, fou creat novament pel rei el comtat de Ribagorça a favor del seu fill Pere, tot imposant que el seu lligam feudal fos regit pels Usatges de Barcelona i els Costums de Catalunya. En extingir-se les dinasties comtals d’Urgell (1314) i d’Empúries (1322), Jaume II vinculà aquests comtats a la casa reial i creà (1324) el nou comtat de Prades per al menor dels seus fills. El 1307 fou dissolt l’orde del Temple, i els seu béns a Catalunya passaren a l’orde de l’Hospital. La Vall d’Aran, que havia estat ocupada el 1285 pels francesos i mantinguda en segrest pel rei de Mallorca, fou retornada (1311) a Jaume II per Sanç de Mallorca; el 1321, aquest reté homenatge com a vassall al rei Jaume, després d’una llarga època de tensions. La conquesta de Sardenya, amb participació catalana preponderant, dirigida per l’infant Alfons, tingué lloc en 1323-24. Tanmateix, en morir Sanç de Mallorca sense fills (1324), Jaume II no reconegué inicialment el nebot d’aquell, Jaume III de Mallorca, com a rei, i arribà a apoderar-se de Perpinyà (1325); el conflicte es resolgué dos anys després. El mateix 1327 morí a Barcelona Jaume II, que fou succeït pel seu fill Alfons III, dit el Benigne. La protecció d’Elionor de Castella, segona muller del rei (1329), als seus fills, especialment la concessió d’extensos feus a l’infant Ferran, com el marquesat de Tortosa (malgrat la resistència de la ciutat) i d’altres al País Valencià, l’enfrontà amb el primogènit Pere. Als darrers anys del regnat d’Alfons aparegueren les primeres manifestacions de les greus crisis cícliques de subsistències, seguides d’epidèmies, que havien d’assolar el país a la fi de l’edat mitjana: el 1333, conegut com el “mal any primer”, hi hagué una gran carestia. Mort el rei el 1336, la coronació a Saragossa del nou rei Pere abans que hagués jurat els usatges i les constitucions de Catalunya a Barcelona, desatenent la demanda dels representants catalans, provocà una forta tensió, fins al punt que els nous oficials reials trobaren resistència a ésser reconeguts en algunes ciutats i viles; finalment, però, Pere III es traslladà a Lleida, on foren bescanviats els juraments entre súbdits i sobirà. Ben aviat es feu palès l’antagonisme entre el rei i el seu cunyat Jaume III de Mallorca. Aquest no comparegué a la cort de Barcelona del 1342 ni a la citació per tal de justificar l’encunyament i la circulació, a Rosselló i Cerdanya, de monedes diferents de la barcelonesa, i quan finalment arribà a la ciutat, Pere l’acusà d’una conjura contra la seva persona. Jaume es retirà a Perpinyà, després de negar els feus que tenia pel rei Pere, i empresonà els súbdits d’aquest als seus regnes, i en confiscà els béns. El febrer del 1343 finalitzà el procés contra Jaume amb l’atribució a Pere, per contumàcia, dels estats del rei de Mallorca, i poc temps després el rei ocupà les Balears. De retorn a Barcelona convocà les hosts per a la campanya de Rosselló i Cerdanya (juliol del 1343), que emprengué a partir de Figueres, malgrat els intents de Climent VI de restablir la pau, i que s’inicià amb l’ocupació de la torre de Nidoleres i dels castells de Santa Maria de la Mar, de Castellrosselló, de Castellarnau Sobirà i de Canet, i amb un intent d’assetjar Perpinyà. Tanmateix, accedí a una treva fins l’abril del 1344, durant la qual tingué lloc a Barcelona el jurament de la unió perpètua del regne de Mallorca amb les altres terres de la corona. Pel maig recomençaren les hostilitats: les forces dirigides pel mateix Pere assetjaren i ocuparen Argelers, Cotlliure i Elna. Jaume es rendí a Pere i li lliurà la resta dels comtats en canvi de la seva vida, la seva integritat personal i la seva llibertat de presó. Mentre les forces mercenàries franceses evacuaven el Rosselló, el rei Pere entrava a Perpinyà, on fou proclamada i jurada solemnement la unió del regne i els comtats a la corona catalanoaragonesa, cerimònia que es repetí setmanes després a Puigcerdà. Jaume, el mes de novembre, intentà de recuperar els seus estats: amb cerdans partidaris seus entrà a Puigcerdà, però en intentar de prendre Vilafranca de Conflent tornà a perdre aquella vila i es retirà a Montpeller. Pere decidí aleshores de residir una llarga temporada a Perpinyà (1345) i donà als rossellonesos llocs preponderants en els òrgans de govern. Una nova incursió de Jaume (1347) al Conflent i al Capcir fou ràpidament sufocada (el 1349, en envair Mallorca, fou mort a la batalla de Llucmajor). El mateix 1347, després d’haver estat forçat per la Unió aragonesa a acceptar les seves exigències, Pere, a les envistes de Fraga, en retornar a Catalunya, l’hauria qualificada amb la famosa frase de “terra beneita, poblada de lleialtat”. Aquest 1347 fou “l’any de la gran fam”, que precedí la pesta negra (maig i juny del 1348), durant la qual morí la reina Elionor de Portugal. Del nou matrimoni amb Elionor de Sicília nasqué un fill mascle, Joan (1350), fet que posà fi al problema successori a la vegada que el problema de la Unió havia restat definitivament resolt amb la batalla d’Épila (1348). L’aliança amb Venècia contra Gènova dugué a la important batalla naval de Constantinoble (1352), i l’any següent la cort de catalans a Vilafranca del Penedès atorgà importants contribucions per a la lluita, amb la condició que Bernat de Cabrera, que amb el temps havia d’adquirir un gran ascendent sobre el rei, dirigís les operacions militars. El mateix Pere hagué d’acudir a Sardenya a sufocar la revolta de l’illa atiada pels genovesos; ocupada la vila de l’Alguer després d’un llarg setge (1354), fou repoblada totalment de catalans. Al nou esforç que representà per al país la guerra dels Dos Peres amb Castella (durant la qual hom arribà fins i tot a situacions de perill per al Principat, com l’atac, rebutjat, de la poderosa esquadra castellana comandada pel seu rei davant Barcelona desprotegida, el 1359) s’afegiren noves fams i epidèmies, i un terrible flagell de llagostes assolà Catalunya el 1358. La pau interior fou pertorbada, a més, per les lluites entre Bernadí (Bernat III) de Cabrera i el vescomte de Rocabertí, d’una banda, i l’infant Ramon Berenguer, comte d’Empúries, el comte d’Urgell i el vescomte de Cardona, de l’altra. A la cort de Cervera del 1359 fou acordat de realitzar el primer cens del Principat de què hom té notícia, els resultats del qual han arribat molt incompletament, però, pel nou cens acordat a la cort de Tortosa del 1365 (104 069 focs), i que sembla que representa una disminució del 10% respecte al primer, hom pot calcular que donà uns 116 000 focs (uns 522 000 habitants); suposant que la mortalitat produïda per la pesta negra fos d’un 25%, hom pot deduir que la població del Principat era, amb anterioritat a aquesta, de l’ordre dels 700 000 habitants. El despoblament, que s’accentuà en les generacions següents, és la base de la decadència catalana i donà lloc a importants canvis socials, econòmics i humans: la muntanya (Vall d’Aran, Pallars, Alt Urgell, Andorra, Capcir, Berguedà i Solsonès) i el sector meridional (Garrigues, Priorat, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Baix Ebre i Montsià) perderen una gran part de la població i tornaren al bosc i a l’erm. El 1362 hi hagué a Catalunya una nova epidèmia de pesta que atacà especialment gent molt jove, anomenada “la mortaldat dels infants”, i encara en 1370-71 una altra epidèmia, dita de “les mortaldats mitjanes”, devastà el país. Amb l’assassinat de l’infant Ferran per ordre de Pere III (1363) el marquesat de Tortosa revertí a la corona. L’any següent Bernat de Cabrera fou processat a Barcelona, en relació amb el curs de la guerra amb Castella, i condemnat a mort. Les companyies de Bertrand Duguesclin, de pas vers Castella, acamparen al voltant de Barcelona (fi del 1365 i començament del 1366) i contribuïren a la fi de la guerra a la batalla de Montiel (1369), bé que la tensió continuà amb el nou rei castellà, Enric de Trastàmara. D’altra banda, la petita noblesa catalana (cavallers i homes de paratge), dirigida per Arnau de Fenollet, vescomte d’Illa, s’enfrontà el 1370 a la gran noblesa i arribà a demanar una representació privativa a les corts, possiblement amb l’acord del rei, que cercava de disminuir el pes dels nobles i els barons capitanejats pels comtes d’Urgell i d’Empúries i pels vescomtes de Cardona i de Castellbò. El 1374 l’infant Jaume de Mallorca, en un intent de recuperar els estats del seu pare, penetrà al Rosselló i al Conflent, i en una campanya d’hostilització i saqueig penetrà pel comtat d’Urgell i arribà fins a prop de Barcelona. El continuat esforç bèl·lic feu que el rei demanés constantment ajuda econòmica a les corts, tan sovint reunides en aquesta època; però, per al país, delmat per les epidèmies, les fams i una quasi ininterrompuda lluita de trenta anys, el sacrifici resultava incomportable. El cens del 1378 donà un resultat de 78 114 focs (uns 350000 habitants), un 25% menys que el del 1365; tanmateix, uns quants anys més tard (entre el 1378 i el 1385) un nou cens donava 83 171 focs (uns 375000 habitants), amb un increment del 7%, sens dubte a causa de l’atenuació de les epidèmies, una temporada de bones collites i un apaivagament dels problemes exteriors. Una gran revolta tingué lloc a l’Empordà (1384), motivada per l’enfrontament del rei amb el comte Joan d’Empúries, gendre seu, enemistat amb la família de la quarta muller de Pere, l’empordanesa Sibil·la de Fortià; l’atribució de la mort de la comtessa d’Empúries a l’ultratge que el rei, el seu pare, li havia infligit, quan intentava de reconciliar-lo amb el seu marit, exasperà Joan d’Empúries, que posà al seu servei una companyia de 500 gascons. Les forces del comte destruïren Gualta, Sobrestany i Sant Feliu de Boada, i assaltaren Torroella de Montgrí. Ullastret fou passat a sang i a foc per les forces reials, mentre Cruïlles, Peratallada i Begur es posaven contra el rei. La host de Barcelona sortí vers el comtat d’Empúries el 25 d’octubre. La presència de mercenaris francesos a Durban, prop de la frontera rossellonesa, motivà una incursió per sorpresa, dirigida per l’infant Joan, que desfeu els francesos. Però l’encàrrec a Bernat de Fortià, germà de la reina, de l’acció contra el comte d’Empúries motivà la retirada del primogènit, que fou destituït del càrrec de lloctinent dels regnes. El 1385 molts pobles es rendiren al rei. Finalment, després del setge i l’ocupació de Castelló d’Empúries, la revolta fou reprimida, i el comtat fou incorporat a la corona. El 1387, tanmateix, Pere perdonà el comte. La tensió entre el rei i els seus fills Joan i Martí augmentà a causa, principalment, de la reina Sibil·la, i el 1386 Pere intrigà amb els menestrals de Barcelona per desplaçar del govern de la ciutat l’oligarquia governant integrada per amics del primogènit. Pròxima la mort del rei, Sibil·la es refugià a Sant Martí Sarroca, al Penedès, on fou assetjada per una host comandada per l’infant Martí. Mort el rei a Barcelona (gener del 1387), la reina i els seus partidaris foren processats. El nou rei Joan, influït per la seva muller, Violant de Bar, reuní a Barcelona una assemblea de teòlegs que dictaminà a favor de Climent VII en la greu qüestió del Cisma d’Occident. Una altra decisió de Joan fou el revocament de les reformes del municipi barceloní introduïdes pel seu pare, i el 1388 hom restringí la intervenció de les classes populars en el govern municipal. El 1389 es produí una nova invasió al nord de Catalunya per part dels armanyaguesos manats pel germà del comte d’Armanyac, Bernat, que reivindicaven l’herència de Jaume de Mallorca, i arribaren a ocupar Bàscara. Malgrat la reticència de les corts a ajudar financerament el rei, forces catalanes a les ordres de l’infant Martí contingueren els armanyaguesos, que fugiren a l’arribada de les forces del rei i sofriren greus derrotes al coll de Panissars i al pont de Ceret. L’agost del 1391 i sota la influència dels assalts de les jueries andaluses i de València, es produí també a Barcelona l'avalot del call, malgrat les mesures de seguretat que havia pres el consell, i que derivà en una revolta de caire social que no fou sufocada fins el desembre per les forces de Ramon Alemany de Cervelló. Avalots similars es produïren als calls de Lleida, Tarragona, Girona i Perpinyà. Joan I morí anant de caça al bosc de Foixà (1396), deixant el país i la casa reial en una difícil situació econòmica, a la qual havia contribuït la seva pèssima administració. Mentre el nou rei, Martí I l’Humà, es traslladava des de Sicília a prendre possessió dels seus nous regnes, hi hagué al Principat un intent d’invasió per part del comte Mateu de Foix, que al·legava drets a la successió com a gendre de Joan I: havent envaït l’Urgell i el Pallars i arribat prop de Puigcerdà, fou rebutjat. Mentrestant, a Barcelona s’inicià la persecució i el procés del principals consellers de Joan I, entre ells Bernat Metge, a iniciativa dels prohoms barcelonins i amb el consentiment de la reina Maria de Luna, però foren alliberats poc temps després de l’arribada del rei Martí i absolts el desembre del 1398. El rei intentà de sanejar el patrimoni reial, en part amb la concessió als municipis d’una part de la seva jurisdicció en canvi d’importants sumes, i el 1401 fou fundada la taula de canvi de Barcelona, garantida per la ciutat, per tal de fer cara a la crisi financera. També el 1401 era fundat l’Estudi General de Medicina de Barcelona (completat l’any següent amb la Facultat d’Arts Liberals) i eren posades les primeres pedres de l’Hospital de la Santa Creu, que tan lligat aniria als estudis barcelonins de medicina. Durant el govern del rei Martí començà a aguditzar-se el problema dels pagesos de remença, i això motivà una proposta reial que anticipava la solució del 1486. En la fase final del Cisma d’Occident es traslladà a Catalunya la cort papal d’Avinyó (a Perpinyà tingué lloc en 1408-09 el concili de prelats fidels a Benet XIII, que el reconegueren com a papa). L’expedició que aconseguí la pacificació de Sardenya amb la victòria de Sanluri (1409) fou preparada, en part, al Principat, però la mort de Martí el Jove, fill del rei, plantejà el problema successori, que no resolgué el nou matrimoni de Martí I amb Margarida de Prades el mateix any: el 1410 moria el rei sense descendència masculina legítima.

El Compromís de Casp i la nova dinastia dels Trastàmara

Dissoltes les corts aplegades aleshores a Barcelona, el governador general de Catalunya, Guerau Alemany de Cervelló, convocà a Montblanc un parlament alhora que la generalitat designava dotze prohoms per a la direcció dels afers del país. Aquests, juntament amb la ciutat de Barcelona, es dirigiren a Jaume d’Urgell, un dels principals pretendents a la successió, per tal que renunciés a la governació general dels regnes i dissolgués les forces armades que havia concentrat.

El parlament, prorrogat a Barcelona a causa de la pesta, designà dotze compromissaris, quatre per braç, per a cercar un acord amb els parlaments dels regnes d’Aragó i de València per tal de resoldre el plet successori, i es traslladà a Tortosa. A la reunió de Casp, que hom acordà, fou elegit rei (juny del 1412) Ferran d’Antequera. El nou rei Ferran es presentà primerament a Saragossa i després a Lleida, i convocà corts a Barcelona (gener del 1413). Tanmateix, la tensió entre Ferran d’Antequera i Jaume d’Urgell anà augmentant, i aviat esclatà el conflicte armat a Aragó, on entraren contingents gascons assoldats per aquest darrer. Després d’un èxit inicial a Margalef, els urgellistes fracassaren en l’assalt a Lleida i sofriren una greu derrota a Aragó. Ferran d’Antequera assetjà, amb les forces del Principat (agost-octubre del 1413), Balaguer, on s’havia tancat Jaume d’Urgell, que finalment es lliurà al rei, que el conduí a Lleida, on fou processat i condemnat a presó perpètua i a pèrdua de béns i honors; el comtat d’Urgell i el vescomtat d’Àger foren incorporats a la corona. Mentrestant les corts aplegades a Barcelona obtingueren importants concessions i el rebuig de la concessió a cavallers i homes de paratge d’un quart braç, la nul·litat de les disposicions reials contràries als usos o actes de cort, la conversió de la generalitat d’organisme financer en institució cabdal del Principat, l’anul·lació dels intents d’endegament del problema dels remences; hi fou acordat també de fer una compilació i versió catalana dels Usatges i Constitucions de Catalunya, i l’ús de la llengua catalana en els plets. El 1415 la salut declinant del rei obligà a traslladar a Perpinyà una entrevista, prevista a Niça, entre Benet XIII, l’emperador Segimon i Ferran, en la qual aquest retirà l’obediència a Benet XIII, que es refugià a Peníscola. Al començament del 1416 arribà Ferran a Barcelona, on tingué lloc un enfrontament amb els representants de la ciutat, que havia de donar lloc a la llegenda de Joan Fiveller. Poc temps després el rei moria a Igualada i era succeït pel primogènit Alfons.

Les relacions entre el nou rei i els braços del Principat, especialment el nobiliari, no foren gens cordials: ja des de la primera cort de Barcelona (1416) es plantejaren els problemes de l’extralimitació del poder reial, de la ingerència de castellans a la casa reial i a l’administració, del manteniment de les lleis de la terra i de les reivindicacions dels remences, problemes replantejats a les corts de 1419-20 (Sant Cugat i Tortosa) i a les de 1421-23 (Tortosa i Barcelona), presidides aquestes per la reina Maria de Castella com a lloctinent de Catalunya (el rei era absent des del 1420 a causa de les campanyes de Sardenya, Còrsega i de la primera anada a Itàlia), que hagué d’accedir a les peticions per tal d’obtenir ajut econòmic per a les empreses del rei. La generalitat en sortí reforçada en el seu poder. El braç nobiliari s’escindí en dos bàndols, un de més radical, en l’oposició a l’autoritarisme reial, dirigit pel comte de Pallars, i l’altre, més contemporitzador, dirigit pel comte de Cardona. Aguditzada la crisi de l’economia catalana iniciada el 1420 (en 1427-28, a més, importants zones del Principat foren afectades pels terratrèmols que destruïren Amer i Olot), la cort de Barcelona del 1431 no resolgué els problemes plantejats sobre l’administració de la justícia, les dificultats econòmiques i els remences, bé que el rei obtingué 80000 florins per a l’empresa de Nàpols, per a la qual embarcà el 1432, i ja no tornà més al Principat, el qual restà inicialment sota la lloctinència de la reina Maria. La crisi econòmica fou l’origen de la tensió creada, ja a partir del 1425 en algunes ciutats, especialment a Barcelona, entre els ciutadans, d’una banda, i els mercaders i altres estaments inferiors, de l’altra, que demanaven una major representació al govern municipal. A partir del 1433 i, sobretot, del 1438 es produïren greus incidents a Barcelona, on ja des d’aleshores es formà el partit reivindicatiu anomenat, des de vers el 1450, de la Busca, en oposició al de la classe dominant, anomenat la Biga.

La política reial, favorable inicialment als nobles davant els remences i a la Biga davant la Busca, a partir del 1445 evolucionà vers una actitud oposada: fou permès als remences de tenir reunions des del 1447 i una sentència del 1455 (deixada sense efecte aviat, però tornada a posar en vigor el 1457), suspenia la prestació dels mals usos i, d’altra banda, fou nomenat (1453) nou lloctinent de Catalunya Galceran de Requesens, notable enemic de la Biga, la qual declarà inconstitucional aquest nomenament, cosa que provocà la suspensió de les eleccions a consellers el mateix any per part del nou lloctinent. Aquest designà els nous consellers afavorint els buscaires moderats. La Busca aconseguí també les seves aspiracions quant a la devaluació monetària i a la política proteccionista. D’altra banda, el 1457 la Busca ajudà els pagesos remences alçats a Sant Andreu i a Montcada. Mort Alfons IV a Nàpols el 1458, fou succeït pel seu germà, rei de Navarra, que ja exercia la lloctinència de Catalunya des del 1454, en la qual es guanyà l’animadversió de grans sectors de l’oposició del país.

La guerra contra Joan II

L’oposició a Joan II es concretà al voltant de la figura de Carles de Viana, fill del primer matrimoni del rei amb Blanca de Navarra, el qual, desposseït pel seu pare d’aquest regne, s’havia refugiat a la cort d’Alfons IV a Nàpols (que el designà successor de Joan en el seu testament) i que després de la mort d’aquest havia estat confinat a Mallorca. Sense autorització reial, el 1460 Carles desembarcà a Barcelona i fou rebut entusiàsticament per buscaires i bigaires. Joan II, que acceptà inicialment la situació, amb motiu del projecte de matrimoni de Carles amb Isabel de Castella, el cridà a Lleida —on presidia cort— i el feu empresonar (1460). La indignació produïda a Catalunya feu que el rei suspengués la cort, però la generalitat, d’acord amb el Consell barceloní, per tal de fer cara a la situació, creà el Consell del Principat, que convocà parlament per al 8 de gener de 1461, mentre el jurisconsult Joan Dusai dictaminava que el rei havia vulnerat quatre usatges, quatre constitucions de cort i els privilegis de la ciutat de Lleida. El parlament reclamà de Joan II la declaració de la primogenitura universal a favor de Carles; davant la negativa del rei, el Consell del Principat organitzà un exèrcit que, comandat pel comte de Mòdica, s’apoderà de Fraga. El rei capitulà (febrer del 1461), posà en llibertat Carles, reclòs a Morella, i el 21 de juny signà la concòrdia de Vilafranca, que constituí un triomf de la visió constitucionalista i pactista dels catalans: Carles era reconegut com a primogènit i lloctinent perpetu, el rei no podria entrar lliurement al Principat, i hom estructurava el poder a base d’un govern delegat i responsable, de la fiscalització dels funcionaris públics, de la separació de la justícia del poder executiu, i de la designació dels oficials reials amb intervenció dels òrgans representatius. La mort de Carles a Barcelona el setembre del mateix 1461 comprometé la concòrdia: efectivament, malgrat que aquesta preveia el seu germanastre Ferran com a successor en les mateixes condicions, l’infant no tenia aleshores encara 10 anys i era sota la tutela de la seva mare Joana Enríquez, que aviat començà a intrigar amb elements de la Busca per tal de provocar l’anul·lació de l’acord. El 1462 s’inicià la revolta dels remences dirigits per Francesc de Verntallat, amb l’esperança de trobar el suport reial. El Consell del Principat reclutà un exèrcit per sotmetre els remences, alhora que la reina amb el seu fill Ferran es dirigien a Girona esperant de rebre-hi la protecció d’un exèrcit francès, d’acord amb el pacte (maig del 1462) d’ajuda militar de Lluís XI a Joan II en canvi de 200 000 escuts i la cessió dels drets sobirans sobre els comtats de Rosselló i Cerdanya i l’establiment de guarnició francesa a Perpinyà i Cotlliure per tal de garantir aquella suma. A Barcelona havia estat descoberta (abril) una conjuració de la Busca que motivà l’execució del conseller segon Francesc Pallarès i de dos antics consellers en cap. L’exèrcit de la generalitat, comandat pel comte de Pallars, es dirigí a Girona, que li obrí les portes, mentre la reina i el seu fill es refugiaven a la Força Vella (juny), on foren alliberats per les forces franceses de Gastó de Foix (juliol). La generalitat i el consell Barceloní, amb representants dels pagesos i dels senyors, elaboraren, els mesos del començament del 1462, un projecte de concòrdia que, si no hagués estat obstaculitzat pels extremistes i les intrigues reials, hauria permès una solució del problema dels remences molt millor que la que vindria un quart de segle més tard. Alhora, Joan II, que havia ocupat Balaguer i Tàrrega i amenaçava Lleida, i havia estat declarat enemic de la cosa pública (9 de juny) i deposat, derrotà un exèrcit català a Rubinat i convergint amb l’exèrcit francès, s’acostà a Barcelona, que assetjà fins a l’arribada per mar de les tropes del comte de Pallars (octubre). La generalitat havia ofert el mes d’agost la corona a Enric IV de Castella, que l’acceptà i hi envià com a lloctinent Juan de Beaumont, però el seu regnat fou ineficaç, i després de la rendició de Tarragona a Joan II per instigació de l’arquebisbe Pere d’Urrea i de negociar amb Lluís XI i amb Joan II, renuncià a la corona catalana (juny del 1463), que fou oferta (octubre) a l’infant Pere de Portugal, nét de Jaume d’Urgell. El nou rei, Pere IV, desembarcà a Barcelona el gener del 1464 i aconseguí de trencar el setge a què era sotmesa Cervera. Tanmateix, caigueren Lleida i altres poblacions i el seu exèrcit sofrí la greu derrota dels Prats de Rei (febrer del 1465). Les operacions militars continuaren amb èxits alterns, però Pere morí a Granollers el 1466. Poc temps després Tortosa es retia a Joan II. L’elecció de Renat d’Anjou, comte de Provença, nét de Joan I, com a rei, amb vista a afluixar els lligams de Lluís XI amb Joan II, comportà la vinguda (abril del 1467) de Joan, duc de Calàbria i de Lorena, fill de Renat, com a lloctinent seu amb importants reforços militars, amb els quals assetjà Girona, prengué Banyoles, ocupà efímerament tot l’Empordà i entrà solemnement a Barcelona l’agost del mateix any. Dos mesos després infligí una greu derrota, a Viladamat, a l’infant Ferran, després que Joan II havia desembarcat a Empúries. Joan II i Ferran llavors es refugiaren a Tarragona. Després Ferran inicià una campanya vers el nord (ocupació de Berga el setembre del 1468) aprofitant l’anada a França de Joan de Lorena en cerca de reforços. L’exèrcit amb què retornà aquest (maig del 1469) ocupà Girona i altres localitats, i hom planejà l’atac dels reductes muntanyencs de Verntallat. A la seva mort (desembre del 1470), fou designat lloctinent el seu fill bastard Joan de Calàbria, que continuà la pressió contra les forces de Joan II. Però la retirada de les tropes franceses (1471) tornà a inclinar la balança a favor de Joan II, i en aquesta situació, exhaust el país, el bisbe de Girona Joan Margarit aconseguí de fer tornar la seva ciutat a l’obediència de Joan II, seguida per la d’altres poblacions. Aquest dugué a terme dues campanyes simultànies, una contra l’Alt Empordà (que s’allargà fins al juny del 1472), i una altra contra la regió de Barcelona, ciutat que assetjà, alhora que un estol la bloquejava per mar, a partir del novembre del 1471. El 16 d’octubre de 1472 foren acordades a Pedralbes les condicions de capitulació, jurades per Joan II, per les quals hom permetia la sortida de Joan de Calàbria, era atorgat el perdó general (llevat per al comte de Pallars), eren aprovades les actuacions de les corporacions catalanes des de l’empresonament del príncep de Viana, i el rei tornava a jurar les constitucions de Catalunya.

La difícil recuperació després de la guerra civil

La capitulació de Pedralbes (17 d’octubre de 1472) no posà fi, tanmateix, a les operacions militars: l’exèrcit francès ocupava els comtats de Rosselló i de Cerdanya, i el comte de Pallars, les terres del qual havien estat concedides al comte de Foix i vescomte de Castellbò, mantenia als seus estats la rebel·lió contra el rei. Joan II organitzà de seguida una expedició a Perpinyà, on entrà triomfalment l’1 de febrer de 1473; la reacció no trigà: l’exèrcit francès posà setge a la vila l’abril següent, però l’arribada de reforços de tot el Principat i dels altres regnes de la corona catalanoaragonesa, de Navarra i de Castella feu fracassar, de moment, l’acció francesa, i fou signada la pau el 17 de setembre següent (tractat de Perpinyà).

Represes, tanmateix, les hostilitats, Perpinyà s’hagué de retre a l’exèrcit francès el 10 de març de 1475: els comtats es mantingueren annexats a França fins al tractat de Barcelona del 1493, i foren durant vint anys el centre de la política pirinenca de Lluís XI i, després, la garantia de la política italiana del seu fill Carles VIII. Per part seva, el comte de Pallars, que es veié forçat a signar treves a Sort el 1478, se sotmeté el 1480, bé que des del 1484 sembla haver tornat a una actitud subversiva, fins que el seu comtat, convertit en marquesat (1491), fou donat pel rei als Cardona, mentre el comte, en rebel·lia, era declarat reu de mort i de confiscació de béns. Mentrestant, la cort itinerant del 1473 al 1476 (Perpinyà, Barcelona, Lleida, Cervera, Barcelona) no aconseguí de fer cara als greus problemes socials, econòmics i jurídics derivats de les torbacions. Per això, a la mort de Joan II (1479), el nou rei Ferran II (que des del 1474 era rei de Castella pel seu matrimoni amb Isabel, unint així les dues corones hispàniques) fou rebut per les corporacions i els estaments catalans com un messies que havia de resoldre totes les qüestions pendents. Les corts de Barcelona de 1480-81, presidides pels reis, establiren l’adopció de garanties per als interessos del deute contret, durant la guerra, per algunes institucions (principalment per la generalitat i la batllia general) envers el municipi barceloní; la restitució de béns (terres, llocs, castells, drets, jurisdiccions, censos i dignitats eclesiàstiques i civils) als qui els posseïen el 1462; la confirmació dels privilegis de Catalunya (constitució de l’Observança), angle capital del pactisme català durant els segles XVI i XVII; l’autorització de percebre tots els drets senyorials com abans del 1455 —fet que desencadenà la segona guerra dels Remences (1482-85), en la qual fou executat el capitost Pere Joan Sala—; i, finalment, la promulgació d’importants mesures proteccionistes (Redreç de la mercaderia), mesures, totes elles, que beneficiaren i reforçaren les classes privilegiades i els productors urbans. En canvi, el rei rebia un donatiu de 300000 lliures destinat a compensar els partidaris de Joan II durant la lluita. Tanmateix, la crisi econòmica, ja sensible durant els anys 1450 i accentuada per la guerra, persistia tant a Barcelona com a tot el Principat: el camp havia estat devastat, les enormes transferències de béns ofertes per Joan II, com a política d’atracció de partidaris, als qui volien conquerir-los, ocasionaven una quantitat de conflictes jurídics i de lluites sense fi; el tràfic comercial dels anys 1473-76 representava només un 21% del corresponent a 1433-34; la penúria monetària era forta, els deutes endarrerits, pagats només amb reducció d’interès, reduïen els rendistes a la misèria; l’emigració es veié agreujada amb la fugida de conversos a conseqüència de la introducció de la inquisició castellana (1487) a Barcelona i, més tard (1492), per l’expulsió dels jueus, i originà una important sagnia econòmica; la sentència arbitral de Guadalupe (1486), si bé abolí els mals usos i posà fi a l’adscripció forçada a la terra, deixava, de moment, rancúnies —condemna a mort de 70 rebels, multa de 56000 lliures (no liquidada pràcticament fins el 1500). que havien d’arribar fins al fracassat regicidi perpetrat per Joan de Canyamars. Amb tot, la inflexió de la corba conjuntural cap a una economia expansiva, que s’anunciava a Europa vers el 1488, fou experimentada a Catalunya a partir del 1492: recuperació dels comtats de Rosselló i de Cerdanya, introducció de la insaculació a Barcelona (1493-98), seguida d’altres poblacions catalanes (Perpinyà i Olot el 1498, Lleida el 1499, Tortosa el 1510), que assegurava el poder d’una oligarquia fixada; recuperació, limitada pel cors i la pirateria, del comerç marítim mediterrani (principalment nord-africà, des del 1510, com a conseqüència de les expedicions, amb forta participació catalana, a les places d’Alger, Bugia, Tunis i Trípoli); estabilització dels preus gràcies a la reforma monetària del 1493 (creació del principat); arrencada de l’activitat industrial (sobretot drapera); lleu augment demogràfic (entre el 1496 i el 1516 el nombre d’habitants passa d’uns 316 170 a uns 332 445), compromès per l’aparició reiterada de la pesta (1501, 1507, 1515) i per les crisis de subsistències. Recuperació migrada, tanmateix, perquè de fet Catalunya retornà a l’economia local, i això precisament en el moment que Castella —en plena explosió demogràfica— es llançava alhora a les rutes de Flandes, d’Itàlia, d’Àfrica i del Nou Món, i acabava triomfalment la Reconquesta amb la presa de Granada (1492), en la qual Catalunya havia participat amb homes i municions. També Barcelona havia perdut la seva capitalitat política: Ferran II, monarca itinerant —àdhuc quan, a la mort d’Isabel de Castella (1504), esdevingué només rei de Catalunya-Aragó, i amb el seu casament amb Germana de Foix (1506) intentà de desvincular, sembla, els seus estats patrimonials dels de la corona de Castella—, institucionalitzà definitivament la lloctinència de Catalunya (en persones generalment lligades a ell per vincles familiars), assessorada per la nova audiència reial creada el 1493 (que esdevingué el més alt organisme judicial del Principat), a la vegada que el nou consell reial, dit després Consell d’Aragó, esdevenia l’òrgan judicial i polític de tota la corona catalanoaragonesa.

Catalunya dins l’Imperi

A la mort de Ferran II (1516), el govern efectiu de la corona catalanoaragonesa passà al seu nét Carles I (si bé jurídicament pertanyia a la mare d’aquest, Joana la Boja), i durant la seva absència assumí la regència l’arquebisbe de Saragossa Alfons d’Aragó. Carles no jurà com a comte de Barcelona en nom propi i de la seva mare fins el 1519, a Barcelona, on havia anat a celebrar cort amb els catalans.

La seva estada a Barcelona coincidí amb la reunió del capítol del Toisó d’Or, i amb la seva elecció com a emperador, fets que donaren a la ciutat uns mesos de gran esplendor i, de fet, la capitalitat imperial. La partida de l’emperador el 1520, després de rebre un donatiu de 250 000 lliures i de clausurar la cort, deixava, però, a mans del Principat la solució dels dos problemes aleshores més candents: la defensa de la costa contra la pirateria i la lluita contra les bandositats nobiliàries que afectaven tot el Principat, herència, encara de les discòrdies produïdes per la guerra, afavorides pels llargs períodes d’impunitat deguts a l’absència de lloctinent, fet que paralitzava l’acció de l’audiència, única institució que tenia jurisdicció sobre els membres de la noblesa. Aquestes bandositats —encapçalades, algunes, per importants membres de la família Cardona— aprofitaren, i per tant fomentaren, el descontentament popular latent, estimulat per l’exemple de les Germanies al País Valencià i, després, a Mallorca, i desembocaren en aixecaments urbans locals contra abusos senyorials (el cas de Cambrils contra el duc de Cardona) i municipals a Barcelona, Lleida i Girona, principalment (sovint amb la cooperació dels pagesos), i en moviments més generals d’adhesió i ajuda als agermanats valencians i mallorquins. Algunes sentències de mort i empresonaments i el nomenament de l’arquebisbe de Tarragona Pere de Cardona com a lloctinent del Principat (1521) aconseguiren de reprimir l’estat revolucionari; en general, les altes autoritats catalanes mantingueren una actitud prudent i distant envers les propostes dels comuneros de Castella i envers els agermanats del País Valencià (només Tortosa ajudà amb homes a la reducció d’aquests), però, en canvi, a causa de les fortes vinculacions econòmiques amb Mallorca, facilitaren als gentilhomes mallorquins la reducció dels agermanats de Mallorca. La fidelitat del Principat a l’emperador fou de seguida donada com un fet (i argumentada, bé que infructuosament, per sol·licitar el comerç lliure amb Amèrica, el 1522). D’altra banda, la col·laboració entre Catalunya i l’emperador esdevingué recíproca en la mesura que la Mediterrània fou un centre d’operacions important a causa de les guerres amb França (que afectaren també el Rosselló, que fou envaït de nou el 1522) i amb els turcs: el 1527 la flota que portà Carles V a Itàlia fou construïda a la costa catalana, i igualment s’hi construïren, del 1528 al 1535, 50 galeres per a la gran expedició a Tunis, i l’activitat de les drassanes persistí, intermitentment, segons les necessitats militars de la política imperial, independentment, però, de tota iniciativa i interessos locals, els quals foren preterits als de Gènova, quan Andrea Doria i la seva flota genovesa passaren al servei de Carles V (1529). A més, la progressiva vinculació a castellans del càrrec de lloctinent a partir de la regència del príncep Felip (1543), futur Felip II, dificultà l’entesa entre aquests i les autoritats catalanes: la cort de Montsó-Barcelona de 1563-64 evidencià l’animadversió de bona part de l’alta noblesa catalana (al voltant de l’almirall de Nàpols Ferran de Cardona-Anglesola) contra el lloctinent García de Toledo; el 1569 la lluita esdevingué ja oberta arran d’una disputa entre la generalitat i la inquisició, que portà a l’arrest, per part del lloctinent, de diputats i oïdors. El Principat tendí a replegar-se en ell mateix, i l’estancament polític general es veié reforçat per les mesures contrareformistes (prohibició d’estudiar a universitats estrangeres el 1559 i 1569, ampliació de la jurisdicció inquisitorial, establiment de la censura el 1573) ( Contrareforma). Però, tot i la pèrdua de la força política, el Principat experimentà econòmicament un procés d’estabilització, si no un lleuger progrés. Demogràficament, entre el 1515 i el 1553 passà d’uns 332000 a uns 361000 habitants; el tràfic comercial marítim, barrat per l’aliança francoturca, si bé disminuí fins el 1525 i s’estabilitzà fins el 1577-78 i no fou prou potent per burlar el monopoli castellà de les Índies, es veié compensat pel mercat castellà, almenys fins el 1560. Això explica l’evident increment gremial (que no havia sofert, d’altra banda, la repressió brutal de València i de Mallorca, de després de les Germanies) amb el conseqüent augment de producció, sobretot tèxtil. Al camp, la nova estructuració creada per la sentència de Guadalupe no havia perjudicat les grans cases nobles ni bon nombre de propietaris (nobles rurals o burgesos de les ciutats), i havia afavorit els explotadors de les importants masies rurals (descendents dels capitosts del moviment remença), però no havia resolt el problema —agreujat per l’augment de la població, per les pestes i les crisis de subsistències reiterades— de la petita noblesa rural, dels pagesos pobres, jornalers, fadristerns o menestrals pobres, que, sobretot des dels anys 1530, cercaren una sortida en el bandolerisme.

El redreçament econòmic del darrer terç del segle XVI

El darrer terç del segle XVI, un nou tràfic, esdevingut habitual des del 1577, feu possible la represa d’una part de l’antiga activitat comercial catalana, acompanyada d’un evident redreçament cultural: el transport de metalls preciosos de Sevilla a Gènova (que havia rellevat Anvers com a centre bancari arran de la revolta dels Països Baixos) a través de Barcelona, via Saragossa i Lleida o València i Tortosa, beneficià aquest tràfic. La pau creada a la Mediterrània després de la victòria cristiana de Lepant (1571) (dirigida pràcticament per un català, Lluís de Requesens, lloctinent de Joan d’Àustria, i amb una destacada participació d’altres catalans, entre els quals Joan de Cardona) afavorí, al seu torn, la represa de la producció catalana, però fomentà, tanmateix, l’extensió del bandolerisme, amb concomitàncies amb els hugonots occitans. Les reiterades unions de ciutats per a combatre'l (1565, 1571, 1592) no aconseguiren de dominar-lo: vers el 1592 ja havia cristal·litzat la divisió del Principat en els dos grans bàndols de nyerros i cadells (nyerro, cadell). D’altra banda, al comtat de Ribagorça la revolta dels vassalls, ajudada per bandolers catalans, contra el comte Ferran d'Aragó i de Borja acabà amb la incorporació del comtat a la corona (1591). Els intents d’invasió francesa al Rosselló (1597-98) acabaren, finalment, amb el tractat de Vervins (1598), que posava fi a la guerra amb França. Políticament, es refermà la resistència a les ingerències del poder central (el cas més greu fou l’intent de Felip II de controlar el govern de la generalitat adjuntant a aquesta una divuitena nomenada per ell) i a la pressió fiscal (negativa de la cort del 1585 de pagar el nou tribut de l’ excusat), i s’aguditzaren els conflictes de competència entre autoritats reials i catalanes (un afer entre el lloctinent i la generalitat acabà amb l’empresonament del diputat Granollacs el 1591), sovint exterioritzat per simples qüestions de cerimonial. Igualment s’accentuà el sentiment anticastellà, sobretot a causa dels intents de reforma dels ordes religiosos: imposició, pel lloctinent i el bisbe, de Francisco Maldonado (1575-82) com a general dels mercedaris; expulsió dels monjos catalans del monestir de Montserrat (1585). En definitiva, però, bé que el poder polític s’encarnava cada vegada més a Castella, el retraïment de Catalunya de tota política econòmica i militar imperial la salvà de la gradual decadència econòmica de Castella.

La crisi de les relacions entre el Principat i la cort

Felip III jurà les constitucions a Barcelona el 22 de maig de 1599 i hi celebrà cort, de la qual obtingué el considerable donatiu d’1 100 000 lliures en canvi, no sense moltes dificultats, de signar els capítols i les constitucions relacionats amb el funcionament de la generalitat, l’organització municipal de Barcelona i la defensa de les costes el Principat a càrrec de la generalitat, i de renunciar als quints (cinquena part dels ingressos dels municipis catalans) endarrerits. En el curs del seu regnat, que fou pròdig en la concessió de títols nobiliaris a catalans per tal de consolidar l’adhesió de voluntats a la corona, no es deixaren d’accentuar les tensions entre el Principat i la cort. En dos punts concrets (temptativa reial de recórrer a les finances catalanes per atenuar les dificultats del seu erari, i bandolerisme) les friccions es posaren en evidència: les pressions reials iniciades ja des del 1612 desencadenaren una autèntica alarma el maig del 1620, quan el lloctinent duc d’Alcalá de los Gazules ordenà a Barcelona de pagar els quints des del 1599 (més de 300000 lliures). Una sèrie de factors feien suposar a la corona una Catalunya rica en homes i diners, apta per a una dura política fiscal: la recuperació demogràfica, afavorida per la immigració procedent d’Occitània (la proporció amb la població indígena era d’entre un 10 a un 15%), la poca repercussió demogràfica i econòmica que hi havia tingut l’expulsió dels moriscs el 1610 (un cens d’uns 5000 entre els del Segrià i els de la Ribera d’Ebre, dels quals, gràcies a Pedro Manrique, bisbe de Tortosa, una part restà al país), l’impuls de la producció agrícola (blat, arròs, cítrics, morera, etc.), l’increment de la indústria tèxtil rural, i l’estabilitat monetària des del 1617. L’altre punt de fricció, el bandolerisme, generalitzat a tota la Mediterrània, persistia com a notable factor d’inestabilitat de la societat rural catalana en la divisió entre nyerros i cadells, bandositats alimentades per una població pagesa pobra, que el sistema social i econòmic rural de la masia no absorbia, i per una noblesa rural econòmicament feble, reduïda a viure de les escasses rendes i sense possibilitats d’obtenir càrrecs oficials en l’administració reial i cortesana. Uns altres factors, com la mala retribució de veguers, l’hostilitat envers les autoritats reials, la proximitat de la frontera i les entrades sovintejades dels hugonots d’Occitània, contribuïen també a engruixir-ne les files. Les mesures persecutòries dels lloctinents havien donat resultats minsos (les unions sovint havien estat lloc d’enquadrament dels homes de les mateixes bandositats) i transgredien sovint les lleis i les constitucions catalanes (prohibició de l’ús de pedrenyals el 1603, indult i oferiment de servir els exèrcits reials de Flandes i d’Itàlia el 1611, nova prohibició de l’ús de pedrenyals el 1612); el lloctinent més impopular per les seves mesures anticonstitucionals fou el duc d’Alburquerque (1616-19), que, d’acord amb els sectors burgesos urbans del litoral català interessats per raons econòmiques en la pacificació del país, atacà durament el bandolerisme empresonant encobridors, donant premis als qui contribuïssin a capturar bandolers, segrestant béns, enderrocant castells i executant caps de bandolers (com els germans Tallaferro), i contribuí a atuir fortament el bandolerisme aristocràtic, si bé no assolí de desarrelar el popular, que des del 1618 emergia més i més crític davant la política dels funcionaris reials. En general, els greuges que rebien les autoritats catalanes eren constants: la provisió de dignitats de Catalunya en favor de no naturals del Principat era objecte de protesta el 1612, les diferències entre monjos de la corona catalanoaragonesa i castellans sovintejaren (a Montserrat, el 1612) i Felip III moria en plena disputa entre la generalitat i el lloctinent duc d’Alcalá de los Gazules, que s’havia apoderat de les galeres d’aquella i volia posar la defensa de les costes catalanes sota la vigilància de la marina de guerra reial (1621). Les relacions polítiques entre la generalitat i el Consell de Cent de Barcelona, d’una banda, i la monarquia, de l’altra, a causa de les pretensions fiscals d’aquesta sobre Catalunya, s’enduriren durant el regnat de Felip IV (1621-65). La política imperial que la monarquia mantenia a Europa imposava enormes despeses, i Castella, que fins aleshores les havia finançades en bona part, es trobava exhausta, i l’afluència d’argent americà havia disminuït sensiblement. El primer ministre del rei, Gaspar de Guzmán y Pimentel, comte duc d’Olivares, era partidari d’un programa polític encaminat a obtenir dels regnes no castellans de la corona la màxima contribució en homes i en diners, i el rei, aconsellat per aquest, reuní a cort, a Barcelona, el 1626. La proposta reial de participació catalana en les guerres exteriors hispàniques fou rebutjada amb arguments constitucionals, i els catalans es negaren a concedir el quint (la petició del qual havia estat renovada el 1621), la unió d’armes (participació catalana en la formació d’un exèrcit reial únic i permanent) i l’excusat (dret concedit pel papa a la monarquia, que consistia en els delmes i els drets d’una casa de cada parròquia). El rei, contrariat, abandonà Barcelona sense clausurar la cort (4 de maig), no aprovant, a causa d’aquestes tensions, les mesures proteccionistes de què estava desitjosa i necessitada la burgesia urbana catalana. La cort següent (1632), que es proposava de prosseguir la inacabada del 1626, fou presidida per l’infant Ferran i constituí un nou fracàs, a causa, aparentment, de qüestions de cerimonial. Poc temps després, el 1635, França declarà la guerra a Felip IV; un exèrcit reial fou enviat a la frontera francocatalana i s’imposava la mobilització de la noblesa catalana (usatge Princeps namque) (1637), que aquesta rebutjà per anticonstitucional, per tal com era portada a terme sense la presència del rei. L’establiment d’un exèrcit mercenari sobre el país —ja des del 1626 per a prevenir una eventual invasió del Rosselló— provocà un fort malestar, molt accentuat entre els camperols, obligats a allotjar (allotjament) soldats amb obligacions superiors a les del dictamen dels jurisconsults catalans (1630), a pagar imposts especials per a les despeses de guerra i a veure's sotmesos als reclutaments, els quals camperols tendiren a identificar-se amb l’actitud díscola de les autoritats catalanes respecte a les ordres i els requeriments de Madrid. Les dificultats econòmiques conjunturals (fam del 1631, sequera del 1639) encara enduriren les tensions. El 1634 arribaren noves ordres d’intervenir el quint de Barcelona, i en 1638-40, les rendes de la generalitat. La negativa catalana comportà com a represàlia el trasllat de l’audiència reial de Barcelona a Girona (1634).

La guerra dels Segadors

La caiguda d’Òpol i Salses en mans dels francesos, governades per alcaids no catalans, que es rendiren, sembla, per suborn (1639), accentuà la tensió entre la cort i el Principat, aquest darrer, des del 1638, dirigit per la petita noblesa pirinenca (el canonge de la Seu d’Urgell Pau Claris, president de la generalitat, i el diputat Francesc de Tamarit), grup social que tingué un paper determinant en la guerra dels Segadors i els interessos del qual no coincidien ni amb els de la gran aristocràcia catalana, col·laboracionista amb la monarquia (així el lloctinent, comte de Santa Coloma), ni amb la burgesia urbana, d’actituds polítiques més moderades. Encara que la campanya del Rosselló acabà amb la recuperació de Salses (1640), el rei, temorós de nous atacs francesos, ordenà que l’exèrcit mercenari restés sobre el país, fet que produí greus incidents (Sant Esteve de Palautordera, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Palafrugell, etc.), dels quals la cançó dels Segadors conservà un ressò popular.

Camperols revoltats contra els terços entraren a Barcelona (el 22 de maig), possiblement amb la complicitat de les autoritats catalanes, i posaren en llibertat el diputat Francesc de Tamarit, empresonat per l’autoritat reial, acusat de no facilitar, des del seu càrrec, les lleves i els allotjaments, i el 7 de juny de 1640, dia de Corpus, grups de segadors entraven de nou a la ciutat —aprofitant que era jornada tradicional de llogar-se per a treballs de sega— i s’originà un motí (el Corpus de Sang), possiblement amb l’almenys tàcita complicitat de les classes populars urbanes, en el qual fou assassinat el lloctinent, comte de Santa Coloma. A partir del 7 de juny els esdeveniments es precipitaren. El motí fou seguit d’una autèntica revolta social dirigida contra el règim senyorial català. Paral·lelament a l’aixecament popular, Pau Claris, ara amb l’adhesió de la burgesia urbana, descontenta per la pressió fiscal, acordava (agost del 1640) una aliança politicomilitar amb França, que prometia l’organització del país en república lliure sota la protecció de França. Tanmateix, hom hagué de posar Catalunya sota l’obediència de Lluís XIII (23 de gener de 1641) per obtenir l’ajuda militar francesa per a organitzar la defensa del país contra l’ofensiva de l’exèrcit de Felip IV. El setembre de 1640 aquest ja ocupava Tortosa amb l’aliança senyorial catalana i del bisbe de la ciutat, que, com la totalitat dels bisbes que ocupaven les seus catalanes, era políticament reialista. A Tortosa l’ocupació reial fou seguida d’una duríssima repressió contra el baix poble revoltat. La intervenció militar francesa, però, permeté als catalans d’obtenir la victòria de Montjuïc (gener del 1641) contra les tropes castellanes. En el curs de la guerra les tropes franceses també provocaren greus conflictes i entraren en lluita amb la població rural, i l’administració política francesa a Catalunya, en el curs de la seva gestió politicomilitar, tingué greus topades amb els organismes polítics i eclesiàstics catalans per no respectar les constitucions. L’exèrcit de Felip IV dominà Tortosa, Tarragona i Lleida mentre França s’assegurava el Rosselló. El problema intern de França —guerra de la Fronda— afeblí les possibilitats militars franceses a Catalunya des del 1651. Barcelona queia —en estat de pesta i després de més d’un any de setge— en mans de l’exèrcit de Felip IV comandat per Joan d’Àustria (1652); hom posava fi al conflicte general i les autoritats catalanes restaven novament sota l’obediència de Felip. Encara, però, l’estat de guerra s’arrossegà a Catalunya durant set anys, i les tropes franceses encara es mantingueren a Catalunya ocupant Roses, envaint l’Empordà, assetjant Girona, escometent el Vallès, ocupant temporalment Cadaqués, Castelló d’Empúries, Solsona i Berga. Catalunya acabava la guerra conservant les seves institucions i les seves constitucions, però el conflicte entre França i Felip IV es resolia amb l’annexió del Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya a França(tractat dels Pirineus), bo i bescanviant-los per territoris dinàstics de fora de la Península. El 1660 França abolia totes les institucions i les constitucions catalanes al Rosselló. Les corts catalanes mai no ratificaren l’alienació territorial, i Feliu de la Penya, així com encara els documents del primer Carles III, consideraren encara el territori annexat a França com a Principat.

Catalunya després de la pau dels Pirineus

Publicada la pau dels Pirineus a Barcelona (1660), els catalans sol·licitaren de Felip IV el ple restabliment de llurs constitucions, parcialment suspeses a causa de la guerra, però no assoliren que fos retirada de Barcelona la guarnició forastera, cos armat que provocà aldarulls seriosos, com el produït arran de l’execució del capità Miquel Rius (1666). D’altra banda, al Rosselló, bé que garantides les constitucions per Lluís XIV de França, en la pràctica foren sistemàticament conculcades, i poc després abolides, fet que produí conspiracions gairebé permanents per tal de provocar el retorn dels comtats a llur unió amb el Principat. La creació d’un nou impost sobre la sal (1661) feu esclatar el malcontentament popular; la repressió francesa tendí a descatalanitzar les institucions (església, universitat, administració, etc.) amb la proscripció de les persones afectes al Principat, alhora que encoratjava l’ús de la llengua francesa, fets que multiplicaren l’abast de la revolta: el 1666 es produí la de Josep Trinxeria, Joan Miquel Mestre (dit l’Hereu Just) i Damià Noell, dita dels angelets, afavorida per l’esclat de la guerra de Devolució (1667) i pel nou conflicte hispanofrancès produït per la guerra d'Holanda (1673-78), que afavorí revoltes com la de Vilafranca de Conflent (1674); només la manca d’interès de la cort de Madrid (palesada en no acceptar l’oferiment de retrocessió del Rosselló i la Cerdanya en canvi de Flandes) impedí la reincorporació dels comtats al Principat. El govern de Carles II de Castella i de Catalunya-Aragó assenyalà el moment més baix de la política castellana, coincident amb una profunda depressió econòmica, mentre que a la perifèria peninsular s’inicià una lenta recuperació. La desorientació del govern de la regent Marianna d’Àustria, en mans de favorits poc escrupolosos (el jesuïta Nithard, Fernando de Valenzuela), i aquesta inversió del pes específic del centre i de la perifèria foren la causa que, per primer cop, Catalunya mostrés una tendència a intervenir en la política espanyola, que es manifestà en l’ajut prestat a Joan Josep d’Àustria (1668-69) en el seu primer intent d’aconseguir el poder.

La recuperació de la fi del segle XVII

L’autonomia monetària de Catalunya la protegí contra les batzegades que sofrí en aquest període la moneda castellana i en permeté l’estabilització després de la guerra de Successió. El redreçament econòmic que revela aquesta estabilitat s’inicià durant el regnat de Carles II i assolí una certa consistència vers el 1680, època en la qual aparegueren diverses memòries redactades per grups o individus vinculats a la vida comercial catalana, en les quals hom proposava solucions per millorar-la. Entre aquestes memòries es destacaren el Político discurso... (1681) i el Fénix de Cataluña... (1683), de Narcís Feliu de la Penya. Aquesta recuperació econòmica es feu sentir tant en el terreny industrial com en el comercial i l’agrícola, i afectà no solament Barcelona sinó tot el Principat, en un corrent de descentralització econòmica que arribà, en major o menor grau, a totes les comarques i que fou especialment notable a Mataró, Olot, Solsona, Manresa, Igualada, Reus i Vilafranca del Penedès. La població, delmada per la pesta de 1650-52, augmentà lentament durant la segona meitat del segle XVII, malgrat els entrebancs que representaren les guerres contínues i algunes epidèmies aïllades; amb tot, el 1700 no s’havia recuperat encara el nivell demogràfic del 1625. Les guerres contra França de 1683-84 i de 1689-97, amb la invasió francesa que comportà aquesta darrera (Lliga d’Augsburg), i les revoltes de la ruralia catalana contra els allotjaments militars (1687-88 i 1689-90) no deturaren aquest procés ascendent de l’economia catalana, motiu pel qual els escriptors contemporanis lloaren la llastimosa figura de Carles II (“el millor rei que ha tingut Espanya”, segons Feliu de la Penya), malgrat el seu relatiu respecte a les constitucions del país i de la seva manca d’interès a aplegar corts a Catalunya per a jurar-les. Aquests darrers anys, precisament, Catalunya se sentí força vinculada a la dinastia austríaca, especialment davant el problema successori que plantejà la mort de Carles II (1700), puix que la continuïtat de la monarquia plural dels Habsburg (per mitjà de Carles d’Àustria, fill segon de l’emperador Leopold I) tenia com a alternativa la dinastia borbònica, de tradició absolutista i vinculada a França, totalment perjudicial, per tant, en principi, als interessos polítics i comercials de Catalunya.

El canvi de dinastia i la guerra de Successió

La instauració d’aquesta dinastia borbònica en la persona de Felip V de Castella i IV de Catalunya-Aragó, no topà, a Catalunya, de moment, amb cap resistència activa. Felip V cuità a visitar el Principat, on presidí les corts (1701-02) i jurà totes les constitucions que li foren presentades i autoritzà la tramesa de dues naus catalanes anuals per a comerciar amb les colònies americanes. Emperò, a la pràctica, les constants violacions de les lleis catalanes desmentien aquesta actitud respectuosa; la situació s’agreujà amb el recel de les autoritats reials davant la tempesta que es congriava amb la creació de la Gran Aliança de la Haia (1701), la declaració de guerra d’aquesta a Felip V i a Lluís XIV de França (1702) i la proclamació de l’arxiduc Carles d’Àustria a Viena (1703) com a hereu legítim de Carles II. Catalunya, atreta per la possibilitat de capgirar la seva incòmoda situació dins la monarquia de Felip V i sol·licitada per Anglaterra per col·laborar al triomf de l’arxiduc Carles, s’adherí a la seva causa en signar el pacte de Gènova amb el plenipotenciari anglès, Mitford Crow, i s’integrà, així, als països aliats. Quan poc temps després Carles, amb l’ajut de l’estol anglès, desembarcà a Barcelona, fou proclamat rei amb el nom de Carles III (1705). Des d’aleshores Catalunya fou centre d’operacions del nou rei i secundà els seus intents d’expulsar la dinastia borbònica dels regnes d’Aragó i de Castella (guerra de Successió). La proclamació de Carles com a emperador, en morir el seu germà Josep I (1711), refredà l’interès de la Gran Aliança en la seva victòria; el rei, per tal de coronar-se emperador, abandonà Catalunya; dos anys més tard, en partir-ne la seva muller, l’emperadriu Elisabet, el Principat fou lliurat a l’ocupació per l’exèrcit de Felip V. Aquest, després de vèncer l’obstinada resistència catalana, especialment a Barcelona (setge de 1713-14) i a Cardona, abolí les constitucions de Catalunya, malgrat les dèbils pressions exercides pels anglesos, antics aliats dels catalans, perquè els fossin conservades (Cas dels Catalans).

El decret de Nova Planta

La conquesta armada del Principat permeté a Felip V de subjectar el país a una nova estructura de govern, fortament centralitzada, segons el model francès. Les ciutats rebels, especialment Barcelona, foren severament castigades (pèrdua de les rendes municipals, trasllat de la Universitat de Barcelona a Cervera, etc.). Foren abolides les institucions pròpies del Principat i substituïdes per organismes creats segons models castellans o francesos; les que hom conservà foren considerades com de nova creació. El 1716 fou publicat el text del decret, dit de Nova Planta (decrets de Nova Planta), que regulava la nova situació del Principat; més meditat que els decrets de València i d’Aragó, realitzats en plena guerra, respectà algunes de les característiques del règim anterior, especialment el dret civil català, però vinculà el govern del Principat i àdhuc el de les noves divisions administratives (corregiments) a les autoritats militars. Una sèrie de disposicions complementàries acabaren de precisar, els anys següents, la nova organització administrativa, fiscal i econòmica del Principat.

La instauració del règim borbònic

L’acabament de la guerra de Successió representà la ruptura més radical en la història de Catalunya des de la invasió sarraïna. El 1714 hi hagué una mutació de gairebé totes les institucions: el 15 de setembre el duc de Berwick nomenà una Reial Junta Superior de Justícia i Govern, que presidí l’intendent José Patiño, i una junta de 16 administradors per al govern de Barcelona; el dia següent Patiño llegia el decret d’extinció del Consell de Cent i era llegit el decret de dissolució de la generalitat.

El país fou desarmat, i els castells, enderrocats (la mateixa Seu Vella de Lleida fou convertida en caserna), i hom inicià la repressió; així, els caps militars foren empresonats i dispersats per la resta de l’estat malgrat el que hom havia estipulat a les capitulacions de Barcelona i de Cardona (el general Josep Moragues i dos capitans que intentaren de fugir a Mallorca foren executats); fou particularment dura la repressió dels eclesiàstics (del febrer a l’abril de 1715 en foren empresonats 676, i molts d’ells foren deportats a Gènova; els abats de Montserrat i Santes Creus foren destituïts i detinguts, i els bisbats proveïts durant la guerra, declarats vacants). Foren suprimides les universitats del Principat i substituïdes per la de Cervera, que rebé el decret definitiu de fundació el 1717, alhora que hom prohibí als catalans d’estudiar a l’estranger i, després, a Gandia. El decret de Nova Planta (16 de gener de 1716) imposà al país un nou conjunt institucional, amb un capità general com a autoritat suprema, assistit per l’audiència reial, que conjuntament formaven el real acuerdo, i un superintendent general per a les finances que disposà de les rendes de la generalitat, provisionalment de les imposicions municipals, dels béns segrestats per raons polítiques i de la nova contribució anomenada cadastre. Fou prohibit el sometent i hom ordenà que les causes de l’audiència fossin substanciades en castellà. La divisió en vegueries fou substituïda per la divisió en 12 corregiments (a més de la governació de la Vall d’Aran). Per a l’aplicació del cadastre, que era alhora personal i sobre els béns, fou fet un cens en 1717-18 (probablement, inflat), que donà 400 000 habitants. La percepció prevista d’un milió i mig de pesos fou després rebaixada a 1 200 000 (1717) i a 900 000 els anys següents; una primera base representativa sorgí amb la constitució d’un cos de diputats o procuradors dels contribuents a cada corregiment, i hom arribà a una mena de concert econòmic. El país hagué de pagar, a més, el nombrós exèrcit d’ocupació i la construcció de la Ciutadella de Barcelona. El dret civil fou mantingut, però cap òrgan no fou previst per a la seva evolució. L’abolició de les duanes amb els altres regnes peninsulars no tingué efectivitat fins al cap d’un temps. A causa de la rigor de la repressió, el 1719, al moment de la guerra contra França i Anglaterra, sorgí la revolta dels guerrillers el Carrasclet, Francesc Bernic i d’altres. El nomenament del capità general marquès de Risbourg, en substitució del marquès de Castel Rodrigo, representà un canvi de tracte, afavorit encara per la pau del 1725, que preveia una amnistia i la restitució de béns. Tanmateix, l’activitat guerrillera reprengué, el 1726, amb l’espera d’una nova guerra amb França, i en 1734-36 la tensió amb Anglaterra desvetllà encara anhels de revolta, com ho palesen l’opuscle Via fora els adormits i el missatge a Jordi II d’Anglaterra.

Les transformacions econòmiques i socials del segle XVIII

La política proteccionista, iniciada en 1717-18, i la política monetària adoptada des del 1726 contribuïren a millorar la desastrosa situació econòmica. El tradicional mercat mediterrani fou substituït gradualment pel peninsular, amb aspiracions vers el colonial; la indústria de la llana fou substituïda per la del cotó, la qualitat, per la quantitat. Comerciants catalans (i també metges, cirurgians i altres científics) iniciaren l’emigració vers l’interior. El 1738 Esteve Canals i Guerau instal·lava a Barcelona la primera fàbrica d’indianes, i el 1746 Jaume Finestres publicava la Història de Poblet, esdeveniments que simbolitzen la represa econòmica i cultural del país. Vers mitjan segle, pescadors catalans s’establien a la després anomenada illa Cristina i a Galícia, on crearen una important indústria conservera. Una Reial Companyia de Pesca de Barcelona, que establí factories a la Patagònia, inicià un bescanvi comercial amb aquest país. El 1752, l’acadèmia sorgida a Barcelona el 1729 com a successora de l’Acadèmia Desconfiada esdevingué l’Acadèmia de Bones Lletres, amb el castellà com a llengua habitual. A la fi del seu regnat, Ferran VI (1758) autoritzà una Junta Particular de Comerç, modificada poc temps després per Carles III (1760-63), que tingué un paper important en l’obertura del comerç amb Amèrica i amb el Llevant mediterrani, en la millora del port de Barcelona i en la renovació de l’ensenyament tècnic. Contemporàniament foren construïdes obres públiques importants (pont de Molins de Rei, carreteres de França, València i Madrid). El 1760 els diputats de Barcelona a les corts reunides per Carles III reclamaren les “llibertats” perdudes el 1714; sis anys després, coincidint amb el motí de Squillace, aparegueren pasquins subversius a Barcelona. L’expulsió dels jesuïtes el 1767 provocà la decadència de la Universitat de Cervera. L’any següent el rei ordenà que l’ensenyament fos fet en castellà, alhora que ordenava a les cúries eclesiàstiques i a l’audiència que redactessin les sentències en castellà (i no en llatí). La implantació de les quintes el 1773 produí una commoció a tot el país, especialment a Barcelona, on l’oposició entre el poble i la tropa provocà morts i ferits. Malgrat la contemporització inicial del govern, fou substituït el capità general i instituïda una Junta de Govern del Principat per tal de reforçar l’autoritat, alhora que hom enderrocava els portals de la Boqueria i de la Canuda per tal de facilitar els moviments de la cavalleria dins la ciutat. L’autorització de comerciar directament amb Amèrica concedida el 1778 als ports de Barcelona i dels Alfacs, entre d’altres de peninsulars, feu que, a la lenta capitalització que hom anava obtenint amb els avenços de l’agricultura, l’extensió dels conreus, l’ampliació dels regadius i, especialment, amb l’explotació de la vinya, s’afegís la més ràpida acumulació dels capitals procedents del nou corrent comercial i que s’incrementessin les indústries, especialment la tèxtil. El 1779 hi havia a Barcelona 25 fàbriques d’indianes i 9 de teixits de llana, amb més de 3000 obrers; el 1792 la indústria cotonera catalana n'ocupava 80000, i vers la fi del segle Catalunya exportava de sis-cents mil a set-cents mil parells de sabates a la resta de la Península i a Amèrica. L’exportació beneficià també la indústria del cuir en general, la del vidre i la fabricació d’aiguardents i d’armes, vestuari i guarniments per a l’exèrcit (especialment durant les guerres amb Anglaterra i Portugal). La població fou avaluada, el 1787, en 814 412 habitants, més del doble que en 1717-18. L’escassetat de collites, d’altra banda, general a bona part d’Europa, del 1788, donà lloc a un notable encariment del pa i d’altres queviures, cosa que provocà un greu avalot a Barcelona, conegut amb el nom de Rebomboris del Pa (28 de febrer i 1 de març de 1789), durant el qual la tropa hagué de fer cara al poble, disposat a incendiar diversos edificis públics. Malgrat la intervenció del bisbe, que aconseguí l’abaratiment del pa, l’avalot continuà. El 2 de març fou iniciada la repressió (6 execucions i 90 deportacions). Hi hagué també avalots a d’altres poblacions, com Vic i Mataró. Aquests fets revelen una activitat subversiva i, en part, anticlerical del subproletariat barceloní, alhora que les classes dirigents tenien una certa influència de la Il·lustració. Altrament, al camp, tant els dirigents com el poble es mantingueren en una actitud més tradicional. Malgrat això, ja des del 1765 el conflicte de la rabassa morta creà tensions entre propietaris i conreadors, especialment al Vallès, el Baix Llobregat i el Penedès, tensions que augmentaren des de la sentència del 1778, favorable als propietaris, i des del 1793 tingueren lloc actuacions col·lectives dels rabassaires.

De la guerra Gran a la guerra del Francès

El procés de la Revolució Francesa provocà la immigració de francesos a gran escala a través de l’Albera, ja des de l’octubre del 1789, i, especialment a la primavera del 1791, d’eclesiàstics, inclosos alguns bisbes; aquests immigrats influïren fortament les classes benestants i contribuïren al desenvolupament d’alguns oficis i tècniques. La guerra declarada entre la Convenció i la monarquia borbònica d’Espanya tingué aviat com a escenari les terres catalanes frontereres entre ambdós estats.

Durant uns incidents contrarevolucionaris esdevinguts a l’abril del 1793 a Sant Llorenç de Cerdans, els habitants d’aquesta vila demanaren l’ajuda del capità general de Catalunya Ricardos, que havia concentrat forces a l’altre costat de la frontera, acció que marcà l’inici de l’anomenada guerra Gran. En poc temps hom ocupà l’alt Vallespir i l’Alta Cerdanya, i Ricardos s’acostà a Perpinyà, mentre la Vall d’Aran era ocupada pels francesos. A l’estiu, el mateix Ricardos prengué el fort de Bellaguarda i ocupà el Conflent, però els francesos recuperaren la Cerdanya i ocuparen Puigcerdà. Amb la victòria del convencional Cassanyes a Parestortes (17 de setembre) es consolidà la posició francesa a Perpinyà, però Ricardos obtingué encara una victòria a Trullars i ocupà Banyuls, Cotlliure i Portvendres. La seva retirada al Voló durant l’hivern facilità, tanmateix, la reorganització dels francesos. Aquestes campanyes tingueren un gran ressò popular, sobretot a Barcelona, i foren objecte d’una profusa literatura patriòtica en català, en la qual apareix sovint el clar designi d’obtenir la recuperació del Rosselló i de la Cerdanya. D’altra banda, tant els dirigents revolucionaris del Rosselló com les autoritats borbòniques del Principat feren ús de la llengua catalana per atreure's els catalans de tots dos costats de la frontera. L’exèrcit francès, sota el nou comandament del general Dugommier, inicià, a l’abril del 1794, una ofensiva i derrotà al Voló l’exèrcit espanyol, que conservà només Portvendres, Cotlliure i el fort de Sant Elm. Ocupada tota la Cerdanya, la Jonquera i Sant Llorenç de la Muga, els francesos planejaren de convertir Catalunya en república o simplement annexar-la. Davant el perill, i a causa de la insuficiència de l’exèrcit, el nou capità general, comte de La Unión, restablí el sometent. Tanmateix, els francesos recuperaren (maig) les places de la Marenda i, després de quatre mesos i mig de setge, Bellaguarda, i el mes de juny penetraren al Ripollès i a Andorra, encara que aviat se'n retiraren. Pel novembre, però, el castell de Figueres es rendí sense resistir (hom acusà de traïció el governador), i Dugommier derrotà La Unión a la batalla de Mont-roig, prop de Darnius (a conseqüència de la qual moriren tots dos generals), i els francesos arribaren fins al Fluvià. La gravetat de la situació feu que l’ajuntament i la junta de sometents de Manresa proposés la celebració a Barcelona d’una assemblea de diputats de tots els corregiments, que es reuní pel desembre i es traslladà (gener del 1795) a Girona, cridada pel nou capità general Urrutia. L’assemblea organitzà un important exèrcit de miquelets per tal de dur a terme la contraofensiva. Els francesos, tot i que s’apoderaren encara de Roses (febrer), foren derrotats a Pontós, al Fluvià i a Puigcerdà. La pau fou signada a Basilea (juliol del 1795) i els francesos es retiraren al nord de l’Albera. La guerra Gran, però, havia fet que Catalunya s’hagués hagut de valer per ella mateixa i hagués hagut de tornar a practicar l’ús de les armes.

La nova aliança amb la França del Directori i la guerra amb Anglaterra donaren lloc, però, a una forta depressió econòmica. Però amb la pau del 1802 reprengué el desenvolupament de la indústria (el 1804 era instal·lada la primera màquina de vapor sota la direcció de Francesc Santponç), mentre noves càtedres (química, botànica, agricultura i mecànica) eren creades per la Junta de Comerç. La política imperial de Napoleó motivà una nova entrada d’un exèrcit francès a Catalunya el 9 de febrer de 1808 sota el comandament del general Duhesme, que, arribat a Barcelona, ocupà per sorpresa la Ciutadella i després Montjuïc. El castell de Figueres fou ocupat poques setmanes després. Proclamat Josep Bonaparte rei d’Espanya a Madrid, per Catalunya s’estengué la insurrecció, el senyal de la qual fou donat per Lleida l’1 de juny en negar l’entrada al regiment espanyol d’Extremadura enviat pel govern de Madrid, alhora que a Manresa, després de la simbòlica crema del paper segellat, es formava una junta que, a Lleida, esdevingué (18 de juny), en nom de Ferran VII, Junta Superior de Govern del Principat, amb representants de tots el corregiments. Les forces que Duhesme envià per fer cara a la situació foren derrotades al Bruc (6 de juny) pels sometents d’Igualada, Manresa, Santpedor i Sallent, i novament a Martorell i al Bruc (13 i 14 de juny), aquesta vegada amb l’ajuda de forces regulars passades a la rebel·lió. La Junta Superior nomenà capità general el governador de Maó, marquès de Palacio, que aportà 6000 homes i que fou aviat substituït pel capità general de Mallorca, Joan Miquel de Vives. L’arribada de Saint-Cyr amb el setè cos d’exèrcit napoleònic comportà l’ocupació de Roses i les derrotes de Cardedeu i de Molins de Rei, que obligaren les forces de la Junta que assetjaven Barcelona a retirar-se en desordre vers Lleida i Tarragona. Aquesta fou posada en estat de defensa pel nou capità general de la Junta, el suís Reding, que no pogué evitar, tanmateix, la victòria de Saint-Cyr al pont de Goi, prop de Valls (febrer del 1809). Girona caigué (fou ocupada pels francesos després d’un setge de 6 mesos i mig) el desembre del mateix 1809, i aviat caigué Hostalric, cosa que deixà lliure el camí entre Barcelona i França i facilità la presa de Lleida (maig del 1810), de Mequinensa (maig) i de Tortosa (gener del 1811). Tarragona, que havia acollit la Junta Superior (un motí popular havia nomenat nou capità general el marquès de Campoverde), fou atacada per les forces del general francès Suchet pel maig; caigué el 28 de juny i fou víctima d’un cruel saqueig. Mentrestant, Saint-Cyr havia exigit, a la zona ocupada per les forces napoleòniques, el jurament de fidelitat a Josep I (abril del 1809), cosa que provocà, a Barcelona, un complot (vigília de l’Ascensió) que fracassà (8 persones foren ajusticiades a la Ciutadella). Després de la presa de Girona el general Augereau fou nomenat per Napoleó governador general de Catalunya, d’acord amb el decret que segregava la zona de l’esquerra de l’Ebre de la corona de Josep I. Augereau, per tal d’atreure's els catalans, publicà una amnistia, repatrià els presoners i declarà el català llengua oficial; tanmateix, només una minoria d’homes d’esperit progressista (Tomàs de Puig, Antoni de Ferreter, Josep Pujol i Marc, Josep Garriga) cregué que sota Napoleó Catalunya podria sortir del seu endarreriment i col·laborà amb Augereau en la nova administració. Ocupat Montserrat pels francesos (juliol del 1811), la Junta es traslladà a Solsona i a Berga; el nou capità general Lacy, tot i les seves rivalitats amb la Junta, millorà la situació militar, que donà un tomb amb les derrotes de Napoleó davant el general anglès Wellington i l’esforç que comportà la seva campanya a Rússia. A les corts convocades per la Junta Suprema de Cadis (setembre del 1810) assistiren 19 diputats del Principat, entre els quals Ramon Llàtzer de Dou, primer president, Antoni de Capmany i Felip Aner d’Esteve (aquest arribà a reivindicar per a Catalunya els antics privilegis). Mentrestant, Napoleó annexà, de fet, el Principat a França (gener del 1812) i el dividí en quatre departaments, establí el règim civil francès i l’administració comuna; els alts càrrecs foren detinguts per elements francesos. Les forces napoleòniques, però, s’anaren replegant durant el 1813, i el govern fou reprès pels militars. Suchet, que havia hagut d’evacuar Aragó i el País Valencià, assumí el comandament militar i civil de Catalunya. Establert un enllaç entre les forces antinapoleòniques i les angleses i sicilianes, hom constituí unitats mixtes. Retornada per Napoleó la corona espanyola a Ferran VII, aquest travessà l’Albera el 22 de març de 1814 i els francesos abandonaren el país el maig del mateix any. L’ocupació francesa, tanmateix, havia contribuït a la presa de consciència col·lectiva: n'és un exemple significatiu l’obra de Josep Pau Ballot, que redactà (el 30 d’agost de 1814) l’epíleg a la seva Gramàtica i apologia de la llengua catalana, iniciada el 1810.

La fi de l’Antic Règim

Ferran VII, per Catalunya, retornà a la península Ibèrica (22 de març de 1814), després de viure 6 anys d’exili a França, mentre els seus súbdits combatien les forces napoleòniques. Pel maig abolia la Constitució de Cadis i anul·lava les reformes liberals dutes a terme, instaurant de nou l’absolutisme de l’Antic Règim (1814-20). Aleshores, el liberalisme avançà per la via clandestina, en especial entre la burgesia, fabril i comercial, i entre els grups militars: així, el 1817 es produí la frustrada conspiració del general Lacy, que fou afusellat. A les ciutats catalanes es rebé amb entusiasme la nova del pronunciament liberal de Riego (gener del 1820), i l’acció dels fabricants i dels menestrals contribuí decisivament al triomf del constitucionalisme (1820-23). Hom obligà a dimitir el capità general Castaños (11 de març de 1820), i un grup heterogeni on figuraven hisendats i fabricants es feu càrrec del poder. Naixien les societats patriòtiques i les milícies ciutadanes. Al camp, però, on predominava una clerecia tradicional, aparegué un moviment absolutista, el reialista, alhora oposat al liberalisme i a la centralització: iniciada l’activitat de les partides a l’estiu de 1821, l’any següent la major part del camp català era a les mans dels reialistes, que constituïren, a la Seu d’Urgell, una regència que deia governar en nom de Ferran VII, i de la qual formaven part l’arquebisbe de Tarragona i el baró d’Eroles. Encara que les tropes liberals, manades per Espoz y Mina, posaren fi a l’aixecament tradicionalista, no pogueren aturar els Cent Mil Fills de Sant Lluís (abril del 1823), que, enviats per les potències de la Santa Aliança, restabliren Ferran VII en la totalitat dels seus drets com a monarca absolut. Barcelona fou l’última plaça a caure en mans dels francesos (novembre del 1823) i el darrer bastió de la resistència liberal. Catalunya ocupada, el baró d’Eroles es feu càrrec de la capitania general, on el substituí el marquès de Campo Sagrado. Restablert per segona vegada l’absolutisme, el rei perseguí els liberals (els més destacats dels quals emigraren a Anglaterra), al mateix temps que feia front als reialistes descontents (els malcontents). Aquests es revoltaren al camp: la insurrecció s’inicià al Baix Ebre, a l’agost del 1825, i s’estengué per tot Catalunya, i arribà al seu cim a l’estiu del 1827, quan els insurrectes prengueren Manresa i constituïren una junta. L’aixecament fou tan fort, que obligà Ferran VII a traslladar-se a Catalunya per pacificar els malcontents (al mateix temps que, per congraciar-se els fabricants, portava un decret que establí el proteccionisme per a la indústria tèxtil). En no aconseguir la rendició voluntària dels insurrectes, el nou capità general, el francès Charles d’Espagnac, comte d’Espanya, s’encarregà de la repressió d’aquests i de la persecució dels liberals, instaurant un veritable règim de terror (1827-32). Malalt el rei, i evolucionant el govern cap a formes moderades de liberalisme, Llauder (nascut a Mataró) substituí el comte d’Espanya en la capitania general (desembre del 1832) i inicià una política d’atansament als liberals i de vigilància dels voluntaris reialistes, que, des de la mort de Ferran VII, promovien un nou aixecament, ara en nom del pretendent Carles. Els carlistes constituïren la Junta Governadora del Principat, mentre, a les ciutats, burgesia, menestralia i proletariat es decantaven cap al liberalisme, moderat o progressista, i, des del 1840, democràtic i republicanitzant.

La revolució burgesa

Els liberals catalans reberen malament l’Estatut Reial (abril del 1834), de Martínez de la Rosa, carta atorgada, a mig camí entre l’absolutisme i el constitucionalisme. Això i el creixement de la insurrecció carlina llançà el proletariat urbà i la milícia nacional cap a una línia més radical (revolució de juliol de 1835), durant la qual foren cremats un bon nombre de convents (“nius d’absolutistes”, segons la mentalitat de l’època), acció condemnada per la burgesia industrial, que, tanmateix, adquirí a preu baix finques eclesiàstiques en alguna de les quals, a Barcelona, hom instal·là fàbriques tèxtils. Poc temps després, els fets revolucionaris de Barcelona (on fou cremada la fàbrica Bonaplata) conduïren a la formació de la Junta Auxiliar Consultiva (10 d’agost de 1835), on predominaven els elements radicals del partit progressista, i que es transformà en Junta Provisional Superior Governativa del Principat de Catalunya (9 de setembre de 1835), que actuà decisivament contra els carlins, armant les milícies nacionals i imposant contribucions de guerra; dugué també a terme una tasca cultural, restaurant l’Acadèmia de Bones Lletres i fundant una biblioteca pública (l’actual de la Universitat) amb els llibres dels monestirs dissolts, i aconseguint el trasllat de la Universitat de Cervera a Barcelona. Dissolta aquesta Junta, en arribar a Catalunya el nou capità general Espoz y Mina (21 d’octubre de 1835), hom fundà una Junta d’Armament, formada per 8 membres, dos per a cada província catalana, per continuar la lluita contra el carlisme, que des del 1837 tenia a Berga la seva Junta Governadora del Principat. Al començament del gener de 1836, un batalló de la milícia barcelonina, dit de la Brusa, format en gran part per obrers, tractà infructuosament de restablir la Constitució del 1812, i ho tornà a intentar al gener de l’any següent. Mort Espoz y Mina, el substituí Ramon de Meer —barceloní que havia format part de l’estat major del comte d’Espanya—, que afavorí decisivament el partit moderat declarant l’estat de setge a Catalunya (4 de setembre de 1837), ocupant militarment Barcelona (14 d’octubre) i desarmant la milícia, de predomini progressista. Meer creà el Consell Superior Central de Catalunya (1 d’agost de 1837) per reduir els carlins, que des dels nuclis muntanyencs dels Pirineus i del Maestrat amenaçaven seriosament les viles liberals, organitzant un front que anava d’Avià a Ripoll —i que tenia per centres Solsona, Cardona i Berga—, bé que fracassaren en intentar de conquerir Puigcerdà, la Seu d’Urgell i Ripoll. A la fi del 1839, els carlins havien deixat d’ésser un perill greu al Principat, però continuaren lluitant al Maestrat fins el juliol del 1840, dirigits per Cabrera. A les eleccions de gener del 1840, els progressistes guanyaren a les províncies de Girona, Lleida i Tarragona i a la ciutat de Barcelona (encara que no a la província). Pronunciats els progressistes, i arribat el seu cap, Espartero, al poder, amb càrrec de regent, Catalunya visqué una etapa d’aldarulls politicosocials: l’època de les “bullangues”. La classe obrera iniciava, aleshores, la seva etapa associacionista. Al Principat la revolució industrial s’havia iniciat als volts del 1832 amb l’aparició de les primeres fàbriques amb màquines de vapor, i es consolidava en la dècada dels quaranta, donant a Catalunya una estructura social ben diferent de l’agrària que predominava a la resta d’Espanya. La burgesia industrial es convertí en classe dominant i hagué de fer cara a les reivindicacions d’una classe obrera naixent. La indústria cotonera, base de la industrialització, era concentrada a la província de Barcelona. Les antigues màquines, les berguedanes, foren substituïdes per les més modernes mulgènues (mule-jennies), contínues i selfactines. Tot i aquest procés industrialitzador, els menestrals i els botiguers continuaren tenint un pes específic notable. La burgesia pogué construir els seus organismes rectors, grups de pressió econòmica: ja en el Trienni Liberal actuà una Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó, que dirigí les primeres campanyes proteccionistes; posteriorment aparegueren l’Associació Defensora del Treball Nacional (1839) i l’Institut Industrial d’Espanya (1840), i, el 1847, la Junta de Fàbriques, el primer president de la qual fou Joan Güell i Ferrer, fundador de l’Institut Industrial de Catalunya (1848), on figuraven Figuerola i Sol i Padrís. A partir del 1835 es començà a difondre el socialisme utòpic, especialment les doctrines de Cabet i de Saint-Simon, per mitjà del sector progressista i, després, democràtic (Abdó Terradas, Narcís Monturiol). L’obrerisme, d’altra banda, visqué anys difícils, car només pogué actuar a la llum pública en les etapes de predomini del partit progressista (1840-43 i 1854-56): hom constituí sindicats i caixes d’ajuda mútua, reivindicà el dret d’associació i defensà la doctrina cooperativista com a mitjà per a aconseguir la desaparició de la propietat privada. Mentrestant, la burgesia industrial s’oposava a la tasca de centralització governativa i a la política lliurecanvista. I el 1840 naixia el partit democràtic, que, prenent caràcter republicà, obtenia audiència en el món obrer i entre la petita burgesia. El 13 de novembre de 1842 començà a Barcelona un aldarull contra els burots, que derivà en aixecament contra Espartero i obligà l’exèrcit a replegar-se a Montjuïc. Tres dies més tard nasqué una junta popular, presidida pel republicà Carsy, que trobà el suport dels elements del poble, la Patuleia. Aquesta junta fou destituïda (27 de novembre) pels elements barcelonins d’ordre, que intentaren negociar amb el capità general Van Halen, que exigí la rendició incondicional de Barcelona. Aleshores, sorgí una nova junta, dirigida per Gaviria, dominada també per la Patuleia, que continuà la resistència. Barcelona fou durament bombardejada des de Montjuïc (3 de desembre) i ocupada per l’exèrcit. Espartero derrotà Barcelona, però no aconseguí de sotmetre el país, que s’aixecà de nou l’any següent: la rebel·lió s’inicià a Reus, el 27 de maig —confluint amb la revolta contra Espartero a tot Espanya—, i s’estengué pel Principat. El Moviment “centralista” (partidari de la creació d’una junta central representant de les diferents juntes revolucionàries) era enemic del centralisme. Hom aconseguí de fer caure Espartero, l’enderrocament de les muralles de Barcelona i el restabliment de la milícia nacional. Però el nou govern madrileny dissolgué les juntes (1 d’agost) i desarmà els milicians: a Barcelona, aquests lluitaren contra els militars (setembre del 1843) en l’aixecament de la Jamància, i constituïren una Junta Suprema que reclamava un govern democràtic. Finalment, a mitjan novembre, hom posava fi a la resistència, encara que Figueres, darrer baluard dels “centralistes”, no es rendí fins al gener del 1844.

De la reacció moderada a la República

Des del 1843 i fins a la Revolució del 1868, exceptuant el període 1854-56 (el Bienni Progressista), els moderats dominaren la política espanyola. El govern assajà de provincianitzar Catalunya, desenvolupant la xarxa administrativa centralista: primer esquarterant-la en quatre províncies, introduint després la guàrdia civil, bandejant el català de l’escola, de la universitat, de l’església i de l’administració, imposant el reclutament militar (les quintes), intentant d’uniformar el dret civil. Aquesta política centralitzadora provocà el descontentament popular, que cristal·litzà en la insurrecció 1846-48 (la guerra dels Matiners), iniciada al camp, on lluitaren agermanades partides (els “trabucaires”) de carlins, demòcrates i republicans. Els matiners ocuparen Cervera i Terrassa, però foren dominats pel sometent al començament del 1848. Durant el breu període en què els progressistes estigueren al poder (a partir del juliol del 1854), a Catalunya es visqué una rebrotada del problema social, amb l’oposició obrera a les selfactines i amb la lluita per aconseguir el dret d’associació. Al gener del 1855 naixia la Junta Central de Directors de la Classe Obrera, que aplegava els representants de societats obreres de tot Catalunya. El juliol d’aquest mateix any es declarava una vaga general —la primera de les que tingueren lloc a Espanya— demanant la creació de jurats mixtos i la limitació de la jornada de treball, així com el dret que els obrers poguessin ingressar en la milícia nacional. Bandejats els progressistes del poder, el juliol del 1856, l’obrerisme hagué de tornar a la clandestinitat. El partit democràtic guanyava influència, especialment a l’Empordà i a Barcelona. Hi hagué catalans que s’integraren a la política madrilenya o a la vida del ''pronunciamiento', com Pi i Margall, Figuerola, Prim. Progressistes i demòcrates participaren, en 1865-66, en conspiracions i frustrats aixecaments per a destronar Isabel II. Pel gener del 1867, Vicenç Martí (el Noi de les Barraquetes) dirigia una insurrecció republicana. Finalment, les tasques conspiratives donaren llur fruit, i, al setembre del 1868, l’aixecament militar iniciat a Cadis aconseguí de derrotar les tropes isabelines i de destronar la reina. Es formaren a tot Catalunya juntes revolucionàries, moltes d’elles de predomini republicà. A Barcelona hom inicià l’enderrocament de la Ciutadella, símbol del poder borbònic i de la pèrdua de les llibertats catalanes, i es decidí la dissolució del cos de mossos d’esquadra. Tanmateix, amb un acte de força, es constituí a Madrid un govern provisional que ordenà la desaparició de les juntes revolucionàries i el desarmament de les milícies i els voluntaris. Naixia a la vida pública el partit federal, que intentaria d’impedir, sense aconseguir-ho, l’aprovació d’una constitució monàrquica (la del 1869), per mitjans parlamentaris i amb l’aixecament de setembre-octubre del 1869, que trobà ressò al País Valencià, Aragó i Andalusia. Amb les llibertats democràtiques garantides en la constitució del 1869 (la primera amb sufragi universal), l’obrerisme es reconstituí: es fundà la Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona (1869), que canvià el seu nom pel de Centre Federal. L’obrerisme es mostrà favorable al republicanisme federal fins que, a partir del congrés obrer de Barcelona (el primer amb participació de societats obreres d’altres indrets de l’estat), del 1870, començà a difondre's el pensament anarcosindicalista, de base bakuninista. En aquest congrés es fundà la Primera Internacional espanyola, partidària del socialisme col·lectivista, de l’apoliticisme i del sindicalisme. El federalisme es convertí en el corrent ideològic dominant a Catalunya: propugnava la desaparició de l’estat centralista i la creació d’una sèrie de regions federals que coincidien amb les antigues regions històriques de la península Ibèrica. Federals i obreristes refusaren la monarquia d’Amadeu I (1870-73), i una volta proclamada la Primera República (febrer del 1873) es disposaren a ampliar llurs principis. Una nova insurrecció carlina, iniciada el 1872, feu impossible la vida normal del nou règim, que, a més, hagué d’afrontar una insurrecció cantonalista al País Valencià, a Múrcia i a Andalusia, que no tingué ressò a Catalunya, on en diverses ocasions hom sol·licità la proclamació d’un estat federal, l’Estat Català.

La Restauració

Quan el general Pavía dissolgué les corts republicanes, el gener del 1874, la partida republicana del Xic de les Barraquetes (germà del Noi) intentà infructuosament de plantar cara a les tropes governamentals. L’obrerisme retornà a la clandestinitat, mentre el federalisme perdia un bona part de les forces populars que li havien fet costat.

Aquesta crisi del federalisme afavorí l’aparició de grups específicament catalanistes. Un ampli sector de les classes conservadores, dirigit per Mañé i Flaquer i per Duran i Bas, evolucionà cap al regionalisme; els sectors de la petita burgesia, amb Valentí Almirall, vell federal, se separaven de Pi i Margall, per consagrar-se a la reivindicació particularista: el 1882 es creava el Centre Català, del qual el 1887 se separà un grup socialment més moderat, dirigit per Guimerà, d’on sortiria la Lliga de Catalunya, l’òrgan de la qual era el periòdic La Renaixença, i al qual s’afegí el Centre Escolar Catalanista, orientat per Verdaguer i Callís, Prat de la Riba i Puig i Cadafalch. El renaixement polític de Catalunya, absent, aquesta, de la vida oficial de la Restauració borbònica (proclamació, el 1874, d’Alfons XII), passà de les mans d’Almirall a les dels homes de la Lliga de Catalunya, que portà a terme, des del 1889, una campanya contra l’intent de fer desaparèixer el dret civil català. A partir del 1890 tingueren lloc les grans manifestacions del primer de maig, organitzades per les societats obreres (que, després de la desintegració de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, fundada a Barcelona el 1881, estaven sense organització general). Les reivindicacions bàsiques de l’obrerisme (la jornada de 8 hores) no s’aconseguiren, i el 1893 començà una dura etapa de terrorisme (bombes del Liceu, etc.), que portà la plana major obrerista al castell de Montjuïc, on tingué lloc un dels processos més ressonants de la història del treball. Una nova entitat, la Unió Catalanista, celebrà a Manresa el seu primer congrés, on hom aprovà unes bases, projecte de constitució per a Catalunya (1892). La rebrotada del particularisme es generalitzà per tot el país: les entitats científiques, excursionistes, teatrals, corals, difonien els nous principis, i una bona part de la clerecia, abandonant el carlisme, s’integrava en el nou corrent, que en el seu vessant conservador tenia Torras i Bages com a figura principal. El 1898, amb la pèrdua de les últimes colònies que restaven a l’Estat espanyol, Catalunya sofriria un trasbals més polític que econòmic. Aleshores, també les entitats econòmiques abandonaren l’estat centralista, amb el qual havien mantingut una aliança tàctica durant la Restauració, i passaren a prestar suport a la política “regionalista” i instrumentalitzar-la. El Centre Nacional Català, fundat per Prat de la Riba amb els elements disconformes amb l’actitud excessivament platònica i apolítica de la Unió Catalanista, es fusionà amb una entitat creada pels membres de les societats econòmiques (la Unió Regionalista) per constituir la Lliga Regionalista (1901), que havia de dominar la vida política catalana fins a la Dictadura de Primo de Rivera. La Lliga, al mateix temps que netejava la vida electoral posant fi a l’actuació dels vells partits caciquistes de la Restauració, feia patent a tot Espanya el programa regionalista, amb les seves campanyes parlamentàries, on es destacà Cambó. El renaixement de Catalunya alarmà algunes autoritats monàrquiques, en connivència amb les quals passà a Catalunya Alejandro Lerroux que batejaren amb el nom d’‘‘emperador del Paralelo', per l’audiència que aconseguí en certs ambients populars mitjançant l’ús de la demagògia republicana), que dirigí un moviment de base ciutadana oposat al catalanisme —el qual ell acusava de burgès— i a l’obrerisme anarcosindicalista. L’acció dels elements militars contra les publicacions catalanistes Cu-Cut! i La Veu de Catalunya (1905) i la llei de jurisdiccions donaren peu a la formació de la Solidaritat Catalana (àmplia coalició on figuraren tots els partits de Catalunya —excepte el lerrouxista—, des dels carlins fins als republicans federals), que fou dirigida per la Lliga Regionalista. La Solidaritat (al marge de la qual es constituí, el 1907, una Solidaritat Obrera) obtingué, a les eleccions del 1907, un victòria esclatant, que no pogué aprofitar per les divisions internes en el seu si, especialment després que la Lliga, en acceptar el projecte de la llei d’administració local, proposat per Maura (que establia el vot corporatiu per entitats, en lloc del sufragi universal), perdé el control del sector nacionalista esquerrà de la Solidaritat, que constituí la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910).

La Mancomunitat

L’oposició a la guerra del Marroc donà lloc a la Setmana Tràgica (1909), que provocà una virada de la Lliga cap a posicions més conservadores. El 1910, d’altra banda, el grup de Solidaritat Obrera fundà la Confederació Nacional del Treball (CNT), on els sindicalistes i els anarquistes aconseguiren d’aplegar la major part de les forces proletàries del país.

L’estancament de la vida política catalana fou superat per l’actuació d’Enric Prat de la Riba, que recollí una proposta de Manuel Folguera i Duran (1909 i 1911) per a crear un organisme que representés, almenys administrativament, el conjunt del Principat. Prat de la Riba visità Canalejas (1911), aleshores cap del govern, per tal de lliurar-li les bases de constitució d’aquest organisme, la Mancomunitat de Catalunya, que uniria totes quatre diputacions provincials (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) i que havia estat aprovat per aquestes i per tots els partits polítics catalans, llevat del lerrouxista. Canalejas feu lleialment costat al projecte a les corts, però circumstàncies adverses (assassinat de Canalejas, oposició dels liberals, dissolució de les corts, etc.) n'endarreriren l’aprovació fins a la fi del 1913. El 1914 es constituí la Mancomunitat, amb Prat de la Riba com a president. Durant els anys 1914-17 la tasca de la Mancomunitat fou ingent: ensenyament, carreteres, xarxa telefònica, acció agrària i ramadera, adopció de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans als escrits oficials, etc. Tota aquesta construcció, però, recolzava en una base legal summament fràgil, puix que era una concessió de l’estat que podia ésser retirada en qualsevol moment. Durant aquests anys la Lliga Regionalista dominà el terreny polític, especialment a partir del triomf electoral del 1914. El 1910 havia aparegut un nou partit nacionalista d’esquerra: la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), dirigida per Pere Coromines, que fracassà, especialment en aliar-se amb el partit radical de Lerroux..

De la crisi social a la crisi constitucional

Catalunya fou el nucli de la segona gran crisi de la monarquia constitucional, provocada per les Juntes Militars de Defensa amb llurs exigències professionals a l’estat (juny del 1917). L’encariment del cost de la vida, d’una banda, i, de l’altra, l’expansió industrial promoguda per la Primera Guerra Mundial, així com l’exemple de la revolució russa, estimularen un ràpid creixement dels sindicats obrers. La CNT firmà amb la UGT —predominant al centre i al nord de l’Estat espanyol— un pacte d’aliança que durà fins el 1920. En produir-se la crisi, la Lliga dirigí contra els partits centralistes turnants una coalició més àmplia que la del 1906, puix que s’hi afegiren Lerroux, Melquíades Álvarez i àdhuc els socialistes. Pel juliol l'Assemblea de Parlamentaris reunida a Barcelona propugnà una reforma constitucional democràtica i una solució autonomista al problema català. La UGT i la CNT secundaren aquest moviment amb una vaga general revolucionària que fou reprimida per l’exèrcit, fidel, en darrer terme, al règim establert. Decebuda, la CNT reafirmà la seva actitud apolítica i radical, mentre anava enquadrant la majoria del proletariat i esdevenia, de fet, la central sindical única del Principat. Els republicans catalanistes, com Francesc Layret, es trobaren impotents entre la indecisió i la por de llur base petita-burgesa davant l’onada obrera i el predomini d’un anarquisme irreductible dins la CNT. La Lliga, després d’haver dirigit el moviment democràtic burgès del 1917, pactà amb el règim que volia reformar, i Cambó fou ministre en un govern (1918) de coalició monàrquica, presidit per Antoni Maura. Acabada la Primera Guerra Mundial, i fracassada aquesta primera participació ministerial, la Lliga presentà a les corts un projecte d’estatut d’autonomia votat pels municipis catalans i al qual prestaren suport tots els partits antimonàrquics, que refeien, així, la coalició del 1917. Tots els caps de l’oligarquia política espanyola —àdhuc Maura— formaren un bloc contra el projecte de la Mancomunitat, mentre, d’altra banda, una part de la classe alta catalana afavoria la Unión Monárquica Nacional (1919), que dirigia Alfons Sala i Argemí, fabricant de Terrassa i sempitern diputat d’aquest districte. El febrer de 1919 esclatà a Barcelona la vaga de La Canadenca. Durant mesos fou mantingut l’estat de guerra; la por al fantasma comunista i la crisi econòmica de postguerra induïren la patronal, a la darreria del 1919, a respondre a la vaga amb el locaut per tal de desfer els sindicats. Començaren els atemptats contra patrons i contra els obrers que no obeïen la CNT. La fracció més combativa de la patronal fomentà aleshores el contraterrorisme i el nou Sindicat Lliure anticenetista, fet que obrí l’etapa més sagnant de les lluites socials a Barcelona, on foren comesos 809 atemptats entre el 1917 i el 1922, dels quals 440 contra obrers i 218 contra empresaris i llurs subalterns. Durant la llarga repressió del governador Martínez Anido, que protegí el Sindicat Lliure i perseguí la CNT, Cambó tornà a ésser ministre (1921) d’un altre govern Maura de coalició. A l’acabament del 1920, la fallida del Banc de Barcelona consumà la reculada de la banca catalana davant la forana. La manca d’instruments financers propis per a fer el pas cap a la gran indústria fou un dels principals frens de l’expansió capitalista catalana. La Mancomunitat de Catalunya no aconseguí del govern central un augment dels seus migrats recursos. Així i tot, durant una dècada desenvolupà una important tasca educativa i cultural —Escola del Treball, Escola Industrial, Institut d’Estudis Catalans, Biblioteca de Catalunya, noves escoles Normal i d’Alts Estudis Comercials, etc.—, implantà la xarxa telefònica i fomentà obres públiques, a les quals destinà el 60% del seu pressupost. La col·laboració de la Lliga amb l’oligarquia central produí, el 1922, l’escissió de la minoria d’Acció Catalana, dirigida per un estol d’intel·lectuals de prestigi, i el naixement del grup ultranacionalista d’Estat Català, de Francesc Macià. El govern central alternà la política de repressió indiscriminada del moviment obrera Barcelona amb curts períodes de tolerància. El 1922, després de la caiguda del govern Maura-Cambó i de la destitució de Martínez Anido, la CNT pogué sortir de la clandestinitat, amb els efectius i els quadres dirigents delmats. Semblà que s’anava imposant l’ala moderada, amb el líder sindicalista Salvador Seguí, el Noi del Sucre, però fou assassinat pel març del 1923. El terrorisme groc, que no fou extirpat pel govern, feu ressorgir el terrorisme anarquista.

La Dictadura

La burgesia catalana, trencat l’acord amb l’oligarquia central arran de l’afer dels tractats de comerç del 1923, posà les seves esperances en el cop d’estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, i hi arrossegà la Lliga Regionalista, confiant que la Dictadura faria net de l’agitació social i concediria a Catalunya l’estatut d’autonomia que li havien negat els governs constitucionals. Ningú no sortí a lluitar en defensa d’un parlamentarisme desvirtuat i impotent, que s’havia hagut de sostenir en el caciquisme rural i que, incapaç de la menor autoreforma, havia governat suspenent intermitentment les garanties constitucionals sense solucionar tampoc la desastrosa guerra del Marroc. La Dictadura (setembre del 1923) restablí l’ordre públic, dissolgué la CNT i afavorí el Sindicat Lliure. El doble terrorisme desaparegué. La UGT, molt feble a Catalunya, fou tolerada. Les vagues promeses d’autonomia política foren oblidades pel cap del govern en fer-se càrrec del poder. La Mancomunitat fou suprimida (1925), i la seva obra, alterada. La Lliga, arraconada a l’ostracisme, no participà, tanmateix, en les conspiracions contra el règim. Des del 1926 es produí un fet nou en l’ordre politicosocial: la progressiva confluència de l’oposició obrera i de la catalanista, la direcció de la qual passà de la Lliga de Cambó i de Puig i Cadafalch —partit cada cop més dretista— als grups nacionalistes i republicans, disposats a dialogar i a negociar amb els anarcosindicalistes. Acabada la guerra del Marroc, la indústria tèxtil catalana no superà la crisi que patia, però la construcció i la metal·lúrgia prosperaren per raó de les grans obres públiques dels darrers anys de la Dictadura: Exposició de Montjuïc, metropolitans subterranis de Barcelona, etc. La mitjana anual d’immigrants a Catalunya, que en l’etapa 1911-20 havia estat de 22 500, passà, durant la dècada 1921-30, a 32000 (durant el període republicà baixà a 12 630). Caiguda la Dictadura, la Lliga entrà per tercer cop en l’últim govern de coalició monàrquica, mentre s’organitzava l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), dirigida per Francesc Macià i Lluís Companys. De base fonamentalment petitburgesa, el nou partit triomfà plenament a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931.

La Generalitat

Fou proclamada pacíficament la República Catalana a Barcelona, hores abans que el nou règim s’instaurés a Madrid. Invocant el compromís contret per republicans i socialistes amb els catalanistes en el pacte de Sant Sebastià (1930), el govern de Madrid convencé Macià que reduís la República Catalana a un govern regional o Generalitat, fins que les corts constituents aprovessin un estatut d’autonomia.

El projecte d’estatut, sancionat pel 75% del cens electoral català, no fou aprovat per les corts fins al setembre del 1932, després de notables esmenes. Tot i la part de tributs que l’estat cedí el 1932 a la Generalitat, ensems amb el traspàs dels serveis d’instrucció, obres públiques, treball, agricultura, justícia i ordre públic, el pressupost del nou govern autònom no permetia una política eficaç de reactivació i transformació econòmica, bé que possibilitava una reconstrucció eficient dels serveis públics, com, per exemple, la Universitat Autònoma de Barcelona. En el terreny de l’escola primària és on hom feu un esforç més notable. A Barcelona foren creats 16 grans grups escolars, i els hotels de l’Exposició del 1929 foren convertits en escoles per a 3000 nens. El canvi fou encara més remarcable pel que fa a la qualitat: desburocratització de l’escola, colònies d’estiu per a alumnes, cursets d’estiu per a mestres, laïcisme i llibertat cultual, coeducació i ensenyament del català. La poesia catalana i, en menor grau, la novel·la, tingueren una segona i més cosmopolita renaixença; la publicació de llibres en català experimentà una forta embranzida (600 llibres el 1930; 740 el 1933; 865 el 1936); hom publicava 27 diaris i més de 1 000 revistes en català. L’esperit d’avantguarda es manifestà en l’arquitectura i l’urbanisme (GATCPAC). La República tingué la dissort d’ésser instaurada al mateix temps de la gran depressió econòmica mundial del 1929, la més llarga coneguda per l’economia capitalista. La reducció de les exportacions i l’agreujament de l’atur forçós, ja crònic, amb la repatriació d’antics emigrats, dificultaren la realització del programa republicà de reforma social gradual i enduriren la resistència patronal, alhora que excitaven la impaciència de la classe obrera, que començà a perdre la confiança en el nou règim i en la capacitat reformadora dels partits republicans a Madrid i a Barcelona. Això explica, en part, que els anarquistes més irreductibles s’emparessin del poder dins la CNT catalana en perjudici de la minoria sindicalista fins aleshores predominant, més ben disposada respecte als governants republicans de Catalunya. Hom no retornà al terrorisme individual del 1923, però els anarquistes efectuaren tres intents d’insurrecció (gener del 1932, gener i desembre del 1933). Això precipità l’escissió de la CNT a Catalunya, mentre la conjuntura econòmica es feia cada cop més desfavorable a les reivindicacions obreres. Al novembre del 1933 les dretes assoliren a Espanya un triomf electoral que facilità la reacció d’empresaris i terratinents contra les moderades reformes de la primera etapa republicana. Des d’aleshores, les relacions entre el govern de la Generalitat i el de la República es deterioraren progressivament en seguir governant a Catalunya el centreesquerra, mentre a Madrid governava la dreta. Després de la mort de Macià (desembre del 1933), cresqué la influència a l’ERC del grup ultranacionalista dirigit per Josep Dencàs i Miquel Badia, partidaris d’una política repressiva envers la CNT. La feblesa del marxisme a Catalunya, tant en la versió socialdemòcrata com en la comunista, contrastava amb la seva força a d’altres nuclis industrialitzats de l’estat i d’Europa, i era una característica desorientadora de l’estructura política catalana. El caire burocràtic i centralista del socialisme espanyol havia contribuït al seu fracàs entre els obrers de Catalunya, on aparegueren fraccions escindides que assumien positivament la problemàtica catalana, com la Unió Socialista de Catalunya (1923) i com el comunista Bloc Obrer i Camperol (1930) i el seu successor, el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), format el 1935. La primera reforma social votada pel Parlament català fou la llei de Contractes de Conreu, que fixava el tipus de renda i garantia la permanència de l’arrendatari en permetre-li l’accés a la propietat de la terra que conreava, especialment als rabassaires, parcers viticultors, que havien organitzat moviments reivindicatius des del segle XIX i que havien votat per l’Esquerra. La llei aprovada no tenia res de socialista, però la Lliga, moguda pels propietaris, la portà immediatament davant el Tribunal de Garanties Constitucionals, controlat per la dreta, que l’anul·là (juny del 1934) al·legant la incompetència dels organismes autònoms catalans per a legislar en matèria social agrària. La sentència i els pressuposts jurídics en què recolzava minimitzaven l’autonomia de Catalunya i reduïen el text de l’Estatut a paper mullat. El Parlament català tornà a votar la llei anul·lada mentre els pagesos interessats en la seva aplicació eren mobilitzats per la Unió de Rabassaires. Durant l’estiu del 1934 les negociacions entre la Generalitat i el govern de Madrid semblaven dur a un acord. Hom temia, però, que a l’octubre següent aconseguís el poder la CEDA, partit centralista i molt conservador, dirigit per Gil Robles, que feia costat als propietaris agraris catalans més intransigents i propugnava l’anul·lació de bona part de l’obra del primer bienni republicà. Això impulsà els partits obreristes i les centrals sindicals a superar llurs divisions i a signar el pacte de l’ Aliança Obrera. Però només a Astúries es constituí un veritable front obrer: la regional cenetista asturiana fou l’única de la CNT que ingressà a la coalició. A Catalunya la CNT restà al marge de l’Aliança Obrera, que tingué merament el caràcter de coalició minoritària dels grups obreristes rivals de la CNT. Amb tot i això, el moviment era prou important per a pressionar damunt l’Esquerra governant a la Generalitat, alhora que li prestava, però, el seu suport enfront de les dretes espanyoles. Per primera vegada la causa de la igualtat social anava clarament lligada a la defensa de l’autonomia catalana, i el centralisme assimilista apareixia clarament com a reacció social i política. Al principi de l’octubre del 1934 es produí l’alarma entre les esquerres davant l’entrada de tres ministres de la CEDA en un govern presidit pel radical Lerroux. El 5 d’octubre hom declarà la vaga general i, mentre a Astúries començava un intent de revolució social, que durà vuit dies, Companys, president de la Generalitat, i el seu govern improvisaren, amb mitjans insuficients i insegurs, un alçament, i proclamaren una república federal, amb la confiança que fàcilment hom podria obligar el president de la República, Alcalá Zamora, a restablir la situació política del primer bienni republicà. Si bé l’Aliança Obrera pressionà sobre la Generalitat perquè es llancés al moviment, no rebé pràcticament armes, i la CNT es mantingué al marge. La revolta fou fàcilment reprimida pel general Batet, que empresonà el govern de la Generalitat. Des de l’octubre del 1934 fins al febrer del 1936, Catalunya fou privada del seu Estatut d’Autonomia. La repressió politicosocial a les ciutats i els acomiadaments al camp aprofundiren l’enfrontament entre les classes socials i augmentaren els ressentiments entre dretes i esquerres. Les reformes del període 1931-33 foren violades, minimitzades o anul·lades sota el govern radical cedista, fet que produí una confluència de l’esquerra liberal amb les organitzacions obreristes, per tal d’assolir l’amnistia dels presos polítics i el restabliment de la situació i del programa del primer bienni de la República, sense afegir-hi, però, cap transformació revolucionària de l’ordre econòmic capitalista. Aquest fou el plantejament del front popular a l’Estat espanyol, molt semblant, al començament, al de França del mateix any. La victòria del front popular a les eleccions (febrer del 1936) obrí un turbulent període prerevolucionari a Madrid i a la meitat sud de l’estat. Un govern estable només era possible amb la col·laboració dels socialistes, però molts d’aquests no es volien comprometre per segona vegada participant en un govern reformista burgès. No es pogué, doncs, formar un govern parlamentàriament estable que imposés l’ordre públic als extremistes i alhora obligués les classes propietàries a acceptar enèrgiques reformes socials i econòmiques. Hom concedí l’amnistia promesa, i els obrers i els pagesos acomiadats l’any 1934 com a represàlia foren obligatòriament readmesos. El restabliment de la situació anterior el 6 d’octubre del 1934 significà per als pagesos l’execució de la llei de Contractes de Conreu. Els propietaris afectats semblaren resignar-s’hi. La Lliga Catalana retornà al Parlament de Catalunya i donà mostres d’acceptar el paper d’oposició lleial enfront de l’Esquerra governant, que ara adoptava, també, un to més moderat. En comparació amb l’onada de terrorisme de dreta i d’esquerra que hom patia a Madrid i a altres llocs de l’estat, el clima social i polític català era relativament tranquil. La depressió econòmica, però, s’agreujava. Des del 1934 afectà no sols ja la construcció i la metal·lúrgia catalanes, sinó també el sector tèxtil, especialment el ram cotoner.

La guerra civil

El 17 de juliol de 1936 s’alçà l’exèrcit del Marroc, i el 18 ho feren també moltes altres guarnicions de l’Estat espanyol. El govern es resistí fins a la matinada del 19 a donar armes als militants de la UGT i de la CNT, la qual cosa significava la revolució social.

El 19 es lluità a Barcelona, i les forces obreres venceren, amb l’ajut de la policia, les tropes aixecades. Les organitzacions obreres pujaren per primer cop al poder. La supremacia de la CNT i la FAI fou total. La Generalitat, desbordada pels esdeveniments, fou quasi inoperant durant els primers quatre mesos de la Guerra Civil. Els anarcosindicalistes renunciaren, però, a instaurar llur dictadura a Catalunya i crearen el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, amb participació dels dos partits marxistes i àdhuc de l’Esquerra Republicana, encara que la CNT i la FAI hi predominaven. A la darreria del setembre del 1936 s’inicià el restabliment de l’estructura estatal republicana, en acceptar els anarquistes de formar part del govern de la Generalitat, bé que amb escrúpols de contradir llur ideologia àcrata, per tal d’institucionalitzar les conquestes proletàries i per evitar una divisió del camp republicà, que podia representar la derrota militar, puix que socialistes i comunistes eren partidaris de mantenir l’antic estat republicà i de refrenar el procés revolucionari a fi de no perdre la col·laboració de la petita burgesia i dels pagesos autònoms ni la simpatia —si doncs no l’ajut— de França i del Regne Unit, i compensar, així, la intervenció decidida i eficaç d’Itàlia i d’Alemanya a favor del general Franco. Stalin, cap de l’única gran potència que ajudava la República, influïa també decididament en aquest sentit.

Ja abans de la incorporació de la CNT al govern, alguns dels seus dirigents havien denunciat els crims comesos enmig del desordre revolucionari. Un cop organitzada amb una certa regularitat la justícia contra els enemics actius de la República, no cessà, però, la proscripció total de l’Església. Els partits burgesos conservadors, com Lliga Catalana, romangueren, de fet, dissolts. En canvi de llur incorporació a l’estructura estatal, els anarquistes assoliren d’institucionalitzar la col·lectivització de les empreses industrials importants i la participació dels obrers en la gestió de les altres pel decret de Col·lectivització i Control Obrer d’Indústries i Comerços, de la Generalitat, el 24 d’octubre de 1936 ( col·lectivització), fruit d’un compromís entre totes les forces republicanes dins el Consell d’Economia de Catalunya. Hom intentà d’organitzar, per primera vegada al món, un sistema socialista descentralitzat, en el qual participessin directament els treballadors amb llur intervenció en la gestió de les empreses i indirectament amb llurs representants en els organismes planificadors i coordinadors; un sistema amb el qual la petita burgesia conservava la propietat i la gestió de les petites empreses comercials i industrials (que ocupaven gairebé la meitat de la població obrera catalana), i en el qual la col·lectivització dels mitjans de producció no comportés fatalment la creació d’una burocràcia i d’una tecnocràcia omnipotents i inamovibles. El sistema restà deficient, a Catalunya, per manca de la prevista institució financera suprema, que amb exaccions sobre els beneficis de les empreses imposés, a través del crèdit, la imprescindible coherència planificadora. A la resta de l’Espanya republicana no es pogué generalitzar la legislació col·lectivitzadora vigent a Catalunya. El 1937 les tensions polítiques foren més profundes al Principat que no a la resta de la zona republicana. El Partit Socialista Unificat de Catalunya —resultat de la fusió, al juliol del 1936, dels diferents grups marxistes, amb excepció del POUM— cresqué rapidíssimament; el mateix succeí amb la UGT, que el 1937 arribà a superar la CNT en el nombre d’afiliats. El prestigi i l’autoritat dels comunistes fidels al Komintern augmentà per llur disciplina interna i llur influència dins l’exèrcit republicà des de la militarització de les milícies; llur postura d’ajornament de la revolució per a després de guanyar la guerra satisfeia una bona part de les classes mitjanes, anticenetistes i receloses davant l’onada proletària. El descontentament per l’augment del cost de la vida i pels retrocessos militars republicans contribuí a l’enfrontament sagnant del maig del 1937, a Barcelona, entre les masses de la CNT, de la FAI i del POUM, d’un costat, i les forces de la policia estatal, el PSUC i l’ERC, de l’altre. El motí, desautoritzat pels caps cenetistes, cessà després de tres dies. Quan, poc després, el cap de govern, el socialista Largo Caballero, es negà a eliminar el POUM —calumniat com a agent provocador a sou del feixisme— i a limitar el poder de la CNT, es trobà en minoria dins el seu consell, a València, davant l’oposició dels republicans, l’ala socialista moderada de Negrín i Prieto i els comunistes, i hagué de dimitir juntament amb els ministres de la CNT. Aquesta era, poc temps després, exclosa també de la Generalitat. El nou govern Negrín obrí una etapa de predomini del PC a València i del PSUC a Barcelona. El POUM fou liquidat, i el seu líder, Andreu Nin, fou assassinat. Privada de la major part dels seus mercats peninsulars i amb creixents dificultats per a aconseguir primeres matèries de l’exterior, la indústria catalana s’adaptà a la producció bèl·lica d’una manera irregular. El cost de la vida es quadruplicà entre el 1936 i el 1938, mentre els salaris només augmentaven dues vegades, com a terme mitjà. La guerra, de fet, ja abans de la derrota republicana, ofegà gradualment la revolució. A l’abril del 1938, en una ofensiva, les tropes del general Franco ocuparen Lleida, arribaren al delta de l’Ebre i tallaren les comunicacions terrestres entre Barcelona i València. Des de l’octubre del 1937 el govern Negrín s’havia establert a Barcelona. A l’agost del 1938 l’estat intervingué la indústria de guerra i l’administració de justícia de Catalunya, malgrat la protesta de la Generalitat. Entre el juliol i el novembre del 1938 es produí la batalla de l'Ebre, on restà desfet un gran contingent de l’exèrcit republicà. A la darreria del desembre començà un ràpida ofensiva motoritzada de les tropes del general Franco sobre Catalunya, i a mitjan febrer del 1939 arribaren a la frontera francesa. Un decret del 1938 havia abolit l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

La vida política sota el franquisme

Tan bon punt les tropes franquistes ocuparen Catalunya començà una duríssima repressió, que comportà milers d’execucions sumàries, empresonaments de republicans i nacionalistes en nombre difícil de precisar, i milers d’exiliats, preferentment a França i a l’Amèrica Llatina (franquisme). L’afusellament del president Lluís Companys (1940) fou el cas més notable d’aquesta repressió de primera hora. Les noves autoritats, amb la col·laboració d’un sector de la burgesia catalana, suprimiren per decret totes les institucions polítiques i culturals catalanes. L’ús del català fou prohibit; la xarxa educativa de la Generalitat desmantellada i milers de mestres sancionats o expulsats de llurs tasques docents; llibres, diaris i d’altres mitjans de comunicació en català —o en castellà si tenien antecedents republicans— foren tancats, prohibits o transformats en òrgans de propaganda del nou règim i tots els símbols esquerrans, republicans o catalanistes foren destruïts i prohibits. Entre els exiliats aviat s’organitzaren nuclis de resistència, com per exemple el Consell Nacional de Catalunya (1939), que pressionaren les potències occidentals perquè aïllessin el règim espanyol; d’altra banda es formaren guerrilles antifranquistes (maquis), que pervisqueren fins el 1960 aproximadament. A l’exili francès nasqué, el 1939, el Front Nacional de Catalunya. La Segona Guerra Mundial empitjorà molt la situació dels nombrosos exiliats catalans a l’Estat francès i a l’Europa central, els quals hagueren de tornar a fugir, o foren empresonats en camps d’extermini nazis o s’allistaren a la resistència aliada. A poc a poc a l’interior de Catalunya començaren a ressorgir cèl·lules d’antics partits i sindicats, en general molt dividits i fragmentats. La tibant situació socioeconòmica interior permeté èxits com la vaga dels tramvies del 1951. Mentrestant, alguns nuclis d’empresaris vinculats a l’antiga Lliga Catalana maldaren per superar la desaparició de les organitzacions específicament catalanes i llur assimilació a les estatals. La Secció de Treball de la Indústria Tèxtil Cotonera (1941) i el Consorci d’Industrials Tèxtils Cotoners (1944) foren dos dels principals intents dels fabricants de teixits per recuperar llur hegemonia industrial a través d’organismes catalans, els quals, d’altra banda, no evitaren que tota l’economia catalana es convertís en subsidiària de l’espanyola i que ambdues es fonguessin. Aquest fet es palesà, per exemple, en la banca, absorbida pels grans bancs estatals; solament el Banco Central establí un consell regional per a Catalunya. La dècada dels anys cinquanta els industrials metal·lúrgics substituïren les iniciatives dels tèxtils i revitalitzaren les velles juntes de comerç. De nou, la recuperació de Catalunya anà lligada fonamentalment a la cultura i a la llengua, amenaçades per la repressió, els programes de castellanització radical i àdhuc l’arribada de noves masses d’immigrants castellanoparlants. Els nuclis col·laboracionistes es castellanitzaren voluntàriament. La recuperació cultural transcorregué sobretot al marge dels organismes públics o oficials. Pioners com Josep M. Cruzet, fundador de l’Editorial Selecta (1946), reprengueren l’edició de llibres en català amb vocació tant de continuïtat com d’actualització. Hom feu cursets semiclandestins d’iniciació i de perfeccionament de la llengua catalana. A partir dels anys cinquanta i especialment dels seixanta nasqueren o reaparegueren diverses institucions culturals, com Òmnium Cultural (1961), molt sovint aixoplugats en entitats catòliques. La revista Serra d’Or, editada pels monjos benedictins de Montserrat —un dels nuclis bàsics de la recuperació cultural d’aquests anys— fou la primera mostra prestigiada arreu d’Europa d’una cultura que reviscolava. Els premis literaris (premi) també fomentaren el conreu literari i aglutinaren els escriptors. A la universitat, sobretot a les facultats de dret, filosofia i lletres i més tard arquitectura, sorgiren nuclis, com l’encapçalat per l’historiador Jaume Vicens i Vives, que trencaren amb la cultura oficial. El fenomen de la Nova Cançó popularitzà aquesta recuperació fins a convertir-se en una de les vies reivindicatives populars. El 1959 TVE instal·là a Miramar (Barcelona) un centre de producció de programes i el 1964 fou emès el primer programa en català (La ferida lluminosa de J.M. de Sagarra). La renovació pedagògica tingué un motor important en l’Escola de Mestres Rosa Sensat, que fou creada el 1965. Aquest redreçament fet a empentes i rodolons fou sistemàticament obstaculitzat per una implacable i indiscriminada persecució governamental. Un aldarull nacionalista (catalanisme) al Palau de la Música Catalana (juny del 1960) en presència de diversos ministres (Fets del Palau) i les campanyes contra el director del diari La Vanguardia, Luis de Galinsoga (afer Galinsoga), o en demanda de bisbes catalans, palesaren el grau de la resistència nacionalista i la brutalitat repressiva de les autoritats, que el 1969 posaren fi a una etapa d’una certa liberalització. La depressió econòmica dels anys quaranta i cinquanta donà pas a una expansió entre el 1960 i el 1973 a remolc de la prosperitat europea, però aquest creixement es produí d’una manera anàrquica i amb fortes desigualtats i deficiències, paleses en l’estructura social (arribada de centenars de milers d’immigrants) i urbana del país. Entre el 1962 i el 1964 hi hagué una revifalla dels sindicats clandestins, que rellançaren el moviment obrer; la unió entre cristians i comunistes originà el naixement de Comissions Obreres a Catalunya (1964), sindicat que arribà a ésser el més fort, al costat de la CNT, la UGT, i la SOC, i sense comptar els organismes obrers confessionals, com la JOC. Els sindicats de classe assumiren a partir d’aquests anys el fet nacional català, la qual cosa els menà a col·laborar amb els partits i forces catalanistes. A la dècada dels anys seixanta començaren a quallar alguns esforços unitaris entre les forces polítiques catalanes: el 1966 fou creat el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), que el dia de la seva fundació protagonitzà la Caputxinada. Pocs mesos després naixia la Taula Rodona, primer organisme unitari de les forces polítiques, que originà altres plataformes polítiques com el Comitè Català per a l’Amnistia, la Comissió Catalana d’Ajut als Presos Polítics, el Comitè Onze de Setembre, etc., i també noves institucions, com ara Agermanament o el Centre d'Informació i Documentació Internacionals de Barcelona. A la fi del 1969 fou creada la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, i al desembre del 1970 sorgí l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals, Professionals i Artistes de Catalunya amb motiu del judici de Burgos contra setze nacionalistes bascs. El 1971 nombrosos partits polítics i forces socials i sindicals fundaren l'Assemblea de Catalunya, que el 1973 absorbí la Taula Rodona. Romangueren fora de l’Assemblea alguns partits, com Convergència Democràtica (amb excepcions personals), Unió Democràtica o Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament), els quals establiren el 1974 un comitè d’enllaç amb l’Assemblea. El 1976 fou creada Coordinación Democrática, que connectava tots els organismes unitaris democràtics d’arreu de l’estat, compresos els catalans. Malgrat l’acció sistemàtica de les autoritats contra l’Assemblea, aquesta reeixí en la mobilització de grans masses en defensa del seu programa.

De la transició ençà