Catalunya
Sumari de l’article
- Abast, origen i derivacions de la denominació
- La morfologia
- El clima i la hidrografia
- La flora i la fauna
- Els recursos econòmics i l’economia
- La geografia humana
- La història
- La prehistòria
- La civilització ibèrica i les colonitzacions mediterrànies
- La romanització
- La dominació visigòtica
- La dominació islàmica i la conquesta carolíngia de la Catalunya Vella
- Els inicis de la Catalunya comtal
- Origen i consolidació de les dinasties comtals catalanes
- La persistència de la pressió musulmana
- El predomini del comtat barceloní
- La conquesta de Tortosa i Lleida
- Catalunya, centre d’una gran monarquia
- El Compromís de Casp i la nova dinastia dels Trastàmara
- La guerra contra Joan II
- La difícil recuperació després de la guerra civil
- Catalunya dins l’Imperi
- El redreçament econòmic del darrer terç del segle XVI
- La crisi de les relacions entre el Principat i la cort
- La guerra dels Segadors
- Catalunya després de la pau dels Pirineus
- La recuperació de la fi del segle XVII
- El canvi de dinastia i la guerra de Successió
- El decret de Nova Planta
- La instauració del règim borbònic
- Les transformacions econòmiques i socials del segle XVIII
- De la guerra Gran a la guerra del Francès
- La fi de l’Antic Règim
- La revolució burgesa
- De la reacció moderada a la República
- La Restauració
- La Mancomunitat
- De la crisi social a la crisi constitucional
- La Dictadura
- La Generalitat
- La guerra civil
- La vida política sota el franquisme
- De la transició ençà
- De la fi del franquisme (1975) al restabliment de la Generalitat de Catalunya (setembre del 1977) i les primeres eleccions al Parlament de Catalunya (març del 1980)
- Els governs de Convergència i Unió
- Els governs d’esquerra tripartits
- El retorn de CiU al govern. El moviment per l'autodeterminació i la independència

Abast, origen i derivacions de la denominació
Constitueix la part territorialment més extensa de l’anomenat Principat de Catalunya i inclou el nucli originari de tot el conjunt de terres de parla i cultura catalanes, els Països Catalans, dels quals és també el més extens. El primer nucli territorial al qual hom aplicà després el nom de Catalunya es constituí a la fi del segle X com a conjunt de comtats de l’imperi franc al voltant del de Barcelona (Marca Hispànica). A mitjan segle XI, el nucli format pels territoris dels comtes d’Urgell, Besalú, Cerdanya i Barcelona, anomenat pels països cristians veïns regne de Barcelona, rebé per primer cop el nom de Catalunya. La primera referència documental es troba en el jurament fet pels homes de Carcassona a Ramon Berenguer III de Barcelona (1107 o 1112), copiat al Liber feudorum maior, en el qual figuren un Geral de Cataluign i també un Raimundi Catalan i dos Arnal Catalan. Al Liber Maiolichinus és utilitzat el nom de catalanenses enfront de gots (referit als occitans) i Ramon Berenguer III és anomenat catalanicus heros, rector catalanicus, dux catalanensis, i és esmentat el nom de Catalania. Des de mitjan segle XII (el 1149 Cataloniae és equiparat en un document a Aragó i a Provença), l’ús, tant del gentilici com del corònim, es generalitzà al propi país i als regnes cristians pròxims. Els primers temps el nom de Catalunya es vinculà al territori dominat pel comte de Barcelona, aproximadament el que seria anomenat Catalunya Vella, però al segle XIII el nom de Catalunya ja fou emprat per a designar la totalitat del territori comprès entre el Cinca, la marca de Tortosa i l’estany de Salses, enfront del regne d’Aragó (corona catalanoaragonesa). Malgrat que després de la conquesta del regne de València l’absència d’ordenament jurídic afavorí l’extensió del nom al nou territori (hi ha referències d’aquest us en Ramon Muntaner i Vicent Ferrer), al llarg del segle XIV el pes de les estructures estatals originà la diversificació en la designació, especialment des que els juristes aplicaren als comtats centrats en el de Barcelona el nom de Principat de Catalunya (esmentat en la convocatòria de les corts de Perpinyà del 1350). La persistència, però, del gentilici català aplicat a tots aquells qui parlaven la llengua catalana feu que la denominació de Catalunya en el sentit ampli persistís, especialment a l’estranger, fins ben entrat el segle XVI. La denominació restrictiva de Principat de Catalunya (sovint simplement Principat) es mantingué plenament fins al segle XIX; el moviment catalanista, però, utilitzà preferentment el nom de Catalunya. En plantejar-se la reivindicació col·lectiva al conjunt de territoris de llengua catalana, hom intentà de tornar a estendre el nom de Catalunya a aquest conjunt, però, per tal d’evitar l’ambigüitat, hom proposà el de Catalunya gran. Els territoris annexats per França el 1659 que formaren la província francesa del Rosselló han estat designats sovint Catalunya francesa i, en oposició, hom ha designat Catalunya espanyola la resta del Principat i, més recentment, des de la Península, com a Catalunya del Nord. De manera similar, les comarques catalanes administrativament aragoneses conegudes actualment com a Franja de Ponent han rebut també el nom de Catalunya aragonesa, i les Balears, el de Catalunya insular, noms que no han fet fortuna. Els equívocs i les susceptibilitats feren que a partir de la dècada de 1960-70 es generalitzés la denominació de Països Catalans, emprada esporàdicament ja des del començament del segle XX, per a denotar el conjunt enfront de les particulars de Principat, País Valencià i Balears. Quant a l’origen del nom, que ha donat lloc a diverses hipòtesis a partir de la baixa edat mitjana, al començament del segle XV apareix ja la llegenda d'Otger Cataló, capità procedent de França (o bé cavaller senyor del castell de Cataló), que hauria donat nom al país. La llegenda es difongué àmpliament ja al mateix segle XV fins a arribar a Víctor Balaguer (contradit per Antoni de Bofarull) i a ésser glossada per Verdaguer. Les teories científiques s’inicien amb la de Jeroni Pau (1491) i Francesc Calça el 1588, que relaciona directament el nom de Catalunya i de català amb els Campi Catalaunici i els catalauni, tribu cèltica que habitava al voltant de Châlons-sur-Marne (Catalaunum), a la Xampanya, teoria represa el 1944 per Giuliano Bonfante i que, malgrat les dificultats històriques, podria tenir algun suport documental. Paul Aebischer ha defensat la derivació a partir de Montecatanus (forma llatina de Montcada, muntanya i castell pròxims a Barcelona) a través de l’adjectiu montecatananus o montecatalanus, hipòtesi lingüísticament problemàtica. L’antiga teoria, recollida ja per Ocampo i Zurita i també per Andreu Bosc, que l’abundància de castells donà lloc al gentilici castellani (que hauria passat a castlans i després a catalans) tampoc no té una explicació lingüística convincent. Una altra hipòtesi, anunciada per Schopf el 1919 i defensada per Joan Coromines, fa derivar el gentilici catelani (forma que tingué antigament gran difusió) d’una metàtesi de lacetani (gr: λακετανοί, laketanoí), tribu ibèrica que habitava al rerepaís de Barcelona; el nom hauria estat introduït, per transmissió erudita, per designar els catalans, i de catelani hauria derivat Catalònia (sota el model de Bascònia). Joan Vernet identifica com a primer testimoni possible del nom de Catalunya l’historiador i geògraf musulmà Al-'Udrī (1002 — ~1085), el qual en la seva obra Tarsi al-akhbār esmenta la localitat de Talunya o Taluniya, localitzable vers Montsó, que, prefixada amb ca- (contracció de cala-, ‘castell’, freqüent en la toponímia àrab), podria haver donat Catalunya.
La morfologia
L’evolució geològica

El relleu
Els materials i els sòls
El clima i la hidrografia

La xarxa hidrogràfica es divideix en dos grans sectors: un vessant occidental, o de l’Ebre, format inicialment pel Segre i engruixit progressivament pels seus tributaris, que davalla dels Pirineus fins a confluir amb l’Ebre, i un vessant oriental, format pels rius menors que van desembocant a la Mediterrània al llarg del litoral català, des dels Pirineus al delta de l’Ebre. Entre els dos vessants hi ha un marcat desequilibri. El primer, amb una superfície una mica més gran, disposa d’un total d’aportacions d’una mitjana de 18 700 hm3 d’aigua anuals. El segon, amb una superfície semblant, disposa únicament d’una mitjana de 2 020 hm3/any. La causa fonamental d’aquest desequilibri és, naturalment, l’aportació de l’Ebre, que en la seva confluència amb el Segre és d’uns 12 000 hm3/any, com a mitjana. Cal tenir en compte, d’altra banda, l’aportació de les Nogueres, i també el fet que en el vessant oriental una part important del drenatge és efectuat mitjançant rieres, de règim molt irregular, que resten seques una bona part de l’any. Així, els canals de regadiu han pogut adquirir una importància més gran en el vessant de l’Ebre (canals d’Urgell, 478 hm3; alt d’Urgell, 145 hm3; d’Aragó i Catalunya, 362 hm3; de Pinyana, 369 hm3, a les comarques lleidatanes; i canal de la dreta i de l’esquerra de l’Ebre, al Montsià i al Baix Ebre, etc.) que no a l’oriental (canal de la dreta del Llobregat, 40 hm3, i canal de la Infanta, 70 hm3, al Baix Llobregat i al Barcelonès, etc.). El marcat desequilibri en el volum dels recursos hídrics de superfície fa que a moltes comarques (Maresme, Selva, Priorat, Conca de Barberà, Terra Alta, Osona, etc.) prengui una importància creixent l’aprofitament de les reserves subterrànies. Catalunya té una relativa riquesa en aigües subterrànies, dins la tònica general de desigualtat entre les diferents comarques, motivada per la complexitat de l’estructura geològica. Habitualment es presenten aqüífers de poca extensió, de funcionament autònom i de tipologia variada (aqüífers al·luvials, a les planes costaneres; rocallosos, en els materials calcaris i granítics costaners; al·luvials i rocallosos relacionats amb els cursos d’aigua interiors; de depressió, en els materials calcaris i detrítics de la Depressió Central i la Prelitoral). Actualment, prop del 50% dels regadius del vessant oriental s’abasta amb recursos hídrics subterranis, mentre que a la conca de l’Ebre aquest percentatge davalla al 7%. L’augment del consum urbà i industrial i les fluctuacions en les disponibilitats d’aigua han obligat a prendre en consideració diverses opcions de transvasament per a resoldre el problema definitivament.
La flora i la fauna
La flora
Catalunya és compresa en la seva totalitat dins el regne fitogeogràfic holàrtic. Això significa que arreu hi predominen amplament les espècies pròpies de les regions temperades o fredes de l’hemisferi septentrional. Només a les comarques marítimes s’hi afegeix un molt petit nombre d’espècies paleotropicals, que es localitzen als costers abruptes orientats al sud, a les roques assolellades o a les comunitats aquàtiques.
La fauna
La fauna terrestre de Catalunya correspon bàsicament a l’element medioeuropeu, amb importants contribucions de l’element mediterrani. En general, doncs, és una fauna amb més afinitats amb el conjunt d’Europa que amb la resta de la península Ibèrica. Els Pirineus constitueixen l’àrea més típicament medioeuropea; hom hi troba l’isard (Rupicapra rupicapra), la llúdria (Lutra lutra), el gat salvatge (Felis silvestris), el gall salvatge (Tetrao urogallus), l’almesquera (Galemys pyrenaicus), insectívor endèmic, l’àguila daurada (Hieratus chrysaetus), el trencalòs (Gypaëtus barbatus), el picot negre (Dryocopus martius), la perdiu blanca (Lagopus mutus), la perdiu xerra (Perdix perdix); es destaca també el voltor (Gyps fulvus), als Prepirineus (Pallars, Ribagorça) i també als ports de Beseit. i una fauna d’insectes molt rica i característica; el caràcter centreeuropeu de la fauna es manté per totes les serralades prelitorals i litorals, mentre que a la plana occidental es deixa sentir la influència de l’àrea estepària de la vall de l’Ebre. Entre els animals de procedència ibèrica hom pot remarcar la llebre (Lepus europaeus) en la seva variant petita, distinta de la grossa de tipus centreeuropeu (localitzada als Pirineus, on ateny fins a 6-7 kg), la perdiu roja (Alectoris rufa), que, tot i estendre la seva àrea de cria a Occitània, té el seu òptim a la península Ibèrica. El teixó (Meles meles), el senglar (Sus scrofa), el conill (Oryctalagus cuniculus) i la guineu (Vulpes vulpes) són alguns dels mamífers amb una distribució força general a Catalunya. En zones boscades hom troba l’esquirol (Sciurus vulgaris), el mart comú (Martes martes), el ‘gorjagroc’, i la fagina (Martes foina), el ‘gorjablanc’, la pell dels quals arribà a tenir prou importància econòmica, i ja entre els ocells, el duc (Bubo bubo). És corrent, en zones no conreades, la geneta (Genetta genetta). A les àrees litorals que han estat poc o molt preservades de l’acció humana, com ara el Delta de l’Ebre i els aiguamolls de l’Empordà són un destí important per a moltes espècies d’ocells migradors. Les poblacions de moltes espècies de vertebrats autòctons, especialment les més grans, han sofert al llarg del segle XX una regressió que les ha confinat a les àrees més remotes. Tanmateix, algunes espècies com l’isard han tingut una recuperació espectacular, resultat de programes de protecció iniciats els anys vuitanta, mentre que altres, com el senglar, adaptats a l’entorn humà i desproveïts d’enemics naturals, han augmentat els seus efectius. D’entre les espècies extintes, cal esmentar el llop (Canis lupus), desaparegut al segle XIX i, al Pirineu, la cabra salvatge (Capra pyrenaica) que, tanmateix perviu, protegida, als Ports de Beseit en la varietat Capra hispanica. Quant a l’os (Ursus arctos), avui dia és molt probablement extingit, malgrat les puntuals referències de la seva presència durant el segle XX al Pirineu català on, els anys noranta, hom dugué a terme uns polèmics intents de reintroducció.
Els espais naturals protegits
Per tal de preservar la biodiversitat i el patrimoni natural de Catalunya, el 1985 la Generalitat de Catalunya aprovà el PEIN (Pla d’Espais d’Interès Naturals), que delimita més d’un centenar de zones del territori objecte de protecció en graus diversos.
De les 165 zones (2013), 19 són objecte d’una protecció especial que inclou equipaments i actuacions permanents destinats al manteniment de l’entorn, i són incloses en les categories de parc nacional, paratge natural d’interès nacional, reserva natural i parc natural, segons una gradació de més a menys protecció. En total, la superfície dels espais del PEIN és de 960.102 ha d’àrea terrestres i 77.818 ha d’àrea marina.
Les entitats gestores d’aquests espais són directament les administracions públiques (Generalitat, administracions provincials) o consorcis creats expressament. L’únic parc nacional a Catalunya és el d’Aigüestortes-de Sant Maurici (Pallars Sobirà i Alta Ribagorça), declarat l’any 1955.
Els paratges naturals són els del massís del Pedraforca (Alt Urgell, Berguedà, 1982), el de la vall del monestir de Poblet (Conca de Barberà, 1984), el del massís de l’Albera (Alt Empordà, 1986), i la finca Pinya de Rosa (Baix Empordà, 2006).Els parcs naturals inclouen els de la zona volcànica de la Garrotxa (1982), del Cadí-Moixeró (Alt Urgell, Berguedà, 1983), els Aiguamolls de l’Empordà (Alt Empordà, 1983), el Delta de l’Ebre (Baix Ebre i Montsià, 1983), el massís del Montseny (Vallès Oriental, Osona, la Selva, 1987), Sant Llorenç de Munt i l’Obac (Vallès Occidental, Bages, 1987), Montserrat (Bages, 1987), el Cap de Creus (Alt Empordà, 1998), els Ports (Terra Alta, Baix Ebre, Montsià, 2001), la Serra del Montsant (Priorat, 2002), l’Alt Pirineu (Pallars Sobirà, Alt Urgell, 2003), el Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter (Alt i Baix Empordà, 2010) i Collserola (Baix Llobregat, el Barcelonès i Vallès Occidental, 2010). Hi ha una reserva natural d’interès especial, el Delta del Llobregat (Baix Llobregat, 2010). Els espais naturals restants gaudeixen d’una protecció de tipus negatiu: la normativa es limita a evitar que l’acció humana hi pugui introduir modificacions substancials.
A banda, la UNESCO ha declarat les Reserves de la Biosfera del Montseny (1978) i de les Terres de l’Ebre (2013).
Els recursos econòmics i l’economia
Dades generals
El valor del PIB a Catalunya el 1999 fou d’uns 15 990 000 milions de pessetes, xifra que representava el 19% del PIB del total espanyol i l’1,3% del PIB de la UE. La renda per habitant era d’uns 2 442,3 milers de pessetes; un 23% per sobre la mitjana espanyola, i pràcticament coincident amb la mitjana de la UE. Per sectors, els serveis ocupaven el primer lloc, amb una participació del 60% en el PIB, seguits de la indústria (32%), la construcció (7%) i l’agricultura (1%). Pel que fa als percentatges d’ocupació de la població activa l’any 2001, estimada en 2 816 488 persones, el primer lloc corresponia als serveis (62%), seguits de la indústria (25,2%), la construcció (10,3%) i l’agricultura (2,5%). La taxa d’atur era del 10,2% el 2001. En una superfície del 10% del territori, Barcelona i la seva àrea d’influència (Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme; Garraf, Vallès Oriental i Vallès Occidental) aporten més del 70% del PIB català i ocupen el 68% dels actius totals. El 2007 pot ésser considerat, en l’àmbit econòmic, com l’any pont entre la llarga etapa d’expansió començada el 1994 i el futur que s’obrí a partir d’aleshores. Aquesta característica es reflecteix en l’evolució de les activitats productives, especialment de la industrial. El 2007, l’evolució del producte interior brut (PIB) de Catalunya mostrà els primers símptomes de canvi de cicle en tancar l’exercici amb una alça del 3,54%, fet que significà un important alentiment respecte a l’exercici precedent. Els serveis, amb el 4,30% de creixement, foren el segment d’activitat econòmica que es mostrà més dinàmic i aportà 2,79 punts a l’increment general de l’economia, seguint l’expansió d’altres anys i fent de veritable motor tant de creixement com de creació de llocs de treball. La construcció, amb un increment del valor de la seva producció del 3,60%, reflectí un fort canvi de tendència respecte al 2006, en especial en l’àmbit de l’edificació residencial. Això es notà en els dos primers trimestres de l’exercici amb una forta frenada dels habitatges iniciats. La indústria creixé el 2%, per damunt de la mitjana de 1'1% del període 2000-06. Les activitats pròpiament industrials, com ara la fabricació de maquinària o el paper, entre d’altres, encara registraren creixements importants, mentre que les vinculades amb l’energia davallaren. El sector primari patí una caiguda del 3,51% que afectà tant l’agricultura com la ramaderia, la pesca o l’activitat forestal. El producte interior brut (PIB) acumulà un increment del 34% des del 2000. El 2004, la renda familiar disponible bruta per habitant era de 1 060 euros. El número d’afiliats al règim general de la Seguretat Social experimentà un increment del 3,1% el 2007, fins a arribar a un total de 2 751 213 persones, impulsat per l’alça del 4% del sector dels serveis, que situà el número total d’afiliats en 1 907 939 persones. En total hi havia 256 406 aturats.
Agricultura, ramaderia i pesca
El bosc
L’explotació forestal no ha estat mai gaire important a Catalunya, tot i que els boscs ocupen més del 40% del territori i sobrepassen el 60% si s’hi inclouen les zones no arbrades però declarades com a forestals. La silvicultura amb prou feines ultrapassa l’1,7% de la producció total del sector primari català i n'ocupa tan sols el 2% dels actius (1996). L’explotació racional de la fusta és força moderna i es concentra bàsicament en les coníferes: el 1997, d’un total de 460 000 m3 produïts, el 70% corresponia a diverses espècies de pi (que ocupa més de la meitat de la superfície arbrada), de les quals el pi roig fornia la producció més elevada (gairebé un terç), per damunt del pi blanc, l’espècie més nombrosa. Dels planifolis, que tenen una important implantació a zones de Girona, sobresurten, pel volum de la producció, els pollancres (44%). Ha estat una pràctica habitual, d’altra banda, la plantació de pins i eucaliptus en detriment d’alzines i roures, de fusta de qualitat inferior però de creixement molt més lent. D’altra banda, cal destacar les avetoses a la Vall d’Aran, el pi pinyer al Maresme, l’alzina surera a la Selva, l’Alt i el Baix Empordà, font d’una característica indústria del suro. Els trets específics del bioma mediterrani, amb èpoques de sequera prolongada i altes temperatures, fan dels incendis forestals un fenomen relativament normal a tota la meitat meridional de Catalunya, bé que la intensa pressió antròpica de les darreres dècades del segle XX n'hagi incrementat el risc: entre el 1993 i el 1998 hom n'enregistrà més de 4 500, amb 76 625 ha cremades només l’any 1994, gairebé el 4% de la superfície forestal total. El 1997 en van ser 923 i el 1998, 21 101 ha.
L’agricultura
Tal com correspon a un país desenvolupat modern, el pes de l’agricultura en el conjunt de l’economia de Catalunya és molt inferior al que representen la indústria i els serveis. En conjunt, des de la dècada dels anys vuitanta el PIB agrícola se situa entre el 3% i l’1,4% del total, amb tendència a un lleu descens, bé que el valor del PIB agrari en nombres absoluts mostra un discret augment (llevat d’alguns anys d’evolució desfavorable, com ara el trienni 1997-99), conseqüència de la millora dels rendiments en determinades zones i subsectors.
.
La ramaderia
Tradicionalment la ramaderia catalana havia estat un simple auxiliar de l’agricultura, com a font d’energia i com a font d’adobs orgànics. Des dels anys setanta, en canvi, representà més del 60% de la producció total del sector primari.
.
La pesca
Les poblacions costaneres del Principat s’han dedicat des de molt antic a la pesca, practicada en quasi totes les platges. Aquesta activitat, poc lucrativa, sovint es complementava amb altres treballs (agricultura, comerç, etc.).
La indústria i els sectors afins
La indústria
Fins a mitjan anys setanta, la indústria fou el sector capdavanter en l’economia catalana, però a partir d’aquests anys ha anat cedint protagonisme als serveis: del 45% total del PIB i més del 40% de la població activa que representava el 1979, el 1997 havia baixat al 31% i el 29%, respectivament. Paral·lelament a la pèrdua d’importància relativa, Catalunya ha deixat de ser l’avançada industrial en el conjunt de l’estat.

Les fonts d’energia
Catalunya, com la major part dels països europeus, és un gran consumidor d’energia i, alhora, un productor feble: a finals dels anys noranta, la proporció aproximada de l’energia import da era del 70% per un 30% de la produïda, bé que en el consum final (és a dir, sense comptar l’emmagatzematge i la depesa de combustible per a usos no energètics) la proporció es reduïa a un 40%. El petroli representa (1995) el 56% del consum d´energia primària, seguit de l’energia nuclear (24%), el gas natural (11,5%) i l’energia hidroelèctrica (4,5%).
La mineria
El subsol de Catalunya no ha estat mai gaire ric en minerals explotables industrialment. Actualment, el seu valor és insignificant en el conjunt del PIB català, com ho és també la població ocupada en el sector (unes 3 000 persones). Els productes de pedrera configuren el gruix de la producció minera (al voltant del 45% dels ingressos), encapçalats per la calcaria i la terra arenosa, de diferents orígens, i que serveix per materials de construcció. Es transformen en ciment artificial (Garraf i Collserola al litoral), en ciment natural (Baix Ebre, Baix Llobregat, Gironès, Anoia i Segarra, Pallars i Alt Urgell, Ripollès) o en calç hidràulica. Tenen força importància les sals potàssiques dins dels minerals no metàl·lics, en els afloraments bagencs de la gran conca salina endinsada en el vessant esquerre de la Depressió de l’Ebre: Cardona, Súria, Balsareny i Sallent. Hom ha deixat d’extreure la sal gemma, molt antiga, a Cardona, mentre que en algun indret (Gerri de la Sal, Peralta de la Sal) evaporava l’aigua de fonts salades. Més importants són les salines marítimes dels Alfacs, a Sant Carles de la Ràpita. Les guixeres més importants són al Subpirineu (Ripollès, Garrotxa) o en algunes conques marginals a la Depressió Central (Conca de Barberà, Anoia).
Les comunicacions
Les comunicacions a Catalunya són condicionades, en primer lloc, pel pes demogràfic i econòmic desproporcionat de Barcelona i la seva conurbació en relació a la resta del territori i, en segon lloc, per la condició de zona fronterera i de trànsit entre Europa i la Península Ibérica. La primera d’aquestes condicions es reflecteix en l’estructura radial de les comunicacions, especialment en les terrestres. El traçat dels ferrocarrils de Catalunya, fortament centralitzat a Barcelona, disposa de dues línies de via ampla que van de Barcelona, per Mataró i per Granollers, a Girona i Perpinyà, una a Tolosa de Llenguadoc per Vic i Puigcerdà, una a Saragossa i Bilbao per Manresa i Lleida, una per Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú a Reus, Móra d’Ebre, Saragossa i Madrid, i una a Tarragona, Tortosa i València. Una altra línia, va de la Pobla de Segur per Lleida a Tarragona, i una altra, de Saragossa, per Alcanyís, a Tortosa. Per contra, d’ample normal és el tram de Barcelona a Sabadell i Terrassa. És de via estreta la línia del Llobregat, de Barcelona a Manresa amb la secundària d’Igualada. Els ferrocarrils de via estreta són integrats a la companyia Ferrocarrils de la Generalitat, dependent de la Generalitat de Catalunya, que gestiona 195 km de línia, el 12% del total, alguns dels quals, especialment els que circulen pel Vallès Occidental i el Baix Llobregat actuen com a ferrocarrils metropolitans a l´àrea de Barcelona, mentre que els de via ampla són competència de l’Estat a través de l’empresa RENFE, que gestiona 1.327,9 km de línia a Catalunya (1998) i transporta més de 100 milions de passatgers l´any a la xarxa que té a la comunitat autònoma, equivalent al voltant d’un 70% de tot el passatge. El 1997 entrà en funcionament l’Euromed, tren ràpid que cobreix el trajecte Barcelona-València en tres hores. Barcelona és l’única ciutat catalana que disposa de ferrocarril metropolità, mitjà de transport que a la darrera dècada del segle XX disposava de cinc línies i 80 km de recorregut, i que transportava a l’any entre 250 i 280 milions de passatgers. D’acord amb la creixent mobilitat i l’evolució previsible del poblament de la ciutat, que esdevindrà cada cop més un centre de treball al qual hom es desplaçarà diàriament des de les poblacions de residència perifèriques, aquest mitjà de transport té unes notables perspectives d’expansió (ja actualment, el Metro i el servei de rodalies de RENFE a Barcelona és el més utilitzat, amb les estacions de Barcelona-Sants i de Plaça Catalunya amb una mitjana conjunta d’uns 142 000 viatgers diaris en dia laborable). D’altra banda, el transport ferroviari ha de rebre un fort impuls amb la posada en marxa del tren d´alta velocitat que ha de connectar Barcelona amb Madrid i França. Els anys noranta hom inicià la construcció dels primers trams a Catalunya. La xarxa de carreteres té 12 016 km (1999), dels quals 5 492 (45,7%), són gestionades per la Generalitat. Aquesta xarxa es configura radialment en tres eixos principals (autopistes) que parteixen de Barcelona i s’estenen pel litoral cap a Perpinyà via Girona, cap al País Valencià i Andalusia passant per Tarragona i cap a Saragossa passant per Lleida. Els últims anys han entrat en funcionament l´autopista que uneix Barcelona amb El Vendrell per la costa (autopista Pau Casals) i l´autopista del Llobregat, que arriba fins Martorell, on s´ajunta amb l´A-7. La N-II està a punt d´esdevenir una autovia completa de Barcelona a Lleida. De la capital del Segrià enllà ja ho és. L’Eix Transversal, instrument destinat a afavorir un cert reequilibri territorial amb la millora de la comunicació de les comarques centrals, enllaça des del 1997 Girona amb Lleida en un recorregut de 204 km. La xarxa d’autopistes creada entre el 1969 i el 1976 i desenvolupada posteriorment arribava el 1998 als 688 km, dels quals uns 670 km eren de peatge. Aquestes vies de pagament han potenciat l’eix litoral i prelitoral i la línia Tarragona-Lleida. El ‘quart cinturó’ que ha d’unir Mataró amb Martorell i que funciona en part, evitarà el trànsit per Barcelona i també afavorirà les comunicacions intercomarcals de l’àrea. El túnel del Cadí, obert el 1984, va potenciar l’eix del Llobregat com a via radial; el túnel de Vallvidrera (1991) va facilitar la comunicació del Vallès Occidental amb Barcelona, i el túnel del Pimorent (1994) la connexió amb França des del centre de Catalunya. Ultra les autopistes, Catalunya disposava el 1999 de 10 909 km. de carreteres de calçada única i 300 km d’autovies. El nombre de turismes era el 1997 de 2 556 864 (un per cada 2,4 habitants). Completen el transport per carretera 222 línies d’autobusos (2 360 km de xarxa). La navegació marítima disposa de dos grans ports (Barcelona i Tarragona). La resta són de dimensions més reduïdes, molts d´ells especialitzats en pesca. Si el port de Barcelona és molt important pel tràfic de mercaderies i passatgers (el moviment de mercaderies va ser de 24,7 milions de tones el 1999 i el de passatgers superà el milió), el de Tarragona ha pres un gran impuls, i molts anys es posa per davant del primer en tonatge total. Per exemple el 1999, amb 25,5 milions de tones. Per l’arqueig dels vaixells i, més encara, pel nombre de passatgers, el port de Barcelona és de bon tros el primer (cabotatge amb les Balears i intercanvi amb Gènova i Amèrica, sobretot). Hi ha contribuït l´impuls donat a escala urbanística i de serveis a la zona portuària. Les actuacions per fer de l´àrea del delta del Llobregat una gran zona logística li donaran encara més volada, que ha d’afavorir l’aeroport del Prat, remodelat i ampliat amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992, i que concentra més del 93% del tràfic del Principat, amb 17,1 milions de passatgers el 1999. Els de Girona, amb uns 585 000 passatgers i de Reus, amb 606 000 el 1999, amb una certa revifada gràcies al funcionament de Port Aventura a Vilaseca i Salou, resten a molta distància. Sabadell, que té un aeròdrom, només té tràfic d´avionetes.
Els serveis
El sector terciari o de serveis, en el qual hom inclou el comerç, el turisme, les finances, l’administració pública i d’altres serveis com ara la cultura, el lleure, etc., és el més rellevant en el conjunt de l’economia catalana. Des de mitjan anys setanta és el sector principal de l’economia i, entre les seves diverses branques destaquen, pel volum de l’ocupació, el comerç, l’administració pública, els serveis empresarials, l’hoteleria i les finances. Dins d’aquest heterogeni sector, hom pot fer una ulterior distinció: els serveis destinats al turisme, i els serveis destinats a la resta del mercat. Aquest segon tipus acostuma a localitzar-se preferentment als nuclis urbans de població més nombrosa i, especialment, a la ciutat de Barcelona, que s’ha convertit en un centre de serveis per a tot Catalunya. Les capitals comarcals solen constituir també centres de serveis en la seva àrea d’influència. El sector financer català ha estat caracteritzat tradicionalment per la seva relativa feblesa, especialment si hom té en compte la condició industrial i comercial de l’economia catalana. A grans trets, actualment, a Catalunya, és format per tres tipus d’entitats. En primer lloc, la gran banca espanyola i estrangera, que penetrà a Catalunya aprofitant l’embranzida econòmica del 1917 i que posteriorment s’anà consolidant i reduint el nombre d’entitats en un accelerat procés de concentració. En segon lloc, fora de Barcelona existeix una tradicional xarxa d’institucions financeres que operen sobretot a escala comarcal i local. Fins els anys cinquanta, aquestes entitats eren petits bancs, els quals, posteriorment, absorbits o eliminats per la gran banca o, en algun cas, transformats en un banc de dimensions considerables (Banc Sabadell), foren substituïts per caixes d’estalvis d’un abast i un tipus d’operacions similars. En tercer lloc, hi ha les grans institucions financeres de capital autòcton: pel que fa als bancs, cal esmentar l’intent de creació d’una banca pròpia els anys seixanta i setanta (Banca Catalana), que després de passar al Banc Vizcaya, finalment (2000) hom en suprimí àdhuc la denominació. L´únic banc català de veritable dimensió competitiva amb, fins i tot, presència a l´estranger, és el Banc Sabadell, situat entre els grans de la banca espanyola. Però han estat realment algunes caixes d’estalvis catalanes les que han protagonitzat el creixement més espectacular, molt especialment la Caixa de Pensions, que, a partir de la fusió amb la Caixa de Barcelona (1990), esdevingué una de les primeres caixes d´Europa, amb una potent xarxa de participacions industrials, que inclouen sectors clau com el gas, les telecomunicacions o l’electricitat. A aquestes tres menes d’entitats bancàries cal afegir-hi les cooperatives de crèdit, però el seu pes en el conjunt de la banca a Catalunya és molt petit. L´any 1999, les caixes tenien 9,4 bilions de pessetes del total de 13,7 bilions de dipòsits del sector privat a Catalunya. La resta, 4,2 bilions, l´administraven els bancs. Pel que fa al nombre d’oficines, d’un total de 7 278, el 60% corresponia a caixes d’estalvis (1998). Tant aquesta xifra com la de dipòsits donen idea de la importància assolida per les caixes en el context bancari català. La Borsa de Barcelona, en funcionament des del 1851, és l’únic mercat de valors de Catalunya. El 1998, el volum de contractació equivalgué al 33,7% (nominal) i al 17% (efectiu) del total d’Espanya. El canvi de marc macroeconòmic amb l´entrada a la Unió Econòmica i Monetària (1999), que ha portat un context de tipus d´interès més baixos, ha transvasat molt estalvi cap a altres instruments financers, com els fons d´inversió, els plans de pensions i d´altres. En alguns casos els administren filials de bancs i caixes, però en altres asseguradores o altres entitats financeres. Dins del subsectors de les finances, a Catalunya tenen un fort relleu les assegurances, activitat que hi té una llarga tradició que arrenca ja del 1435, amb les Ordinacions de Barcelona, primera regulació de l´assegurança marítima i primer reconeixement legal de l´assegurança com a figura independent. Les companyies dels ram s´hi han instal·lat des d´antic, especialment a Barcelona. Tanmateix, els anys noranta, al marge de les mutualitats i mútues pràcticament totes les companyies eren en mans de multinacionals, amb l´excepció de Catalana Occident. Pel valor de les primes i els recàrrecs, el pes del sector en relació al conjunt de l’estat se situa als voltants del 25%.
El comerç
El comerç intern de Catalunya ha estat tradicionalment important. Per especialitats, tant pel que fa al comerç a l’engròs com a la venda al detall, destaca l’alimentació, a la qual es dedica aproximadament una tercera part dels aproximadament 100 000 establiments comercials. Segon en importància és el tèxtil (vestit, calçat i el cuir), amb quasi una quarta part. La resta es reparteix en una gran diversitat d’especialitats. Cal subratllar, però, la importància en augment del comerç mixt en les grans superfícies comercials. Aquesta mena d’establiments, que tendeixen a localitzar-se en àrees suburbanes i perifèriques, i que a Catalunya començaren a generalitzar-se els anys vuitanta, han anat incrementant la seva presència en forma d
e supermercats i hipermercats, que responen a la demanda de nous hàbits de compra, molt lligats als comportaments demogràfics i socials: famílies reduïdes, augment de l’activitat laboral de les dones, mobilitat afavorida per la motorització, etc. Pel caràcter polivalent, baixos preus i amplitud d’horaris, les grans superfícies atreuen una nombrosa clientela i resten competitivitat al petit comerç tradicional, que afronta la nova situació, segons els casos i els moments, apostant per l’especialització, la qualitat o fins i tot la defensa corporativa. Tot i que els establiments de més de 300 m2 constituïen a mitjan anys noranta poc més del 5% de la superfície comercial total, el nombre de noves grans superfícies creades entre 1993-97 (87, amb un total d’uns 330 400 m2, equivalents al voltant del 5% de la superfície de venda al detall el 1997) dona una mesura del seu creixement. La majoria d’aquests establiments pertanyen a cadenes multinacionals, especialment els més grans, tot i que destaca algun grup català, com ara Caprabo o Bon Preu-Esclat. En l’orientació del comerç català, malgrat que la resta de l’estat continua essent el principal comprador i proveïdor (entre un 45% i un 55% del volum total d’intercanvis) , cal fer notar la tendència envers la internacionalització que, afavorida per la creixent desregularització dels mercats, té lloc en primer lloc amb la resta d’estats de la Unió Europea (70% de les exportacions i 67% de les importacions el 1997), mentre que els intercanvis amb l’Àsia equivalien al 7,3% i al 15%, i amb Llatinoamèrica al 7% i al 3,5%, respectivament). El saldo comercial de Catalunya és regularment positiu d’entre un 7 i un 9% (1993-97). El dèficit habitual dels intercanvis amb l’estranger és eixugat amb el saldo àmpliament favorable del comerç amb la resta de l’Estat espanyol.
El turisme
Des dels anys seixanta, el turisme ha incidit àmpliament en l’economia catalana. Des de primers anys noranta, sector aportava, amb poques variacions, entorn del 10% al PIB català i una mitjana del 9,5% de l’ocupació total, tot i que arribava fins a l’11% a temporada alta, amb aproximadament són uns 265 000 treballadors. Pel nombre de visitants i el volum de negoci, Catalunya ocupava la tretzena posició mundial.
La geografia humana
La població
L’edat mitjana i l’Antic Règim
Les primeres dades sobre els habitants del Principat se situen entre el 1365 i el 1370 i corresponen al primer fogatge conegut, el qual donava 104.069 focs o famílies que, extrapolats a uns 468 000 habitants, representen un màxim de la població, nivell que no es recuperaria fins al segle XVII. En el segon fogatge (1378), els focs censats foren 83 171 ( uns 374 000 habitants) i en el tercer (1497), la minva en el nombre de focs (59 544) deixà la població del Principat en uns 268 000 habitants.
De la industrialització a la postguerra
La segona meitat del segle XIX marca un tombant decisiu en la història demogràfica, amb el que hom pot anomenar crisi de la natalitat. Seguint, en efecte, el model francès, minvà la fecunditat matrimonial més aviat i amb més rapidesa que en altres regions de l’estat. El primer cens modern de la població de Catalunya (1857) donà com a resultat 1 652 611 habitants. Durant el darrer quart de segle s’inicià la immigració quantiosa procedent de la resta de l’Estat espanyol; aquesta immigració i la davallada progressiva del nombre de naixements persistiran en l’evolució demogràfica posterior, a la qual cal afegir la reducció de la mortalitat, sobretot la infantil, i l’envelliment. El moviment natural —diferència entre naixements i defuncions— fou, feble i tot, positiu, fins els anys quaranta, perquè la taxa de mortalitat es reduí més de pressa que la de natalitat, excepte durant els anys de la Guerra Civil de 1936-39. No són nous, però s’accentuen amb la industrialització els corrents migratoris interiors, sobretot des de les comarques de muntanya cap a l’interior i, sobretot, a la costa: així, el 1860 es manifestaren al Principat dos grups de comarques ben diferenciades demogràficament: les litorals i prelitorals —del Camp de Tarragona a L´Alt Empordà, inclosa Osona—, amb una densitat superior als 50 h / km2, i les comarques occidentals, inclosos el Baix Ebre i el Montsià, amb densitats que oscil·laven entre els 25 i els 50 h / km2 llevat de les comarques pirinenques i les més ponentines, on la densitat era inferior (14 i 15 h / km2).
La segona meitat del segle XX
Malgrat un cert redreçament natalista que arribà fins a la segona meitat dels anys seixanta, el fet demogràfic cabdal a Catalunya en aquest període és la intensa immigració procedent d’altres zones de l’estat, i que apareix en relació de causalitat amb el desenvolupament econòmic català de la postguerra, centrat sobretot a Barcelona. Com a conseqüència, la població total augmentà sostingudament en 1950-60 de 3,2 milions d’habitants a 3,8 milions; a la dècada següent rebé un gran impuls (5,1 milions d’habitants el 1970) que s’alentí a la següent (5,9 milions el 1980), i fou seguida de l’estancament al llarg del darrer vintenni del segle XX (6,1 milions el 1998). A part els aspectes demogràfics, el flux immigratori presentà unes altres implicacions sociològiques —integració cultural— i fins i tot polítiques. Bé que en 1900-58, Catalunya havia rebut prop d’un milió d’immigrants, en 1950-60 el nombre fou de 439.806 i al decenni següent el ritme s’accelerà i atenyé el seu màxim: 720 442 entre 1961-70. El decenni posterior l’aflux s’alentí entre 1971-81 entraren a Catalunya 267 203 immigrants, dels quals només 35 372 en 1976-81. La crisi econòmica de la meitat dels anys setanta, la creixent substitució de mà d’obra per tecnologia i la millora de les condicions de vida en les zones de l’Estat espanyol tradicionalment emissores d’emigrants són alguns dels factors que poden explicar aquest alentiment. Per procedència, hi ha un predomini molt clar dels andalusos (50%), seguits d’aragonesos (8%) extremenys (7%), castellans (7%) valencians (5,6%) murcians (5,3%) i gallecs (4%). Les àrees que absorbiren els nouvinguts foren reduïdes: Barcelona i el seu cinturó industrial, amb ciutats com Badalona, l’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besós, al Barcelonès, i Cornellà, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu, el Prat de Llobregat, etc. Terrassa, Sabadell, Rubí, Cerdanyola, etc., al Vallès Occidental, i Granollers, Ripollet o Mollet, al Vallès Oriental, foren el segon nucli receptor i el tercer fou Tarragona i ciutats del Maresme com ara Mataró o Montgat. A la segona meitat del segle XX en el repartiment de la població s’accentua el desequilibri territorial secular. Amb una densitat total de 198 h/km2 (1998), el 70% de la població es concentra a l’àmbit metropolità (Barcelonès, Maresme, Vallès Oriental, Vallès Occidental Baix Llobregat i Alt Penedès), el 8,5% a les comarques gironines, el 7% a les comarques centrals, el 7% al Camp de Tarragona, el 5,5% a les comarques de ponent i el 2% a les comarques de l’Ebre. Després de la gran immigració dels anys 1960-80, des de finals dels anys vuitanta té lloc una nova immigració procedent sobretot de Llatinoamèrica, el Magrib i també, en una mesura menor, d’alguns estats de l’antic bloc soviètic i de l’Àfrica subsahariana, aflux atret sobretot per la demanda de mà d’obra barata i molt lligat al fort creixement de determinats sectors (en particular, la construcció). Les estimacions d’aquesta nova immigració tenen un alt marge d’aproximació atesa la situació d’il·legalitat en què molts dels nouvinguts han de viure ateses les restriccions legals. Així, el 1997 hom enregistrà 11032 immigrants, i hom estimava la població estrangera (regularitzada) en unes 130 000 persones, xifra evidentment inferior a la realitat. Inicialment de proporcions modestes, entre la segona meitat dels anys noranta i els primers anys del segle XXI es feu notar l’impacte de la nova immigració: el 2001 se censaren 6 343 110 h. Així, només en el període 1998-2001 el creixement fou de 195 500 h, mentre que en 1991-98 que duplicava el nombre d’anys, la població havia tingut un increment de 88 116 h. . Diversos indicadors demogràfics de Catalunya mostren una tendència a l’estancament i l’envelliment de la població: així, mentre el 1975, el col·lectiu format per persones de menys de 15 anys era el 25,6% del total, vint anys després havia baixat al 14,6%, i el 2001 el 13,8% del cens estava per sota dels 15 anys, el 68,8% era població adulta i el 17,4% superava els 65 anys. Inversament, la població major de 65 anys passà del 10,2% al 16,2%. En concordança amb aquestes evolució, la taxa de natalitat s’ha reduït d’un 19,50‰ a un 9,20‰ i la de mortalitat ha passat del 7,9‰, al 9‰, conseqüència del major nombre d’efectius en la franja d’edat més alta i la reducció del grup d’edat més jove. El creixement natural de la població, que el 1975 se situava en l’11,6‰, el 1998 era del 0,2‰, i el 2001 de −0,9‰, un dels més baixos del món, com ho és també l’índex de fecunditat (1,18 fills per dona, amb un predomini absolut de les famílies amb un o dos fills del 90% el 1997). L’esperança de vida, en canvi, es troba entre les més altes del món: 75,8 anys per als homes i 82,4 anys per a les dones el 1998. El 2001 el saldo migratori era del 7,3‰ i el creixement total de la població fou del 6,4‰. Barcelona, amb 1 503 884 h concentrava el 23,7% de la població del país. La població de Catalunya es mostrava bastant envellida: . El 15,7% del total dels habitants de Catalunya eren pensionistes o jubilats. El 2008 tenia una població de 7 364 078 h i una densitat de 222,4 h/m2. Respecte al 2001 suposà un creixement absolut d’1 002 713 h. El Barcelonès, el Vallès Occidental i el Maresme eren les comarques més poblades, i l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà i el Priorat, les menys poblades. Les comarques amb una densitat més alta de població eren el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, mentre que les menys denses eren el Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça i el Pallars Jussà. La població per grups d’edats seguia essent madura: el 14,7% tenia menys de 14 anys; el 69%, entre 15 i 64 anys, i el 16,2%, més de 65 anys. Pel que fa a l’origen poblacional, la comarca acollia 1 103 790 h de població estrangera, que significava el 15% de la població total de Catalunya. El 2000 hi havia 181 890 estrangers (2,9%). Les comarques on hi havia més habitants nascuts fora eren el Barcelonès, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat, que representaven el 34,5%, el 8,7% i el 7,7% del total.
La història
La prehistòria
La prehistòria del Principat de Catalunya, al costat de fenòmens comuns a la resta dels Països Catalans (continentals, puix que les Balears tingueren personalitat pròpia fins a l’època romana), en presenta uns altres que són específics, conseqüència de l’enllaç més directe amb Europa, fets que es marquen sobretot a la segona època neolítica (sepulcres de fossa) i a la primera edat del ferro, a l’època de les invasions indoeuropees (època hallstàttica). Hom no coneix pràcticament res del poblament del Paleolític inferior, tot i que l’existència d’un poblament d’aquest període es pot considerar actualment ben establerta.
La civilització ibèrica i les colonitzacions mediterrànies
A diferència de les tesis tradicionals, vigents fins ben entrada la segona meitat del segle XX, que essencialment reduïen la cultura ibèrica a l’amalgama d’una sèrie d’influències externes, les investigacions posteriors n'expliquen la formació per l’evolució interna, causada pel creixement demogràfic de les poblacions indígenes i el desenvolupament de la metal·lúrgia del ferro, sense excloure'n, però, les influències externes de fenicis i grecs ni, en alguna mesura, les dels pobles del sud-est peninsular, on aquest desenvolupament sembla una mica més antic que a Catalunya. Tampoc sembla tenir gaire base, actualment, la divisió entre ‘ibers en sentit estricte’, habitants de la Catalunya Nova, i ‘pobles indígenes iberitzats’, a la Catalunya Vella, tal com fou establerta a principis del segle XX, i que suposa que els primers eren invasors vinguts de migdia, i els de la Catalunya Vella, indígenes aculturats. La societat ibèrica és la primera societat estratificada de la història de Catalunya, amb un estament aristocràtic netament separat de la resta de població i que dominava entitats polítiques centralitzades d’un cert abast territorial, que a partir del segle IV aC semblen haver assolit la complexitat institucional i administrativa pròpia dels estats arcaics. Malgrat l’absència d’unitat política i que la denominació d'bers emprada per grecs i després romans tenia un sentit fonamentalment territorial, hom no pot negar a aquesta cultura una coherència i homogeneïtat considerables. Quant a les influències mediterrànies, nombroses troballes de materials fenicis —sobretot àmfores— originaris de l’àrea de l’estret de Gibraltar han mostrat que des del segle VII aC hi hagué uns contactes comercials intensos dels fenicis establerts en aquesta zona amb les poblacions indígenes del bronze final i la primera edat del ferro. No hi ha, en canvi, cap indici de l’existència d’algun assentament fenici estable a la costa catalana. Aquest corrent comercial, que assolí la màxima intensitat pels volts del 600 aC, s’interrompé de forma radical vers el 575 aC. Durant el segle VI aC els grecs començaren a navegar pel litoral català. Després dels assaigs efímers dels rodis, els foceus, que acabaven d’establir la base a Massalia (Marsella), fundaren, vers el 500 aC, la factoria d’Emporion (Empúries), que, amb la de Rhode (Roses), veïna, esdevingueren dues de les ciutats gregues colonials establertes més cap a occident. Aquestes ciutats de vegades partien d’un nucli iber preexistent, com és el cas de Sant Martí d’Empúries, on les excavacions han mostrat l’existència d’un petit assentament indígena, damunt del qual es fundà el primer establiment foceu poc abans de mitjan segle VI aC. Així Catalunya entrà a l’àrea grega urbana com a acabament del sector grec de Provença i del Llenguadoc. A Empúries els treballs d’excavació continuats des del 1907 fins ara han permès de conèixer la ciutat grega i d’exhumar obres d’art importants. Emporion i Rhode encunyaren moneda, que fou la primera que circulà entre els indígenes, i que imitaren. L’entrada de l’economia monetària a Catalunya és un dels fets més clars que mostra la influència d’aquestes dues ciutats gregues, però degueren influir també en altres aspectes que no són fàcils de determinar històricament. La segona guerra Púnica, que havia començat el 219 aC amb l’atac dels cartaginesos contra Sagunt, continuà amb l’expedició d’Anníbal vers Roma, que travessà el Principat seguint una ruta que ha estat molt discutida. La contraofensiva romana prengué Empúries com a base de desembarcament d’un cos expedicionari (218 aC) que aconseguí d’expulsar els cartaginesos de la península Ibèrica després d’haver pres com a segona base Tàrraco.
La romanització
Durant els primers temps del domini romà es produïren diverses revoltes indígenes, la més destacada de les quals fou la dels ilergets i altres pobles veïns dirigits per Indíbil i Mandoni. El 195 aC Cató hagué de desembarcar, també a Empúries, amb un exèrcit que aconseguí el domini definitiu de les tribus indígenes de Catalunya.
La dominació visigòtica
El 408, vàndals, sueus i alans intentaren de travessar l’Albera després de devastar el Rosselló, però foren rebutjats per Dídim i Verinià. El 415, Ataülf (casat amb Gal·la Placídia) i els seus visigots, establerts a la Gàl·lia des del 412, travessaren els Pirineus empesos pel general romà Constanci i s’assentaren a Barcelona, on Ataülf fou assassinat l’agost del mateix any, així com el seu successor Sigeric, als pocs dies. Vàl·lia, elegit pel setembre, lluità, d’acord amb Constanci, contra els bàrbars de la Hispània de l’oest i del sud (416-418) i s’establí com a federat dels romans a Aquitània. La dominació visigòtica als territoris catalans, per tant, havia durat uns pocs mesos. Els visigots, sol·licitats pels romans per combatre contra els sueus, feren noves incursions a la península Ibèrica, on s’instal·laren permanentment (456) al nord del Tajo i a la conca del Duero; el 462 Teodoric s’establí al Narbonès. Mentrestant es produí a la Tarraconense una revolta de camperols (bagaudes), els quals foren combatuts des del 441 per generals romans ajudats per un exèrcit federat sueu manat pel seu rei Requiari, el qual prengué Lleida per traïció (449), i la lluita perdurava encara el 456. Durant l’expansió del regne visigòtic de Tolosa, sota el govern d’Euric, en 470-475, Heldefred, juntament amb el general romà Vicenç, duc de les Espanyes, prengué Tarragona, que se li havia oposat, i després, altres ciutats marítimes; les destruccions testimoniades per la investigació arqueològica corresponen més aviat a aquesta ocupació que a la irrupció d’Ataülf. Hom ha cregut que Tortosa resistí fins el 506, però és possible que, ocupada, s’hagués revoltat i finalment hagués estat reduïda l’esmentat any 506. Després de la caiguda de l’imperi Romà (476), la Tarraconense restà sota el govern d’Euric, rei ja per dret propi; en el seu temps es romanitzaren probablement la Cerdanya i part del Conflent. La Tarraconense es revoltà contra el successor, Alaric, el 496; traït el cap de la revolta, Bordonell, en la lluita contra els visigots, fou dut a Tolosa i cremat viu el 497. A Tortosa es revoltà l’hispanoromà Pere, reduït i mort el 506. En les lluites que posaren fi al regne de Tolosa, i que establiren l’anomenat intermedi ostrogot, a conseqüència de la victòria franca a Vouillé (507), Gesaleic, fill bastard d’Alaric, fugí a Barcelona, vers on el 509 es dirigí per combatre'l el general ostrogot Ibbas; després de diversos intents, Gesaleic fou derrotat per Ibbas a 12 milles de Barcelona, any que fou mort a Barcelona per causes ignorades el comte Weila, potser el primer comte de la ciutat del qual hom té notícia. Restablerta per Teodoric, rei ostrogot d’Itàlia, sogre d’Alaric i tutor del fill i successor d’aquest, Amalaric, la prefectura de les Gàl·lies i Arle, les províncies hispàniques foren posades sota la seva administració; paral·lelament el bisbe Cesari d’Arle impulsà la reunió de concilis a la Tarraconense (Tarragona el 516, Girona el 517). El 529 Esteve fou nomenat prefecte només per als dominis hispànics. El rei ostrogot Amalaric, atacat pels francs a Narbona, fugí per mar a Barcelona amb el tresor reial visigòtic (531), i hi fou assassinat tot just arribat pel franc Bessó. El mateix any es reuní a Girona una assemblea, probablement formada principalment per fugitius de Narbona, la qual destituí Esteve. Teudis, proclamat aleshores rei a Barcelona, malgrat de restablir la situació al Narbonès, mantingué la capital a Barcelona, i tendí, sembla, a unificar socialment i políticament gots i romans. Un nou concili presidit pel metropolità de Tarragona tingué lloc a Barcelona el 540. Després de l’assassinat de Teudis a Barcelona (548), el seu successor Teudiscle traslladà la cort a Sevilla, sol·licitat per l’ocupació de la Bètica, i fou traslladada poc després, el 554, a Toledo per Atanagild, a la mort del qual (567) acabà l’intermedi ostrogot. En la divisió de la Hispània visigòtica establerta pel nou rei Liuva (elegit a Narbona) en associar al tron el seu germà Leovigild, duc de Toledo, vers el 568, la Tarraconense restà sota el poder del primer fins a la seva mort (573), i Leovigild esdevingué rei únic a Toledo; amb tot, fins a l’acció uniformista de Recesvint, el govern de la Hispània oriental restà en certa manera autònom. Roses, Tarragona i València es revoltaren contra Leovigild per instigació dels bizantins, en pugna amb els visigòtics, però foren sotmeses el 578. Fou a Tarragona, on era empresonat, que el fill de Leovigild, Hermenegild, fou mort en negar-se a abjurar el catolicisme (585). Hom coneix l’existència d’un comte del patrimoni, Escipió, que, resident potser a Barcelona o a Tarragona, havia designat els perceptors de l’impost reial per a aquella ciutat, designació confirmada el 592 per l’arquebisbe de Tarragona i els bisbes d’Ègara, d’Empúries i de Girona. Al segon concili de Barcelona (599), deu anys després de la conversió al catolicisme de Recared i de gran part dels visigots, assistiren dos bisbes exarians, de Barcelona i de Tortosa. El monaquisme havia prosperat des de la fi del segle IV, i molt sovint els bisbes foren triats entre monjos. Un nou concili dels bisbes de la Tarraconense es reuní a Ègara el 614. En el concili IV de Toledo (633) es manifestaren tendències uniformistes, que en el camp de la litúrgia prengueren com a base la litúrgia tarraconense, la qual s’havia anat plasmant en el període d’ascens cultural d’aquesta província des del començament del segle VI fins a mitjan segle VII (hi pertanyen diverses i notables peces de literatura litúrgica i historiogràfica i part de les esglésies d’Ègara). Com a reacció, probablement, contra aquestes tendències uniformistes (accentuades pel govern de Recesvint), només el bisbe de Barcelona, Oia, entre tots els de la Tarraconense i el Narbonès, assistí al concili V de Toledo (636). Poc temps després de l’elecció de Vamba com a rei, el seu general Pau, potser d’origen bizantí, enviat a dominar una revolta a Septimània, aconseguí l’adhesió de Ranosind, duc de la Tarraconense, i del garding Hildegís, pactà amb els francs i s’apoderà de Narbona, on declarà nul·la l’elecció de Vamba i, a proposta de Ranosind, fou elegit “rei suprem de l’Orient”; fou reconegut pel Narbonès i la Tarraconense fins a l’Ebre, com a reacció contra l’uniformisme de Recesvint. Vamba, però, en la lluita contra Pau, ocupà Girona i Barcelona, derrotà Ranosind i Hildegís als Pirineus, ocupà Llívia (on empresonà el bisbe, potser d’Urgell, Jacint) i reduí Pau (673) a Nimes. Com a conseqüència d’aquesta revolta, els jueus de les regions afectades, acusats de connivència, foren tractats molt durament; els bisbes de la Tarraconense i del Narbonès no assistiren als concilis XI (675) i XII (681) de Toledo, al primer dels quals es palesà el fracàs de la unificació litúrgica i el retorn a la varietat, dins la qual les dues províncies esmentades mantingueren una forta personalitat diferenciada, amb una notable unitat interior. El reconeixement d’aquest fet i potser una certa autonomia política en temps d’Ervigi feren que aquells bisbes assistissin finalment al concili XIII de Toledo (683).
La dominació islàmica i la conquesta carolíngia de la Catalunya Vella
A la mort de Vítiza (710), el seu fill Àkhila, afrontat en la successió del tron a Roderic, duc de la Bètica, es refugià, amb els seus partidaris, a la Hispània oriental, mentre Roderic governava la resta de la península Ibèrica. Els partidaris d’Àkhila demanaren ajuda als sarraïns, els quals, a través del comte bizantí Julià de Ceuta, derrotaren Roderic i ocuparen els territoris que aquest dominava (711).
Els inicis de la Catalunya comtal
El territori català fou estructurat en comtats, que responien sovint a divisions administratives visigòtiques del baix imperi, els quals eren regits per comtes amb funcions militars, polítiques i judicials. En territoris fronterers era possible l’acumulació de diversos comtats sota un sol comte, anomenat marquès.

Origen i consolidació de les dinasties comtals catalanes
Mentrestant, a la mort de Sunifred (848), els comtats d’Urgell-Cerdanya foren confiats a Salomó, el d’Empúries, a Sunyer II vers el 862, i el de Girona, a Otger, almenys des del 866; a la mort de Salomó (870) foren nomenats, a la dieta d’Attigny, dos fills de Sunifred, Guifré i Miró, aquest últim encarregat especialment del Conflent; aquest nomenament responia a la nova política de Carles i de Lluís el Tartamut de confiar els comtats catalans a indígenes legitimistes de lleialtat provada, com eren els descendents de Bel·ló de Carcassona; alhora s’anava reforçant la tendència hereditària dels beneficis (capitular de Quierzy, el 877).

La iniciativa de la repoblació, generalment del comte, sovint era també del bisbe o dels tinents de castell, ajudats per les comunitats de veïns o feligresos. Els repobladors procedien predominantment de la zona pirinenca, i el procediment fou l’aprisió, tradicional des de l’establiment d'hispani a Septimània (780). Guifré tingué una política matrimonial que consolidà la unitat interior del país; la seva muller Guinedilda sembla que era de la família de Berà i potser neta de Borrell d’Urgell-Cerdanya-Osona. El seu germà Radulf regia el comtat de Besalú amb una certa autonomia, i s’havia casat probablement amb una filla d’Alaric, neta de Berà. La pau amb els musulmans, que durava des del 856, fou interrompuda en 883-884, que Ismā'īl ibn Mūsà fortificà Lleida i derrotà Guifré, que, sentint-se amenaçat, havia presentat batalla. Llop ibn Muḥammad de Lleida atacà el 897 el castell d’Aura, i Guifré, que li sortí al pas, fou ferit de mort. Mentrestant, Sunyer II d’Empúries havia atacat amb un estol la república de Petxina, al golf d’Almeria, el 891, però la lluita acabà amb una entesa que durà les primeres dècades del segle X. En morir Miró el Vell (894-895), el Conflent retornà a Cerdanya en la persona de Guifré, i el Rosselló passà a Sunyer II. El monestir de Cuixà, descendent de Sant Andreu d’Eixalada, havia estat fundat el 878.
La persistència de la pressió musulmana
La persistència del perill musulmà, el retorn dels carolingis al tron de França, la necessitat d’obtenir la investidura d’Osona i Manresa (que Guifré havia ocupat), induïren Guifré II a reconèixer la sobirania de Carles el Simple, que els primers temps es mostrà interessat en el domini dels seus comtats meridionals, als quals feu concessions generoses.
A partir del 950 hi hagué una virada important en la política exterior dels comtats catalans, d’acostament a Roma (el monjo Sunyer hi aconseguí ja el 950 la butlla d’exempció del monestir de Cuixà, la primera aconseguida per un monestir català) i a Còrdova (un legat de Borrell pactà l’estabilització de la frontera a ponent del Penedès, la Conca d’Òdena i el Bages), per tal de neutralitzar i equilibrar la influència franca. El 951, en un segon viatge a Roma, hi anà personalment el comte Sunifred de Cerdanya; tanmateix, el seu germà, el comte Guifré de Besalú, obtingué encara de Lluís d’Ultramar, a Reims, un precepte per al monestir de Camprodon el mateix any. A la mort del rei franc, s’afluixaren encara més els llaços amb França. El 956, Cesari, abat de Santa Cecília de Montserrat, anà a Sant Jaume de Galícia i en un concili presidit pel metropolità de Lugo aconseguí d’ésser nomenat arquebisbe de Tarragona (encara en poder islàmic), però a la tornada els bisbes catalans i l’arquebisbe de Narbona es negaren a reconèixer-lo. La repoblació del país prosseguí a bon ritme aprofitant els llargs anys de pau amb els musulmans; el 966 els comtes catalans enviaren una ambaixada a Còrdova, que renovà el tractat a condició d’enderrocar les fortificacions frontereres i de no entrar en lliga contra Còrdova amb els altres regnes peninsulars. Borrell, que governava sol des de la mort de Miró (966), vers el 967 es casà amb Letgarda, filla del comte Ramon de Roergue. Aquesta època fou brillant culturalment: recollida l’activitat científica de Còrdova i conservada la de l’època visigòtica, a través de l’estada del monjo Gerbert, futur papa Silvestre II, a Vic (967-970), es difongué per Europa l’ús de les xifres aràbigues i de l’astrolabi. Destacà, també, Cuixà sota l’abadiat de Garí. En aquest temps sembla que hi hagué un esforç de repoblació de la meitat meridional de la costa del comtat de Girona. El 970 Borrell i el bisbe Ató de Vic anaren a Roma, on aconseguiren l’erecció de Catalunya com a província eclesiàstica independent; el papa traslladà la capital arxidiocesana a Vic i nomenà arquebisbe el mateix Ató (Elna restava inclosa en la nova província), però l’assassinat d’Ató (971) feu fracassar l’intent. Tanmateix, amb la tramesa d’una altra ambaixada a Còrdova, el mateix any, Borrell semblà sentir-se segur de la seva posició independent i de l’amplitud territorial de la seva autoritat: fou anomenat “duc de Gòtia” i era destacat per damunt els altres comtes; el 974, en la carta de població atorgada pel bisbe de Barcelona al Montmell (Baix Penedès), aquest actuà amb el consentiment de Borrell però sense cap referència a l’autoritat reial; segons el cronista ibn Hayyān, “els barcelonins s’havien separat completament del regne dels francs”. De manera semblant actuaven Gausfred, comte d’Empúries-Rosselló, i Oliba Cabreta, comte de Cerdanya-Besalú. Tots tres comtes concediren béns i privilegis a Ripoll (977), tal com abans ho feia el rei. Les campanyes havien permès d’ocupar ja aleshores sòlidament la conca del riu de Foix i arribar fins a la vall del Gaià i fins a l’entrada de la Conca de Barberà (Cabra). Fou vers el 980 que es posà en circulació el mancús d’or, vigent fins a la darreria del segle XI. Almansor, en la seva política per a mantenir el predomini de Còrdova a la península Ibèrica, decidí —sabedor que Borrell no depenia dels francs— d’actuar contra ell: el 985 passà l’Ebre per Tortosa, i pel Camp de Tarragona i el Penedès arribà fins al Vallès, on Borrell fou derrotat en oposar-s’hi (potser a Rovirans, prop de Terrassa). Després de destruir el monestir de Sant Cugat i, ja al pla de Barcelona, el de Sant Pere de les Puelles, el 6 de juliol assaltà la ciutat, que fou saquejada i incendiada, i els seus habitants foren morts o fets captius. El país restà empobrit per les destruccions, per la pèrdua d’habitants i pel terrible drenatge de moneda que representaren els rescats. Amb tot, l’obra reconstructora s’inicià tot seguit. De moment, hom semblà reaccionar a favor d’una represa de la submissió als reis francs (la carta de població de Cardona, el 986, reconeix l’autoritat del rei Lluís, el darrer dels carolingis). Però el canvi de dinastia afavorí l’oblit definitiu de la sobirania franca per part dels comtes catalans. En dos anys (990-992) moriren els tres grans i vells comtes que havien governat tan llargament la Catalunya oriental: el prolongat temps de pau de què aquesta havia gaudit, del 898 al 985, el bon govern dels prínceps i la dedicació dels habitants havien afaiçonat definitivament la figura col·lectiva del país amb hàbits de llibertat personal i corporativa i una certa organització de base democràtica. Oliba Cabreta fou succeït en indivís per la seva muller Ermengarda (que actuà al Vallespir) i els seus fills Bernat (Besalú), Guifré (Cerdanya-Conflent-Capcir) i Oliba (Berguedà-Ripollès); així i tot, Bernat actuà des de 993-994 amb total independència a Besalú-Vallespir-Fenollet-Perapertusa. Gausfred donà el Rosselló al seu fill Guislabert i Empúries al seu fill Hug. Borrell deixà Barcelona-Girona-Osona al seu fill Ramon Borrell i Urgell al seu fill Ermengol. Als comtats occidentals, Unifred (després anomenat Bernat), casat amb Toda d’Aragó ja el 916, rebé com a dot Sobrarb, que estava en poder musulmà; la conquesta de part de Ribagorça i de Sobrarb (i la restauració del monestir d’Ovarra) es feu entre el 908 (presa de Roda) i el 916, i arribà fins a Calassanç. Al costat d’Unifred-Bernat, i supeditat a ell, hi ha el seu germà Miró, que sembla governar la meitat oriental del comtat. Foren succeïts pels fills Ramon II (vers el 950) i Guillem (vers el 954); el primer construí i feu consagrar (956) la catedral de Roda pel seu fill Odesind, constituït bisbe d’acord amb Narbona, i fou succeït (després del 960) per la seva vídua Garsenda i els seus fills Unifred, Arnau, Isarn i Toda, amb evident preeminència del primer. A la mort de llur oncle Guillem, vers el 975, tot Ribagorça restà en mans d’Arnau, Isarn, Toda i Garsenda, sota la preeminència del primer. Vers el 1003 Toda restà sola al govern, i hagué de fer front a la ràtzia d’Abd al-Malik, que el 1006 devastà la Baixa Ribagorça i prengué Roda. Toda es casà (1008) amb el seu oncle valencià Sunyer de Pallars, i a la mort d’aquest (1011) cridà Guillem Isarn, fill natural d’Isarn, amb el qual s’extingí la dinastia ribagorçana (1017); el comtat passà a Sanç el Major, rei de Navarra. A la destrucció de Roda, la seu del bisbat de Ribagorça es traslladà a Llesp (vall de Boí) i estigué sota una certa dependència del bisbat d’Urgell. Al Pallars, succeïren Ramon els seus fills Isarn i Llop; el primer actuà amb la seva muller Adelaida i llur fill Guillem, i el segon es casà amb Goldregot, filla de Miró el Jove, de Cerdanya. Morts Isarn (abans del 948), Guillem i Llop (abans del 950), governà Goldregot (morí abans del 982); foren comtes successors els fills d’aquesta, Ramon, Borrell i Sunyer, amb preeminència de Ramon; heretaren el comtat aquest Sunyer (que s’havia casat amb Toda de Ribagorça) i el seu nebot Ermengol (fill de Borrell), i després (1011) passà als fills de Sunyer, Ramon (que governà el Pallars Jussà) i Guillem (Pallars Sobirà).
El predomini del comtat barceloní
Ramon Borrell actuà amb funcions sobiranes i encunyà moneda amb el seu nom; es casà (abans del 993) amb Ermessenda, filla del comte de Carcassona, seguint la política matrimonial occitana del seu pare. Vers 1001-02 al-Manṣūr tornà a atacar el centre de Catalunya i destruí Manresa; Ramon Borrell i Ermengol d’Urgell feren una expedició vers Lleida (1003), però el mateix any ‘Abd al-Malik entrà novament amb un gran exèrcit (on figuraven castellans i lleonesos) per l’Urgell, d’on prengué Meià i Montmagastre, i per la Conca d’Òdena (d’on atacà Castellolí), i es retirà havent pres 6 castells i havent-ne destruïts 35; els dos comtes pactaren llavors la pau amb Còrdova.

La conquesta de Tortosa i Lleida
Paral·lelament a les tensions entre Ramon Berenguer III i Alfons el Bataller (que es presentà davant Lleida el 1122 i construí el 1123 el castell de Gardeny davant la ciutat), els quals, malgrat tot, arribaren a un acord davant els bisbes d’Osca i de Roda el 1126, el comte, a partir del 1119, havia apressat la repoblació de les Garrigues i del baix Segrià en un intent de flanquejar Lleida pel sud; per tal d’afavorir la lluita contra els musulmans havia facilitat la introducció dels ordes militars, creats de poc, a Catalunya: els hospitalers des del 1109, els templers des del 1123. Ramon Berenguer, després d’ajudar novament els carcassonesos, revoltats contra Bernat Ató (1120), hagué d’arribar a un acord sobre Provença (1125) amb Alfons Jordà, comte de Tolosa. Aviat hagué d’acudir a rebutjar una nova incursió almoràvit, i el 1126 sofrí una severa derrota davant el castell de Corbins, que posseïa des del 1118 i que no fou recuperat fins al 1143. A partir del 1129 el progrés vers el sud fou obtingut gràcies a l’acord entre l’arquebisbe Oleguer i el cavaller normand Robert Bordet (o d’Aguiló), al qual el bisbe feu donació de part dels drets rebuts del comte el 1118; el territori sotmès a Robert anava des del Gaià a Mont-roig i el coll de Balaguer. Sembla que durant el seu govern, i a causa de la minva dels ingressos en tributs exteriors (les paries musulmanes havien disminuït molt en importància), Ramon Berenguer III hagué de crear un sistema d’imposts interiors, especialment sobre el mercat de queviures de Barcelona (1113), i potser un dels imposts establerts des d’aleshores fou el del bovatge: el 1118 fou introduït a la Cerdanya i al Conflent sota la condició que el comte no alterés la moneda dels comtats, condició estipulada a l’assemblea de pau i treva de Girona. Aquest pacte de mútues obligacions representava un pas important en l’evolució d’aquestes assemblees vers les corts pròpiament dites. El 1128 es produí una topada amb el comte Ponç II d’Empúries a causa de la competència que els vaixells barcelonins, més i més nombrosos, feien als emporitans, a la rivalitat comercial entre Castelló d’Empúries i Peralada i als conflictes amb la mitra de Girona: el comte d’Empúries, que s’havia assegurat la neutralitat del comte Gausfred III de Rosselló, dugué a terme diversos actes d’agressió. Ramon Berenguer III penetrà profundament al comtat d’Empúries amb les seves hosts i derrotà i feu presoner Ponç II a Carmençó. L’amistat es restablí entre el 1128 i el 1130. Ramon Berenguer III morí el 1131 i deixà els seus estats peninsulars i els drets a Carcassona i Rasès al seu fill gran, Ramon Berenguer, i tot el de Provença, Rodés, Gavaldà i Carladès al fill segon, Berenguer Ramon (Provença fou regida més d’un segle per prínceps del casal de Barcelona). Els primers anys del govern del nou comte (entre els seus consellers destacaven Oleguer i el gran senescal Guillem Ramon de Montcada) foren marcats per la pressió d’Alfons el Bataller a les fronteres catalanes (repoblació de Montsó el 1130, ocupació de la zona entre el Matarranya i l’Ebre el 1133, disposicions per a la conquesta de Tortosa i de València); la derrota del rei aragonès a Fraga (1134) i la seva mort produïren una intensa i complicada crisi en la qual Ramon Berenguer IV i els seus consellers actuaren amb una gran habilitat, ajudats per Ermengol VI d’Urgell i Arnau Mir de Pallars Jussà. A l’agost del 1137 Ramir II el Monjo concedí la sobirania dels seus estats i la mà de la seva filla Peronella (que tenia dos anys) al comte barceloní i, tres mesos després, tots els drets i prerrogatives que encara havia retingut. El 1154 Ramon Berenguer IV aconseguí del papa la unitat eclesiàstica de la vall de l’Ebre amb la submissió de tots els bisbats de Navarra, Aragó i Catalunya (llevat del d’Elna) a la jurisdicció metropolitana de Tarragona. El comte continuà la política d’expansió vers les terres musulmanes; després de diverses incursions (a Llorca el 1144, a València el 1146, presa d’Ontinyent i repoblació d’Almenar vers Lleida el 1147, participació per mar, el mateix any, en la conquesta d’Almeria per Alfons VII de Castella-Lleó, que s’havia casat amb la seva germana Berenguera), convingué amb els genovesos la conquesta de Tortosa. En l’expedició concorregueren, a més, templers i hospitalers, occitans, normands i anglesos, pisans i lorenesos. El nombre total de vaixells, en gran part genovesos, fou de 426. El papa concedí a l’empresa privilegis de croada; aquesta sortí de Barcelona el 29 de juny de 1148, i després d’un llarg setge la ciutat es rendí el 30 de desembre. Bona part de la població musulmana restà al país dedicada a l’agricultura i al treball menestral formant comunitats amb dirigents propis; foren els anomenats eixàrics. El 1151 Jofre, abat de Sant Ruf d’Avinyó, fou consagrat com a primer bisbe de Tortosa en la nova etapa. El 1149 foren ocupades, el mateix dia, Lleida per les forces dels comtes de Barcelona i d’Urgell (amb l’ajut del comte de Pallars Jussà i del bisbe de Roda) i Fraga (aquesta amb predomini de forces aragoneses), i poc temps després, Mequinensa. Ni Tortosa ni Lleida no foren annexades a cap comtat, i des d’aleshores Ramon Berenguer IV fou anomenat, ultra príncep d’Aragó i comte, marquès o duc de Provença, comte de Barcelona, marquès de Tortosa i duc de Lleida. Vers el 1152 fou conquerit el castell de Miravet (cedit als templers) i altres castells de la línia de l’Ebre, i el 1153, Siurana i la resta de les muntanyes de Prades , darrer refugi dels sarraïns al Principat. Ramon Berenguer IV havia obtingut dels genovesos (1147) el reconeixement de drets especials sobre la costa fins a Almeria, i el 1148 havia arribat a un acord amb ibn Mardaniš, el rei Llop de València i Múrcia, amb la percepció d’un tribut anual de cent mil miscals d’or. El 1151 aconseguí de Castella, mitjançant el tractat de Tudellén, el reconeixement del dret de conquesta sobre València i Múrcia. Fruit de la intervenció i les relacions del comte a Occitània (regència del govern de Provença i reducció de la revolta dels Baus) fou l’autorització de la fundació de Poblet amb cistercencs procedents de Fontfreda (Narbonès) i la de Valldaura, antecessora de Santes Creus, amb monjos procedents de la Grand Selva (Tolosa) (1150). Malgrat les tensions que comportà el govern de Provença (el 1161 el comte acceptà que aquest regne tornés a ésser feu de l’imperi), els dominis de Ramon Berenguer IV, en el moment que Castella i Lleó se separaren i Portugal esdevingué independent, foren els més poderosos de la península. El comte morí l’estiu del 1162 a Borgo San Dalmazzo, prop de Gènova, quan anava a entrevistar-se amb Frederic Barba-roja. Alfons I de Catalunya i II d’Aragó succeí el seu pare en tots els seus estats a vuit anys i mig d’edat.
Catalunya, centre d’una gran monarquia
A la mort de Ramon Berenguer III de Provença (1166) els seus dominis revertiren a Alfons I i, d’altra banda, el 1167 Roger Trencavell de Besiers renovà l’homenatge feudal al mateix Alfons. Aquest establí a Provença el seu germà Pere com a comte amb el nom de Ramon Berenguer, el qual renuncià el comtat de Cerdanya a favor del germà petit, Sanç.

Davant la preparació per part de França d’una croada contra el rei català i de la imminent invasió del país a través del Rosselló, Pere el Gran aplegà les seves forces —escasses, malgrat les repetides convocatòries— al coll de Panissars. El mateix rei de França Felip l’Ardit dirigí el nombrós exèrcit que el maig del 1285 passà per davant Perpinyà i, en ésser aturat a Panissars, reculà, assaltà Elna i, al començament de juny, entrà a l’Empordà pel coll de la Maçana, mentre l’esquadra francesa prenia terra entre Roses i Castelló d’Empúries. Pere s’hagué de retirar a Peralada i després a Girona, la defensa de la qual confià a Ramon Folc VI de Cardona. Carles de Valois fou coronat rei a Llers a la fi del juny pel cardenal legat, Jean Cholet, que utilitzà per a la cerimònia el capel cardenalici (d’ací que Carles fos titllat del “rei del xapeu”). Mentre els francesos assetjaven Girona, una esquadra catalana derrotà un estol francès davant les illes Formigues (juliol). Encara que Girona fou evacuada finalment pel setembre, la greu derrota infligida per Roger de Lloria a l’esquadra francesa davant Roses (3 de setembre) i la greu malaltia del rei Felip provocaren la retirada francesa: hom permeté el pas del seguici del rei per Panissars (el rei moria a Perpinyà el 5 d’octubre), però els croats foren desfets prop del mateix coll pels catalans. El rei Pere organitzà, per tal de castigar la infidelitat del seu germà Jaume, una expedició per apoderar-se de Mallorca, que dirigí l’infant Alfons, i que conquerí la ciutat vuit dies després de la mort del rei (11 de novembre de 1285) a Vilafranca del Penedès. El nou rei Alfons II es trobava amb el gran problema interior de la Unió aragonesa, però, tanmateix, comptava amb la fidelitat dels catalans. Les hostilitats continuaren encara a la zona pirinenca: les forces de Jaume de Mallorca assetjaren Castelló d’Empúries i ocuparen diversos castells i pobles de l’Alt Empordà, i les d’Alfons II arribaren per la Cerdanya fins a Vilafranca de Conflent (1286-88).
Menorca havia estat conquerida el 1287 i repoblada principalment per catalans. A la cort de Montsó del 1289 hom acordà que les lleis catalanes eren superiors a la voluntat reial, i hom creà un organisme delegat de les corts per recaptar el donatiu votat al rei, que constituí l’embrió de la futura generalitat. Les negociacions amb França, iniciades el 1286, per deslliurar Carles de Salern, que havia estat fet presoner per Roger de Lloria a la batalla de Nàpols el 1284 i lliurat a Alfons, acabaren en el tractat de Canfranc (1288); tanmateix, la solució final al conflicte creat per la investidura de Carles de Valois no sembla assolida fins als acords de Brinhòlas (1291), després d’un vot unànime dels delegats de les corts de Barcelona a favor de l’acabament de la guerra, i prèvia una entrevista entre Carles de Salern i Alfons II entre la Jonquera i el coll de Panissars al començament d’abril del 1290. A mitjan 1289 s’havien trencat les hostilitats amb Castella a causa de la proclamació d’Alfons de la Cerda com a sobirà d’aquell regne pel rei Alfons, mentre al sud de Catalunya s’havia encès una veritable guerra civil entre els Entença i els Montcada, ajudats aquests pels templers. A mitjan 1291 el rei morí a Barcelona, i la corona catalanoaragonesa passà al seu germà Jaume, rei de Sicília. Els catalans atorgaren al nou rei de jurar-lo per senyor i d’acceptar el seu jurament d’usatges i constitucions sense necessitat de reunir corts. Jaume II clogué la llarga època de lluita amb els angevins amb la pau d’Anagni (1295) i la de Caltabellotta (1302); per la primera era concertat el seu matrimoni amb Blanca d’Anjou i alçat l’entredit papal sobre Catalunya-Aragó; Jaume renuncià alhora a Sicília i a les Balears, i el 1297 Bonifaci VIII investia Jaume II del regne de Còrsega i Sardenya. Entre el 1302 i el 1311 es desenvolupà en terres de l’imperi Bizantí l’epopeia dels catalans contra turcs i grecs, que acabà amb l’establiment d’aquells en els ducats d’Atenes i Neopàtria, on implantaren la vigència dels Usatges de Barcelona. Fou represa la lluita amb Castella (1296), que durà fins el 1304 i que comportà l’annexió al Regne de València d’una part del de Múrcia. Durant el seu regnat es consolidà l’habitud de crear organismes delegats de les corts (1292, 1300, 1323), es crearen òrgans d’inquisició contra els oficials reials i d’interpretació de les lleis (1300), fou establerta la reunió triennal de les corts i fou creat l’estudi general de Lleida (1300), que havia d’esdevenir el centre universitari de la monarquia. La frontera catalana amb Aragó reculà fins a la Noguera Ribagorçana i la clamor d’Almacelles (1300), no sense la protesta de les corts de Barcelona (1305); el 1322, tanmateix, fou creat novament pel rei el comtat de Ribagorça a favor del seu fill Pere, tot imposant que el seu lligam feudal fos regit pels Usatges de Barcelona i els Costums de Catalunya. En extingir-se les dinasties comtals d’Urgell (1314) i d’Empúries (1322), Jaume II vinculà aquests comtats a la casa reial i creà (1324) el nou comtat de Prades per al menor dels seus fills. El 1307 fou dissolt l’orde del Temple, i els seu béns a Catalunya passaren a l’orde de l’Hospital. La Vall d’Aran, que havia estat ocupada el 1285 pels francesos i mantinguda en segrest pel rei de Mallorca, fou retornada (1311) a Jaume II per Sanç de Mallorca; el 1321, aquest reté homenatge com a vassall al rei Jaume, després d’una llarga època de tensions. La conquesta de Sardenya, amb participació catalana preponderant, dirigida per l’infant Alfons, tingué lloc en 1323-24. Tanmateix, en morir Sanç de Mallorca sense fills (1324), Jaume II no reconegué inicialment el nebot d’aquell, Jaume III de Mallorca, com a rei, i arribà a apoderar-se de Perpinyà (1325); el conflicte es resolgué dos anys després. El mateix 1327 morí a Barcelona Jaume II, que fou succeït pel seu fill Alfons III, dit el Benigne. La protecció d’Elionor de Castella, segona muller del rei (1329), als seus fills, especialment la concessió d’extensos feus a l’infant Ferran, com el marquesat de Tortosa (malgrat la resistència de la ciutat) i d’altres al País Valencià, l’enfrontà amb el primogènit Pere. Als darrers anys del regnat d’Alfons aparegueren les primeres manifestacions de les greus crisis cícliques de subsistències, seguides d’epidèmies, que havien d’assolar el país a la fi de l’edat mitjana: el 1333, conegut com el “mal any primer”, hi hagué una gran carestia. Mort el rei el 1336, la coronació a Saragossa del nou rei Pere abans que hagués jurat els usatges i les constitucions de Catalunya a Barcelona, desatenent la demanda dels representants catalans, provocà una forta tensió, fins al punt que els nous oficials reials trobaren resistència a ésser reconeguts en algunes ciutats i viles; finalment, però, Pere III es traslladà a Lleida, on foren bescanviats els juraments entre súbdits i sobirà. Ben aviat es feu palès l’antagonisme entre el rei i el seu cunyat Jaume III de Mallorca. Aquest no comparegué a la cort de Barcelona del 1342 ni a la citació per tal de justificar l’encunyament i la circulació, a Rosselló i Cerdanya, de monedes diferents de la barcelonesa, i quan finalment arribà a la ciutat, Pere l’acusà d’una conjura contra la seva persona. Jaume es retirà a Perpinyà, després de negar els feus que tenia pel rei Pere, i empresonà els súbdits d’aquest als seus regnes, i en confiscà els béns. El febrer del 1343 finalitzà el procés contra Jaume amb l’atribució a Pere, per contumàcia, dels estats del rei de Mallorca, i poc temps després el rei ocupà les Balears. De retorn a Barcelona convocà les hosts per a la campanya de Rosselló i Cerdanya (juliol del 1343), que emprengué a partir de Figueres, malgrat els intents de Climent VI de restablir la pau, i que s’inicià amb l’ocupació de la torre de Nidoleres i dels castells de Santa Maria de la Mar, de Castellrosselló, de Castellarnau Sobirà i de Canet, i amb un intent d’assetjar Perpinyà. Tanmateix, accedí a una treva fins l’abril del 1344, durant la qual tingué lloc a Barcelona el jurament de la unió perpètua del regne de Mallorca amb les altres terres de la corona. Pel maig recomençaren les hostilitats: les forces dirigides pel mateix Pere assetjaren i ocuparen Argelers, Cotlliure i Elna. Jaume es rendí a Pere i li lliurà la resta dels comtats en canvi de la seva vida, la seva integritat personal i la seva llibertat de presó. Mentre les forces mercenàries franceses evacuaven el Rosselló, el rei Pere entrava a Perpinyà, on fou proclamada i jurada solemnement la unió del regne i els comtats a la corona catalanoaragonesa, cerimònia que es repetí setmanes després a Puigcerdà. Jaume, el mes de novembre, intentà de recuperar els seus estats: amb cerdans partidaris seus entrà a Puigcerdà, però en intentar de prendre Vilafranca de Conflent tornà a perdre aquella vila i es retirà a Montpeller. Pere decidí aleshores de residir una llarga temporada a Perpinyà (1345) i donà als rossellonesos llocs preponderants en els òrgans de govern. Una nova incursió de Jaume (1347) al Conflent i al Capcir fou ràpidament sufocada (el 1349, en envair Mallorca, fou mort a la batalla de Llucmajor). El mateix 1347, després d’haver estat forçat per la Unió aragonesa a acceptar les seves exigències, Pere, a les envistes de Fraga, en retornar a Catalunya, l’hauria qualificada amb la famosa frase de “terra beneita, poblada de lleialtat”. Aquest 1347 fou “l’any de la gran fam”, que precedí la pesta negra (maig i juny del 1348), durant la qual morí la reina Elionor de Portugal. Del nou matrimoni amb Elionor de Sicília nasqué un fill mascle, Joan (1350), fet que posà fi al problema successori a la vegada que el problema de la Unió havia restat definitivament resolt amb la batalla d’Épila (1348). L’aliança amb Venècia contra Gènova dugué a la important batalla naval de Constantinoble (1352), i l’any següent la cort de catalans a Vilafranca del Penedès atorgà importants contribucions per a la lluita, amb la condició que Bernat de Cabrera, que amb el temps havia d’adquirir un gran ascendent sobre el rei, dirigís les operacions militars. El mateix Pere hagué d’acudir a Sardenya a sufocar la revolta de l’illa atiada pels genovesos; ocupada la vila de l’Alguer després d’un llarg setge (1354), fou repoblada totalment de catalans. Al nou esforç que representà per al país la guerra dels Dos Peres amb Castella (durant la qual hom arribà fins i tot a situacions de perill per al Principat, com l’atac, rebutjat, de la poderosa esquadra castellana comandada pel seu rei davant Barcelona desprotegida, el 1359) s’afegiren noves fams i epidèmies, i un terrible flagell de llagostes assolà Catalunya el 1358. La pau interior fou pertorbada, a més, per les lluites entre Bernadí (Bernat III) de Cabrera i el vescomte de Rocabertí, d’una banda, i l’infant Ramon Berenguer, comte d’Empúries, el comte d’Urgell i el vescomte de Cardona, de l’altra. A la cort de Cervera del 1359 fou acordat de realitzar el primer cens del Principat de què hom té notícia, els resultats del qual han arribat molt incompletament, però, pel nou cens acordat a la cort de Tortosa del 1365 (104 069 focs), i que sembla que representa una disminució del 10% respecte al primer, hom pot calcular que donà uns 116 000 focs (uns 522 000 habitants); suposant que la mortalitat produïda per la pesta negra fos d’un 25%, hom pot deduir que la població del Principat era, amb anterioritat a aquesta, de l’ordre dels 700 000 habitants. El despoblament, que s’accentuà en les generacions següents, és la base de la decadència catalana i donà lloc a importants canvis socials, econòmics i humans: la muntanya (Vall d’Aran, Pallars, Alt Urgell, Andorra, Capcir, Berguedà i Solsonès) i el sector meridional (Garrigues, Priorat, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Baix Ebre i Montsià) perderen una gran part de la població i tornaren al bosc i a l’erm. El 1362 hi hagué a Catalunya una nova epidèmia de pesta que atacà especialment gent molt jove, anomenada “la mortaldat dels infants”, i encara en 1370-71 una altra epidèmia, dita de “les mortaldats mitjanes”, devastà el país. Amb l’assassinat de l’infant Ferran per ordre de Pere III (1363) el marquesat de Tortosa revertí a la corona. L’any següent Bernat de Cabrera fou processat a Barcelona, en relació amb el curs de la guerra amb Castella, i condemnat a mort. Les companyies de Bertrand Duguesclin, de pas vers Castella, acamparen al voltant de Barcelona (fi del 1365 i començament del 1366) i contribuïren a la fi de la guerra a la batalla de Montiel (1369), bé que la tensió continuà amb el nou rei castellà, Enric de Trastàmara. D’altra banda, la petita noblesa catalana (cavallers i homes de paratge), dirigida per Arnau de Fenollet, vescomte d’Illa, s’enfrontà el 1370 a la gran noblesa i arribà a demanar una representació privativa a les corts, possiblement amb l’acord del rei, que cercava de disminuir el pes dels nobles i els barons capitanejats pels comtes d’Urgell i d’Empúries i pels vescomtes de Cardona i de Castellbò. El 1374 l’infant Jaume de Mallorca, en un intent de recuperar els estats del seu pare, penetrà al Rosselló i al Conflent, i en una campanya d’hostilització i saqueig penetrà pel comtat d’Urgell i arribà fins a prop de Barcelona. El continuat esforç bèl·lic feu que el rei demanés constantment ajuda econòmica a les corts, tan sovint reunides en aquesta època; però, per al país, delmat per les epidèmies, les fams i una quasi ininterrompuda lluita de trenta anys, el sacrifici resultava incomportable. El cens del 1378 donà un resultat de 78 114 focs (uns 350000 habitants), un 25% menys que el del 1365; tanmateix, uns quants anys més tard (entre el 1378 i el 1385) un nou cens donava 83 171 focs (uns 375000 habitants), amb un increment del 7%, sens dubte a causa de l’atenuació de les epidèmies, una temporada de bones collites i un apaivagament dels problemes exteriors. Una gran revolta tingué lloc a l’Empordà (1384), motivada per l’enfrontament del rei amb el comte Joan d’Empúries, gendre seu, enemistat amb la família de la quarta muller de Pere, l’empordanesa Sibil·la de Fortià; l’atribució de la mort de la comtessa d’Empúries a l’ultratge que el rei, el seu pare, li havia infligit, quan intentava de reconciliar-lo amb el seu marit, exasperà Joan d’Empúries, que posà al seu servei una companyia de 500 gascons. Les forces del comte destruïren Gualta, Sobrestany i Sant Feliu de Boada, i assaltaren Torroella de Montgrí. Ullastret fou passat a sang i a foc per les forces reials, mentre Cruïlles, Peratallada i Begur es posaven contra el rei. La host de Barcelona sortí vers el comtat d’Empúries el 25 d’octubre. La presència de mercenaris francesos a Durban, prop de la frontera rossellonesa, motivà una incursió per sorpresa, dirigida per l’infant Joan, que desfeu els francesos. Però l’encàrrec a Bernat de Fortià, germà de la reina, de l’acció contra el comte d’Empúries motivà la retirada del primogènit, que fou destituït del càrrec de lloctinent dels regnes. El 1385 molts pobles es rendiren al rei. Finalment, després del setge i l’ocupació de Castelló d’Empúries, la revolta fou reprimida, i el comtat fou incorporat a la corona. El 1387, tanmateix, Pere perdonà el comte. La tensió entre el rei i els seus fills Joan i Martí augmentà a causa, principalment, de la reina Sibil·la, i el 1386 Pere intrigà amb els menestrals de Barcelona per desplaçar del govern de la ciutat l’oligarquia governant integrada per amics del primogènit. Pròxima la mort del rei, Sibil·la es refugià a Sant Martí Sarroca, al Penedès, on fou assetjada per una host comandada per l’infant Martí. Mort el rei a Barcelona (gener del 1387), la reina i els seus partidaris foren processats. El nou rei Joan, influït per la seva muller, Violant de Bar, reuní a Barcelona una assemblea de teòlegs que dictaminà a favor de Climent VII en la greu qüestió del Cisma d’Occident. Una altra decisió de Joan fou el revocament de les reformes del municipi barceloní introduïdes pel seu pare, i el 1388 hom restringí la intervenció de les classes populars en el govern municipal. El 1389 es produí una nova invasió al nord de Catalunya per part dels armanyaguesos manats pel germà del comte d’Armanyac, Bernat, que reivindicaven l’herència de Jaume de Mallorca, i arribaren a ocupar Bàscara. Malgrat la reticència de les corts a ajudar financerament el rei, forces catalanes a les ordres de l’infant Martí contingueren els armanyaguesos, que fugiren a l’arribada de les forces del rei i sofriren greus derrotes al coll de Panissars i al pont de Ceret. L’agost del 1391 i sota la influència dels assalts de les jueries andaluses i de València, es produí també a Barcelona l'avalot del call, malgrat les mesures de seguretat que havia pres el consell, i que derivà en una revolta de caire social que no fou sufocada fins el desembre per les forces de Ramon Alemany de Cervelló. Avalots similars es produïren als calls de Lleida, Tarragona, Girona i Perpinyà. Joan I morí anant de caça al bosc de Foixà (1396), deixant el país i la casa reial en una difícil situació econòmica, a la qual havia contribuït la seva pèssima administració. Mentre el nou rei, Martí I l’Humà, es traslladava des de Sicília a prendre possessió dels seus nous regnes, hi hagué al Principat un intent d’invasió per part del comte Mateu de Foix, que al·legava drets a la successió com a gendre de Joan I: havent envaït l’Urgell i el Pallars i arribat prop de Puigcerdà, fou rebutjat. Mentrestant, a Barcelona s’inicià la persecució i el procés del principals consellers de Joan I, entre ells Bernat Metge, a iniciativa dels prohoms barcelonins i amb el consentiment de la reina Maria de Luna, però foren alliberats poc temps després de l’arribada del rei Martí i absolts el desembre del 1398. El rei intentà de sanejar el patrimoni reial, en part amb la concessió als municipis d’una part de la seva jurisdicció en canvi d’importants sumes, i el 1401 fou fundada la taula de canvi de Barcelona, garantida per la ciutat, per tal de fer cara a la crisi financera. També el 1401 era fundat l’Estudi General de Medicina de Barcelona (completat l’any següent amb la Facultat d’Arts Liberals) i eren posades les primeres pedres de l’Hospital de la Santa Creu, que tan lligat aniria als estudis barcelonins de medicina. Durant el govern del rei Martí començà a aguditzar-se el problema dels pagesos de remença, i això motivà una proposta reial que anticipava la solució del 1486. En la fase final del Cisma d’Occident es traslladà a Catalunya la cort papal d’Avinyó (a Perpinyà tingué lloc en 1408-09 el concili de prelats fidels a Benet XIII, que el reconegueren com a papa). L’expedició que aconseguí la pacificació de Sardenya amb la victòria de Sanluri (1409) fou preparada, en part, al Principat, però la mort de Martí el Jove, fill del rei, plantejà el problema successori, que no resolgué el nou matrimoni de Martí I amb Margarida de Prades el mateix any: el 1410 moria el rei sense descendència masculina legítima.
El Compromís de Casp i la nova dinastia dels Trastàmara
Dissoltes les corts aplegades aleshores a Barcelona, el governador general de Catalunya, Guerau Alemany de Cervelló, convocà a Montblanc un parlament alhora que la generalitat designava dotze prohoms per a la direcció dels afers del país. Aquests, juntament amb la ciutat de Barcelona, es dirigiren a Jaume d’Urgell, un dels principals pretendents a la successió, per tal que renunciés a la governació general dels regnes i dissolgués les forces armades que havia concentrat.

Les relacions entre el nou rei i els braços del Principat, especialment el nobiliari, no foren gens cordials: ja des de la primera cort de Barcelona (1416) es plantejaren els problemes de l’extralimitació del poder reial, de la ingerència de castellans a la casa reial i a l’administració, del manteniment de les lleis de la terra i de les reivindicacions dels remences, problemes replantejats a les corts de 1419-20 (Sant Cugat i Tortosa) i a les de 1421-23 (Tortosa i Barcelona), presidides aquestes per la reina Maria de Castella com a lloctinent de Catalunya (el rei era absent des del 1420 a causa de les campanyes de Sardenya, Còrsega i de la primera anada a Itàlia), que hagué d’accedir a les peticions per tal d’obtenir ajut econòmic per a les empreses del rei. La generalitat en sortí reforçada en el seu poder. El braç nobiliari s’escindí en dos bàndols, un de més radical, en l’oposició a l’autoritarisme reial, dirigit pel comte de Pallars, i l’altre, més contemporitzador, dirigit pel comte de Cardona. Aguditzada la crisi de l’economia catalana iniciada el 1420 (en 1427-28, a més, importants zones del Principat foren afectades pels terratrèmols que destruïren Amer i Olot), la cort de Barcelona del 1431 no resolgué els problemes plantejats sobre l’administració de la justícia, les dificultats econòmiques i els remences, bé que el rei obtingué 80000 florins per a l’empresa de Nàpols, per a la qual embarcà el 1432, i ja no tornà més al Principat, el qual restà inicialment sota la lloctinència de la reina Maria. La crisi econòmica fou l’origen de la tensió creada, ja a partir del 1425 en algunes ciutats, especialment a Barcelona, entre els ciutadans, d’una banda, i els mercaders i altres estaments inferiors, de l’altra, que demanaven una major representació al govern municipal. A partir del 1433 i, sobretot, del 1438 es produïren greus incidents a Barcelona, on ja des d’aleshores es formà el partit reivindicatiu anomenat, des de vers el 1450, de la Busca, en oposició al de la classe dominant, anomenat la Biga.
La guerra contra Joan II
L’oposició a Joan II es concretà al voltant de la figura de Carles de Viana, fill del primer matrimoni del rei amb Blanca de Navarra, el qual, desposseït pel seu pare d’aquest regne, s’havia refugiat a la cort d’Alfons IV a Nàpols (que el designà successor de Joan en el seu testament) i que després de la mort d’aquest havia estat confinat a Mallorca. Sense autorització reial, el 1460 Carles desembarcà a Barcelona i fou rebut entusiàsticament per buscaires i bigaires. Joan II, que acceptà inicialment la situació, amb motiu del projecte de matrimoni de Carles amb Isabel de Castella, el cridà a Lleida —on presidia cort— i el feu empresonar (1460). La indignació produïda a Catalunya feu que el rei suspengués la cort, però la generalitat, d’acord amb el Consell barceloní, per tal de fer cara a la situació, creà el Consell del Principat, que convocà parlament per al 8 de gener de 1461, mentre el jurisconsult Joan Dusai dictaminava que el rei havia vulnerat quatre usatges, quatre constitucions de cort i els privilegis de la ciutat de Lleida. El parlament reclamà de Joan II la declaració de la primogenitura universal a favor de Carles; davant la negativa del rei, el Consell del Principat organitzà un exèrcit que, comandat pel comte de Mòdica, s’apoderà de Fraga. El rei capitulà (febrer del 1461), posà en llibertat Carles, reclòs a Morella, i el 21 de juny signà la concòrdia de Vilafranca, que constituí un triomf de la visió constitucionalista i pactista dels catalans: Carles era reconegut com a primogènit i lloctinent perpetu, el rei no podria entrar lliurement al Principat, i hom estructurava el poder a base d’un govern delegat i responsable, de la fiscalització dels funcionaris públics, de la separació de la justícia del poder executiu, i de la designació dels oficials reials amb intervenció dels òrgans representatius. La mort de Carles a Barcelona el setembre del mateix 1461 comprometé la concòrdia: efectivament, malgrat que aquesta preveia el seu germanastre Ferran com a successor en les mateixes condicions, l’infant no tenia aleshores encara 10 anys i era sota la tutela de la seva mare Joana Enríquez, que aviat començà a intrigar amb elements de la Busca per tal de provocar l’anul·lació de l’acord. El 1462 s’inicià la revolta dels remences dirigits per Francesc de Verntallat, amb l’esperança de trobar el suport reial. El Consell del Principat reclutà un exèrcit per sotmetre els remences, alhora que la reina amb el seu fill Ferran es dirigien a Girona esperant de rebre-hi la protecció d’un exèrcit francès, d’acord amb el pacte (maig del 1462) d’ajuda militar de Lluís XI a Joan II en canvi de 200 000 escuts i la cessió dels drets sobirans sobre els comtats de Rosselló i Cerdanya i l’establiment de guarnició francesa a Perpinyà i Cotlliure per tal de garantir aquella suma. A Barcelona havia estat descoberta (abril) una conjuració de la Busca que motivà l’execució del conseller segon Francesc Pallarès i de dos antics consellers en cap. L’exèrcit de la generalitat, comandat pel comte de Pallars, es dirigí a Girona, que li obrí les portes, mentre la reina i el seu fill es refugiaven a la Força Vella (juny), on foren alliberats per les forces franceses de Gastó de Foix (juliol). La generalitat i el consell Barceloní, amb representants dels pagesos i dels senyors, elaboraren, els mesos del començament del 1462, un projecte de concòrdia que, si no hagués estat obstaculitzat pels extremistes i les intrigues reials, hauria permès una solució del problema dels remences molt millor que la que vindria un quart de segle més tard. Alhora, Joan II, que havia ocupat Balaguer i Tàrrega i amenaçava Lleida, i havia estat declarat enemic de la cosa pública (9 de juny) i deposat, derrotà un exèrcit català a Rubinat i convergint amb l’exèrcit francès, s’acostà a Barcelona, que assetjà fins a l’arribada per mar de les tropes del comte de Pallars (octubre). La generalitat havia ofert el mes d’agost la corona a Enric IV de Castella, que l’acceptà i hi envià com a lloctinent Juan de Beaumont, però el seu regnat fou ineficaç, i després de la rendició de Tarragona a Joan II per instigació de l’arquebisbe Pere d’Urrea i de negociar amb Lluís XI i amb Joan II, renuncià a la corona catalana (juny del 1463), que fou oferta (octubre) a l’infant Pere de Portugal, nét de Jaume d’Urgell. El nou rei, Pere IV, desembarcà a Barcelona el gener del 1464 i aconseguí de trencar el setge a què era sotmesa Cervera. Tanmateix, caigueren Lleida i altres poblacions i el seu exèrcit sofrí la greu derrota dels Prats de Rei (febrer del 1465). Les operacions militars continuaren amb èxits alterns, però Pere morí a Granollers el 1466. Poc temps després Tortosa es retia a Joan II. L’elecció de Renat d’Anjou, comte de Provença, nét de Joan I, com a rei, amb vista a afluixar els lligams de Lluís XI amb Joan II, comportà la vinguda (abril del 1467) de Joan, duc de Calàbria i de Lorena, fill de Renat, com a lloctinent seu amb importants reforços militars, amb els quals assetjà Girona, prengué Banyoles, ocupà efímerament tot l’Empordà i entrà solemnement a Barcelona l’agost del mateix any. Dos mesos després infligí una greu derrota, a Viladamat, a l’infant Ferran, després que Joan II havia desembarcat a Empúries. Joan II i Ferran llavors es refugiaren a Tarragona. Després Ferran inicià una campanya vers el nord (ocupació de Berga el setembre del 1468) aprofitant l’anada a França de Joan de Lorena en cerca de reforços. L’exèrcit amb què retornà aquest (maig del 1469) ocupà Girona i altres localitats, i hom planejà l’atac dels reductes muntanyencs de Verntallat. A la seva mort (desembre del 1470), fou designat lloctinent el seu fill bastard Joan de Calàbria, que continuà la pressió contra les forces de Joan II. Però la retirada de les tropes franceses (1471) tornà a inclinar la balança a favor de Joan II, i en aquesta situació, exhaust el país, el bisbe de Girona Joan Margarit aconseguí de fer tornar la seva ciutat a l’obediència de Joan II, seguida per la d’altres poblacions. Aquest dugué a terme dues campanyes simultànies, una contra l’Alt Empordà (que s’allargà fins al juny del 1472), i una altra contra la regió de Barcelona, ciutat que assetjà, alhora que un estol la bloquejava per mar, a partir del novembre del 1471. El 16 d’octubre de 1472 foren acordades a Pedralbes les condicions de capitulació, jurades per Joan II, per les quals hom permetia la sortida de Joan de Calàbria, era atorgat el perdó general (llevat per al comte de Pallars), eren aprovades les actuacions de les corporacions catalanes des de l’empresonament del príncep de Viana, i el rei tornava a jurar les constitucions de Catalunya.
La difícil recuperació després de la guerra civil
La capitulació de Pedralbes (17 d’octubre de 1472) no posà fi, tanmateix, a les operacions militars: l’exèrcit francès ocupava els comtats de Rosselló i de Cerdanya, i el comte de Pallars, les terres del qual havien estat concedides al comte de Foix i vescomte de Castellbò, mantenia als seus estats la rebel·lió contra el rei. Joan II organitzà de seguida una expedició a Perpinyà, on entrà triomfalment l’1 de febrer de 1473; la reacció no trigà: l’exèrcit francès posà setge a la vila l’abril següent, però l’arribada de reforços de tot el Principat i dels altres regnes de la corona catalanoaragonesa, de Navarra i de Castella feu fracassar, de moment, l’acció francesa, i fou signada la pau el 17 de setembre següent (tractat de Perpinyà).

Catalunya dins l’Imperi
A la mort de Ferran II (1516), el govern efectiu de la corona catalanoaragonesa passà al seu nét Carles I (si bé jurídicament pertanyia a la mare d’aquest, Joana la Boja), i durant la seva absència assumí la regència l’arquebisbe de Saragossa Alfons d’Aragó. Carles no jurà com a comte de Barcelona en nom propi i de la seva mare fins el 1519, a Barcelona, on havia anat a celebrar cort amb els catalans.
El redreçament econòmic del darrer terç del segle XVI
El darrer terç del segle XVI, un nou tràfic, esdevingut habitual des del 1577, feu possible la represa d’una part de l’antiga activitat comercial catalana, acompanyada d’un evident redreçament cultural: el transport de metalls preciosos de Sevilla a Gènova (que havia rellevat Anvers com a centre bancari arran de la revolta dels Països Baixos) a través de Barcelona, via Saragossa i Lleida o València i Tortosa, beneficià aquest tràfic. La pau creada a la Mediterrània després de la victòria cristiana de Lepant (1571) (dirigida pràcticament per un català, Lluís de Requesens, lloctinent de Joan d’Àustria, i amb una destacada participació d’altres catalans, entre els quals Joan de Cardona) afavorí, al seu torn, la represa de la producció catalana, però fomentà, tanmateix, l’extensió del bandolerisme, amb concomitàncies amb els hugonots occitans. Les reiterades unions de ciutats per a combatre'l (1565, 1571, 1592) no aconseguiren de dominar-lo: vers el 1592 ja havia cristal·litzat la divisió del Principat en els dos grans bàndols de nyerros i cadells (nyerro, cadell). D’altra banda, al comtat de Ribagorça la revolta dels vassalls, ajudada per bandolers catalans, contra el comte Ferran d'Aragó i de Borja acabà amb la incorporació del comtat a la corona (1591). Els intents d’invasió francesa al Rosselló (1597-98) acabaren, finalment, amb el tractat de Vervins (1598), que posava fi a la guerra amb França. Políticament, es refermà la resistència a les ingerències del poder central (el cas més greu fou l’intent de Felip II de controlar el govern de la generalitat adjuntant a aquesta una divuitena nomenada per ell) i a la pressió fiscal (negativa de la cort del 1585 de pagar el nou tribut de l’ excusat), i s’aguditzaren els conflictes de competència entre autoritats reials i catalanes (un afer entre el lloctinent i la generalitat acabà amb l’empresonament del diputat Granollacs el 1591), sovint exterioritzat per simples qüestions de cerimonial. Igualment s’accentuà el sentiment anticastellà, sobretot a causa dels intents de reforma dels ordes religiosos: imposició, pel lloctinent i el bisbe, de Francisco Maldonado (1575-82) com a general dels mercedaris; expulsió dels monjos catalans del monestir de Montserrat (1585). En definitiva, però, bé que el poder polític s’encarnava cada vegada més a Castella, el retraïment de Catalunya de tota política econòmica i militar imperial la salvà de la gradual decadència econòmica de Castella.
La crisi de les relacions entre el Principat i la cort
Felip III jurà les constitucions a Barcelona el 22 de maig de 1599 i hi celebrà cort, de la qual obtingué el considerable donatiu d’1 100 000 lliures en canvi, no sense moltes dificultats, de signar els capítols i les constitucions relacionats amb el funcionament de la generalitat, l’organització municipal de Barcelona i la defensa de les costes el Principat a càrrec de la generalitat, i de renunciar als quints (cinquena part dels ingressos dels municipis catalans) endarrerits. En el curs del seu regnat, que fou pròdig en la concessió de títols nobiliaris a catalans per tal de consolidar l’adhesió de voluntats a la corona, no es deixaren d’accentuar les tensions entre el Principat i la cort. En dos punts concrets (temptativa reial de recórrer a les finances catalanes per atenuar les dificultats del seu erari, i bandolerisme) les friccions es posaren en evidència: les pressions reials iniciades ja des del 1612 desencadenaren una autèntica alarma el maig del 1620, quan el lloctinent duc d’Alcalá de los Gazules ordenà a Barcelona de pagar els quints des del 1599 (més de 300000 lliures). Una sèrie de factors feien suposar a la corona una Catalunya rica en homes i diners, apta per a una dura política fiscal: la recuperació demogràfica, afavorida per la immigració procedent d’Occitània (la proporció amb la població indígena era d’entre un 10 a un 15%), la poca repercussió demogràfica i econòmica que hi havia tingut l’expulsió dels moriscs el 1610 (un cens d’uns 5000 entre els del Segrià i els de la Ribera d’Ebre, dels quals, gràcies a Pedro Manrique, bisbe de Tortosa, una part restà al país), l’impuls de la producció agrícola (blat, arròs, cítrics, morera, etc.), l’increment de la indústria tèxtil rural, i l’estabilitat monetària des del 1617. L’altre punt de fricció, el bandolerisme, generalitzat a tota la Mediterrània, persistia com a notable factor d’inestabilitat de la societat rural catalana en la divisió entre nyerros i cadells, bandositats alimentades per una població pagesa pobra, que el sistema social i econòmic rural de la masia no absorbia, i per una noblesa rural econòmicament feble, reduïda a viure de les escasses rendes i sense possibilitats d’obtenir càrrecs oficials en l’administració reial i cortesana. Uns altres factors, com la mala retribució de veguers, l’hostilitat envers les autoritats reials, la proximitat de la frontera i les entrades sovintejades dels hugonots d’Occitània, contribuïen també a engruixir-ne les files. Les mesures persecutòries dels lloctinents havien donat resultats minsos (les unions sovint havien estat lloc d’enquadrament dels homes de les mateixes bandositats) i transgredien sovint les lleis i les constitucions catalanes (prohibició de l’ús de pedrenyals el 1603, indult i oferiment de servir els exèrcits reials de Flandes i d’Itàlia el 1611, nova prohibició de l’ús de pedrenyals el 1612); el lloctinent més impopular per les seves mesures anticonstitucionals fou el duc d’Alburquerque (1616-19), que, d’acord amb els sectors burgesos urbans del litoral català interessats per raons econòmiques en la pacificació del país, atacà durament el bandolerisme empresonant encobridors, donant premis als qui contribuïssin a capturar bandolers, segrestant béns, enderrocant castells i executant caps de bandolers (com els germans Tallaferro), i contribuí a atuir fortament el bandolerisme aristocràtic, si bé no assolí de desarrelar el popular, que des del 1618 emergia més i més crític davant la política dels funcionaris reials. En general, els greuges que rebien les autoritats catalanes eren constants: la provisió de dignitats de Catalunya en favor de no naturals del Principat era objecte de protesta el 1612, les diferències entre monjos de la corona catalanoaragonesa i castellans sovintejaren (a Montserrat, el 1612) i Felip III moria en plena disputa entre la generalitat i el lloctinent duc d’Alcalá de los Gazules, que s’havia apoderat de les galeres d’aquella i volia posar la defensa de les costes catalanes sota la vigilància de la marina de guerra reial (1621). Les relacions polítiques entre la generalitat i el Consell de Cent de Barcelona, d’una banda, i la monarquia, de l’altra, a causa de les pretensions fiscals d’aquesta sobre Catalunya, s’enduriren durant el regnat de Felip IV (1621-65). La política imperial que la monarquia mantenia a Europa imposava enormes despeses, i Castella, que fins aleshores les havia finançades en bona part, es trobava exhausta, i l’afluència d’argent americà havia disminuït sensiblement. El primer ministre del rei, Gaspar de Guzmán y Pimentel, comte duc d’Olivares, era partidari d’un programa polític encaminat a obtenir dels regnes no castellans de la corona la màxima contribució en homes i en diners, i el rei, aconsellat per aquest, reuní a cort, a Barcelona, el 1626. La proposta reial de participació catalana en les guerres exteriors hispàniques fou rebutjada amb arguments constitucionals, i els catalans es negaren a concedir el quint (la petició del qual havia estat renovada el 1621), la unió d’armes (participació catalana en la formació d’un exèrcit reial únic i permanent) i l’excusat (dret concedit pel papa a la monarquia, que consistia en els delmes i els drets d’una casa de cada parròquia). El rei, contrariat, abandonà Barcelona sense clausurar la cort (4 de maig), no aprovant, a causa d’aquestes tensions, les mesures proteccionistes de què estava desitjosa i necessitada la burgesia urbana catalana. La cort següent (1632), que es proposava de prosseguir la inacabada del 1626, fou presidida per l’infant Ferran i constituí un nou fracàs, a causa, aparentment, de qüestions de cerimonial. Poc temps després, el 1635, França declarà la guerra a Felip IV; un exèrcit reial fou enviat a la frontera francocatalana i s’imposava la mobilització de la noblesa catalana (usatge Princeps namque) (1637), que aquesta rebutjà per anticonstitucional, per tal com era portada a terme sense la presència del rei. L’establiment d’un exèrcit mercenari sobre el país —ja des del 1626 per a prevenir una eventual invasió del Rosselló— provocà un fort malestar, molt accentuat entre els camperols, obligats a allotjar (allotjament) soldats amb obligacions superiors a les del dictamen dels jurisconsults catalans (1630), a pagar imposts especials per a les despeses de guerra i a veure's sotmesos als reclutaments, els quals camperols tendiren a identificar-se amb l’actitud díscola de les autoritats catalanes respecte a les ordres i els requeriments de Madrid. Les dificultats econòmiques conjunturals (fam del 1631, sequera del 1639) encara enduriren les tensions. El 1634 arribaren noves ordres d’intervenir el quint de Barcelona, i en 1638-40, les rendes de la generalitat. La negativa catalana comportà com a represàlia el trasllat de l’audiència reial de Barcelona a Girona (1634).
La guerra dels Segadors
La caiguda d’Òpol i Salses en mans dels francesos, governades per alcaids no catalans, que es rendiren, sembla, per suborn (1639), accentuà la tensió entre la cort i el Principat, aquest darrer, des del 1638, dirigit per la petita noblesa pirinenca (el canonge de la Seu d’Urgell Pau Claris, president de la generalitat, i el diputat Francesc de Tamarit), grup social que tingué un paper determinant en la guerra dels Segadors i els interessos del qual no coincidien ni amb els de la gran aristocràcia catalana, col·laboracionista amb la monarquia (així el lloctinent, comte de Santa Coloma), ni amb la burgesia urbana, d’actituds polítiques més moderades. Encara que la campanya del Rosselló acabà amb la recuperació de Salses (1640), el rei, temorós de nous atacs francesos, ordenà que l’exèrcit mercenari restés sobre el país, fet que produí greus incidents (Sant Esteve de Palautordera, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Palafrugell, etc.), dels quals la cançó dels Segadors conservà un ressò popular.
©
Catalunya després de la pau dels Pirineus
Publicada la pau dels Pirineus a Barcelona (1660), els catalans sol·licitaren de Felip IV el ple restabliment de llurs constitucions, parcialment suspeses a causa de la guerra, però no assoliren que fos retirada de Barcelona la guarnició forastera, cos armat que provocà aldarulls seriosos, com el produït arran de l’execució del capità Miquel Rius (1666). D’altra banda, al Rosselló, bé que garantides les constitucions per Lluís XIV de França, en la pràctica foren sistemàticament conculcades, i poc després abolides, fet que produí conspiracions gairebé permanents per tal de provocar el retorn dels comtats a llur unió amb el Principat. La creació d’un nou impost sobre la sal (1661) feu esclatar el malcontentament popular; la repressió francesa tendí a descatalanitzar les institucions (església, universitat, administració, etc.) amb la proscripció de les persones afectes al Principat, alhora que encoratjava l’ús de la llengua francesa, fets que multiplicaren l’abast de la revolta: el 1666 es produí la de Josep Trinxeria, Joan Miquel Mestre (dit l’Hereu Just) i Damià Noell, dita dels angelets, afavorida per l’esclat de la guerra de Devolució (1667) i pel nou conflicte hispanofrancès produït per la guerra d'Holanda (1673-78), que afavorí revoltes com la de Vilafranca de Conflent (1674); només la manca d’interès de la cort de Madrid (palesada en no acceptar l’oferiment de retrocessió del Rosselló i la Cerdanya en canvi de Flandes) impedí la reincorporació dels comtats al Principat. El govern de Carles II de Castella i de Catalunya-Aragó assenyalà el moment més baix de la política castellana, coincident amb una profunda depressió econòmica, mentre que a la perifèria peninsular s’inicià una lenta recuperació. La desorientació del govern de la regent Marianna d’Àustria, en mans de favorits poc escrupolosos (el jesuïta Nithard, Fernando de Valenzuela), i aquesta inversió del pes específic del centre i de la perifèria foren la causa que, per primer cop, Catalunya mostrés una tendència a intervenir en la política espanyola, que es manifestà en l’ajut prestat a Joan Josep d’Àustria (1668-69) en el seu primer intent d’aconseguir el poder.
La recuperació de la fi del segle XVII
L’autonomia monetària de Catalunya la protegí contra les batzegades que sofrí en aquest període la moneda castellana i en permeté l’estabilització després de la guerra de Successió. El redreçament econòmic que revela aquesta estabilitat s’inicià durant el regnat de Carles II i assolí una certa consistència vers el 1680, època en la qual aparegueren diverses memòries redactades per grups o individus vinculats a la vida comercial catalana, en les quals hom proposava solucions per millorar-la. Entre aquestes memòries es destacaren el Político discurso... (1681) i el Fénix de Cataluña... (1683), de Narcís Feliu de la Penya. Aquesta recuperació econòmica es feu sentir tant en el terreny industrial com en el comercial i l’agrícola, i afectà no solament Barcelona sinó tot el Principat, en un corrent de descentralització econòmica que arribà, en major o menor grau, a totes les comarques i que fou especialment notable a Mataró, Olot, Solsona, Manresa, Igualada, Reus i Vilafranca del Penedès. La població, delmada per la pesta de 1650-52, augmentà lentament durant la segona meitat del segle XVII, malgrat els entrebancs que representaren les guerres contínues i algunes epidèmies aïllades; amb tot, el 1700 no s’havia recuperat encara el nivell demogràfic del 1625. Les guerres contra França de 1683-84 i de 1689-97, amb la invasió francesa que comportà aquesta darrera (Lliga d’Augsburg), i les revoltes de la ruralia catalana contra els allotjaments militars (1687-88 i 1689-90) no deturaren aquest procés ascendent de l’economia catalana, motiu pel qual els escriptors contemporanis lloaren la llastimosa figura de Carles II (“el millor rei que ha tingut Espanya”, segons Feliu de la Penya), malgrat el seu relatiu respecte a les constitucions del país i de la seva manca d’interès a aplegar corts a Catalunya per a jurar-les. Aquests darrers anys, precisament, Catalunya se sentí força vinculada a la dinastia austríaca, especialment davant el problema successori que plantejà la mort de Carles II (1700), puix que la continuïtat de la monarquia plural dels Habsburg (per mitjà de Carles d’Àustria, fill segon de l’emperador Leopold I) tenia com a alternativa la dinastia borbònica, de tradició absolutista i vinculada a França, totalment perjudicial, per tant, en principi, als interessos polítics i comercials de Catalunya.
El canvi de dinastia i la guerra de Successió
La instauració d’aquesta dinastia borbònica en la persona de Felip V de Castella i IV de Catalunya-Aragó, no topà, a Catalunya, de moment, amb cap resistència activa. Felip V cuità a visitar el Principat, on presidí les corts (1701-02) i jurà totes les constitucions que li foren presentades i autoritzà la tramesa de dues naus catalanes anuals per a comerciar amb les colònies americanes. Emperò, a la pràctica, les constants violacions de les lleis catalanes desmentien aquesta actitud respectuosa; la situació s’agreujà amb el recel de les autoritats reials davant la tempesta que es congriava amb la creació de la Gran Aliança de la Haia (1701), la declaració de guerra d’aquesta a Felip V i a Lluís XIV de França (1702) i la proclamació de l’arxiduc Carles d’Àustria a Viena (1703) com a hereu legítim de Carles II. Catalunya, atreta per la possibilitat de capgirar la seva incòmoda situació dins la monarquia de Felip V i sol·licitada per Anglaterra per col·laborar al triomf de l’arxiduc Carles, s’adherí a la seva causa en signar el pacte de Gènova amb el plenipotenciari anglès, Mitford Crow, i s’integrà, així, als països aliats. Quan poc temps després Carles, amb l’ajut de l’estol anglès, desembarcà a Barcelona, fou proclamat rei amb el nom de Carles III (1705). Des d’aleshores Catalunya fou centre d’operacions del nou rei i secundà els seus intents d’expulsar la dinastia borbònica dels regnes d’Aragó i de Castella (guerra de Successió). La proclamació de Carles com a emperador, en morir el seu germà Josep I (1711), refredà l’interès de la Gran Aliança en la seva victòria; el rei, per tal de coronar-se emperador, abandonà Catalunya; dos anys més tard, en partir-ne la seva muller, l’emperadriu Elisabet, el Principat fou lliurat a l’ocupació per l’exèrcit de Felip V. Aquest, després de vèncer l’obstinada resistència catalana, especialment a Barcelona (setge de 1713-14) i a Cardona, abolí les constitucions de Catalunya, malgrat les dèbils pressions exercides pels anglesos, antics aliats dels catalans, perquè els fossin conservades (Cas dels Catalans).
El decret de Nova Planta
La conquesta armada del Principat permeté a Felip V de subjectar el país a una nova estructura de govern, fortament centralitzada, segons el model francès. Les ciutats rebels, especialment Barcelona, foren severament castigades (pèrdua de les rendes municipals, trasllat de la Universitat de Barcelona a Cervera, etc.). Foren abolides les institucions pròpies del Principat i substituïdes per organismes creats segons models castellans o francesos; les que hom conservà foren considerades com de nova creació. El 1716 fou publicat el text del decret, dit de Nova Planta (decrets de Nova Planta), que regulava la nova situació del Principat; més meditat que els decrets de València i d’Aragó, realitzats en plena guerra, respectà algunes de les característiques del règim anterior, especialment el dret civil català, però vinculà el govern del Principat i àdhuc el de les noves divisions administratives (corregiments) a les autoritats militars. Una sèrie de disposicions complementàries acabaren de precisar, els anys següents, la nova organització administrativa, fiscal i econòmica del Principat.
La instauració del règim borbònic
L’acabament de la guerra de Successió representà la ruptura més radical en la història de Catalunya des de la invasió sarraïna. El 1714 hi hagué una mutació de gairebé totes les institucions: el 15 de setembre el duc de Berwick nomenà una Reial Junta Superior de Justícia i Govern, que presidí l’intendent José Patiño, i una junta de 16 administradors per al govern de Barcelona; el dia següent Patiño llegia el decret d’extinció del Consell de Cent i era llegit el decret de dissolució de la generalitat.

Les transformacions econòmiques i socials del segle XVIII
La política proteccionista, iniciada en 1717-18, i la política monetària adoptada des del 1726 contribuïren a millorar la desastrosa situació econòmica. El tradicional mercat mediterrani fou substituït gradualment pel peninsular, amb aspiracions vers el colonial; la indústria de la llana fou substituïda per la del cotó, la qualitat, per la quantitat. Comerciants catalans (i també metges, cirurgians i altres científics) iniciaren l’emigració vers l’interior. El 1738 Esteve Canals i Guerau instal·lava a Barcelona la primera fàbrica d’indianes, i el 1746 Jaume Finestres publicava la Història de Poblet, esdeveniments que simbolitzen la represa econòmica i cultural del país. Vers mitjan segle, pescadors catalans s’establien a la després anomenada illa Cristina i a Galícia, on crearen una important indústria conservera. Una Reial Companyia de Pesca de Barcelona, que establí factories a la Patagònia, inicià un bescanvi comercial amb aquest país. El 1752, l’acadèmia sorgida a Barcelona el 1729 com a successora de l’Acadèmia Desconfiada esdevingué l’Acadèmia de Bones Lletres, amb el castellà com a llengua habitual. A la fi del seu regnat, Ferran VI (1758) autoritzà una Junta Particular de Comerç, modificada poc temps després per Carles III (1760-63), que tingué un paper important en l’obertura del comerç amb Amèrica i amb el Llevant mediterrani, en la millora del port de Barcelona i en la renovació de l’ensenyament tècnic. Contemporàniament foren construïdes obres públiques importants (pont de Molins de Rei, carreteres de França, València i Madrid). El 1760 els diputats de Barcelona a les corts reunides per Carles III reclamaren les “llibertats” perdudes el 1714; sis anys després, coincidint amb el motí de Squillace, aparegueren pasquins subversius a Barcelona. L’expulsió dels jesuïtes el 1767 provocà la decadència de la Universitat de Cervera. L’any següent el rei ordenà que l’ensenyament fos fet en castellà, alhora que ordenava a les cúries eclesiàstiques i a l’audiència que redactessin les sentències en castellà (i no en llatí). La implantació de les quintes el 1773 produí una commoció a tot el país, especialment a Barcelona, on l’oposició entre el poble i la tropa provocà morts i ferits. Malgrat la contemporització inicial del govern, fou substituït el capità general i instituïda una Junta de Govern del Principat per tal de reforçar l’autoritat, alhora que hom enderrocava els portals de la Boqueria i de la Canuda per tal de facilitar els moviments de la cavalleria dins la ciutat. L’autorització de comerciar directament amb Amèrica concedida el 1778 als ports de Barcelona i dels Alfacs, entre d’altres de peninsulars, feu que, a la lenta capitalització que hom anava obtenint amb els avenços de l’agricultura, l’extensió dels conreus, l’ampliació dels regadius i, especialment, amb l’explotació de la vinya, s’afegís la més ràpida acumulació dels capitals procedents del nou corrent comercial i que s’incrementessin les indústries, especialment la tèxtil. El 1779 hi havia a Barcelona 25 fàbriques d’indianes i 9 de teixits de llana, amb més de 3000 obrers; el 1792 la indústria cotonera catalana n'ocupava 80000, i vers la fi del segle Catalunya exportava de sis-cents mil a set-cents mil parells de sabates a la resta de la Península i a Amèrica. L’exportació beneficià també la indústria del cuir en general, la del vidre i la fabricació d’aiguardents i d’armes, vestuari i guarniments per a l’exèrcit (especialment durant les guerres amb Anglaterra i Portugal). La població fou avaluada, el 1787, en 814 412 habitants, més del doble que en 1717-18. L’escassetat de collites, d’altra banda, general a bona part d’Europa, del 1788, donà lloc a un notable encariment del pa i d’altres queviures, cosa que provocà un greu avalot a Barcelona, conegut amb el nom de Rebomboris del Pa (28 de febrer i 1 de març de 1789), durant el qual la tropa hagué de fer cara al poble, disposat a incendiar diversos edificis públics. Malgrat la intervenció del bisbe, que aconseguí l’abaratiment del pa, l’avalot continuà. El 2 de març fou iniciada la repressió (6 execucions i 90 deportacions). Hi hagué també avalots a d’altres poblacions, com Vic i Mataró. Aquests fets revelen una activitat subversiva i, en part, anticlerical del subproletariat barceloní, alhora que les classes dirigents tenien una certa influència de la Il·lustració. Altrament, al camp, tant els dirigents com el poble es mantingueren en una actitud més tradicional. Malgrat això, ja des del 1765 el conflicte de la rabassa morta creà tensions entre propietaris i conreadors, especialment al Vallès, el Baix Llobregat i el Penedès, tensions que augmentaren des de la sentència del 1778, favorable als propietaris, i des del 1793 tingueren lloc actuacions col·lectives dels rabassaires.
De la guerra Gran a la guerra del Francès
El procés de la Revolució Francesa provocà la immigració de francesos a gran escala a través de l’Albera, ja des de l’octubre del 1789, i, especialment a la primavera del 1791, d’eclesiàstics, inclosos alguns bisbes; aquests immigrats influïren fortament les classes benestants i contribuïren al desenvolupament d’alguns oficis i tècniques. La guerra declarada entre la Convenció i la monarquia borbònica d’Espanya tingué aviat com a escenari les terres catalanes frontereres entre ambdós estats.
La nova aliança amb la França del Directori i la guerra amb Anglaterra donaren lloc, però, a una forta depressió econòmica. Però amb la pau del 1802 reprengué el desenvolupament de la indústria (el 1804 era instal·lada la primera màquina de vapor sota la direcció de Francesc Santponç), mentre noves càtedres (química, botànica, agricultura i mecànica) eren creades per la Junta de Comerç. La política imperial de Napoleó motivà una nova entrada d’un exèrcit francès a Catalunya el 9 de febrer de 1808 sota el comandament del general Duhesme, que, arribat a Barcelona, ocupà per sorpresa la Ciutadella i després Montjuïc. El castell de Figueres fou ocupat poques setmanes després. Proclamat Josep Bonaparte rei d’Espanya a Madrid, per Catalunya s’estengué la insurrecció, el senyal de la qual fou donat per Lleida l’1 de juny en negar l’entrada al regiment espanyol d’Extremadura enviat pel govern de Madrid, alhora que a Manresa, després de la simbòlica crema del paper segellat, es formava una junta que, a Lleida, esdevingué (18 de juny), en nom de Ferran VII, Junta Superior de Govern del Principat, amb representants de tots el corregiments. Les forces que Duhesme envià per fer cara a la situació foren derrotades al Bruc (6 de juny) pels sometents d’Igualada, Manresa, Santpedor i Sallent, i novament a Martorell i al Bruc (13 i 14 de juny), aquesta vegada amb l’ajuda de forces regulars passades a la rebel·lió. La Junta Superior nomenà capità general el governador de Maó, marquès de Palacio, que aportà 6000 homes i que fou aviat substituït pel capità general de Mallorca, Joan Miquel de Vives. L’arribada de Saint-Cyr amb el setè cos d’exèrcit napoleònic comportà l’ocupació de Roses i les derrotes de Cardedeu i de Molins de Rei, que obligaren les forces de la Junta que assetjaven Barcelona a retirar-se en desordre vers Lleida i Tarragona. Aquesta fou posada en estat de defensa pel nou capità general de la Junta, el suís Reding, que no pogué evitar, tanmateix, la victòria de Saint-Cyr al pont de Goi, prop de Valls (febrer del 1809). Girona caigué (fou ocupada pels francesos després d’un setge de 6 mesos i mig) el desembre del mateix 1809, i aviat caigué Hostalric, cosa que deixà lliure el camí entre Barcelona i França i facilità la presa de Lleida (maig del 1810), de Mequinensa (maig) i de Tortosa (gener del 1811). Tarragona, que havia acollit la Junta Superior (un motí popular havia nomenat nou capità general el marquès de Campoverde), fou atacada per les forces del general francès Suchet pel maig; caigué el 28 de juny i fou víctima d’un cruel saqueig. Mentrestant, Saint-Cyr havia exigit, a la zona ocupada per les forces napoleòniques, el jurament de fidelitat a Josep I (abril del 1809), cosa que provocà, a Barcelona, un complot (vigília de l’Ascensió) que fracassà (8 persones foren ajusticiades a la Ciutadella). Després de la presa de Girona el general Augereau fou nomenat per Napoleó governador general de Catalunya, d’acord amb el decret que segregava la zona de l’esquerra de l’Ebre de la corona de Josep I. Augereau, per tal d’atreure's els catalans, publicà una amnistia, repatrià els presoners i declarà el català llengua oficial; tanmateix, només una minoria d’homes d’esperit progressista (Tomàs de Puig, Antoni de Ferreter, Josep Pujol i Marc, Josep Garriga) cregué que sota Napoleó Catalunya podria sortir del seu endarreriment i col·laborà amb Augereau en la nova administració. Ocupat Montserrat pels francesos (juliol del 1811), la Junta es traslladà a Solsona i a Berga; el nou capità general Lacy, tot i les seves rivalitats amb la Junta, millorà la situació militar, que donà un tomb amb les derrotes de Napoleó davant el general anglès Wellington i l’esforç que comportà la seva campanya a Rússia. A les corts convocades per la Junta Suprema de Cadis (setembre del 1810) assistiren 19 diputats del Principat, entre els quals Ramon Llàtzer de Dou, primer president, Antoni de Capmany i Felip Aner d’Esteve (aquest arribà a reivindicar per a Catalunya els antics privilegis). Mentrestant, Napoleó annexà, de fet, el Principat a França (gener del 1812) i el dividí en quatre departaments, establí el règim civil francès i l’administració comuna; els alts càrrecs foren detinguts per elements francesos. Les forces napoleòniques, però, s’anaren replegant durant el 1813, i el govern fou reprès pels militars. Suchet, que havia hagut d’evacuar Aragó i el País Valencià, assumí el comandament militar i civil de Catalunya. Establert un enllaç entre les forces antinapoleòniques i les angleses i sicilianes, hom constituí unitats mixtes. Retornada per Napoleó la corona espanyola a Ferran VII, aquest travessà l’Albera el 22 de març de 1814 i els francesos abandonaren el país el maig del mateix any. L’ocupació francesa, tanmateix, havia contribuït a la presa de consciència col·lectiva: n'és un exemple significatiu l’obra de Josep Pau Ballot, que redactà (el 30 d’agost de 1814) l’epíleg a la seva Gramàtica i apologia de la llengua catalana, iniciada el 1810.
La fi de l’Antic Règim
Ferran VII, per Catalunya, retornà a la península Ibèrica (22 de març de 1814), després de viure 6 anys d’exili a França, mentre els seus súbdits combatien les forces napoleòniques. Pel maig abolia la Constitució de Cadis i anul·lava les reformes liberals dutes a terme, instaurant de nou l’absolutisme de l’Antic Règim (1814-20). Aleshores, el liberalisme avançà per la via clandestina, en especial entre la burgesia, fabril i comercial, i entre els grups militars: així, el 1817 es produí la frustrada conspiració del general Lacy, que fou afusellat. A les ciutats catalanes es rebé amb entusiasme la nova del pronunciament liberal de Riego (gener del 1820), i l’acció dels fabricants i dels menestrals contribuí decisivament al triomf del constitucionalisme (1820-23). Hom obligà a dimitir el capità general Castaños (11 de març de 1820), i un grup heterogeni on figuraven hisendats i fabricants es feu càrrec del poder. Naixien les societats patriòtiques i les milícies ciutadanes. Al camp, però, on predominava una clerecia tradicional, aparegué un moviment absolutista, el reialista, alhora oposat al liberalisme i a la centralització: iniciada l’activitat de les partides a l’estiu de 1821, l’any següent la major part del camp català era a les mans dels reialistes, que constituïren, a la Seu d’Urgell, una regència que deia governar en nom de Ferran VII, i de la qual formaven part l’arquebisbe de Tarragona i el baró d’Eroles. Encara que les tropes liberals, manades per Espoz y Mina, posaren fi a l’aixecament tradicionalista, no pogueren aturar els Cent Mil Fills de Sant Lluís (abril del 1823), que, enviats per les potències de la Santa Aliança, restabliren Ferran VII en la totalitat dels seus drets com a monarca absolut. Barcelona fou l’última plaça a caure en mans dels francesos (novembre del 1823) i el darrer bastió de la resistència liberal. Catalunya ocupada, el baró d’Eroles es feu càrrec de la capitania general, on el substituí el marquès de Campo Sagrado. Restablert per segona vegada l’absolutisme, el rei perseguí els liberals (els més destacats dels quals emigraren a Anglaterra), al mateix temps que feia front als reialistes descontents (els malcontents). Aquests es revoltaren al camp: la insurrecció s’inicià al Baix Ebre, a l’agost del 1825, i s’estengué per tot Catalunya, i arribà al seu cim a l’estiu del 1827, quan els insurrectes prengueren Manresa i constituïren una junta. L’aixecament fou tan fort, que obligà Ferran VII a traslladar-se a Catalunya per pacificar els malcontents (al mateix temps que, per congraciar-se els fabricants, portava un decret que establí el proteccionisme per a la indústria tèxtil). En no aconseguir la rendició voluntària dels insurrectes, el nou capità general, el francès Charles d’Espagnac, comte d’Espanya, s’encarregà de la repressió d’aquests i de la persecució dels liberals, instaurant un veritable règim de terror (1827-32). Malalt el rei, i evolucionant el govern cap a formes moderades de liberalisme, Llauder (nascut a Mataró) substituí el comte d’Espanya en la capitania general (desembre del 1832) i inicià una política d’atansament als liberals i de vigilància dels voluntaris reialistes, que, des de la mort de Ferran VII, promovien un nou aixecament, ara en nom del pretendent Carles. Els carlistes constituïren la Junta Governadora del Principat, mentre, a les ciutats, burgesia, menestralia i proletariat es decantaven cap al liberalisme, moderat o progressista, i, des del 1840, democràtic i republicanitzant.
La revolució burgesa
Els liberals catalans reberen malament l’Estatut Reial (abril del 1834), de Martínez de la Rosa, carta atorgada, a mig camí entre l’absolutisme i el constitucionalisme. Això i el creixement de la insurrecció carlina llançà el proletariat urbà i la milícia nacional cap a una línia més radical (revolució de juliol de 1835), durant la qual foren cremats un bon nombre de convents (“nius d’absolutistes”, segons la mentalitat de l’època), acció condemnada per la burgesia industrial, que, tanmateix, adquirí a preu baix finques eclesiàstiques en alguna de les quals, a Barcelona, hom instal·là fàbriques tèxtils. Poc temps després, els fets revolucionaris de Barcelona (on fou cremada la fàbrica Bonaplata) conduïren a la formació de la Junta Auxiliar Consultiva (10 d’agost de 1835), on predominaven els elements radicals del partit progressista, i que es transformà en Junta Provisional Superior Governativa del Principat de Catalunya (9 de setembre de 1835), que actuà decisivament contra els carlins, armant les milícies nacionals i imposant contribucions de guerra; dugué també a terme una tasca cultural, restaurant l’Acadèmia de Bones Lletres i fundant una biblioteca pública (l’actual de la Universitat) amb els llibres dels monestirs dissolts, i aconseguint el trasllat de la Universitat de Cervera a Barcelona. Dissolta aquesta Junta, en arribar a Catalunya el nou capità general Espoz y Mina (21 d’octubre de 1835), hom fundà una Junta d’Armament, formada per 8 membres, dos per a cada província catalana, per continuar la lluita contra el carlisme, que des del 1837 tenia a Berga la seva Junta Governadora del Principat. Al començament del gener de 1836, un batalló de la milícia barcelonina, dit de la Brusa, format en gran part per obrers, tractà infructuosament de restablir la Constitució del 1812, i ho tornà a intentar al gener de l’any següent. Mort Espoz y Mina, el substituí Ramon de Meer —barceloní que havia format part de l’estat major del comte d’Espanya—, que afavorí decisivament el partit moderat declarant l’estat de setge a Catalunya (4 de setembre de 1837), ocupant militarment Barcelona (14 d’octubre) i desarmant la milícia, de predomini progressista. Meer creà el Consell Superior Central de Catalunya (1 d’agost de 1837) per reduir els carlins, que des dels nuclis muntanyencs dels Pirineus i del Maestrat amenaçaven seriosament les viles liberals, organitzant un front que anava d’Avià a Ripoll —i que tenia per centres Solsona, Cardona i Berga—, bé que fracassaren en intentar de conquerir Puigcerdà, la Seu d’Urgell i Ripoll. A la fi del 1839, els carlins havien deixat d’ésser un perill greu al Principat, però continuaren lluitant al Maestrat fins el juliol del 1840, dirigits per Cabrera. A les eleccions de gener del 1840, els progressistes guanyaren a les províncies de Girona, Lleida i Tarragona i a la ciutat de Barcelona (encara que no a la província). Pronunciats els progressistes, i arribat el seu cap, Espartero, al poder, amb càrrec de regent, Catalunya visqué una etapa d’aldarulls politicosocials: l’època de les “bullangues”. La classe obrera iniciava, aleshores, la seva etapa associacionista. Al Principat la revolució industrial s’havia iniciat als volts del 1832 amb l’aparició de les primeres fàbriques amb màquines de vapor, i es consolidava en la dècada dels quaranta, donant a Catalunya una estructura social ben diferent de l’agrària que predominava a la resta d’Espanya. La burgesia industrial es convertí en classe dominant i hagué de fer cara a les reivindicacions d’una classe obrera naixent. La indústria cotonera, base de la industrialització, era concentrada a la província de Barcelona. Les antigues màquines, les berguedanes, foren substituïdes per les més modernes mulgènues (mule-jennies), contínues i selfactines. Tot i aquest procés industrialitzador, els menestrals i els botiguers continuaren tenint un pes específic notable. La burgesia pogué construir els seus organismes rectors, grups de pressió econòmica: ja en el Trienni Liberal actuà una Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó, que dirigí les primeres campanyes proteccionistes; posteriorment aparegueren l’Associació Defensora del Treball Nacional (1839) i l’Institut Industrial d’Espanya (1840), i, el 1847, la Junta de Fàbriques, el primer president de la qual fou Joan Güell i Ferrer, fundador de l’Institut Industrial de Catalunya (1848), on figuraven Figuerola i Sol i Padrís. A partir del 1835 es començà a difondre el socialisme utòpic, especialment les doctrines de Cabet i de Saint-Simon, per mitjà del sector progressista i, després, democràtic (Abdó Terradas, Narcís Monturiol). L’obrerisme, d’altra banda, visqué anys difícils, car només pogué actuar a la llum pública en les etapes de predomini del partit progressista (1840-43 i 1854-56): hom constituí sindicats i caixes d’ajuda mútua, reivindicà el dret d’associació i defensà la doctrina cooperativista com a mitjà per a aconseguir la desaparició de la propietat privada. Mentrestant, la burgesia industrial s’oposava a la tasca de centralització governativa i a la política lliurecanvista. I el 1840 naixia el partit democràtic, que, prenent caràcter republicà, obtenia audiència en el món obrer i entre la petita burgesia. El 13 de novembre de 1842 començà a Barcelona un aldarull contra els burots, que derivà en aixecament contra Espartero i obligà l’exèrcit a replegar-se a Montjuïc. Tres dies més tard nasqué una junta popular, presidida pel republicà Carsy, que trobà el suport dels elements del poble, la Patuleia. Aquesta junta fou destituïda (27 de novembre) pels elements barcelonins d’ordre, que intentaren negociar amb el capità general Van Halen, que exigí la rendició incondicional de Barcelona. Aleshores, sorgí una nova junta, dirigida per Gaviria, dominada també per la Patuleia, que continuà la resistència. Barcelona fou durament bombardejada des de Montjuïc (3 de desembre) i ocupada per l’exèrcit. Espartero derrotà Barcelona, però no aconseguí de sotmetre el país, que s’aixecà de nou l’any següent: la rebel·lió s’inicià a Reus, el 27 de maig —confluint amb la revolta contra Espartero a tot Espanya—, i s’estengué pel Principat. El Moviment “centralista” (partidari de la creació d’una junta central representant de les diferents juntes revolucionàries) era enemic del centralisme. Hom aconseguí de fer caure Espartero, l’enderrocament de les muralles de Barcelona i el restabliment de la milícia nacional. Però el nou govern madrileny dissolgué les juntes (1 d’agost) i desarmà els milicians: a Barcelona, aquests lluitaren contra els militars (setembre del 1843) en l’aixecament de la Jamància, i constituïren una Junta Suprema que reclamava un govern democràtic. Finalment, a mitjan novembre, hom posava fi a la resistència, encara que Figueres, darrer baluard dels “centralistes”, no es rendí fins al gener del 1844.
De la reacció moderada a la República
Des del 1843 i fins a la Revolució del 1868, exceptuant el període 1854-56 (el Bienni Progressista), els moderats dominaren la política espanyola. El govern assajà de provincianitzar Catalunya, desenvolupant la xarxa administrativa centralista: primer esquarterant-la en quatre províncies, introduint després la guàrdia civil, bandejant el català de l’escola, de la universitat, de l’església i de l’administració, imposant el reclutament militar (les quintes), intentant d’uniformar el dret civil. Aquesta política centralitzadora provocà el descontentament popular, que cristal·litzà en la insurrecció 1846-48 (la guerra dels Matiners), iniciada al camp, on lluitaren agermanades partides (els “trabucaires”) de carlins, demòcrates i republicans. Els matiners ocuparen Cervera i Terrassa, però foren dominats pel sometent al començament del 1848. Durant el breu període en què els progressistes estigueren al poder (a partir del juliol del 1854), a Catalunya es visqué una rebrotada del problema social, amb l’oposició obrera a les selfactines i amb la lluita per aconseguir el dret d’associació. Al gener del 1855 naixia la Junta Central de Directors de la Classe Obrera, que aplegava els representants de societats obreres de tot Catalunya. El juliol d’aquest mateix any es declarava una vaga general —la primera de les que tingueren lloc a Espanya— demanant la creació de jurats mixtos i la limitació de la jornada de treball, així com el dret que els obrers poguessin ingressar en la milícia nacional. Bandejats els progressistes del poder, el juliol del 1856, l’obrerisme hagué de tornar a la clandestinitat. El partit democràtic guanyava influència, especialment a l’Empordà i a Barcelona. Hi hagué catalans que s’integraren a la política madrilenya o a la vida del ''pronunciamiento', com Pi i Margall, Figuerola, Prim. Progressistes i demòcrates participaren, en 1865-66, en conspiracions i frustrats aixecaments per a destronar Isabel II. Pel gener del 1867, Vicenç Martí (el Noi de les Barraquetes) dirigia una insurrecció republicana. Finalment, les tasques conspiratives donaren llur fruit, i, al setembre del 1868, l’aixecament militar iniciat a Cadis aconseguí de derrotar les tropes isabelines i de destronar la reina. Es formaren a tot Catalunya juntes revolucionàries, moltes d’elles de predomini republicà. A Barcelona hom inicià l’enderrocament de la Ciutadella, símbol del poder borbònic i de la pèrdua de les llibertats catalanes, i es decidí la dissolució del cos de mossos d’esquadra. Tanmateix, amb un acte de força, es constituí a Madrid un govern provisional que ordenà la desaparició de les juntes revolucionàries i el desarmament de les milícies i els voluntaris. Naixia a la vida pública el partit federal, que intentaria d’impedir, sense aconseguir-ho, l’aprovació d’una constitució monàrquica (la del 1869), per mitjans parlamentaris i amb l’aixecament de setembre-octubre del 1869, que trobà ressò al País Valencià, Aragó i Andalusia. Amb les llibertats democràtiques garantides en la constitució del 1869 (la primera amb sufragi universal), l’obrerisme es reconstituí: es fundà la Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona (1869), que canvià el seu nom pel de Centre Federal. L’obrerisme es mostrà favorable al republicanisme federal fins que, a partir del congrés obrer de Barcelona (el primer amb participació de societats obreres d’altres indrets de l’estat), del 1870, començà a difondre's el pensament anarcosindicalista, de base bakuninista. En aquest congrés es fundà la Primera Internacional espanyola, partidària del socialisme col·lectivista, de l’apoliticisme i del sindicalisme. El federalisme es convertí en el corrent ideològic dominant a Catalunya: propugnava la desaparició de l’estat centralista i la creació d’una sèrie de regions federals que coincidien amb les antigues regions històriques de la península Ibèrica. Federals i obreristes refusaren la monarquia d’Amadeu I (1870-73), i una volta proclamada la Primera República (febrer del 1873) es disposaren a ampliar llurs principis. Una nova insurrecció carlina, iniciada el 1872, feu impossible la vida normal del nou règim, que, a més, hagué d’afrontar una insurrecció cantonalista al País Valencià, a Múrcia i a Andalusia, que no tingué ressò a Catalunya, on en diverses ocasions hom sol·licità la proclamació d’un estat federal, l’Estat Català.
La Restauració
Quan el general Pavía dissolgué les corts republicanes, el gener del 1874, la partida republicana del Xic de les Barraquetes (germà del Noi) intentà infructuosament de plantar cara a les tropes governamentals. L’obrerisme retornà a la clandestinitat, mentre el federalisme perdia un bona part de les forces populars que li havien fet costat.
La Mancomunitat
L’oposició a la guerra del Marroc donà lloc a la Setmana Tràgica (1909), que provocà una virada de la Lliga cap a posicions més conservadores. El 1910, d’altra banda, el grup de Solidaritat Obrera fundà la Confederació Nacional del Treball (CNT), on els sindicalistes i els anarquistes aconseguiren d’aplegar la major part de les forces proletàries del país.

De la crisi social a la crisi constitucional
Catalunya fou el nucli de la segona gran crisi de la monarquia constitucional, provocada per les Juntes Militars de Defensa amb llurs exigències professionals a l’estat (juny del 1917). L’encariment del cost de la vida, d’una banda, i, de l’altra, l’expansió industrial promoguda per la Primera Guerra Mundial, així com l’exemple de la revolució russa, estimularen un ràpid creixement dels sindicats obrers. La CNT firmà amb la UGT —predominant al centre i al nord de l’Estat espanyol— un pacte d’aliança que durà fins el 1920. En produir-se la crisi, la Lliga dirigí contra els partits centralistes turnants una coalició més àmplia que la del 1906, puix que s’hi afegiren Lerroux, Melquíades Álvarez i àdhuc els socialistes. Pel juliol l'Assemblea de Parlamentaris reunida a Barcelona propugnà una reforma constitucional democràtica i una solució autonomista al problema català. La UGT i la CNT secundaren aquest moviment amb una vaga general revolucionària que fou reprimida per l’exèrcit, fidel, en darrer terme, al règim establert. Decebuda, la CNT reafirmà la seva actitud apolítica i radical, mentre anava enquadrant la majoria del proletariat i esdevenia, de fet, la central sindical única del Principat. Els republicans catalanistes, com Francesc Layret, es trobaren impotents entre la indecisió i la por de llur base petita-burgesa davant l’onada obrera i el predomini d’un anarquisme irreductible dins la CNT. La Lliga, després d’haver dirigit el moviment democràtic burgès del 1917, pactà amb el règim que volia reformar, i Cambó fou ministre en un govern (1918) de coalició monàrquica, presidit per Antoni Maura. Acabada la Primera Guerra Mundial, i fracassada aquesta primera participació ministerial, la Lliga presentà a les corts un projecte d’estatut d’autonomia votat pels municipis catalans i al qual prestaren suport tots els partits antimonàrquics, que refeien, així, la coalició del 1917. Tots els caps de l’oligarquia política espanyola —àdhuc Maura— formaren un bloc contra el projecte de la Mancomunitat, mentre, d’altra banda, una part de la classe alta catalana afavoria la Unión Monárquica Nacional (1919), que dirigia Alfons Sala i Argemí, fabricant de Terrassa i sempitern diputat d’aquest districte. El febrer de 1919 esclatà a Barcelona la vaga de La Canadenca. Durant mesos fou mantingut l’estat de guerra; la por al fantasma comunista i la crisi econòmica de postguerra induïren la patronal, a la darreria del 1919, a respondre a la vaga amb el locaut per tal de desfer els sindicats. Començaren els atemptats contra patrons i contra els obrers que no obeïen la CNT. La fracció més combativa de la patronal fomentà aleshores el contraterrorisme i el nou Sindicat Lliure anticenetista, fet que obrí l’etapa més sagnant de les lluites socials a Barcelona, on foren comesos 809 atemptats entre el 1917 i el 1922, dels quals 440 contra obrers i 218 contra empresaris i llurs subalterns. Durant la llarga repressió del governador Martínez Anido, que protegí el Sindicat Lliure i perseguí la CNT, Cambó tornà a ésser ministre (1921) d’un altre govern Maura de coalició. A l’acabament del 1920, la fallida del Banc de Barcelona consumà la reculada de la banca catalana davant la forana. La manca d’instruments financers propis per a fer el pas cap a la gran indústria fou un dels principals frens de l’expansió capitalista catalana. La Mancomunitat de Catalunya no aconseguí del govern central un augment dels seus migrats recursos. Així i tot, durant una dècada desenvolupà una important tasca educativa i cultural —Escola del Treball, Escola Industrial, Institut d’Estudis Catalans, Biblioteca de Catalunya, noves escoles Normal i d’Alts Estudis Comercials, etc.—, implantà la xarxa telefònica i fomentà obres públiques, a les quals destinà el 60% del seu pressupost. La col·laboració de la Lliga amb l’oligarquia central produí, el 1922, l’escissió de la minoria d’Acció Catalana, dirigida per un estol d’intel·lectuals de prestigi, i el naixement del grup ultranacionalista d’Estat Català, de Francesc Macià. El govern central alternà la política de repressió indiscriminada del moviment obrera Barcelona amb curts períodes de tolerància. El 1922, després de la caiguda del govern Maura-Cambó i de la destitució de Martínez Anido, la CNT pogué sortir de la clandestinitat, amb els efectius i els quadres dirigents delmats. Semblà que s’anava imposant l’ala moderada, amb el líder sindicalista Salvador Seguí, el Noi del Sucre, però fou assassinat pel març del 1923. El terrorisme groc, que no fou extirpat pel govern, feu ressorgir el terrorisme anarquista.
La Dictadura
La burgesia catalana, trencat l’acord amb l’oligarquia central arran de l’afer dels tractats de comerç del 1923, posà les seves esperances en el cop d’estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, i hi arrossegà la Lliga Regionalista, confiant que la Dictadura faria net de l’agitació social i concediria a Catalunya l’estatut d’autonomia que li havien negat els governs constitucionals. Ningú no sortí a lluitar en defensa d’un parlamentarisme desvirtuat i impotent, que s’havia hagut de sostenir en el caciquisme rural i que, incapaç de la menor autoreforma, havia governat suspenent intermitentment les garanties constitucionals sense solucionar tampoc la desastrosa guerra del Marroc. La Dictadura (setembre del 1923) restablí l’ordre públic, dissolgué la CNT i afavorí el Sindicat Lliure. El doble terrorisme desaparegué. La UGT, molt feble a Catalunya, fou tolerada. Les vagues promeses d’autonomia política foren oblidades pel cap del govern en fer-se càrrec del poder. La Mancomunitat fou suprimida (1925), i la seva obra, alterada. La Lliga, arraconada a l’ostracisme, no participà, tanmateix, en les conspiracions contra el règim. Des del 1926 es produí un fet nou en l’ordre politicosocial: la progressiva confluència de l’oposició obrera i de la catalanista, la direcció de la qual passà de la Lliga de Cambó i de Puig i Cadafalch —partit cada cop més dretista— als grups nacionalistes i republicans, disposats a dialogar i a negociar amb els anarcosindicalistes. Acabada la guerra del Marroc, la indústria tèxtil catalana no superà la crisi que patia, però la construcció i la metal·lúrgia prosperaren per raó de les grans obres públiques dels darrers anys de la Dictadura: Exposició de Montjuïc, metropolitans subterranis de Barcelona, etc. La mitjana anual d’immigrants a Catalunya, que en l’etapa 1911-20 havia estat de 22 500, passà, durant la dècada 1921-30, a 32000 (durant el període republicà baixà a 12 630). Caiguda la Dictadura, la Lliga entrà per tercer cop en l’últim govern de coalició monàrquica, mentre s’organitzava l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), dirigida per Francesc Macià i Lluís Companys. De base fonamentalment petitburgesa, el nou partit triomfà plenament a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931.
La Generalitat
Fou proclamada pacíficament la República Catalana a Barcelona, hores abans que el nou règim s’instaurés a Madrid. Invocant el compromís contret per republicans i socialistes amb els catalanistes en el pacte de Sant Sebastià (1930), el govern de Madrid convencé Macià que reduís la República Catalana a un govern regional o Generalitat, fins que les corts constituents aprovessin un estatut d’autonomia.

La guerra civil
El 17 de juliol de 1936 s’alçà l’exèrcit del Marroc, i el 18 ho feren també moltes altres guarnicions de l’Estat espanyol. El govern es resistí fins a la matinada del 19 a donar armes als militants de la UGT i de la CNT, la qual cosa significava la revolució social.
Ja abans de la incorporació de la CNT al govern, alguns dels seus dirigents havien denunciat els crims comesos enmig del desordre revolucionari. Un cop organitzada amb una certa regularitat la justícia contra els enemics actius de la República, no cessà, però, la proscripció total de l’Església. Els partits burgesos conservadors, com Lliga Catalana, romangueren, de fet, dissolts. En canvi de llur incorporació a l’estructura estatal, els anarquistes assoliren d’institucionalitzar la col·lectivització de les empreses industrials importants i la participació dels obrers en la gestió de les altres pel decret de Col·lectivització i Control Obrer d’Indústries i Comerços, de la Generalitat, el 24 d’octubre de 1936 ( col·lectivització), fruit d’un compromís entre totes les forces republicanes dins el Consell d’Economia de Catalunya. Hom intentà d’organitzar, per primera vegada al món, un sistema socialista descentralitzat, en el qual participessin directament els treballadors amb llur intervenció en la gestió de les empreses i indirectament amb llurs representants en els organismes planificadors i coordinadors; un sistema amb el qual la petita burgesia conservava la propietat i la gestió de les petites empreses comercials i industrials (que ocupaven gairebé la meitat de la població obrera catalana), i en el qual la col·lectivització dels mitjans de producció no comportés fatalment la creació d’una burocràcia i d’una tecnocràcia omnipotents i inamovibles. El sistema restà deficient, a Catalunya, per manca de la prevista institució financera suprema, que amb exaccions sobre els beneficis de les empreses imposés, a través del crèdit, la imprescindible coherència planificadora. A la resta de l’Espanya republicana no es pogué generalitzar la legislació col·lectivitzadora vigent a Catalunya. El 1937 les tensions polítiques foren més profundes al Principat que no a la resta de la zona republicana. El Partit Socialista Unificat de Catalunya —resultat de la fusió, al juliol del 1936, dels diferents grups marxistes, amb excepció del POUM— cresqué rapidíssimament; el mateix succeí amb la UGT, que el 1937 arribà a superar la CNT en el nombre d’afiliats. El prestigi i l’autoritat dels comunistes fidels al Komintern augmentà per llur disciplina interna i llur influència dins l’exèrcit republicà des de la militarització de les milícies; llur postura d’ajornament de la revolució per a després de guanyar la guerra satisfeia una bona part de les classes mitjanes, anticenetistes i receloses davant l’onada proletària. El descontentament per l’augment del cost de la vida i pels retrocessos militars republicans contribuí a l’enfrontament sagnant del maig del 1937, a Barcelona, entre les masses de la CNT, de la FAI i del POUM, d’un costat, i les forces de la policia estatal, el PSUC i l’ERC, de l’altre. El motí, desautoritzat pels caps cenetistes, cessà després de tres dies. Quan, poc després, el cap de govern, el socialista Largo Caballero, es negà a eliminar el POUM —calumniat com a agent provocador a sou del feixisme— i a limitar el poder de la CNT, es trobà en minoria dins el seu consell, a València, davant l’oposició dels republicans, l’ala socialista moderada de Negrín i Prieto i els comunistes, i hagué de dimitir juntament amb els ministres de la CNT. Aquesta era, poc temps després, exclosa també de la Generalitat. El nou govern Negrín obrí una etapa de predomini del PC a València i del PSUC a Barcelona. El POUM fou liquidat, i el seu líder, Andreu Nin, fou assassinat. Privada de la major part dels seus mercats peninsulars i amb creixents dificultats per a aconseguir primeres matèries de l’exterior, la indústria catalana s’adaptà a la producció bèl·lica d’una manera irregular. El cost de la vida es quadruplicà entre el 1936 i el 1938, mentre els salaris només augmentaven dues vegades, com a terme mitjà. La guerra, de fet, ja abans de la derrota republicana, ofegà gradualment la revolució. A l’abril del 1938, en una ofensiva, les tropes del general Franco ocuparen Lleida, arribaren al delta de l’Ebre i tallaren les comunicacions terrestres entre Barcelona i València. Des de l’octubre del 1937 el govern Negrín s’havia establert a Barcelona. A l’agost del 1938 l’estat intervingué la indústria de guerra i l’administració de justícia de Catalunya, malgrat la protesta de la Generalitat. Entre el juliol i el novembre del 1938 es produí la batalla de l'Ebre, on restà desfet un gran contingent de l’exèrcit republicà. A la darreria del desembre començà un ràpida ofensiva motoritzada de les tropes del general Franco sobre Catalunya, i a mitjan febrer del 1939 arribaren a la frontera francesa. Un decret del 1938 havia abolit l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
La vida política sota el franquisme
Tan bon punt les tropes franquistes ocuparen Catalunya començà una duríssima repressió, que comportà milers d’execucions sumàries, empresonaments de republicans i nacionalistes en nombre difícil de precisar, i milers d’exiliats, preferentment a França i a l’Amèrica Llatina (franquisme). L’afusellament del president Lluís Companys (1940) fou el cas més notable d’aquesta repressió de primera hora. Les noves autoritats, amb la col·laboració d’un sector de la burgesia catalana, suprimiren per decret totes les institucions polítiques i culturals catalanes. L’ús del català fou prohibit; la xarxa educativa de la Generalitat desmantellada i milers de mestres sancionats o expulsats de llurs tasques docents; llibres, diaris i d’altres mitjans de comunicació en català —o en castellà si tenien antecedents republicans— foren tancats, prohibits o transformats en òrgans de propaganda del nou règim i tots els símbols esquerrans, republicans o catalanistes foren destruïts i prohibits. Entre els exiliats aviat s’organitzaren nuclis de resistència, com per exemple el Consell Nacional de Catalunya (1939), que pressionaren les potències occidentals perquè aïllessin el règim espanyol; d’altra banda es formaren guerrilles antifranquistes (maquis), que pervisqueren fins el 1960 aproximadament. A l’exili francès nasqué, el 1939, el Front Nacional de Catalunya. La Segona Guerra Mundial empitjorà molt la situació dels nombrosos exiliats catalans a l’Estat francès i a l’Europa central, els quals hagueren de tornar a fugir, o foren empresonats en camps d’extermini nazis o s’allistaren a la resistència aliada. A poc a poc a l’interior de Catalunya començaren a ressorgir cèl·lules d’antics partits i sindicats, en general molt dividits i fragmentats. La tibant situació socioeconòmica interior permeté èxits com la vaga dels tramvies del 1951. Mentrestant, alguns nuclis d’empresaris vinculats a l’antiga Lliga Catalana maldaren per superar la desaparició de les organitzacions específicament catalanes i llur assimilació a les estatals. La Secció de Treball de la Indústria Tèxtil Cotonera (1941) i el Consorci d’Industrials Tèxtils Cotoners (1944) foren dos dels principals intents dels fabricants de teixits per recuperar llur hegemonia industrial a través d’organismes catalans, els quals, d’altra banda, no evitaren que tota l’economia catalana es convertís en subsidiària de l’espanyola i que ambdues es fonguessin. Aquest fet es palesà, per exemple, en la banca, absorbida pels grans bancs estatals; solament el Banco Central establí un consell regional per a Catalunya. La dècada dels anys cinquanta els industrials metal·lúrgics substituïren les iniciatives dels tèxtils i revitalitzaren les velles juntes de comerç. De nou, la recuperació de Catalunya anà lligada fonamentalment a la cultura i a la llengua, amenaçades per la repressió, els programes de castellanització radical i àdhuc l’arribada de noves masses d’immigrants castellanoparlants. Els nuclis col·laboracionistes es castellanitzaren voluntàriament. La recuperació cultural transcorregué sobretot al marge dels organismes públics o oficials. Pioners com Josep M. Cruzet, fundador de l’Editorial Selecta (1946), reprengueren l’edició de llibres en català amb vocació tant de continuïtat com d’actualització. Hom feu cursets semiclandestins d’iniciació i de perfeccionament de la llengua catalana. A partir dels anys cinquanta i especialment dels seixanta nasqueren o reaparegueren diverses institucions culturals, com Òmnium Cultural (1961), molt sovint aixoplugats en entitats catòliques. La revista Serra d’Or, editada pels monjos benedictins de Montserrat —un dels nuclis bàsics de la recuperació cultural d’aquests anys— fou la primera mostra prestigiada arreu d’Europa d’una cultura que reviscolava. Els premis literaris (premi) també fomentaren el conreu literari i aglutinaren els escriptors. A la universitat, sobretot a les facultats de dret, filosofia i lletres i més tard arquitectura, sorgiren nuclis, com l’encapçalat per l’historiador Jaume Vicens i Vives, que trencaren amb la cultura oficial. El fenomen de la Nova Cançó popularitzà aquesta recuperació fins a convertir-se en una de les vies reivindicatives populars. El 1959 TVE instal·là a Miramar (Barcelona) un centre de producció de programes i el 1964 fou emès el primer programa en català (La ferida lluminosa de J.M. de Sagarra). La renovació pedagògica tingué un motor important en l’Escola de Mestres Rosa Sensat, que fou creada el 1965. Aquest redreçament fet a empentes i rodolons fou sistemàticament obstaculitzat per una implacable i indiscriminada persecució governamental. Un aldarull nacionalista (catalanisme) al Palau de la Música Catalana (juny del 1960) en presència de diversos ministres (Fets del Palau) i les campanyes contra el director del diari La Vanguardia, Luis de Galinsoga (afer Galinsoga), o en demanda de bisbes catalans, palesaren el grau de la resistència nacionalista i la brutalitat repressiva de les autoritats, que el 1969 posaren fi a una etapa d’una certa liberalització. La depressió econòmica dels anys quaranta i cinquanta donà pas a una expansió entre el 1960 i el 1973 a remolc de la prosperitat europea, però aquest creixement es produí d’una manera anàrquica i amb fortes desigualtats i deficiències, paleses en l’estructura social (arribada de centenars de milers d’immigrants) i urbana del país. Entre el 1962 i el 1964 hi hagué una revifalla dels sindicats clandestins, que rellançaren el moviment obrer; la unió entre cristians i comunistes originà el naixement de Comissions Obreres a Catalunya (1964), sindicat que arribà a ésser el més fort, al costat de la CNT, la UGT, i la SOC, i sense comptar els organismes obrers confessionals, com la JOC. Els sindicats de classe assumiren a partir d’aquests anys el fet nacional català, la qual cosa els menà a col·laborar amb els partits i forces catalanistes. A la dècada dels anys seixanta començaren a quallar alguns esforços unitaris entre les forces polítiques catalanes: el 1966 fou creat el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), que el dia de la seva fundació protagonitzà la Caputxinada. Pocs mesos després naixia la Taula Rodona, primer organisme unitari de les forces polítiques, que originà altres plataformes polítiques com el Comitè Català per a l’Amnistia, la Comissió Catalana d’Ajut als Presos Polítics, el Comitè Onze de Setembre, etc., i també noves institucions, com ara Agermanament o el Centre d'Informació i Documentació Internacionals de Barcelona. A la fi del 1969 fou creada la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, i al desembre del 1970 sorgí l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals, Professionals i Artistes de Catalunya amb motiu del judici de Burgos contra setze nacionalistes bascs. El 1971 nombrosos partits polítics i forces socials i sindicals fundaren l'Assemblea de Catalunya, que el 1973 absorbí la Taula Rodona. Romangueren fora de l’Assemblea alguns partits, com Convergència Democràtica (amb excepcions personals), Unió Democràtica o Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament), els quals establiren el 1974 un comitè d’enllaç amb l’Assemblea. El 1976 fou creada Coordinación Democrática, que connectava tots els organismes unitaris democràtics d’arreu de l’estat, compresos els catalans. Malgrat l’acció sistemàtica de les autoritats contra l’Assemblea, aquesta reeixí en la mobilització de grans masses en defensa del seu programa.
De la transició ençà
De la fi del franquisme (1975) al restabliment de la Generalitat de Catalunya (setembre del 1977) i les primeres eleccions al Parlament de Catalunya (març del 1980)
La mort del general Franco (novembre del 1975) permeté un tomb en el panorama polític català. Tot i que el primer govern de la monarquia mantingué una actitud repressiva, la vida política saltà al carrer i feu palesa la profunda crisi en què agonitzava el franquisme, que havia afavorit el distanciament del règim d’amplis sectors de la burgesia i de la jerarquia eclesiàstica pocs anys abans. Al desembre del 1975 onze partits catalans formaren el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, organisme en certa manera successor de la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya. Durant aquest temps continuaren, i àdhuc augmentaren, les accions unitàries (Diada de Sant Jordi, commemoració de l’Onze de Setembre a Sant Boi del 1976).
El fracàs d’aquestes negociacions donà pas al president de la Generalitat a l’exili Josep Tarradellas per a crear al febrer del 1977 un òrgan consultiu i assolir el protagonisme de les negociacions amb Madrid, malgrat les reserves d’alguns partits nacionalistes. L’aparició, el 1976, del primer diari en català de la postguerra (Avui) assenyalà un dels moments àlgids del moviment cultural catalanista amb implicacions polítiques. Al mateix temps, a les grans ciutats augmentà la sensibilització davant els greus problemes urbanístics, ecològics i de qualitat de la vida gràcies a la tasca combinada de les associacions de veïns i de les noves generacions d’arquitectes i artistes que es beneficiaren d’una actitud més contemporitzadora dels ajuntaments.
Al llarg dels anys 1976-77 fou celebrat amb gran èxit el Congrés de Cultura Catalana, que analitzà l’estat de la cultura catalana i absorbí l’Assemblea d’Intel·lectuals. Al juny del 1977 se celebraren les primeres eleccions generals en què participaren els partits polítics recentment legalitzats (alguns, com ERC, no ho foren fins més tard). A Catalunya obtingueren majoria els partits d’esquerra i els nacionalistes.
Tots ells eren autonomistes, bé que en grau i estratègia diferents. Al Senat, la coalició unitària Entesa dels Catalans, sostinguda per l’Assemblea de Catalunya, copà gairebé tots els escons reservats a les quatre circumscripcions catalanes. D’altra banda, la gegantina manifestació a Barcelona, l’11 de setembre de 1977, subratllà el suport popular al programa de l’Assemblea de Catalunya. A partir de les eleccions generals, la lluita política se centrà en la recuperació de la Generalitat com a institució de govern i de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Diputats i senadors es constituïren en Assemblea de Parlamentaris, que a través d’una comissió permanent engegà les negociacions amb el govern central.
Després d’unes negociacions dutes a terme per persones com Manuel Ortínez i Carles Sentís, el president Josep Tarradellas anà a Madrid al juny del 1977 i s’entrevistà amb el president Suárez, amb el qual establí una nova línia negociadora directa. Reconeguda finalment per tots la legitimitat del president Tarradellas, que no tornà a Barcelona fins a l’octubre enmig de l’entusiasme popular, i després d’unes complexes negociacions, el govern decretà al setembre el restabliment de la GeneralitatGeneralitat de Catalunya amb caràcter provisional fins a l’aprovació d’un nou Estatut i sota la presidència de Josep Tarradellas, que també fou nomenat president de la Diputació Provincial de Barcelona.
Tarradellas nomenà un consell executiu de concentració amb tots els caps de fila dels principals partits parlamentaris. Poc després començaren els traspassos de competències de l’Administració central a la preautonòmica. A l’estiu del 1978 començaren a Sau els treballs per a redactar un projecte d’estatut nou, diferent del del 1932. Aprovat per l’Assemblea de Parlamentaris, per les Corts Generals (les eleccions generals del març del 1979 havien reproduït l’esquema del 1977 pel que fa a Catalunya) i pel poble català en referèndum a l’octubre del 1979, l’Estatut resultant (Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979), sensiblement retallat en comparació amb el projecte de Sau, entrà en vigor al desembre. Mentrestant, a l’abril s’havien celebrat eleccions municipals que lliuraren els principals ajuntaments catalans a una coalició postelectoral entre socialistes, comunistes i nacionalistes moderats (Pacte de progrés), coalició que més tard trencaren els nacionalistes.
Els governs de Convergència i Unió
Al març del 1980 foren celebrades les primeres eleccions al Parlament de Catalunya de la postguerra. Els nacionalistes de la coalició Convergència i Unió (CiU) hi assoliren la majoria relativa, i el PSC-PSOE esdevingué la segona força de la cambra. Des d’aleshores s’ha repetit la paradoxal situació que dóna en les consultes autonòmiques la victòria als nacionalistes moderats i en les generals al PSC, bé que en aquestes la participació és sensiblement superior.
Un pacte parlamentari entre CiU, CC-UCD i ERC donà suport a un govern monocolor de CiU presidit per Jordi Pujol, i Heribert Barrera (ERC) fou elegit president del nou Parlament. A partir d’aquest moment l’autogovern català actuà en tres direccions: desenvolupament de l’Estatut i creació d’un aparell administratiu autònom, superació de la crisi econòmica i normalització del català. Després de l’intent de cop d’estat del 23 de febrer, l’aprovació (1982) per les Corts Generals, amb els vots dels centristes i socialistes, de la Ley orgánica de armonización del proceso autonómico (LOAPA) per a totes les comunitats autònomes de l’Estat fou considerada per nacionalistes i comunistes com una retallada de l’Estatut d’Autonomia i motivà una gran polèmica a Catalunya.
De la segona meitat de la dècada dels anys vuitanta al 1992, la vida social, econòmica i institucional de Catalunya estigué marcada pels Jocs Olímpics de Barcelona. Designada la ciutat seu olímpica l’any 1986, hom aprofità l’esdeveniment per dur a terme una renovació en profunditat de les infraestructures que, tot i estar concentrades sobretot a la capital, d'una manera o altra repercutiren en la resta del territori. L’excepcionalitat de l’esdeveniment, a més, possibilità unes inversions que els anys posteriors no es tornarien a repetir.
El 1988 Joaquim Xicoy substituí Miquel Coll i Alentorn en la presidència del Parlament, càrrec que aquest havia ocupat des del 1984. Després de les eleccions, es formaren els primers Consells Comarcals, que CiU controlà en la seva major part.
La pèrdua de majoria absoluta d’un PSOE desprestigiat en les eleccions generals espanyoles del 1993 assenyalà l’inici d’un canvi en la relació entre el govern de l’Estat i el de Catalunya, i CiU, sense entrar en un govern de coalició, prestà suport extern a l’executiu socialista en minoria.
Es produí així una certa acceleració de traspassos pendents, especialment en matèria de policia i finançament autonòmics. Paral·lelament, el Partit Popular multiplicà els atacs a CiU pel suport prestat al PSOE, i a Catalunya la secció regional dels conservadors espanyols emprengué amb singular estridència una política de desqualificació sistemàtica de la normalització lingüística i, especialment, de la immersió lingüística (ambdós consensuats per una àmplia majoria del Parlament català), atacs que hom interpretà com un intent de provocar enfrontaments a l’interior de la societat catalana i que alimentaren un clima anticatalà a la resta de l’Estat.
Aquests anys Catalunya no fou aliena a l’onada de casos de corrupció ocorreguts o fets públics a tot l’Estat i que afectaren personalitats del món financer i del mateix govern. En les eleccions autonòmiques del novembre del 1995, CiU perdé la majoria absoluta i el PP esdevingué la tercera força. Tot i això, Jordi Pujol continuà governant en solitari. En la nova legislatura, el socialista Joan Reventós substituí Joaquim Xicoy en la presidència del Parlament.
La victòria del PP liderat per José María Aznar per majoria relativa en les eleccions generals al març del 1996 obligà aquest partit a pactar amb CiU, acords materialitzats en l’anomenat pacte del Majestic. Des d’una posició de suport extern molt semblant a l’exercida respecte al PSOE en l’anterior legislatura, l’acció dels nacionalistes catalans al govern de l’Estat s’orientà sobretot a assolir els nivells macroeconòmics exigits per a l’accés a la moneda única de la Unió Europea, però també a aconseguir noves quotes i nous recursos d’autogovern per a Catalunya, centrats en els mateixos aspectes (traspassos i ampliació de competències, policia autonòmica, sanitat i finançament).
Pel desembre fou aprovada, amb el suport de CiU, el PSC i IC (que sumaven més del 80% dels escons), i el vot en contra del PP i ERC (de sentit diametralment oposat), una nova Llei de política lingüística per a garantir l’ús social del català. Al voltant de la nova llei, als habituals atacs del PP a la política lingüística del govern català se sumaren grups d’ideologia difusament esquerrana, amb la connivència de bona part dels mitjans de comunicació d’àmbit estatal.
Amb el triomf per majoria absoluta del PP en les eleccions generals del juny del 1999, CiU perdé la capacitat d’influir en l’executiu del govern central. El conjunt de reivindicacions per a la millora de l’autogovern i la demanda d’un estat més plural (reivindicat en iniciatives com l’anomenada “Declaració de Barcelona”, constituïda el 1998 entre els partits nacionalistes perifèrics majoritaris de l’Estat, CiU, BNG i PNB) perderen intensitat.
Pel novembre del 1999, en les eleccions al Parlament català el líder socialista Pasqual Maragall no pogué, a causa del repartiment de vots imposat pel sistema de Hondt, assolir la presidència de la Generalitat, tot i superar Jordi Pujol per un escàs marge de vots. El nou Parlament català presentava poques variacions, llevat del fort retrocés en la representació d’IC (3 escons) i, amb menys intensitat, del PP (12). CiU assolí majoria relativa (56), seguida del PSC i Ciutadans pel Canvi (54) i ERC (12). Jordi Pujol formà, de nou en minoria, el seu sisè govern.
El projecte acusadament espanyolitzador i recentralitzador al qual es llançà el PP d’Aznar en la nova legislatura (amb el rerefons de la recrudescència del terrorisme d’ETA, a Catalunya especialment greu entre el final del 2000 i el començament del 2001, que foren assassinats dos regidors del PP, un policia municipal i l’exministre socialista Ernest Lluch) donà lloc molt aviat a tensions amb el govern, els partits i la societat catalans que afectaren tant aspectes simbòlics com econòmics i polítics.
Entre els aspectes simbòlics sobresortiren el decret de les matrícules, que unificaven aquests distintius per a tot l’Estat; la reivindicació de seleccions esportives catalanes i la polèmica dels anomenats Papers de Salamanca (documentació confiscada a la Generalitat de Catalunya per l’exèrcit franquista a la fi de la Guerra Civil i dipositada a l’Archivo Histórico Nacional de Salamanca, reclamada des de Catalunya). Entre els aspectes econòmics i polítics foren recurrents les acusacions al govern central d’afavorir, mitjançant una forta concentració dels organismes reguladors, la migració de les seus de decisió empresarial i institucional a la capital de l’Estat, el volum insuficient d’inversió pública estatal en infraestructures a Catalunya (qüestió relacionada amb el debat crònic sobre el finançament autonòmic i també considerada un greuge comparatiu, i la pèrdua de pes econòmic de Catalunya en el conjunt espanyol) i el fet d’envair competències autonòmiques.
Al mateix temps, el suport extern que el govern de CiU rebé dels diputats del PP al Parlament generà les crítiques de la resta de partits de l’oposició, que desembocaren en la presentació, a l’octubre del 2001, d'una moció de censura del PSC, que fou derrotada.
El govern català s’hagué d’enfrontar també a les protestes que reclamaven una millora de la sanitat i de l’ensenyament públics, al malestar que generà en el petit comerç la liberalització parcial i progressiva dels horaris comercials i a la campanya per a la supressió dels peatges de les autopistes (que reflectien, indirectament, un greuge comparatiu en relació amb la resta de l’Estat). En consonància amb l’augment de la immigració del Tercer Món, es produïren brots de racisme i de comportament xenòfob que, juntament amb les dificultats d’integració i l’aparició d’una nova marginalitat, esperonaren un debat públic de vegades envoltat de tensió.
Des del 2001, l’aprovació del Pla Hidrològic Nacional, defensat pel PP i per CiU, generà a les terres de l’Ebre una forta polèmica i mobilitzacions per aturar-ne l’aplicació. Així mateix, s’iniciaren les obres del canal Segarra-Garrigues i s’arribà a un acord pel desplegament dels mossos d’esquadra a l’àrea metropolitana de Barcelona.
A mitjan 2001 s’aprovà el nou model de finançament autonòmic, que comportava un augment dels ingressos percebuts pel govern català (33% de l’IRPF, el 35% de l’IVA, el 40% dels impostos especials i el 100% dels d’energia, matriculació de vehicles i patrimoni, entre d’altres), tot i que tant el volum d’ingressos com el model del finançament continuaren essent qüestionats des de Catalunya. Arran d’aquesta mancança i de la creixent percepció d’una regressió en l’autogovern per la recuperació unilateral de competències duta a terme pel govern central, el novembre del 2002 el Parlament de Catalunya aprovà (amb l’única excepció dels diputats del PP) una moció per a la reforma de l’Estatut d’Autonomia.
Aquesta qüestió, juntament amb altres, com ara la reforma de l’elecció dels Consells Comarcals (en la qual CiU restà en minoria davant la resta de les forces polítiques), dominà el debat polític fins a les eleccions del novembre del 2003 (precedides per les eleccions municipals del maig, en les quals CiU conservà la majoria de regidors, mentre que el PSC continuava implantat als municipis més poblats i ERC, la tercera força més votada, tingué una pujada molt significativa), en les quals, després de vint-i-tres anys a la presidència de la Generalitat, Jordi Pujol es retirà i no presentà la seva candidatura. Els candidats eren Artur Mas (nomenat el 2001 conseller en cap) per CiU, Pasqual Maragall pel PSC, Josep Lluís Carod-Rovira per ERC, Josep Piqué pel PP i Joan Saura per IC-V.
Els governs d’esquerra tripartits
CiU, liderada per Artur Mas i Gavarró, fou un altre cop la força amb més escons (46), tot i que no pas, com passà el 1999, la més votada. L’anomenat pacte del Tinell entre el PSC (42 escons), ERC (23) i ICV (9) deixà la federació nacionalista a l’oposició, juntament amb el PP (15 escons). El 20 de novembre de 2003 Pasqual Maragall i Mira prengué possessió de la presidència de la Generalitat al capdavant d’un govern de coalició de les tres forces. El republicà Ernest Benach fou escollit nou president del Parlament.
A l’inici de la legislatura esclatà la polèmica quan es feu públic que el nou conseller en cap, Josep Lluís Carod-Rovira, s’havia reunit amb membres d’ETA a Perpinyà. Això feu trontollar el govern català, i Carod-Rovira posà el seu càrrec a disposició del president Maragall, que l’admeté al final del mes de gener del 2004. Josep Bargalló, exconseller d’ensenyament i membre d’ERC, fou elegit per ocupar el seu lloc.
Malgrat la teòrica entesa entre el govern tripartit català i el nou govern espanyol socialista liderat per José Luís Zapatero sorgit de les eleccions del març del 2004, des dels darrers mesos d’aquest any rebrotaren polèmiques en terrenys diversos que desencadenaren reaccions hostils d’Espanya envers Catalunya, especialment evidents en terrenys com la reivindicació de seleccions esportives catalanes, que tingué l’episodi més virulent en la denegació, en el darrer moment (novembre del 2004), de la petició d’ingrés de Catalunya com a membre de ple dret en la Federació Internacional de Patinatge, que no fou acceptada arran d’una sèrie de pressions clarament polítiques.
En l’àmbit econòmic, l’oferta pública d’adquisició de Gas Natural sobre Endesa, cursada al setembre del 2005, generà una agitació també de fortes connotacions polítiques, que s’afegí a la que provocà uns quants anys abans una altra de semblants característiques del mateix grup sobre Iberdrola, que finalment havia estat vetada per la Comissió Nacional de l’Energia a l’abril del 2003.
Dins de la mateixa coalició de govern es feren visibles les primeres friccions entre els tres partits que la integraven, com ara en el tractament del túnel de Bracons o arran de l’informe sobre els mitjans de comunicació, que fou la causa de la dimissió de Miquel Sellarès, secretari de comunicació. El 29 d’octubre se signà a Barcelona la constitució de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, amb l’abstenció del País Valencià i Andorra; els territoris inclosos eren: Catalunya, Aragó, Illes Balears, Migdia-Pirineus i Llenguadoc-Rosselló.
Un dels pocs temes resolts d’una manera considerablement satisfactòria des del punt de vista català fou l’acord per a la devolució dels Papers de Salamanca (que començà a fer-se efectiva al gener del 2006). Aquestes i altres incidències, així com l’extensió de la polèmica sobre la tendència a l’estancament econòmic de Catalunya i la seva relació amb el dèficit fiscal català en relació amb Espanya, s’emmarcaren cada cop més en el procés d’elaboració del nou Estatut d’Autonomia, projecte que el nou govern havia situat al centre de la legislatura.
Presentat al mes de juliol del 2005, després de llargues i tenses negociacions, el text fou aprovat per tots els partits amb representació al Parlament català (llevat el PP, que s’hi oposà) el 30 de setembre. La ulterior tramitació al Congrés dels Diputats per a la seva aprovació generà una crispació inèdita a gran part de l’Estat espanyol, la qual es reflectí no tan sols en el to exacerbat de certs mitjans sinó també en manifestacions d’institucions teòricament al marge de la discussió. La tensió es traslladà al govern català —com ho mostraren les declaracions crítiques d'un conseller i destacat dirigent d'ERC envers l’actuació del president del govern espanyol— i a la societat catalana, malestar que es reflectí en una manifestació multitudinària que tingué lloc al febrer del 2006 sota el lema “Som una nació i tenim el dret de decidir”.
Després d’una polèmica reunió del cap de l’oposició al Parlament català, Artur Mas, amb José Luis Rodríguez Zapatero, l’Estatut fou aprovat al Congrés de Diputats al març del 2006 i al maig al Senat. Considerablement retallat, hi votaren en contra el PP i, per part catalana, Esquerra Republicana de Catalunya, que justificà el vot negatiu per la disminució del text original durant la tramitació al Parlament espanyol. La reclamació d’ERC de vot nul en el referèndum a què havia de ser sotmès comportà la destitució de tots els consellers d’ERC i l’anunci de la convocatòria d’eleccions anticipades al Parlament de Catalunya.
El referèndum se celebrà al juny i, malgrat la clara majoria del vot afirmatiu (73,24% de vots favorables contra el 20,57% de negatius), l’elevadíssima abstenció (51,15%) fou motiu d’inquietud i d’un intens debat. Després de la seva entrada en vigor (9 d’agost de 2006), el nou Estatut continuà essent objecte d’atacs, i al setembre el Tribunal Constitucional admeté a tràmit un recurs d’inconstitucionalitat del PP, al qual s’afegiren el del Defensor del Pueblo i el de diverses comunitats autònomes.
Les eleccions al Parlament de Catalunya, celebrades l’1 de novembre de 2006 en un tònica d’agreujament de l’abstenció (56,7%) donaren com a força guanyadora en vots i en escons CiU (31,5% dels vots i 48 escons), seguit del PSC (26,8% i 37 escons), ERC (14,0% i 21 escons), PP (10,6% i 14 escons) i ICV-EUiA (9,5% i 12 escons). Entrà per primer cop al Parlament català Ciutadans-Partit de la Ciutadania (3% i 3 escons), partit espanyolista constituït al març del 2006 a partir de diverses plataformes impulsades des de mitjan anys vuitanta per autoanomenats intel·lectuals d’esquerra contraris a la política lingüística dels successius governs catalans. Oposats també al que consideraven concessions excessives a l’autogovern català, gaudien d’una important presència en els mitjans de comunicació, sobretot d’àmbit estatal.
Amb aquesta correlació de forces, els antics integrants del tripartit acordaren formar una nova coalició de govern amb el socialista Josep Montilla i Aguilera al capdavant, el qual fou investit president de la Generalitat el dia 24 del mateix mes. El nou govern es comprometé, malgrat els recursos d’inconstitucionalitat pendents, amb el desplegament de l’Estatut del 2006.
Afrontà també, bé que de manera més atenuada que en la legislatura anterior, conflictes per determinades mesures imposades pel govern espanyol, entre els quals cal citar l’aprovació de la Llei de dependència pel Congrés (desembre) i que, segons l’oposició i el Consell Consultiu, interferia en les competències de la Generalitat, i la tercera hora de castellà, que finalment no s’aplicà (juny).
Així mateix, les declaracions de l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, en què feu públic el descontentament amb el procés i el desenllaç estatutaris, provocaren una certa tensió. Tanmateix, fou el col·lapse de les infraestructures el que agreujà el malestar: des del setembre els talls del servei de Rodalies (el traspàs del qual, juntament amb el dels aeroports, la Generalitat havia reclamat reiteradament) foren una constant, i empitjoraren per les interferències de la construcció del TGV, els diversos accidents i errors de la qual derivaren en l’encreuament d’acusacions entre les administracions i les empreses involucrades.
S’hi afegí, a més, la polèmica per l’aeroport del Prat, cada cop més insuficient per a absorbir el volum de tràfic i que veia limitat el seu creixement per la manca d’inversions, per un règim de monopoli i per una gestió centralitzada que afavorien l’aeroport de Barajas, en contrast amb el que era habitual a la resta del món desenvolupat en aquesta mena d’equipaments. Al març del 2007 tingué lloc a l’escola de negocis IESE un acte massiu en què entitats empresarials catalanes, habitualment poc bel·ligerants políticament, reclamaven un canvi en la gestió de l’aeroport.
Els mesos següents continuà el degoteig de crítiques que alimentaren, per successives evidències, l’estancament econòmic català, produït en part per aquestes condicions d’estrangulament, i des de la societat civil es constituïren diverses plataformes reivindicatives. Per la seva banda, els partits nacionalistes es veieren sotmesos a grans tensions davant d’aquesta situació de desconcert: dins d’ERC, el desacord d’una part de la militància amb l’aliança amb el PSC cristal·litzà en dos corrents interns d’oposició, i a CiU el debat entre autonomistes i independentistes (que també feu replantejar un cop més les difícils relacions de CDC amb el seu soci menor) es reproduí i propicià una redefinició del catalanisme pel líder de CDC.
El malestar ciutadà i també polític per la confluència entre el desgavell a causa de l’estat dels transports i el que era percebut com indiferència del govern espanyol envers unes demandes justes i l’anticatalanisme instal·lat en gran part de l’opinió pública espanyola s’expressà en una segona manifestació multitudinària (desembre del 2007) de fortes connotacions sobiranistes, que no secundà el principal partit del govern català, el PSC, però a la qual assistiren els altres dos socis de govern (ICV i ERC) i, per part de l’oposició, CiU.
En l’àmbit cultural, tingueren lloc diverses iniciatives per a la projecció exterior de Catalunya, de les quals sobresortí la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt, en la qual la cultura catalana fou convidada d’honor. Celebrat a l’octubre del 2007, l’esdeveniment donà lloc a una polèmica per la presència d’escriptors únicament en català. L’any 2008, estigué centrat en la celebració dels congressos de CiU, ERC i PPC i en la creació d’un front comú català per al finançament, format pel tripartit i CiU, que finalment cristal·litzà en un acord signat el mes d’octubre, secundat pocs dies després pels expresidents de la Generalitat Jordi Pujol i Pasqual Maragall i del Parlament català Joan Rigol i Heribert Barrera.
El darrer tram de la legislatura estigué marcat per la crisi econòmica, l’acord de finançament, l’aprovació de diverses lleis, l’auge del sobiranisme, els casos de corrupció, els conflictes relatius a la immigració i, especialment, la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut del 2006.
La crisi econòmica global es feu sentir amb intensitat creixent a Catalunya des de mitjan 2008. De resultes de l’alentiment de l’activitat econòmica, l’atur hi augmentà dramàticament, i al tercer trimestre del 2010 superava el 17% de la població activa. La situació resultà també agreujada per una substancial erosió del teixit productiu: els tres primers trimestres de l’any 2010 havien presentat concurs de creditors un total de 884 empreses (contra només 258 tot l’any 2007). Resultaren molt afectats els sectors immobiliari i financer, el sobredimensionament dels quals fou sovint assenyalat com a inductor de la crisi. Especialment en el sector de les caixes d’estalvis a Catalunya, la difícil situació comportà una accelerada reestructuració arran de la instauració del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària). D’altra banda, les mesures d’austeritat del govern espanyol propiciaren la convocatòria d’una vaga general el 29 de setembre de 2010 que a Catalunya fou seguida desigualment. El preocupant estat de les finances de la Generalitat, finalment, comportà una discutida emissió de bons de deute públic per a evitar un eventual ofec econòmic.
Quant al finançament, després de successius ajornaments, al juliol de 2009 el govern espanyol presentà una proposta de nou model que rebé l’aval dels tres socis del govern català. La proposta (aprovada al setembre al Congrés de Diputats i finalment subsumida en el règim general de la LOFCA) desfermà una controvèrsia entre govern i oposició (molt especialment CiU, que en capitalitzà les crítiques) relativa a l’acompliment de les quantitats i els terminis a ingressar, la idoneïtat per a la reducció del dèficit fiscal i el manteniment del principi d’ordinalitat.
De l’activitat legislativa, el tret més destacable fou l’adequació al nou Estatut, malgrat estar pendent, encara, de la sentència del Tribunal Constitucional. La més important de les lleis aprovades fou la Llei d’educació de Catalunya (LEC), el text final de la qual fou consensuat entre el PSC, ERC i CiU. El tercer soci de govern, IC-V, hi votà en contra. La LEC es convertí així, al juliol del 2009, en la primera llei catalana en l’àmbit educatiu.
Altres lleis aprovades foren la de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (octubre del 2007), la que creava el Consell de Garanties Estatutàries (febrer del 2009) a partir de l’antic Consell Consultiu de la Generalitat, la Llei del síndic de greuges (desembre del 2009) i la Llei del cinema de Catalunya (juny del 2010), que donà lloc a fortes polèmiques en instaurar la paritat català-castellà en l’exhibició. La que obtingué més projecció, però (àdhuc internacional), fou la que prohibia les corrides de toros en tot el territori català. Presentada arran d’una Iniciativa Legislativa Popular centrada en els maltractaments als animals, l’aprovació (desembre del 2009) desfermà una polèmica pel seu vessant identitari i simbòlic, inserida en la cada cop més crispada relació entre Catalunya i l’Estat espanyol.
De mitjan 2009 a finals d’any el descobriment de dos presumptes casos de corrupció sacsejaren l’opinió pública de Catalunya. El primer, anomenat “cas Millet”, apuntava a irregularitats comptables i l'apropiació indeguda de fons de grans proporcions pel president de l’Orfeó Català, una institució de llarga trajectòria i de prestigi fins aleshores indiscutible, i el segon, anomenat “cas Pretòria”, implicava en greus irregularitats l’alcaldia de Santa Coloma de Gramenet, amb possibles derivacions als dos grans partits catalans. Aquests dos casos minaren la ja migrada confiança de la ciutadania en les institucions.
El creixement del sentiment xenòfob i antiimmigratori, propiciat en part pel deteriorament de l’economia (tot i que, paradoxalment, determinà una forta frenada i fins i tot la reversió del flux immigratori) i per la manca de respostes de les institucions de govern i dels partits davant els reptes que plantejava aquest fenomen, es reflectí en la consolidació de Plataforma per Catalunya, un partit amb afinitats amb el Front National francès que havia obtingut una important representació en les eleccions municipals de l’any 2007, especialment a Vic i altres poblacions amb una nombrosa població immigrada. En aquesta mateixa població, des de l’alcaldia hom llançà una proposta de denúncia dels immigrants il·legals o alegals que donà lloc a una tensa controvèrsia, i que fou secundada per altres municipis. Finalment, des de l’Estat es denegà aquesta opció, però aquesta qüestió restà definitivament oberta com un dels debats més rellevants del futur immediat.
El creixent malestar a Catalunya per la relació amb l’Estat espanyol repercutí en un augment, segons nombrosos indicadors, de l’independentisme, fins aleshores considerablement secundari, en les tendències dominants de la política catalana. El moviment no partí de cap formació política convencional, sinó que tingué un origen espontani que adoptà la forma de consultes d’autodeterminació organitzades a escala municipal per voluntaris. El primer municipi on s’organitzà una consulta d’aquestes característiques fou Arenys de Munt, l’any 13 de setembre de 2009, i l’enrenou creat al voltant de la votació (incloses les amenaces de prohibició des d’algunes instàncies oficials) contribuïren a amplificar-ne el ressò. Els mesos següents, la iniciativa s’estengué a un gran nombre de municipis. Sempre amb un percentatge de vots favorables a la secessió d’Espanya entre el 80 i més del 10%, la participació, tanmateix, quedà en general molt per sota del de les consultes convencionals (llevat dels municipis d’Osona, on se situà al voltant del 40%). Tanmateix, les consultes contribuïren a posar la independència i l’autodeterminació (l’anomenat “dret a decidir”) en un primer pla de la vida política catalana.
Paral·lelament, es produí l’eclosió d’altres organitzacions en la mateixa direcció, majoritàriament dirigides a subratllar l’esgotament del projecte autonomista espanyol i la seva inviabilitat per a Catalunya. Políticament, però, el nou espai independentista sorgí fragmentat d’entrada, bàsicament en dos nous partits: Reagrupament, producte d’una escissió d’ERC liderada per Joan Carretero, i Solidaritat per la Independència, de l’antic president del FC Barcelona Joan Laporta.
El punt culminant del malestar amb Espanya es produí, però, el 28 de juny de 2010 amb la publicació de la primera de les sentències del Tribunal Constitucional espanyol al recurs del PP a l’Estatut de Catalunya. Bé que el contingut era d’antuvi previst negativament des de Catalunya i que el prestigi de la institució estava greument devaluat tant pel qüestionament que comportava dels parlaments català i espanyol i la voluntat popular, així com per la llarga sèrie de dilacions i les baralles partidistes entre el PP i el PSOE per controlar-la, la dimensió i la profunditat de les retallades (que, entre altres, qüestionaven la política lingüística de la Generalitat des de la transició, bloquejaven la reforma del finançament, perpetuant d’aquesta manera el dèficit fiscal crònic, i barraven el pas a les competències exclusives en diversos àmbits) provocaren una reacció massiva que es reflectí en la manifestació multitudinària de rebuig a la sentència del dia 10 de juliol de 2010. Organitzada per Òmnium Cultural, es convertí en una de les més massives des del final del franquisme.
En un altre àmbit, al juny del 2009 se celebraren les eleccions al Parlament Europeu que, a Catalunya, tot i que no modificaren substancialment la representació dels partits, sí que posaren de manifest una elevadíssima abstenció (62,4%, la més alta mai registrada), que fou objecte d’un intens debat. Al juliol es produïren diversos incendis que devastaren extenses àrees de la Terra Alta i el Port, amb una actuació que fou motiu de sorolloses polèmiques.
Finalment, malgrat l’entrada en servei del tram del TGV Barcelona-Madrid al febrer del 2008, la inauguració de l’aeroport de Lleida al gener del 2010 i el traspàs dels trens de Rodalies i regionals (signat al desembre del 2009 i al novembre del 2010, respectivament), restaren importants qüestions irresoltes en l’àmbit de les infraestructures, entre les quals, a banda dels problemes de l’aeroport del Prat, cal citar la construcció del Quart Cinturó i el desenvolupament del Corredor Mediterrani, de vital importància per a la competitivitat de Catalunya. En l’àmbit polític, quedaren pendents qüestions com la divisió territorial, la llei electoral i el finançament dels partits.
El retorn de CiU al govern. El moviment per l'autodeterminació i la independència
En les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades el 28 de novembre de 2010, Convergència i Unió aconseguí una clara victòria, bé que no majoria absoluta (68 escons), amb el 38,47% dels vots i 62 escons. En segon lloc se situà el PSC (18,32% i 28 escons), amb un fort retrocés amb relació als resultats del 2006 (nou escons menys) i el seu pitjor resultat. El PP, en canvi, obtingué el millor de la seva historia (12,33% i 18 escons) i se situà com a tercera força. ICV restà amb poques variacions (7,39% i 10 escons, dos menys que el 2006), mentre que ERC fou la força que experimentà el retrocés més important (7% i 10 escons, onze menys que el 2006). En sisè lloc entrà al Parlament una nova força, Solidaritat per la Independència , amb el 3,28% i 4 escons. Ciutadans mantingué els seus tres escons amb el 3,4%.
La participació fou del 59,95%, gairebé quatre punts per sobre de la de l’any 2006 (56,04%). En les dues següents eleccions s'accentuà la tònica general d'enfortiment de CiU i de davallada del PSC: en les municipals del maig CiU fou per primer cop la primera força de Catalunya en vots i regidors, mentre que el PSC patí un fort desgast (com també ERC i, tot i que menys, ICV-EUiA), i en les eleccions generals del 20 de novembre de 2011, CiU també superà per primer cop el PSC, que retrocedí substancialment. Aquesta sèrie de mals resultats comportaren canvis en les cúpules d'ERC i el PSC, materialitzats en respectius congressos a finals del 2011. Al setembre, Oriol Junqueras fou elegit president dels republicans, i al desembre Pere Navarro esdevingué nou secretari general de la nova executiva dels socialistes catalans.
La legislatura de CiU s'inicià amb un govern en minoria presidit per Artur Mas, que es posà com a objectius la recuperació econòmica i l'assoliment d'un "pacte fiscal" amb l'Estat espanyol que aturés definitivament el dèficit fiscal i dotés Catalunya de més poder sobre els propis impostos. El pacte fiscal, debatut a la cambra catalana, fou finalment aprovat a l'agost del 2012 amb els vots de CiU, ERC, ICV i el diputat no adscrit Joan Laporta. Hi votaren en contra Ciutadans i el PP, i també, per motius oposats, SI. L’abstenció del PSC, d'altra banda, es trencà pel vot díscol (favorable) d'Ernest Maragall, que posà de manifest les creixents tensions en les files socialistes entorn de la relació Catalunya-Espanya. Al setembre, Navarro remodelà la cúpula del grup parlamentari socialista, substituint-ne els representants de l'anomenat "sector catalanista". Un debat semblant afectà també Unió Democràtica de Catalunya, i tingué un moment culminant al desembre del 2013 amb l'abandonament del partit del líder del sector crític, Josep Maria Vila d'Abadal, partidari de la independència.
El nou govern català posà en marxa mesures d'austeritat d'acord amb les directrius de la UE mesos abans que ho fes l'executiu del PSOE. Tanmateix, el nou govern espanyol presidit per Mariano Rajoy imposà a les comunitats autònomes unes condicions dràstiques de reducció del dèficit que incrementaren el malestar ciutadà, que s'afegí al provinent de l'augment sostingut de l'atur (que a finals de gener del 2013 a Catalunya arribava al 24%) i les retallades en les prestacions socials, que repercutiren sobretot en la sanitat i en l'ensenyament. Les mobilitzacions contra les retallades (que donaren lloc a dues vagues generals al setembre del 2010 i al novembre del 2012) es van superposar al moviment dels anomenat "indignats". Sorgit al març del 2011 com a rèplica d'una protesta espontània iniciada a Madrid, obtingué un gran ressò entre la població juvenil, especialment castigada per l'atur, i que a Catalunya protagonitzà unes polèmiques "acampades" a la plaça de Catalunya de Barcelona i accions contra diputats al Parlament de Catalunya, que enfrontaren els manifestants als mossos d'esquadra, que respongueren amb una contundència molt criticada. El descontentament augmentà també pel mal estat de les infraestructures, especialment a causa de les avaries continuades en els trens de Rodalies que dificultaren la mobilitat de milers de ciutadans. Al gener del 2013 entrà en servei el desdoblament de l'Eix Transversal, que havia de posar fi a una capacitat insuficient i a la perillositat d'una via vital per a la intercomunicació de la Catalunya interior. Amb vuit anys de retard, el mateix mes entrà en funcionament la línia del Tren d'Alta Velocitat Barcelona-Girona-Figueres.
Com a resultat de les exigències del govern espanyol, les tensions entre ambdues administracions s'agreujaren. El govern català acusà l'espanyol de repartir desigualment la càrrega del sanejament del dèficit i d'emprar la crisi com un pretext per a la recentralització. El govern català, a més, exigí sense èxit a l'espanyol l'import en concepte d'infraestructures (pactat en l'Estatut del 2006). Per tal de fer front a la crisi, el govern català s'acollí des de l'agost del 2012 al fons de liquiditat autonòmic, un mecanisme d'urgència transferit per l'Estat amb l'objectiu per fer front al dèficit i al venciment dels bons emesos un any abans pel govern català. Algunes mesures de la Generalitat per a dotar-se de fons, tanmateix, foren bloquejades pel govern espanyol. Concretamentl els recàrrecs sobre els medicaments ("euro per recepta"), els dipòsits bancaris i les taxes judicials foren recorregudes al Tribunal Constitucional, mesures que aquest òrgan suspengué al gener del 2013.
Paral·lelament a aquestes pugnes, des de l'àmbit cívic sorgiren diverses iniciatives per a promoure l'autodeterminació i la independència. En particular, l'Assemblea Nacional Catalana, creada al març del 2012, evidencià el seu poder de convocatòria amb la manifestació de l'onze de setembre d'aquest any. Amb un lema per primer cop inequívocament independentista ("Catalunya, nou estat d'Europa"), fou la mobilització més multitudinària de tota la història de Catalunya, situà la qüestió de la independència de Catalunya al punt de mira internacional i marcà un punt d'inflexió de la política catalana. Una setmana després de la manifestació, el govern espanyol rebutjà el pacte fiscal, i el president Mas anuncià que, com a resultat de la negativa i l'absència d'alternatives, secundava el dret a decidir i la creació d'un estat propi. Amb aquest objectiu, convocà eleccions anticipades al Parlament de Catalunya per al 25 de novembre de 2012. Des d'aquest moment gairebé tot l'espectre polític espanyol, inclosos partits polítics, intel·lectuals i mitjans de comunicació es mobilitzaren en contra de la independència i del dret a decidir amb una singular virulència i fins i tot amb amenaces que tingueren també una certa repercussió internacional. Durant la campanya, un dels diaris espanyols de més difusió acusà polítics catalans (entre els quals hi havia el mateix president de la Generalitat) d'estar involucrats en una suposada trama d'evasió de capitals a través de la publicació d'uns pretesos documents d'origen i contingut més que dubtosos.
Celebrades les eleccions al Parlament de Catalunya, els resultats posaren de manifest una forta davallada de CiU, bé que es mantingué com a primera força (de 62 diputats el 2010 passa a 50), i un ascens d'ERC, que ocupà el segon lloc (de 10 a 21). Amb el pitjor resultat de la seva història (20), el Partit dels Socialistes de Catalunya se situà en tercer lloc, seguit del PP, que guanyà un escó (19). El cinquè lloc l'ocupà Iniciativa per Catalunya-Verds, que guanyà 3 diputats (13), mentre que Ciutadans triplicà la representació (9) i la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) entra al Parlament per primera vegada (3). Aquest resultat obligà Artur Mas, president sortint i líder de CiU, que demanava una amplia majoria, a reformular l'estratègia per a aconseguir el referèndum i afrontar la crisi.
Poc després de les eleccions es feu públic el projecte de l'anomenada "llei Wert", d'educació. A banda d'altres aspectes molt controvertits, introduïa el castellà com a llengua vehicular en l'ensenyament a les comunitats autònomes amb llengües cooficials, mesura que a Catalunya fou rebuda amb una gran irritació —tant des del govern com des de la comunitat educativa en conjunt—, perquè es veié com un intent de desmantellar el sistema d'immersió lingüística, que gaudia d'un ampli consens del Parlament i els ciutadans de Catalunya des de la seva implantació el 1984, i d'entrebancar la precària normalitat del català aconseguida després del franquisme.
El 19 de desembre, Artur Mas fou novament investit president de la Generalitat, al capdavant d'un govern en minoria. Prèviament, CiU havia arribat a un pacte de governabilitat amb ERC que li garantia estabilitat a canvi de disminuir les retallades i convocar un referèndum per a la independència de Catalunya l'any 2014. Aquest programa de govern prefigurà un Parlament cada cop més netament dividit entre sobiranisme i espanyolisme que, en línies generals, coincidia amb els partidaris (CiU, ERC, ICV-V, i la CUP) i els contraris (PP i Ciutadans) a la celebració del referèndum d'autodeterminació. Ambdues parts esgrimien, respectivament, el principi democràtic contra el respecte a la legalitat vigent espanyola. El PSC, que defensava una posició intermèdia invocant un federalisme molt qüestionat, es veié abocat a una profunda crisi interna, que es manifestà en el degoteig de militants els mesos següents i, al mateix desembre, en la creació d'un nou partit, Nova Esquerra, liderat per Ernest Maragall, un dels antics capdavanters del "sector catalanista" del PSC. El 22 de gener el Parlament aprovà amb els vots favorables de CiU, ERC, ICV i la CUP una Declaració de Sobirania que facultava el govern a convocar un referèndum sobre la independència. Al febrer del 2014 el president Mas creà un Consell Assessor per a la Transició Nacional que hauria de posar en marxa les anomenades “estructures d’Estat” per a l’assoliment d’unes institucions de Catalunya sobiranes.
A banda, la nova legislatura es veié sacsejada també per la continuació de casos de corrupció de gran repercussió pública que afectaren formacions polítiques diverses. Comparativament als altres partits, però, Convergència Democràtica de Catalunya i els seus quadres foren investigats exhaustivament. En aquest context, la confessió de l’expresident Jordi Pujol al juliol del 2014 sobre una herència no declarada causà un gran impacte en l’opinió pública, així com la investigació subsegüent en els negocis de familiars seus.
El gran objectiu de la legislatura, la convocatòria d’una consulta no vinculant d’autodeterminació (ara anomenada “pel dret a decidir”) amb l’aval de l’Estat espanyol, es veié sistemàticament obstruït des del govern central. Com a resultat, Artur Mas, convocà la consulta amb una fórmula que donava el protagonisme a la societat civil, principalment a l’ANC i a Òmnium Cultural. Celebrada el 9 de novembre de 2014 amb una doble pregunta que diferenciava entre sobirania i independència, el resultat contundent tant de participació (prop de la meitat del cens) com en resultats afirmatius, malgrat haver estat declarada il·legal pel govern espanyol (bé que no prohibida), significà un fort impuls al moviment sobiranista, i concentrà també l’atenció internacional. De resultes del 9-N, Artur Mas i les conselleres Irene Rigau i Joana Ortega foren imputades per prevaricació, desobediència i altres delictes.
Dues setmanes després de la consulta, Artur Mas presentà la seva proposta de continuació de procés cap a la independència que possibilités una consulta legal. En l’essencial, emplaçava les forces independentistes (principalment CiU i ERC) a formar una coalició proindependència per a concórrer a unes eleccions anticipades de caràcter plebiscitari per tal de posar en marxa (en cas de guanyar) un procés constituent que realitzés l’emancipació de l’Estat espanyol. Com a resultat d'aquest "full de ruta", es dissolgué després de 37 anys la coalició Convergència i Unió, i UDC s'escindí en el sector oficialista representat per Josep Antoni Duran i Lleida, partidari de l'anomenada "tercera via" (reforma de la constitució acordada amb l'Estat espanyol que reconegués les demandes catalanes) i els independentistes. Mentrestant, s’agreujà la situació financera de la Generalitat, condicionada pels estrictes límits de dèficit imposats per l’Estat i el volum dels recursos transferits, que el govern català atribuí a una penalització per la deriva independentista. Les retallades i l’austeritat consegüents causaren un gran malestar, i determinades forces polítiques d’esquerra en feren responsable la Generalitat. De manera semblant, pràcticament tota la legislació aprovada pel Parlament de Catalunya fou sistemàticament recorreguda i a continuació suspesa o anul·lada pel Tribunal Constitucional. A aquests esdeveniments se superposaren les eleccions municipals del 25 de maig, la nota més destacada de les quals fou l’emergència de formacions de l’esquerra radical en l’òrbita de Podemos, partit d’àmbit estatal. Una d’aquestes formacions, Barcelona en Comú, liderada per l’activista Ada Colau, aconseguí l’alcaldia de la capital de Catalunya.
Celebrades el 27 de setembre de 2015, les eleccions anticipades aportaren canvis importants en la composició de la cambra: CDC formà, amb ERC i independents de sectors prosecessionistes, la coalició Junts pel Sí, que aconseguí una àmplia majoria (62 escons dels 135). Els llocs següents correspongueren a Ciutadans (25), per primer cop la segona força de la cambra, i el PSC (16) en tercer lloc. En quart lloc se situaren la formació d’esquerra radical Catalunya Sí que es pot, que incloïa ICV juntament amb Podemos, i el PP, amb 11 escons cadascun. La CUP, finalment, aconseguí 10 escons. UDC, per la seva banda, per primer cop no obtingué representació. La CUP i Junts pel Sí formaren el bloc majoritari, favorable a la independència de Catalunya (bé que no en vots, que restà en el 48%). La resta de partits formà el bloc unionista en declarar-se contrari a la independència, a excepció de Catalunya sí que es pot, que no es definí. La majoria insuficient de JxSí donà a la CUP un paper determinant en la formació de nou govern, i aquesta dependència donà lloc a llargues i accidentades negociacions marcades per la negativa de la formació antisistema a investir Artur Mas, candidat de JxSí, president de la Generalitat. A l’octubre, el bloc independentista al Parlament feu una declaració d’inici del procés de desconnexió amb l’Estat espanyol. Paral·lelament a aquestes negociacions se celebraren eleccions generals al Parlament espanyol el 20 de desembre, en les quals emergí com a primera força En Comú Podem, situada en l’òrbita de Podemos. ERC aconseguí el segon lloc, seguida del PSC i de Democràcia i Llibertat, nom amb què es presentava CDC, gairebé empatats amb ERC, i en darrer lloc se situaren Ciutadans i el PP.
En el límit estipulat per a les negociacions, Artur Mas renuncià a presidir la Generalitat de Catalunya. En el seu lloc, l’alcalde de Girona, i també convergent, Carles Puigdemont pogué ser investit nou president de la Generalitat amb el vot de la CUP i el 12 de gener de 2016 prengué possessió del càrrec.
La legislatura encapçalada pel nou president continuà la ruta marcada amb el compromís de l’assoliment de la independència, però estigué condicionat tant per la justa majoria parlamentària i el suport de la CUP (amb episodis com la superació d’un vot de confiança al setembre per la negativa d’aquesta formació a aprovar els pressupostos) com per la negativa reiterada del govern espanyol a avenir-se a negociar la separació i, molt especialment, a pactar un referèndum d’autodeterminació (tant si es tractava d’iniciatives del govern català com d’organitzacions de la societat civil, entre les quals el Pacte Nacional pel Referèndum del desembre de 2016).
El viratge més determinat en el nou itinerari fou la convocatòria d’un referèndum unilateral d’independència de caràcter vinculant (iniciativa, però, supeditada a l’acceptació d’un referèndum pactat que no es produí). Fou anunciat per Puigdemont al setembre de 2016 i convocat el 9 de juny de 2017 per a l’u d’octubre amb la pregunta “Vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”. A la cambra catalana, la convocatòria del referèndum unilateral motivà el rebuig tant de les tres formacions inequívocament unionistes (PP, Ciutadans i PSC) com de Catalunya Sí Que es Pot, que només acceptava un referèndum pactat. Assumí el de l’1 d’octubre tan sols com a “mobilització” sense donar validesa als resultats.
El nou escenari de referèndum unilateral anà paral·lel a la intensificació de l’activitat de la Generalitat de Catalunya adreçada a explicar el conflicte amb l’Estat espanyol en els fòrums internacionals. Vehiculats en la seva major part a través del Diplocat, organisme creat el 2012 amb l’objectiu de contrarrestar el relat del govern espanyol, aquests actes foren sovint obstruïts per la diplomàcia espanyola. No obstant els esforços, amb comptades excepcions el conflicte fou qualificat d’afer intern per part de les cancelleries i organitzacions internacionals, bé que cresqué l’interès entre els mitjans i l’opinió pública.
Mentrestant, la crisi en el sistema català de partits polítics continuà: a més del trencament de CiU i el degoteig de càrrecs del PSC per les postures cada cop més centralistes del PSOE, Unió Democràtica de Catalunya desaparegué del mapa polític a conseqüència de l’escissió del sector independentista i del deute acumulat que portà la formació a la fallida el març de 2017. Tanmateix, la repercussió de més abast fou l’autodissolució de Convergència Democràtica de Catalunya com a resultat de diversos factors, entre els quals l’autoinculpació del seu líder històric Jordi Pujol i els presumptes casos de corrupció (especialment arran de l’anomenat “cas 3%”) que propiciaren una campanya d’investigacions judicials, i detencions i escorcolls policials. La formació es refundà amb el nom de Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT) al juliol de 2016.
Al juny de 2016 esclatà l’anomenada “operació Catalunya”, a partir de la difusió en un diari de filtracions de converses entre el ministre de l’interior espanyol i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya un mes abans de la consulta del 9-N en les quals se sospesava, amb el concurs de la judicatura i de determinats mitjans de comunicació, involucrar polítics independentistes catalans en afers de corrupció a partir de proves o indicis dubtosos o, si calia, directament inventats. L’afer tingué una considerable repercussió, per bé que cap dels presumptes responsables fou processat.
Paral·lelament, la mobilització popular impulsada per l’ANC i Òmnium Cultural continuà demostrant el seu caràcter massiu, tant en les edicions de l’onze de setembre com en el suport als encausats per la consulta del 9 de novembre (tant la dels consellers del govern i, posteriorment les de la presidenta del Parlament i els membres de la mesa amb motiu de l’aprovació de les lleis de desconnexió), la denúncia de les suspensions i anul·lacions de lleis del Parlament de Catalunya pel Tribunal Constitucional i el suport al referèndum. A ambdues associacions els foren imposades elevades multes i embargaments pel que les instàncies judicials consideraven delictes comesos en les campanyes respectives. El referèndum també tingué el concurs de la gran majoria dels ajuntaments catalans (si bé no dels més populosos), els batlles dels quals donaren suport explícit al govern de la Generalitat de Catalunya. Agrupats en l’Associació dels Municipis per la Independència (AMI) creada el 2011, aquesta organització constituïa, juntament amb l’ANC i Òmnium Cultural, el tercer pilar impulsor de la mobilització popular.
El dies 17 i 18 d’agost tingueren lloc dos atemptats gihadistes a Barcelona i a Cambrils amb 16 víctimes en total per atropellament, que causaren una gran consternació internacional i, a Catalunya s’hi afegí el desconcert pel fet que diversos dels seus autors eren persones teòricament ben integrades en la societat catalana. L’actuació dels mossos d’esquadra, lloada internacionalment per la professionalitat, incidí col·lateralment en el conflicte Catalunya-Espanya atesa la mala sintonia entre els cossos policials de l’Estat i de Catalunya.
Prohibit al setembre pel Tribunal Constitucional, el referèndum anà precedit d’escorcolls i interrogatoris a funcionaris amb l’objectiu d’identificar i requisar documents i material per a la seva celebració. Finalment, tingué lloc en unes circumstàncies límit, amb un desplegament excepcional d’un gran nombre de forces policials de l’Estat traslladats a Catalunya que en gran part suplantaren els mossos d’esquadra. En un clima d’amenaces, violència contra els votants i els organitzadors (la major part voluntaris), la participació assolí el 43,03% dels cens, del qual els vots favorables a la independència eren el 90,1%, els contraris el 7,8% i en blanc l’1,9%. La violència de les forces de l’ordre estatals impactà en l’opinió pública internacional, i donà lloc a algunes mostres de preocupació a la Unió Europea i els seus Estats membres que, no obstant això seguiren considerant el conflicte com un “afer intern” i donant suport al govern espanyol.
Els dies posteriors al referèndum, alhora que continuaren els escorcolls policials en institucions, tingueren lloc a Catalunya una sèrie d’enormes manifestacions en les quals confluïen la reivindicació de la independència i l’autodeterminació i les protestes per les càrregues policials de l’u d’octubre. Tot i el seu caràcter pacífic, foren motiu per a que el jutge acusés de sedició i dictés presó preventiva no condicional per a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, els líders d’Òmnium Cultural i l’ANC. L’augment de la tensió propicià les primeres manifestacions massives unionistes, aquestes amb episodis puntuals de violència.
La mateixa setmana començà un degoteig de trasllats de seus socials d’empreses fora de Catalunya. Malgrat que les evidències desmentien les afirmacions que el moviment per la independència afectava negativament l’economia catalana, les empreses que prengueren aquesta decisió la justificaven sobretot per la incertesa jurídica, la por a possibles boicots i altres motivacions. Entre els primers en traslladar la seu hi havia CaixaBanc i el Banc Sabadell, les dues principals entitats bancàries catalanes que adduïren també la necessitat de preservar la protecció del Banc Central Europeu (segons els contraris a la independència, en cas de produir-se Catalunya quedaria automàticament fora de la Unió Europea). Com aquestes dues entitats, altres de les grans empreses que es traslladaren formaven part de l’índex borsari espanyol (Íbex-35). Algunes, com Gas Natural, Aigües de Barcelona i Abertis, basaven el seu negoci en la distribució de serveis a partir de concessions públiques. A banda, el govern espanyol aprovà els mateixos dies un decret per a agilitzar el trasllat d’empreses.
Davant la declaració imminent de la independència, i amb un suport sense esquerdes del rei Felip VI, el govern espanyol impulsà els procediments per a activar l’article 155 de la Constitució espanyola que el facultava per a intervenir el govern de la Generalitat de Catalunya. El dia 10 d’octubre, Carles Puigdemont declarà la independència al Parlament de Catalunya, que suspengué immediatament condicionant-la a una eventual oferta de diàleg o mediació durant les dues setmanes següents, que no arribà. El dia 26, Puigdemont comparegué novament i traslladà al Parlament de Catalunya la proclamació de la independència. El dia 27 d’octubre, en votació secreta, la cambra catalana aprovà la creació de la República Catalana per 70 vots a favor, 10 en contra i 2 en blanc.
El mateix dia, el consell de ministres espanyol aprovà els decrets que donaven inici a l’aplicació de l’article 155: cessament del president Carles Puigdemont, del vicepresident Oriol Junqueras, de la resta de membres del govern i d’alts funcionaris de la Generalitat, creació d’òrgans equivalents als ministeris espanyols per a assumir les competències dels departaments de la Generalitat i liquidació de les delegacions de la Generalitat a l'estranger, entre d’altres. El govern espanyol també convocà eleccions al Parlament de Catalunya per al 21 de desembre. El 28 d’octubre, el president espanyol, Mariano Rajoy, s'atribuí les funcions i competències del president de la Generalitat, que delegà a la vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría. En una al·locució televisada, el mateix dia el president Puigdemont rebutjà la seva destitució i la del govern i cridà a la ciutadania a oposar-se democràticament i pacíficament a l’aplicació de l’article 155.
El 2 de novembre, la jutge de l’Audiència Nacional dictà presó preventiva sense fiança per al vicepresident del govern Junqueras i quatre consellers (Josep Rull, Jordi Turull, Dolors Bassa i Joaquim Forn), acusats de sedició, rebel·lió i malversació. La resta del govern i el president Puigdemont s’exiliaren a Brussel·les, on començaren una batalla legal per a evitar l’ordre de detenció i extradició dictada per la jutge. Entre altres efectes, l’exili accentuà la internacionalització del conflicte i, bé que els estats i les organitzacions continuaren prestant un tebi suport al govern espanyol, posà de manifest la incomoditat de la comunitat internacional, especialment de la Unió Europea. Les setmanes prèvies a les eleccions estigueren dominades per un ambient d’una gran tensió, puntuades per manifestacions massives i una aturada general (8 de novembre) per l’alliberament dels activistes i polítics empresonats (qualificats des de l’independentisme i d’una part de l’unionisme de presos polítics) i a favor de les llibertats, una elevadíssima presència policial, la intervenció del govern espanyol i de la Junta electoral contra expressions i símbols independentistes i actes vandàlics d’intimidació de l’extrema dreta i una gran despesa en propaganda dels partits unionistes, en contrast amb l’independentisme. Enmig d’aquesta atmosfera i amb el rerefons de l’article 155, la matinada del 12 de desembre la guàrdia civil s’endugué del Museu de Lleida les obres d’art en litigi de Sixena. Precedida de l’ordre del jutge, aquesta acció despertà una gran polèmica. El 5 de desembre, el Tribunal Suprem (que des del final del mes de novembre acumulava la pràctica totalitat de les causes contra l’independentisme) retirà l’ordre de detenció contra Puigdemont i els membres del seu govern exiliats.
Les eleccions del 21 de desembre al Parlament estigueren marcades per una participació rècord (81,94%), en la qual destacà l’ascens meteòric de Ciutadans com a primera força (25,3% dels vots i 37 escons), en detriment del PP, que s’enfonsà (4,3% i 3), l’ascens de la llista de Puigdemont, Junts per Catalunya, com a segona força (21,6% i 34), seguida d’ERC (21,3% i 32), el manteniment del PSC (13,8% i 17), i el descens de la coalició successora de Catalunya sí que es pot, En Comú Podem (7,4% i 8), i de la CUP (4,4% i 4). Tanmateix, en el context i les condicions anormals d’aquests comicis s’imposà una lectura de blocs per sobre dels resultats de partit: els independentistes, integrats en la CUP, Junts per Catalunya i ERC avantatjaren en escons (70, aconseguint per un escó la majoria absoluta) i percentatge de vots (47,3%) a l’unionisme marcat pel suport a l’article 155 i representat per Ciutadans, el PSC, Junts per Catalunya i el PP (50 escons 43,3%). Per la seva banda, l’equidistància de En Comú Podem no permetia assignar els vots a cap dels dos blocs, que no assolien el 50% dels vots.