OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

bisbat de Vic

Sinònimbisbat d’Osona

Sumari de l’article

Sinònimbisbat d’Osona
Mapa del bisbat de Vic
© fototeca.cat
catolicisme catol
Demarcació de l’Església catòlica que té per capital la ciutat de Vic.

En l’actualitat comprèn íntegrament la comarca d’Osona, la major part de les del Ripollès, el Bages i Anoia i part de les de la Selva, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental, el Berguedà i la Garrotxa. Els primers límits del bisbat foren fixats en una butlla del papa Benet VII del 978 i en l’acta de consagració de la catedral de Vic del 1038; en tots dos documents els límits resten imprecisos en arribar a l’Anoia (segons el segon arriben fins al Segre), on faltava encara de reorganitzar la part de la Segarra i de l’Urgell. Vers el 1150 arribà a la plena extensió per aquesta part, comprenent fins a Sidamon; també comprengué cinc parròquies (Conesa, les Piles, Biure, Forès i Rocafort) a l’oest de Santa Coloma de Queralt i dotze dels voltants de Maldà, fins a Tarrés il’Espluga Calba, que el 1154 s’integraren a l’arxidiòcesi de Tarragona. El bisbat es mantingué sense variacions fins a la creació del bisbat de Solsona (1593). Una butlla del 1597 confirmà l’adscripció a Solsona dels antics deganats d’Urgell i de la Segarra (aquest només parcialment) des de Sidamon fins a una línia que corria per Vallfogona de Riucorb, Sant Pere dels Arquells i Montpalau, deixant 21 parròquies per a Solsona, entre les quals Cervera, Tàrrega, Verdú, Mollerussa i Anglesola. Altres petites variacions es feren el 1827, amb la pèrdua de Sant Marçal de Montseny, l’adquisició de Borredà i Aranyonet vers el 1835 i la pèrdua de Montserrat, amb Marganell i Monistrol, el 1890. La darrera i desgraciada reforma tingué lloc el 1957, amb la pèrdua de 28 parròquies en els sectors de Santa Coloma de Queralt i part de l’arxiprestat de Calaf, pel fet de pertànyer aquestes a les províncies de Tarragona i de Lleida, a les quals cal afegir les poblacions de la Molsosa, Súria i Balsareny, passades a Solsona, i el guany d’una franja territorial del bisbat de Barcelona, que comprenia Sant Llorenç Savall, Gallifa, Sant Feliu de Codines, Riells i el Figueró i Montmany, els enclavaments de Palmerola i Boadella, prop de Borredà, l’arxiprestat de Camprodon, amb Llanars, Molló, Vilallonga de Ter, Tregurà i Setcases i les parròquies de Vilanova del Camí i la Pobla de Claramunt, al sector d’Anoia. internament el bisbat s’organitzà al principi dels XIII amb els deganats d’Osona o de l’Oficialat, de Moianès, de Lluçanès, de Bages, de Segarra, d’Urgell i de Ripollès. Vers el 1370 el deganat d’Urgell se subdividí en els de l’Alt Urgell, amb capital a Tàrrega, i del Baix Urgell, amb capital a Cervera. Després de la creació del bisbat de Solsona, es modificà la divisió deganal, i l’Oficialat comprenia tota la plana de Vic amb les Guilleries, el Cabrerès i els antics deganats de Moianès i de Lluçanès; el de Ripoll tenia 14 parròquies, el de Manresa 26, el dels Orats de Rei 24, el d’Igualada 18 i el de Sant Antolí 13. El 1634 fou creat el deganat de Santa Colomade Queralt, que absorbí el de Sant Antolí i algunes parròquies del d’Igualada. El 1857 foren creats els primers arxiprestats, que foren els de Vic o Oficialat. Sant Joan de les Abadesses, Calaf, Igualada, Manresa, Moià, Olost, Santa Coloma de Queralt, Ripoll, Sant Hilari de Sacalm i Torelló, ampliats o modificats el 1945 amb els de Manlleu, Centelles, Tarradell i Santa Maria de Corcó, Artés, tres a la ciutat de Manresa, i Prats de Lluçanès, que formen el total de 19, després de la pèrdua del de Santa Coloma de Queralt i del guany del de Camprodon. Els orígens històrics del bisbat de Vic, caldria cercar-los a la fi del s. V, en que l’extensió del cristianisme vers l’interior i muntanya féu crear la sèrie de diòcesis que surten els primer anys del s. VI. Des que Cinidi, bisbe de l'Ausonitanae civitatis, assistí a un concili de Tarragona el 516 fins al bisbe Guisfred, que el 693 signà les actes del XVI concili toledà, existí una diòcesi de Vic que per les bandes d’Urgell, de Girona i de Barcelona degué tenir la mateixa extensió que l’actual, car en organitzar-se aquelles diòcesis deixaren un buit a l’interior que no s’omplí fins el 881, després de la segona i definitiva conquesta del comtal d’Osona per Guifré I el Pelós (879). Sembla que durant la primera ocupació (798-826) no s’arribà a cap organització religiosa, per la inseguretat del país. La primitiva adscripció de Manresa amb els seus rèdits (889) fa suposar que també hom refeia una organització anterior. L’acció del comte Guifré I deixà la diòcesi de Vic amb una frontera que anava de Montserrat a Cardona, seguint la serralada de Castellfollit del Boix i Sant Mateu de bages. L’acció del bisbe Ató, que intentà de restaurar des de Vic la metròpoli de Tarragona (971), continuant les campanyes del temps del comte Sunyer (911-947), feren avançar la diòcesi vers l’Anoia, però el desgavell de la invasió d’Almansor paralitzà de moment l’obra, que reprengué vers el 990 amb el bisbe Fruià i sobretot amb els bisbe Borrell i oliba (1010-46), restauradors de la frontera a través del levita Guillem d’Oló o de Mediona i dels Queralt-Cervelló i endegadors de les esglésies de Manresa, Calaf i Montbui. El bisbe Oliba, sobretot, donà una gran empenta a la vida secular i monacal de la diòcesi. Al costat de l’acció episcopal a la frontera de ponent, l’acció dels comtes d Barcelona i dels magnats féu estirar el bisbat vers la Segarra i l’Urgell entre el 1030 i el 1150. El 1079 la restauració era ja a Anglesola, que el comte encarregà a Berenguer Gombau d’Anglesola. Al costat de la restauració material hom constata la reestructuració interna, amb la creació i consagració coneguda d’unes seixanta parròquies i l’erecció de monestirs (Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Sant Benet de Bages, Santa Cecília de Montserrat, Sant Pere de Casserres, etc.) i de canòniques (Manresa, Cardona, l’Estany, Manlleu, Lluçà, etc.). El 1150 les primeres llistes de parròquies donen a la diòcesi el nombre de 319 parròquies. Al costat de l’organització material i espiritual, la canònica de Vic i els principals monestirs foren centres culturals de primer ordre, tal com ho testimonien l’estada del monjo Gerbert d’Orlhac (el futur papa Silvestre II) a Vic entre el 967 i el 970 i els nombrosos manuscrits eixits dels escriptoris de Ripoll i de la catedral de Vic, entorn del 1040. Mort Oliba, els bisbes Guillem de Balsareny (1046-76) i Berenguer Sunifred de Lluçà (1078-99) completaren la sèrie de grans bisbes osonencs del s. XI, el segle més brillant de la història civil i eclesiàstica osonenca, època de grans realitzacions en el camp de la reforma dita gregoriana o romana, que culminà amb la restauració jurídica de la metròpoli de Tarragona pel bisbe Lluçà el 1090, que fou metropolità de les diòcesis catalanes fins a la seva mort, sense abandonar la seva estada a Vic. El bisbe Ramon Gaufred (1109-46) fou un gran col·laborador d’Oleguer i, en fer-se la restauració material de Tarragona, ontingué per a Vic el domini i el patronat de la primera parròquia de la ciutat, dedicada a sant Salvador. El s. XIII es caracteritzà per la plena organització parroquial i monàstica, abans de la forta crisi del s. XIV; el bisbe Bernat Calbó (1233-43) fou l’encarregat de vetllar per l’ortodòxia del país, com a inquisidor, i de reformar les comunitats i els costums, que començaven a relaxar-se. El principi del s. XIV encara és època de realitzacions, en especial del bisbe Berenguer Saguàrdia (1306-28), oncle de la reina Elisenda de Montcada, que inicià el claustre gòtic de la catedral i el 1315 cedí al rei el domini civil que el bisbe tenia sobre mitja part de la ciutat de Vic i que era objecte de múltiples conflictes amb els Montcada i Bearn, senyors de l’altra meitat. A partir del 1345 s’opera un canvi radical: les eleccions de bisbes foren fetes pels papes d’Avinyó, i molts d’ells tenien la diòcesi només com un graó per a obtenir càrrecs superiors; els nous bisbes, escollits primer pel papa i després pels reis, foren sovint gent de fora del país, aragonesos o castellans, que es preocuparen poc de la diòcesi i sovint estigueren en conflicte amb el capítol, que coneixia més que no pas ells els problemes de la diòcesi. La majoria eren bisbes pocs anys, i encara hi residien poc. Mereix una excepció el bisbe Ramon de Bellera (1352-77), antic monjo de Cuixà, que s’identificà amb la diòcesi i que, més endavant, s’oposà a les arbitrarietats dels Cabrera, creats comtes d’Osona el 1356, i fou desterrat per això i a la fi residí i morí a Vic. També tenen un cert relleu el rosellonès Jordi d’Ornós (1424-45) i Cosme de Montserrat, confessor i datari de Calixt III i partidari del príncep de Viana i enemic de Joan II. En temps moderns ressalta l’igualadí Francesc Robuster (1598-1607), per la seva energia en les bandositats de la ciutat contra els nyerros, que féu que hom l’arribés a considerar el cadell gros. Després d’una llarga sèrie d’episcopats cap dels quals, descomptant el del bisbe Ramon de Sentmenat (1640-55), no passa de deu anys, fou nomenat bisbe Antoni Pasqual (1685-1704), d’Arenys de Mar, que s’esforçà a posar ordre al bisbat a través de minucioses i severes visites pastorals i dels sínodes del 1685 i el 1700. El bisbe murcià Manuel Muñoz i Guil (1744-51) fundà definitivament el seminari, que havia tingut una actuació entre el 1635 i el 1642, però fracassà a causa de les pressions dels components de la Universitat Literària de Vic. El seu successor,el bisbe Sarmentero, el traslladà a Sant Just, on entre el 1618 i el 1766 hi hagué un convent i col·legi de jesuïtes. Amb aquests bisbes començà, però, l’època de castellanització de la cúria i dels registres eclesiàstics, que completà el bisbe Antonio Manuel de Hartalejo, que inicià la catedral actual de Vic, el 1789, completada per Francesc de Veyan i Mola el 1803. Al bisbe Veyan (1784-1815) es deu la construcció d’una bona part del palau episcopal, la fundació de la Biblioteca Episcopal, que encarregà al jesuïta vigatà Llucià Gallissà, i l’ampliació de l’hospital de Vic amb la Casa de la Convalescència. Al s. XIX, el bisbe Strauch fou assassinat a Vallirana (Baix Llobregat) el 1823 per les seves conviccions i actuació absolutistes, i entre els anys 1825 i 1880 seguí una tongada de fortes lluites ciutadanes a Vic, entre liberals i carlins, però que a la ciutat i a tota la diòcesi fou causa d’una renovació de la pietat, gràcies alsequips de predicadors, entre els quals ressalten Antoni M.Claret, Francesc Coll i Ramon Gonfaus, i la fundació d’importants congregacions religioses (carmelitanes de la caritat, dominicanes de l’Anunciata, serves mínimes del Sagrat Cor, josefines de la caritatm filipnèries de la Immaculada Concepció), que s’establiren de preferència en poblacions petites i hi escamparen, així, el seu esperit religiós i la cultura a través dels seus col·legis. Aquestes congregacions se sumaren a les antigues de clarisses, caputxines, dominicanes i carmelitanes, establertes quasi exclusivament a Vic, Manresa i Igualada, els principals centres de població de la diòcesi. Actualment hi ha 103 cases religioses femenines, que tenen 56 col·legis, 12 hospitals, clíniques, asils, guarderies i residències per a dones. També es fundaren i s’establiren noves cases religioses masculines, com la Congregació de Fills de l’Immaculat Cor de Maria o claretians, i s’introduïren els germans de les Escoles Cristianes a sis poblacions, germans maristes, camil·lians, hospitalaris de Sant Joan de Déu, etc, que reemplaçaren en part els convents extingits el 1835 o se sumaren als antics de franciscans, dominicans, carmelitans, jesuïtes, escolapis, etc, establerts a les poblacions grans o en d’altres de més petites, com Calaf, Santpedor i Moià. Els religiosos tenen actualment 19 cases a la diòcesi, entre les quals quatre noviciats. El s. XIX conegué també una forta renovació intel·lectual, iniciada amb Jaume Balmes i continuada pel Cercle Literari de Vic i, amb un esperit més català i de Renaixença, per l’Esbart de Vic, del qual fou el millor fruit Jacint Verdaguer. El seminari de Vic, autèntic institut popular, fou un focus notable de cultura i d’esperit catalanista. Aquest esperit patriòtic fou fonamentat pels bisbes Josep Morgades (1882-99), autor de la restauració de Ripoll, fundador del Museu Episcopal i inquiet pels afers socials i culturals, i Josep Torras i Bages (1899-1916), de ressonàncies en la vida de tot el país. Al segle actual, després de l’episcopat de l’excèntric Francesc Muñoz (1916-27) i de la llarga època pietista i nacionalcatolicista del bisbe Joan Perelló (1927-55), el bisbat ha vist una renovació i transformació en una època en què, pel despoblament de les antigues parròquies rurals, la vida i l’espiritualitat pren un aire més dinàmic i urbà. El bisbat edita un ‘Boletín Oficial Eclesiástico” des del 1855, actualment gairebé tot en català, i una “Hoja Diocesana”, que es comença a publicar vers el 1920 i s’ha convertit (1971) en un “Full Diocesà'', amb més de trenta mil exemplars de tirada. Depenen del bisbat el Museu Episcopal de Vic i un conjunt important d’arxius (l’Arxiu Capitular, l’Arxiu de la Mesa Episcopal, el de la Cúria Fumada, el Notarial i el de la Vegueria de Vic, així com els parroquials, que hom tendeix a concentrar en un mateix edifici), i també una notable Biblioteca Episcopal, tot sobre les dependències de la catedral i del palau episcopal.

Episcopologi de Vic

Cinidi 516-d 517  
Aquilí 589-d 599  
Esteve 614-633  
Domní 636-638  
Gueric 543-653  
Guisfred 683-693  
després de la restauració
Gotmar 886-899  
Idalguer 899-914  
Jordi 914-947  
Guadamir 948-957 d’Osona
Ató 957-d 971 del Lluçanès
Fruià 972-993 d’Osona
Arnulf 933-1010 de Sau (Osona)
Borrell 1010-1018 de la Cerdanya
Oliba 1017-1046 de Balsareny (Bages)
Guillem 1046-1076 de Lluçà (Osona)
Berenguer Sunifred 1078-1099 de Barcelona?
Arnau de Malla 1102-1109 de Malla (Osona)
Ramon de Gaufred 1109-1146 català
Pere de Redorta 1147-1185 català
Ramon Xetmar 1185-1194 de Castellterçol
Guillem de Tavertet 1195-1233 de Tavertet (Osona)
Bernat Calbó 1233-1243 de Reus (Baix camp)
Bernat de Mur 1244-1264 de Mur (Pallars Jussà)
Ramon d'Anglesola 1264-1298 d’Anglesola (Urgell)
Berenguer de Bellvís 1298-1301 català
Ponç de Vilaró 1302-1306 de Solsona?
Ramon d'Anglesola 1306 d’Anglesola (Urgell)
Berenguer de Saguàrdia 1306-1328 de la Guàrdia de Ripoll (Ripollès)
Galceran Sacosta 1328-1345 de Tavertet (Osona)
Miquel de Ricomà 1345-1346 de Granollers (Vallès Oriental)
Hug de Fenollet 1346-1348 del Rosselló
Lope Fernández de Luna 1349-1352 aragonès
Ramon de Bellera 1352-1377 de Bellera (Pallars Sobirà)
García Fernández de Heredia 1377-1387 de Munebrega (Aragó)
Fernando Pérez Calvillo 1387-1392 de Mallén (Aragó)
Joan de Baufés 1392-1393 normand
Francesc Riquer i Bastero 1393-1400 de Barcelona?
Diego de Heredia 1400-1410 de Munebrega (Aragó)
Alfons de Tous 1410-1421 de Montornès (Plana Alta)
Martí de Torres 1421-1423 valencià
Miquel de Navès 1423 de Lleida o Benasc
Jordi d'Ornós 1424-1445 de Perpinyde cardona 8Bages)à
Jaume de Cardona i de Gandia 1445-1459 de cardona (Bages)
Cosme de Montserrat 1459-1473 de la Selva del Camp
Guillem Ramon de Montcada i de Vilaragut 1474-1493 valencià
Joan de Peralta 1493-1505  
Joan d'Énguera 1506-1511 valencià
Joan de Tormo 1511-1553 d’Albaida (Vall d’Albaida)
Acisclo Moya de Contreras 1554-1564 de Pedroches (Andalusia)
Benet de Tocco 1564-1572 de Nàpols
Juan Bertrán de Guevara 1573  
Bernat de Josa i de Cardona 1574-1575  
Pere d’Aragó 1577-1584  
Joan Baptista de Cardona 1584-1587 de València
Pere Jaime 1587-1597 de Paracuellos de Jiloca (Aragó)
Joan Vila 1597 de Cervera (de Segarra)
Francesc Robuster i Sala 1598-1607 d’Igualada (Anoia)
Onofre de Reard 1608-1612 de Perpinyà
Antoni Gallard 1612-1613  
Andrés de San Jerónimo 1614-1625 d’Oviedo
Pere de Magarola i Fontanet 1627-1634 de Barcelona
Gaspar Gil 1635-1638 d’Aragó
Ramon de Sentmenat i de Lanuza 1640-1655 de Barcelona
Francesc de Crespí de Valldaura i Brizuela 1656-1662 de Sant Mateu del Maestrat (Baix Maestrat)
Brauli Sunyer 1663-1664 de la Pobla de Massaluca
Jaume de Copons i de Tamarit 1665-1674 de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès)
Jaume Mas 1674-1684 de Tarragona
Antoni Pasqual 1684-1704 d’Arenys de Mar (Maresme)
Manuel de Santjust i de Pagès 1710-1720 de Barcelona
Ramon Marimon i de Corbera 1721-1744 de Barcelona   

Manuel Muñoz i Guil 1744-1751 de Múrcia
Bartolomé Sarmentero 1752-1755 de Vega de Valdetronco (Castella)
Antoni Manuel de Hartalejo 1777-1782 de Cienpozuelos (Castella)
Francesc de Veyan i Mola 1783-1815 de Tamarit de Llitera
Ramon Strauch i Vidal 1816-1823 de Tarragona
Pau de Corcuera i Caserta 1825-1835 de Cadis (Andalusia)
Llucià Casadevall i Duran 1848-1852 de Vic (Osona)
Antoni Palau i Térmens 1854-1857 de valls (Alt Camp)
Joan Josep Castanyer i Ribas 1858-1865 de Sant Pere de Torelló
Antoni Lluís Jordà i Soler 1866-1872 de Girona
Pere Colomer i Mestres 1876-1881 de Girona
Josep Morgades i Gili 1882-1899 de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès)
Josep Torras i Bages 1899-1916 de les Cabanyes (Alt Penedès)
Francesc Muñoz i Izquierdo 1916-1927 de Burjassot (Horta)
Joan Perelló i Pou 1927-1955 de Santa Maria del Camí (Mallorca)
Ramon Masnou i Boixeda 1956-1983 de Taradell (Osona)
Josep M. Guix i Ferreres 1983-2003 de Coromina (Cardona)
Romà Casanova i Casanova 2003- de Deltebre (Baix Ebre)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Col·laboració: 
APl

Llegir més...