El treball dels monjos

Una regula escrita cap als anys 610-620 per Isidor de Sevilla per a una comunitat de monjos de la Bètica conté entre altres temes, i sota el títol “Del treball dels monjos”, un tractament extens del paper que havia d’exercir el treball en la vida d’aquella comunitat. Escriu Isidor que “el monjo ha de treballar sempre amb les seves mans. A això ha de dedicar-se amb el mateix afany que l’artesà es dedica a les seves habilitats i treballs, tal com diu l’apòstol ‘ni menjàrem de franc el pa d’altri, sinó que amb penes i fatigues treballàvem nit i dia’, i també ‘si algú no vol treballar, que no mengi’. Perquè amb l’ociositat augmenta el perill de les temptacions i dels mals pensaments. Amb el treball esforçat, però, s’allunyen els vicis. El monjo no s’ha d’avergonyir de cap manera de realitzar els treballs necessaris per al seu monestir. Perquè els patriarques pasturaren els seus ramats, els filòsofs pagans eren sabaters i sastres, i Josep, el Just, a qui va ser donada la Verge Maria, era un fuster. També Pere, el príncep dels apòstols, va treballar com a pescador, i tots els apòstols realitzaren treballs corporals; es mantingueren així. I si homes de tanta consideració han treballat i han realitzat fins i tot vils labors rústiques, com no ho haurien de fer els monjos, que a més de guanyar-se el pa amb les seves mans, han d’acudir amb el seu treball a remeiar la indigència d’altres. Els germans que tenen un cos robust i sa pequen de doble manera si són indolents en el seu treball. Perquè, per una part, no treballen ells mateixos i, per altra, exerceixen una influència perniciosa sobre els altres i els indueixen a la imitació. Tot el qui vulgui ser monjo i servir Déu ha de treballar amb fervor per tal de no abandonar-se a l’ociositat i perdre’s en la peresa desconsolada”.

Recorrent als exemples venerables i a la segona epístola als habitants de Tessalònica de l’apòstol Pau, Isidor intentava convèncer els monjos de les virtuts del treball corporal com a remei contra el vici de l’ociositat. Isidor atribuïa aquí al treball de la comunitat monàstica una qualitat moral. Per tal que el treball assolís aquesta qualitat s’exigia als monjos una determinada actitud de la ment i de l’ànima mentre realitzaven la seva activitat. “Durant el treball corporal s’ha de dirigir l’ànima impertorbablement envers Déu. La mà ha d’estar de tal manera en el treball que la ment no sigui separada de Déu.” El treball que realitzaven els monjos als tallers, la cuina o els horts havia de servir a una doble finalitat: d’una banda, es tractava que la comunitat se sustentés ella mateixa i, de l’altra, havia de proporcionar els mitjans per a practicar la caritat evangèlica envers els més necessitats i ajudar-los en la seva indigència. Aquells que, sense estar impedits per motius de salut, pretenien evitar el treball cometien, doncs, un greu acte d’indisciplina. “Si els frares es volen dedicar a la lectura per no haver de treballar, llavors s’estan dedicant d’una manera deshonesta a la lectura, perquè no fan allò que allí llegeixen. No s’hi diu per ventura que ‘treballin per poder menjar el pa que ells mateixos s’hauran guanyat’, i també ‘vosaltres mateixos sabeu prou com heu d’obrar per imitar-nos, ja que no visquérem pas desvagats entre vosaltres ni menjàrem de franc el pa d’altri, sinó que amb penes i fatigues treballàvem nit i dia per no ser una càrrega a cap de vosaltres’. Aquells que no poden treballar a causa de la seva salut corporal deteriorada han de ser tractats amb humanitat i bondat. Aquells, però, que estan sans i simulen, no hi ha cap dubte que s’han de compadir i deplorar. Perquè no estan corporalment malalts, sinó espiritualment, que és molt pitjor. Si no poden ser descoberts pels ulls dels humans, de Déu, certament, no se’n podran amagar. Se’ls ha de tolerar si la malaltia és oculta, però se’ls ha de donar una ocupació si la seva bona salut resulta evident.”

Per a evitar qualsevol tipus d’irregularitat, el bisbe de Sevilla arribà a fixar els temps que els monjos dedicarien al treball col·lectiu durant les diferents èpoques de l’any. “En determinades hores el monjo ha de treballar, i en determinades hores ha de dedicar-se a l’oració i la lectura. Per als diferents oficis s’han d’assignar al monjo les hores corresponents. De la següent manera s’han d’organitzar les quatre estacions de l’any per a aquells oficis. A l’estiu s’han de realitzar des de primera hora del matí fins a la tercera hora labors manuals. De l’hora tercera fins a la hora sisena els monjos han d’estar lliures per a la lectura. Fins a l’hora novena poden descansar. De l’hora novena al vespre han de treballar altra vegada. En les altres estacions de l’any, és a dir, a la tardor, a l’hivern i a la primavera, han de dedicar-se a la lectura des de la primera hora del matí fins a l’hora tercera. Després de la tèrcia han de laborar fins a la novena. Després del descans s’ha de retornar al treball o a la lectura o a la meditació en veu alta.”

Aquesta promoció i regulació del treball es troba no sols a la regla d’Isidor de Sevilla, sinó també a la regla de Benet de Núrsia, aquella regla que s’imposà com la més difosa a la cristiandat llatina. En ambdues regles s’expressava una concepció radicalment diferent del treball de la que havia tingut l’antiguitat grecoromana, la qual havia considerat el treball com una fatigosa i sòrdida pena imposada al gènere humà. Per al monaquisme medieval, el treball realitzat pels monjos sota la direcció de l’abat passava a formar part de les bones obres. El treball es va convertir en un servei grat a Déu, en una activitat santificadora tan important i indispensable com l’oració o la meditació. Benet de Núrsia va establir que “tan sols són veritables monjos aquells que viuen del treball de les seves mans, tal com ho feren els nostres pares i els apòstols”. Això no vol dir que els monjos eren aptes per a qualsevol treball. En la regla d’Isidor s’establia que “del jardí de les verdures i de la preparació del menjar, se n’encarregaran els frares amb les seves pròpies mans. El treball de la construcció i dels camps, però, pertanyen a les tasques pròpies dels esclaus”.