Les institucions de govern

La noció que avui tenim sobre l’administració, com a ciutadans d’un Estat constitucional, és totalment mediatitzada pels principis rectors que regeixen aquesta forma d’organització política estatal, basada, en primer lloc, en el concepte de la sobirania nacional o popular, però també en la separació de poders, en el principi de legalitat, en l’afirmació d’uns drets i d’uns deures fonamentals.

Des d’aquesta visual, l’administració consisteix en el conjunt de mitjans materials i personals que, de manera subordinada, auxilien el poder polític en la preparació i l’execució de les seves decisions. Aquests mitjans s’organitzen jurídicament en institucions, mitjançant un conjunt de normes orgàniques que li atorguen una posició preeminent respecte als membres de la societat a la qual serveix, per raó, precisament, de l’interès general i utilitat pública que persegueixen el conjunt de funcions reglades que se li encomanen. D’aquesta manera, i per obra del positivisme jurídic, l’administració s’identifica molt fàcilment amb el nou dret administratiu que, derivant de la constitució, té per objecte la configuració de les estructures orgàniques, del funcionament, de la responsabilitat i del control de les diverses institucions administratives i dels funcionaris que hi serveixen. Aquestes institucions administratives s’emmarquen clarament dins l’esfera del dret públic.

Si es té en compte que, històricament, la societat catalana no s’ha organitzat en Estat absolut monàrquic ni en Estat constitucional independent, es pot comprendre millor que perduri el significat polivalent que adquireix el terme “administrar” pel que fa a l’existència, al costat del monarca, d’una pluralitat d’estaments o de grups de la societat catalana que han participat directament en la direcció política de la comunitat, de manera que han generat també les seves pròpies institucions administratives.

L’origen de les institucions administratives

A la baixa edat mitjana, Catalunya s’organitzà políticament com a monarquia corporativa de base territorial enquadrada dins del marc religiós de l’Església i dins del marc polític i jurídic de la Corona d’Aragó. Aquest marc polític i jurídic estava representat per l’existència d’un dret regi general que configurava la mateixa institució monàrquica i els principals oficis administratius de la cort. Tanmateix, l’origen de molts oficis administratius no derivava d’una normativa que formalitzés una pràctica anterior i uns estils burocràtics preexistents, com pot ser el cas de les ordinacions de la Casa i Cort del 1344. Ben al contrari, més aviat s’ha de buscar aquest origen en les diverses formes socials construïdes anteriorment per resoldre problemes d’interès inicialment particular, del monarca o bé dels estaments, i que van aparèixer en unes circumstàncies històriques concretes: quan la distinció entre el dret públic i el dret privat, entre l’esfera pública i l’esfera privada, no gaudia d’una significació rellevant.

Catalunya evolucionà des d’una poliarquia basada en un ordre de legitimitat, on la fidelitat privada vertebrava un règim feudal i senyorial, cap a la monarquia corporativa fonamentada en un ordre de legalitat de caire públic. Aquesta monarquia va trobar en el dret comú diversos models jurídics i constitucionals possibles i adients, i en la classe professional dels juristes els seus agents executius més eficaços. Per a la mentalitat jurídica baix-medieval, la importància dels volums que integren el Corpus Iuris Civilis no estava solament en el fet d’oferir el dret legal vigent a l’època de Justinià, del segle VI, sinó sobretot en el de presentar el dret vigent a l’imperi cristià del final de l’alta edat mitjana, del qual els primers glossadors foren els apologistes i defensors més aferrissats. No endebades l’exegesi legal fou l’eix entorn del qual va girar durant segles el mètode dels juristes europeus, dirigit a comprendre, de bell ‘ antuvi —i a adequar progressivament a les noves circumstàncies, en un segon moment—, uns textos justinianeus considerats inicialment sagrats.

La desfeta d’aquest ideal imperial per mà de l’Església, arran del concordat de Worms (1122), donà pas al progressiu enfortiment de les monarquies europees independents de l’Imperi —i de l’Església en l’aspecte temporal—, entre les quals Catalunya i la Corona d’Aragó foren exemples. Tanmateix, la constitució política d’aquestes organitzacions jurídico-públiques de base territorial continuà utilitzant el dret comú per a fonamentar el nou ordre autònom o independent de legalitat. Cronològicament, en la societat catalana, aquesta evolució també es correspon amb el trànsit de l’alta a la baixa edat mitjana, si bé fou un procés gradual de superposició i de canvi que conduí finalment a l’hegemonia de la institució monàrquica, encarnada en el llinatge dels comtes de Barcelona, dins d’un règim pactista on els estaments adquiriren i conservaren poders polítics fonamentals.

A l’alta edat mitjana, el monarca no tenia potestat legislativa perquè el dret es concebia, per la mentalitat dominant, com un producte exclusivament diví. De la mateixa manera que totes les altres coses visibles i invisibles de la naturalesa, el dret havia estat creat per Déu i a l’home tan sols li pertocava descobrir-lo. Altrament, al monarca i als altres senyors —per raó dels vincles de fidelitat que els feia preeminents— els corresponia únicament fer justícia mitjançant unes funcions judicials rudimentàries, de caire voluntari, no inquisitives i dirigides a resoldre uns conflictes particulars nascuts en l’exercici de les facultats que tenien cadascun dels seus homes per a descobrir i defensar el seus drets, directament o de manera immediata, amb qualsevol tipus de mitjans, àdhuc els violents. El judici emès pel comte de Barcelona anà guanyant en autoritat gràcies al prestigi que va assolir la cúria comtal de Barcelona sobre la dels altres barons catalans. Amb el temps, la jurisdicció del comte adquirí un abast general, de manera que ningú no podia recusar el judici donat pel jutge elegit en la cúria del príncep, com ho estableix l’usatge de Barcelona Judicium in Curia Datum (Usatge 80). Insensiblement es passà d’un ordre de legitimitat divina a un ordre de legalitat humana, com es posà en relleu en l’esmentat Usatge 80 quan diu: “car orat es e sens seny qui vol contrastar al seny e al saber de la cort en que ha princeps, bisbes, abbats, comtes, vescomte, comdors, vervessors, philosophs, savis e iutges”.

El seny i el saber humans foren la font de la nova legitimitat del príncep i de la seva cúria, a la qual l’Usatge 81, Iudicia Curiae, atorgava unes facultats normatives, en la mesura que assignava als judicis de la cúria i als usatges una funció correctora i de complement de les lleis gòtiques.

La jurisdicció de la cúria comtal es configurava com un instrument de primer ordre per a governar i dirigir Catalunya mitjançant la creació, l’aplicació i la interpretació d’un dret que ara volia fonamentar-se en la saviesa i en la ciència humanes, més que en les revelacions divines. Per a dur a terme aquesta tasca amb seny, amb èxit i amb efectivitat, va caldre bastir uns mecanismes institucionals que permetessin no solament prendre les decisions polítiques i normatives adequades, sinó sobretot garantir-ne l’observança general i permetre una justa i legal resolució dels conflictes particulars que es produïssin al si de la societat estamental catalana.

En definitiva, el problema de l’administració a Catalunya, en aquest període, es reconduí naturalment al problema de la progressiva organització burocràtica de la cúria o cort del príncep i als problemes d’organització de la mateixa mena de les altres cúries o corts estamentals, senyorials (nobiliàries o eclesiàstiques) i municipals dotades de jurisdicció.

Tanmateix, al segle XIII ja s’havia establert clarament que era al monarca a qui corresponia la jurisdicció general, per costum recollida per Pere Albert, de manera que les altres jurisdiccions havien de tenir un caràcter particular, inferior i delegat. En això, coincidien tant la tradició del dret feudal, que acabem d’esmentar, com la nova concepció sobre la jurisdicció, que s’hi sobreposa, derivada del dret comú i basada en el principi de la plenitudo potestatis que corresponia al monarca. La Cort de Barcelona del 1283 i altres assemblees posteriors (1359, 1419…) no foren alienes a la configuració d’aquest disseny constitucional, per bé que imposessin unes limitacions al monarca en benefici dels estaments representats en les corts i en llurs organismes político-administratius, que s’estructuraren progressivament i intensa dins de la Diputació del General o Generalitat. La jurisdicció del monarca quedà limitada tant pel que fa al monopoli legislatiu com pel que fa a determinades matèries administratives, entre les quals cal destacar les de caire fiscal i financer. La jurisprudència dels segles XIV i XV s’encarregà de desenvolupar i d’aplicar aquesta forma política pactista.

En efecte, els problemes que es plantejaven pels constants conflictes de jurisdicció entre les cúries reals, senyorials i municipals, van obligar a delimitar, de la manera més precisa i d’acord amb el ius commune, les competències de cada una d’aquestes i també a establir una jerarquia orgànica o procedimental, aquesta darrera per mitjà del règim jurídic de les apel·lacions.

La distinció entre mer imperi, mixt imperi i baixa jurisdicció, derivada del ius commune, implicava reservar el mer imperi màxim, és a dir, el ius condendi leges al príncep, ja que era un atribut incomunicable de la plenitudo potes tatis. Els altres imperis i la baixa jurisdicció, en canvi, podien alienar-se, delegar-se o segregar-se en benefici dels senyors o municipis, malgrat que pel seu origen i naturalesa pertanguessin, ara, a l’esfera pública i no a la privada, basada en la fidelitat. D’aquesta manera, en darrer terme, tota aquesta pluralitat de jurisdiccions trobaven el seu vèrtex unificador en la jurisdicció règia i en els seus òrgans centrals de govern i d’administració de justícia: l’audiència i el consell reial, nascuts al si de la cort com a òrgans polítics i/o administratius especialitzats.

La jurisdicció havia esdevingut una manifestació del seny i del saber humà, encarnada en els titulars de potestat pública i projectada sobre tots els aspectes de l’ordenament jurídic. Així no quedava limitada a la resolució de controvèrsies judicials, sinó que també abastava altres problemes d’índole política o legislativa i de gestió governativa, financera, militar, etc. D’aquesta manera, la jurisdicció provocava l’aparició d’una pluralitat d’oficials encarregats de la conducció ordenada dels afers d’acord amb uns principis de legalitat, jerarquia, precisa delimitació de llurs competències, documentació de la seva activitat, coordinació, retribució directa pel fisc mitjançant la fixació d’un sou regular, etc. El nou règim jurídic dels oficials i la reflexió jurisprudencial respecte dels comentaristes del ius commune del segle XIV donaren lloc a l’aparició d’una teoria sobre l’ofici públic que tendia a eliminar les arrels privades de les quals havia sorgit l’administració baix-medieval.

Les institucions administratives eren els mecanismes utilitzats per a afrontar i tractar de resoldre tots els problemes complexos i específics amb què es trobaven els titulars de poder públic o de jurisdicció per a bastir, mantenir i fer efectiva l’estructura de la constitució política medieval de la monarquia catalana i de la Corona d’Aragó.

Els oficis de la cort reial i els d’altres corts o jurisdiccions superiors

La doctrina de la representació perfecta elaborada pel ius commune permetia al monarca nomenar oficials delegats amb delegació universal per ocupar el seu lloc, si bé amb un caràcter eventual i/o de duració temporal i, normalment, per solucionar els problemes que ocasionaven les absències del monarca. Es tractava dels lloctinents o procuradors reials del segle XIII que deixaren pas, entre el 1299 i el 1302, als procuradors generals com a oficials ordinaris de caràcter permanent, amb jurisdicció sobre un regne o territori determinat i amb atribucions en matèria de govern i de justícia. A partir del final del segle XIV, tornà a aparèixer un lloctinent general concorrent amb el successor del procurador general. Aquest últim ofici s’adscriví amb el temps al primogènit del monarca i, finalment, el seu títol definitiu fou el de governador general (1363) dotat de jurisdicció sobre tota la Corona d’Aragó. A cada regne, i també a Catalunya, hi havia un oficial ordinari i permanent que substituïa teòricament el governador general i que s’anomenava portantveus de general governador i, a vegades, governador. A títol d’exemple, Berenguer d’Abella fou portantveus de governador a Catalunya el 1374, Joan de Corbera ho era l’any 1442 i Galceran de Requesens el 1459; el comte d’Iscla fou intitulat governador de Catalunya el 1471 i Galceran de Requesens l’any 1461; l’infant Joan va ser intitulat el 1382 “primogènit de nostre senyor lo rey e de tots sos regnes e terres general governador”.

Les competències del governador general tenien un contingut molt ampli, ja que podia fer tot allò que anés en honor i servei del rei, com també en profit de la terra i en conservació i protecció de la jurisdicció i els drets reials. Mentre que els lloctinents no tenien cort pròpia per ésser oficials delegats i ocupaven el lloc del monarca en la seva cort, el portantveus sí que en posseïa una de privativa subordinada al monarca — que era qui el nomenava—, però superior a les corts reials inferiors de veguers i batlles. El portantveus del governador era l’oficial ordinari dels oficials ordinaris, de manera que la seva cort ocupava un lloc superior en les vies de govern i de justícia per les quals es tramitaven els afers administratius i contenciosos dels sotmesos.

La cort del monarca, de la qual la del primogènit o la del portantveus de governador fou, en certa mesura, un reflex, es va anar estructurant gradualment a partir d’una pràctica en la conducció dels afers privats i públics de la monarquia que cristal·litzà en les famoses Lleis Palatines de Jaume III de Mallorca (1337) i en la seva posterior versió catalana: les ordinacions de la Casa i Cort del monarca, promulgades per Pere el Cerimoniós el 1344. L’ordre dispositiu d’aquesta normativa agrupava tots els oficials de la cort del rei en quatre grans departaments per raó de la matèria en la qual eren competents, i per raó de la seva dependència jeràrquica i funcional d’un dels quatre oficials superiors que presidien, respectivament: la casa, la cambra, la cancelleria i el patrimoni del monarca. Aquests grans oficials eren, respectivament, el majordom, el camarlenc, el canceller i el mestre racional.

Com a cap de la casa reial hi havia el majordom, que tenia com a subordinats una sèrie d’oficials encarregats de la intendència i de la preparació dels menjars i de les begudes de la cort com ara botellers, que duien aigua a la botellería, panicers, pastador o flequer, sobrecocs, cuiners majors, museu, comprador, etc; també eren subordinats seus els oficials encarregats dels mitjans de transport de la cort, és a dir, dels cavalls, palafrens i altres bèsties de càrrega com són els cavallerissos, el manescal, el sobreatzembler, els atzemblers, etc. Finalment també estaven sota les ordres dels majordoms els oficials encarregats de contribuir a l’entreteniment del rei com els joglars, els relacionats amb la cacera com el falconer, el caçador i guarda dels cans, etc. Foren majordoms de Pere el Cerimoniós, entre d’altres, Berenguer Barutell, Pedro Jordán de Urries i Ramon de Peguera.

Els camarlencs eren els qui tenien com a missió principal la de custodiar i la d’assistir directament la persona del rei. Per aquest motiu tenien sota les seves ordres tot un seguit d’oficials l’activitat dels quals es relacionava amb el manteniment de la salut, la seguretat, l’habitatge, el vestuari i la urbanitat del rei. Bernat de Fortià, Hug de Santapau i Ramon de Vilanova foren camarlencs de Pere el Cerimoniós, i Rodrigo de Rebolledo ho fou de Joan II.

Dins d’aquest departament d’oficials reials que presten serveis de caire privat hi havia els metges de física, de cirurgia, els escuders de la cambra, el barber, els uixers d’armes, els algutzirs, el sastre, l’apotecari, el guarda de les tendes, etc. És especialment significatiu que dins d’aquest segon grup d’oficials es trobessin uns notaris o escrivans especials, independents de la cancelleria, com eren els escrivans secretaris. El rei es volia assegurar que, entre els oficials que de manera més immediata l’envoltaven, hi hagués dos escrivans sempre a punt en cas d’una necessitat peremptòria d’escriure una carta o de dirigir una ordre. A fi i efecte de garantir l’autenticitat d’aquest tipus d’escrits, el rei disposava posava del segell secret. La regulació minuciosa d’aquests oficis que afecten el comportament i la vida privada del monarca no deixava de tenir també una dimensió pública, ja que que contribuïen a honorar i dignificar l’ofici reial davant tots els qui hi estaven sotmesos. La litúrgia i el cerimonial que envoltava la vida diària del monarca va ajudar a enfortir-ne l’autoritat en el sentit que generava un consentiment tàcit o exprés en la seva preeminència, com a cap del cos social i polític, per part dels membres inferiors o subordinats que l’integraven, els quals ocupaven un lloc, més o menys elevat o inferior, per raó de l’estament al qual pertanyien o de l’ofici que exercien. A més a més, tant al majordom en les Lleis Palatines del 1337 com als algutzirs en les ordinacions del 1344, els corresponia la potestat jurisdiccional sobre totes les persones rebudes a la casa del rei o de la reina. També concernia als algutzirs d’intervenir en la instrucció i el descabdellament del procés contra els presoners inculpats de delictes, demanant al monarca que nomenés un comissari “saben dret per tal quels furs e constitucions dels nostres regenes e terres sien servats”, i executant les penes degudes segons fos declarat per provisió o judici regi. Aquests oficials feien sentir la plenitudo potestatis del monarca al lloc on es trobava la cort. Entre els personatges que van encarnar alguns d’aquests oficis es poden esmentar com a algutzirs, al segle XIV, Francesc Munyós i Bernat Alamany d’Orriols; al segle XV, Lluís Colom, Huc de Copons, Antic Ferrer i Jaume Gener; com a uixers al segle XV, Lluís d’Avinyó i Andreu Montserrat; com a secretaris al segle XV, Paulo Nicolàs, en Coloma, Francesc Martorell i Bartomeu Serena.

Les ordinacions del 1344 presentaven el canceller com a: president de la cancelleria o escrivania règia; president del consell reial, en absència del rei; i, finalment, superior dels oïdors o magistrats que integraven l’audiència. Pel que fa al primer aspecte, corresponia la a cancelleria la importantíssima funció de redactar, segellar, expedir, registrar i conservar la documentació reial que el monarca o els oficials autoritzats en nom seu formulaven oralment o per mitjà d’esborranys. I no solament es redactaven els documents judicials (sentències, conclusions, etc.) sinó que, sobretot, es posaven per escrit les ordres i els manaments del rei en qualsevol matèria política o administrativa que el seu poder abastava. Per a complir aquesta missió principal, a les ordres del canceller i vice-canceller hi havia una sèrie de funcionaris inferiors com el protonotari, els escrivans de manament i de registre, els missatgers, el segellador, l’escalfador de la cera per als segells pendents, els correus, el guarda de l’arxiu, etc. Jaume II va donar un impuls decisiu a l’organització de l’escrivania règia i a la classificació per matèries del fons documental que s’anava registrant. Entre els eclesiàstics que exerciren l’ofici de canceller cal esmentar, a tall d’exemple, els dos bisbes de València del segle XIV, de nom Ramon, i l’abat de Montserrat Antoni Pere Ferrer del segle XV. Foren vicecancellers, al segle XIV, Arnau Morera i Francesc Roma; al segle XV, Francesc Marquilles, Joan Pagès i Jaume Pelegrí. Foren notaris tinents dels segells (antecessors dels protonotaris), al segle XIV, Guillem de Solanes, Bernat d’Aversò, Bonanat Sapera, Gil Pérez de Buisan i Francisco de Prohomne. Entre els protonotaris cal destacar Mateu Adrià i Jaume Conesa.

El consell reial era l’òrgan consultiu i deliberant amb el qual el monarca s’auxiliava per al regiment de la cosa pública, ço és, per a exercir el seu ofici regi sobre els sotmesos, els quals “nos axi havem que aquells no damnificats servem faent justicia e encara el profit de la cosa publica cobeejants”. El nou ordre de legalitat exigia que el govern i la justícia es fonamentessin en la raó i en la saviesa, és a dir, en el dret més que en la força i la violència. Per aquest motiu integraven el consell reial els grans oficials de la cort, com ara canceller, vice-canceller, majordoms, camarlencs, mestre racional, tresorer, promovedors i secretaris, a més d’altres persones que el monarca cregués necessàries o mereixedores de ser-hi. Les seves funcions eren les d’assessorar el monarca en les qüestions polítiques i de govern dels regnes, i també actuaven com a tribunal de justícia pel que fa a determinades matèries. Les ordinacions del 1436 van definir les competències jurisdiccionals del consell reial i de l’audiència reial, a fi d’evitar els possibles conflictes que es poguessin plantejar. El consell tenia competència per a enjudiciar les causes que afectessin les regalies del rei, i també les que fossin de gran transcendència. La pragmàtica de Ferran el Catòlic del 1494 significà la institucionalització definitiva del consell reial a la Corona d’Aragó en existir una delegació expressa del rei al consell de la funció judicial, que ara quedava en mans de la majoria dels seus components, els quals, amb els seus vots, prenien la resolució adient.

El canceller també era el superior dels oïdors, els quals rebien les suplicacions que els seus sotmesos podien dirigir al monarca i que eren despatxades, bé per via de justícia —remetent-les a l’oficial ordinari competent o a aquelles altres persones a qui volguessin encomanar l’afer a títol de jutge delegat o comissari—, bé per via de consell reial o governativa, traslladant la decisió de l’afer al monarca i al seu consell, on, tanmateix, corresponia fer la relació adient. Aquesta visió tan esquemàtica de l’audiència és suficient per a calibrar la importància que van tenir durant el segle XIV els jutges delegats o comissaris a l’hora de procedir a l’administració de justícia reial. Nomenats pel rei, a proposta dels oïdors, aquests jutges actuaren com a veritables oficials delegats dels oïdors o de l’audiència, fins al punt que fins i tot van haver de seguir les instruccions que els oïdors havien fet redactar en les “foranes parts de les dites supplicacions”. Naturalment, el nomenament va recaure gairebé sempre en jurisperits, doctors en lleis o savis en dret (civil, canònic o en ambdós drets). Els plets civils es dilucidaren normalment seguint l’ordre judiciari ordinari que era el procés romano-canònic, i no el sistema d’accions en què es basava encara el codi de Justinià. Tot i això, es preveien delegacions per a causes incidentals, dins d’un plet principal, i també les dirigides a resoldre les apel·lacions de sentències donades per jutges inferiors. També es preveia l’actuació de jutges comissaris en causes criminals. Bernat Vives era jutge i oïdor de la cort el 1350, i Pere de Santamaría ho era l’any 1383; Guillem de Jaffer fou jutge delegat el 1336.

En la via governativa o de consell, hom preveia els assumptes següents: la cognició simple, a instància dels particulars interessats o beneficiaris, dels privilegis regis vulnerats, previ estudi i relació del canceller; la cognició sobre alguna suplicació elevada al monarca o sobre algun fet notable, previ informe documental i relació d’algun conseller o d’una altra persona delegada; i, finalment, la revisió de processos judicials fets “davant alcun jutge sotsmes nostre o altre”.

La complexitat d’aquest esquema organitzatiu, on s’interferien diversos òrgans ordinaris i delegats, evolucionà en el sentit de perfeccionar l’estructuració del procediment, que ja apareixia dividit en una fase sumària o d’instrucció i en una altra plenària o cognitiva, i també en el sentit de consolidar les competències jurisdiccionals de l’audiència, les quals foren les que caracteritzaren definitivament la institució.

Les ordinacions per a l’administració de justícia del 1436 regulaven el funcionament intern de l’audiència que estava presidida pel canceller, pel vicecanceller o pel regent de la cancelleria, i l’integraven diversos doctors i juristes que oïen les relacions i disputes de les causes i, després, emetien el vot que conformava la sentència. El canceller, vice-canceller o regent rebia les suplicacions del qui demanés la tutela judicial règia i suprema, i les prove´¨ia a fi d’oferir als suplicants el procediment adient. Això es feia fora de les hores d’audiència.

A l’audiència solament s’oïen les relacions de les causes fetes pel jutge instructor, les al·legacions o disputacions dels advocats de les parts i les conclusions d’aquestes que es formulaven mitjançant punts concrets, anomenats dubtes, decisions o determinacions. Els advocats de cada part havien d’elegir un representant per a al·legar i raonar la seva pretensió, per tal de no perdre el temps amb grans cavil·lacions, digressions i calúmnies. Si volien al·legar més coses, ho havien de fer per escrit. Els membres de l’audiència es retiraven a votar segons el procediment següent: de cada causa es feien tantes conclusions com qüestions dubtoses hi havia. Cada membre emetia el seu vot lliurament i sense que pogués ser interromput, i es mantenia el secret de les conclusions i dels vots fins que la sentència era promulgada. Totes aquestes actuacions es formulaven per escrit en el Llibre de Consells, que quedava en poder del canceller, vice-canceller o regent.

El dimarts s’enjudiciaven les causes fiscals i el divendres les dels pobres (en record del dia de la mort de Crist que, llevant els pecats dels homes amb el seu sacrifici, feu la suprema justícia en retornar-los la pau amb Déu, trencada d’ençà del pecat original comès pels nostres primers pares, Adam i Eva). Els altres dies es veien les causes restants. L’audiència tenia competència per a jutjar qualsevol tipus de causa o de conflicte sorgit entre persones de qualsevol condició, amb les excepcions de les causes de regalia, de les patrimonials o dels casos especials que corresponien al consell reial. Per a defensar els interessos dels reis, sempre estava present a l’audiència el procurador fiscal. En Garcia de Borau i en Riera eren procuradors fiscals el 1462.

L’audiència del rei, a Catalunya, pel fet que es trobava obligada a aplicar el dret català en observança de les disposicions de corts, esdevingué, de fet, Reial Audiència de Catalunya amb la reforma de Ferran II del 1493, per la qual els vuit doctors i els dos jutges de cort sempre havien d’actuar a Catalunya, bé amb el rei o el lloctinent general, bé amb el portantveus de governador de Catalunya, en absència dels primers.

Altres jurisdiccions superiors: la Diputació del General de Catalunya

La Diputació del General de Catalunya era una institució político-administrativa derivada de la cort general que assolí en determinades matèries una jurisdicció superior, immune a la jurisdicció del rei, de manera que generà una administració privativa, però de caire públic, que ara interessa considerar.

Dins del procés de desenvolupament de la constitució política de la monarquia catalana, que derivava de la Cort de Barcelona del 1283, els estaments decidiren i imposaren al monarca el principi de la immunitat en la gestió financera dels recursos extraordinaris que li havien atorgat graciosament en corts, respecte de la jurisdicció règia i, per tant, la immunitat respecte de la fiscalització ordinària i general que tenia encomanada el mestre racional. Malauradament, no coneixem a bastament quins foren els orígens dels oïdors de comptes de la Generalitat, ni com es descabdellà el procés històric que dotà de certa autonomia financera la Diputació del General de Catalunya. Aquesta autonomia li va permetre imposar, col·lectar i gestionar els recursos extraordinaris atorgats en les corts al monarca pels estaments i fiscalitzar-ne, posteriorment, l’administració, de manera directa i sense intervenció dels oficials reials. Com a hipòtesi explicativa, estimem que la monarquia va fer una sèrie de concessions en aquest àmbit competencial de la jurisdicció fiscal i fiscalitzadora, que li era propi, a causa de la necessitat asfixiant de subsidis per a fer front a una política d’expansió territorial (Sardenya, Granada, etc.) o a les guerres amb Castella per a assolir l’hegemonia política peninsular.

A partir del moment en què els recursos ordinaris de la monarquia constituïren una mínima part dels recursos públics, i que la jurisdicció del mestre racional no fou competent per a fiscalitzar aquests últims, es constata la pèrdua d’importància i de prestigi de l’ofici del racional com a institució administrativa de la monarquia. En contrapartida, fou en aquest període, vers el 1359, quan la Diputació del General, constituïda per representants dels tres braços de les corts, adquirí el caràcter d’organisme permanent amb jurisdicció sobre tot Catalunya.

Les reformes de Ferran I del 1419 afegiren als tres diputats altres tres oïdors de comptes amb funcions financeres, amb una durada triennal en l’exercici del càrrec que també afectà els diputats, i amb un sistema d’elecció dels nous pels vells oficials que, finalment, Ferran II substituí per un sistema pur d’insaculació.

Deixant de banda les funcions polítiques que anà adquirint amb el transcurs del temps, cal esmentar el procés de creixent burocratització de la Generalitat traduït en l’aparició de nous oficials com els advocats o assessors, el regent de comptes, l’escrivà o racional, el sobreguarda, l’administrador dels esclaus, l’oficial de les drassanes, etc. Com a mostra dels diputats generals que exerciren aquest ofici al segle XV, es poden esmentar Andreu de Biure, Bernat Salba, Bernat Sapila, Bernat Saportella, Francesc Oliver de Gualba, Lluís d’Ivorra, Manuel de Montsuar i Ramon de Perallós; foren oïdors de comptes en aquest mateix segle Bernat Joan de Casaldàliga, Bernat Joan Sacirera, Joan Dalmau, Joan Despiles, Bernat Desllor, Narcís de Sentdionís i Agustí de l’Illa; advocats del General, ho foren Nicolau Albanell i Guillem Jordà; Guerau Causacs fou drassaner del General; i regents dels comptes del General, Pere Gener, Galceran Materó, Bartomeu de Navel, etc.

Els oficis i els oficials de les corts inferiors: reials, estamentals, municipals i baronials

La jurisdicció reial inferior a Catalunya és representada pels tres oficis estudiats per Lalinde Abadia: cort, veguer i batlle.

El veguer era qui tenia uns orígens més remots com a oficial que col·laborava políticament amb el comte, creat pel monarca franc. A partir de mitjan segle X experimentà un procés de districtualització en funció dels termes jurisdiccionals de les fortaleses o els castells més importants. Al segle XII era el cap de les vegueries que s’havien anat constituint a Catalunya d’acord amb les circumstàncies històriques determinades per l’hegemonia del feudalisme. Al final del segle XIII i el principi del XIV es precisà la delimitació territorial de les vegueries, com també les seves competències jurisdiccionals que abastaven el mer i mixt imperi i la baixa jurisdicció. El seu superior immediat fou el portantveus del governador, el qual assumia la jurisdicció vicarial si residia dins de la vegueria. Per disposicions de corts, com la del 1283, s’establí que totes les causes produïdes dins de les vegueries s’haurien de jutjar dins de la seva circumscripció, si bé s’exceptuaven algunes qüestions com, per exemple, les que afecten els pobres, els orfes o les vídues; les fiscals; les derivades de regalies, etc. El veguer era competent per a conèixer les contencions amb la jurisdicció eclesiàstica; les causes de persones preeminents; els processos per regalies comunicades, etc. Li corresponia la jurisdicció local exclusiva o concurrent amb la del batlle, i la direcció militar de la host reial en el marc de la vegueria. També era òrgan auxiliar de l’administració financera i li corresponia exercir la jurisdicció voluntària en determinades matèries (registre de juristes, habilitació de notaris, tuteles, subhastes, herències jacents, etc.). Les interferències jurisdiccionals amb els batlles foren notables, per bé que hom procurà superar-les històricament de diverses maneres.

L’aparició del batlle cap a la fi del segle X fou més tardana que la del veguer. Va néixer amb un caràcter d’ofici tutelar o de protecció sobre persones (menors, incapacitats…) i sobre béns (castells, esglésies, honors, viles, llocs…) per a suplir l’absència o la debilitat del poder públic.

El batlle reial no era un òrgan rector del municipi, sinó que representava la jurisdicció ordinària del monarca a la localitat. Les seves competències abastaven diverses matèries (govern, justícia, finances, etc.) i s’estenien sobre l’àmbit local d’una vila o ciutat amb el seu terme. La cúria del batlle administrava el mixt imperi i com a unitat patrimonial defensava els interessos del monarca pel que fa a les lleudes, exaccions fiscals, consignacions, moratòries, esdeveniments, etc. A més a més, li corresponia la jurisdicció marítima i aquelles altres sobre els gremis, sobre els oficials de la batllia (notaris, escrivans de cort, recaptadors de terces reials, saigs, etc.), sobre les aljames dels jueus i musulmans, etc. El seu superior immediat pel que fa als afers patrimonials era el batlle general de Catalunya a qui, fins al segle XIV, havia de retre comptes de la seva administració. Al segle XV ho feia directament davant del mestre racional.

La cúria o cort local es constituí probablement com una jurisdicció autònoma a la Catalunya Nova, arran de la conquesta de Lleida i de Tortosa (1148-49). Més tard va aparèixer estructurada per mà de privilegis reials atorgats a diverses localitats (Vilafranca, Cervera, Àger, Manresa, etc.). Es tractava d’un ofici local, anual, elegit pels prohoms entre persones no necessàriament lletrades, no delegable i responsable. La desconfiança del monarca envers aquesta jurisdicció local autònoma conduí a la seva quasi absorció per la jurisdicció reial del veguer, entre els anys 1275 i 1300.

En les principals ciutats catalanes existien uns diputats locals, representants de la Generalitat, els quals eren designats pels diputats del General per un període triennal amb la missió d’exercir les competències que corresponien a la Generalitat dins de la seva circumscripció.

A partir del segle XIII les universitats foren les corporacions públiques de diverses localitats catalanes amb les quals l’estament burgès s’organitzà, jurídicament i autònomament, per resoldre els problemes de la convivència urbana i per articular-se orgànicament dins de l’ordenament jurídic general de Catalunya. La seva estructura político-administrativa es basava en les assemblees (general de veïns o qualificada de prohoms) de caràcter deliberant, consultiu, assessor i decisori pel que fa a l’actuació dels magistrats executius, que s’anaven configurant com a dirigents polítics del municipi (cònsols, jurats, paers). Els aspectes pròpiament administratius foren atesos per altres oficials subordinats als magistrats rectors de la universitat, entre els quals es poden esmentar els que trobem a Barcelona: els advocats jurisperits encarregats de les tasques d’assessoria jurídica; el claver, que regia les finances municipals; el racional, que duia la comptabilitat, i el mostassaf, encarregat de la intendència de la ciutat i de la policia dels mercats. Hi ha abundant normativa reguladora del règim jurídic i institucional de tots aquests oficials.

Els batlles senyorials defensaven exclusivament els interessos patrimonials dels senyors (batlles de sac) o, alhora que complien aquesta missió, exercien també, com a oficials ordinaris, el govern i la jurisdicció baronial sobre els residents o estadants a la senyoria (batlles amb jurisdicció). En senyories de gran extensió territorial, on hi havia una pluralitat de batlles i sots-batlles, existia també un batlle general, superior jeràrquic a tots ells. Les corts dels batlles senyorials eren similars en estructura i funcionament a les dels batlles reials.

Els oficis del reial patrimoni i de l’exèrcit

Durant la baixa edat mitjana, les finances reials de la Corona d’Aragó foren, en gran part, centralitzades i posades al servei dels interessos particulars de cada un dels regnes que la integraven. Per això, el president del Reial Patrimoni, el mestre racional, era un oficial superior de la cort del rei dotat d’una jurisdicció que s’estenia, paral·lelament a la del monarca, arreu de la Corona d’Aragó.

Les seves competències principals es dirigien a controlar la gestió econòmico-administrativa, mitjançant un procés fiscalitzador que obligava a retre comptes davant l’ofici del mestre racional als oficials reials patrimonials i a tota persona encarregada de rebre o de donar en nom del rei.

En estudiar els compte-retents del mestre racional, s’observa que l’organigrama de l’administració financera de la Corona d’Aragó a la baixa edat mitjana queda constituït pels següents pilars fonamentals. En primer lloc, el tresorer, oficial de la cort del monarca que gestionava la caixa central de la Corona. En segon lloc, els batlles generals de Catalunya i els dels altres territoris de la Corona; aquests oficials eren els caps del Reial Patrimoni en les seves circumscripcions territorials, de manera que a Catalunya eren els superiors immediats dels batlles reials de les diverses localitats. I, en tercer lloc, els oficials comissaris o delegats per alguns afers concrets o determinats, i no per a una generalitat de causes com, per exemple, els col·lectors dels impostos o contribucions territorials o estamentals. Els mestres racionals que exerciren l’ofici des del 1292 fins a la fi del segle XV foren Arnau ça Bastida, Bernat Rodera, Pere Boïl, Felip Boïl, Pere Marc, Pericó Marc, Domènec de Claramunt, Joan Ferràndez Munyoç, Berenguer de Relat, Pere des Valls, Pere d’Artés, Ramon ça Vall, Bernat de Gualbes, Pere de Sant Climent, Francesc des Vall, Andreu de Paguera i Guillem Sánchez. Foren tresorers als segles XIV i XV: Pere Marc, Garcia de Loriç, Felip Boïl, Pedro Jordán de Urries, Ramon de Boïl, Bernat d’Olzinelles, Bernat des Coll, Jaume Roig, Ramon de Vilanova, Pere des Valls, Ramon des Soler, Pere Marrades, Julià Garrius, Jaume Pastor, Joan des Pla, Fernando de la Cavalleria, Ramon Fivaller, etc.

En temps de Pere el Cerimoniós es promulgaren ordenances que consideraven una host o exèrcit format per personal a sou o soldats, que integraven companyies de cavall i de peu. Es tractava d’un canvi important respecte al tradicional exèrcit feudal. La prestació del servei militar en canvi d’un sou feia que aquest exèrcit es convertís en una branca de l’administració. L’organització política s’enfortí en disposar d’un braç armat que aviat fou permanent. Primer el senescal i després el conestable, juntament amb l’almirall, van ser els oficials militars de terra i mar encarregats de proveir a les necessitats de l’exèrcit, i també d’ordenar les batalles a fi d’aconseguir l’èxit. La jurisdicció militar sobre la host correspon al conestable, excepte pel que fa als oficials reials. A més a més dels soldats de peu i a cavall i dels qui porten les atzembles de càrrega, hi havia alguns oficials especialitzats com ara els guaites, escoltes i espies, que devien proporcionar la informació necessària per tal de decidir l’acció a emprendre. La intendència i l’aprovisionament de la host corresponia al mostassaf. L’escrivà de ració intervenia el pagament de les soldades i dels serveis efectivament prestats. Berenguer de Montoliu fou almirall de Jaume II i Bernat de Cabrera ho fou de Pere el Cerimoniós. Berenguer de Codinacs fou escrivà de ració de la cort al segle XIV.