L’expansió mediterrània: un repte per als catalans

L’època de l’expansió catalana baixmedieval per terres peninsulars i per la Mediterrània se centrà al segle XIII, tot i que es prolongà fins al segle següent; més exactament, abraçà des de la fi de la minoritat de Jaume I (1225) fins a l’inici del regnat de Pere el Cerimoniós, el qual aconseguí la reincorporació del Regne de Mallorca a la corona catalano-aragonesa (1344). Catalunya inicià l’etapa expansiva en el moment de l’afirmació de la pròpia identitat nacional i de la presa de consciència de la seva força, quan ja s’havia refermat el poder monàrquic. Es coneixen els esdeveniments per l’existència de les magnífiques cròniques contemporànies amb una interessant informació sobre els dirigents del país, però no sobre els actors anònims dels fets. Tots ells, governants i vassalls de tots els estaments, foren els protagonistes d’uns esdeveniments rellevants i constituïren la base de l’embranzida expansiva.

L’entesa entre els monarques i els catalans fou evident, sobretot en el cas de Jaume I el Conqueridor, potser per motius personals d’un jove rei atret per l’empenta i les riqueses de les ciutats en ple desenvolupament. En aquestes trobà suport durant les lluites per dominar la turbulenta noblesa dels seus regnes i durant les empreses bèl·liques. En efecte, els nobles catalans, tan agitats però no tan dividits en bandositats com els aragonesos, s’oposaren a la monarquia amb violència fins a ser vençuts definitivament a Balaguer per Pere el Gran. Des del principi del regnat del Conqueridor s’agreujaren els enfrontaments nobiliaris, el més important dels quals fou la guerra entre Nunó Sanç, comte de Rosselló, i el vescomte Guillem de Montcada (1223), que derivà en una coalició de nobles contra el rei. Quan aconseguiren tenir el monarca en el seu poder i gairebé segrestat a Saragossa, els aliats es dividiren i el grup més poderós d’aragonesos i catalans constituí una lliga a Montsó. Jaume I se’n deslliurà gràcies a l’ajut de Guerau de Cabrera, comte d’Urgell, contra els Montcada, amb els quals, per fi, acabà reconciliant-se. La institució monàrquica sortí reforçada d’un afer tan seriós i, també, del problema successori del comtat d’Urgell, de manera que el Conqueridor pogué consolidar la seva autoritat i a la vegada iniciar una política exterior en la línia de la tradició reconqueridora dels seus avantpassats, únicament interrompuda per Pere el Catòlic.

Jaume I aconseguí, amb la seva empenta jovenívola i l’esforç dels seus vassalls, augmentar en un vint-i-cinc per cent la superfície territorial de la corona catalano-aragonesa. Sens dubte, unes circumstàncies favorables influïren en la política personal i independent del comte rei, inspirada en la seva formació de templen foren el retrocés del domini almohade després de la desfeta de Las Navas de Tolosa, la bel·licositat dels nobles i els interessos comercials dels barcelonins. Tot junt motivà les primeres campanyes cap a València, zona d’expansió natural de Catalunya i Aragó, i la conquesta de les Illes. L’únic abandó fou el de la política ultrapirinenca, que el Conqueridor deixà de banda i després cancel·là amb la renúncia formal dels seus drets en el tractat de Corbeil (1258).

Les primeres conquestes i la participació de la noblesa

La col·laboració de la noblesa catalana, tant la laica com l’eclesiàstica, fou remarcable al llarg de tota l’etapa d’expansió, ja des de l’inici de la conquesta de Mallorca, com va manifestar el mateix Jaume I en la seva crònica, on parla dels magnats, barons i també dels rics-homes. En gran part es trobaven al costat d’ell en la cort de Barcelona de desembre del 1228, assemblea prèvia a l’expedició de Mallorca, en què acceptaren la idea i li oferiren ajut militar i financer per mitjà del cobrament del tribut del bovatge a les seves terres. Aquí, a la capital, prometeren participar en l’empresa amb un bon nombre de cavallers armats a sou dels senyors, en canvi d’una part proporcional en la terra conquerida quan se’n fes el repartiment.

L’alta noblesa, que col·laborà en les campanyes reials, era constituïda en conjunt per una vintena de famílies de comtes, vescomtes i magnats o barons, una minoria davant de la nombrosa petita noblesa de cavallers i donzells. En una piràmide jeràrquica, ben marcada tant per la fortuna i el poder dels seus membres com per la situació jurídica especial de cada grup, es distingien els procedents de la família reial, com ara el comte Nunó Sanç, net de Ramon Berenguer IV, que participà activament en la conquesta de Mallorca. Seguien les famílies descendents de l’antiga aristocràcia feudal esmentades pel rei en el seu conegut elogi de Catalunya: els quatre llinatges comtals, el primer dels quals, el d’Urgell, acabà unit a la casa reial, i dos més, els de Pallars i de Foix, que estaven més vinculats a França; tot i això, el darrer fou cabdill dels nobles catalans rebels en diverses ocasions. En darrer lloc, els comtes d’Empúries, Hug IV i el seu fill Ponç Hug, que prengueren part en l’expedició balear, i el segon dels quals esdevingué un dels homes de confiança del monarca; el seu comtat també acabà unit a la Corona.

Un segon grup de nobles o barons, més nombrós, segueix el dels comtes, amb vescomtes i personatges tan importants com els Montcada, que portaren el títol de senescal i arribaren a ser vescomtes de Beam. Per les seves possessions i el seu poder, juntament amb els Cardona constituïen les cases nobles més prestigioses del país. Dos d’ells, Guillem i el seu oncle Ramon, quedaren immortalitzats en el llibre de Jaume I i en les pintures al fresc del palau del carrer de Montcada de Barcelona per la seva tràgica mort a la batalla de Portopí (1229), que obrí el camí cap a la conquesta de la ciutat mallorquina. També cooperaren en l’empresa molts eclesiàstics, sobretot el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou i l’arquebisbe de Tarragona Aspàreg de la Barca, i, després, l’electe Guillem de Montgrí, el qual va obtenir del rei la infeudació de les illes d’Eivissa i Formentera conquerides per l’arquebisbe, l’infant Pere de Portugal i Nunó Sanç, l’estiu del 1235.

Cal considerar l’estament eclesiàstic al costat de l’aristocràcia laica per l’afinitat familiar i per la seva intervenció en les lluites, encara que es caracteritzà per una fidelitat més gran a la monarquia; l’únic incident fou amb el bisbe de Girona, a qui Jaume I feu tallar la llengua per haver revelat el secret de la seva confessió. Tant l’alt clergat com els ordes militars l’ajudaren en les diverses campanyes, i l’aportació de l’Església en diners, cavallers o queviures fou equivalent a la de la noblesa, com consta en el Llibre dels feits: els Montcada i els seus passaren a Mallorca amb 400 cavallers armats, fet que causà l’admiració del comte rei; Nunó Sanç amb 100, com el bisbe de Barcelona; amb 60 el comte d’Empúries, amb 30 el bisbe de Girona i amb 5 l’abat de Sant Feliu de Guíxols. Fins i tot, Ferrer Pallarès, prebost de Tarragona, hi acudí amb una galera i s’enriquí tant en el repartiment que la multitud li saquejà la casa; més tard fou bisbe de València.

L’empresa de València, marcada per la més alta participació aragonesa i per presentar moltes més dificultats, també posà de manifest els dots d’estrateg de Jaume I, que inicià la segona empresa bèl·lica quan encara no havia completat la tasca repobladora de les Illes, organitzades com un estat feudal. Des del 1232 es dedicà a la política peninsular en dues direccions: cap a València i cap a Navarra, on la intervenció fracassà per l’oposició dels nobles afectes a França. Més atractiu i proper, el regne sarraí de València ja havia estat atacat pel jove comte rei en una temptativa contra Peníscola, però la campanya victoriosa de Balase d’Alagó, noble aragonès, contra Morella, provocà la resposta reial perquè no podia deixar la iniciativa i les noves terres en mans d’una família massa poderosa.

Jaume I, encoratjat per l’èxit a Mallorca i comptant amb els aragonesos i el mestre dels hospitalers Hug de Fullalquer, aconseguí després la col·laboració de tots els vassalls aplegats a la cort de Montsó per iniciar la campanya de València. Així, es presentaren a la host, amb els seus homes, els grans eclesiàstics, com Bernat de Montagut, bisbe de Saragossa, el mestre de l’orde del Temple, o els nobles catalans, com Bernat Guillem d’Entença, que morí en el setge de la capital. Hi acudiren gent de totes les ciutats i viles de Catalunya i Aragó, i també de l’altra banda dels Pirineus, com els homes de l’arquebisbe de Narbona, fins a aconseguir la rendició de la ciutat de València el 28 de setembre de 1238. La darrera etapa, que es va cloure amb el tractat d’Almirra signat amb Castella sis anys més tard, tancava legalment l’expansió peninsular de la Corona i deixava el Regne de Múrcia en mans del futur Alfons X el Savi, rei de Castella-Lleó.

Entre els nobles integrants de la host reial s’han esmentat els Entença, presents a les darreres campanyes, però no es poden oblidar els vescomtes de Rocabertí, empordanesos, i els d’Erill, de l’Alta Ribagorça, després acompanyats pels nous títols vescomtals creats al Regne de Mallorca, els d’Illa i de Canet. Aquests darrers són exemples de la nova noblesa de servei promoguda per la monarquia per recompensar persones fidels, com feu Jaume I amb l’alemany Carròs, patró de nau a Itàlia, armat cavaller a Mallorca i nomenat almirall de l’illa i de Catalunya, el qual fou cap de llinatge de rics-homes a València.

El darrer graó de la noblesa, el més nombrós, constituïa la base de l’estament i de l’exèrcit feudal, amb molts cavallers o militars i donzells o homes de paratge que no havien estat mai armats cavallers. Predominaven a la Catalunya Vella, sia a la zona de Girona, d’on venia Bernat de Santa Eugènia; de Torroella de Montgrí, com el germà de l’arquebisbe de Tarragona (fou el primer governador de Mallorca, participà en la conquesta d’Eivissa amb el seu germà); sia a la zona dels Pirineus, d’on baixaren els Urtx i els Pinós, que participaren en totes les empreses del Conqueridor, i Hug de Mataplana, personatge del seguici dels Montcada que morí amb ells a Portopí. Aquest darrer tenia el castell pels Montcada, com també el de Sant Vicenç de Burriac, i en formar-se la host estaven sota el comandament del seu senyor. En el mateix estament s’han d’incloure els senyors de cases fortes del pla de Barcelona, com els Sarrià, Fonollar, Torrelles, entre els quals els monarques trobaren molts dels seus funcionaris del govern central i territorial. Sobre aquesta base i amb l’ajut de les ciutats, la política monàrquica va tendir a imposar la seva autoritat en tot el país i, per tant, a rebaixar el poder de l’alta noblesa per mitjà de diverses tàctiques: obtenir-ne la participació en les empreses bèl·liques, afeblir-la amb reclamacions judicials o unir-la a la família reial; mentre que, per la seva banda, els nobles maldaven per aconseguir el mateix resultat a càrrec del govern central i del patrimoni reial. No sorprèn, doncs, que durant el segle XIII esclatessin algunes revoltes que foren les darreres protagonitzades per nobles catalans contra el seu rei.

Les ciutats, base de l’expansió

Consolidat el desenvolupament urbà a Catalunya i establerta la representació ciutadana a les corts, és lògic comprovar la influència dels prohoms ciutadans en l’evolució política general, sobretot quan es tractava de prendre decisions referents a les conquestes. En aquest punt, la coincidència de la monarquia i de les ciutats constituí una de les bases essencials de les empreses de l’etapa d’expansió. L’ascendent dels negociants barcelonins i d’altres ports sobre les decisions reials referents a la Mediterrània és reflectit en la coneguda anècdota de Pere Martell, el navegant que, segons Jaume I, el decidí a conquerir Mallorca. Com ell, tots els dirigents urbans hi col·laboraren, a fi d’obtenir després uns beneficis comercials —que aconseguiren per mitjà dels privilegis reials—, per tenir més seguretat en la navegació i per augmentar el volum dels negocis. La mateixa identificació del comte rei amb les ciutats es palesa en la política del nord d’Àfrica, on els cavallers de la milícia lluitaven com a mercenaris i els mercaders comerciaven abans que la monarquia seguís la iniciativa privada amb l’establiment de consolats i alfòndecs.

En realitat, la Mallorca musulmana obstaculitzava el moviment de les naus catalanes i també de Montpeller i de Marsella, ciutats col·laboradores en la conquesta de l’illa. El factor determinant de l’acció conjunta fou la iniciativa dels mercaders, que va ser acceptada amb entusiasme per Jaume I; aquest convocà les corts per preparar la campanya, el seu finançament i el futur repartiment de l’illa. En l’assemblea es va fer patent el protagonisme de Barcelona, amb la intervenció directa de dos ciutadans, Berenguer Gerard i Pere Grony. A més, prengué part eficaçment en l’afer Ramon de Plegamans, el qual, segons el cronista Desclot, fou encarregat pel rei de dirigir l’aparellament de les naus, encara que després no va participar en la campanya. S’ha de remarcar que els barcelonins foren els únics ciutadans individualitzats en les cròniques, i aquest fet deu explicar-se per la seva intervenció destacada, per ser els dirigents de la ciutat o per servir el comte rei, com fou el cas de Berenguer Durfort, primer batlle de Mallorca.

Totes les poblacions hi col·laboraren amb homes i pertrets, com Montpeller i Marsella, que fou recompensada amb 300 cases a Ciutat de Mallorca i la sisena part de la vila d’Inca; també hi acudiren nobles aragonesos obligats pel vincle feudal envers el monarca, però els catalans armaren gairebé totes les més de 150 naus que salparen cap a Mallorca el 5 de setembre de 1229. El rei recompensà tothom: les ciutats, amb gairebé un miler de cavallers i uns milers de peons, com s’havia pactat, i, a més, Barcelona rebé una àmplia franquesa de comerç per mar i per terra a totes les illes Balears. Al mateix temps atorgava als repobladors la carta de franquesa amb l’oferta de molts avantatges —com també ho feien els documents que la inspiraren, o sia les cartes de poblament de la Catalunya Nova—, el principal dels quals era l’alliberament de les servituds pròpies de la societat feudal. Era necessari oferir llibertat per a atreure pobladors a la frontera, i Mallorca estava tan amenaçada pels sarraïns com la frontera terrestre de Catalunya.

Un punt favorable fou que, malgrat l’accentuació del procés d’adscripció de la pagesia a la gleva (es legalitzà a la cort del 1283), la corba ascendent de la població provocava una saturació en moltes comarques. Aquest fenomen explica la presència d’un gran nombre d’empordanesos en els exèrcits dels comtes de Rosselló i d’Empúries i, per tant, en la repoblació de l’illa. Així, en el districte de Ciutat de Mallorca, del comte Nunó Sanç, s’establiren 129 cristians, dels quals 54 eren catalans, 5 de Perpinyà i 4 de Cotlliure; s’hi afegiren gent de Provença i altres llocs. Al camp havien de substituir els sarraïns, però aquest objectiu no s’aconseguí plenament, ja que cap a la fi del segle constituïa un grup feble de població, fins al punt de resultar insuficient per a les Illes la producció agro-pecuària pròpia.

A València la repoblació es feu per mitjà d’una total distribució del regne en senyories, una de les quals la del mateix monarca, que així va poder recompensar l’aportació militar de la noblesa. Es basà en cartes de poblament, en les quals es perfilà la relació entre pagesos i senyors, i es definiren les càrregues imposades als primers, que semblen, en conjunt, bastant lleugeres; les més severes foren les de la plana de Borriana. Aquí, a la zona nord, els ordes religiosos, com els cistercencs de Poblet i els militars del Temple i de l’Hospital, reberen amplis territoris; també molts nobles i la mateixa família reial. Es constituïren latifundis en comarques de secà, on predominà la ramaderia i l’agricultura extensiva juntament amb una feble demografia sota la jurisdicció baronial. Foren poblacions importants Morella, poblada per 600 persones de Terol, i Borriana, on n’acudiren un miler amb predomini de tortosins i lleidatans; per atreure més gent es fundaren nous centres com Sant Mateu (1237), al Maestrat, que esdevingué un nucli pròsper per la gran producció de llana.

A la zona litoral i central, en comarques d’horta, el Conqueridor constituí el seu propi domini, on la unitat de mesura de la terra —la jovada— fou més petita que en altres territoris, amb predomini de la propietat lliure en poder de població catalana i aragonesa, concentrada en pròsperes viles. De tota manera, la gran majoria dels habitants continuà essent sarraïna i sotmesa a senyors cristians, malgrat la revolta del 1247 i l’expulsió posterior dels grups més insurgents. Seguí una intensificació de la repoblació a Sogorb, Almenara, Xixona i Alcoi, amb difusió del fur de la capital a Dénia, Sagunt, Cullera i Llíria, però sempre amb escassos efectius humans. La situació de tensió amb els sarraïns s’agreujà, encara, a causa de l’aportació catalana i aragonesa a la repoblació del Regne de Múrcia, després de l’expedició de Jaume I sol·licitada pel seu gendre Alfons X de Castella, a desgrat de gran nombre de nobles (1266). El comte rei no acceptà cap recompensa, només el consentiment de Castella a la presència dels seus vassalls en la repoblació murciana, i així es féu.

La greu revolta mudèjar de 1276-78 tornà a provocar-ne l’expulsió de molts i, naturalment, una altra etapa repobladora, sobretot a les regions meridionals: Calp, Finestrat, Biar, Castalla, Almirra, Montesa, etc. No fou una tasca fàcil; per exemple a Pego, on actuaren com a repartidors quatre ciutadans de Barcelona (1279), no donà resultat i fou encarregada a altres repartidors, al cap de set anys, per establir 150 cristians al costat de la cinquantena de sarraïns residents allí. En total, la població cristiana, unes 30 000 persones, era molt escassa, al costat de vora 200 000 sarraïns. Per això el Conqueridor va oferir heretats als barcelonins per atreure’ls i després es dirigí també a les altres ciutats catalanes i aragoneses amb la mateixa oferta.

A més de la pèrdua de població i de l’organització de les campanyes, altres circumstàncies de l’expansió repercutiren en les ciutats i en tot el país, com ara les contribucions exigides per a finançar cada empresa, que foren elevades. Les contribucions es completaven amb altres mesures per a imposar l’ordre, com la promulgació d’una constitució de pau i treva a fi d’assegurar la recaptació de l’impost extraordinari del bovatge i la formació de l’exèrcit. Si bé aquestes eren mesures normals, d’altres només es prenien quan ho exigia la gravetat de la situació, com la preparació de l’atac final contra la ciutat de València. En aquest cas, el Conqueridor fixà el preu del gra, decidí el càstig dels acaparadors, imposà el control de les taxes d’interès en els préstecs i renovà les accions contra els heretges càtars. Potser eren decisions reials sol·licitades pels súbdits que aprofitaven l’avinentesa d’haver de pagar per a demanar algunes mesures. Tot i això, no sorprèn que els massa sovintejats impostos suscitessin el descontentament popular, ben conegut en el cas de Tarragona, on el senyor, és a dir l’arquebisbe, amb la seva petició d’una contribució de 2 000 auris per al rei, provocà una conjura de la ciutat, de Valls i d’alguns pobles del Camp de Tarragona contra l’autoritat, que hagué d’imposar-se per via de la justícia (inici del 1276).

Sens dubte hi hagué aspectes positius apreciables a les ciutats, on l’augment del comerç vers les Illes o València, cap al nord d’Àfrica o Sicília, portà beneficis als negociants i riquesa a molts més: armadors i patrons de nau; mercaders que viatjaren cap a les costes de la Mediterrània; drapers, canviadors, i també pelleters i blanquers que els deixaren el seu capital per mitjà de les comandes i es beneficiaren dels guanys dels viatges, i menestrals que elaboraren els productes sol·licitats pels mercaders. Encara que la major part del negoci es concentrà a la capital i als ports, hi participaren moltes poblacions de l’interior, com demostra l’extraordinària aventura del mercader lleidatà Arnau Solsona a Tunis, a mitjan segle XIII. La història del mercader i de la seva muller, Elisenda de Sant Climent, sembla una novel·la, però és una narració feta per ell mateix abans de morir, en una declaració solemne davant notari i testimonis, el 4 de desembre de 1297. Els fets es remunten a la captivitat d’una família de Mallorca originària de Lleida —la d’Elisenda— a Tunis. Aquí, la filla Elisenda encisa Miramamolí, fill de l’emir almohade, fins al punt que aquest l’assabenta de l’existència del Sant Drap, fragment dels bolquers de Jesús acabat de néixer. Entra en escena Arnau, que negocia a Tunis i acaba casant-se amb Elisenda. Ella desitja tornar al seu lloc d’origen i, quan ho fa, s’emporta la preuada relíquia amb l’ajut de la filla i sense dir-ho al marit, que és perseguit i multat per Jaume I a instància de l’enrabiat Miramamolí. Per fi Elisenda, a les portes de la mort, li confessa la veritat i ell conserva la relíquia fins que en fa lliurament al bisbe i fa la declaració pública esmentada. Des d’aleshores, el Sant Drap ha estat objecte de la devoció dels lleidatans.

A Barcelona, en concret, cal remarcar un altre aspecte positiu, com és la influència de l’organització del municipi de València (1245) i el bon resultat assolit que es feu sentir sobre els ciutadans honrats. Sembla sorprenent, però la capital es regia per mitjà d’un organisme rudimentari en mans d’uns prohoms assessors dels oficials reials, veguer i batlle, que eren els veritables regidors. Segons Font i Rius, el sistema canvià quan un grup dels honrats es trobaren a València al servei del Conqueridor i projectaren la implantació d’un municipi semblant, organització que un cop atorgada va ser impulsada pels mateixos barcelonins, homes de confiança del rei: Guillem de Lacera, batlle de Barcelona el 1230; Jaume Gerard, de la cancelleria reial; Berenguer Durfort, batlle a Barcelona i a Mallorca; i Arnau de Sanaüja, armador de nau; els quals foren nomenats paers de la capital i, alguns d’ells, es trobaven a València el 7 d’abril de 1249. Aquests homes, de les famílies més poderoses de la ciutat, devien ambicionar més poder i, per tant, aconseguiren de Jaume I privilegis reials que permeteren perfeccionar el sistema municipal de Barcelona al llarg de vint-i-cinc anys. El primitiu esquema de la corporació amb quatre paers, vuit consellers i assemblea de veïns, es desenvolupà per a convertir-se en el dels cinc consellers i Consell de Cent. Aquesta evolució de l’estructura del poder municipal no es feu pas sense traumes, com per exemple l’afer que culminà, enmig d’un ambient de crispació, en l’assassinat de Bernat Marquet, armador de nau, i l’acció de la justícia reial a la fi de l’any 1257. Malgrat la lapidació de Marquet, el saqueig i l’incendi de casa seva al carrer del mateix nom, i l’evident negligència o complicitat dels regidors, Jaume I pactà amb l’oligarquia barcelonina, la qual, en canvi d’una elevada suma, aconseguí el perdó reial i un nou privilegi municipal. Era evident l’entesa entre el Conqueridor i la ciutat.

La conquesta de Sicília i les repercussions en el país

La coincidència d’interessos de la monarquia i de les ciutats tornà a ser palesa en els fets de Sicília des del matrimoni de l’infant Pere amb Constança Hohenstaufen (1262), la filla del rei Manfred I de Sicília, enllaç que a la llarga portà a la conquesta de l’illa després de tràgics esdeveniments dinàstics. Fou l’inici d’una altra etapa en el domini de la Mediterrània occidental, on es trobaven centres comercials de primer ordre concorreguts pels negociants catalans. El control polític de l’illa podia ser realment beneficiós per a ells, com ja s’havia demostrat amb la conquesta de les Balears.

Abans d’emprendre la campanya de Sicília, el rei Pere el Gran hagué de pacificar part dels seus regnes: primer sotmetre els sarraïns valencians revoltats a la fi del regnat del seu pare, Jaume I, i després dominar la revolta dels magnats catalans. Si bé els mudèjars foren sotmesos amb relativa rapidesa un cop rendit el castell de Montesa, l’exigència de l’impost del bovatge a Catalunya per a finançar les operacions militars provocà el segon conflicte. Com que el procediment tradicional i normal era obtenir el consentiment de les corts abans de cobrar el tribut, i el nou rei en prescindí, es plantejà un greuge constitucional ja que el bovatge havia de ser, en teoria, un servei extraordinari atorgat al començament de cada regnat. La negativa a satisfer l’impost, al·legant que era una recaptació il·legal, serví per a acusar el monarca d’incompliment dels usos i costums del país i, amb aquesta excusa, la noblesa inicià una revolta contra l’autoritarisme monàrquic. La revolta dels magnats, dirigida per Roger Bernat de Foix i sostinguda per Jaume II de Mallorca, el mateix germà del rei Pere, es barrejà amb el problema de l’herència del comtat d’Urgell, però la majoria de nobles, com els Montcada, el comte d’Empúries, el vescomte de Rocabertí, etc., i les ciutats i viles ajudaren el monarca a conquerir Balaguer (juliol del 1280). Aquí caigueren presoners els Urgell, Cardona, Erill, Josa i Ribelles, que foren jutjats i castigats amb el captiveri durant un any, i el comte de Foix amb tres, per haver-se atrevit a lluitar contra la monarquia centralitzadora amb la finalitat de mantenir el seu poder feudal. Des d’aleshores, la noblesa, exceptuant el comte de Foix, cessà en la seva oposició i col·laborà amb el rei en les seves empreses bèl·liques, tot i que aprofità les dificultats financeres del moment per a augmentar les seves pròpies prerrogatives.

Pere II, un cop pacificats els seus súbdits i pactat el vassallatge del seu germà, el rei de Mallorca, amb la qual cosa restablí la unitat jurisdiccional de la corona catalano-aragonesa, organitzà una sèrie de negociacions diplomàtiques amb Castella, Portugal, Anglaterra i els països islàmics veïns per a preparar l’empresa de Sicília. S’ha de remarcar especialment les relacions amb Tunis, que Pere el Gran volia utilitzar com a punt de partida de la campanya contra els angevins establerts a l’illa. Sembla que els objectius de Tunis i Sicília anaven junts en l’ambició catalana, com també ho eren per a Carles d’Anjou, per ser dues parts ben unides en la Mediterrània central des dels punts de vista estratègic i comercial. Esclatada la revolta dels illencs contra l’Anjou, és a dir, les Vespres Sicilianes (1282), i arribat l’estol del rei Pere al port d’Alcoll, vora Constantina, els sicilians sol·licitaren l’ajut del rei que representava la continuïtat de la dinastia dels Hohenstaufen. La incorporació de l’illa a la Corona provocà una llarga guerra i va tenir moltes repercussions a Catalunya, sobretot per l’actitud del pontífex Martí IV —papa d’origen francès, favorable a l’Anjou—, que excomunicà el monarca català i el desposseí de tot per atorgar els seus regnes al fill del rei Felip l’Ardit de França, i decretà la croada contra Catalunya.

Per a fer front a tantes amenaces era necessari obtenir recursos econòmics i militars per mitjà de la convocatòria de corts a Aragó, València i Catalunya, ocasió que aprofitaren tots els súbdits per a minvar l’autoritarisme monàrquic: els nobles aragonesos amb la creació de la seva germandat o Unió, i els valencians amb l’acatament dels furs en matèria impositiva. A la cort de Barcelona, els catalans prometeren la seva contribució en canvi de concessions de caràcter general per tal de refermar les mateixes corts, d’on procedeix el pactisme polític català baix-medieval. Per la seva banda, els senyors feudals aconseguiren de reforçar la seva autoritat sobre els vassalls, de manera que aleshores el costum de la remença dels pagesos de la Catalunya Vella es convertí en llei. Altres concessions reials, favorables a les ciutats, tenien un caràcter econòmic o judicial, com la disposició general que reconeixia el règim municipal de govern a càrrec de jurats, paers i consellers. També els barcelonins aprofitaren la celebració de la cort a la capital (fi del 1283 - inici del 1284) per a aconseguir la confirmació reial dels privilegis ja atorgats i dels antics costums, i, a més, algunes noves peticions: el text aprovat fou la compilació Recognoverunt proceres. D’aquesta manera l’oligarquia consolidà el règim municipal, que fins aleshores s’havia regit per concessions revocables, a costa de l’autoritat del rei, el qual cedí a fi de continuar obtenint la col·laboració econòmica dels barcelonins, com abans havia cedit davant d’aragonesos i valencians.

La situació més difícil per a Catalunya es presentà en aquestes dates, quan es produí la imperiosa necessitat de sacrificar-ho tot a la problemàtica de la política exterior: la invasió francesa (1285) no solament portà la guerra a dins de casa, sinó que també provocà alteracions internes i repercussions socials. D’una banda, la gravetat de la reacció internacional a la conquesta de Sicília obligà Pere el Gran a claudicar del seu autoritarisme davant les corts, com s’ha vist; de l’altra, els catalans van haver de portar el pes de la lluita i suportar l’esforç econòmic de finançar les despeses bèl·liques, que arribaren a sumes molt elevades, cobertes per l’impost del bovatge. Per donar una idea de les quantitats recaptades, només en un barri de Barcelona, el del Mar, aquest tribut pujà a 11 147 sous i 4 diners de moneda de tem, ingressats a la tresoreria reial el 1280. A més del sacrifici que representava la contribució econòmica i la defensa del país, el poble va haver de suportar les sancions eclesiàstiques imposades per un papa francès. Martí IV, en efecte, decretà la croada contra Catalunya, excomunicà el rei i va col·locar els seus regnes en entredit, càstig que repercutí molt en la gent. L’Església catalana es trobà dividida davant la presumpta croada i una part va arribar a ajudar els francesos; tots els súbdits es veieren privats dels sagraments, tret del baptisme i de la penitència dels moribunds, i de la celebració del culte diví, llevat dels diumenges i encara a porta tancada. El poble, molt tradicional i d’arrelada pràctica religiosa, patí les conseqüències d’aquesta situació anòmala, que es va agreujar per una epidèmia de pesta atribuïda a les mosques sortides del sepulcre de sant Narcís de Girona, profanat pels invasors.

Barcelona fou la ciutat més afectada pels trasbalsos de la invasió, ja que, a les despeses i a l’esforç humà per preparar la flota dirigida per Ramon Marquet i Berenguer Mallol, s’afegí una revolta interna que commogué tota la població. Segons explica el cronista Bernat Desclot, la protesta popular fou dirigida per un home senzill anomenat Berenguer Oller. Durant algunes setmanes, fins a la Pasqua de l’any 1285, els seguidors d’Oller, desesperats per la guerra, les exaccions i la manca de feina per les dificultats de l’exportació, s’alçaren contra les autoritats i regiren la ciutat a la seva manera. Altres circumstàncies s’hi barrejaven, com la confirmació del poder municipal en mans de l’oligarquia i l’odi contra els rics, ja fossin burgesos, eclesiàstics o jueus. En el fons l’alçament tenia una connotació social innegable en un moment de crisi, que no fou pas un cas aïllat a Occident. Correspon a un empobriment de la massa urbana que es reflectí en la fundació del bací dels pobres vergonyants de la parròquia de Santa Maria del Mar, el barri comercial per excel·lència de Barcelona, i altres obres benèfiques.

Gairebé en la mateixa data de la desfeta d’Oller, l’infant Alfons, lloctinent del seu pare, es preocupava el 18 de març per la commoció del poble de Girona, tan castigat pels francesos, avalot que va ser seguit pel de Lleida al principi del mes següent. Tots aquests moviments populars eren manifestacions de les dificultats viscudes a les ciutats amb motiu de la guerra derivada de la conquesta de Sicília.

La continuïtat de l’expansió al voltant del 1300

Pere el Gran va morir prematurament, al final del 1285, quan podia haver recollit els fruits dels seus èxits bèl·lics a Catalunya i a la mar amb les victòries de l’almirall Roger de Lloria. Els seus successors immediats seguiren les mateixes directrius per afermar el domini polític i comercial en l’àmbit mediterrani més proper. De moment, els seus dos fills, Alfons II, el Liberal, a la corona catalano-aragonesa, i Jaume, a Sicília, procuraren consolidar el seu poder a l’illa i castigar Jaume de Mallorca, feudatari del rei d’Aragó, que no complí el seu deure, ans al contrari, s’alià amb l’enemic francès. Alfons aconseguí destronar-lo, li arrabassà Mallorca i Eivissa i ocupà Menorca, encara sarraïna fins aleshores (1287). Però, malgrat aquest èxit, la guerra amb França reprengué al Rosselló i la difícil situació internacional es complicà amb conflictes interns, com el de la Unió aragonesa.

La mort del jove rei el 1291 va portar al tron el seu germà Jaume, i obligà a un replantejament de la política catalana que ara dirigia un monarca molt hàbil en el terreny diplomàtic. Jaume II, el Just, deixà Sicília al seu germà Frederic i procurà evitar les confrontacions militars. En primer lloc, signà la pau amb Castella (Monteagudo 1291), que serví per a fixar els límits de la respectiva influència al nord d’Àfrica. Després tractà amb Granada i el Marroc tot contribuint a la desfeta dels marínides davant Tarifa. Per fi pactà amb l’enemic tradicional, el papat (Anagni 1295), per consolidar Frederic a Sicília, però el preu pagat fou bastant alt: la restitució del Regne de Mallorca al seu oncle, que quedava com a vassall, i una campanya fratricida contra Sicília. Si bé el papa, en canvi, l’ajudava a recobrar la Vall d’Aran, encara en poder francès, i li concedia la investidura de les illes de Còrsega i Sardenya, els problemes posteriors per ocupar l’illa sarda, que representava un pas més en el control català de la Mediterrània occidental, foren extraordinaris. En conjunt, era la consolidació de la pau personificada en la nova reina, Blanca d’Anjou, que en fou el símbol aclamat pel poble, i la implantació d’una branca de la dinastia catalana a Sicília (Caltabellotta 1302).

A partir de la concertació de la pau, Jaume II va poder dedicar-se a la política peninsular. Li interessava la pretensió d’Alfons de la Cerda a la successió de Sanç IV de Castella ja que, per mitjà d’un acord secret, el pretendent havia promès donar-li el Regne de Múrcia en canvi del seu ajut. Immediatament inicià la conquesta d’unes terres repoblades en part per catalans i considerades dins l’àmbit de la reconquesta catalana en els primers tractats amb Castella; aconseguí incorporar al Regne de València les poblacions d’Alacant, Elx, Oriola, Elda, Novelda i Crevillent gràcies a la col·laboració de Catalunya, que estava interessada en l’empresa des del punt de vista comercial. Representava una notable ampliació del territori, a la qual s’afegí l’Albarrasí, població annexada a Aragó i acceptada per Castella per mitjà de la sentència arbitral de Torrellas (1304). La seva repoblació no resultà fàcil perquè no s’havia completat encara la de València i la densitat demogràfica de Catalunya no era gaire alta (segons J.C. Russell podia oscil·lar a la ratlla de 10,42 persones per quilòmetre quadrat i, a més, variava segons les zones).

El comte rei també va potenciar la diplomàcia al nord d’Àfrica, un camp d’acció tradicional des del Conqueridor, que ara apareixia molt lligada a la relació amb Castella. Hi tractà amb diverses potències, però els seus súbdits promogueren la iniciativa reial cap a Tremissèn i Ifrīqiya, fins que Ferran IV de Castella va comprometre l’obtenció del pagament esporàdic de tributs i l’acció de milícies cristianes a càrrec dels abdalwadites, hàfsides i marínides. Jaume II procurà atreure el monarca castellà a una aliança contra Granada i a una campanya contra les seves costes: els catalans contra Almeria, els castellans contra Algesires i Gibraltar. L’objectiu de Jaume II era l’annexió d’una part del territori granadí, “el regne d’Almeria”; ambicionava, doncs, una franja de costa peninsular a continuació de Múrcia o, almenys, un cert control sobre la regió costanera per a assegurar als catalans les rutes comercials de la Península, nord d’Àfrica i de l’Estret, tan vital per a la navegació. Però tot el seu afany negociador durant anys resultà un fracàs, mentre veia com Castella guanyava Gibraltar. Aplegà aleshores totes les seves forces contra Almeria, sense èxit, fins al punt que es veié obligat a ordenar la retirada de l’exèrcit i el seu retorn, que resultà dramàtic perquè es realitzà en una gran part per terra enemiga, amb un balanç sagnant per als catalans (1310). Seguint l’historiador Dufourcq, s’ha de reconèixer el greu desastre polític, material i moral de Jaume II, que desistí completament del seu interès per aquella zona, tot i que es mantigué el comerç dels seus súbdits en totes aquelles costes.

En la mateixa època va tenir lloc la gesta de les companyies mercenàries dels almogàvers en terres de Bizanci, ben coneguda per la magnífica obra del cronista Ramon Muntaner, el qual els acompanyà durant alguns anys com a mestre racional. Encara que ell ens parla dels seus costums i coratge, els defineix millor Bernat Desclot: “són unes gents que no viuen sinó d’armes, e no estan en ciutats ne en viles sinó en muntanyes e en boscs (…). E no porten més de una gonella o una camisa, sia estiu o hivern, molt curta, e en les cames unes calces ben estretes de cuir (…). E porten bon coltell e bona correja e un foguer a la cinta. E porta cascú una bona llança e dos dards e un serró de cuir en què porta son pa a dos o a tres jorns.” La seva valentia, unida a un aspecte francament ferotge ja els feu temibles a la frontera entre els regnes de València i de Múrcia, on cal situar-ne l’origen i el nom. També són procedents de l’àrab els mots: adalil i almugatèn, que designen els dirigents dels cossos d’infanteria. Al capdavant de totes les companyies hi ha, per primer cop, un cabdill: Roger de Flor, el qual, finalitzat el motiu de la seva intervenció en la conquesta i la guerra de Sicília amb la pau de Caltabellotta (1302), partí cap a l’Orient al servei de l’emperador bizantí atacat pels turcs. Aleshores, en 36 galeres, embarcaren a Messina 1 500 cavallers, 4 000 almogàvers amb els seus servents, i 1 000 peons, a més d’altra tropa i les dones de molts d’ells: era la Gran Companyia.

Com que les victòries dels almogàvers contra els turcs d’Àsia Menor els proporcionaren molta riquesa, aviat arribaren nous contingents sota el comandament de Bernat de Rocafort i Berenguer d’Entença, noble i cunyat de l’almirall Roger de Lloria; altres dirigents eren Corberan d’Alet, Ferran d’Aunés i Ferran Eiximenis d’Arenós, que moriren en l’empresa. El poder de Roger de Flor, nomenat cèsar i casat amb una neboda de l’emperador, va atreure l’atenció del rei Jaume i del seu germà Frederic de Sicília, que intentaren vincular-lo a la seva política, però l’ambició del cabdill provocà el recel de l’hereu del tron de Bizanci, que el feu assassinar a Adrianòpolis juntament amb molts altres cavallers (1305). Aquesta traïció donà origen a la matança de catalans i aragonesos a Constantinoble i després a la famosa “venjança catalana” de les cròniques gregues, és a dir, una guerra cruel contra l’antic aliat ajudat pels genovesos. La pèrdua de molts homes —restaven 206 cavallers i 1 256 peons i poques naus— obligà l’únic cabdill sobrevivent, Rocafort, a fer-se fort a la península de Gallípoli, des d’on piratejaren i saquejaren les províncies bizantines. Un cop devastades, la Companyia, organitzada com una república militar (quatre dirigents assessorats pel consell dels dotze), penetrà a Grècia i es posà al servei de senyors francesos, un dels quals regia Atenes, que els almogàvers acabaren dominant el 1311. Així fou com els catalans, un cop assolit el ducat d’Atenes, cercaren la senyoria del rei de Sicília i arribaren a conquerir més terres, o sia el ducat de Neopàtria; ambdós ducats passaren més endavant a Pere el Cerimoniós. En conjunt, havien de ser pocs els homes de la Gran Companyia que arribaren a establir-se a Atenes, on culminà la gesta empresa tants anys abans. La seva extraordinària aventura no repercutí de manera positiva en el tradicional comerç català a Romania i Xipre, ans al contrari: els atacs pirates dels almogàvers motivaren represàlies de genovesos i venecians contra naus i mercaderies de la corona catalano-aragonesa. La bona relació comercial amb l’imperi Bizantí no es va restablir fins el 1315.

D’un caire molt diferent fou la darrera empresa mediterrània en l’anomenada “ruta de les illes”, és a dir, la conquesta de Sardenya. Era el fruit d’una iniciativa reial, mentre que a Grècia fou un grup d’aventurers que aconseguí els dos ducats units per poc temps a la Corona. Concedida la investidura de les illes de Còrsega i de Sardenya a Jaume II (1297), les circumstàncies polítiques i l’interès del monarca per l’empresa de l’estret de Gibraltar, com ja s’ha vist, no permeteren l’inici de la campanya fins al cap de vint-i-cinc anys. La decisió reial havia estat posposada pel temor a l’enfrontament amb Pisa i Gènova, que senyorejaven parts de Sardenya, per on començà l’ofensiva. Amb la república lígur ja existia el conflicte per la competència del comerç català i pels atacs dels almogàvers. L’alçament dels sards contra el domini de Pisa el 1323, iniciat pel jutge Hug d’Arborea, fou el detonant que necessitava Jaume II, el qual estava interessat en els recursos de l’illa en argent i blat i per la seva magnífica posició estratègica. El cap de l’expedició, el seu fill Alfons, hi dirigí un estol d’unes 80 naus grans i moltes de petites, amb un gran exèrcit (uns 1 000 cavallers, 4 000 peons, 2 000 ballesters, 3 000 auxiliars, etc.); davant la resistència dels pisans, tardà un any a conquerir Esglésies i el castell de Càller, èxit que provocà una esgotadora lluita amb Gènova al llarg de tot el segle XIV. Per fi, el domini català, establert per l’infant Alfons per mitjà del repartiment de terres entre els barons i els cavallers de l’exèrcit, es consolidà amb l’ajut del feudalisme i de la colonització, com per exemple amb la fundació de Bonaire. A partir d’aquest moment, les successives revoltes sardes i les corresponents campanyes militars representaren un esforç tan gran per a Catalunya que gairebé no es justificava pels avantatges oferts per l’illa.

La conquesta de Sardenya culminà la política reial d’expansió seguida des de Jaume I per a establir la supremacia catalana a la Mediterrània occidental, i es va cloure amb un gran triomf l’ambiciosa etapa del regnat de Jaume II. Les conseqüències de tants esforços es concretaren en l’època de Pere el Cerimoniós quan, per diversos mètodes, legals i bèl·lics, el monarca aconseguí l’annexió de les illes Balears a la seva corona i preparà la de Sicília. Fou el punt culminant de l’expansionisme català a la Mediterrània dirigit pel Casal de Barcelona, o de “l’imperi catalano-aragonès”, del qual parlen alguns historiadors.