Els pariatges andorrans

Signataris del segon pariatge, 6-12-1288.

ACU-ECSA

Les argumentacions jurídiques dels glossadors del ius commune es van projectar sobre les formes d’organització política monàrquiques que s’engendraren arran del fracàs, a la pràctica, de la idea d’un imperi cristià universal on l’emperador gaudia d’una potestat absoluta, a semblança de la que el dret romà justinianeu atorgava a l’emperador de Constantinoble. La fórmula Rex qui superiorem non recognoscens est in regno suo Imperator concentra el raonament de la jurisprudència baix-medieval, per la qual s’atribuïa a tot monarca que fos el superior feudal en el territori que constituïa el seu regne la plenitud de poder i la potestat summa que els textos justinianeus atorgaven a l’emperador romà.

Aquest plantejament jurídic es trobava a la base del procés de gestació de l’estat modern en molts dels regnes europeus, com ara Castella o França; tanmateix, el procés constitucional d’Andorra no va seguir aquest camí, entre d’altres raons per la inexistència d’un llinatge poderós que encarnés alhora la senyoria feudal superior i la institució monàrquica.

Les Valls d’Andorra, durant els segles IX i X, formaven part políticament del comtat d’Urgell, sota la supremacia feudal dels monarques carolingis. Aquesta supremacia passà progressivament a mans dels comtes d’Urgell, els quals infeudaren drets i terres andorranes als bisbes d’Urgell. Aquests últims, al seu torn, van infeudar al segle XI una part del territori andorrà subjecte a la seva senyoria a la família Caboet, la qual trobà en els vescomtes de Castellbò i en els comtes de Foix els successors hereditaris dels drets senyorials sobre Andorra. D’aquesta manera, des del final del segle XI fins al final del XIII, l’ordre constitucional andorrà es bastí sobre una xarxa de relacions feudo-vassallàtiques que gravitaven, en darrer terme, sobre la població andorrana. Les exaccions i els mals usos senyorials constituïren l’origen de la renda feudal, i l’apropiació o distribució d’aquesta renda entre els diversos senyors que integraven la piràmide feudal era motiu freqüent de disputes i violències. La concepció alt-medieval del dret, que obligava a la guerra privada com a mitjà per a resoldre les controvèrsies, ocasionava molts i greus danys als amics, fidels, valedors i familiars de cada una de les parts feudals contendents; com recorda el pariatge del 1278, per les lluites entre els bàndols del bisbe d’Urgell i del comte de Foix: “homines interfecti, castra diruta, mutilationes membrorum hominum ac multa alia enormia et quasi enarrabilia maleficia sunt secuta” (s’esdevingueren morts d’homes, enderrocaments de castells, mutilacions de membres humans i moltes altres enormes i quasi inenarrables malifetes). Com a arreu d’Europa, la nova concepció del dret basada en un ordre de legalitat va oposar a aquest clima de violència juriditzada la noció d’un dret penal objectiu (definidor de les maleficia o malifetes i de les seves sancions), que es feia efectiu pel titular de la jurisdicció.

L’any 1275, els homes de les Valls d’Andorra van fer donació al comte de Foix de tots els drets de justícia que, segons la nova concepció del ius commune, poguessin existir en l’esmentada vall: “omnes justitias, tam civiles quam criminales, et merum et mixtum ymperium et totam plenam jurisdictionem omnium hominum omnium vallium de Andora et omnium parochiarum dictarum vallium” (totes les justícies, tant civils com criminals, i el mer i mixt imperi i tota la plena jurisdicció de tots els homes de totes les Valls d’Andorra i de totes les seves parròquies).

En l’últim quart del segle XIII, la constitució política andorrana era paradoxal si es compara amb la dels regnes veïns. El senyor feudal superior era el bisbe d’Urgell, però el titular de la jurisdicció superior sobre Andorra era el seu feudatari, el comte de Foix. Assistim a un conflicte de distribució de competències tradicionals entre poders feudals, però també a un conflicte engendrat per les noves competències jurisdiccionals del comte de Foix, configurades exclusivament pel ius commune.

Cerimònia d’homenatge, Liber Feudorum Ceritaniae, s.XIII.

ACA / R.M.

Els pariatges andorrans venen a resoldre aquests vells i nous problemes constitucionals, i contribueixen a perfilar un ordre polític feudal que, en certa mesura, ha arribat pràcticament fins als nostres dies. El dia 8 de setembre de 1278 s’establí, per sentència arbitral, el primer pariatge entre Pere d’Urg, bisbe d’Urgell, i Roger Bernat III, comte de Foix, el qual fou confirmat posteriorment, a petició del bisbe d’Urgell, pel papa Martí IV el 7 d’octubre de 1282. Entre altres assumptes, aquest pariatge imposava la quèstia sobre els andorrans i decretava que es repartiria entre els dos senyors, per anys alterns; instituïa que el comte tenia el dret sense cap limitació, mentre que el bisbe el tenia taxat en 4 000 sous melgoresos; establia que el mer imperi i tota la restant jurisdicció sobre els andorrans s’exerciria sempre pels batlles d’ambdós senyors comuniter et simul (en comú i alhora); es delimitaven els poders senyorials d’exigir prestacions militars d’hosts i cavalcades; regulava la jerarquia feudal entre el bisbe i el comte, de manera que aquest devia retre homenatge de boca i mans, segons els Usatges de Barcelona, al bisbe d’Urgell per tots els seus drets a les Valls d’Andorra i en altres valls, constituïts en feus episcopals. Pel que fa als castells, el pariatge establia que el comte els tenia en feu pel bisbe, si bé aquest feu tindria un caràcter honorari, de manera que el comte no estaria obligat a fer cap servei pels castells, si s’exceptuaven les obligacions de retre l’homenatge i la potestat al bisbe segons la forma indicada pels Usatges de Barcelona.

El dia 6 de desembre de 1288 s’emetia la sentència arbitral sobre diversos conflictes que enfrontaven el bisbe d’Urgell, Pere d’Urg, i el comte Roger Bernat III de Foix. Aquest document és conegut com el segon pariatge andorrà, que, a més a més de resoldre noves controvèrsies, en decideix d’altres derivades d’una defectuosa interpretació o d’una ambigüitat del pariatge del 1278. Així, entre altres qüestions, es resolien dos casos de fortificacions militars de roques i pujols en el sentit de no poder fer-se sense el mutu consentiment de tots dos senyors; també se solucionava el conflicte plantejat entre ells per la percepció de la dècima, un tribut eclesiàstic que gravava les terres d’Andorra però que, segurament alienat des de feia temps, havia estat objecte de disposició testamentària controvertida per part de l’últim comprador. També s’establia que el comte i el bisbe “ponant, creent et statuant in dicta valle simul tabellionem seu tabelliones” (posin, creïn i estableixin al mateix temps a la dita vall notari o notaris).