Del Renaixement al Barroc

Els segles XVI i XVII han estat considerats com els primers segles de la Decadència, terme emprat preferentment per a designar el doble fenomen històric de la minva tant de l’ús de la llengua catalana com a llengua de cultura, com de la qualitat dels escassos autors literaris. El concepte sorgí com a contraposició a la voluntat programàtica de la Renaixença de restauració de la llengua catalana, i estigué influït, per una banda, per la valoració positiva que el moviment romàntic donà a l’època medieval en general i específicament a la catalana coincidint amb la màxima creació literària en aquesta llengua i, per altra banda, per la valoració negativa de l’estil barroc, considerat de mal gust, i per la progressiva influència del castellà en la llengua literària. Avui el concepte està en plena revisió per diversos factors. En primer lloc perquè només es coneix una mínima part de la producció literària i cultural d’aquest període ja que, en bona part, s’ha perdut. Aquest coneixement reduït s’ha d’atribuir al fet que fins ara les biblioteques no han inventariat els fons d’aquest període, i també al desinterès que els historiadors han tingut per uns textos que consideraven castellanitzats. En segon lloc, perquè la producció en català és una mínima part de la producció general, ja que la llengua de cultura primordial era la llatina al segle XVI i la castellana al segle XVII i, a més, molta quedà manuscrita. En tercer lloc, perquè persisteix un prejudici poc defensable que considera gloriosa tota influència italiana i, en canvi, veu denigrant tota influència castellana, quan tant l’una com l’altra foren el model que seguien totes les nacions europees de l’època. En quart i darrer lloc, perquè caldria revisar tota la producció escrita (en la llengua que sigui) i ressituar-la en el context general per a poder valorar-la i interpretar-la amb un mínim de rigor i serietat.

Tot això fa que el coneixement de la cultura dels segles XVI i XVII sigui encara molt deficient i subjecte a revisió. De moment, és interessant analitzar fins a quin punt els Països Catalans assimilaren els nous valors culturals europeus del Renaixement i del Barroc, quina actitud prengueren en el combat ideològic politicocultural entre la tradició i la modernitat, quines característiques tingueren les formes de transmissió del saber (l’educació, el llibre, les tertúlies), fins a arribar, a manera de conclusió, a considerar el fet que la cultura catalana en aquest període fou especialment integradora (amb la participació de tots els estaments socials), però plural, si es té en compte la minoria morisca que convisqué al País Valencià fins el 1619.

Influència i assimilació dels moviments culturals del Renaixement i del Barroc

Els moviments culturals de l’època moderna (l’humanisme i el Renaixement, i després el Barroc) han estat i continuen sent objecte de definicions molt vàries que evidencien la complexitat que pretenen cobrir. Aquestes diferents definicions corresponen, sovint, a diverses accepcions semàntiques, no necessàriament contràries entre elles. L’humanisme pot ser entès en sentit ampli i aleshores comprèn tot pensament que té per centre l’home com a individu i la seva dignitat, o bé en sentit restringit, com a terme derivat d’humanista, és a dir, de persona vinculada als studia humanitatis dedicada, principalment, a l’ensenyament del llatí i a la depuració dels textos clàssics. El coneixement d’aquests textos esdevé el motor principal de la cultura i la porta d’entrada a les altres ciències. Si per Renaixement s’entén bàsicament una recuperació cultural inspirada en la cultura clàssica grega i llatina, aleshores es pot considerar l’existència de diferents renaixements (com l’anomenada renovatio carolíngia, l’escola de Reims, la cort de l’emperador Frederic II). Però la tradició crítica internacional el vincula fonamentalment a la Itàlia dels segles XIV i XV, des d’on, a la segona meitat del segle XV, s’hauria difós, amb més o menys intensitat, pels diversos països europeus. En el cas del Barroc, es pot entendre el terme en el sentit de recarregat, que trenca amb les estructures, fantasiós, o bé en el sentit concret de Barroc històric, fent referència a l’estil i la concepció del món predominant al segle XVI a Itàlia i que culminà al segle XVII als altres països europeus, en especial a Castella.

Caldria també parlar de diversos renaixements italians (el toscà, el venecià, el romà, el napolità), que, a més, no foren coetanis. Així, se’n formulà un a Florència en el Trecento i en culminà un altre a Roma a l’entrada del Cinquecento. Nàpols s’hi afegí a mitjan segle XV. La crisi manierista prengué força a Màntua i a Venècia a partir dels anys 1520, precisament quan es considera que el Renaixement havia arribat a la plenitud als estats europeus. A més, no afectà de la mateixa manera tots els camps de la cultura. Així es detecta un impuls renovador en les arts plàstiques, les humanitats, la filosofia, el dret, la geografia, però no encara, en canvi, en la medicina, la teologia o les ciències teòriques, per exemple.

La corona catalanoaragonesa, per la seva situació geogràfica a la vora de la mar Mediterrània i a cavall de dues penínsules, la Ibèrica i la Itàlica, per la maduresa del seu teixit urbà i per les estretes relacions humanes i comercials amb Itàlia, tenia moltes condicions favorables per a rebre i assumir (almenys per part d’un petit grup minoritari culte) els nous valors posats en circulació per l’humanisme i el Renaixement italià. Sobretot si es té en compte que, a la segona meitat del segle XV, la Roma pontifícia havia estat governada per dos papes de Xàtiva (Calixt III i Alexandre VI) i que Nàpols havia estat durant llargs anys la capital de la corona catalanoaragonesa i residència del seu rei Alfons el Magnànim, i que a la seva mort, el 1458, una branca bastarda continuava regnant-hi.

Però d’altres factors jugaven en contra, com ara la pèrdua d’una monarquia que deixava de ser privativa de la corona catalanoaragonesa des del darrer terç del segle XV i que tendia a castellanitzar-se, amb el que això volia dir de pèrdua de mecenatge i prestigi i de foment d’uns cercles cortesans. Tot i que cal matisar, perquè ja al segle XV Alfons el Magnànim visqué sempre a Nàpols (però la reina Maria sí que radicava a València) i algunes obres cabdals de la literatura catalana, com el Tirant lo Blanc per exemple, foren escrites al marge de l’ambient cortesà i de tot mecenatge. Les corts virregnals no supliren aquesta falta de mecenatge, llevat de la de València, regida per persones de sang reial (com ara Joana d’Aragó —germana de Ferran el Catòlic—, Germana de Foix —vídua de Ferran el Catòlic— o el duc de Calàbria Ferran d’Aragó —darrer descendent dels reis de Nàpols—), fet que donà a la València de la primera meitat del segle XVI un aire de ciutat cortesana.

S’ha discutit molt si la Corona d’Aragó havia assumit els valors de l’humanisme i del Renaixement. No, en canvi, si havia assumit els del Barroc. Les actituds sobre això han anat variant des de la tradicional, que considera aquesta zona com la pionera dels nous aires a la Península, fins a la que pensa que el segle XVI no fou sinó una continuïtat de l’edat mitjana i que l’humanisme català dels segles XIV i XV fou una invenció dels historiadors noucentistes o que el Renaixement hi havia passat de llarg i que, de fet, l’època medieval havia entroncat amb el Barroc. La polèmica perdura en termes més eclèctics. Totes aquestes posicions, potser no tan contradictòries com sembla a primera vista, posen en relleu la dificultat que representa voler adscriure una producció cultural a un moviment determinat. Perquè en cada període, en definitiva, hi ha de tot: continuïtats i novetats, que es conjuminen en proporcions diverses. Per això és preferible, de moment, adoptar una posició prudent i considerar simplement el segle XVI com un període en què predominà el Renaixement i el segle XVII com a període en què ho feu el Barroc sense que això exclogui necessàriament altres elements. Aquesta posició és, possiblement, tan filla de l’època com ho havia estat, al principi de segle, l’adoptada pels historiadors noucentistes acusats d’inventar-se un humanisme català inexistent. El gramàtic barceloní Pere Badia, en l’epístola introductòria a l’edició barcelonina de la gramàtica de l’humanista sevillà Elio Antonio de Nebrija del 1505, arriba a afirmar que Alfons el Magnànim, cèlebre amant de les lletres, havia estat, ni més ni menys, el restaurador (gràcies als humanistes que treballaven al seu servei) del llatí a Itàlia, on havia decaigut a causa de la invasió dels gots.

Una manera de salvar la situació és tractar d’esbrinar si la gent de l’època tenia consciència que pertanyia a una època renaixent, seguint en aquest aspecte el camí proposat per Paul Oskar Kristeller. La consciència d’una nova època, sorgida d’una voluntat comuna de superació de l’època anterior titllada d’ignorant i de bàrbara, sembla que sí que es feu present entre els cercles cultes del darrer terç del segle XV. El programa de renovació d’aquest vell món es basava en la instauració de noves formes d’educació i de convivència. El punt de referència era el rei Alfons el Magnànim, de qui es valorava especialment el mecenatge i l’amor a les lletres. Aquesta atribució apareix ja en l’obra de l’humanista italià Antonio Beccadelli, el Panormita, De dictis et factis Alphonsi Regis Aragonum, escrita cap al 1455 i editada per primera vegada a Pisa el 1485. Ja el 1476, el ciutadà barceloní Gabriel Turell escrivia al seu Recort, un encès elogi d’aquest rei com a polític, magnànim, liberal, graciós, cavallerós i perquè “ha fet veure de si gran saviesa”. Aquest aspecte no és recollit, en canvi, pel traductor al català de l’obra del Panormita, el cavalleresc canonge valencià Jordi de Centelles (mort el 1496). Però sí que ho és per l’arxiver reial barceloní Pere Miquel Carbonell i de Soler, els anys 1490, a les seves Cròniques d’Espanya:

“Usavem de molta barbàrie, no teníem aquella suavitat i elegància que (...) tenen vui alguns, e per ço tots som obligats al rei Alfonso que així ens ha despertats e mostrat camí d’aprendre saber”.

Esforç de renovació ideològica: entre la tradició i la modernitat

Un dels aspectes bàsics del Renaixement fou el pensament polític al servei de les naixents nacionalitats europees. Prestigiar la pròpia nació per damunt de les nacions veïnes fou una de les tasques dels humanistes —sovint italians— que es posaren al servei de les monarquies europees. L’àmbit català de la Corona d’Aragó no en quedà al marge i s’integrà plenament a aquest combat ideològic d’emulació, en especial enfront dels italians que, com a hereus directes dels clàssics, es consideraven ciutadans de primera classe i titllaven els altres europeus de bàrbars. Aquesta reactiva afirmació patriòtica es traduí en una sèrie d’escrits i d’afirmacions que ara sonen ingènues, però que a l’època complien amb una de les finalitats primordials: el prestigi polític. Aquesta emulació amb Itàlia es donà en diversos camps: en l’àmbit de la llengua llatina (d’aquí les llistes d’escriptors locals il·lustres en el conreu d’aquesta llengua, com el De viris il·lustribus catalanis de Pere Miquel Carbonell, escrit entre el 1491 i el 1497); en el camp de l’aportació hispànica al món romà i en el dels orígens nacionals, que es feien remuntar als temps de Noè i que eren uns orígens més antics i, per tant, més prestigiosos que no els dels mateixos romans o troians; en l’àmbit politicomilitar, en igualar les gestes dels reis catalans amb les dels herois clàssics, i, finalment, també en l’àmbit literari català, on Ausiàs Marc era equiparat amb Homer i Virgili i amb Petrarca. Aquest darrer s’hauria inspirat en Ausiàs Marc i en Jordi de Sant Jordi, amb un trabucament conscient o inconscient, però sempre patriòtic, de la cronologia.

Un altre corrent paral·lel que s’intensificà a partir de la segona meitat del segle XVI propugnà un retorn i una fidelitat a la pròpia tradició. Ausiàs Marc fou seguit com a model, i això explica el rebuig que els poetes catalans feren de les formes mètriques italianes. Com a model més popular fou propugnat el poeta també valencià Jaume Roig. D’aquí les edicions reiterades que es feren al segle XVI d’aquests dos autors, fins que foren desbancats, ja al segle XVII, per Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, que introduí la modernitat via Castella, aleshores culturalment en el seu punt culminant.

Des del punt de vista polític, els sentiments que es poden considerar patriòtics reflectien una adaptació gradual a una realitat política canviant que consolidava la fragmentació política en el si de la Corona d’Aragó amb la constitució de regnes autònoms, regits per lloctinents generals i només cohesionats per la figura del monarca. Aquesta fragmentació portà a un tipus de patriotisme igualment fragmentat i lligat estretament a les institucions i les lleis pròpies de cada regne. D’aquí les expressions de pàtria o de nació lligades només a un dels regnes i una certa pèrdua del sentiment unitari de la llengua catalana a favor de les denominacions de valenciana i mallorquina contraposades a la de catalana. Però la figura del monarca continuava sent necessària en l’engranatge polític, i l’estreta vinculació a les pròpies institucions i privilegis i a una monarquia garant d’aquests produí un tipus de patriotisme alhora jurídic i territorial, a vegades antagònic, que varià amb les circumstàncies.

La unió de les corones de Castella i d’Aragó sota els Reis Catòlics no afectava en res les institucions i, per tant, els estaments representatius de l’àmbit català no tenien per què veure amb mals ulls l’emergència d’aquesta nova Hispània que sintonitzava amb els corrents humanístics i que posava fi a una rivalitat centenària. Però l’accés de Carles V a les corones hispàniques i al tron imperial, el 1519 provocà, d’entrada, a la Corona d’Aragó, un rebuig en especial al Regne de València i al de Mallorca (guerra de les Germanies, 1519-23). Amb tot, la victòria sobre la rebel·lió agermanada per una banda, l’inici d’una política mediterrània contra els turcs de l’altra (a les ciutats de Tunis i Alger, per exemple), i el prestigi imperial, impulsaren l’acceptació de la integració europea. Als anys quaranta del segle XVI començà l’orquestració de lloances a la figura imperial —les Carohidas— per part de poetes, en particular valencians, que continuaria amb Felip II de Castella sobretot arran de la victòria contra els turcs a la batalla naval de Lepant el 1571.

El desengany substituí, tanmateix, l’acceptació. Cada vegada eren més freqüents els enfrontaments entre les institucions catalanes i els representants reials —els lloctinents generals—. Les discussions es generalitzaren. Rebrotaren, amb fortes connotacions patriòtiques, vells mites (com el de Guillem de Vinatea a València i el de Joan Fiveller a Barcelona) en defensa dels privilegis municipals. Les institucions més generals (com ara generalitats, corts generals), mal respectades pel rei i pels seus representants, promogueren, a partir de la segona meitat del segle XVI, una sèrie d’escrits històrics reivindicatius, igualment patriòtics que, a més, incorporaven per primera vegada l’explicació sistemàtica del funcionament d’aquestes institucions. Aquesta literatura, ja plenament barroca, no devia ser aliena a la creació de l’estat d’opinió que degué portar al sentiment d’incomprensió davant la creixent pressió fiscal i a la ruptura amb la monarquia hispànica (guerra dels Segadors, 1640-52). El miratge francès comportà finalment un nou desengany a principi del segle XVIII i alimentà les actituds austriacistes. Però l’àmbit hispànic era finalment acceptat, políticament i econòmicament, acceptació que representa un Narcís Feliu de la Penya. Culturalment parlant, aquest vaivé polític trobà la seva equivalència en una dependència de les cultures dominants castellana i francesa.

Transmissió i conservació del saber

L’esforç de renovació es pot trobar en diferents àmbits. A la cort virregnal de València a la primera meitat del segle XVI, a les petites corts nobiliàries del comte d’Oliva i del duc de Gandia, ambdues a València, de l’arquebisbe de Tarragona, del duc de Somma (d’una branca lateral dels ducs de Cardona) i del comte de Pinós a Barcelona. Les millors obres catalanes del Renaixement s’hi troben vinculades: La Visita de Joan Ferrandis d’Herèdia i Dies de Calataiud, El Cortesano de Lluís del Milà i Eixarc, els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa del tortosí Cristòfor Despuig, l’obra poètica de Joan Boscà i Almogàver, de Pere Serafí i de Joan Pujol. Eren escriptors formats i educats en l’ambient cortesà i, per això, utilitzaven la llengua vulgar.

La renovació gramatical de la llengua llatina cal cercar-la als estudis getierals o universitats, en especial els de nova creació com els de València i Barcelona. La tradicional universitat de Lleida, ancorada en la tradició, estigué poc inclinada als nous corrents fins a la segona meitat del segle XVI, en què gràcies a l’acció dels bisbes tridentins, sobretot d’Antoni Agustí, visqué una certa renovació. La universitat de València fou la més activa i renovadora de la corona catalanoaragonesa, equiparable a les de Salamanca i Alcalá de Henares i, en algun aspecte, com en el cas de la medicina, superior a aquestes. El prestigi li vingué dels excel·lents professors de la facultat d’arts. Però també els problemes, a causa de la posició tradicional del rector, el teòleg Joan Salaia, i de la persecució inquisitorial contra els d’origen convers o erasmistes que pretenien aplicar el mètode filològic de depuració i interpretació als textos sagrats, actitud considerada perillosa per a la fe, raó per la qual es veieren obligats a exiliar-se. Un dels exemples fou el de Joan Lluís Vives, però no és pas l’únic. A mitjan segle sobresortí la figura de l’aristotèlic i hel·lenista Pere Joan Nunyes, que alternà la seva docència entre València, Barcelona i Saragossa. A ell es deuen els primers comentaris de la Poètica d’Aristòtil, que s’han conegut a partir dels apunts de classes i que són coetanis als primers comentaristes italians. La universitat de Barcelona, per la seva banda, fou més aviat subsidiària de la de València, d’on procedien alguns dels seus professors més brillants

Mitjana anual de graduats a la Universitat de València. 1530-1700.

A partir de final de segle, tant a València com a Barcelona el nombre d’estudiants augmentà considerablement (hi devia ajudar la prohibició d’estudiar a l’estranger), s’amplià el nombre de càtedres, sobretot les de dret, destinades a proporcionar bons juristes i polítics a una societat que entrava en crisi. Nombroses ordinacions intentaren adaptar les institucions als nous temps, però des del punt de vista científic deixaren de ser un ferment renovador per a esdevenir uns centres eclèctics amb la finalitat d’esquivar la censura (encara que no gaire estricta) i les estretes normes de la Contrareforma. Finalment, cal no oblidar l’estreta vinculació dels centres universitaris amb els convents religiosos, en especial dels dominicans, els augustinians i els jesuïtes, amb la creació de col·legis, que proporcionaven la major part de catedràtics de teologia, com tampoc no s’han d’oblidar les escoles lul·lianes, que a mitjan segle XVI adquiriren rang universitari, almenys a Barcelona amb Joan Lluís Vileta, aspecte aquest interessant i original que encara espera estudis seriosos.

Deixant l’àmbit de l’educació, la gran revolució tècnica d’aquest període fou la impremta, instrument idoni per a difondre la cultura al marge del marc reduït de les institucions. Entrà en l’àmbit català a partir del 1472, acabada la guerra civil, gràcies a operaris coneixedors de la nova art, generalment germànics, que es posaren al servei de les institucions públiques o religioses i de particulars —en especial mercaders— i que contribuïren decisivament a la difusió de tota mena d’obres didàctiques, jurídiques, religioses i literàries. La nova tècnica s’introduí sense traumes alternant amb el tradicional sistema de les còpies manuscrites. Entre els difusors hi havia membres de la cort reial com el cas del secretari reial Joan Peiró, que feu imprimir la gramàtica de Niccolo Perottus, o més tard el del vicecanceller de la Corona d’Aragó Miquel Mai, que intervingué en l’edició veneciana de la gramàtica de Nebrija, tots dos amb el propòsit de contribuir a la culturització de la pàtria. També hi intervingueren els grans comerciants que en un principi alternaven el negoci del llibre amb el d’altres productes, com el conegut cas del mercader alemany establert a València Joan Rix de Cura, implicat en l’edició sumptuosa del Tirant lo Blanc a València el 1497. Cal tenir en compte, igualment, el nucli de jueus conversos valencians que treballaren en equip durant sis anys en l’actualització i edició de la Bíblia traduïda al català per Bonifaci Ferrer i publicada a València el 1478 amb un tiratge de 600 exemplars, malauradament fets destruir pel tribunal de la Inquisició. Alguns eclesiàstics foren igualment promotors d’edicions pietoses, com en el cas de Joan Roís de Corella, a qui es deu, precisament, l’edició a Venècia del Psaltiri, que formava part de l’esmentada Bíblia. També s’hi vincularen notaris i juristes, governs municipals i les generalitats amb l’edició dels furs i constitucions.

Uns dels centres consumidors més actius foren, és clar, a partir de l’inici del segle XVI, les universitats. Joan Lluís Vives recorda que a l’època en què estudiava a l’Estudi General de València, els llibreters venien les novetats en una taula de pedra de color blau situada al vestíbul, al peu de l’escala que conduïa a les aules. Alguns dels seus professors feren publicar els seus manuals docents —com Martí Ivarra, Rafael Mambla i Antic Roca a Barcelona, Pere Joan Nunyes a diverses ciutats on exercí la seva docència, entre d’altres— o bé assumiren manuals de llatí com els d’Erasme o de Joan Lluís Vives.

Els llibreters, que en bona part sorgiren de les files dels jueus conversos, foren els qui aviat monopolitzaren el mercat, i alguns arribaren a enriquir-se. Donaven feina als impressors locals o bé feien imprimir a l’estranger (als grans centres de Lió, París o Venècia) i després venien els llibres impresos. Vers el 1520 subministraven la major part dels llibres que necessitaven els estudiants a les universitats i als centres eclesiàstics. El procés d’importació s’incrementà notablement vers els anys 1540 per raons tècniques i també de qualitat. Alguns llibreters eren eclesiàstics, com és el cas de Pere Posa de Barcelona. Poques vegades els impressors, que es trobaven al nivell més baix del negoci, s’arriscaven a subvencionar les edicions, però aquest fou el cas, per exemple, de Claudi Bornat a Barcelona o de Joan Timoneda, escriptor, llibreter i impressor alhora. Els llibreters proliferaren, amb el temps, a les ciutats catalanes i s’enriquiren. Al decenni del 1580, el millor client era la biblioteca del monestir d’El Escorial, acabada de fundar. Potser per això Dionís Jeroni Jorba elogiava el 1589 els molts llibreters instal·lats prop de la plaça de Sant Jaume de Barcelona i la quantitat d’exemplars que venien, no menys —deia— que a París, Tolosa i Salamanca.

El nou art de la impremta, però, no desbancà del tot els tradicionals escriptoris copiadors de manuscrits —han perdurat còpies manuscrites fins i tot d’edicions—. Sobre el prestigi adquirit per la nova art s’han trobat opinions contraposades. Se’n coneix un elogi ditiràmbic escrit en llatí pel metge valencià Francesc Argilagues, radicat el 1483 a Venècia, on s’havia autoexiliat:

“Els homes deuen les més grans lloances a l’inventor de semblant art, i també a tots els que després l’han desenvolupat, conreat i perfeccionat dia rere dia. Totes aquestes persones han fet amb el seu treball un servei tan gran a la humanitat com no s’havia donat el cas mai en temps dels nostres avantpassats. Així, s’han guanyat de part de les generacions futures glòria immortal i eterna, a més de la seva lloança”. I afegia que la impremta era un “do dels déus”.

Un punt de vista ben contrari era el que tenia, en canvi, el prior del convent de Sant Jeroni de la Murtra (al terme municipal de Badalona) a l’octubre del 1528, en una conversa sostinguda a la biblioteca conventual amb el futur vicecanceller Miquel Mai, quan pronosticava que els dos-cents manuscrits allí guardats salvarien la puresa i la veritat dels Evangelis i de la Bíblia en general, perquè els “calcògrafs” (impressors) “ho adulteraven tot”.

El negoci del llibre generà una professió nova, la de l’editor professional, és a dir, la persona que té cura de proposar l’edició, la tradueix, n’actualitza el llenguatge si cal, la corregeix, en fa el pròleg, etc. Els primers temps van comptar amb personalitats atraients procedents del camp de les humanitats: dos batxillers, Martí Ivarra a Barcelona, promotor de les obres de Nebrija, i Juan de Molina a València, escriptor i editor de diverses obres en llaor de la noblesa valenciana en la seva actuació durant les Germanies i promotor i traductor d’obres d’Erasme quan aquest autor estava al punt culminant del seu èxit. Més endavant, cal tenir en compte l’enigmàtic canonge de Gandia Bernat Peres, editor també d’obres d’Erasme i autor d’obres polèmiques contra els musulmans. La migradesa del negoci editorial, sobretot a partir de mitjan segle XVI, no feu possible ja figures d’aquesta talla. En algun cas, com el del valencià d’origen convers Joan Martí Cordero i Oliver, hagueren d’emigrar a Anvers per treballar al servei del món editorial, seguint l’exemple del compatriota Joan Lluís Vives o del mateix Desideri Erasme.

El bisbe de Lleida i després arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí es veié forçat a organitzar ell mateix una impremta a Lleida i després a Tarragona, on cridà l’impressor valencià de prestigi Felip Mei, fill del també impressor Joan Mei, davant la dificultat de poder imprimir la seva voluminosa producció. Les peticions que rebia d’imprimir llibres d’altri no sempre les pogué complir, com en el cas de Joan Baptista de Cardona, bisbe de Vic, que no es fiava d’enviar els originals a Roma per por que no es perdessin o sortissin sota una altra firma.

Al darrer terç del segle XVI els impressors cooperaren en la difusió de textos religiosos en català com a resposta a les directrius sorgides del concili de Trento sobre la utilització de la llengua vulgar. En destaquen dos bestsellers contrareformistes, el Directori (1566) i la Doctrina cristiana (1569) de Pere Màrtir Coma, i també traduccions d’autors no catalans, publicacions eclesiàstiques i guies per als rectors de Joan Dimes Lloris (1598), de Jaume Caçador i Claret (1593), sermonaris (1593) i llibres de devoció populars com el de Jeroni Taix sobre el rosari. Alhora, els impressors catalans s’introduïren també en l’edició de llibres devots castellans. Però aquest increment de llibres espirituals en català, orientats a uns sectors de la població encara no afectats per la castellanització, tingué la seva importància. Com la tingueren els nombrosos plecs solts, goigs, estampes, naips, de gran difusió i una de les bases econòmiques del món de l’edició. El cas de l’autor, editor i impressor valencià Joan Timoneda, o el de l’impressor i editor barceloní Joan de Cormellas, elogiat precisament per Miguel de Cervantes en relatar una visita que el Quixot feu a aquesta impremta el 1610, il·lustren aquesta producció popular catalana, la qual demostra la vitalitat literària d’un sector de la població tingut potser poc en compte a l’hora d’estigmatitzar el període com de decadent. La polèmica situació política del segle XVII donà lloc, d’altra banda, a la publicació de nombrosos fulls solts, una mena de precedent de la premsa, que explicaven les novetats, feien propaganda de la gestió oficial contra els bandolers, imprecaven contra les argumentacions castellanes que anaven contra Catalunya, defensaven l’actuació del govern català en la guerra dels Segadors, etc. Però el negoci, tot i l’obertura al camp castellà, en general no sembla que fos gaire florent.

Pel que fa als lectors, se’n pot conèixer algun aspecte a partir dels inventaris de les biblioteques. El metge valencià Francesc Argilagues intuí, ja el 1481, les futures biblioteques: “Veiem, de fet, que el volum de. llibres ha crescut tant pel nombre d’impresos, que es fa necessari ja omplir no només biblioteques sinó cases senceres”.

Ja des del final del segle XV prengué cos un nou concepte, el de la biblioteca pública, senyal del fet que els lectors augmentaven i amb ells sorgien noves necessitats. Pel que fa a les biblioteques públiques barcelonines, cal destacar-ne la més antiga, que era la de la catedral —enriquida amb la biblioteca particular del bisbe de Barcelona Pere Garcia (el 1502)—, la de Santa Maria del Pi —llegada “per al públic gaudiment” pel beneficiat Pere Joan Matoses (el 1508)—, les més o menys públiques dels convents —com la de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron (de més de 200 còdexs), la dels carmelitans descalços basada en la biblioteca del canonge Josep Jeroni Besora (que la llegà el 1654)—. També les cases del govern municipal participaven d’aquest interès, i se sap que la de València guardava encadenada, com era costum, l’edició del llibre dotzè de l’obra Lo Crestià de Francesc Eiximenis. I que en els darrers anys del segle XVI, l’historiador mallorquí Joan Binimelis disposava en el seu testament que la seva Història general del Regne de Mallorca fos guardada encadenada a la Casa de la Ciutat.

Però la producció impresa no indica el nivell de lectura. Cal tenir en compte també les nombroses edicions forasteres. Els estudis fets que arriben fins al 1560 dels inventaris de les biblioteques particulars i dels llibreters mateixos indiquen uns trets generals singulars comuns a tota la població catalana. Els llibres arribaven a tots els estaments. És a dir, que els menestrals també hi tenien accés en una petita proporció —tenien una mitjana d’uns tres llibres—, fet insòlit perquè això no passava al nord d’Europa. Un altre tret és la importància dels notaris en el món del llibre del final del segle XV fins a ser equiparats amb els mateixos juristes, tot i pertànyer a l’estament inferior dels artistes —que a Mallorca tenien una mitjana de 38 llibres, tot i que aquest nombre baixa fins als 7 volums a mitjan segle XVI—.

Tanmateix, les persones amb les biblioteques més riques i nombroses eren o bé eclesiàstics, o bé estaven lligades a l’administració reial (sobretot juristes) o a les universitats. Aquestes biblioteques eren sovint decorades amb mapes, plànols de ciutats, mapamundis, estampes de devoció que enganxaven a la paret amb pa, i les més riques amb pintures, retaules, tapissos, etc, com ara la biblioteca barcelonina de Miquel Mai i la més tardana de Joan Binimelis a Mallorca. Es coneixen alguns inventaris de biblioteques particulars on figurava una proporció important d’edicions estrangeres de clàssics, d’humanistes italians, de Joan Lluís Vives i d’Erasme. Algunes foren elogiades pels poetes com Martí Ivarra que comparava la de l’arquebisbe de Tarragona Pere de Cardona, al carrer Ample, amb “un petit santuari que no desmereix de les biblioteques dels reis d’Alexandria i era complaent amb les muses” o elogiava la internacionalitat de la de Miquel Mai el 1514 dient-li que “molts dels que veuen la teva biblioteca creuen que visiten tota Itàlia”. Eren llibres que Mai havia adquirit amb cura i en llegar-los al seu nebot Jeroni de Pinós li encomanava, a ell i als marmessors, “que tingan molta custòdia de mos llibres, perquè són molt bons y n’hi ha de raros y preciosos”. També cal destacar les biblioteques més especialitzades en obres lul·lianes com ara la de Joan Bonllavi (1526), de més de dos-cents volums, i la de Joan Lluís Vileta, de més de quatrecents volums, les quals passaren a l’escola lul·liana de Barcelona.

La ciutat de València disposava de dues biblioteques de primera categoria: la dels ducs de Calàbria a Sant Miquel dels Reis a l’Horta de València, una de les biblioteques humanístiques més importants de l’Europa del moment, que no donà tanmateix el rendiment que se n’hauria esperat, i l’altra, la del marquès de Cenete, fill del cardenal Mendoza i germà del lloctinent general de València mort el 1523, amb més de 630 títols, molts d’ells impresos i de temàtica molt variada des de medicina, dret i història a religió, literatura, filosofia i ciències. A aquestes biblioteques cal afegir algunes llibreries eclesiàstiques com la de l’arquebisbe Juan de Ribera que la llegà al Col·legi del Corpus Christi fundat per ell, o la del bisbe de Tortosa Ferran de Lloaces, que la llegà al Col·legi de Sant Domènec d’Oriola.

Especial interès té la biblioteca de marcat caire contrareformista (un vint per cent del fons feia referència a la controvèrsia religiosa antijudaica, antimusulmana i antiprotestant) de l’arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí, reunida amb febril activitat gràcies a l’ajuda d’amics i de llibreters grecs al seu servei. Però l’època de les grans biblioteques particulars estava ja condemnada a desaparèixer davant la competència creixent d’una nova biblioteca en formació, la biblioteca reial d’El Escorial, que disposava de mitjans econòmics sense precedents i que és on anà a parar, finalment, la biblioteca d’Antoni Agustí. La Corona d’Aragó perdia, així, l’oportunitat de comptar amb una biblioteca reial pròpia.

Les notícies de què es disposa sobre les biblioteques del segle XVII semblen indicar un canvi d’interès vers les obres d’història i erudició catalanes. En són exemple la biblioteca de Jaume Ramon Vila, la de Dídac de Montfar-Sorts, la del barceloní Josep Jeroni Besora —de més de cinc mil cinc-cents volums, en gran part manuscrits—, la de Pere Serra i Postius —especialitzada en història civil i eclesiàstica de Catalunya— i la de Pau Ignasi de Dalmases i Ros. Les biblioteques valencianes tingueren, en canvi, un caire més científic com la del marquès de Vilatorques o la del beneficiat de la catedral de València Baltasar ĺñigo. Aquestes biblioteques foren sovint el centre de tertúlies i acadèmies.

Al marge dels centres d’ensenyament, la noblesa i l’oligarquia ciutadana tenia els seus centres culturals específics on celebraven tertúlies literàries i científiques a imitació de les acadèmies italianes renaixentistes. Normalment aquestes acadèmies es reunien entorn de biblioteques particulars i esdevingueren veritables centres renovadors de cultura. Ja a l’inici del segle XVI, els nobles valencians reunien als seus palaus els seus amics i cortesans (com ara el comte d’Oliva a la ciutat de València o el duc de Gandia al seu palau de Gandia). A Barcelona, la biblioteca de l’arquebisbe Pere de Cardona aglutinava un petit nucli de fervorosos erasmistes. A mitjan segle XVI, el duc de Somma Ferran de Cardona-Anglesola —promotor de les edicions de l’obra d’Ausiàs Marc— reunia, sota la seva protecció, poetes com Joan Boscà i Pere Serafí i cortesans castellans que hi assistien quan la cort passava per la ciutat comtal. Posteriorment, en 1570-80, el palau barceloní dels Pinós, que disposava de la biblioteca heretada del vicecanceller Miquel Mai, era centre de reunió de personalitats com el poeta mataroní Joan Pujol, l’escriptor i notari d’Illa (al Rosselló) Francesc Comte o el canonge i catedràtic Joan Lluís Vileta.

Ja plenament barroques són les acadèmies valencianes que proliferaren al tombant dels segles XVI i XVII. A la ciutat de València funcionà entre el 1591 i el 1594 al palau del noble Bernat Català de Valleriola la famosa Acadèmia literària dels Nocturns, de la qual formaven part, sobretot, dramaturgs com Francesc Agustí Tàrrega, Gaspar Aguilar, Carles de Boïl, Guillem de Castro i Andreu Rey de Artieda i un historiador com Gaspar Escolano. Les dissertacions s’hi feien predominantment en castellà i, a més de les sessions ordinàries, s’hi organitzaven justes poètiques. El 1599 Carles de Boïl creà la nova Acadèmia dels Adorants, els membres de la qual havien de ser forçosament nobles, i posteriorment, el 1616, Guillem de Castro pretengué, sense èxit, ressuscitar l’Acadèmia dels Nocturns amb la fundació de l’Acadèmia dels Muntanyesos del Parnàs, dissolta al cap de poc i restablerta el 1698. Al final del segle XVII rivalitzaven dues acadèmies literàries, la de l’Alcàsser, formada cap al 1670, que es dedicava a la representació de comèdies i sarsueles i al conreu de la poesia festiva, àulica i amorosa en castellà, i la del Parnàs, on inicià la seva activitat literària i erudita el futur degà d’Alacant Manuel Martí i Saragossà. A Barcelona, s’inicià també vers el 1698 una acadèmia literària de nobles i eclesiàstics, que es reunia a la biblioteca del palau del recentment ennoblit Pau Ignasi de Dalmases i que, el 1700, es constituí en Acadèmia Desconfiada. En foren membres fundadors, joves de l’alta noblesa. Tingué un caràcter erudit i historicista, però no hi mancà el joc enginyós. L’única publicació que dugué a terme fou un conjunt de composicions fetes pels acadèmics planyent la mort de Carles II (Nenias reales y lágrimas obsequiosas a la memoria del gran Carlos II). Desencadenat el plet dinàstic, els acadèmics militaren majoritàriament a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria.

És a València, però, on s’organitzaren les primeres tertúlies científiques, molt més al dia que no ja l’estancada i eclèctica universitat de València i ferment de renovació científica. En la tertúlia creada el 1685 sota la presidència i mecenatge del comte d’Alcúdia, al costat de matèries humanístiques o legals, se’n tractaren d’altres com l’esfera, la perspectiva, els meteors, la filosofia moral i l’arquitectura. Entre els participants figuraven Josep Vicent de l’Olmo i Conca i Fèlix Falcó de Belaochaga. Una altra tertúlia tenia lloc a l’extensa biblioteca del marquès de Vilatorques, Josep de Castellví i d’Alagó, on anaven historiadors, bibliògrafs i científics. Vers el 1686 funcionà a casa del beneficiat de la catedral Baltasar Íñigo l’Acadèmia Matemàtica amb la intenció d’establir les bases d’una futura Societat Científica Valenciana. Sembla que l’Acadèmia Matemàtica continuà les tasques fins a la guerra de Successió (1702-14). Hi participaven, entre d’altres, Tomàs Vicent Tosca i Mascó, el matemàtic Joan Baptista Coratjà, el també matemàtic Josep de Saragossa i Vilanova. S’hi tractaven temes científics i filosòfics, s’hi construïen i utilitzaven instruments d’anàlisi com microscopis i telescopis, s’hi estudiava la trajectòria dels projectils, etc. A Coratjà se li deu el primer assaig d’introducció del mètode cartesià que promulgà als seus Avisos del Parnaso escrits el 1690: “para que sabiéndolo algunos de los filósofos adelantaran en ciencia, y dexaran aquellos viejos y anticuados métodos de filosofar, por los cuales no se puede venir en conocimiento de la verdad, sinó que antes sirven de estorbo y perjuicio para discurrir.”

Sembla que aquest decantament per la ciència matemàtica es donà també a Mallorca des de l’inici del segle XVII amb l’historiador Joan Binimelis i Garcia i, sobretot, amb el també historiador i científic Vicenç Mut i Armengol, però, que se sàpiga, no s’hi arribà a constituir una acadèmia.

Cultura integradora, però plural

Fins aquí s’ha parlat de la cultura de la classe dominant, lletraferida, molt minoritària respecte al total de la població, però que donava el to a les ciutats que de sorolloses i mercantils anaven esdevenint cada vegada més corteses i notables. És clar que existia una línia divisòria entre classe dirigent i poble, i la tendència general a Europa fou que la distància s’anés accentuant al llarg del segle XVI. En el cas de la societat catalana potser aquesta tendència no fou tan marcada. Al Principat, en l’àmbit municipal, per exemple, els estaments populars —menestrals i artistes— tenien representació en la direcció dels municipis i alguns, a través d’aquests, indirectament en el braç reial de la cort general. No era així, però, al Regne de València, on els municipis, llevat del període revolucionari de les Germanies, eren exclusivament aristocràtics. Des del punt de vista cultural, se sap que el Renaixement donà un gran valor a les expressions de la filosofia popular (cançons, refranys...) que s’incorporaven en la literatura culta. L’àmbit català és ric i literàriament molt interessant en aquest aspecte, tot i que encara no està prou estudiat. Actes com les festes, els certàmens, els carnavals, les celebracions per les entrades de reis a les ciutats, les processons, les festes de beatificació i de canonització de nous sants (com santa Teresa, sant Ramon de Penyafort, sant Vicent Ferrer, santa Catalina Tomàs) o els actes sagramentals, tots ells propis de la Contrareforma i del Barroc, són exponents d’una cultura dirigida, efímera, si es vol, però també relativament integradora. La literatura popular —és a dir, la que s’estampava en fulls solts, la dels contes jocosos, les novetats polítiques, les estampes, els goigs...—, majoritàriament en català, era només de consum popular? Els exemplars que han arribat fins avui provenen sovint de volums facticis fets per historiadors i cronistes.

Una de les característiques de la societat catalana, reconeguda pels estrangers coetanis, fou precisament l’existència d’un cert igualitarisme social, d’un lligam estret entre les diverses classes de la població (almenys de la urbana). Urbanísticament, les ciutats catalanes eren, en general, integradores. No existien barris aristocràtics separats, sinó certs carrers de moda integrats al teixit urbà. Els palaus eren discrets com corresponia a uns estaments dirigents no gaire rics ni gaire nobles. Les festes —com ara certàmens, fires, balls, processons i teatre— aglutinaven tota la població. Amb el temps, l’aparició de l’element arquitectònic del balcó pot ser considerat com un senyal de separació, però també d’intercomunicació entre el carrer i els salons. La societat d’aleshores era una societat de petits capitals, d’associacions econòmiques bàsicament familiars, molt vinculades al camp on s’havia quedat l’hereu que no es desentenia econòmicament dels fadristerns. L’educació superior sí que era, en principi, un element diferenciador, però pel que fa a l’ensenyament primari, ja al segle XVI, les escoles de gramàtica proliferaren a tots els pobles. I ja s’ha vist que els menestrals i els artistes, i més tardanament els pagesos, tenien llibres a casa i alguns arribaren a escriure memòries o dietaris.

Finalment, cal no oblidar que la societat catalana del segle XVI fou essencialment plural, sobretot al Regne de València. El món dels conversos estava teòricament integrat a la comunitat cristiana, però la seva situació insegura els feia més sensibles a la problemàtica religiosa que dominà tot el segle. Ja se’ls ha vist lligats al món incipient de la impremta i col·laborant en l’edició catalana de la Bíblia els anys setanta del segle XV. Alguns, com el metge i astròleg valencià Jeroni Torrella, s’inseriren també en el corrent mil·lenarista a favor dels Reis Catòlics. D’altres, tanmateix, van criticar la reina amb tons veritablement agres —“Señor vénganos desta Reina maldada de España que ha destroido el tu pueblo (...) que sea quemada a fuego (...)”—. Més tard, es van vincular amb els defensors d’Erasme i molts van haver d’exiliar-se. Quan l’erasmisme deixà de ser una doctrina oficial, possiblement devien augmentar les files dels protestants, ja que la línia divisòria entre unes i altres creences no sempre era clara. Poden ser-ne exemples (tot i que es tracta purament d’una hipòtesi) el del beneficiat i cronista Pere Antoni Beuter —deutor en la seva Crònica de València del difós i traduït Chronicon del luterà alemany Johan Carion (1532), deixeble de Philipp Melanchthon— o el del seu antagonista el cavaller tortosí Cristòfor Despuig i els seus Col·loquis de Tortosa fi ns a l’humanista Pere Galès i Reines, amic de l’arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí i executat finalment pel tribunal de la Inquisició.

El cas dels moriscos fins a la seva expulsió el 1609 és diferent. Es coneixen escrits seus del final del segle XV, que lloen els reis, com per exemple l’ Espejo del mundo del morisc originari de Granada, però resident a València, Alfons de Jaén, o el de l’antic alfaquí de Xàtiva Joan Andreu, convertit al catolicisme i dedicat a l’evangelització dels moriscos granadins i aragonesos, i, potser, el de l’enigmàtic canonge de Gandia Miquel Pérez, editor d’obres erasmianes i antialcoràniques. La població morisca, poc inclinada a la integració, fidel, malgrat la conversió, a les pròpies formes de vida i al propi idioma, i coneguda vagament a partir dels escrits dels evangelitzadors (especialment els dels arquebisbes de València Tomás de Villanueva i Juan de Ribera), ha quedat pràcticament oblidada pels estudiosos i constitueix encara una incògnita marginal dins la població cristiana.

Es pot dir, per tant, que la societat catalana dels segles XVI i XVII era, en general, força igualitària i que els dos elements determinants de separació, l’educació i la llengua, no aconseguiren trencar aquest teixit globalitzador. Aquesta és potser la característica principal que la diferencia de les societats europees coetànies, en especial de les veïnes. També es pot dir que, culturalment, no fou una societat tancada en ella mateixa, sinó més aviat oberta als nous reptes, pels quals s’esforçà a lluitar amb armes similars a les dels altres Estats.