La institucionalització de l’activitat científica

El conreu de les activitats científiques i tecnològiques necessita tenir un marc favorable per al seu desenvolupament, un marc que permeti professionalitzar les distintes ocupacions i afavorir la comunicació entre els estudiosos de les distintes branques cientificotècniques, les quals varen manifestar-se de manera palmària a partir de la instauració de les monarquies centralitzadores.

Hi hagué tres grans innovacions que crearen les bases per a la pràctica d’aquestes activitats. En primer lloc, la multiplicació o la creació d’institucions estables, que permetien no sols l’accés a un lloc de treball remunerat, sinó també la dedicació a les seues activitats científiques de caràcter creador. En segon lloc, l’aparició de canals de comunicació més fluids, especialment després de la implantació de la impremta, art que, tanmateix, no va suposar la desaparició del manuscrit com a vehicle d’informació de resultats i d’investigacions. I en tercer lloc, l’aparició de fòrums on poder discutir i contrastar els distints, i de vegades encontrats, punts de vista, la importància dels quals per al desenvolupament de l’activitat científica va palesar-se amb l’aparició de les acadèmies científiques a partir de mitjan segle XVII.

La institucionalització de l’activitat científica

Per a tenir una idea sobre el pes dels estudiosos de la ciència d’arreu dels Països Catalans, s’ha estès l’enquesta que va realitzar el professor José María López Piñero sobre 572 personatges que varen publicar algun llibre sobre aquestes qüestions a l’Espanya del segle XVI, amb dades referides al segle XVII, gràcies als treballs que està portant endavant l’equip que dirigeix l’esmentat professor. Tot i no tenir, encara, dades definitives, se sap que als Països Catalans nasqueren o desenvoluparen la seua activitat 222 conreadors de la ciència, 118 dels quals (el 53,1%) ho feren a les terres valencianes, 50 a Catalunya (el 22,5%), 13 a les Illes (el 5,8%) i 2 a Perpinyà. També es poden calibrar els nivells de professionalització i hom es troba amb un resultat esperat: en aquest grup d’estudiosos domina el col·lectiu docent, amb 59 professors universitaris (el 23,2 %) i 10 mestres d’ensenyament primari (el 4,5%), 29 professionals de la sanitat (el 13%), sense comptar-ne els catedràtics, i 36 religiosos (el 14,2%). Així, els principals grups dedicats al sector terciari agrupaven el 55, 1% del total dels estudiosos. A més, s’ha de tenir en compte que més del 80% pertanyien a l’estament plebeu, i que fou la medicina (amb el 41,4%), sens dubte, la disciplina que va tenir un major nombre de conreadors, seguida de la filosofia natural —que recollia els sabers actualment integrats dins les ciències físiques— (amb el 15,3%), que hom considera juntament amb l’astronomia i la cosmografia.

En conclusió, encara que s’ha de parlar d’una precària professionalització en l’activitat cientificotècnica, tot apunta cap a un procés clarament positiu, ja que cada cop anaven apareixent més oportunitats per al desenvolupament normalitzat d’aquestes tasques.

En aquesta època, va produir-se una considerable ampliació de la xarxa universitària europea, materialitzada en l’àmbit objecte d’estudi en les fundacions universitàries de València (el 1503) i Barcelona (el 559), que plantejaren una competència impossible de superar pels centres medievals (com els de Montpeller i Lleida —a més d’Osca—), que se sumiren en una clara decadència. La situació va complicar-se amb l’aparició de centres de menor relleu, on acudien els estudiants a aconseguir títols “més barats” que els de les universitats de major prestigi: Gandia (1546), Girona (1572), Tarragona (1572), Oriola (1643) i Palma (1698). Aquesta política de “títols barats” fou denunciada sistemàticament per les universitats més potents, que consideraven les taxes més barates i els nivells menors d’exigència com a competència deslleial. Aquestes crítiques reberen la sanció del protomedicat castellà, que, des del 1630, no va reconèixer els graduats d’Oriola.

La universitat no buscava directament el conreu de les disciplines científiques, encara que va acceptar-ne algunes en els plans d’estudis de les facultats d’arts i, evidentment, a la facultat major de medicina. La universitat de Montpeller, una de les de major prestigi en el conreu de la medicina en l’època medieval, va quedar progressivament marginada de l’òrbita catalana del sud dels Pirineus, per raons polítiques i per l’alt nivell que aconseguiren els centres de major entitat, que foren València i Barcelona. A més, València presentava tres peculiaritats destacables: el manteniment de la càtedra d’astrologia, a la qual se n’afegí una de matemàtiques a partir del 1520, mentre que, en bona part dels centres educatius europeus, normalment solia ser sacrificada en moments de crisi; el bon nivell aconseguit en alguns moments en l’estudi de la filosofia natural, a través de la càtedra de filosofia; i, finalment, el prestigi indiscutible que varen assolir els estudis de medicina, en els quals, des del principi, s’incorporà l’ensenyament de la cirurgia i on l’anatomia i la botànica —sobretot la botànica mèdica— es conrearen amb un nivell molt alt.

Malgrat els defectes que presentava aquest tipus de centres per al desenvolupament de la ciència, cal indicar que durant molt de temps varen guardar un monopoli gairebé absolut sobre el saber llibresc. Una de les conseqüències d’aquesta situació fou la concentració d’estudiosos de la ciència als seus claustres, fins i tot superior a la mostrada pels centres castellans, ja que les institucions que podien complementar la demanda de professionals —com ara els hospitals, els càrrecs forenses o els examinadors i els inspectors dependents de l’administració— varen nodrir-se habitualment dels professors universitaris.

Ara bé, el que es pot considerar el seu immobilisme va afavorir l’aparició d’acadèmies i tertúlies científiques a la darreria del segle XVII, on els novatores varen presentar i discutir els resultats de la nova ciència.

Pel que fa a altres establiments educatius, hi ha poca informació, tot i que resultaven crucials per a la formació de personal capacitat en allò que, a hores d’ara, s’anomenarien “noves tecnologies”. Se sap que funcionaven sengles escoles d’artilleria a Barcelona (vers el 1540) i a Mallorca (cap al 1559). L’escassetat d’aquest tipus d’institucions donà lloc a mancances greus, com l’expressada pels jurats de València el 1688, quan es queixaven al rei de “la falta de persones perites en este gènero de fàbriques [que] causa alguna detenció y ocasiona alguns gastos”, quan intentaven dotar la ciutat d’un moll de pedra (projecte, d’altra banda, impossible de realitzar fins al segle passat). La creació el 1678 de les escoles de tècnica militar a Barcelona, Cadis i Sant Sebastià tampoc no va servir per a impulsar la renovació educativa, ja que mai no actuaren com a autèntiques institucions.

Així, doncs, segons sembla, la formació de tecnòlegs als Països Catalans s’assegurava mitjançant el sistema gremial d’aprenentatge al costat del mestre, mentre que a les monarquies europees anaven creant-se escoles específiques, que capacitaven els seus professionals. Això explica la dependència tecnològica respecte de l’estranger i la presència gairebé continuada de personatges forans en la direcció de les obres i en la redacció dels informes més complexos.

Aquesta situació començà a superar-se al llarg del segle XVIII, amb la fundació d’escoles de formació, encara que els primers antecedents es poden trobar en els cursos que impartien privadament alguns dels novatores més conspicus, que permeteren la formació de persones capacitades per qualificar els projectes de major complexitat científica i tècnica. Això no vol dir, però, que la capacitació gremial fóra senzilla i el sistema incapaç de preparar els seus tècnics, sinó que no va saber, o poder, adaptar-se a les exigències de la complexitat tecnològica cada cop major que anaren assolint algunes professions al llarg de l’època moderna, sobretot a causa del caràcter rígid de les constitucions gremials, bastant reticents davant les novetats.

D’altra banda, no s’ha de creure que resultava més fàcil aconseguir la titulació en el gremi que a la universitat. I, a més, en els casos de les activitats més delicades socialment (les referides al comerç, el dret i la sanitat), les autoritats civils imposaren la revalidació dels coneixements adquirits davant un tribunal, les examinatures municipals, per assegurar la idoneïtat dels professionals que volien exercir a les ciutats més populoses. Els intents d’absorció d’aquestes funcions per part de la monarquia a través de la institucionalització del protomedicat fracassaren, almenys al País Valencià, per la reacció ferma de les autoritats en defensa de les prerrogatives forals. Les corporacions també varen preocupar-se per assegurar la formació d’apotecaris o farmacèutics, per salvaguardar la higiene pública i per assegurar una assistència mèdica a la població a través de la contractació de metges municipals o animant la concentració dels petits hospitals en els primers hospitals generals establerts a la monarquia hispànica.

La difusió dels coneixements

La impremta va revolucionar la difusió dels coneixements a través de l’escrit, sobretot per tres raons. Primerament, per la possibilitat de disposar d’edicions de referència normalitzades i exactament iguals en un nombre d’exemplars suficients per a la comunitat d’erudits; en segon lloc, per la facilitat de reproducció i distribució del text escrit; i, en darrer lloc, per l’abaratiment del llibre. Aquesta art no presentava excessives dificultats tècniques, i els impressors anaren establint-se a les distintes ciutats dels Països Catalans, per bé que cap dels seus centres fou capaç de competir amb facilitat amb els grans nuclis italians, francesos o flamencs.

Amb tot, l’activitat de grups erudits humanistes va materialitzar-se en la (impressió d’algunes edicions crítiques dels grans autors clàssics. Mentrestant, la vivacitat de l’activitat financera i comercial va animar la difusió impresa de nous sabers, com ara l’àlgebra o la comptabilitat per partida doble, que, des d’ací, varen entrar a la monarquia hispànica. Així mateix, el Compendio matemático i el Compendium philosophicum del científic i filòsof valencià, i membre de l’Oratori, Tomàs Vicent Tosca, varen sintetitzar i difondre bona part de les doctrines de la revolució científica.

Els conreadors de la ciència d’arreu dels Països Catalans varen aprendre ràpidament les possibilitats de la impremta i lliuraren els seus textos tant a tallers catalans com castellans o europeus. A través de l’imprès, buscaven donar una major difusió als seus escrits, alhora que utilitzaven llurs obres com a elements publicitaris de les seues capacitats, pràctica comuna sobretot entre els ensenyants privats i els mestres d’aritmètica en primer lloc.

Només es poden aventurar unes conclusions provisionals sobre la producció editorial als Països Catalans, ja que els inventaris relatius a la producció del segle XVII s’estan encara elaborant. S’han comptabilitzat 733 edicions d’obres de científics catalans impreses, 438 de les quals eixides als Països Catalans. La major concentració d’obres s’aplegà a Valéncia, amb 235 (el 32% de l’edició), i a Barcelona, amb 160 (el 21,8%), i crida l’atenció la important presència dels tallers europeus, amb 204 obres (el 27,8%), molt superior a la dels espanyols, amb 84 (1’11,4%), si bé moltes d’aquestes edicions estrangeres corresponien a autors exiliats. Un altre aspecte que cal destacar és la gradual crisi del català com a llengua científica, ja que només fou utilitzada en 41 ocasions (el 5,6%). d’aquest fet, només se’n pot trobar una explicació d’ordre economicocultural: la consolidació del llatí com a llengua de cultura (amb 333 llibres) i la forta expansió del castellà (amb 331 obres) com a vehicle d’expressió (sobretot, de les obres de caràcter més pràctic), i, per tant, les majors possibilitats de mercat que oferien aquestes dues llengües, que reduïren a 41 els escrits fets en llengua catalana, davant dels 28 apareguts en italià, francès o anglès.

Possiblement aquest fet pot respondre també a justificacions de caràcter intel•lectual i econòmic, però quan Joan Baptista Tolrà va decidir, el 1619, traduir al castellà la Pràctica mercantívol del matemàtic mallorquí Joan Ventallol, va adduir que “estava el libro escrito en lengua catalana tan antigua que a penas los mismos catalanes la entendemos”. Tampoc no es pot oblidar que, un segle abans, el 1514, havia aparegut l’última edició catalana del Llunari e repertori del temps, de Bernat de Granollacs, el qual, afegit al d’Andrés de Li a partir d’aquesta data, ja només eixí en castellà i en portuguès. Malgrat tot, cal ressaltar que, al segle XVII, es publicaren algunes obres de caràcter tècnic en català.

Pel que fa als continguts, cal recordar que el sistema de control ideològic implantat pels poders civil i eclesiàstic, i que tenia en la Inquisició el seu punt culminant, va dificultar la invenció i la presentació de novetats, que en principi sempre eren considerades sospitoses. En aquest sentit, és molt il·lustratiu el text d’una carta (València, 13 d’abril de 1574) que va dirigir el famós astrònom valencià Jeroni Munyós al professor de matemàtiques de la universitat de Viena, Bartholomaeus Reisacherus, on —segons l’edició i la traducció de Víctor Navarro— denunciava, a propòsit de l’edició d’un informe sobre la supernova del 1572: “Me he reservado otras muchas cosas, además de las que he divulgado en este librito, indignado porque a cambio de mis realizaciones no sólo no me han dado las gracias, sino que además he sido rociado de injurias por muchos teólogos, filósofos y palaciegos del rey Felipe (...).

Como dice Plinio, no es España ni mucho menos observadora de astros ni colaboran diligentemente con los matemáticos, sino sólo con las artes mercantiles. Es de imprudentes, más aún, de pródigos querer editar en España algo de matemáticas, pues los gastos de impresión son inmensos y los libros no se venden (...)”.

Independentment de pensar o no que els tractadistes dels sabers de les anomenades artes mercantiles estigueren d’acord amb el catedràtic de matemàtiques, el fet fou que tant l’activitat científica com la divulgació impresa deis seus coneixements s’enfrontaren a obstacles difícils de superar, com ara la feblesa dels centres editors i llibreters catalans, la dificultat de trobar finançadors per a uns llibres complicats i cars d’editar, i la censura, que va paralitzar i fer fracassar tot tipus d’iniciatives, sovint per pura inèrcia d’una maquinària burocràtica extraordinàriament lenta.

La curiositat dels erudits i la necessitat d’innovació científica varen ser capaces, però, de superar, o almenys de mitigar, els efectes immobilitzadors d’aquesta realitat. Així, durant la primera meitat del segle XVI, el nivell assolit per les obres més notables fou molt alt i capaç de competir amb alguns dels millors textos científics circulants en l’època. Malgrat el replegament cultural respecte de l’exterior imposat pels famosos decrets de Felip II de 1557-59, ja s’ha vist com els científics catalans foren capaços d’arribar als tallers estrangers. I, allò que resulta més significatiu, a la darreria del segle XVII, un nucli d’estudiosos fou capaç d’estar al corrent de les realitzacions científiques que s’esdevenien a Europa, sobretot a través de la porta oberta que representaven els jesuïtes (especialment els que feien de professors al Colegio Imperial de Madrid) i també a través del manuscrit com a vehicle de comunicació, segons està constatant Víctor Navarro. Al final, com ja s’ha avançat, acabaren elaborant enciclopèdies divulgatives dels nous sabers, encara que prou passades pel sedàs de l’ortodòxia a fi que pogueren superar les censures.

Els sabers i els científics

Un cop repassada la base institucional on s’assentà el conreu de les activitats cientificotècniques als segles que ocupen aquesta anàlisi, cal tractar ara l’evolució dels sabers, tot i que s’ha d’advertir, d’entrada, que la capacitat d’innovació de la ciència espanyola, i amb ella la catalana, fou minsa, i que les aportacions més abundants es varen produir en el camp de la síntesi i la presentació sistemàtica dels coneixements, sobretot a través de tractats didàctics, alguns dels quals assoliren una indiscutible fama, publicats, i fins i tot traduïts, en multitud d’edicions.

Retrat del botànic J.Plaça, J.Ribalta, segle XVII.

MSPV / F.A.

En primer lloc —com ja s’ha avançat—, cal subratllar el predomini absolut dels científics valencians, no sols quant al nombre d’estudiosos, sinó també pel fet que dels 67 doctors de què es té constància, 55 es doctoraren a la Universitat de València, mentre que només 12 ho feren a la de Barcelona. A més, el conreu de les disciplines científiques va tenir un claustre de professors d’enorme vàlua a l’Estudi valencià, fins al punt que se n’hi troben algunes de les figures més preclares, àdhuc d’abast internacional i sobretot al segle XVI: Lluís Alcanyís, Llorenç Coçar, Lluís Collado, Joan Baptista Coratjà, Tomàs Duran, Pere Jaume Esteve, Pere Jimeno, Miquel Jeroni Ledesma, Pere Montsó, Jeroni Munyós, Pere Bernat d’Olesa, Joan Plaça, Joan Salaia, Jaume Segarra, Gaudenci Senach, Melcior de Villena. D’entre tots, cal destacar Jeroni Munyós, un dels millors astrònoms de l’Europa del segle XVI, la carrera docent del qual el va dur a Ancona, València i, finalment, Salamanca, atret pel major salari que li oferien i pel prestigi del centre, malgrat els esforços dels gestors de la Universitat de València per retenir-lo. També marxaren a la universitat de Salamanca Tomàs Duran, primer catedràtic de matemàtiques, i el catedràtic d’arts Arcís Gregori, mentre que Pere Jimeno se n’anà a la d’Alcalà de Henares.

Durant el període que aquí es tracta, els principals moviments culturals imperants foren l’humanisme renaixentista, l’escolasticisme contrareformista i la reacció dels novatores. Aquesta compartimentació es complica quan es té en compte la presència de personalitats intermèdies entre les posicions enfrontades en cada moment.

L’humanisme renaixentista va significar la recuperació dels sabers cientificotècnics en la seua puresa, gràcies a l’aplicació dels pressupòsits filològics dels studia humanitatis als textos de les disciplines cientificotècniques. En aquest procés fou molt important la presència a la Universitat de València de llatinistes d’alt nivell i la incorporació, des de molt aviat, d’una càtedra de grec. Com a conseqüència, s’hi poden trobar algunes de les figures més preclares del classicisme espanyol: Joan Andreu Estrany, Miquel Jeroni Ledesma, Llorenç Palmireno, Francesc Escobar i Pere Joan Nunyes. Contràriament, a Barcelona, s’ha d’esperar l’arribada dels dos darrers per a trobar un conreu d’altura de les humanitats clàssiques. Cal recordar que Estrany va fer una edició anotada de la Història Natural de Plini el Vell, encara que fou més destacable l’activitat feta a l’estranger per Pere Joan Olivar, després d’intentar infructuosament entrar en el claustre valencià contra l’oposició del rector Joan Salaia. Fou responsable d’edicions de molt d’èxit del Somni d’Escipió —Joan Lluís Vives també n’havia fet una altra— i de la Cosmografia de Pomponi Mela, a més d’algunes obres aristotèliques.

Una de les característiques de l’humanisme fou l’obertura de mires, incorporant eclècticament els distints corrents de la ciència clàssica, des d’Aristòtil i Plató fins a l’atomisme i l’epicureisme. A més, va introduir una actitud més positiva vers l’activitat dels artesans i vers la natura, amb una valoració del coneixement empíric, explícitament reclamat per Joan Lluís Vives.

Tanmateix, l’esmentada riquesa d’enfocaments fou desterrada per l’escolasticisme contrareformista, que va girar els seus ulls vers Aristòtil, Claudi Ptolemeu i Galè, interpretant-los d’una manera ortodoxa. Aquesta recuperació de l’autoritat com a font de coneixement no fou incompatible, però, amb la continuació d’un ensenyament pràctic en disciplines com l’anatomia o la botànica. D’aquesta manera, s’assisteix a la presència d’un corrent obstinat a defensar l’ortodòxia, d’un segon corrent moderadament crític vers les doctrines dominants i, finalment, dels novatores, decididament crítics amb el saber anquilosat i superat per l’activitat renovadora que s’estava esdevenint a l’Europa del segle XVII. Els ortodoxos titllaren els crítics de novatores i polemitzaren durament contra ells, sobretot en les pàgines de fullets propagandístics. Aquesta forma de debat científic imprès s’havia anat afirmant al llarg de la centúria i, malgrat el seu caràcter publicista, no es pot oblidar que va precedir els articles de revista, que no aparegueren a Espanya fins el 1736.

La medicina

S’ha de començar subratllant la tasca editora dels grans textos clàssics desenvolupada pels metges humanistes, en especial per Pere Jaume Esteve, autor d’una edició bilingüe del llibre segon de les Epidèmies hipocràtiques i d’una edició crítica del llibre sobre farmacologia de l’hel·lenístic Nicandre, i també per Miquel Jeroni Ledesma, que va treballar en una edició humanista del Cànon d’Avicenna, un dels pocs intents de traducció de l’àrab a l’Europa del segle XVI. A Catalunya, només es coneix là revisió que va fer Antic Roca de l’edició del Dictionarium medicum (1560) d’Elio Antonio de Nebrija.

La gran aportació de la medicina catalana durant l’època moderna es donà en el camp de les ciències morfològiques, i fou València el centre de major prestigi. Des de la seua fundació, s’hi integraren els estudis de cirurgia i, a més, aquesta fou la porta per on va entrar el nou sistema d’ensenyament de l’anatomia proposat per Andreas Vesal, que va defensar la primacia de la investigació sobre el cos i la dissecció per damunt de l’autoritat (Galè, en aquest cas). Pere Jimeno (1515-55) des d’Alcalá i Lluís Collado (1520-89) a València en foren els principals publicistes. El magisteri del segon va assegurar la continuïtat d’un ensenyament amb un fort component pràctic, tot i que els deixebles, des del seu successor Jaume Segarra (1545-96), varen alinear-se sota les directrius de l’escolasticisme contrareformista.

Collado va superar el galenisme arabitzat imperant, que tenia representants tan destacats com ara el castellonenc Miquel Joan Pasqual (1505-61), catedràtic de cirurgia i traductor al castellà del manual de Giovanni da Vigo (1537), una de les obres més famoses de la disciplina. Anys després, un deixeble de Collado, Joan Calvo, publicà una versió del gran text medieval de Montpeller, la Chirurgia de Guiu de Chaulhac (1596), encara que més interessant és la seua Cirugía universal (1586), que va aconseguir deu reimpressions i dues edicions en francès. Finalment, cal esmentar Jeroni de Virués, que va traduir el tractat sobre ferides del cap d’Amato Lusitano (1588).

Un cas distint fou el del català Bernardí Muntanya de Montserrat (1480-1558), que va estudiar en una universitat estrangera i que el 1537 va ser nomenat metge de la casa reial. Per això, la seua obra sobre anatomia humana (Valladolid, 1551) ha de considerar-se com una obra eixida de l’ambient castellà i àulic.

Al segle següent, malgrat la crisi intel·lectual imperant, l’anatomia va mantenir un nivell de conreu digne, gràcies a la continuació de les disseccions i a l’erecció de teatres anatòmics. Un bon exemple d’això és el de Maties Garcia. Nascut a Àgreda, encara que ja feu els seus estudis a València, fou catedràtic d’anatomia (1663-87) i, adscrit al galenisme intransigent, va dedicar-se a refutar la teoria de la circulació de la sang, elaborada per William Harvey. El mètode de Garcia consistí, però, en l’acumulació d’experiències anatòmiques, el resultat de les quals publicà en les Disputationes medicae selectas (Lió, 1677). A l’altre extrem hi ha el barceloní Francesc Morelló, el qual, després d’estudiar a la seva ciutat natal, fou nomenat metge de galeres, i a Nàpols (1678) va publicar un fullet en defensa de la teoria de Harvey, inscrivint-se encara en un context tradicional, al qual també s’adscrivia el text manuscrit del catedràtic de Barcelona, Jaume Solà. La culminació d’aquest procés es troba en la figura de Crisòstom Martines (1638-94), un dels primers especialistes europeus en anatomia microscòpica, que va marxar a París —amb una beca del municipi i de la Corona—, on va deixar enllestit un interessant atles anatòmic, amb làmines precises dedicades a l’estructura dels ossos, com ha posat en relleu J.M. López Piñero.

A Barcelona, els estudis de medicina havien estat controlats pel Col·legi de Doctors fins a la fundació de la Universitat, que va dissenyar un ensenyament de caràcter molt pràctic amb l’obligació de dissecar i d’herboritzar, si bé no va tenir conreadors d’altura en el camp de la morfologia fins a la docència de Joan d’Alòs (1617-95). Titular de distintes càtedres, va aconseguir la construcció d’un nou amfiteatre d’anatomia i, adscrit al galenisme moderat, fou autor d’un excel·lent tractat de fisiologia cardiovascular, a més d’una Pharmacopea catalana (1686) i d’un text polèmic sobre la preparació de la triaga escrit contra el valencià Miquel Vilar.

La botànica, en especial la botànica mèdica, també va rebre un notable impuls. A València, cal destacar la figura de Joan Plaça (1525-1603), amb qui va col·laborar el llatinista i metge Llorenç Palmireno. Mantingué correspondència amb Carolus Clusius i és reputat com el primer responsable d’un hort botànic de la jove universitat valenciana, un dels primers d’Europa (vers el 1567). Igualment important fou Francesc Micó (1528-76), nascut a Vic, que va estudiar a Salamanca la doctrina de Vesal i va treballar als hospitals de Guadalupe amb Francisco Hernández (1517-87), un dels millors botànics de l’Europa del segle XVI. En tornar a Barcelona, va exercir la medicina i va dedicar-se a estudiar la flora de les muntanyes catalanes. Al segle següent, cal destacar Melcior de Villena (1564-1655), un dels metges amb més fama del seu temps i catedràtic d’herbes a València, on els seus successors, Gaspar Pons i Gaudenci Senach, s’encarregaren de la recuperació del jardí botànic. Finalment, al Principat, Joan Salvador i Boscà (1598-1681) iniciava una llarga dinastia d’apotecaris botànics —que va arribar fins al segle XVIII—, per influència del seu germà Joaquim, deixeble de Francesc Mico. Fou autor del primer herbari representatiu de la flora de la Península Ibèrica.

La faceta més estrictament farmacèutica està representada per l’esmentada Pharmacopea d’Alòs, que havia estat precedida per l’Officina medicamentorum (1601 i 1698), confeccionada pel col·legi d’apotecaris de València. Una perspectiva més professional caracteritzà l’Examen apothecarium (1501) de Mateu Pere Bonet.

La pràctica mèdica i l’observació clínica també van tenir excel·lents estudiosos. Un grup de valencians —Gaspar Torrella (1497), Pere Pintor (1500) i Joan Almenar (1502)— es troba entre els primers i més famosos descriptors de la sífilis. També varen aparèixer, de les plomes de Lluís Alcanyís (1490), Jaume Ferrer (1600) o Francesc Gavaldà (1651), tractats sobre la pesta. Gavaldà va fer una descripció moderna i acurada de la terrible epidèmia del 1648, de la qual es coneix també un altre informe, perdut, de caràcter més mèdic signat per Melcior de Villena, juntament amb dos col·legues. Des del galenisme tradicionalista, destaquen les minucioses observacions clíniques del catedràtic de Barcelona Jacint Andreu (1678) —mestre de Joan d’Alòs i Jaume Solà—, i del de València Fèlix Julià Rodríguez de Gilbau (1677). Finalment, el mallorquí Damià Carbó fou un dels primers tractadistes sobre obstetrícia (1541), la qual enfocà des del més pur galenisme avicennista. Aquesta possible línia de desenvolupament d’una tradició catalana pròpia des de l’avicennisme fou avortada per l’humanisme triomfant, encara que queda la complexa Summa totius philosophiae et medicinae (1536) de Pere Bernat d’Olesa, on exposava la seua visió de la natura i de l’home segons els principis de l’atomisme, el lul·lisme i l’avicennisme.

Per acabar, val la pena comentar la presència d’una tradició iatroquímica, que partí de Llorenç Coçar, autor d’un Dialogas (1589) impregnat de les teories de Paracels (1493-1541) i de l’aplicació farmacològica de principis químics, i protagonista de l’únic intent europeu conegut d’introduir el seu estudi a la universitat, a través de la càtedra de medicaments químics, que només va funcionar el curs 1591-92. Aquesta tradició fou continuada pels novatores i, en especial, per la Carta filosófica médico-chímica de Joan de Cabriada (Madrid, 1686-87), on fa una defensa ardent de la patologia iatroquímica i de la ciència moderna, i fins i tot proposa la fundació a Madrid d’alguna institució similar a les societats científiques existents a Europa.

Les matemàtiques i la filosofia natural

Les matemàtiques tingueren a la Universitat de València un conreu continuat, mentre que a Barcelona no varen disposar de càtedres estables, contràriament al que passà amb la filosofia natural, integrada en el currículum de la facultat d’arts.

Aquesta disciplina va tenir una triple via de desenvolupament: la humanística, la universitària i la pràctica. La primera es dedicava a l’edició acurada dels textos de l’antiguitat, i als Països Catalans no comptà amb estudiosos d’altura. Pel que fa al corrent universitari, buscava el desenvolupament d’uns sabers bàsicament especulatius, basats en la teoria de proporcions i en un mètode de càlcul anterior a la numeració posicional, que tornaven farragós i complicat el més senzill dels càlculs.

Tenia un caràcter preparatori en els plans d’estudi i estava al servei de la geometria i dels càlculs astronòmics. Els seus fonaments es trobaven en els tractadistes de l’alta edat mitjana i en l’activitat renovadora de les escoles de la baixa edat mitjana dels calculatores d’Oxford i de París. En l’àmbit objecte d’estudi, s’observa una estimable evolució, iniciada amb l’edició que va fer el primer catedràtic de la matèria a la Universitat de València, Tomàs Duran, autor d’una edició de la famosa aritmètica i geometria de Thomas Bradwardine, la qual va concebre en la més pura tradició escolàstica desenvolupada pels calculatores, que avui encara apareixen com un dels corrents més renovadors de l’inici del segle XVI. Les Institutiones aritmeticae ad percipiendam astrologiam et mathematicas facultates necessariae de Jeroni Munyós (1566) van culminar el procés. Concebut per als ensenyaments d’astrologia i aritmètica universitàries, tal com confessa en el títol, s’hi introdueix la numeració posicional i la major part de l’obra és dedicada a la resolució de càlculs, en especial trigonomètrics.

La tercera via, el corrent pràctic, nasqué de la necessitat de tenir uns sistemes de càlcul senzills i operatius per part dels professionals de les activitats comercials i financeres, cada cop més esteses i complexes. En aquest camp, l’aportació dels Països Catalans fou molt destacada, ja que s’hi va editar la segona aritmètica impresa al món, la de Francesc Santcliment (1482), la qual, però, no pogué competir amb la completa enciclopèdia aritmètica de fra Luca Pacioli i, així, va frustrar-se la possibilitat de disposar d’una tradició pròpia, ja que les obres posteriors assimilaren el mètode de l’eclesiàstic italià. Amb tot, diverses obres editades als Països Catalans tingueren una influència cabdal en l’aritmètica espanyola d’aqueixa època: la de Juan Andrés (València 1515) i, sobretot, la de Juan de Ortega, autor d’una aritmètica que va aparèixer a Lió (1512) a càrrec d’un llibreter de Barcelona i de la qual es feren nou reedicions al segle XVI, dues d’elles en italià i una en francès. També va introduir-se l’àlgebra, amb el llibre del mestre germànic establert a València Marc Aurel (1552), i la comptabilitat per partida doble, a través de la traducció del manual de Valentin Menher per part del catedràtic de la Universitat de Barcelona Antic Roca (1564).

Al segle XVII, es feu palesa una major integració d’aquests corrents i es mantingué la preocupació didàctica, si bé encara continuaren apareixent obres pròpies de cada un d’ells, com ara l’aritmètica d’Andreu Puig (Barcelona, 1672). Ara bé, els textos de major relleu foren escrits pels novatores, que mostraven una clara preocupació didàctica, encara que deixaren per als manuscrits el tractament de les importants novetats produïdes a l’Europa de la revolució científica. Destaquen Josep de Saragossa, Tomàs Vicent Tosca i Joan Baptista Coratjà. Josep Chafrion, per la seva banda, seguí i homenatjà Josep de Saragossa en el Curso mathematico (1693), curs matemàtic aplicat a l’enginyeria militar.

Pel que fa a l’astronomia, la figura més destacada fou, sens dubte, Jeroni Munyós, autor d’un fullet dedicat a la supernova del 1572, traduït al francès i que fou àmpliament citat pels millors astrònoms de l’època. Tanmateix, les millors exposicions de les seues idees s’expressaren en els seus manuscrits, sobretot en els Comentaris a Plini i a Theon, com ha demostrat Víctor Navarro. Els novatores, sobretot els seus inspiradors Vicenç Mut i Josep de Saragossa, també varen preocupar-se per les qüestions astronòmiques, fent-ne observacions molt precises. L’astrologia tingué una major penetració social, sobretot per la seua aplicació a la medicina i per l’èxit dels llunaris o almanacs, el gènere científic amb més nombre d’obres i d’edicions en aquest període.

La filosofia natural també va néixer de la mà dels calculatores, sobretot de la personalitat del rector perpetu de la Universitat de València Joan Salaia, el qual, tanmateix, desenvolupà tota la tasca editora a París, ja que quan tornà a la capital del Túria va dedicar-se a la teologia. També va realitzar la seua obra fora de terres peninsulars, aquest cop a Roma, el jesuïta Benito Pereira, l’obra del qual fou aprofitada i citada elogiosament pel mateix Galileu.

Finalment, cal parlar de la cosmografia, disciplina conreada principalment fora de l’àmbit dels Països Catalans, com en el cas dels cosmògrafs reials Jeroni Girava, Jaume Ferrer de Blanes i Joan Martines. Tanmateix, el responsable de l’obra de més nivell va romandre a València. Es tracta de la descripció de la terra del novator Josep Vicent de l’Olmo (1681).

Cal destacar també les aportacions en el camp de la cartografia, sobretot per part dels treballs de les famílies mallorquines dels Prunes i dels Olives, els últims establerts a Sicília. Josep Aparici i Mercader fou l’autor d’un mapa de Catalunya (escala 1/210 000) i d’una descripció geogràfica que deixà manuscrita, igual com va ocórrer amb la de Jeroni Munyós sobre Espanya. En aquest camp, també s’ha d’esmentar el jurista valencià Pere de Síria, que mai no va eixir al mar, però que fou una autoritat reconeguda en el camp de la navegació, sobretot a partir de la confecció d’un manual sobre aquest tema (1602).

Personatges autènticament singulars foren Antoni Boteller, únic representant en el camp de la mineria i benefici dels metalls, tot i que el seu sistema d’amalgamació va fracassar, i Joan Escrivà, establert a Nàpols, que el 1606 traduí a l’italià el De pneumaticorum de Giambattista delia Porta, en el qual va introduir un capítol sobre l’aplicació del vapor com a força motriu.

La tecnologia

Les principals aportacions al camp de la tecnologia se centraren en l’òptica, on excel·lí la família dels Roget, protagonistes indiscutibles en el procés d’invenció del telescopi, i en l’enginyeria, sobretot la militar, obligada a adaptar les seues construccions a les necessitats imposades per la guerra d’artilleria. La major part de les aportacions a aquestes qüestions només han quedat manuscrites i, fins i tot, se n’ha perdut tota traça. Se sap, però, que fou molt feble la contribució a la molineria, principal mètode industrial de l’època, encara que va estendre’s enormement per a les tasques de conducció d’aigües, les transformacions dels aliments i les aplicacions industrials al tèxtil i al paper.

Pel que fa als escassos tractadistes de què es té notícia, cal recordar el valencià Pere Lluís Escrivà (1480-1538), que va instal·lar-se a Nàpols i va escriure un text sobre fortificació, que va quedar manuscrit, i que fou repetidament referit per altres autors. Més habitual és que l’autor quedés en l’anonimat, com va passar amb el del Tractat del salitre (Palma, 1640) i amb el del Tractat del bon artiller (darrer quart del segle XVI), que no s’arribà a imprimir. En aquest sentit, val la pena subratllar que aquestes qüestions eren sovint considerades com a secret d’Estat i que s’adreçaven a un col·lectiu normalment illetrat o amb poca formació. Per això era habitual acudir a especialistes de formació universitària com a experts, sobretot a l’hora d’abordar complicades obres d’enginyeria i arquitectura.

També varen preocupar-se pels problemes de la balística alguns dels més famosos matemàtics, sobretot els militars, com ara Vicenç Mut, autor també d’un tractat d’arquitectura militar (1664), tot i que algunes de les seues actuacions en aquest camp a les Illes li foren criticades per col·legues. Major nivell i èxit tingué el text elaborat per Josep Chafrion, deixeble de Josep de Saragossa i de Juan Caramuel, centrat en la situació de les fortificacions al Milanesat (1687). I tampoc no es poden oblidar els apartats referits a aquests temes en les enciclopèdies de Tomàs Vicent Tosca, que varen servir durant molt anys com a llibre de text als centres d’ensenyament de la monarquia, tant els de la Península com els colonials. Finalment, cal assenyalar la publicació, sobretot al segle XVII, d’obres de caràcter tècnic dedicades al món artesanal.