La llengua: els límits de la castellanització

Els usos socials de la llengua

Els canvis polítics, econòmics i culturals produïts als territoris catalans en el pas del quatre-cents al cinc-cents també es van deixar sentir en els usos lingüístics. Només cal valorar la intrusió de la llengua castellana en diversos àmbits del país, insòlita fins llavors, per copsar l’abast de la nova situació. S’ha considerat generalment que, per a aquest lapse, es pot parlar de l’existència d’un “conflicte lingüístic” a l’espai català. Així, aquest capítol decisiu no sols tindria importància per si mateix, sinó sobretot pel seu valor de precedent històric. El castellà, erigit en la llengua de la monarquia hispànica, hauria assolit la categoria d’idioma del poder; en conseqüència, d’idioma del prestigi. El català, per la seva banda, hauria quedat desassistit políticament, subordinat a l’esfera plebea i quotidiana.

Una apreciació com aquesta és bàsicament certa, però també força parcial. Sens dubte, la unió dinàstica de Catalunya-Aragó i Castella va comportar l’assimilació d’alguns elements de l’aristocràcia del país al patró lingüístic imperant. Amb la sedentarització de la cort promoguda pels Habsburg, aquest trasbals cultural es va consolidar. En primer lloc, hom ha de tenir present el seguici que va acompanyar els monarques i les institucions renovades: aristòcrates, dignataris, escrivans, criats. Però no tota la tropa de professionals cancellerescos va transmigrar a Castella. Dintre mateix de l’àmbit lingüístic, foral i autònom, la castellanització de l’elit pròxima a la corona també es degué fer notar; ni que fos per contacte o per simple mimesi. Max Cahner ha exhumat els testimonis d’aquesta defecció, i sembla que una tal tendència hi és innegable.

Però el que hom designa com a ús social d’una llengua tingué ben poc a veure amb una deserció cultural ultraminoritària i personalitzada, per significativa que pogués ser. Durant el segle XVI i el XVII, la llengua que feia servir la immensa majoria d’habitants dels països de parla catalana no podia entrar en conflicte amb cap altra llengua. Essencialment, perquè en les societats de l’antic règim canviar de llengua era a l’abast de ben pocs. Els hàbits d’uns cortesans selectes i les modes literàries d’alguns homes de lletres contrastaven francament amb l’analfabetisme generalitzat, que en bona lògica només podia perpetuar l’idioma consuetudinari.

L’anàlisi s’ha d’aplicar de manera semblant arreu de l’àrea lingüística catalana. Amb tot, convindria establir alguns matisos. No és tant que aquesta castellanització, sectorial o de classe, ocupés més espai físic en una regió que en una altra com que, en alguna part del domini, el castellà no devia resultar tan estrany, tan estranger, com en una altra. Joan Fuster ha al·ludit a la familiarització amb la llengua castellana que començaren a experimentar els valencians del segle XVI. El contacte amb col·lectius al·loglotes —immigrats o simples passavolants— havia de ser més freqüentat al País Valencià cinccentista que no pas al Principat o a les Balears coetanis. Se sap que, només entre el 1510 i el 1520, es van instal·lar a la ciutat de València 809 nouvinguts, la meitat dels quals tenia com a primera llengua el castellà.

El fenomen no era gens nou, a València. Tot plegat, es remuntava a la mateixa fundació del Regne. Els jurats municipals de València ja havien declarat, cap al 1499, que el seu país tenia, per definició, “molt d’ajustadís de diverses terres”, pel fet que “gran part del dit poble no sia natural”. Al cap i a la fi, però, la integració lingüística d’aquestes capes populars esdevenia automàtica, perquè el català continuava mantenint inalterat el seu contingent demogràfic, el domini de la trama social. Una altra cosa és que l’idioma —la qualitat de l’idioma del carrer— se’n ressentís més o menys, del constant frec a free amb l’al·luvió foraster. Els jurats del 1499 ho consignaven, també: “aquesta terra ha llenguatge compost de diverses llengües que li són entorn, e de cascuna ha retengut ço que millor li és”. El personatge valencià que dialogava als Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig, anomenat Don Pedro (no pas “en Pere”), ho atribuïa a la geografia: “la llengua, de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s’és molt alterada”.

Un apartat diferent toca a la castellanització de la noblesa valenciana, que va ser més ràpida i profunda que a les altres regions. Tanmateix, aquí també s’haurien d’evitar les generalitats. Hom sap pels treballs del pare Miquel Batllori que el català va dominar, com a llengua de relació, els pontificats de Calixt III (1453-58) i d’Alexandre VI (1492-1503). Els Borja, xativins d’una nissaga noble oriünda de l’Aragó —i, doncs, assimilada—, van conservar l’idioma matern enmig d’una cúria convulsa i cosmopolita. La seva correspondència familiar testimonià la vitalitat del català, fins entre els castellans que encerclaven els papes. Una actitud ben diferent de la que manifestaren alguns cenacles literaris a la València de final del segle XV. Per exemple, el de la casa de Serafí de Centelles, comte d’Oliva, mostra d’un ambient procliu a la moda castellanitzant i a la sofisticació aristocràtica. D’aquí sortí, ni més ni menys, el patrocini del monumental Cancionero general d’Hernando del Castillo, imprès a València el 1511.

valenciana. Amb la derrota dels burgesos revoltats, l’aristocràcia autòctona va veure reforçada la seva hegemonia política i les seves prebendes econòmiques. Carles V va destinar al Regne Germana de Foix, viuda de Ferran el Catòlic, perquè hi imposés el nou ordre. La virreina Germana va bastir a la ciutat de València un nucli cortesà d’envergadura, a imatge i semblança dels que s’estilaven a Castella, i particularment a les repúbliques italianes. El seu tercer marit, el duc de Calàbria, va transformar el seu palau valencià en un aparatós punt d’encontre de literats, músics i artistes. La principal llengua de relació no hi podia ser altra que la pròpia del matrimoni virregnal: el castellà. El català, doncs, hi havia de quedar relegat, si bé encara molts patricis valencians del medi el conservaven com a llengua bàsica de comunicació. Prova d’això es troba en els diàlegs, acolorits i dialectals, de la farsa La vesita, de Joan Ferrandis d’Herèdia, o en alguns passatges d’El Cortesano, de Lluís del Milà, o en La Serafina, de Bartolomé de Torres Naharro.

Les repercussions civils d’aquest muntatge àulic degueren ser bastant limitades, però el cas és que sensibilitzaren alguns autors, que veien com l’oligarquia local cada cop s’estimava més la llengua del rei que la pròpia del país. D’aquesta constatació derivaren les afirmacions d’alguns comentaristes, com la que intercalà el relator incògnit de la Regla y vida de San Benito (1543), per a qui la llengua castellana “en nuestra Valencia se entiende y habla como la materna natural”. L’historiador Rafael Martí de Viciana gosava afirmar el 1574: “veo que la lengua castellana se nos entra por las puertas de este reino, y todos los valencianos la entienden y muchos la hablan, olvidados de su propia lengua”. O el cronista Gaspar Escolano, el 1610: “entrándose la castellana por los mojones de Valencia, se ha enseñoreado de suerte del gusto de todos, que la natural valenciana ha ido aflojando de su vigor y dejado de pasar delante de la nobleza, a que nuestros pasados, con tanta gloria suya, la habían subido”.

Les classes dirigents no afavorien cap altra mentalització. A la comèdia La verdad averiguada y engañoso casamiento (1599), Guillem de Castro posava en boca d’una senyora valenciana un retret inequívoc: “habla siempre en castellano”. Fora del palau corresponent, una reprimenda així encara s’hauria fet inversemblant. Ara, la ideologia de fons anava covant en els estaments més ben situats del país. La famosa màxima del gramàtic andalús Elio Antonio de Nebrija, estampada el 1492, segons la qual “siempre la lengua fue compañera del imperio”, comptà amb algunes adhesions valencianes remarcables. Pere Antoni Beuter en donà una a la dedicatòria de la Primera parte de la coránica general de toda España y especialmente del Reino de Valencia (1546): “Pues como el tiempo ha traído la diversidad de tantos reinos como en España se partieron ... en un general y solo señorío, excepto el Reino de Portugal, parece que el mismo tiempo requiere que sea en todos una común lengua, como solía en la monarquía primera de España en tiempo de godos”. El mateix Beuter ho hagué d’admetre tot seguit, però: per molt comú que es volgués, el castellà continuava essent “lengua extraña para Valencia”.

Per la seva banda, el bisbe d’Oriola, Josep Esteve, també apuntà en una direcció similar en un pamflet del 1595: “cuando los pueblos están sujetos al mismo imperio, los vasallos tienen obligación de aprender la lengua de su dueño”. Tot i que aquest dicteri devia fer referència als moriscos díscols, que mantingueren viu l’àrab al País Valencià fins a la deportació del 1609, les paraules d’Esteve són simptomàtiques.

Pel que fa als cercles nobiliaris del Principat, el castellà s’hi va fer sentir molt més tènuement que al País Valencià. Això no obstant, l’establiment a Castella, a redós de la cort, de gent com els Requesens, els Cardona, els Cabrera o els Montcada, per citar-ne solament els de més renom, comportaren un efecte castellanitzador ben sensible. El cas d’Estefania de Requesens, muller de l’empleat reial Juan de Zúfliga-Avellaneda y de Velasco, testimonia aquesta mutació. En les cartes que trametia des de la seva nova residència castellana i que enviava a la seva mare, la comtessa de Palamós, hi dominava un català ric i expressiu. Per a una dama barcelonina de la primera meitat del XVI, com la jove Requesens, el castellà encara passava per una llengua estrangera; poc o mal coneguda. A l’hora de triar minyona, afirmava Estefania, “don Juan, mon senyor, vol que la prenga castellana ... perquè sàpia la manera i la llengua d’ací, que na Camps mai l’ha poguda aprendre, que parla que són rialles”. Però els fills d’Estefania de Requesens, nascuts i criats a Castella, ja s’expressaren normalment en castellà.

Aquesta aristocràcia no es desprengué de la seva llengua materna per una suposada desafecció als orígens sinó perquè, en un moment donat, s’hagué d’aclimatar al nou país d’acollida; de fet, perquè emigrà amb les institucions (el Consell d’Aragó es traslladà a Castella, de forma quasi permanent, a l’última dècada del segle XV) i perquè s’acabà emparentant amb els col·legues castellans. Els descendents d’aquests matrimonis mixtos, a despit de la seva genealogia, tornaren a Catalunya, si mai ho feren, ja plenament castellanitzats. És el cas del virrei Francesc de Montcada, que l’any 1580 s’adreçà en castellà als ciutadans honrats de Barcelona. O el cas dels ducs de Cardona que, tal com apuntà Jeroni Pujades a la Crònica Universal del Principat de Catalunya (1609), parlaven sempre en castellà en les visites a les seves propietats de Castelló d’Empúries.

Potser pensava en aquests llinatges trànsfugues Cristòfor Despuig quan, al darrer terç del segle XVI, es confessava escandalitzat “en veure que per a vui tan absolutament s’abraça la llengua castellana, fins a dins de Barcelona, per los principals senyors i altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloc ad aquest abús los magnànims reis d’Aragó”. Segurament exagerava, Despuig. De tota manera, la mateixa exageració revela un canvi de mentalitat semblant al que, com s’ha vist, explicitaven els valencians del moment. La qüestió era que hi havia un abans monolingüe; i que, en canvi, hi havia un ara no tan monolingüe. En algun discurs, aquest “no tan” a vegades podia esdevenir, per pura hiperestèsia, un “no gens”. Marc Antoni Ortí, secretari de la batllia de València, es queixava, en un text del 1640, de “la molta abundància que hi ha de subjectes que els pareix que tota la sua autoritat consisteix en parlar en castellà”. I proclamava: “si en algun temps (i no tan antic que jo no l’haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana que, quan en les juntes de la ciutat, estaments i altres comunitats algú dels valencians que es trobaven en elles se posava a parlar en castellà, tots los demés s’enfurien contra ell dient-li que parlàs en sa llengua, és ara tan al revés que casi en totes les juntes se parla en castellà”.

El castellà, ignorat —inoït— pel poble menut, coexistia amb el català a les altes esferes de tota l’àrea lingüística. No es tractava, doncs, d’un bilingüisme social, sinó sempre d’un bilingüisme restringit, i històricament nou. Fins i tot en els medis del poder, els perfils d’aquesta distribució de llengües apareixien poc clars. Efectivament, el castellà era l’idioma del monarca de torn, dels virreis, dels capitans generals, de les audiències, de molts bisbes; era l’idioma amb què, d’ençà del 1576, se solien estendre les pragmàtiques reials; l’idioma que, a principi del segle XVII, començava a despuntar en els patracols administratius. Tot i així, de cap manera no era l’idioma corrent de les corporacions privatives: de les corts, els veguers, els règims municipals... El català, a Catalunya, a les Balears i, potser en menys mesura, a València, continuava essent la llengua del poder immediat. Ho fou fins a la Nova Planta, i després i tot.

Un capítol específic d’aquest relat, l’hauria d’ocupar l’acció de l’Església. En aquest sentit, l’establiment per Ferran II del tribunal de la Inquisició a la Corona d’Aragó, entre el 1483 i el 1492, representà una altra fita en la castellanització institucional del país. Com en el cas de la cort, les més altes jerarquies d’aquesta plataforma eclesiasticocivil no foren catalanoparlants, cosa que en condicionà l’entorn. Des de bon principi, els inquisidors generals de Castella ho van ser també de Catalunya-Aragó; van ser castellans molts dels inquisidors dels tribunals de zona i una bona part dels fiscals’, dels receptors i altres funcionaris subalterns. La documentació processal i burocràtica generada per la Inquisició als països de llengua catalana plasmava, sovint amb un verisme sensacional, la frontera existent entre la parla espontània dels encausats i l’idioma oficiós del Sant Ofici.

A banda del poc o molt contacte que va tenir part de la població amb la policia inquisitorial (sobretot amb els comissaris i els familiars, que eren fills del país), la incidència del tribunal es feu evident en l’àmbit de la cultura escrita. Jordi Ventura ha explicat els efectes de la repressió religiosa sobre la literatura en català del País Valencià: “en el curs del primer segle de la Inquisició espanyola a València desaparegué una capa notable de la societat, base important d’un cercle de lectors i productors de literatura autòctona”. Ben entès, desaparegué un sector social; però principalment desaparegué, incinerat, un munt de paper suspecte d’heretgia: la Bíblia de Bonifaci Ferrer (1478) o la traducció del Llibre de Job (1559), del “judaïtzant” Jeroni Conques, en foren les peces més destacades.

D’altra banda, el precari sistema educatiu del moment, tutelat en gran part pel clero, també va registrar alguns indicis de canvi. Per bé que el llatí continuà acaparant els ensenyaments superiors fins a mitjan segle XVIII, les universitats (els estudis generals) foren permeables a la llengua castellana, a causa de la influència que hi exerciren els jesuïtes a partir de la segona meitat del segle XVI. Això no obstant, la llengua vehicular de les primeres lletres va continuar essent, en exclusiva i fins a començament del segle XIX, la catalana. L’orde dels escolapis, fundat pel catalanoparlant (i catalanoescrivent) de Peralta de la Sal Josep de Calassanç, va establir l’“escola pia” de Guissona (1638) amb la comesa de fomentar l’educació de les classes més humils de Catalunya. El català hi era la llengua normal. De més a més, les reimpressions de beceroles com ara les del Pelegrí i del Franselm proven que, almenys al Principat i a les Balears, saber de lletra no tenia per què equivaler a saber castellà. No cal dir que no tenia res a veure amb l’inimaginable tràngol de dominar el castellà activament, és a dir, de parlar-lo sense problemes.

Els llibres de pietat, autèntics salvavides de l’edició catalana durant l’edat moderna, tenien una massa lectora eminentment monolingüe. Al País Valencià, les coses ja devien anar per un altre cantó. Només cal pensar, si no, en el cas del Llibre del Roser, del tortosí Jeroni Taix. El 1550 va ser imprès per primera vegada en llengua castellana a València, encara que l’èxit de vendes el va obtenir, d’una manera excepcional i al llarg de dos segles, a Catalunya i a les Balears, i en llengua catalana. Al pròleg de la primera impressió catalana (1556) s’hi llegeix: “també s’és empremtat així afegit en València en llengua castellana, i, essent jo natural català, pareixia que feia injúria al[s] meus catalans i a la mia llengua, he volgut prendre aquest treball de fer-lo en llengua catalana...”.

Adhesions patriòtiques a part, l’editor de Taix havia de ser conscient que el Llibre del Roser, en castellà i a Catalunya, no tenia públic. Tot sigui dit: en català tampoc no en podia tenir gaire; de manera directa, si més no. Però la mediació de l’escassa gent que era capaç de llegir, més que res dels clergues, resultava decisiva, i decantava la tria lingüística. Sens dubte, reproduir la pietat en la llengua del poble facilitava l’operació d’infondre-la. El reusenc Pere Gil i Estalella resumia l’estat de coses al pròleg a la seva versió del 1621 del cèlebre Tomàs de Kempis, estendard de la Devotio Moderna: “except[u]ades algunes poques ciutats de Catalunya, com són Barcelona, Tarragona, Gerona, Tortosa i Lleida, i algunes poques viles que estan en camins reals o en la frontera d’Aragó, com són Perpinyà, Vilafranca del Penedès, Cervera, Tàrrega, Fraga, Montsó [sic] i semblants ..., en les altres demés ciutats, viles, llocs i parròquies a penes és ben entesa la llengua castellana de la gent comuna i plebea, i ningunes dones l’usen i en ninguna part de Catalunya és universalment usada”.

Un altre focus de proselitisme religiós es movia dalt dels escenaris. L’esperit contrareformista hi trobà un canal òptim de penetració social. Llevat d’unes quantes peces catalanes d’arrel medieval, com ara els misteris d’Elx o de València o les múltiples passions locals (Cervera, Esparreguera, Olesa, Palma), la majoria del repertori teatral dels segles XVI i XVII provenia de Castella. Els autos sacramentales, interpretats per companyies nòmades i especialitzades, van recórrer molts punts del mapa catalanoparlant. El castellà disposà, amb això, d’una nova plataforma per fer-se sentir; i, és clar, no sempre per fer-se entendre. Només unes poques obres van alterar aquesta tendència: un parell d’autos de Joan Timoneda (L’Església militant i El castell d’Emaús), l’hagiogràfica Comèdia de santa Bàrbara, de Vicent Garcia, més conegut com el Rector de Vallfogona (representada a Vallfogona de Riucorb el 16 de maig de 1617), i potser alguna cosa més. No cal dir que el teatre, profà i ultraminoritari, d’un Francesc Fontane-lla (Amor, firmesa i porfía i Lo desengany, de mitjan segle XVII), d’un Pere Antoni Bernat (Comèdia de la general conquista de Mallorca, de 1683) o del Pare Francesc Mulet (La infanta Tellina i el rei Matarot, El romanç de Gaiferos i Melisendra) amb prou feines podia contrarestar la pressió de l’escena castellana. Ni s’ho proposava, de fet.

Però, a l’època, el fenomen mediàtic per excel·lència era la predicació. Al seu voltant confluïa tota la societat en ple, escolaritzada o no. I al seu voltant se socialitzava un determinat vernacle, al costat del llatí ritual. El concili de Trento (1545-63), entre un munt de disposicions crucials per a la història de la cultura, preceptuà que els sermons litúrgics es fessin en la llengua comuna corresponent. A l’àmbit català de final del segle XVI, una prescripció com aquesta no podia sinó originar múltiples lectures. En efecte: quina era la llengua comuna dels habitants de Catalunya, Balears i València? Per tot el que s’ha vist, sembla elemental que havia de ser la catalana. Ara bé: el castellà, tot i ser la llengua més general i prestigiosa d’Espanya, havia de quedar exclòs de les trones catalanes?

El cert és que no hi va quedar. A València, l’implacable reaccionari Juan de Ribera —arquebisbe, lloctinent i sant—, va acabar d’imposar l’expressió castellanista. S’hauria d’inspeccionar amb detall, tanmateix, el conjunt del Regne per considerar fins a quin punt la predicació en llengua castellana se circumscriví, o no, al cap i casal. Se sap que el franciscà de Dénia Pere Esteve (1582-1658) feia servir un valencià eloqüent en tots els seus sermons mig polítics mig catequètics. És possible, doncs, que els testimonis de moltes d’aquestes al·locucions humils s’evaporessin justament a causa de la seva condició perifèrica i rudimentària. Sigui com sigui, al País Valencià l’esperit tridentí sempre va ser predicat en castellà. L’excepció a aquesta regla només es produïa en algunes celebracions puntuals: pels dies de Sant Jordi (després, per Sant Vicent), Sant Dionís i Sant Miquel.

A Catalunya i a les Illes les coses anaven, en cert sentit, al revés. El català era la llengua de la predicació corrent, mentre que el castellà tenia un paper simbòlic però creixent. En les grans ocasions i als temples principals, la pompositat invitava al canvi de llengua. Els predicadors itinerants, autèntics professionals de l’oratòria sagrada, decidiren sovint l’elecció idiomàtica. Dominicans i agustins, sobretot, feren un veritable apostolat en pro de l’homilètica castellana a Catalunya. La raó no era sols que es tractés de forasters que circulaven pel país, sinó que, en molts casos, el castellà constituïa un senyal de lluïment, d’ampul·lositat barroca, en boca dels frares indígenes. El rossellonès Andreu Bosc ho condemnava el 1628, dient que els feligresos solien “eixir-se tan dejuns del past espiritual com hi entren”. Més encara: “per un curiós [que] ho entén, mil dels altres —i lo pitjor és los qui ho necessiten més, qui són los minyons, dones i ignorants— sols ouen parlar i no entenen cosa per aprofitar-se”. Els sermonejadors infatuats, segons Bosc, “quant més va fan particular estudi en inventar llenguatge castellà tan extraordinari i impropi, acumulant abundància de sinònims i metàfores, per aparèixer que sols han predicat per los àngels i no [per als] hòmens, que no els han entesos, i Déu vulla que ells s’entenen!”.

El problema de la llengua de la pastoral va prendre una dimensió que, per primera vegada en la història del català, es podria qualificar de política. Els concilis provincials de la Tarraconense (1635-37) gravitaren al voltant de la qüestió de la llengua “comuna” de Catalunya, i reprovaren la penetració intermitent del castellà en els púlpits més solemnes. Com que hi havia un conflicte real, se succeïren les polèmiques entre defensors i detractors del castellà. Així, el 1636 el lleidatà Alexandre Domènec de Ros, camuflat rere el pseudònim de Juan Gómez Adrín, publicà un Memorial en defensa de la lengua castellana para que se predique en ella en Cataluña. En síntesi hi exposava: “Habernos de hablaren lengua común. ¿Cuál es ésta? Aquélla que en cada reino mira con razón superior las accidentales diferencias de varios dialectos. Y como predicador ha de hacer universal la doctrina, es necesario que hable esta lengua común”. La rèplica, la va escriure el també fill de Lleida Dídac Cisteller al Memorial en defensa de la lengua catalana para que se predique en ella en Cataluña (1636). Els seus arguments no recolzaven en el dret polític (en les Constitucions, posem per cas), sinó en una simple asserció naturalista: “Tortosa, Gerona, Lérida, a todo tirar, sólo ven dos o tres días, y bien de paso, algún castellano; ¿qué será de Manresa, Solsona, Vich y Urgel, que si ven algún castellano es por milagro?”. Dit altrament: com es podia sostenir la tesi d’una “lengua común” que a la pràctica no reconeixia la comunitat?

Gairebé a les portes del conflicte dels Segadors, el debat dels concilis provincials resulta summament significatiu. Però la guerra militar no va suposar cap guerra lingüística paral·lela. El que sí que va suposar d’important per a l’idioma va ser la desmembració de Catalunya, amb el tractat dels Pirineus (1659). D’aquesta manera, els destins lingüístics del Rosselló i part de la Cerdanya van canviar d’òrbita. Com s’ha vist, Andreu Bosc, unes dècades abans del tractat (el 1628), s’havia queixat dels sermons que es proferien en castellà a Perpinyà. Poc després del 1659, les queixes ja s’hagueren d’adreçar al francès. El 1662, la Companyia de Jesús instruí la joventut benestant de la capital en la llengua del seu nou rei. Un any després, les monges de Besiers (Llenguadoc) feren el mateix amb l’ensenyança femenina. El 1673 es va prohibir l’alternativa: la d’anar a estudi al Principat. L’any 1676, en suma, Antoni Ignasi Descamps, jesuïta il·lustre i bon escriptor en llengua catalana, digué el primer sermó en francès a la seu de Perpinyà. Lluís XIV l’en va felicitar personalment.

Des de París, o des de Versalles, la unificació lingüística, en la mesura que fos factible, era vista com una qüestió d’estat. El 1539 Francesc I ja l’havia endegada per a l’àmbit administratiu de tots els seus territoris. El 2 d’abril de 1700 li va tocar la tanda a la incorporació catalana. L’edicte de Lluís XIV al Consell Sobirà del Rosselló imposà la redacció de “les sentences et toutes sortes de procedures et contrats publics en langue française” (“les sentències i tot tipus de procediments i contractes públics en llengua francesa”). Catalunya, la Catalunya francesa, no podia estar subjecta a uns miraments distints dels aplicats a la resta de l’espai francès. Per això, l’edicte afirmava: “L’usage du catalan repugne et est en quelque façon contraire à notre autorité, à l’honneur de la nation française, et même a l’inclination des habitants des dits pays, lesquels en toutes occasions ne temoignent pas moins de zèle et d’affection pour notre service que nos anciens sujets.” (“L’ús del català repugna i en certa manera és contrari a la nostra autoritat, a l’honor de la nació francesa i fins i tot a la inclinació dels habitants d’aquest país, els quals en tota ocasió no testimonien pas menys zel i afecció pel nostre servei que els nostres antics súbdits.”) Amb la promulgació d’aquest edicte s’obrí una nova etapa en la història dels usos socials de la llengua catalana.

Els usos literaris

No s’ha de confondre l’activitat global d’un idioma amb la seva activitat literària. Als inicis de l’edat moderna, amb unes taxes d’alfabetització molt dèbils, cal relativitzar l’impacte de la cultura escrita sobre una societat determinada. Això no vol pas dir que la llengua dels llibres o de les redaccions utilitàries sempre visqués al marge de l’idioma del carrer. El cas és, però, que hi podia viure, i que hi solia viure. Pensem en l’ús del llatí, revalorat precisament amb els aires humanistes. Que es fes servir a les universitats o en algunes escenificacions escolars; que el coneguessin els capellans i que, alguns, fins i tot hi prediquessin; que els filòlegs el vindiquessin com a prototipus lingüístic; que, en fi, fos la llengua clarament dominant en l’edició de llibres d’aquests segles no implica pas, ni de bon tros, que un bon nombre de gent l’entengués. Vist des del punt de vista de la sociologia d’una llengua qualsevol, el concurs del llatí significava ben poca cosa, als segles XVI i XVII. Des del de la sociologia de la cultura, per contra, el fenomen té un interès innegable.

Aquesta autonomia relativa del registre literari en relació a la llengua general queda ben patent en els autors plurilingües, que començaren a proliferar arreu. No és que els escriptors s’haguessin tornat, de cop i volta, infidels o deslleials a la seva parla materna. És, més aviat, que les fronteres idiomàtiques no constrenyien, al quatre-cents o al cinc-cents, les llengües literàries. La utilització escrita d’idiomes diferents del de la pròpia comunitat, fet normal en els escriptors de tots els àmbits europeus de l’època, manifestava més una moda que no pas una orientació social. Concretament a l’espai català, precedí els primers brots de castellanització que hom ha repassat més amunt. Precedí, en tot cas, la unió dinàstica amb Castella, cosa que li llevà tota virtualitat política.

A mitjan segle XV, hi hagué la novel·la en castellà, d’autor desconegut però català d’origen, titulada Triste deleitación. I hi hagué sobretot els poetes que feien servir, de tant en tant, el castellà: Pere de Torroella, a la cort de Nàpols; Francesc de Moner, des de Perpinyà; els valencians Lluís i Francí de Castellví i Francí Barceló, a les Trobes en llaors de la Verge Maria, el primer incunable de la Península (1474). La llengua castellana, en conseqüència, ja podia continuar essent un idioma peregrí per a la majoria dels catalans, que això no impedia que alguns catalans s’atrevissin a escriure-hi. I no solament s’atreviren a fer-ho en castellà. Romeu Llull i Narcís Vinyoles també gosaren escriure en italià. És clar que les seves situacions personals, de residència, hi influïren. Com influïren el secretari barceloní de Ferran II de Nàpols, Benet Garret, anomenat Il Cariteo. En el fons, però, la literatura es permetia un joc, bilingüe o plurilingüe, que no es podia permetre la societat.

La difusió de la impremta.

Hi hagué un moment en què el joc esdevingué negoci. L’aparició de la impremta traçà, en aquest sentit, una divisòria transcendental per a la història de la cultura i, doncs, per a la història de les llengües de cultura. A partir de la darreria del segle XV, quan s’escamparen els primers impressors per tot Europa, escriure podia representar una altra cosa del que havia representat fins aleshores. El manuscrit conservà la seva vigència inalterada en el terreny de la privacitat, d’una circulació reduïda i sovint efímera. D’altra banda, l’imprès fou facturat en sèrie per al consum d’un públic massiu, anònim i mediat. D’aquesta manera, el text imprès s’inserí al mercat com un producte més sotmès a la llei de la demanda: a la llei, sempre expansiva, del benefici capitalista. Com més gran fos el nombre de compradors potencials d’un llibre, més alts en podrien ser els tiratges i, després de tot, més barat en seria el preu de venda. I a la inversa: com més barat fos un llibre, més compradors el podrien adquirir, etcètera. Ho ha assenyalat Albert Rossich: “la impremta introdueix en el mercat cultural un criteri discriminador que fins llavors no havia actuat sinó amb una gran feblesa: el criteri de la demografia”.

Pel que respecta a la competència en el mercat del llibre entre la llengua catalana i la castellana, el desequilibri de sortida havia de ser per força colossal. A pesar del redreç demogràfic de la Catalunya de l’últim terç del segle XV, el cens de castellanoparlants multiplicava per deu el de catalanoparlants. La desproporció entre els eventuals lectors d’una o altra llengua devia resultar, si fa o no fa, semblant. Davant d’aquest panorama, no deixa de sorprendre que haguessin de transcórrer més de vint anys des de la implantació de la impremta als països de parla catalana perquè hi apareguessin els primers volums estampats en castellà. El negoci editorial català, del 1474 al 1500, va funcionar exclusivament en llengua llatina i en llengua catalana. L’any 1500, però, les premses de Montserrat van treure a la llum un parell d’obres de l’abat reformista García Jiménez de Cisneros: el Directorio de las horas canónicas i un Exercitatorio de la vida espiritual. Aquí la tria del castellà, propiciada per la supeditació de Montserrat al cenobi benedictí de Valladolid, representava tot un indici: tot un inici.

Impressors i llibreters a Barcelona al principi del segle XVIII.

De les 302 impressions comptabilitzades entre el 1501 i el 1520 als territoris catalans ja n’hi havia 45 en castellà. El llatí i el català encara compartien la seva preponderància. Per poc temps. Les dades que aporta Philippe Berger per al País Valencià informen de la davallada que experimentaren les edicions en català cap al 1530. La data no sembla pas aleatòria. La derrota dels agermanats ho va ser també d’una classe social que consumia un tipus de literatura poc o gens artificiosa; i també idiomàticament més propera a la realitat. Però la caiguda de la producció en català a València no es confirmà cruament fins a la dècada del 1560. Si en el període 1542-64 el català ocupava el 18% dels llibres impresos a València, el castellà el 36% i el llatí el 44%, a partir del 1568, amb la impermeabilització cultural decretada per Felip II, el català gairebé desaparegué del mercat del llibre.

La veu d’Onofre Almudèver va ser l’única que denuncià obertament la desfeta. L’any 1561 aquest editor valencià va fer imprimir, per segona vegada, L’Espill de Jaume Roig. En el prefaci, Almudèver s’exclamava: “Si no fósseu ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sou nats ... veuríeu com se us van perdent les perles e margarides que ab contínues vigílies los vostres passats adquiriren, i aprés les vos deixaren”. I sentenciava més endavant: “vos exhorte, amoneste i, tant quant puc, encarregue que torneu sobre vosaltres”. A Almudèver solament li quedaven les velles glòries: Ausiàs Marc, qualsevol dels noms de l’escola satírica... No hi havia present: “ara en los nostres temps no es fan obres semblants a estes”.

Amb tot, la constatació més viva de la reculada editorial del català es troba en les excuses que escrigueren molts autors del país a l’hora de donar a la impremta els seus textos en castellà. En molts dels casos, a l’hora de passar-los del català original al castellà imprès. Bé fossin declaracions de mala consciència o bé mers exercicis retòrics, el cert és que aquestes manifestacions posen al descobert la crisi de l’edició en català iniciada a mitjan XVI. El Gómez Adrín del Memorial castellanista del 1636 ho presentà en clau apodíctica, quan la cosa devia semblar ja irreversible: “Las letras son la sombra del Imperio, allí florecen donde éstos mandan”.

La llista de descàrrecs començà amb Pere Antoni Beuter, que el 1538 va publicar la Crònica de la primera part de la història de València, i el 1546 la va refondre, en castellà, “por el respeto del provecho común y divulgación mayor en toda España”. El 1550 en publicà la continuació ja directament en castellà. El 1572, el tarragoní Lluís Ponç i d’I-card es va justificar de la mateixa manera al pròleg, imprès, del Libro de las grandezas y cosas memorables de Tarragona. Rafael Martí de Viciana, per la seva banda, suplicava, literalment, que “me perdonen por haver vertido esta obra de [llengua] valenciana en castellana”; i això ho escrivia en l’encapçalament d’una vindicació de l’idioma dels valencians, el Libro de alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana (1574). Dionís Jeroni Jorba, el 1589, donava a les premses una Descripción de las excelencias de la muy ilustre ciudad de Barcelona, que abans havia fet traduir “en lengua estraña”, perquè les coses de Barcelona “sean también muy sabidas”. Jeroni Pujades també deia que acabava en castellà la Crònica Universal del Principat de Catalunya (1609) “para universal inteligencia”.

Però el subterfugi més patètic de tots devia ser el que va redactar Narcís Peralta al Memorial en favor de la ordinación hecha por la ciudad de Barcelona (1620): “tenía escrito este memorial en lengua catalana, mas mandáronme personas a quien debo respeto y obediencia lo tradujese en castellano, moviéndoles a ello el deseo que tienen que se publique en estraños reinos (harta desdicha para mí), por no ser nuestra lengua entendida fuera de los límites de este principado, haviéndose la castellana estendido tanto que ya parece competir con la latina”.

La guerra dels Segadors va representar el primer gran boom de la premsa catalana. Durant aquest període, les impressions en català van experimentar un fort increment: el nombre de relacions impreses a Catalunya gairebé es triplicà amb l’esclat de la revolta. No obstant això, la propaganda bèl·lica també reclamava una demografia el més generosa possible. El català evidentment no la podia cobrir. Només el castellà ho podia fer, si es té en compte que no sols resultava un idioma espargit per tot Espanya sinó que encara conservava una bona irradiació exterior: a Portugal, Flandes, Itàlia, a Amèrica... En un opuscle del 1642, l’autor s’hagué d’excusar pel fet d’haver-lo estampat en llengua castellana, “que tantos millares de razones tienes para aborrecer a los naturales que la hablan, pero como sospecho que negocio de nuevas corre por diversas partes del mundo y por todo él se habla agora de las guerras de nuestra patria oprimida injustamente de castellanos.... Por tanto, para que por si acaso ésta llegase a la estampa y corre por algunas provincias entiendan todos mejor las crueldades castellanas ..., como la lengua castellana corre más que la nuestra por el mundo, para que en todo él se entienda cuán crueles, bárbaros y fementidos son nuestros enemigos, hago esta relación en castellano ... que no tendrá de falso sino el lenguaje”.

Prova d’impremta del Breviari Tarraconense, Barcelona, 1522, .

AHPB / G.S.

Tot comptat, quin marge de circulació li quedava a la literatura en català? Un marge molt prim, realment. En primer lloc, el de les edicions més populars, adreçades a un públic de monolingües irreductibles. D’aquí sorgí la multitud de papers piadosos que recorregueren, ininterrompudament, tota l’edat moderna. En segon lloc, hi hagué un segment de literatura, que hom podria qualificar de nacional, que no s’avenia a la castellanització, malgrat la panacea d’un hipotètic mercat universal: les edicions dels clàssics catalans (Llull, Eiximenis, Marc, Muntaner...), els textos contemporanis inspirats més o menys en aquests clàssics (Pere Serafí, Joan Pujol...), la normativa forense, els fulls periodístics, algunes històries particulars, etc. Una d’aquestes històries, la va predicar a la catedral de Barcelona, el 1597, Onofre Manescal, i el 1602 la va fer imprimir, advertint: “no es pot negar sinó que en castellà fóra més comuna esta història... però ... he tingut intent l’entenguessen sols catalans”. El negoci no hi pintava res, per tant.

Fora d’aquests espais de resistència, la literatura que des de la segona meitat del segle XVI es distribuí pels països de llengua catalana s’escriví fonamentalment en castellà. Amb els pesos pesants del Siglo de Oro, que difongueren els seus textos en aquest mateix temps de decaïment del català imprès, no hi havia competència possible. Màxim, intent d’imitació. En algun cas, com el de Joan Boscà (transmutat en Boscán), el resultat s’hi homologà absolutament. Però a Catalunya i les Balears, en general, els autors en castellà no aportaren res de mínimament interessant. A València, en canvi, la nòmina d’escriptors que excel·liren en llengua castellana d’ençà de la segona meitat del XVI fou espectacular: Lluís del Milà, Gaspar Gil Polo, Rey de Artieda, Cristòfor de Virués, Lluís Martí, Guillem de Castro, el Joan Timoneda de l’editadíssima Flor de enamorados; els de l’Acadèmia dels Nocturns, inventada el 1591 per Bernat Català de Valleriola, obligats a versificar “en lenguaje castellano, que es agora el que más corre”. Al capdavall, tots aquests noms no feien sinó augmentar la plantilla del Siglo de Oro hispànic, agregant-hi certament un plus de qualitat, però ben pocs atributs regionals.

En la traducció castellana dels Preludis militars de Domènec Moradell (1674), segurament d’un tal Jacint Moià, s’hi pot llegir: “De la lengua catalana han fenecido las admisiones y aplausos, no sé si por mal entendida o por mal recibida ... Tan trocados miramos los tiempos, que si ahora escriviera en lengua catalana, aunque fuese un Salomón, no sería aplaudido”. Josep Romeguera va criticar aquesta desídia de la gent culta al pròleg de l’Ateneu de grandesa sobre eminències cultes (1681). A l’entrada del segle XVIII, la literatura en català, amb alguna excepció robusta com la del Rector de Vallfogona (editat, pòstumament, el 1703), ja no era aplaudida per gairebé ningú.

Les idees lingüístiques

En el pròleg de la versió castellana del Supplementum chronicarum mundi (València, 1510), Narcís Vinyoles hi escrivia: “esta limpia, elegante y graciosa lengua castellana, la cual puede muy bien y sin mentira ni lisonja, entre muchas bárbaras y salvages de aquesta nuestra España, latina, sonante y elegantísima ser llamada”. El català, llengua “bàrbara” i “salvatge”? Fóra una declaració molt precoç d’autoodi; a més d’una incongruència en boca d’un autor que, després d’haver donat a la impremta el seu Supplementum, continuà utilitzant majoritàriament el català per als versos. Cal situar les coses al seu lloc, i tenir present que la fragmentació lingüística de la Península Ibèrica disposava d’un grapat de mostres aliteràries, o simplement àgrafes, que —aquestes sí— podien merèixer una consideració despectiva als ulls d’un escriptor valencià com el Vinyoles del 1515. A totes passades, però, no és estrany que l’elogi d’una llengua adoptiva —i més si era “imperial”— comportés un extremisme com aquest. Com tampoc no ha de sorprendre que la infiltració del castellà en el món de les lletres autòctones afectés els judicis que es podien fer sobre el català.

Generalment, s’ha dit que aquesta intromissió va suscitar en els usuaris de la llengua catalana culta una sensació de crisi. Una sensació doble, que es podria resumir de la manera següent: ja no s’identificava com a propi l’idioma dels avantpassats, el qual començava a ser tingut per distint del contemporani; i, alhora, una sensació que contemplava el català del moment en plural, o sigui, no tant com una llengua compacta sinó com un conjunt de llengües cantonals i distintes. Aquestes dues escissions, la històrica i la geogràfica, haurien coadjuvat a marginar progressivament el català dels usos literaris.

Però convé revisar aquests plantejaments en funció de la realitat més que no pas de les meres declaracions formals. Resulta obvi que, a l’inici del segle XVI, s’explicitava una consciència lingüística nova. Tanmateix, de vegades aquesta consciència tingué un valor més aparent que real. Començant per la idea de trencament amb el català antic, que a l’època rebé el nom de llemosí, recuperant així un terme que a l’edat mitjana havia equivalgut a occità. La tradició literària compartida per les dues llengües, sumada al seu parentiu històric, facilitaven la transfusió del significat, i a l’últim la reducció excloent de llemosí al valor de català.

El primer text que exposà aquesta situació fou el Blanquerna de Ramon Llull que Joan Malbec (o Bonllavi) va editar a València el 1521, traduint-lo “de la llengua llemosina primera” a “esta llengua valenciana bastarda”. Un argument similar es repetí durant tota l’edat moderna, i arreu del territori. L’any 1590 s’imprimí, a Perpinyà, una Vida de sant Honorat basada en la que, a principi de segle, havia sortit a València. Al proemi, Cristóbal de Valderrama hi feia constar: “aunque fuese impreso el año de 1513 por Jofre de Briansó en Valencia, me ha parecido de nuevo hacelle imprimir, haciéndole primero corregir, ver y censurar, mudando algunos vocablos muy antiguos y viejos, no faltando nada a la verdad ni mudando cosa alguna en la historia; antes bien, se ha imprimido en su propia lengua catalana, antigua llimosina, para que con mayor facilidad le puedan leer y entender la gente común, y aprovecharse y levantar de nuevo la devoción a su santa capilla, a donde está su santísimo cuerpo”. A les Balears, les coses no diferiren gaire. Llull hi fou recuperat per uns quants devots, com el Joan Guàrdia que, el 1646, deixà inèdit un Llibre d’amic e amat “traduït de llengua llimosina en nostra vulgar mallorquina”.

Sobre el paper, doncs, hi havia una llengua pretèrita i inservible que, quan s’escaigués, necessitaria ser adaptada a la llengua moderna. Ara bé: aquesta llengua moderna no era només la “catalana”. Almenys nominalment, també era la “llengua valenciana” i la “llengua mallorquina”. El nom que rebé l’idioma esdevingué, per consegüent, la insígnia de la nova percepció de la llengua. En rigor, d’una percepció alienada tant en relació amb un passat irrecuperable —si no és via les “traduccions” pertinents— com amb un present disgregat.

El nom, feia la cosa? Les noves llengües catalanes, eren efectivament diferents del llemosí primitiu? I ho eren entre si? Un cop d’ull als textos modernitzats il·lustra l’abast d’aquestes divergències. Els canvis de tota mena s’hi fan notar en els nivells gràfic, lèxic, morfosintàctic. A més de les versions retocades dels clàssics, al cinc-cents van aparèixer una sèrie de vocabularis de “mots obscurs”. Les edicions d’Ausiàs Marc (1543, 1555), de la Crònica de Jaume I (1557) o del Llibre de Consolat de Mar (1592) foren completades per unes llistes de paraules situades als marges. Tant havia canviat l’idioma, que en calgués una actualització constant? Cal dubtar-ne. El que sí que havia canviat era la imatge que es tenia de la llengua escrita, i més en concret de la llengua diguem-ne publicable. L’expansió de la impremta va colpir la consciència lingüística dels parlants lletrats, i sobretot la dels escriptors. A mitjan segle XVI, no era el mateix un manuscrit que un imprès normal. En tot cas, no representava el mateix. L’aspecte dels llibres (lletra, format, paper, enquadernacions, etc.) en devia condicionar agudament la percepció. La seva escassesa, o no, també. No tot era la llengua, doncs. El llemosí s’havia de sotmetre a modernitzacions —a “traduccions”— perquè allò que havia canviat, primordialment, era el mitjà de difusió dels textos.

Pel que fa al grau de segregació regional del català escrit, el nom de la llengua no ajudava gaire a definir-lo. De fet, “valencià” i “mallorquí” no comparegueren per primer cop en aquesta època. Des de final del segle XIV, la fórmula “llengua catalana” ja s’anà afeblint al País Valencià. La florida de l’estil de la “valenciana prosa”, en ple quatre-cents, n’acabà de sentenciar la decadència. A les Illes del final del XV, Ferran Valentí deia que traduïa les Paradoxa de Ciceró “en llatí en vulgar materno e mallorquí, segons la ciutat d’on só nat e criat e nodrit”. Els testimonis són múltiples. No podia ser d’altra manera, ben mirat. A cada entitat política li tocava un nom per a la seva llengua. Succeïa igual fora del país. La llengua dels aragonesos, per exemple, continuà essent “aragonès” fins i tot quan ja s’hagué confós —o fos— amb el castellà. En aquesta tria, no es marcava pas una diferència expressa o una frontera lingüística exclusiva. Amb la llengua culta dels valencians i dels baleàrics passà una cosa semblant. Aquí el nom particular tampoc no significà una cosa separada i regional; no s’oposà a la catalanitat de base de l’idioma. La mateixa evocació d’una “llengua llemosina”, antiga i única tant per als catalans com per als valencians i els balears, en dona fe.

Però els erudits acabaren d’avalar la diferència consagrada pels noms de l’idioma en cada territori. Les històries regionals, abundants en aquests anys, destinaren apartats al fet lingüístic. A València. Pere Antoni Beuter considerà, a la Crónica del 1546, que “la lengua nuestra valenciana ..., naciendo de la catalana, parece diversa de ella, y mucho más la mallorquina, que también de ella nació, y aun la mesma catalana, que de la francesa nació”. Aquesta idea no podia venir sinó d’una impressió acústica, fànica. L’erasmista Frederic Furió ho corroborava al Bononia (1556), enmig d’una defensa de la vulgarització dialectal de la Bíblia: “la llengua i parla de tots aquests regnes [Catalunya i les Balears] és doncs comuna amb vosaltres [els valencians], encara que en el so, en la pronúncia i en la disposició de la boca diferiu en alguns aspectes”. Rafael Martí de Viciana, al Libro de alabanzas de las lenguas (1574), imputà l’origen d’aquesta variació a la “mixtura de otras lenguas” que caracteritza el valencià. I Gaspar Escolano assajà una visió de síntesi a les Décadas del 1610: “la tercera y última lengua maestra de las de España es la lemosina, y más general que todas después de la castellana por ser la que se hablaba en la Proenza y toda la Guyaina y la Francia gótica, y la que agora se habla en el Principado de Cataluña, Reino de Valencia, islas de Mallorca, Menorca, Iviza y Sardeña”. Passa, però, que el transcurs del temps va depurar la llengua dels valencians de “vocablos groseros, que hoy en día se quedan en la catalana”, i d’aquesta manera va constituir una parla que “ha venido a tener nombre de por sí y llamarse lengua valenciana”. El jurista Llorenç Mateu i Sanç resumí la qüestió el 1656: el valencià és un català tan millorat pel pas dels segles que ha acabat constituint una “speciem distinctam” de la llengua mare.

El regionalisme lingüístic va tenir la seva formulació insular més notable a la Historia general del reino baleárico, de Joan Dameto (1632). Allà on Escolano escrivia “valenciano”, Dameto hi escriu “lengua mallorquina”; sempre, això sí, amb el teló de fons de la “llengua llemosina”. Als Títols d’honor del Rosselló i Cerdanya (1628), Andreu Bosc també se serví de les teories d’Escolano, però en aquest cas per fer l’apologia d’una “llengua rossellonesa” distinta de la “catalana” i de la “valenciana”. Prèviament, el De Catalonia del barceloní Francesc Calça (1588), principal font del text de Bosc, havia cenyit l’“idiomate catalanorum” al perímetre just de la Catalunya estricta.

Tot i les diverses designacions, el català escrit del XVI i el XVII mantingué una homogeneïtat estructural considerable: una identitat pràctica. No hi ha dubte que els noms no acabaven ben bé de fer la cosa. Un text publicat en “valencià” a València podia ser llegit, sense reserves, a Barcelona o a Palma, i a l’inrevés. Els tipògrafs del domini català imposaren uns hàbits unificats que, en certa manera, supliren la falta de gramàtiques. Perquè, a diferència del que va ocórrer a gran part d’Europa, la llengua catalana no va produir cap debat seriós sobre el model de llengua literària. L’excepció que podria haver representat la llista de “mots grossers i pagesívols”, elaborada, al tombant del segle XV, des de València per Bernat Fenollar i des de Barcelona per Jeroni Pau i Pere Miquel Carbonell, en realitat resultà un inèdit pobre i minúscul. I l’única gramàtica impròpiament dita catalana, la Gramàtica catalana breu i clara de Llorenç Cendrós (1676), no fou més que un manual d’aprenentatge del llatí.

Els diccionaris bilingües compensaren eficientment aquest buit normatiu. El 1489 s’estampà, a Venècia, el Liber elegantiarum de Joan Esteve, que establia correspondències entre el català (la valentina lingua) i el llatí. El 1502 Joan Rosembach va imprimir, a Perpinyà, un vocabulari alemany-català, català-alemany adaptació d’un dels diversos lèxics alemanys-italians que es divulgaren a la darreria del segle XV. Aquest mateix any, l’humanista tortosí Jeroni Amiguet va editar a València uns Sinonima variationum sententiarum eleganti stilo constructa ex italico sermone in valentinum. Al Principat, però, la lexicografia cinccentista estigué dominada per unes quantes traduccions del Lexicon llatí-espanyol d’Elio Antonio de Nebrija (1492). Hi hagué la del barceloní Gabriel Busa (1507), i les posteriors de Martí Ivarra (1522), d’Antic Roca (1560) i de Joan Astor (1587). A València, l’aragonès Juan Lorenzo Palmireno va publicar el Vocabulario del humanista (1569), amb una participació consistent de formes valencianes. Fou deutor d’aquesta obra el Thesaurus puerilis, del gironí Onofre Pou, que contenia “primer lo [vocable] vulgar en llengua catalana i valenciana, i després lo llatí”. Se’n feren edicions arreu de l’espai lingüístic: a València (1575), a Barcelona (1580, 1600), a Perpinyà (1591). Ja del XVII foren els diccionaris català-llatí d’Antoni Font (1637) i de Pere Torre (1640); i les 1 048 pàgines del Gazophylacium de Joan Lacavalleria (1696). Els lèxics menors completarien el ventall de suports de què disposaven els escriptors i els curadors de les impressions vernacles. En resum, doncs, les paraules catalanes sí que disposaven d’uns models de correcció, d’unes formes de referència que, més o menys contaminades pel castellà, s’estengueren al llarg de tota l’edat moderna i part de la contemporània.