Memorialistes i populars

Un dels llegats culturals que més crida l’atenció dels Països Catalans moderns és l’ampli cos d’escrits autobiogràfics o semiautobiogràfics dels seus habitants. Dietaris, llibres de comptes, memòries, cròniques, llibres de família..., tots aquests escrits s’han pogut trobar amb gran abundància. De fet, les úniques formes d’escrits personals que es conrearen amb gran assiduïtat arreu de la Península Ibèrica van ser les autobiografies espirituals i la ficció autobiogràfica (especialment les novel·les de picaresca), i el Principat i València, en particular, van fer contribucions importants al desenvolupament del primer d’aquests gèneres. Com la Florència renaixentista, l’Anglaterra i la Nova Anglaterra puritanes, i l’Alemanya pietista, Catalunya va ser una mina excepcionalment rica en escrits personals de totes menes durant l’època moderna.

Potser allò que encara sobta més és el fet que un important nombre dels autors d’aquests documents personals no provenia de les elits culturals o socials, que van ser les responsables de la majoria d’escrits i publicacions d’època moderna, sinó més aviat de les classes populars. Menestrals, treballadors i, fins i tot, pagesos deixaren enrere un llegat documental nombrós i extraordinàriament ric. Aquest conjunt de documents reflecteix l’abast de l’extensió de les pràctiques culturals de llegir i escriure entre les classes populars, que mantingueren uns nivells elevats d’alfabetització, no solament entre la població urbana, sinó també entre la pagesia. Els orígens del freqüent recurs de la població a l’escriptura eren fonamentalment econòmics. Tenien les seves arrels, en primer lloc, en la necessitat de guardar constància de les transaccions comercials i financeres, resultat sobretot de l’extensa xarxa de relacions de crèdit en què els habitants de la ciutat, particularment, participaven. Els llibres de comptes es guardaven, també, per tal de facilitar una àmplia varietat de tasques familiars i socials, com ara les contribucions d’amics i parents a l’hora de tutelar orfes o d’actuar com a marmessors de les propietats. Encara més important és el fet que aquests registres econòmics servien per a documentar i justificar l’administració del patrimoni familiar. El seguiment de la conservació i dels traspassos de les propietats dins la família i entre famílies ajuda a explicar la freqüència amb què els pagesos més benestants tenien arxius privats a les masies, i també l’important nombre de dietaris pagesos que es van escriure, molts dels quals detallen dures disputes entre parents sobre decisions econòmiques. Sigui com sigui, es pot establir que la comptabilitat va ser el motiu pel qual les classes populars, i molts dels seus superiors socials, van adquirir habilitat i familiaritat amb la paraula escrita, tant a la ciutat com al camp.

De tota manera, cal no oblidar els factors polítics que encoratjaren l’alfabetització popular i l’assoliment de la qualitat d’autor. La participació en el governament dels gremis, confraries, obreries parroquials i altres petites institucions implicava un gran nombre de mestres artesans i de pagesos benestants. També proporcionaven a les classes populars els mitjans per a accedir als consistoris municipals, no solament a les ciutats mitjanes i viles, sinó també a les grans ciutats. Les lleis del segle XVII, que exigien que tots els insaculats per a l’exercici de càrrecs públics sabessin llegir i escriure, consignaven merament un fet obvi: que la participació activa dels membres masculins adults de les classes populars en la vida política local estimulava poderosament artesans i pagesos a llegir i a escriure.

Aquests factors ajuden a explicar no solament l’abundància de documents personals populars d’època moderna, sinó també la pràctica singular de l’autoria de cròniques urbanes per part de menestrals. Literalment, per bé que en temps de l’Espanya moderna es van escriure cents de cròniques cíviques, virtualment tots els exemples d’autoria popular d’aquests textos provenen dels Països Catalans. La majoria d’aquestes cròniques data del segle XVIII, com les de Josep Corts —un apotecari de Cervera—, Ramon Fina i Celdoni Vilà —argenters reusencs—, Tomàs Amorós —un impressor de Palma— i Pere Serra i Postius, Sagimon Casanova i Ramon Cornet —botiguer de teles, cinter i barreter de Barcelona, respectivament—. Tanmateix, tampoc no manquen precedents de períodes anteriors. Un cas n’és el de Jeroni Cros —un cirurgià de Perpinyà—, que va escriure una combinació de dietari i llibre de comptes que cobreix des de l’any 1597 fins al 1639. Joan Antoni Mateu i Bonet —un cirurgià de Mallorca— va deixar memòries des del 1643 fins al 1696 que, tot i contenir alguns detalls autobiogràfics i de família (comença amb una referència a la mort del seu pare), la majoria del seu contingut té a veure amb una extensa sèrie de qüestions públiques, que inclouen els esdeveniments polítics i militars, les festes i els rituals religiosos i seglars, i també moltes referències als conflictes i les violències aparentment endèmiques en la societat local d’aleshores. Mentrestant, el seu gairebé contemporani Maties Mut —un esparter de Llucmajor— va escriure des del 1680 fins al 1715 una crònica dietari similar.

Memorial de Miquel Parets, segle XVII.

BUB / G.S.

Potser el cas més interessant d’escrit autobiogràfic popular d’època moderna dels Països Catalans va ser el de l’assaonador de pells barceloní Miquel Parets (1610-61). Els dos volums del text de Parets combinen tres tradicions literàries diferents. En primer lloc, es tracta d’una crònica urbana, és a dir, un relat en gran part impersonal, escrit en tercera persona, que conta els esdeveniments locals, la majoria polítics i militars. En segon lloc, és una crònica familiar, atès que al final de cada volum l’assaonador fa avinents llistes detallades dels successos dins de la seva família (naixements, casaments i morts). Finalment, també conté una part de memòria autobiogràfica. En el seu detallat relat de la pesta del 1651 a Barcelona, Parets passa a escriure en primera persona per enumerar els molts patiments que experimentaren ell, els seus veïns i la seva família durant l’epidèmia. El seu relat de la malaltia i la mort de la seva dona i tres dels seus quatre fills fa d’aquest text una de les memòries sobre la pesta emocionalment més expressives dels temps moderns. L’artesà volgué deixar per a la posteritat un document, no solament de la seva ciutat nadiua en un moment crucial de la seva història, sinó també de la seva vida i la de la seva família —qüestions, d’altra banda, tan estretament entrellaçades que no podien ser separades—. En resum, l’obra de Parets forma part d’un cos molt més ampli i extremament ric d’escrits populars, que proporciona un testimoni únic de les vides i les experiències de les classes populars catalanes durant l’època moderna.