Lluita a la plaça, M.Vayreda, s.d., col·l. part.
R.M.
En el transcurs de la segona meitat del segle XIX foren diverses les ocasions en què els carlins s’alçaren en armes. La guerra dels Matiners (1846-49), la seguiren els alçaments del 1855, el desembarcament de Jaime Ortega a Sant Carles de la Ràpita el 1860, les mobilitzacions de partides els anys 1869, 1870 i 1872, la tercera guerra Carlina (1872-76), diversos intents posteriors de poca entitat i de menor èxit encara i, finalment, l’alçament de Badalona del 1900. L’evolució de la societat espanyola i, al mateix temps, l’evolució mateixa del carlisme, marcaren diferències entre els primers moviments insurreccionals i els darrers. Les línies de continuïtat, però, no són gens insignificants. Aquest període tancà un cicle, caracteritzat per unes formes de violència política determinades de les quals anà mostrant la progressiva ineficàcia —la seva inalterabilitat esdevenia incompatible amb les transformacions generals—, al mateix temps que en forçava l’aparició de noves.
La forma clàssica tenia dues fases: la primera en què s’alçaven les partides i la segona en què aquestes tendien a confluir en la formació d’un exèrcit reial. La primera guerra Carlina, la guerra dels Set Anys (1833-40), fonamentada en aquesta dinàmica, es va convertir en el model a imitar. En la major part dels casos, però, no s’anà més enllà de la primera fase. Així s’esdevingué, el 1855, amb tot el conjunt de partides —mancades de suport popular— que comandà Tristany a Catalunya o en els primers alçaments del Sexenni Democràtic. L’alçament de l’estiu del 1869, que havia de resultar de la suma de moviments als quarters —que a l’hora de la veritat no tingueren lloc— i de la formació de partides encapçalades per veterans de les carlinades, afavorides per la delicada situació socioeconòmica, fracassà tant a Catalunya —on tenia l’epicentre— com al País Valencià i a La Manxa, els altres territoris afectats. El 1872 es repetí l’acció i el fracàs s’estengué arreu, excepte a terres catalanes, on les diferents partides resistiren fins a la represa del conflicte que donà lloc a la tercera carlinada. Les partides comptaven amb uns forts vincles amb el propi cabdill i, tot i que podien apel·lar a formes d’autofinançament i al reclutament forçós, necessitaven per a subsistir el suport ni que fos parcial de la població en els territoris on lluitaven, tant pel que fa a l’aportació humana —combatents, guies, confidents— com a la material.
Només en el decurs de la tercera guerra Carlina s’aconseguí d’agrupar les partides en una mena d’exèrcit, tot i la indomabilitat d’algunes de les partides i també d’alguns dels principals cabdills. No obstant això, es tractava d’un exèrcit diferent del governamental. Tres característiques poden posar-ho en evidència. En primer lloc, la disciplina militar, que era molt menys rígida: segons el diari “La Convicción”, el combatent “va a su casa dos o tres veces al mes, se muda de camisa, toma los ahorros, saluda a su familia”. Tot plegat era possible pel fet de lluitar en el propi territori —segon element a tenir en compte—, que era per sobre de tot un avantatge, però que en conjunt podia acabar resultant un inconvenient. Adolfo Llanos, director del periòdic mexicà “La Colonia Española”, remarcava a la fi de la contesa que el carlisme no podria triomfar mai a causa de la negativa dels seus partidaris a combatre fora del propi territori, que donava una i altra vegada la superioritat a l’exèrcit governamental. Per últim, cal tenir en compte que en poques ocasions va haver-hi enfrontaments directes, sinó que es recorria a les marxes i contramarxes, a la recerca de la sorpresa. Marià Vayreda, que va servir a la cavalleria carlina, escrivia: “Bé és veritat que, donat nostre sistema de guerrejar, tampoc ens feia gran falta la instrucció. Mentre sapiguéssem formar en les places dels pobles i desfilar en les entrades i sortides amb lo degut ordre, ja n’hi havia prou des del punt de vista del bon visatge, perquè en los moments d’acció ens feia menos falta encara i era quan ressortia més l’originalitat de nostra tàctica.” Si bé alguns d’aquests elements contribuïren a la derrota final del carlisme, també és cert que permeteren de sostenir durant uns quants anys una veritable guerra civil, especialment concentrada al País Basc i a Navarra, i també a Catalunya i al Centre.
Entre la segona i la tercera carlinada, només es va recórrer en una ocasió a una fórmula diferent de la de partides més exèrcit reial: en el desembarcament de Sant Carles de la Ràpita l’any 1860. Es tractà d’un pronunciament, forma prou habitual en el món politicomilitar de l’època fins a la Restauració. De fet, el mateix règim restauracionista va ser fruit del de Martínez Campos i, més enllà, el ruiz-zorrillisme n’intentà més d’un, preparats a l’exili francès i assajats a l’interior. El pronunciament de Villacampa el 1886 tancà el cicle insurreccional republicà. L’opció pel pronunciament el 1860 s’ha de posar en relació, com a mínim, amb tres circumstàncies: la intervenció mateixa d’Ortega, llavors capità general de les Balears i, per tant, amb comandament sobre nombrosos homes; la participació poc clara en la conspiració d’alts personatges del món polític i financer, gens partidaris de la connivència amb les masses que implicava necessàriament, l’activisme carlí clàssic; i, en darrer lloc, la dificultat d’aconseguir un suport popular ampli per al moviment. Representà, de tota manera, una excepció.
A la postguerra, les zones frontereres mantingueren una notable activitat conspirativa. Es formà alguna partida i s’introduïren armes en més d’una ocasió. Això no obstant, els carlistes es mantingueren en un segon terme, tot esperant el triomf d’algun dels moviments insurreccionals republicans —amb els quals col·laboraren puntualment—, per a acréixer les seves forces i presentar-se com a alternativa. Vers el 1886, però, amb la consolidació de la Restauració, s’havien perdut ja totes les esperances, que es van recuperar a la fi de segle. Els preparatius insurreccionals iniciats el 1897, sobretot al País Basc i a Catalunya, van concloure —després de temptatives fallides en el decurs del 1899— en l’anomenat alçament de Badalona del 28 d’octubre de 1900. Una partida d’una seixantena d’homes encapçalada per Josep Torrents atacà el quarter de la Guàrdia Civil d’aquesta localitat amb ben poc èxit. Tot seguit, petites partides feren acte de presència a l’entorn de Berga, Gironella, Piera, Xixona o Alcoi. Les forces d’ordre públic estaven a l’aguait gràcies al reforçament de la vigilància interior i del sud de França que el govern havia emprès des de feia un cert temps, i intervingueren contundentment. Les partides es van dissoldre amb rapidesa, mentre la direcció del partit se’n desentenia. José B. Moore, cap militar del carlisme català, consignava en carta al pretendent que els fets d’octubre havien estat “el resultado de un acto de insubordinación y sedición de algunos jefes y oficiales” per tal d’abocar “al partido a una lucha para la cual no estaba preparado, ni era la ocasión propicia”
Els fets del 1900 —a banda de permetre el desmantellament de l’estructura carlina i obrir esquerdes en el seu interior— mostraren amb claredat la inadequació i la caducitat de les velles formes de lluita armada. Tot i que les darreres partides es formaren en 1906-07 —es tractà de casos molt aïllats i poc destacables—, és possible d’afirmar que el 1900 va cloure, tal com el 1886 ho havia fet per als republicans, el vell cicle insurreccional. Les transformacions que havia experimentat la societat espanyola, especialment en la confrontació política i la lluita social, conjuntament amb les produïdes en el carlisme mateix, que es veia en l’obligació d’adaptar-s’hi, no requerien ja l’existència d’un aparell militar paral·lel sinó de caire paramilitar, urbà i d’acció complementària. El resultat va ser, a final del primer decenni del nou-cents, la creació del requetè.