L’enyorança del passat: el carlisme

El carlisme, moviment sòcio-polític de signe antiliberal i antirevolucionari sorgit a l’Espanya de la darreria de l’antic règim, ha sorprès sempre els historiadors per la seva capacitat de pervivència. Això el diferencià d’opcions europees semblants, com per exemple el legitimisme francès, entre altres, com també la seva capacitat d’aconseguir el suport de sectors socials diversos, tot constituint una formació profundament heterogènia. Hi ha contribuït la seva pròpia indefinició ideològica, que descansava damunt de principis generals, fàcilment mal·leables, lleugerament reinterpretables. Tot plegat el convertí en una opció on se n’amalgamaven diverses, a vegades en reacció a d’altres opcions. L’etapa de la primera carlinada o el Sexenni Democràtic van ser exemples nítids d’aquest fenomen, mentre que en els anys centrals de la centúria o durant la Restauració, el moviment carlí tornà al seu nucli. El carlisme sorgí en el decurs del segle XIX, es convertí en una opció de poder enfront d’una altra que ja el detenia i, a la fi, formà un moviment-partit més, decidit a intervenir en la lluita per un espai polític en l’afiançat sistema liberal. Els anys 1860-1900 foren, en aquest sentit, decisius.

La por de la revolució

A mitjan dècada dels seixanta, el carlisme es trobava en una situació crítica, marcat pel descrèdit i mancat de recursos i de suport. Aquesta situació s’havia evidenciat ja durant el Bienni Progressista, amb el fracàs de l’alçament del 1855, quan s’armaren partides en algunes zones de Catalunya, Aragó i Castella. El Tòfol de Vallirana, un combatent de les anteriors guerres i cap d’una d’aquestes partides, formada per una trentena d’homes, comunicava al seu superior Tristany el 4 d’octubre que “la falta de recursos exigen el que la causa que tan dignamente defendemos vaya cada día perdiendo física y moralmente”. L’endemà morí a Masquefa a mans de les forces d’ordre públic. El seu cas pot il·lustrar la precarietat i la sort de la mobilització.

La crisi del carlisme s’agreujà, no obstant això, uns anys després, amb motiu del fracàs del misteriós i esperpèntic desembarcament de Sant Carles de la Ràpita. A l’abril del 1860, quan una bona part de l’atenció estava posada en la popular guerra d’Àfrica, el capità general de les Balears, el carlí Jaime Ortega y Olleta, encapçalà una expedició, avortada al cap de poc de prendre terra. Ortega fou executat —no serviren de res les peticions d’indult, ni la del seu propi fill, tinent de l’exèrcit i combatent a l’Àfrica, que demanava a un inflexible O’Donnell “Que el Ortega de Africa haga olvidar al Ortega de las Baleares!”— i la resta de responsables explícits de l’empresa engarjolats i, posteriorment, alliberats. Per tal d’aconseguir l’indult, el comte de Montemolín —el Carles VI dels carlins— i el seu germà Ferran renunciaren als drets de tron, tot i que, un cop a l’estranger, se’n retractaren. L’any següent van morir en circumstàncies misterioses.

La successió passà a un tercer fill del mític Carles V, Joan. Amb ell, la situació encara es feu més complicada, especialment després d’haver manifestat les seves tendències pro-liberals. Hi intervingué Maria Teresa de Bragança, princesa de Beira, amb una Carta a los españoles (1864), redactada pel bisbe Josep Caixal i Estradé i Pedro de La Hoz, on exposava que, en virtut de la legitimitat d’exercici, Joan quedava exclòs del tron. Aquest no abdicà fins el 1868; de fet, però, ja des d’uns anys abans totes les mirades dels carlins es concentraven en el seu fill, Carles VII, duc de Madrid. Al seu entorn es va refer el moviment, alimentat per la crisi econòmica, la por de la revolució i l’afirmació catòlica. La convergència amb els neocatòlics vers el 1865 fou el primer pas de la represa carlina.

Els neocatòlics, encapçalats per Cándido Nocedal, provenien de l’ala més dretana del moderantisme, del qual s’allunyaren progressivament des de la fi del Bienni Progressista. El seu era un trencament amb el liberalisme, com a avantcambra de la revolució —en el sentit que Juan Donoso Cortés donà a aquest terme— i, al mateix temps, un compromís amb la monarquia, el catolicisme i l’ordre social. Fins el 1865 intentaren apropar-se al poder i a la reina Isabel II, suposadament reconvertida ideològicament i íntimament pel seu confessor, el pare Claret. Així, davant el fracàs de l’“ortegada”, els neocatòlics —sobretot Gabino Tejado i Francisco Navarro Villoslada— van fer crides als carlins d’idees, que creien que eren també les seves —no als seguidors d’uns pretendents al tron—, perquè els secundessin en la seva adhesió a la reina. La publicació de les proposicions condemnatòries del liberalisme —Syllabus— de Pius IX els esperonà i els afavorí en el control de l’espai catòlic —enfront d’uns desconcertats moderats i conservadors, com ara Mañé i Flaquer, que de feia temps assajaven de compatibilitzar les institucions liberals amb el catolicisme—. Però d’altra banda, el reconeixement del regne d’Itàlia el 1865 per part d’Isabel II, tancà la via empresa i els feu reconsiderar la modalitat de la seva convergència amb el carlisme, que llavors estava sortint d’un malson.

L’esclat de la Revolució de Setembre, la Gloriosa, i les primeres actuacions dels governs del nou règim facilitaren una acció conjunta, que desembocà en identificació a partir del 1870 en el marc d’allò que anomenaren Associació o Comunió Catòlico-Monàrquica. Des del 1868, acció política i propagandística i preparació militar avançaren ensems —com a formes diferents, malgrat que complementàries, d’assolir el control de l’Estat—, tònica que es va mantenir fins a l’esclat de la guerra. Tot un conjunt de personatges procedents de l’espai neocatòlic posaren les seves plomes al servei de la causa de “l’home que es necessita”, expressió cèlebre de Navarro Villoslada per a al·ludir el pretendent Carles. El valencià Antoni Aparisi i Guijarro, que ben aviat entrà a formar part del seu consell privat, fou, entre aquests, un dels més destacats. Els fullets La cuestión dinástica, El Rey de España i Los tres Orleans, tots publicats el 1869, contribuïren enormement a la popularització de la causa. Malgrat la seva mort el 1872, ha estat, amb Vázquez de Mella, el principal referent ideològic del carlisme. Paral·lelament, la premsa es reforçà amb el sorgiment de nous diaris i revistes: “Lo Mestre Titas” i “La Convicción”, dirigida per Lluís M. de Llauder, a Barcelona; els setmanaris mallorquins “La Almudaina” —que no s’ha de confondre amb el periòdic homònim de la darreria de segle— i “El Cruzado”; “El Leal Maestrazgo” a Castelló, o “El Tradicional” a València, per a esmentar-ne només alguns. S’unien als ja existents abans del 1868, entre els quals “La Esperanza” i “El Pensamiento Español”, ambdós de Madrid, continuaven exercint un paper integrador arreu de la geografia espanyola.

Si bé al principi del 1869 la incipient amalgama tradicionalista va concórrer a les eleccions legislatives, en les quals obtingué un total de vint-i-tres diputats al Congrés —que augmentaren lleugerament en nombre l’any següent—, a l’estiu esclatava un alçament armat. La politització creixent, juntament amb l’adversa conjuntura econòmica —amb una consegüent manca de treball— i l’augment de la presència de pròfugs a l’entorn de la frontera, l’afavorí. Gabriel Baldrich, un dels caps de les forces que l’hagueren de reprimir, descrivia una de les partides formades a l’àrea vigatana com una barreja de “comprometidos, seguidos de fanáticos, ilusos y gente sin medio de ganar su subsistencia, que acosados por la suprema ley de la necesidad van allá donde se les ofrece satisfacérsela”. L’alçament del 1869, que havia de combinar les partides amb rebel·lions als quarters militars —en bona part fracassades, com exemplifica el cas de Figueres—, tenia el seu epicentre a Catalunya i ramificacions importants al País Valencià i La Manxa (a diferència de l’“escodada”, l’any següent, que afectà bàsicament el País Basc i Navarra). Al principi de setembre havia finalitzat ja l’enrenou, amb un fracàs sonat, que va mostrar la immaduresa del conglomerat carlí i afavorí, com a mínim de manera temporal, la via política d’assalt al poder.

La veritable reorganització carlocatòlica s’emprengué a partir de la darreria del 1869 i especialment l’any següent. Ramon Cabrera, anomenat el Tigre del Maestrat, la dirigí i la impulsà durant alguns mesos, després dels quals es retragué i acabà, a la fi, reconeixent l’alfonsisme. L’Associació Catòlico-Monàrquica comptava amb el pretendent Carles VII i el seu consell o cort a l’exili al capdamunt, i sota el seu control s’establia tota l’organització de juntes: de la junta central a les juntes locals, tot passant per les regionals i les provincials. Sense oblidar, és clar, l’aparell militar paral·lel, constituït fonamentalment per les juntes d’armament i de defensa. La funció de les juntes civils era, cadascuna en el seu nivell d’incidència, d’organitzar legalment les forces catòliques i carlines. Complementàriament, tot i que de manera força limitada, es crearen casinos carlistes —i, així mateix, centres, associacions i joventuts de signe catòlic— en algunes poblacions, amb els seus respectius cafès, teatres i escoles. A mesura que avançava l’any 1870, ja se’n començaren a notar els efectes, tot superant-se el descrèdit provocat pels fets de l’estiu anterior. El conservador Duran i Bas ho constatava a mitjan mes d’abril: “lo peor es que el carlismo crece”—escrivia a Víctor Balaguer—; “y te asombraría ver la juventud ilustrada que recluta. Esto me indigna, porque no comprendo a un joven que no ame las mujeres, la gloria y la libertad”. L’any següent, les eleccions ho acabaren de confirmar.

La Comunió aconseguí en aquesta consulta a l’entorn d’una setena part de les actes en joc. La participació electoral es compatibilitzava amb la crítica mateixa al parlamentarisme i al sufragi universal, com a forma d’accés progressiu al control de l’Estat. Mallorca va aportar cinc diputats —tres per la capital, més els de Manacor i Inca—, mentre que Castelló n’obtenia un parell i la província de València un. Catalunya fou, tanmateix, la que va veure triomfar més parlamentaris el 1871: tres a la província de Barcelona, quatre a la de Girona, dos a la de Tarragona i cinc a la de Lleida. Un total de vint-i-tres, que representaven la meitat de la minoria carlo-catòlica a les Corts amadeuistes, d’aquest “grupo político que presume de representar la España católica y monárquica”, com deia en un discurs al juny d’aquell mateix any el gallec Luís de Trelles —fundador el 1877 de l’Adoració Nocturna Espanyola—, diputat pel districte català de Vilademuls. Aquests resultats contrasten amb els d’un erosionat legitimisme a la Catalunya del Nord, que no aconseguí asseure cap diputat a l’Assemblea Nacional el mateix any 1871.

El 1872, en canvi, la representació carlo-catòlica al Congrés fou minsa. Hi concorregueren menys candidatures, novament en coalició, i els esforços invertits foren menors. De fet, la presentació carlina a les eleccions generà llargues discussions a l’interior d’un moviment que es preparava, en bona part, per a la guerra. No tots els dirigents, però, eren partidaris del conflicte bèl·lic. Cándido Nocedal o, a Catalunya, Lluís M. de Llauder, consideraven que calia —parafrasejant aquí un fulletó d’aquest darrer, publicat el 1869— esperar el desenllaç de la revolució espanyola per tal de prendre el poder i, tot seguit, tancar el parèntesi i continuar la història de l’Espanya tradicional. Els resultats electorals, afectats en gran manera per tupinades i manipulacions diverses, aportaren més arguments al pretendent carlí i als defensors de la via armada. D’aquesta manera, els pocs diputats electes no prengueren possessió i a l’abril del 1872 es va donar l’ordre d’alçament.

El grand refus i la guerra civil

Els primers anys de la dècada dels setanta foren molt agitats en els estats francès i espanyol. I legitimistes i carlins, respectivament, hi tingueren un paper de primer ordre. La guerra franco-prussiana, els fets de la Comuna de París i els inicis de la Tercera República francesa, d’una banda, i els primers anys del Sexenni Democràtic, la monarquia d’Amadeu de Savoia i la Primera República espanyola, de l’altra, foren alguns dels esdeveniments als quals s’hagueren d’enfrontar. La posició dels dos pretendents, Enric V —el comte de Chambord, fill dels ducs de Berry a França— i Carles VII a Espanya, diferí, com també les actuacions dels dos moviments i la mateixa evolució d’aquests en els territoris d’ambdues bandes dels Pirineus. El comte de Chambord adoptà una posició intransigent en l’acceptació de la bandera tricolor — ”Français, Henri V ne peut abandonner le drapeau de Henri IV” (Francesos, Enric V no pot abandonar la senyera d’Enric IV), tal com declarava en el manifest del 5 de juliol de 1871—, com a emblema d’uns principis inalterables. Aquest fet va frustrar tota via de reconciliació monàrquica amb els orleanistes i de restauració, malgrat els aires favorables emanats de les urnes el 1871. A la darreria del 1873 es produí definitivament el rebuig a tota transacció, en el que es coneix com el grand refus, afiançant el mariscal de Mac-Mahon, que havia substituït L. Adolphe Thiers, al capdavant de la jove Tercera República.

L’arrelat providencialisme del pretendent francès, que Alphonse de Lamartine anomenà en una oda l ’enfant du miracle, frenava qualsevol ferma i decidida actuació, circumstància que acabà provocant l’esllanguiment del legitimisme francès, al mateix temps que convertia Enric en símbol vivent de la pura legitimitat. Amb la seva mort el 1883, la major part dels legitimistes optaren per retirar-se de la vida política o bé per seguir el comte de París, Felip d’Orleans. Només uns quants —d’entre els més intransigents— traslladaren la seva fidelitat als Borbó carlins: van ser els anomenats significativament blancs d’Espagne. La seva poca incidència s’acabà d’apagar els anys noranta, amb el conflicte que el duc de Madrid mantingué amb el personatge que havia nomenat com a representant seu a França, el príncep de Valori.

A la Catalunya del Nord, el procés de pèrdua d’incidència del legitimisme fou anterior a aquesta conjuntura. No hi foren aliens els canvis sòcio-econòmics produïts tot al llarg de la centúria —en especial, l’extensió de la vinya, amb tot el que això comportà—, canvis que abocaren una part dels sectors populars cap a l’espai del republicanisme radical i el socialisme. Cap al 1873, al departament dels Pirineus Orientals, el legitimisme constituïa un grup polític secundari, malgrat que actiu, gràcies a l’impuls de personatges com el baró Fernand de Chefdebien, representant del comte de Chambord, Charles de Lazerme o Alexis Souvras. El diari “Le Roussillon” tingué un paper important en la seva pervivència durant els decennis següents. La identificació d’aquests legitimistes rossellonesos amb el carlisme català fou molt gran, fins al punt de ser també coneguts pels seus adversaris republicans com a carlins. El seu suport a la causa del pretendent Carles VII durant la guerra dels anys setanta i en la postguerra arribà a ser realment important: es tractava de l’ajuda a una causa germana i de la possibilitat, en cas de triomf d’aquesta, d’un suport multiplicat.

En tot cas, la inacció del comte de Chambord contrastava amb l’opció bèl·lica del pretendent carlista el 1872. És cert que l’extensió del moviment carlo-catòlic ho va possibilitar i que les darreres actuacions governamentals ho precipitaren, però en el carlisme existia una cultura de la violència ben ancorada en els records del passat que frustrava, una vegada i una altra, les opcions de lluita política. Les bases del moviment continuaven nodrides de determinats estaments de la pagesia i d’un artesanat i un clergat progressivament desplaçats des d’un punt de vista social. Res que s’assemblés a un moviment camperol, que és més en l’imaginari dels historiadors actuals que en la realitat. El desplaçament d’una part dels sectors populars, des de l’espai polític carlí al republicà i a d’altres opcions com el socialisme i l’anarquisme, que va tenir lloc entre la primera i la tercera carlinada a conseqüència de les irreversibles transformacions sòcio-econòmiques en sentit liberal i capitalista, fou contrarestat en el Sexenni amb l’ingrés en la nova amalgama de destacats sectors de la burgesia conservadora i catòlica. Si s’observa la llista dels dirigents del carlisme polític del vessant mediterrani, en aquesta etapa s’hi nota el predomini de propietaris i hisendats, seguits d’advocats i botiguers. El contrast social bases-direcció és una de les característiques constants del carlisme tot al llarg de la seva existència.

Quan es va donar l’ordre d’alçament per a la que havia de resultar, a la fi, la tercera guerra Carlina, la partida de Joan Castell feia ja uns dies que s’havia format a Gràcia i recorria diferents indrets de Catalunya. I, de fet, fou en aquest territori on el conflicte prosseguí més enllà dels primers moments. Al País Basc, el fracàs a la batalla d’Oroquieta posà fi a l’intent i calgué esperar a la darreria de l’any per a reiniciar la insurrecció. Les adhesions promeses des dels quarters, a l’hora de la veritat, tal com era habitual, no es produïren. A Catalunya, foren les partides que s’havien anat constituint des de l’abril les que mantingueren viu el conflicte armat. Partides formades a l’entorn de cabdills locals, amb reconegut prestigi guerrer —bé en les anteriors guerres civils, bé com a zuaus pontificis els anys seixanta— i, ben sovint, amb clars vincles clientelars amb els seus homes. La independència fou un element important en el seu èxit, però també un greu impediment en la formació d’un moviment o un exèrcit general. Així, l’assaig de posar-les sota el comandament del germà del pretendent, Alfons, no acabà de quallar, tal com mostraren els seus múltiples enfrontaments amb el popular i controvertit Francesc Savalls.

Amb la represa del conflicte armat, a més de Catalunya, cal destacar com a territoris afectats el País Basc i Navarra —on es formà un veritable exèrcit i s’aconseguí de conformar un incipient estat carlista— i l’anomenat Centre, que comprenia una part del País Valencià i d’Aragó. El carlisme valencià va continuar tenint en aquests moments la base principal al Maestrat i els Ports, on destacaven cabdills com Pasqual Cucala. Tot al llarg del 1873, ocuparen poblacions com Vila-real, Xelva, Morella o Sagunt, que no aconseguiren de mantenir gaire temps. El mateix s’esdevenia més al nord, amb la caiguda en mans carlines de Berga, Vic, Olot —on s’instal·là el principal quarter català entre el març del 1874 i el març del 1875— o la Seu d’Urgell, i amb batalles d’anomenada com la d’Alpens i la de Castellfollit, que les tropes de Savalls saldaren amb la mort de Josep Cabrinetty i la captura de Ramon Nouvilas, a banda, és clar, d’un nombre considerable de víctimes. Tot al llarg del 1875, els carlins anaren perdent posicions en els territoris catalans i del Centre, fins al punt de trobar-se totalment en mans de l’exèrcit governamental cap al mes de novembre. La caiguda de la Seu d’Urgell, i el consegüent empresonament del bisbe Caixal, el mes d’agost, foren fites decisives. La lluita quedà circumscrita, des de llavors i per espai d’uns quants mesos, fins a la derrota definitiva de les tropes carlistes —el pretendent Carles VII i una part dels seus homes van travessar la frontera al final de febrer del 1876—, al País Basc i Navarra.

Des del principi del 1875, però, Alfons XII, fill de l’ex-reina Isabel, havia estat proclamat rei d’Espanya, gràcies al pronunciamiento del general Martínez Campos —que, de fet, va ser l’encarregat de combatre i vèncer els carlins a Catalunya— i als treballs polítics de Cánovas del Castillo i l’anomenat partit alfonsí. S’inicià, d’aquesta manera, el règim de la Restauració, que va durar fins que un nou cop militar, el de Primo de Rivera el 1923, hi posà fi. En una data tan primerenca com el febrer del 1875, personatges conservadors com Mañé i Flaquer o Duran i Bas recomanaven a Cánovas que “el carlismo más que con las armas, se vencerá quitándole las conciencias religiosas y haciendo cesar todo temor de que los excesos revolucionarios se reproduzcan”. La tàctica seguida fou, però, la de la crua batalla i la repressió —a dreta, però també a esquerra—, bé que a vegades fos endolcida amb mesures reconciliatòries, com ara els indults. Centenars de persones emprengueren els dolorosos camins de l’exili.

En l’etapa que s’estén entre la fi de la guerra civil i el 1886, amb l’inici i el posterior afermament de la regència de Maria Cristina d’Àustria, el carlisme conspirà, de bracet amb el republicanisme dels seguidors de Manuel Ruiz Zorrilla, a la frontera. Els diplomàtics espanyols destacats al sud de França no dubtaren a anomenar-ho “conspiracions carlo-republicanes”, en consonància amb les seves pròpies dificultats per determinar el signe específic de cada moviment. L’eficaç cònsol espanyol a Perpinyà, José María García, feia notar als seus superiors que el nord de la frontera s’havia convertit en un terreny abonat per a la conspiració: “entre Béziers y Narbona”—escrivia el 28 de setembre del 1878— “puede organizarse en 48 horas una banda de ochocientos o mil hombres compuesta en su mayor parte de antiguos carlistas, contrabandistas, ladrones, desertores, prófugos y el resto de gentes indocumentadas” Es tractava, tant pel que fa a les carlines com en la major part de les republicanes, de temptatives limitades i destinades al fracàs. La fallida revolta del brigadier Manuel Villacampa al setembre del 1886 va cloure aquest cicle insurreccional.

L’integrisme

La història del carlisme, entre la fi de la guerra civil i l’any 1888, que se n’escindiren aquells que hom anomenà integristes, fou la d’una desagregació. El conjunt de motius que havien propiciat l’amalgama contrarevolucionària del Sexenni Democràtic estaven perdent, en part, la seva raó de ser a mesura que s’estabilitzava el règim de la Restauració. L’entrellat ideològic s’evidencià novament en tota la seva complexitat i heterogeneïtat, una volta retirat l’escut protector del carlisme que n’havia amagat les diferències. La derrota i el desconcert consegüent, sens dubte, hi contribuïren. Els anomenats cabreristes ja s’havien començat a desmarcar de la Comunió abans del 1875, i posteriorment els seguiren nuclis de la burgesia conservadora, a més de grupuscles més o menys organitzats i individualitats diverses. No obstant això, foren els seguidors d’Alejandro Pidal —que acabaren constituint la Unió Catòlica— primerament i, a la segona meitat de la penúltima dècada de segle, els integristes, com a hereus en certa manera dels antics neocatòlics, els dos conjunts fonamentals que s’havien allunyat del carlisme. De la idea de Comunió, d’amalgama reactiva, es retornà de bell nou a la de partit o de moviment carlí, com a remodelada formació nuclear.

Així doncs, els pidalians fundaren el 1881 la Unió Catòlica, que constituïa més un projecte político-religiós que un partit. Hi confluïren tot un conjunt d’integrants de la Comunió carlina del Sexenni, juntament amb personatges provinents del moderantisme i personalitats rellevants. Es tractava d’unir els catòlics i integrar-los en el sistema de la Restauració, com a veritable força conservadora, tot ocupant un espai polític que creien que el canovisme descurava. Hi predominaven els intel·lectuals, sobretot professors universitaris, i també membres de determinats ordes religiosos. La Unió Catòlica comptava l’any de la seva creació uns dos milers d’adherents que, repartits segons criteris provincials, es concentraven bàsicament a Barcelona, Madrid i Guipúscoa. Només s’hi troben vint-i-set membres valencians, cinc mallorquins i també cinc de Castelló, tres lleidatans i un alacantí. La fi de la Unió es va produir amb la participació de Pidal en el gabinet Cánovas del Castillo el 1884, com a ministre de Foment, que resultà ser el pas previ per a la dissolució del projecte en la dreta del partit conservador.

La Unió Catòlica fou durament combatuda per la premsa carlina, encapçalada llavors encara per l’intransigent diari “El Siglo Futuro”, que seguia al peu de la lletra la màxima donosiana de la perillositat de l’eclecticisme, d’intentar de compatibilitzar la veritat amb l’error, el catolicisme amb el liberalisme, de la hipòtesi, en definitiva. Els mestissos, mot que amb deix despectiu era aplicat als catòlico-liberals, foren, així doncs, el blanc constant dels seus atacs furibunds. La jerarquia eclesiàstica no en va sortir gaire més ben parada —només cal recordar les contínues topades del carlisme barceloní, amb Fèlix Sardà i Salvany en un lloc preeminent, amb el bisbe Urquinaona—, en la mesura que es creia que donava suport a posicions que no es veien prou ortodoxes. Tot plegat derivà, en el món catòlic espanyol de la postguerra, en un desori d’insults i desqualificacions, de reprimendes i prohibicions de periòdics. Les disputes paral·leles a l’interior del carlisme, tanmateix, no tenien gaire a envejar-li. La direcció de Cándido Nocedal (1879-85) va ser molt agitada. I els resultats, a la vista: un partit cada vegada més desunit, amb defeccions constants i un lamentable espectacle representat pels seus propis mitjans periodístics —l’única base organizativa que Nocedal, amb un criteri d’arrel neocatólica, promovia—; un progressiu distanciament de les altes instàncies eclesials espanyoles i vaticanes, que contrastava amb el predicament que els intransigents tenien entre amples capes de les bases catòliques; la inoperància pel que fa als resultats tangibles i l’aparició de veus disconformes amb la marxa de les restes de la Comunió.

La mort de Cándido Nocedal gairebé coincidí amb la del rei Alfons XII. Mentre el duc de Madrid assumia personalment la direcció del carlisme, la regència de Maria Cristina iniciava la seva singladura, ben aviat consolidada. En aquesta conjuntura, entre el 1886 i el 1888 tingué lloc un lent procés d’acomodació —que no significava acceptació— del carlisme al sistema restauracionista, que comportà uns moderats assaigs de participació condicional en el joc polític, una coexistència pacífica i la reestructuració interna, tot cercant formes enquadradores al marge de la premsa. Aquests canvis eixamplaren l’esquerda que s’estava formant en el moviment i, després d’una interminable espiral de polèmiques d’una violència notòria, a mitjan 1888, els integristes comandats per Ramón Nocedal, fill de Cándido —del qual, amb evident mala intenció, un carlí figuerenc escrivia el 1889 que “el que sent és no ser dalt”—, s’escindiren. El trencament va ser dolorós. I l’enfrontament directe constituí la principal ocupació de carlins i, especialment, d’integristes durant una bona colla de mesos: mentre els primers boicotejaven un acte de Nocedal al teatre Olimp de Barcelona —que inspirà el sainet Los dioses del Olimpo de Gay-Lussac—, el mateix any 1888, els íntegres s’acarnissaren especialment amb Lluís M. de Llauder, director del “Correo Catalán”, que al febrer del 1890 es veié en l’obligació de denunciar públicament “la guerra de exterminio de que soy objeto por parte del grupo nocedalista y de sus protectores”.

Amb Nocedal abandonaren el carlisme un bon nombre de periòdics —un total de vint-i-tres signaren el manifest de Burgos de juliol del 1888, entre els quals sobresortien diverses capçaleres catalanes i valencianes— i membres destacables del grup intel·lectual i l’eclesiàstic (el seu arrelament a la Companyia de Jesús fou notable). Però en canvi, la incidència de l’escissió entre les bases va ser mínima. El nou Partit Tradicionalista, creat el 1889 i presidit per Nocedal —amb Juan Manuel Ortí y Lara a la vice-presidència— resultà una simple superstructura, excepte en zones molt localitzades. Al País Basc i Navarra es concentraren els principals nuclis integristes, però no resultava del tot insignificant la seva presència a Catalunya —o en alguns punts de la geografia castellana—, amb centre a Barcelona. Allí actuava un personatge tan influent com Sardà i Salvany, autor d’una obra publicitària ingent —publicada en fulletons i a la “Revista Popular”— i d’un llibre que durant anys fou de capçalera per als tradicionalistes, El liberalismo es pecado. El “Diario de Cataluña”, dirigit per Jacint de Macià, constituí, des de la seva creació el 1888, el màxim òrgan periodístic de l’integrisme català per tal de suplir el buit deixat per la declaració de carlisme del “Correo Catalán”.

L’integrisme es va estructurar, així doncs, tant a Catalunya com al País Valencià i a les Illes, a partir de periòdics i personatges concrets. D’aquesta manera, per exemple, va tenir una certa incidència a la zona de Tremp, on actuava el barceloní Lluís de Cuenca —autor d’un llibre titulat Amargos frutos del Liberalismo (1895)—, casat amb una pubilla trempolina. El 1891, Cuenca creà la Asociación Agrícola, Comercial e Industrial, plataforma política integrista, i es presentà a diversos comicis electorals amb resultats negatius. Un cas semblant el constitueix l’àrea castellonenca, amb individus com Manuel Bellido o com el sacerdot Wenceslau Balaguer, redactor del setmanari “La Verdad”, processat el 1890 per calúmnies i injúries a la maçoneria espanyola. Ramón Nocedal, que passava llargues temporades al País Valencià, hi actuà com a advocat defensor. Més generalment, la primera junta del regne de València del partit nocedalista (1889) estigué presidida per Josep Royo, i hi actuaren com a vice-presidents Pedro del Portillo i el comte de Ròtova. A Mallorca, per la seva banda, l’integrisme s’articulava a l’entorn de tres eixos: els periòdics “El Centinela”, “El Suplemento” i “El Ancora”, de successiva aparició entre els darrers anys dels vuitanta i el 1900; el Fomento Católico Balear, i individualitats com Joan Miquel Sureda —familiar del carlí marquès del Reguer, amb el qual trencà abruptament a causa de l’escissió—, o Arturo Sarmiento. A Menorca i Eivissa, malgrat que en un primer moment s’hi constituïren unes juntes migrades —amb personatges com Pere Mir o Joan Mayans—, la marginalitat de l’integrisme fou patent.

L’historiador britànic Martin Blinkhorn ha escrit, amb encert, que els integristes eren pocs, però sorollosos. Sorollosos en la defensa de la fe per damunt de tot, i de la tradició, i en el combat contra el liberalisme. Pocs entre el 1888 i el 1893, menys encara posteriorment. L’assemblea del partit d’aquest darrer any marcà l’inici de la seva desfeta com a opció política, amb la sortida de membres tan destacats com Juan Manuel Ortí y Lara, José Acillona, Arturo Campión o Carlos Gil Delgado. I, fins i tot, el més emblemàtic defensor de l’integrisme, el català Fèlix Sardà i Salvany, se’n separà cap al 1896 —quan la premsa es feia ressò del retorn al carlisme d’antics escindits— i va publicar un cant a la reconciliació amb un títol carregat de significats, ¡Alto el fuego!. L’esllanguiment del partit es feu encara més notable a la mort de Nocedal el 1907. Només un “nou perill” va aconseguir de reactivar-lo mínimament, tot induint-lo a participar en una nova comunió tradicionalista, en una nova amalgama contrarevolucionària, en una conjuntura prou especial: la Segona República.

Una modernització limitada

Els cercles carlins l’any 1896.

El carlisme, amb nou impuls i sense l’oposició interna dels integristes, prosseguí a partir del 1888 el replantejament emprès anteriorment de manera tímida. Un parell de fets li ho possibilitaren. El primer fou la commemoració, l’any següent, del XIII centenari de la conversió de Recared i de la Unitat catòlica —veritable contracelebració del primer centenari de la Revolució francesa—, que permeté d’estendre una estructura de juntes arreu de la geografia peninsular, que després va ser aprofitada com a base del mateix partit carlí. El segon fou el nomenament com a representant del duc de Madrid, a l’abril del 1890, del marquès de Cerralbo, que s’havia distingit per la seva efectivitat en el decurs de les celebracions del 1889. Sota el seu impuls el carlisme es renovà i esdevingué una opció novament competitiva i respectada. De fet, l’afermament del règim restauracionista, de bracet amb la introducció de lleis com la d’associacions o la de sufragi universal, a més dels canvis que s’estaven produint a tots nivells, forçaren la reorientació del partit. L’obligaren a cercar un lloc en l’espai polític, ja que havia deixat de ser una alternativa en un joc binari per a convertir-se en partícip d’una lluita a múltiples bandes.

La política d’atracció i la participació en les eleccions —el 1896, deu diputats carlins s’assegueren a les Corts— constituïren elements de decisiva transcendència. Així mateix, l’ideari va ser sotmès a una lleugera revisió, tot resultant-ne l’Acta de Loredan (1897). Els principis generals canviaren poc —la comparació entre els escrits de Llauder, un dels principals publicistes catalans, de l’etapa del Sexenni i els de la darreria del segle no deixa dubtes—, en tot cas s’adequaren a unes noves situacions. Tradició, pàtria i rei legítim, tesi, catolicisme i Déu, liberalisme, error modern i revolució, eren els principals conceptes que continuaven articulant el discurs carlí de final de segle, readaptable mínimament, però, a cada situació específica, com evidencia, per exemple, el desenvolupament del regionalisme. La funció de la premsa va ser modificada: deixà de respondre a les característiques fixades pels Nocedal per tal d’esdevenir essencialment font d’informació i força cohesionadora. I constituí, també, un mitjà de propaganda entre els posats en joc pel carlisme, al costat dels viatges —el de Cerralbo a Catalunya el 1890 tingué notables efectes—, les vetllades i les conferències, els cartells, els retrats, les etiquetes de begudes —l’anís Don Carlos de Borbón i el licor Don Jaime de Borbón, de la mataronina destil·leria Gualba—, les targetes postals i els segells, els fullets i els llibres. Publicistes com el català Francesc de Paula Oller i el mallorquí Miquel Bordoy Oliver, o valencians d’adopció o origen com Manuel Polo y Peyrolón i l’enigmàtic P. José Domingo Corbató —empresonat per les seves activitats pro-carlines i expulsat el 1894 de l’orde de Predicadors, i fundador a principi del segle XX a la ciutat del Túria de la Biblioteca Españolista i la Milicia de la Cruz—, entre d’altres, posaren les seves plomes al servei de la causa carlina.

De tota manera, la creació i el reforçament d’estructures enquadradores representà el principal èxit del partit de don Carlos. Juntes, cercles i joventuts acompliren aquesta funció. El limitat assaig dels anys 1870-72 forní d’experiències gens menyspreables, que foren aprofitades, ampliades i desenvolupades amb encert notori entre el 1889 i la darreria de la centúria. Al capdamunt de la nova organització es trobava, doncs, el pretendent i el seu secretariat personal, instal·lats a Venècia, i, com a màxim representant a Espanya, un delegat —el marquès de Cerralbo entre el 1890 i el 1899, i posteriorment Matías Barrio Mier—, de qui depenien directament les juntes. Aquestes portaven a terme treballs de coordinació, propaganda i, en especial, electorals. L’estructura de juntes era jerarquitzada i centralitzada: des de les juntes regionals —Faust Gual de Torrella i el marquès del Reguer, el marquès de Colomer i Llauder presidien a mitjan la dècada, respectivament, les de les Illes, País Valencià i Catalunya— a les locals i de barri, tot passant per les provincials i de districte. A la base, com a veritables nuclis aglutinadors i cohesionadors, s’estenien les joventuts —d’aquí sorgiren ja en aquests anys els principals activistes de la causa— i els cercles tradicionalistes.

Els cercles o casinos constituïen, a parer de Manuel Polo y Peyrolón, “centros de recreo, de instrucción, de moralidad, de unión fraternal, de propaganda activa, de organización sòlida, de ejemplaridad política, de fuerza incontrastable, de refugio”. Les funcions que acomplien eren de tres menes. Primerament, de tipus polític, ja que acollien les diferents juntes i les joventuts, a més d’actuar com a centres i base de propaganda. En segon lloc, de formació, instrucció i assistència, a través de conferències i cursos, i de l’organització d’escoles, agències de gestió —una de les primeres, destinada a resoldre qualsevol mena de diligència dels carlins sense mitjans o formació, fou la del Cercle tradicionalista d’Alacant, el 1895—, caixes de socors mutus, monts de pietat i actes de caritat. El cercle de Sueca fou presentat, en diferents ocasions, com un model en aquests temes. Per últim, els cercles conformaven llocs recreatius i d’estrets llaços d’unió, cohesionadors en definitiva. Per aquesta raó disposaven de sala de reunió i menjador, teatre, sala de jocs —cartes i billar, bàsicament— i cafè. Es tractava, en definitiva, de nuclis de sociabilitat política, el desenvolupament dels quals permetia de donar respostes més eficaces a les demandes politico-socials del moment.

L’any 1896 existien més de tres centenars de cercles —i gairebé dos milers i mig de juntes—, que representaven una militància propera als trenta mil homes, electors i simpatitzants a part. Un de cada dos, pel cap baix, corresponia a l’àrea mediterrània, on destacava la Muntanya catalana i l’Horta, sense oblidar, però, el sud de Catalunya, i el nord i el sud del País Valencià. El conjunt format per Catalunya, el País Valencià i les illes Balears, juntament amb el País Basc i Navarra, conformaren la geografia del carlisme —amb petites àrees d’incidència en d’altres indrets— a la fi del segle. Mentre a la primera zona arrelaren amb més força —i amb més necessitat— les novetats introduïdes, la del nord continuà essent la que comptava amb un suport social real més extens. Malgrat la disminució evident dels efectius respecte d’etapes anteriors, el partit continuava tenint una composició socialment heterogènia, tant en general com pel que fa a la clàssica compartimentació bases-direcció. A més a més, renovava progressivament els membres: més de la meitat dels socis del Cercle tradicionalista d’Olot, fundat el 1889, tenia menys de divuit anys quan el 1876 finalitzà la guerra civil.

Premsa carlina l’any 1896.

Catalunya fou el territori on arrelà amb més força el “carlisme nou”, tal com l’anomenaren alguns periodistes contemporanis. No només superà la resta pel que fa al nombre de juntes i cercles tradicionalistes —una norantena en total—, ans també s’erigí en el principal centre editor, tant de llibres i fullets —les empreses creades per Oller o l’editorial “La Hormiga de Oro” mantingueren una notòria activitat en aquests anys— com de premsa. Gairebé un de cada tres dels periòdics carlins que veien la llum a Espanya el 1896, ho feia en terres catalanes. La ciutat de Barcelona n’era el centre principal. Allí s’elaborava “El Correo Catalán”, que, amb “El Correo Español” de Madrid, eren els principals diaris carlins a la fi de segle. Però també s’hi editaven setmanaris com “Lo Mestre Titas” o revistes mensuals com la “Biblioteca Popular Carlista”, sense oblidar, però, fora del marc barceloní, òrgans periodístics com “El Loredan” de Lleida, “El Baluarte” de Girona o “El Correo de la Provincia” de Tarragona, entre d’altres. A l’àrea de la Muntanya, d’altra banda, es concentraven els districtes que aportaren, en una ocasió o més regularment, diputats carlins a les Corts, especialment els de Vic, Berga i Olot (curiosament, una de les capçaleres els abraçava tots tres amb l’inconfusible nom de “La Comarca Leal”).

El País Valencià, però, no es va quedar enrere. En són testimoni periòdics com “El Centro”, “La Monarquía Federal” o “El Regional”, de València; “La Esperanza” de Gandia i “La Flor de Lis” de Benicarló; “La Libertad Regional” d’Alacant i “La Margarita” d’Oriola, i “La Voz del Maestrazgo”, “El Tradicionalista” i “El Pueblo Español” de Castelló. I també l’activisme de personatges com Manuel Polo y Peyrolón, Joaquim Llorens Fernández de Córdoba o Vicent Calatayud, o els més de quatre centenars de juntes i els setantanou cercles tradicionalistes constituïts. El desenvolupament del carlisme no tingué, ni de bon tros, la mateixa incidència a les Illes. A la meitat del decenni s’havien format poc més d’una vintena de juntes tradicionalistes i cinc cercles: Llucmajor, Manacor —en un informe intern del partit figurava que tenia, a la darreria del 1895, 114 socis—, Palma, Pollença i Porreres. El marquès del Reguer, Faust Gual de Torrella —mort a la fi de l’any 1895—, els germans Josep Quint Zaforteza i Crespí de Valldaura i Marià —el pare del qual va ser diputat catòlico-monàrquic durant el Sexenni— i Miquel Binimelis en foren els principals dirigents. El setmanari “La Tradición”, que sortí al carrer pràcticament tot al llarg de la dècada dels noranta, fou el principal òrgan periodístic del carlisme balear.

L’evolució del carlisme entre el 1889 i el 1897 fou molt notable. Ho reconeixien ells mateixos, evidentment, però també la major part dels seus oponents. I, fins i tot, ho feia el nunci apostòlic quan escrivia al secretari d’Estat vaticà, tot fent referència a aquests anys, que “L’organizzazione era perfetta, come nessun altro partito l’ha in Spagna”. Les limitacions eren, però, evidents i algunes contradiccions romanien amagades darrere un halo triomfal. La conjuntura de final de segle, marcada pel conflicte bèl·lic a les colònies i la crisi consegüent, les va posar sobre la taula. S’assistí, així, a l’enfonsament d’un edifici pacientment construït, d’impecable façana però de fonaments poc consolidats o, més ben dit, encara poc adequats al terreny. El carlisme del segle XX en prengué bona nota.

El carlisme i els altres

El carlisme, tal com s’ha apuntat més amunt, s’hagué de fer un espai polític a la darrera dècada del vuit-cents, entre d’altres opcions, lluny ja de plantejaments bipolars. Quins foren els seus companys de viatge? En primer lloc, evidentment, l’integrisme, amb el qual pugnava de manera directa, ja que els seus missatges coincidien sovint en els receptors. Mantingueren sempre unes relacions tumultuoses. A continuació els conservadors, especialment els seus sectors més dretans, i els nuclis procedents de l’unionisme. Els catòlico-liberals foren l’objectiu de gran part dels atacs del carlisme —les dures i constants polèmiques amb el “Diario de Barcelona” i el seu director Joan Mañé i Flaquer en constitueixen mostres prou il·lustratives—, basats en la incompatibilitat dels dos termes, és a dir, del catolicisme amb el liberalisme, terreny abonat per a jueus i maçons i avantcambra del socialisme i l’anarquisme. Llauder, per exemple, al·ludia en un dels seus articles dominicals, a principi del 1894, a “la esterilidad de las obras católicas, o mejor, católico-sociales y católico-políticas, de todos los que militan fuera y contra de nuestra causa”. El partit conservador i el liberal, amb les seves derivacions, es diferenciaven ben poc a ulls dels carlins, al mateix temps que hi apareixien com a ficticis —a banda de causants de la ruïna del país—, ja que les masses només podien ser o bé carlines o bé republicanes.

Carlisme i republicanisme, més enllà dels partits, entesos des d’un punt de vista sociològic, comportaven, en canvi, visions del món contraposades. És cert que en ocasions puntuals tramaren aliances, però predominà com era lògic l’enfrontament. Els records del passat pesaven enormement: mentre els republicans reusencs feien celebracions cada primer de març, en homenatge als “màrtirs” del Morell i Vilallonga el 1838, el carlisme instaurà a partir del 1895 una festa el dia 10 del mateix mes per recordar els “màrtirs de la Tradició”. En aquesta línia, José Nakens —que en més d’una ocasió havia expressat el desig d’exterminar el partit carlí— va emprendre cap al 1897 la publicació d’un conjunt de fullets estripats amb el títol Los crímenes del Carlismo, que tingueren la torna en el llibre Los crímenes del liberalismo, que veié la llum al cap d’uns quants anys, obra del tradicionalista Joan Maria Roma. El setmanari “La Campana de Gràcia”, d’altra banda, realitzava referències constants al carlisme en el to satíric que el caracteritzava. Així, el pretendent Carles era sempre el “rei de les hongareses” —en al·lusió a una joveníssima artista hongaresa que havia estat l’amant del duc de Madrid a final dels setanta— i el lema “Déu, Pàtria, Rei” era automàticament convertit en “Doneu Palla Ruc”, mentre que sovint els carlins eren dibuixats com ases celebrant la festa de “Sant Carles Burruseu”. La identificació clergat-carlisme fou, així mateix, permanent. El present, però, generava conflictes a bastament, tal com els fets del 10 d’abril de 1890 a la ciutat de València posaren de manifest. El marquès de Cerralbo arribà a la ciutat del Túria després d’un viatge reeixit de propaganda per terres catalanes els primers mesos del 1890 —tot desenvolupament del carlisme ressuscitava el “perill carlí”—, on fou rebut amb bastons i pedrades per una multitud enfurismada. Sembla que al darrere de la “rebuda” hi havia la mà de Vicent Blasco Ibáñez i la seva tertúlia del cafè d’Espanya, i presagiava els cèlebres boicots als rosaris de l’aurora, tan característics del blasquisme. Aquell 10 d’abril, a banda dels atacs a la Fonda de Roma on s’allotjava el pròcer castellà, foren víctima de les ires dels amotinats el Cercle tradicionalista de València, el col·legi i l’església dels jesuïtes, i les casetes de consums. Tres edificis o indrets prou emblemàtics.

Més complexa resultà, en canvi, la relació del carlisme amb els regionalismes —i nacionalismes, més endavant— emergents, especialment el català. La sobreposició del catalanisme de fi de segle als espais polítics tradicionals generà traspassos, però també zones d’intersecció que feien compatible ser republicà i catalanista, conservador i catalanista i també, doncs, carlí i catalanista. El pas des d’opcions tradicionalistes cap al catalanisme s’evidencià ja en les dues darreres dècades de segle, malgrat que la consolidació d’un partit nacionalista sòlid —la Lliga Regionalista, ja al nou segle— les estimulà. No es tractava, sempre, de línies directes, sinó sovint d’avenços i retrocessos. Marià Vayreda, posem per cas, combatent a la tercera carlinada a les files del pretendent, es llançà de ple a la propaganda catalanista des de la darreria dels vuitanta. El 1895, però, demanà formalment de reingressar al partit carlí, ja que creia que era possible de reconvertir-lo en una opció clarament regionalista, lluny de l’obertura a l’esquerra i al possibilisme del catalanisme contemporani. L’intent fracassà i l’any següent es donà de baixa. Ser carlí i catalanista al mateix temps no era incompatible, com a mínim fins a la formalització estructural del catalanisme, tal com posaren de manifest joves com el lleidatà Manuel Roger de Llúria —que sovint havia de jurar i perjurar que aquest era el seu nom, i no un pseudònim patriòtic— o Joan Bardina els últims anys del segle XIX. Ambdós col·laboraven a “Lo Mestre Titas” i consideraven que el carlisme era una garantia per a la defensa del catalanisme, fins al punt d’assegurar que l’ideari de la Unió Catalanista o el de les mateixes Bases de Manresa havien estat manllevats del seu programa. La vaguetat del foralisme, com d’altres principis, permetia amb una certa imaginació reinterpretacions en aquest sentit. Entre tots posaren els fonaments per a l’estreta col·laboració que en el primer quart del nou-cents s’establí entre el partit del pretendent i la Lliga, en allò que Borja de Riquer ha anomenat “el procés de catalanització” del carlisme, com a estratègia de pervivència.

Fins aquí el carlisme ha estat analitzat en els seus aspectes polítics, socials i culturals. A partir del 1897, paral·lelament a la crisi que s’apoderava de l’Estat, es fa necessari reconsiderar el vessant militar. Això no significa, però, que no s’hagués mantingut un cert esperit i una certa jerarquització militar en el partit —l’aparició de llibres com el Manual del voluntario carlista de Reynaldo Brea i la Guerra de guerrillas de José B. Moore y Arenas, editats a Barcelona el 1892 i el 1894, respectivament, en són testimoni—, acompanyats d’un culte als antics combatents. També hi hagué tímids intents de reorganització en el sentit militar, només ressenyables per la magnificació que en feia la premsa de signe contrari. El pretendent Carles i la direcció donaven suport a les posicions legalistes. Fins el 1896 es pot assegurar que l’estructura militar era pràcticament inexistent. Els canvis i les situacions que es produïren els anys següents actuaren com a revulsiu. La idea predominant era la d’esperar el desenllaç de la guerra per a presentar-se com a salvadors de la pàtria, en una clara sobrevaloració de les pròpies possibilitats. Per tant, una volta consumada la derrota davant els Estats Units, van augmentar els rumors d’alçaments carlins, especialment al País Basc, a Catalunya i al País Valencià, on aparegué ja alguna partida. Malgrat la intensificació dels preparatius entre el final del 1898 i el principi de l’any següent —amb el nomenament del barceloní J. Moore com a Cap de l’Exèrcit reial de Catalunya i l’acumulació d’armament i uniformes a la frontera—, la vigilància governamental i la pròpia indecisió carlina feren fracassar qualsevol intent en el decurs del 1899.

Aquesta situació feu que un conjunt de carlins s’insubordinessin i decidissin de portar a terme un alçament, malgrat que no disposaven d’ordres superiors. Salvador Soliva, que ja havia participat en el procés d’escissió del Cercle tradicionalista de Barcelona pocs anys abans, encapçalà el moviment, amb el suport de destacats carlins catalans i espanyols, com Tirso de Olazábal, Juan Vázquez de Mella o el mateix marquès de Cerralbo, circumstància que deixà importants ferides a l’interior del partit. El dia 28 d’octubre de 1900, una partida d’una seixantena d’homes s’alçà en armes i va atacar sense èxit Badalona. D’altres partides menors —les del “Noi de Vallcebre”, “Pepus”, “Pep de Vilanova” o "L’Hereu del Frare de Malanyeu”— deambularen uns dies per Catalunya, i algunes també pel sud del País Valencià. Tot plegat, de poca entitat. El govern havia estat en tot moment al corrent dels moviments carlistes i d’aquesta manera els controlà amb facilitat. A més, però, va aprofitar l’avinentesa per a desarticular tot l’aparell organitzatiu del partit: clausura de cercles i periòdics, desmantellament de les juntes, empresonament de dirigents. El carlisme en restà profundament afectat —i més, encara, si es tenen en compte les pugnes internes generades i la pèrdua de credibilitat del mateix duc de Madrid— i passaren alguns anys abans que tornés a alçar el cap. Quan això s’esdevingué, s’hagué d’assimilar la lliçó de les experiències bones i dolentes de la fi de segle: els avantatges d’una bona estructura política, la utilitat dels cercles tradicionalistes, l’absurditat dels vells plantejaments insurreccionals, la inadequació de l’ideari a determinades realitats, especialment pel que feia a l’anomenada qüestió social, entre d’altres. Sobretot, però, va caldre interioritzar que el temps de les carlinades pertanyia al passat.