Les famílies del poder: els partits oligàrquics

En iniciar-se la segona meitat del segle XIX, els territoris de l’àrea lingüística catalana romanien, majoritàriament, sota jurisdicció de dos estats, l’espanyol i el francès, els sistemes polítics dels quals no responien al model de democràcia liberal. En efecte, el Segon Imperi francès (proclamat per Napoleó III el 1851) no era, malgrat el manteniment del sufragi universal masculí, un règim liberal-democràtic, sinó una monarquia no representativa amb temptacions plebiscitàries. Les institucions parlamentàries, compostes per elements designats per l’emperador o elegides per procediments sovint fraudulents, mancaven d’instruments reals de control de l’executiu. Sols amb la consolidació de la Tercera República, cap al final dels anys setanta, les regles del joc polític s’ajustarien al marc democràtic liberal: un poder legislatiu conformat mitjançant eleccions lliures amb sufragi universal (encara masculí) i amb capacitat real per a incidir en la formació dels governs.

Al sud dels Pirineus, el panorama institucional s’allunyava encara més d’aquest model: llevat del sexenni 1868-73 —i sense comptar amb el parèntesi excepcional del règim del general Francisco Serrano y Domínguez (1874)—, el sufragi va ser restringit (sempre entre la població masculina) per criteris censataris, tant en la monarquia d’Isabel II (1843-68) com en la primera etapa de la Restauració alfonsina (1875-90). La reinstauració del sufragi universal masculí no determinà tampoc un avanç substancial, durant la darrera dècada de la centúria, en la tendència a constituir governs que respongueren exclusivament a les majories parlamentàries.

Les forces polítiques que van defensar aquests sistemes de liberalisme no democràtic són anomenades partits liberals oligàrquics, adjectiu que al·ludeix tant al seu ideari com a la seva significació social. Els partits liberal-oligàrquics no han rebut una atenció historiogràfica proporcionada a la duració i a les repercussions històriques dels règims polítics dels quals foren suport. En part, eixe desinterès és imputable a l’orientació política de bona part de la historiografia de la contemporaneïtat en l’àmbit general català. Durant la primera meitat del segle XX, per exemple, els historiadors que simpatitzaven amb el nacionalisme català tendiren a menysvalorar aquestes forces polítiques. Els partits del liberalisme oligàrquic van ser considerats fenòmens amb escàs arrelament als Països Catalans, d’importància molt relativa en tant que artefactes del centralisme madrileny o parisenc.

Per contra, alguns dels promotors inicials del redreçament nacional català en la segona meitat del segle XX els dedicaren una atenció molt major. És el cas de Jaume Vicens i Vives, en el terreny estrictament historiogràfic (Industrials i polítics, 1958), o de Joan Fuster, en eixe assaig històric que fou Nosaltres els valencians (1962). Aquell canvi de tendència no era errat, com es pot comprovar. L’estudi dels partits liberal-oligàrquics és una peça fonamental per a endinsar-se en alguns dels aspectes centrals de l’evolució contemporània de les terres de parla catalana. Perquè la trajectòria d’aquestes forces posa en relleu un problema central: el del significat social de la democràcia política, en general, i del primer nacionalisme català en particular.

Liberalisme i democràcia: un problema amb solucions divergents

Ambdós estats liberals, el francès i l’espanyol, foren el producte de fenòmens revolucionaris. Malgrat les grans diferències entre un i altre procés revolucionari, tingueren en comú un factor decisiu. Les revolucions liberals van significar un obert trencament, polític i social, amb la situació anterior. En el terreny de la societat, posaren en marxa mecanismes de mobilitat social, a redós del canvi econòmic, que introduïren notables divisions entre els grups dominants, alhora que transformaven l’oposició entre aquests i els diversos sectors subalterns. En el camp de la política, la ruptura revolucionària amb la monarquia absoluta va deixar les forces liberal-oligàrquiques enfrontades a la doble amenaça de les alternatives autoritàries i de la creixent pressió democràtica.

Eixa dialèctica, el sentit social de la qual es tracta d’escatir ací, fou un dels factors determinants de la trajectòria sòcio-política des de, almenys, la dècada del 1830, tant a França com a Espanya. I fins i tot contribueix a explicar el poc que sabem de l’evolució històrica del petit Principat d’Andorra en la segona meitat del segle XIX, tant pel que fa al conflicte polític intern —de la llei de 1866, dita “de la nova reforma,” a l’anomenada revolució del 1881— com pel que es refereix al seu precari status diplomàtic.

Més enllà d’eixa conflictivitat general —que, sens dubte, no fou específica dels Països Catalans—, allò que crida l’atenció és el seu resultat divers a cadascun dels territoris. A la Catalunya sota jurisdicció francesa, el republicanisme encapçalat per la família Aragó i el grup del diari “L’Indépendant” arraconà, en el període obert per la revolució del 1848, els representants de l’orleanisme. La repressió bonapartista va afeblir, tanmateix, els corrents republicans i durant el Segon Imperi el protagonisme polític, reforçat per la manipulació governamental dels comicis, correspongué a velles dinasties burgeses, enriquides a principi de segle, com la dels Durand, que havia evolucionat cap al conservadorisme catòlic. El gir liberal de Napoleó a partir del 1860 afavorí, per contra, l’activitat política de capitalistes forans com Isaac Pereire i un cert reviscolament del republicanisme. Amb la consolidació de la Tercera República es va aconseguir un sòlid consens entre les distintes branques de la burgesia republicana, malgrat la divisió política entre oportunistes (encapçalats pel batlle de Perpinyà, Llàtzer Escarguel) i radicals. L’estabilitat política i la legitimitat democràtica del règim donaren una empenta formidable al procés de francesització; el modestíssim reviscolament cultural en català va ser assimilat al tradicionalisme clerical combatut des del sistema. Al mateix temps, el nou marc polític va posar les condicions per a l’evolució cap a l’esquerra de sectors populars urbans i pagesos, que, trencant amb les pràctiques clientelars que continuaven mantenint els notables republicans, derivarien cap a opcions socialistes ja al segle XX.

Per contra, els territoris de llengua catalana sota sobirania espanyola experimentaren un procés polític que va concloure en la negació pràctica dels procediments de la democràcia liberal. La manca de consens entre les forces del liberalisme oligàrquic condugué a l’assaig democràtic iniciat amb la Revolució de Setembre del 1868. La monarquia d’Amadeu I s’enfonsà per la divisió del partit progressista, que era el seu suport principal, i l’experiència de la Primera República espanyola del 1873 va fracassar. La por al radicalisme republicà i a la renovada amenaça carlina, amb l’afegitó del problema colonial antillà, afavorí un nou i més ampli consens dels grups socials benestants al voltant d’un nou règim liberal-oligàrquic estable amb alternança en el poder: el sistema polític de la Restauració alfonsina.

Els mecanismes que permeteren la consolidació d’un règim liberal no democràtic, junt amb les pressions externes per part de les forces d’oposició (fonamentalment, els republicanismes, per l’esquerra, i l’extrema dreta carlina i catòlica), van fer que l’experiment restauracionista produirà, en el transcurs de l’últim quart del segle XIX, resultats diferents. Així, a les illes Balears el sistema gaudí d’una apreciable estabilitat. Per contra, al País Valencià, eixa estabilitat fou amenaçada, amb el pas del temps, pel sorgiment d’una forta —encara que territorialment restringida— contestació republicana. A la Catalunya sota jurisdicció espanyola, l’empenta republicana també es feu notar, sobretot des del 1890, però el procés va concloure d’una forma singular. En la conjuntura crítica del tombant de segle, les forces —no sols republicanes, sinó també conservadores— que apel·laven a la mobilització electoral i a la democratització dels procediments polítics desplaçaren (si no totalment, sí en una proporció significativa) els vells partits dinàstics. Una d’eixes forces que desballestaren el sistema polític de la Restauració aportava, a més, un element nou: la plasmació política viable d’un plantejament ideològic que es remetia a un projecte nacional no espanyol. L’explicació d’aquesta novetat transcendental, com de la seua modalitat concreta i els seus límits socials i territorials, ha de comptar, entre altres factors, amb l’anàlisi social dels partits liberal-oligàrquics i de la seva evolució entre el 1856 i l’inici del segle XX.

Del Bienni Progressista a la Restauració

L’experiència política de l’anomenat Bienni Progressista (1854-56) tingué com a conseqüència, entre altres resultats, l’aparició d’una via política intermèdia entre el moderantisme exclusivista i el recurs progressista al pronunciament: la Unión Liberal encapçalada pel general Leopoldo O’Donnell y Jorris. El projecte unionista va ser interpretat, per sectors importants de l’alta burgesia conservadora catalana, com una oportunitat de dur endavant una “opció conservadora, però no reaccionària, reformadora, però no democràtica”. Amb eixes premisses, alguns nuclis de representants destacats del món econòmic i intel·lectual —com ara Joan Josep Permanyer i Ayats, Manuel Duran i Bas, Joan Illas i Vidal, etc.— pretenien una col·laboració més decidida amb els polítics madrilenys, a la recerca d’una política d’estabilitat social, creixement econòmic i reforma administrativa en sentit descentralitzador. Tanmateix, la ineficàcia política dels governs unionistes va conduir aviat a l’allunyament del conservadorisme català, paral·lelament a l’escàs ressò de les seues propostes reformistes. La reacció autoritària dels moderats refermà el progressiu distanciament respecte dels partits polítics espanyols i el reforçament de l’actitud defensiva dels sectors socials dominants envers l’aparell estatal.

Amb tot, l’experiència unionista va assolir, a la vista dels esdeveniments posteriors, un significat considerable, ja que, per primera vegada, es posava de manifest la necessitat d’ampliar el consens burgès al voltant de la monarquia constitucional. El fracàs global de l’assaig —que, en certa mesura, prefigurava algunes de les característiques del sistema restauracionista— no ha d’amagar el que significava d’obertura política i social. A les comarques septentrionals del País Valencià —però també a la més meridional, el Baix Segura—, la coalició unionista aconseguí desplaçar del poder local la vella oligarquia moderada. A Mallorca, l’unionisme fou el primer instrument polític dels sectors de la burgesia mercantil que, al caliu de l’increment del tràfic marítim, començaren a disputar l’hegemonia a l’aristocràcia terratinent moderada.

L’evolució posterior d’alguns d’aquests grups envers el progressisme posa en evidència les limitacions de l’experiment unionista. El retorn al més ferotge exclusivisme moderat va conduir la situació política a un atzucac. La crisi que, en la segona meitat de la dècada dels seixanta, va acabar amb l’eufòria econòmica dels anys anteriors incrementà el descontentament envers el sistema fins i tot entre alguns sectors dels grups benestants. L’activitat conspirativa dels dirigents progressistes —i, en especial, de Joan Prim i Prats— esdevingué de nou un punt de referència inexcusable. L’esquerra monàrquica, però, unia, al seu sucursalisme polític, la feblesa que representava el sorgiment, cada volta més autònom, del democratisme amb vinculacions populars.

Als Països Catalans, el protagonisme republicà —especialment federal— seria, en efecte, el factor característic de l’etapa política oberta per la Revolució del 1868. A Catalunya, els progressistes (dirigits per professionals de prestigi) perderen la iniciativa política davant els federals i van ser incapaços d’assolir el suport dels sectors benestants, descontents tant amb la política econòmica com amb el nou terreny de joc democràtic que facilitava l’agitació republicana i obrerista. Al País Valencià, les forces monàrquiques també van perdre, a mans republicanes, el control polític de les ciutats, encara que mantingueren el de les zones rurals. El progressisme valencià s’escindí entre una ala dretana, els constitucionals de Práxedes Mateo Sagasta, i una de radical, seguidora de Manuel Ruiz Zorrilla. El mateix s’esdevingué a Mallorca, amb cert predomini de la tendència radical encapçalada per Marià de Quintana i Ramon. La divisió progressista va comportar la inviabilitat de la monarquia democràtica d’Amadeu I.

La radicalització política i social del Sexenni, que culminà, ja durant la Primera República, amb la revolta cantonal i l’amenaça de revolució social, va impulsar la reorganització de la dreta monàrquica. Aquesta, que no havia rebut amb entusiasme els fets del 1868, va trigar a recuperar protagonisme polític. Un sector del moderantisme girà a la dreta, es va acostar al carlisme i plantejà la lluita primer en el terreny electoral (a Mallorca, el conservadorisme nobiliari va guanyar les eleccions del 1871) i, més tard, en l’activitat armada que donà vida a l’anomenada tercera guerra Carlina. Els sectors menys dretans s’inclinaren, però, per l’actuació política. A Catalunya, la desconfiança envers els partits tradicionals dugué a la formació de la Lliga de l’Ordre Social, una organització basada en l’agrupament de sectors sòcio-professionals que connectaven amb el projecte de restauració borbònica en la persona del príncep Alfons. A València, el grup moderat pròxim al polític i financer Josep Campo i Pérez sufragà les activitats conspiratòries que condugueren, en els últims dies del 1874, al pronunciament alfonsí del general Arsenio Martínez Campos, als afores de Sagunt. Aquest pronunciament iniciava l’etapa restauracionista. Els grans banquers catalans —com Manuel Girona i Agrafel o Evarist Arnús i de Ferrer— i els nuclis burgesos interessats en el manteniment del domini colonial antillà encapçalaren els préstecs que van permetre la consolidació del nou règim.

El nou sistema polític impulsat per Antonio Cánovas del Castillo es definí amb la doble intenció de cancel·lar l’experiència democràtica del Sexenni i d’assegurar l’estabilitat política que havia de fer impossible la seua repetició. La superació de la bipolaritat moderats/progressistes implicava la renúncia a l’exclusivisme moderat i l’establiment de mecanismes que permeteren l’alternança al govern de totes les fraccions liberal-oligàrquiques. La construcció de l’esquema bipartidista no va estar, així, exempta de friccions. Al País Valencià, polítics moderats com Ciril Amorós i Pastor foren obligats, després de la seua desfeta electoral, a integrar-se al nou partit liberal-conservador. La conformació del Partido Liberal Fusionista no es va produir fins a la dècada dels vuitanta, prenent com a eix el constitucionalisme de Sagasta i assolint una certa preponderància a les terres meridionals. Al nord valencià, la política dinàstica comportà també la derrota del moderantisme i l’hegemonia de la maquinària del caciquisme de nissaga unionista. A Mallorca, Antoni Maura i Montaner fou capaç de bastir un sòlid aparell polític agrupant des de sectors catòlics fins a personatges procedents del republicanisme. Però el maurisme illenc, alineat amb la tendència proteccionista del partit liberal, va acabar integrant-se, en els darrers anys de segle, dintre un partit conservador que fins aleshores havia romàs pres dels sectors dretans relacionats amb els carlins.

No van ser menors els conflictes en la definició del bipartidisme a Catalunya, malgrat haver aconseguit un suport relativament ampli entre les capes burgeses. El partit conservador, bastit sobre l’eix dels ex-unionistes i amb la incorporació d’independents, de gent procedent del camp moderat i d’uns pocs ex-progressistes, aconseguí integrar un ampli espectre dels sectors dominants de la societat catalana. Els dirigents del partit eren, en gran mesura, representants del món industrial, de les finances, del comerç i de la propietat agrària, i també intel·lectuals i professionals, com Manuel Duran i Bas. Per la seua banda, el partit liberal es va construir sobre l’eix del progressisme (Víctor Balaguer i Cirera continuà essent-ne la principal figura pública), però amb la incorporació, sobretot a escala local, de militants procedents del camp demòcrata i republicà i, fins i tot, del sindicalisme moderat. Amb tot, la direcció del partit era en mans de professionals de prestigi, com l’advocat Francesc Rius i Taulet, d’industrials, comerciants i propietaris urbans. El liberalisme dinàstic assolí una força comparable, si no superior, a la del partit conservador, sobretot a la Catalunya Nova.

Eixe notable suport social, que posa de manifest que els partits dinàstics no van ser, a Catalunya, un muntatge forà (com no ho eren al País Valencià ni a les Illes), no impedí que foren l’escenari de tensions internes, però també referides a les relacions amb les direccions espanyoles. El partit liberal les experimentà a Barcelona i a les terres de ponent, per exemple. Però les friccions van ser molt més greus al si del partit conservador. Un bon sector del conservadorisme català discrepava de l’orientació relativament oberturista de Cánovas i exigia una política més ferma, que barrara el pas als protagonistes del Sexenni —limitant el nou consens constitucional i les llibertats polítiques— i que permetés un acostament al catolicisme, tot mantenint la intransigència religiosa. Sols el retorn al poder de Sagasta, el 1881, determinà la reorganització definitiva del partit conservador a Barcelona. En els anys següents, es va desenvolupar un dur enfrontament entre els dirigents històrics del conservadorisme català, que continuaven desconfiant del model organitzatiu preconitzat des de la direcció madrilenya, i els polítics més pròxims a Cánovas i menys escrupulosos amb la manipulació administrativa i electoral, com Manuel Planas i Casals.

La discrepància conservadora no era un fenomen anecdòtic, sinó una manifestació més de tendències profundes que poden ser relacionades amb el procés de formació de les classes socials durant tot el segle XIX. En el cas d’alguns sectors burgesos catalans, eixa orientació es referia a la necessitat de garantir l’ordre social a les zones industrials —i també, en alguns casos, al camp— i a la consolidació d’un espai reivindicatiu, d’enfrontament i transacció, amb el poder central, referit especialment —però no exclusiva— a la política econòmica. La pressió sobre els governs espanyols, encara que fos sectorial, havia esdevingut un objectiu irrenunciable, però els mecanismes polítics per efectuar-la no havien estat gaire satisfactoris. Eixa insatisfacció s’agreujà, com ja es veurà, a partir del 1890. Però abans d’analitzar-la i d’escatir les seues conseqüències, és millor aprofundir l’anàlisi social de les forces del liberalisme oligàrquic.

Partits de notables

La historiografia d’arrel regeneracionista (i, en part, la influïda pels pressupòsits ideològics del nacionalisme català) ha tendit a presentar els partits del liberalisme monàrquic com una mena de ficció, uns simples aparells al servei d’oligarquies allunyades de la realitat social. La simple descripció precedent pot indicar fins a quin punt aquesta és una percepció distorsionada. Els partits liberal-oligàrquics van ser, durant la llarga etapa que ací s’analitza (i, en bona mesura, fins ben entrat el segle XX), els instruments polítics preferents dels sectors socials dominants.

Activitats econòmiques dels representants polítics de Barcelona durant la Restauració.

Com a expressió política d’eixos sectors, les forces liberal-oligàrquiques assumien els principis ideològics dels estrats socials que havien encapçalat el procés revolucionari liberal, o que havien aparegut o s’havien consolidat arran d’aquest procés. Aquests partits eren, com el qualificatiu indica (i malgrat les desqualificacions posteriors), liberals: partidaris de sistemes de govern representatiu (malgrat la distància doctrinal entre moderats i progressistes), amb cossos legals que garantiren la llibertat i la propietat. Això els allunyava, de manera quasi generalitzada, de la temptació autoritària que representà, durant aquest període, la pervivència del carlisme. Però la seua concepció social —un liberalisme de propietaris— els enfrontava també a les idees democràtiques que comportaven el perill d’una participació popular que no sabien controlar. Eren, així, partits oligàrquics, encara que els corrents moderats i progressistes diferiren, almenys fins a la Restauració, en el grau de restricció electoral i de control administratiu que calia mantenir.

Els partits liberal-oligàrquics no eren organitzacions estables i cohesionades ideològicament, amb un concepte nítid de militància, com se suposa que són els partits moderns. Eren, més aviat, agrupacions feblement constituïdes al voltant de determinats dirigents que encapçalaven grups de polítics de rang menor, vinculats als líders per adhesió ideològica i/o per mecanismes clientelars; entre ells, sols una minoria practicava la política d’una forma professionalitzada. Els partits no tenien organització estable, i els aparells partidistes solien desaparèixer quan acabava l’època dels comicis. Val a dir que aquest model organitzatiu era l’imperant en una època en què es considerava que la política, assimilada generalment a l’ocupació de càrrecs públics i a la gestió institucional, era un terreny reservat a una minoria social. Ni tan sols el republicanisme, amb l’excepció d’alguns corrents federals, es plantejà, durant quasi tot el segle XIX, un model organitzatiu capaç d’enquadrar amplis sectors socials.

D’aquesta forma, la vida dels partits liberal-oligàrquics es confonia amb l’actuació de les seues diverses faccions en els aparells institucionals creats per l’Estat liberal. El poder local era, en bona mesura, l’objectiu central de la política oligàrquica. A les localitats menudes, la lluita partidista solia articular-se al voltant de l’enfrontament de bàndols sorgits a causa de rivalitats entre els grups benestants, encara que sovint implicaven la resta dels sectors socials. Eixes friccions adquirien una coloració ideològica però també es relacionaven amb el control del poder municipal, amb el repartiment de les càrregues tributàries, les competències dels ajuntaments en matèria agrària, etc. Així, per exemple, al poble mallorquí de Sineu (que tenia uns 3 400 habitants en vespres de la revolució del 1868), el pes creixent de les exigències fiscals de l’Estat impulsà els dos bàndols de notables locals a lluitar pel poder municipal per fer recaure les contribucions sobre els terratinents forans i sobre la petita propietat pagesa.

La lluita política local es feia més complexa com més gran era el municipi i més diversos eren els grups socials que s’hi veien implicats. La singularitat dels processos de formació de les classes provocà, per regla general, evolucions polítiques divergents. En l’altre extrem de l’escala demogràfica, la ciutat de Barcelona, els partits dinàstics aconseguiren, durant la primera etapa de la Restauració, la integració de figures representatives de tots els sectors socials predominants, però també d’elements del petit comerç i la menestralia amb influència sobre espais concrets de la trama urbana. Els consistoris liberals van impulsar decisivament els projectes de renovació urbanística —com els vinculats a l’Exposició Universal del 1888—, al preu d’un greu endeutament de l’erari municipal.

La política local —especialment en poblacions petites o mitjanes— estava estretament vinculada a la provincial. Les diputacions esdevingueren un pol significatiu d’atracció en la política liberal-oligàrquica pels seus majors i manipulables recursos hisendístics, per les possibilitats clientelars que atorgava el seu domini (col·locacions, contractes, atribucions en matèria fiscal o de reclutament militar, etc.) i, sobretot, pel fet que controlaven, en primera instància, l’administració municipal. La gestió de les corporacions provincials va respondre, en general, als plantejaments dels grups burgesos que les dirigien. Així, mentre que les diputacions del Principat foren capdavanteres, ja en el període anterior al 1868, en la modernització de la xarxa viària catalana —fent recaure l’esforç econòmic sobre els estrats socials menys benestants—, la inactivitat d’altres, com la de Castelló de la Plana, resultava escandalosa encara a finals de segle.

L’àmbit provincial fou, en general, l’horitzó màxim dels polítics del liberalisme monàrquic. L’acceptació de l’estructura administrativa de l’Estat liberal espanyol va ser tan gran que, en els anys de la Restauració, les tres províncies valencianes experimentaven dinàmiques polítiques distintes. Fins i tot a Catalunya el pes polític de Barcelona es feia notar amb dificultat més enllà de la demarcació provincial. Així, les diputacions esdevenien el marc de trobada, harmonització i conflicte de les aliances clientelars dels notables comarcals i locals. Sobre la base d’eixos nuclis de poder, que responien en general a les mateixes pulsions de la política autòctona, es bastien les complexes negociacions amb el poder central per a l’elecció dels diputats i els senadors a les Corts.

En aquest regateig, els grups de poder local van demostrar, en quasi tots els territoris de l’àrea lingüística catalana, una capacitat de control i pressió que limitava enormement la influència de les directrius del poder central. L’existència de diputats cuneros —és a dir, aliens per complet al districte pel qual eren elegits— fou un fenomen bastant restringit i no en tots els casos s’ha d’interpretar com una mostra de feblesa dels polítics autòctons.

Un problema distint és el de l’eficàcia dels representats per tal d’influir sobre les decisions dels governs espanyols. En el cas de la política comercial, hi hagué una pressió dels grups econòmics forta, contínua i creixent per tal de condicionar la relativa autonomia dels representants polítics a Madrid. En general, els interessos proteccionistes —que no es limitaven al tèxtil català, sinó que eren impulsats també per sectors agraris i manufacturers valencians i illencs— van aconseguir un èxit relatiu en les seues demandes: els governs de la Restauració acabaren adoptant, sobretot a partir del 1891, una política proteccionista que, tanmateix, fou sovint considerada insuficient pels peticionaris. Els sectors lliurecanvistes —que, novament, anaven molt més enllà dels cercles relacionats amb l’agricultura comercial valenciana— trigaren més a organitzar-se, però es van veure afavorits per la conjuntura econòmica de finals de segle. La complexa traducció política dels interessos econòmics va impulsar, a Catalunya, un seguit de fenòmens: tendència al corporativisme i a la representació directa dels grups econòmics, anticunerisme, actuació conjunta dels parlamentaris catalans, etc. Aquests trets havien de condicionar de manera extraordinària l’impuls renovador que, posteriorment, encapçalarien alguns sectors conservadors. A València, eixos moviments tingueren menor repercussió política, social i territorial.

En definitiva, els grups liberal-oligàrquics romangueren en una posició subordinada, a la defensiva o al marge, respecte de les directrius del centre polític espanyol. Mentre els plurals corrents burgesos del País Valencià i les Illes intentaven acoblar-se dintre l’aparell estatal, alguns sectors de la burgesia catalana accentuaren, amb el pas del temps, la renúncia a incidir de forma significativa en l’orientació global de la política espanyola, tot cercant vies alternatives d’influència per plantejar els seus interessos específics. En bona mesura, aquesta diversitat de comportaments polítics es relaciona amb les formes de domini social i polític d’eixos grups benestants, com també amb les resistències que eixos mecanismes de dominació van trobar en altres sectors socials.

Cacics, clients i conflicte social

La política liberal-oligàrquica no sols presentava peculiaritats quant als models organitzatius o la gestió institucional. També el basament social d’aquesta forma de fer política s’allunyava bastant de les pautes liberal-democràtiques. La manipulació, fins i tot governamental, dels processos electorals va ser un fenomen recurrent en tots els règims liberals europeus, almenys durant el segle XIX, i l’espanyol no en fou l’excepció, ni tan sols a l’àmbit territorial de la llengua catalana. Amb la Restauració, l’obligatorietat de l’alternança política va fer inevitable la consagració d’unes pràctiques de corrupció dels comicis que s’havien gestat i utilitzat des de molt abans. Les diverses modalitats del frau electoral eren el símptoma més evident del fenomen social que la crítica política i periodística anomenà, molt abans de la famosa enquesta de Joaquín Costa y Martínez, caciquisme.

El caciquisme ha estat objecte d’una considerable discussió historiogràfica. J. Vicens va interpretar aquest fenomen com una supervivència feudal a través de la xarxa burocràtica madrilenya, que a Catalunya hauria estat moderada per la tradició paternalista rural. Tanmateix, els treballs empírics han demostrat que, fins i tot al Principat, l’adulteració dels processos electorals s’efectuava a través de procediments semblants als de tot arreu, i que, com pertot arreu, eixos abusos constituïen la part visible d’un conjunt de mecanismes de dominació política i social. Els abusos de poder sobre els quals recolzava la manipulació electoral eren molt variats i s’exercien igualment —encara que amb modalitats diverses— en zones rurals i urbanes, en medis agraris o industrials.

Els cacics eren, si s’adopta una definició estricta (la qual cosa no vol dir que altres polítics, sense ser cacics, no usaren mai els ressorts propis d’aquests), dirigents locals —o, a tot estirar, comarcals— dels partits que, a més, reunien un poder social a través de mecanismes aliens a l’exercici formal del poder polític. Les fonts últimes d’eixe poder social de naturalesa informal han estat, però, objecte de controvèrsia. Bona part de la historiografia espanyola ha defensat la tesi que allò que conferia un poder específic als cacics era la manipulació de l’aparell administratiu, que els permetia l’establiment de xarxes clientelars reclutades entre tots els estrats socials. El poder dels cacics s’exercia, així, en el marc d’una desmobilització política generalitzada.

Altres historiadors (i, entre ells, molts de l’àrea lingüística catalana, com Joan Martínez Alier, Alícia Yanini o Borja de Riquer) han insistit en el vincle entre poder econòmic i poder polític. El caciquisme hauria estat la manifestació política del domini social que les classes benestants aconseguien en raó del seu control dels mecanismes sòcio-econòmics. Eixa dominació políticosocial inhibia la participació electoral —que no l’actuació política, la conflictivitat, en un sentit més ampli— dels sectors socials subalterns.

Un altre enfocament possible és aquell que, tot abandonant la rígida oposició entre poder administratiu i poder econòmic, postula la consideració de la política com a element fonamental en el procés de formació de les classes socials. Així, la construcció de l’aparell polític de l’Estat liberal i la instrumentació dels seus ressorts de poder no serien fenòmens aliens a l’evolució social, sinó mecanismes decisius en les estratègies d’ascens i consolidació social de grups burgesos ja establerts o que aspiraven a millorar la seua posició en l’espectre social. Els recursos de la política del caciquisme, amb la seua indestriable mescla d’elements coactius i consensuals, haurien estat utilitzats eficaçment per sectors burgesos intermedis (propietaris i industrials mitjans, professionals o funcionaris), sense que això signifiqui la negació de l’obvi poder políticosocial assolit per les promocions burgeses anteriors (grans propietaris sorgits del procés revolucionari liberal o grans dinasties industrials). En el nord valencià, per exemple, un conglomerat de polítics professionals, funcionaris, advocats i metges, junt amb comerciants i propietaris mitjans aconseguí, des de l’època de la Unión Liberal, desplaçar del poder polític la vella oligarquia moderada i fer inútils tots els seus intents de reprendre la direcció política local i provincial.

Si l’actuació política fou, així, un element fonamental en els processos de renovació operats dintre les classes dominades, l’experiència de la dominació no fou menys important per a les classes subalternes. Lluny de partir de la creença en una desmobilització espontània d’aquests sectors, és possible interpretar l’aparent inacció política com una racionalització de les condicions reals en què es desenvolupava una sorda resistència al domini dels sectors socials benestants. L’establiment de pràctiques clientelars, per exemple, no ha de ser sempre interpretat com a manifestació d’una suposada hegemonia indiscutida dels grups dominants. Aquests es veien possiblement obligats a fer determinades concessions, a obtenir un cert consens social sobre la base del repartiment discriminat de favors. De fet, l’evolució política no era aliena a les posicions i les actituds dels estrats menys afavorits. A la localitat mallorquina de Santanyí, per exemple, l’establiment d’un nou cacicat en els anys finals del segle XIX, que comportà el desplaçament de l’oligarquia de propietaris mitjans que fins aleshores havia monopolitzat el poder municipal, va córrer paral·lel al procés de difusió de la petita propietat pagesa; un fenomen que, precisament, posava les bases socials per al trencament d’eixa dominació política anterior.

La prova més evident que l’apatia política atribuïda als sectors subalterns era un miratge construït des de la pròpia perspectiva dels grups dominants és que, quan, per raons diverses, eixos mecanismes de control s’afluixaven, els estrats subalterns eren, sovint, capaços de posar en marxa aparells polítics de resistència. Solien ser de caràcter interclassista, com els republicanismes, i aviat esdevenien amenaces per al consens polític dificultosament aconseguit. El repte de la democràcia posaria en qüestió, novament, el sistema liberal-oligàrquic.

Pervivència i crisi dels partits dinàstics

L’estabilització política i el consens social aconseguits pel règim de la Restauració no van ser, doncs, totals ni immutables. Els canvis polítics, socials, econòmics i culturals accentuaren l’esquerdament de l’edifici liberal-oligàrquic. El creixement manufacturer i industrial i les mutacions agràries esdevingudes al darrer quart de segle ajudaren a alterar les relacions de força a l’interior dels grups benestants i també les oportunitats dels sectors subalterns. Els fenòmens de transformació urbana (com l’annexió dels pobles del pla de Barcelona) atenuaren o dissolgueren els lligams socials interpersonals i van obrir l’escletxa per a un tipus nou de política, menys basat en les relacions clientelars i més obert a la manifestació d’opcions ideològiques de ressò social més ampli. Els primers símptomes de malestar, de difusa consciència del fracàs de l’experiència restauracionista, van aparèixer ja en la dècada dels vuitanta.

També les reformes polítiques mampreses pels governs del partit liberal en la segona meitat dels anys vuitanta tingueren, a llarg terme, una gran repercussió. La llibertat d’associació va crear un terreny més favorable per a l’organització de tots els sectors socials i, en especial, dels més desafavorits. La reinstauració del sufragi universal masculí permetia traduir políticament amb més facilitat les noves tensions. A més, el sistema de la Restauració va sofrir la seua primera gran crisi amb la desfeta colonial del 1898. El daltabaix polític feu despertar la inquietud dels sectors socials intermedis, que aparegueren en l’escena política manifestant una gran irritació envers els homes i els mecanismes del sistema. Tots els corrents fins aquell moment marginals o marginats aprofitaren el nou clima sòcio-polític: les “classes neutres”, el republicanisme interclassista, l’obrerisme —republicà o no—, el conservadorisme catòlic, el catalanisme...

Els partits liberal-oligàrquics es van trobar en una posició ben difícil per a fer front a tot aquest descontentament. La revifalla electoral del republicanisme, per bé que discontínua temporalment i espacial, reduïa el seu marge de maniobra. La fragmentació interna de les forces dinàstiques s’accentuà, especialment al País Valencià i a Catalunya. La seua crisi va ser una crisi limitada, però amb repercussions ben significatives.

El partit liberal, acomplertes les reformes esmentades, es mostrà incapaç de renovar el seu programa i de continuar ampliant el suport sòcio-polític del règim envers l’esquerra: la democratització, que implicava la reforma constitucional, amb la reconsideració del paper arbitral reservat a la Corona, amenaçava el torn oligàrquic i posava en qüestió els fonaments mateixos del sistema. Malgrat que el liberalisme dinàstic va continuar fent en alguns llocs el paper d’alternativa més o menys d’esquerres (per exemple, en l’enfrontament dels dinàstics, amb suport de les associacions obreres al fusionisme liberal, com a la Marina), el partit remangué, al País Valencià, com una força fossilitzada i inoperant a València i Castelló, greument fraccionada i amb tendència a la constitució de cacicats estables (com el dels Garcia Berlanga al districte de Requena). Sols a Alacant, l’ala esquerra liderada per José Canalejas Méndez fou capaç de bastir un aparell polític relativament més modern (però amb l’ús continuat dels mecanismes del caciquisme) en absorbir una part del republicanisme moderat en decadència. A Mallorca, el gir conservador de Maura posà fi a l’hegemonia liberal fins a la represa posterior a càrrec del grup encapçalat per Joan March i Ordinas. A Catalunya, el partit liberal —també molt dividit en fraccions— es va beneficiar de l’enfonsament del conservadorisme dinàstic i mantingué les seues posicions de força a les terres de ponent i, fins i tot, en nuclis industrials, com la Terrassa controlada per Alfons Sala i Argemí al Vallès Occidental.

El partit conservador també va accentuar la seua divisió interna —que, ja en el segle XX, esdevindria gravíssima— i experimentà una evolució diversa en cadascun dels territoris. A Mallorca i al País Valencià es va beneficiar de l’orientació vers la dreta dinàstica per part de personatges com Maura o com Joan Navarro i Reverter, però, més encara que el liberalisme, quedà reduït a una posició marginal en els centres urbans. La seua crisi, pel contrari, va ser gairebé total a Catalunya. Les discrepàncies entre Cánovas i el grup més prestigiós del conservadorisme català dugueren al trencament en el cas de Duran i Bas i al retraïment d’altres importants dirigents. Quan Duran tornà a l’escena pública, en l’assaig regeneracionista governamental, el seu pas pel gabinet fou fugaç, i hagué de dimitir davant el tractament atorgat al moviment del Tancament de Caixes. Però, com l’ancià dirigent reconeixia en la seua correspondència, la crisi del partit conservador tenia arrels més profundes.

La tradicional desconfiança dels sectors conservadors de la societat catalana envers els aparells polítics espanyols no havia fet més que accentuar-se des que la contestació política i l’agitació social —als nuclis urbans, però també a les zones rurals— havien reaparegut amb força en l’última dècada del segle XIX. La rebel·lió dels estrats socials intermedis tenia lloc al marge dels partits dinàstics i es canalitzava a través de les corporacions econòmiques, fortament influïdes per la renovació dels plantejaments de regionalisme econòmic. Des del terreny del conservadorisme rural, els intel·lectuals vigatans, que, actualitzant la retòrica tradicionalista, havien elaborat una visió idealitzada de la Catalunya rural i catòlica, s’acostaren també als plantejaments del catalanisme conservador. La Lliga Regionalista esdevingué la síntesi de tots els corrents conservadors catalans, però la seua afirmació com a nou partit de la Catalunya conservadora es va fer amb plantejaments ideològics i pràctiques polítiques que trencaven amb els models del liberalisme oligàrquic restauracionista. Com que aquests models s’havien mostrat ja incapaços de complir la seua missió estabilitzadora, calgué recórrer a la mobilització política (de base catalana, amb afanys de transformació econòmica i amb tendències corporatives i confessionals) contra un Estat liberal-oligàrquic en crisi.

Com B. de Riquer ha assenyalat, el gran fracàs polític que significà la història del conservadorisme català va ser un element indispensable per al sorgiment de la Lliga. Però aquest factor il·lumina altres dimensions de l’esdeveniment, que es relacionen també amb les modalitats de consolidació i de crisi del sistema restauracionista als Països Catalans. A cadascuna d’elles, la superació de la bipolaritat moderats/progressistes en benefici d’una alternança de totes les fraccions liberal-oligàrquiques va implicar, inicialment, una certa marginació dels sectors més conservadors de la dreta dinàstica. A Mallorca, el gir de Maura consolidà el partit conservador, l’amenaça de les forces antioligàrquiques va ser molt menor i el sistema de la Restauració gaudia, a principis del segle XX, d’una fermesa indiscutible. Al País Valencià, eixa dreta conservadora d’arrel moderada va acabar per reincorporar-se al sistema. El conservadorisme dinàstic neutralitzà la modesta renaixença cultural autòctona i, quan experimentava l’amenaça de les forces democràtiques, col·laborà amb els primers corrents de catolicisme políticosocial, que no van manifestar, en general, un especial interès per bastir un projecte polític que anara més enllà d’un vague regionalisme.

La dreta conservadora catalana va evolucionar d’una forma distinta. Fou sotmesa, des del període revolucionari liberal, a una forta tensió democratitzadora amb connotacions socials amenaçadores, mentre les peculiaritats sòcio-econòmiques del sector industrial feien inexcusable una pressió continuada davant dels governs espanyols. Així, i des de ben aviat, s’allunyà dels models organitzatius i dels plantejaments polítics del poder central, adoptant, però, una actitud merament defensiva. La necessitat sentida d’obtenir un consens social que li era feroçment discutit l’acostà a posicions ideològiques més elaborades que les de la dreta espanyola, tot cercant una aproximació al catolicisme com a mitjà de restablir, almenys en part, la disciplina social. Tots els sectors socials interessats en una solució conservadora acabaren per observar amb atenció el sorgiment d’un catalanisme pragmàtic i sensible a llurs plantejaments.

D’eixa manera, la primera plasmació política viable d’un projecte nacional no estrictament espanyol es feu des de la perspectiva d’una força conservadora en el terreny ideològic i social i molt moderada des del punt de vista de la reinvindicació nacional. L’experiència, a més, quedaria confinada als límits estrictes del Principat, perquè els conservadorismes valencià i illenc no evolucionaren en el mateix sentit. Les conseqüències que per al futur del nacionalisme català i de la trajectòria històrica de cadascun dels territoris ha tingut eixe plantejament inicial no han estat, per evidents, menys decisives.