La revolució liberal havia comportat, per a l’Església catalana, la pèrdua del poder material i la desaparició gradual dels privilegis en el camp polític i en la influència social. La pujada dels moderats, a partir del 1844, significà l’acceptació per tothom del procés desamortitzador ja realitzat i la clarificació de les relacions que, a partir d’aquell moment, havien de tenir el poder civil amb l’Església. La “solució negociada” que suposà el Concordat del 1851, demostra de quina manera l’Església necessitava restablir alguna via de control del poder civil i com el moderantisme espanyol apostava per la funció controladora de l’estament eclesiàstic i de la religió, un cop vistos els perills evidents que li podia comportar una radicalització del procés revolucionari popular, tal i com s’havia posat de manifest el 1835. La unitat religiosa, una dotació estatal per al culte i el clergat, mecanismes de control sobre l’ensenyament i les publicacions, i la possibilitat d’adquirir béns i posseir-los, eren els avantatges que adquiria l’Església amb el seu tracte concordatari.
A partir d’aquell moment, l’evolució de l’Església a Catalunya va tendir a refermar el domini sobre el poder i la societat i a tenir una actitud bel·ligerant enfront el món modern, malgrat l’existència d’un clergat reformador; o d’unes posicions que cercaven l’entesa entre el nou ordre liberal i les seves classes dirigents i l’Església —Jaume Balmes en seria el paradigma—; o l’evidència que el grup conservador català —Manuel Duran i Bas, Manuel Milà i Fontanals…— intentava un veritable intercanvi entre la cultura liberal i la seva pròpia vivència religiosa, com havia succeït en algun altre país. Això va venir motivat per dos fenòmens: per un cantó, la política vaticana que, després de l’onada revolucionària del 1848-49, es va mantenir en un profund antiliberalisme i, per l’altre, el convenciment de les jerarquies eclesiàstiques que no podien perdre més terreny i que calia, sens dubte, guanyar-ne de nou. En definitiva, fer complir fil per randa la lletra i l’esperit del Concordat. L’actitud del bisbe Costa i Borràs, durant el seu pontificat a Barcelona (1850-57), es caracteritzà per una acció pastoral en confrontació amb qualsevol signe de modernitat davant una societat, com la barcelonina, en constant transformació. I també es pot veure la tasca missional d’Antoni Maria Claret arreu de Catalunya, per tal de prevenir les grans masses de la població contra els “perills” del món modern. Tot plegat, molt en la línia de Pius IX que exacerbà la seva posició antiliberal en la mesura que el procés polític de formació de l’Estat italià es va anar portant a terme. A Espanya, la lluita contra la Itàlia unitària va ser un dels fets més rellevants de propaganda antiliberal i un dels aglutinants de les consciències més intransigents en matèria religiosa.
La revolució del 1868 va constituir una altra oportunitat per als qui volien rebaixar la influència pública de l’Església. L’expulsió dels jesuïtes i la llibertat de cultes foren dues mesures significatives, entre d’altres, del nou període. Bona part del clergat català donà suport al carlisme en plena revifada. El cas del bisbe d’Urgell, Caixal, lluitador en la causa carlina n’és un exemple.
El liberalismo es pecado, F. Sardà i Salvany, Barcelona, 1884.
AF/AHC-J.C.-R.F.
Les jerarquies eclesiàstiques van veure la restauració de la monarquia borbònica com l’ocasió que esperaven per restablir la situació político-religiosa del final del regnat d’Isabel II. De fet, el restabliment de relacions amb el Vaticà fou un objectiu d’Antonio Cánovas per tal de debilitar la posició carlista. La nova constitució del 1876, que consagrava la tolerància de cultes, comportà, però, una fricció entre l’estrenat sistema polític i l’Església. L’entronització del Papa Lleó XIII, el 1878, i la nova política vaticana d’acceptació del nou ordre liberal mentre l’Església pogués mantenir una influència directa sobre la societat, va fer que, gradualment, les jerarquies eclesiàstiques l’acceptessin com a mal menor de la Restauració. Aquesta acceptació, però, no estigué exempta de tensions i violències. Bona part del clergat era refractari a l’estat constituït i s’alinearen entorn de l’integrisme, unit amb el carlisme vençut en l’última guerra. Això comportà la divisió de l’Església en dos bàndols: els integristes, que advocaven per un model d’estat i de societat on l’Església tingués el control absolut, i els conciliadors o mestissos, que estratègicament acceptaven l’estat de coses existent mentre aquest els assegurés una quota de poder damunt la societat. Durant els anys vuitanta, la lluita entre ambdós sectors fou violentíssima. D’aquests anys és la publicació del famós llibre de Fèlix Sardà i Salvany, director de la “Revista Popular”, El liberalismo es pecado, que va comportar una gran polèmica i que va forçar una intervenció vaticana per posar-hi pau. De fet, la Santa Seu hagué d’intervenir sovint i fruit d’això s’han d’entendre encícliques com la Cum Multa, del 1882, que intentava posar fi a les divisions dels catòlics espanyols. El bisbe de la Seu d’Urgell, Salvador Casañas, fou un dels abanderats de l’integrisme, posició que va abandonar a partir dels anys noranta un cop comprovat que aquesta opció era cada vegada més mal vista des de Roma. De fet, en escindir-se dels carlins el 1888, les posicions integristes es veieren molt tocades.
El bisbe J. Morgades rebut a Vic, 1882, col·l. part.
R.M.
Els anys de la Restauració, a més, van suposar una entesa cada vegada més estreta entre les classes dirigents, l’Estat i l’Església, que necessitaven per tirar endavant el règim polític constituït. Aquesta aliança era necessària per a preservar el seu domini davant dels possibles perills que l’obrerisme i el republicanisme, per un cantó, i el carlisme, per l’altre, els podien comportar. L’Església en va obtenir com a contrapartida un marc legal cada vegada més favorable als seus interessos i una aportació de diners gens menyspreable. Aquest fet va permetre el gradual desenvolupament i la influència dels ordes religiosos, sobretot a les ciutats catalanes, dedicats majoritàriament a l’educació de les classes urbanes i riques. El món obrer s’havia anat allunyant de l’Església per la poca comprensió que aquesta havia tingut del fenomen industrialitzador i de les conseqüències socials que comportava. Les reivindicacions obreres eren considerades corrompudes per la influència de grups conspiratius maçons i socialistes que volien acabar amb la influència de la religió davant la societat. L’anticlericalisme que havien mostrat les classes populars ciutadanes al llarg del segle XIX pesava molt en la justificació d’aquesta visió. El Papat no abordà la situació del món obrer fins el 1891 que publicà l’encíclica Rerum Novarum, que es va anar imposant malgrat que un bon nombre de bisbes espanyols no l’acceptaren d’entrada. El bisbe Josep Morgades va ser un dels primers a difondre-la a Catalunya.
El marc de la Restauració va significar, també, per a l’Església catalana, endegar un procés de regeneració espiritual, que volia dir, alhora, de control polític. Seguint les directrius vaticanes, van créixer les institucions religioses, les associacions de tot tipus i les pràctiques devocionals. Entre elles, cal destacar la devoció al Sagrat Cor de Jesús, a la Sagrada Família o el rés del Rosari. A més, van proliferar les peregrinacions arreu del país i augmentaren les missions populars.
Dins d’aquest procés regenerador i de mobilització devocional de la població s’entenen fenòmens com la creació del Montserrat modern, arran de les festes del Mil·lenari, i la coronació de la Mare de Déu bruna com a patrona de Catalunya, en els anys 1880-81. En aquest procés ja es veien les vinculacions entre l’Església i la Renaixença. La proliferació dels trets religiosos és evident en les formes i els continguts d’aquest moviment literari que té en la publicació “La Veu del Montserrat” la mostra més palpable. I aquesta relació es pot tornar a veure clarament amb fets com la restauració del monestir de Ripoll, acabat el 1893.
Això enllaça amb l’adopció del regionalisme per part d’una minoria d’eclesiàstics, com a estratègia per continuar tenint un pes en la societat, per no perdre el control de la població i d’unes classes dominants conservadores, que anaven apostant per aquest regionalisme davant l’evidència de la crisi del sistema polític espanyol de final de segle. Josep Torras i Bages, bisbe de Vic des del 1899, va ser la personalitat més emblemàtica d’aquesta opció. A La Tradició catalana (1892) ja havia plantejat un discurs pairalista i tradicionalista, situant-se al marge de la polèmica entre els integristes i els mestissos. A més, tot i ser molt crític amb l’Estat liberal de la Restauració, no es presentava com una alternativa al sistema, com era el cas de l’absolutisme carlí. S’emmotllava perfectament en els paràmetres polítics que la burgesia conservadora regionalista catalana volia imposar i representava un atractiu popular indubtable en certes zones de Catalunya, predominantment a la Muntanya catalana, de gran tradició carlina. Sens dubte, va esdevenir el model més reeixit de regeneracionisme cristià i catalanista i un dels models de més èxit, a la llarga, d’influència eclesiàstica damunt la societat catalana.
L’adopció d’aquesta via regionalista anava acompanyada de l’inici d’una pastoral catalana. En aquest sentit van ser il·lustratives les pastorals del bisbe de Barcelona, Josep Morgades, escrites el 1900, sobre la predicació en llengua catalana. Aquestes pastorals encengueren els ànims de la classe política espanyola i foren un motiu de controvèrsia entre el Prelat i el Vaticà que, empès per la monarquia espanyola, no veia amb bons ulls aquest gradual viratge regionalista d’alguns membres de l’Església catalana. Aquesta catalanització fou un xic diferent de la que emprengué el pare Claret, que sermonejava i escrivia en l’única llengua entenedora pel poble, però que representava l’Església de Pius IX.
No s’ha d’oblidar, però, que personalitats importants de la jerarquia eclesiàstica no van voler saber res del català i que, en molts casos, foren uns agents importants d’espanyolització de l’Església catalana.