Diaris publicats a Barcelona. 1924.
El període 1900-14 és caracteritzat per la crisi de l’estructura periodística de la Restauració, i el del 1914 ençà, per la progressiva consolidació del periodisme de masses. Aquesta transformació va tenir un reflex en l’increment net del total de periòdics publicats a l’Estat espanyol: el seu nombre es va multiplicar per 5,2 entre el 1878 i el 1913. Com a conseqüència lògica, la relació periòdics/nombre d’habitants quedà profundament alterada: un periòdic per cada 43 742 habitants el 1877, un per cada 10 000 el 1920 i, finalment, un per cada 9 080 el 1920.
Des de Barcelona, sobretot, es feren paleses les desigualtats que caracteritzaren el pas del sistema periodístic de la Restauració a l’anomenat periodisme de masses. En molts indrets urbans de l’Estat espanyol, tota l’oferta periodística es reduïa a una sola publicació periòdica, que generalment no era ni tan sols diària. En canvi, a Barcelona es publicava l’any 1920 el 18,9% del total de periòdics de tot l’Estat. La ciutat comtal no sols ocupava el segon lloc de l’Estat en l’edició de periòdics, sinó que a més a més havia consolidat aquesta preeminència gràcies a l’increment de la premsa diària. Els deu diaris que Marí Carmen Garcia Nieto ha localitzat pel 1910 passaren a ser vint-i-cinc el 1924, segons la llista publicada per l’Associació de la Premsa Diària. El fet és remarcable des de diferents perspectives. Com a representatiu del conjunt català, aquest augment contrastà àmpliament amb l’evolució seguida a la resta d’Espanya, on el nombre de capçaleres diàries va retrocedir entre el 1913 i el 1920; també per la importància que els periòdics polítics mantingueren en el conjunt dels diaris barcelonins. Segons aquesta llista de l’Associació de la Premsa, els periòdics polítics constituïen el 1924 el 32% de la premsa barcelonina. Una presència important, sobretot si es compara amb el retrocés general que la premsa política i d’opinió experimentà a la resta de l’Estat durant els anys 1913-20. Així, si bé “La Vanguardia” era el diari considerat com a paradigma del nou periodisme de masses català, calia atribuir també un lloc important dins aquesta nova realitat periodística als periòdics polítics i d’opinió que havien sabut incrementar l’eficàcia i la modernització pròpia de la comunicació de masses. Un exemple clar n’és “La Veu de Catalunya”, el periòdic de la Lliga.
Aquesta publicació va veure la llum per primera vegada el 1878 com a setmanari literari i polític. El 1899 es convertí en diari i en fou director Enric Prat de la Riba. Des de llavors, el protagonisme assolit per aquest periòdic catalanista no es pot atribuir només al fet de ser el diari en català de més llarga vida (fins al gener del 1937), ni tampoc al seu alt tiratge (el 1913 era, pel nombre d’exemplars, el quart diari de Barcelona, després de “La Vanguardia”, “Las Noticias” i “La Publicidad”). De fet, allò que per damunt de tot destacà fou la capacitat mobilitzadora que, com a instrument del regionalisme catalanista, “La Veu” acomplí des del principi del segle XX. Impulsat per un grapat de joves catalanistes (entre d’altres, Prat de la Riba i Francesc Cambó) aspirava a convertir-se, com deia la capçalera del diari, en “la veu” de la societat catalana per a transformar-la promovent una veritable cultura cívica. Lògicament, el periòdic havia de ser un instrument al servei d’aquest projecte polític. Per això, incorporà política, cultura, informació i fins i tot publicitat com a síntesi renovadora entre tradició i futur, entre el vell i el nou de la societat catalana.
Llegint “La Veu de Catalunya”, s.d.
MASMM / R.M.
No és difícil trobar un intent de teorització noucentista d’aquesta realitat periodística. Entre d’altres fou difosa en la petita monografia pòstuma Com és fet un diari, de l’escriptor, periodista i dramaturg Josep Morató i Grau, que va ser director de la revista juvenil “En Patufet” i redactor en cap de “La Veu de Catalunya” quan li sobrevingué la mort l’any 1918. En l’opuscle que edità el mateix any la Biblioteca Minerva del Consell de Pedagogia de la diputació de Barcelona —”el primer intent reeixit d’enciclopèdia popular a la Catalunya noucentista”—, Morató va definir el periodisme modern en dos vessants. En el primer, va historiar els orígens de la premsa política i l’important paper que aquesta havia anat assolint fins a esdevenir una mena de “poder a part de l’estat”, consolidat des dels temps de la Revolució Francesa. Des d’aquesta perspectiva, la del poder polític, Morató definí el periodisme català com “l’escrit en la nostra llengua o sigui el que fou creat per les necessitats de la renaixença de l’esperit nacional de Catalunya”. El periodisme català era per a Morató el que, des del mateix segle XX, podia “[relligar-se] als grans cronistes medievals que vivien la història i la perpetuaven en grans infolis”: la crònica del rei En Jaume, en les de Pere III i Pere IV i en la de Ramon Muntaner, veritables monuments de la nostra literatura”. Però Morató anà encara més enllà per a definir les virtuals capacitats del vertader periodisme català. En paraules textuals: “En Muntaner, com ho demostra la seva escriptura viva, nerviosa, noblement apassionada, d’home que escriu a la vegada amb la febre de donar forma literària a allò que ha vist i amb l’afany vehement d’encomanar als altres la seva concepció política […] nat als nostres dies hauria estat, ben segur, el director d’un gran diari nacional català”.
En el segon vessant, el d’un discurs periodístic plenament professional, Morató exterioritzà la preocupació pel funcionament tècnic i l’estructuració interna del periòdic, per l’equilibri entre la redacció, l’administració i la impremta. En una paraula, per “la necessitat absoluta d’una perfecta intel·ligència i una gran facilitat de comunicació entre els elements directius del diari”.
En resum, Com és fet un diari és una peça eloqüent, però rara. Josep Maria Casasús ha insistit en l’escassa tradició que tingué a Catalunya el discurs teòric sobre premsa. Per contra, sí que estava molt arrelada la convicció que la premsa podia ser un instrument idoni de mobilització política.