El mallorquinisme

Entre el 1900 i el 1930 es desenvolupà a Mallorca un moviment político-cultural de defensa de la cultura pròpia, centrada sobretot en la llengua catalana. Sorgiren algunes propostes econòmiques, i també intents més o menys reeixits de formar organitzacions polítiques. Al capdavall, però, la implantació social va ser un fracàs. Tot i això, i des d’una perspectiva històrica, és evident que fou en aquest context històric que van néixer les primeres formulacions teòriques del mallorquinisme polític. La situació de la societat mallorquina al començament de segle era preocupant després de diverses crisis econòmiques i la pèrdua dels mercats colonials; el desastre del 98 obrí els ulls sobre la farsa parlamentària del joc de partits de torn i el centralisme.

És així com va sorgir una primera generació d’homes preocupats pels problemes que afectaven Mallorca i que pensaven que la solució passava pel recobrament de la pròpia personalitat i l’assumpció dels reptes del futur de cara a aconseguir una societat moderna i una economia menys dependent. Es tractava d’acabar amb la incultura i el provincianisme i que fossin les classes dirigents de Mallorca les primeres a donar l’empenta. Els homes d’aquesta primera generació estaven influïts, com a bons modernistes, per les idees europees de més enllà dels Pirineus. Miquel dels Sants Oliver i Tolrà n’era el mentor i en destacaren personatges com Gabriel Alomar i Vilallonga o Joan Torrendell. També hi col·laboraren republicans com Lluís Martí o Benet Pons i Fàbregues.

No partien, però, del no-res. L’aportació mallorquina al moviment de la Renaixença havia estat important, però no havia passat gairebé de la literatura. Ara, Miquel dels Sants Oliver parlava per primera vegada des del diari “La Almudaina”, que dirigia, de promoure la indústria dels viatgers a Mallorca. Tots els altres, des d’aquest diari o des de diferents publicacions (“La Región”, “La Veu de Mallorca”, etc.) es feren ressò d’aquestes idees i d’altres, com ara el concert econòmic o el port franc i l’autonomia municipal. Foren influïts per un conjunt d’aportacions ideològiques tan diverses com les de Joan Maragall i Gorina, Josep Torras i Bages o Enric Prat de la Riba. Però la conjuntura no va ser favorable, i ben aviat el grup polític dirigent al cap del qual hi havia Antoni Maura (president del Consell de Ministres en diverses ocasions) tornà les coses al seu lloc, i en poc temps la majoria d’aquests homes emigraren a Barcelona desil·lusionats.

Mossèn M. Costa i Llobera, s.d.

AB

Aleshores va començar a sortir a la llum un altre grup de mallorquinistes, aquesta vegada amb una ideologia més tancada, més ruralitzant, propera al catolicisme. Un grup de gent al voltant, en un primer moment, de l’Església de Mallorca i molts d’ells coneguts literats del noucentisme ara triomfant. Així, mossèn Antoni Maria Alcover (que hi trencà el 1918), i els poetes Joan Alcover i mossèn Costa i Llobera. Però sobretot hi havia Miquel Ramon Ferrà i Juan i, a partir del 1917, Joan Estelrich i Artigues (el gran organitzador), Guillem Forteza i Pinya (el dirigent polític que el 1923 s’apuntà al Partit Liberal de Joan March —anomenat en Verga— decebut per la desfeta del Centre Regionalista i cridat per l’oferta balearista de Lluís Alemany), Joan Pons i Marquès, i Guillem Colom i Ferrà, entre d’altres. El període d’actuació d’aquests fou molt més llarg: tingué un primer moment (del 1906 al 1909), que abraçà des de la creació de la revista “Mitjorn”, el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, la fundació de la Solidaritat Catalana, fins als fets de la Setmana Tràgica a Catalunya, que representà el final d’aquesta primera etapa. Cal destacar la presentació d’una candidatura regionalista al districte primer de Palma, anomenada l’Espurna, que fracassà i que fou promoguda per homes com Lluís Martí o mossèn Alcover.

Una segona època va ser la de la fundació de “La Veu de Mallorca” (per segona vegada) i el Centre Regionalista el 1917, que agrupà gent com Guillem Forteza, Joan Estelrich, Joan Pons i Marquès o Miquel Ferrà. La seva tasca s’adreçà a la defensa del dret foral, la llengua i, sobretot, la consecució d’un estatut d’autonomia (cal recordar el llibre de Guillem Forteza Pel Ressorgiment polític de Mallorca, on es feia una proposta sobre això) a través de la divulgació d’aquestes idees entre d’altres grups polítics que volguessin fer-se-les seves. La conjuntura internacional (desintegració dels imperis austro-hongarès, otomà i rus), els problemes polítics de la llarga crisi de la Restauració espanyola, com també els problemes de subsistències causats pel bloqueig durant la Gran Guerra, havien generat un ambient polític força exaltat.

Aquest primer mallorquinisme tingué unes connotacions clarament i majoritàriament catalanistes en el sentit d’entendre que les arrels culturals de Mallorca es trobaven dins la història comuna començada el 1229. Tot i això, els mateixos mallorquinistes també tenien clar que la situació de Mallorca no era la mateixa que la de Catalunya i que, per tant, calia una estructuració política pròpia sense defugir una possible articulació amb forces polítiques catalanes, que en aquests primers temps eren, de fet, la Lliga Regionalista de Francesc Cambó.

D’altra banda, el mallorquinisme polític dels seguidors de l’Escola Mallorquina encara estava molt imbuït d’un culturalisme allunyat del poble. Així mateix, els mallorquins es trobaven dins una estructura caciquista centralista gairebé impossible de superar i que funcionà a la perfecció (primer amb Antoni Maura i després amb Joan March). En aquesta època el que realment s’imposà va ser la cultura de les classes dominants, que feien costat al centralisme i l’espanyolisme, amb el qual tenien comunitat d’interessos.

En definitiva, durant el primer terç del segle XX no hi hagué cap intent polític de caire nacionalista que arribés a consolidar-se. No hi hagué tampoc cap càrrec electe dins les llistes de formacions mallorquinistes. Calgué esperar, i encara migradament, l’arribada de la Segona República. Mentrestant, només hi hagué l’Associació per la Cultura de Mallorca, entre el 1923 i el 1936, on col·laboraren els homes abans esmentats, els quals l’any 1930 fundaren el Centre Autonomista. Aquest es fusionà amb el Partit Regionalista format per ex-mauristes, i va dependre de la Lliga de Francesc Cambó. També hi figuraren homes allunyats políticament d’aquest, com els republicans Emili Darder i Cànaves, Pere Oliver i Domenge o Francesc de Sales i Aguiló. L’Associació publicà la revista “La Nostra Terra” des del 1928, en la qual es van publicar articles de tota mena al costat d’anàlisis teòriques del mallorquinisme.

En aquests anys, el mallorquinisme polític fou la ideologia política dels regionalistes. D’altres sectors polítics com els republicans federals i els carlistes també l’assumiren, però en canvi els socialistes no el veieren amb bons ulls, i els conservadors i els liberals, els cacics en definitiva, hi estaven completament en contra.