Gran Casino, dit el “casino dels senyors”, Terrassa, L. Muncunill, 1923.
La instal·lació del vapor com a energia de producció industrial l’any 1833 va ser l’inici de la transformació en profunditat de l’estructura productiva de Terrassa. Una classe social de procedència agrària va utilitzar l’acumulació de capital per a organitzar i gestionar el procés d’industrialització de la ciutat. La mentalitat d’aquesta nova classe dirigent urbana va mantenir molts dels seus trets, i l’endogàmia en el control de les fàbriques i en els càrrecs institucionals fou el sistema de govern de l’aparell productiu.La necessària creació d’organismes paral·lels per a garantir el bon funcionament de la nova activitat de la ciutat (teixits i maquinària tèxtil) va motivar l’aparició de l’Institut Industrial (1873), de l’Escola Industrial (1902), la Cambra de Comerç (1886) i la Caixa d’Estalvis (1887). A una altra escala van aparèixer agrupacions de tota mena que vertebraren el nou teixit social i li donaren diferents sentits segons els interessos de classe que representessin. Terrassa s’omplí de teatres, corals i ateneus de diferent sentit cultural i polític, mentre que les successives vagues obreres entre el 1902 i el 1916 marcaren el grau de tensió amb el qual el capitalisme industrial avançà.
Els casinos foren un més d’aquests mecanismes (allà els viatjants de comerç acabaven de tancar contractes amb els compradors de productes tèxtils) que aparegueren a la ciutat a partir del 1860, en què es fundà el casino del Comerç. Fonamentalment famosos pels balls i concerts que se celebraven en amplis salons i jardins, eren també lloc de tertúlia, joc i altres activitats de caire social. El Gran Casino de Terrassa, anomenat “el casino dels senyors”, es va crear el 1920 i provenia de la dissidència d’un grup de socis d’un altre casino —el Círculo Egarense— en negar-se a acceptar la catalanització del nom i les activitats. La seu de la nova institució s’encarregà a l’arquitecte Lluís Muncunill i fou inaugurada el 1923.
Pensat ja amb la idea de celebrar-hi trobades de la gent benestant de la ciutat, exhibí a l’interior un monumental espai a doble alçada sostingut per columnes clàssiques que emmarcava els principals actes socials. S’integrà sense problemes a la trama urbana en plantejar-se la façana com una superposició de plantes acabada amb una galeria i una cornisa, que donava al conjunt un aspecte classicitzant, d’acord amb les modes noucentistes del temps.