Alguns dels afectats durant el judici del cas de la secta dels Nens de Déu, Barcelona, 14-6-1993.
R. Solà / AVUI
No hi ha consens social, ni tan sols entre els experts, entorn de la bondat o malvolença de la tasca que duen a terme els grups sectaris. Anant més lluny, podem dir que el consens es fa difícil a l’hora de determinar què cal considerar com a secta, quins grups o associacions mereixen aquesta denominació i fíns a quin punt una determinada coacció o pressió exercida sobre les persones cal considerar-la amb els paràmetres del sectarisme. I, per a acabar-ho d’adobar, hi ha pressions socials mediàtiques, nascudes de l’autoritat o dels col·lectius de familiars amb membres que han abandonat la llar per integrar-se en una secta, que fan una vertadera militància i esdevenen gairebé un grup sectari contra les sectes. La confusió està perfectament servida.
El que passa és que el mot “secta” i els seus derivats tenen unes connotacions carregades de demonització i de perillositat, fins al punt que s’empren com si es tractés d’un insult. Cal valorar també el paper representat pels poders mediàtics que, com a bona caixa de ressonància, tenen una influència transcendental a l’hora d’intensificar o agreujar aquesta imatge desqualificada i desqualificadora de les sectes, fent referència als episodis sensacionalistes en els quals es posa en perill la mateixa vida de les persones addictes i elaborant reality shows centrats en testimonis de persones implicades en processos sectaris. La representació social del fenomen de les sectes gira entorn de la seva perillositat i de les seves contradiccions implícites i explícites. El discurs dominant acaba solidificant i donant consistència a la lectura única i indiscutible del món sectari com a quelcom d’intrínsecament dolent i perillós.
Què cal pensar-ne? Com es pot trobar una mínima equanimitat analítica que faci veure les sectes com el que són més enllà de la pressió social que se situa en la desqualificació externa o l’elogi apassionat intern dels adeptes sense una autocrítica mínimament racional?
Des del vessant positiu, les sectes suposen un enquadrament de les persones a través del qual s’han articulat camins de fugida, d’evasió, d’autorealització personal i de reconstrucció d’una identitat personal o social viscuda d’una manera problemàtica en la vida quotidiana des del moment que el context d’integració no permet l’expansió en funció de les pròpies apetències i desigs. En aquest sentit, les sectes responen a una concreta explosió de necessitats generada per una societat normativa, absorbent, regulada i cohesionada en ella mateixa.
Des del vessant negatiu, lectura certament dominant, les sectes són esclavitzadores, destructives de la personalitat, generadores de marginació social, mitjançant l’ús d’uns mètodes exclusivistes encarregats de garantir fidelitats absolutes i irracionals al servei i aprofitament d’uns quants. Des d’aquesta lectura, les sectes són essencialment perilloses i contribueixen a construir un Quart Món desvalgut, oprimit, autonegat i esclau.
Acusats en el judici a la secta CEIS, Barcelona, 13-2-1990.
Robert / AVUI
Amb una periodicitat que no va més enllà d’un mes, a Catalunya s’estima que són més de cinquanta mil les persones que es fan ressò de convocatòries públiques per a assistir a conferències, actes, trobades, pràctiques esotèriques o sanitàries, o altres activitats darrere les quals hi ha un grup que es vol fer conèixer per tal de divulgar un determinat missatge. Això revela que no són pas poques les persones que necessiten suport psicosocial davant la irracionalitat i les contradiccions que implica viure en les societats avançades i que, en la seva recerca de sortides, s’exposen a rebre el que sigui amb l’única condició que respongui alternativament i de manera contrastada a les formes de viure actuals. Aquesta constatació no autoritza a qualificar aquests actes com a produïts per un grup sectari, però sí que hi ha fonament per a pensar que es tracta de propostes que, no solament en el corpus de les creences, sinó també de les pràctiques, provenen de grups que pretenen anar més enllà de les creences i de les pràctiques.
El món social d’avui dia, que es correspon amb un sistema capitalista avançat, és tanmateix ben contradictori. Si, d’una banda, es té la impressió que s’està produint una notable caiguda de valors per causa de l’imperi paradigmàtic del mercat (tot és objecte de transacció, de compravenda i de negociació) imposat pel sistema socioeconòmic dominant, de l’altra hi ha una oferta persistent i continuada de paradisos on la fugida és possible i on les solucions són donades per elles mateixes amb la sortida fàcil i segura als problemes reals d’aquest sistema que sobrevalora unes situacions concretes i en subestima deliberadament unes altres.
L’oferta actual en aquest sentit, des de la religiositat o des de la societat civil, és complexa i extraordinàriament variada. La pressió social troba així una sortida a condició d’acceptar uns postulats dogmàtics que expliquen el perquè de les coses, una subjecció sistemàtica a una conducta i una determinada forma de vida. És la taula de salvació que moltes persones troben per mitjà de l’esoterisme, de la recerca de l’equilibri personal i de la construcció mítica del seu propi ideal personal. En un món confús i contradictori, la recerca de seguretats serà la cotilla necessària per a poder sobreviure i realitzar-se personalment. El grup sectari o que disposa de mètodes sectaris de contenció de l’angoixa esdevé l’ideal al qual val la pena lliurar-se en cos i ànima. En l’estudi sobre les sectes a Catalunya publicat l’any 1994 per l’AIS/CROAS es fa palès que unes 19 000 persones assisteixen habitualment a sessions sectàries públiques a les ciutats de Barcelona, Tarragona i Mataró
Però, entre la gran multiplicitat de paradisos socials que donen via lliure a les persones en aquesta necessitat de fugida, n’hi ha que permeten facilitar adequadament l’expansió de la persona i n’hi d’altres que són vertaderament esclavitzants. Des de fora es fa difícil distingir entre els que són veritablement alliberadors i aquells que aparenten facilitar una promesa tot encobrint una trampa.
Darrere d’alguns d’aquests paradisos (tampoc no és qüestió de demonitzar les sectes indiscriminadament), s’hi amaguen interessos que acaben explotant i sotmetent les persones a unes servituds despersonalitzadores i coaccionadores; en el fons, es tracta de grups o moviments que s’inscriuen perfectament en el context d’un sistema socioeconòmic en el qual el lucre és la llei i en què els interessos de mercat passen per davant de tot. Hi ha qui s’enriqueix a partir de la bona voluntat dels adeptes legitimant la seves veritables intencions darrere de l’ideal obertament proclamat. I tot plegat està perfectament construït a partir d’una coherència en les coordenades superestructurals (creences, conviccions) que amaguen una infraestructura massa sovint inconfessable.
Les sectes que hi ha a Catalunya, autòctones o importades de països estrangers, quan es mouen en aquesta duplicitat d’intencions, poden generar greus problemes en els adeptes: donen una imatge dicotòmica exclusivista del món (l’error, la dolenteria, la condemna és en els altres), redueixen deliberadament el món de relacions de les persones (només amb els iguals de dintre del grup), condueixen a pràctiques biològiques o psicològiques obligades i dominants (conductes sexuals, règims alimentaris, meditacions exigents, sentiments gratuïts de culpabilitat, disminució de la capacitat crítica de la pròpia realitat), orienten entorn de les lectures (només les generades pel grup), etc. En l’estudi anteriorment esmentat, es va treballar sobre 50 grups que actuen a Catalunya. Malgrat les dificultats que suposa una quantificació, es va poder arribar a calcular per al 1991 la quantitat de 35 400 adeptes a casa nostra; des dels grups petits de menys de 10 persones fins als que tenen més de 1 000 membres.
Les persones que, portades per la recerca d’un món més coherent i menys opressiu, acaben refugiant-se en els grups sectaris, es poden trobar amb sorpreses. De fet, s’hi van acollir voluntàriament, però poden acabar essent-ne presoneres i tiranitzades de manera inconscient per un nou tipus d’opressió i de subjugació que disminueix sensiblement la seva capacitat humana de resposta. Dit d’una altra manera, poden acabar engruixint una altra esfera d’aquest Quart Món de Catalunya.
De manera innocent i sota una expressa manifestació de la seva voluntat de pertinença, el món de les sectes acaba constituint un sector a part. No solament des d’una perspectiva de segregació social, sinó des de la que suposa un cert grau de rebuig social, de menyspreu col·lectiu, de ser en aquest món i, de fet, de no ser-hi plenament. Un Quart Món que no solament qüestiona la bondat del sistema actual sinó que empeny les persones a trobar taules de salvació que, en darrer terme, encobreixen un engany que, encara que aparentment és satisfactori, acaba destruint-los les pròpies capacitats.