Els complexos avatars del valencianisme

A mitjan dècada dels noranta, semblava que el valencianisme travessava una situació d’estancament més que no pas d’estabilitat. El valencianisme polític —aglutinat al voltant d’Unitat del Poble Valencià— va ser incapaç de superar les seues tradicionals limitacions de vot, que la barrera electoral del 5% empitjorava. Pel que fa al valencianisme cultural, tampoc no semblava trobar-se en situació de creixement. En gran mesura, aquest s’organitzava al voltant de la defensa de la llengua, si bé la traducció des d’aquest moviment fins a l’esfera política no era ni de bon tros automàtica. Alguns partits de l’esquerra havien assumit el llegat del valencianisme cultural pel que fa a la llengua, però la seua incorporació d’elements del valencianisme polític pràcticament es reduïa a una funció simbòlica de la qüestió lingüística. D’altra banda, el balanç de vora quinze anys de política de normalització lingüística no era menys ambivalent, amb un avançament de la presència pública de la llengua molt limitat (amb presència sobretot en l’ensenyament i amb moltes limitacions pel que fa a l’administració autonòmica). Aquestes dificultats en la normalització lingüística, en definitiva, representaven un llast pesant per al desenvolupament d’un nacionalisme polític d’arrel fusteriana que havia fet de la llengua la base del seu projecte nacional.

A eixe context va vindre a afegir-se el resultat de les eleccions autonòmiques del 1995, quan el Partit Popular (PP) va guanyar les eleccions i acabà amb l’hegemonia del Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) des del 1982, i inicià una trajectòria que també va incloure les eleccions autonòmiques del 2007. Al seu torn, els resultats electorals del nacionalisme valencià van ser molt limitats, i, per tant, aquesta opció política va quedar fora del Parlament autonòmic. La clau per a formar govern, a més, es trobava en mans d’Unió Valenciana (UV), una força política regionalista i anticatalanista. Amb eixe escenari, la situació per al valencianisme polític i per al valencianisme cultural resultava molt complexa. D’entrada, bona part de les plataformes culturals bastides amb suport institucional previ van ser desmantellades o marginades, i la defensa de la llengua, a més, va minvar. Amb tot, la presència del regionalisme anticatalanista al Govern no es va traduir en un canvi del model lingüístic. Per exemple, les competències en matèria d’educació (i, per tant, el model de llengua) no van quedar en mans d’UV. Resulta ben esperpèntic constatar que el model de llengua adoptat pel Govern valencià depenia de l’adscripció política de cada Conselleria. Però, en realitat, la conseqüència més destacable pel que fa a la llengua va ser l’aturada del creixement de l’ensenyament del valencià i en valencià, per discutible que fos en els anys previs, i que va restar com una qüestió secundària en l’acció de govern.

Però l’evolució del valencianisme en aquestos anys no va quedar aturada, per complexa que fora la seua situació. Pel que fa al nivell ideològic, anà guanyant força l’acceptació d’alguns dels plantejaments que, en anys previs, s’havien anomenat Tercera Via. Malgrat l’oposició inicial, el tronc central del nacionalisme valencià semblà mostrarse partidari d’acceptar com a marc nacional el territori del País Valencià.

Es tractava d’una rectificació o d’un replantejament de la tradició d’arrel fusteriana i de la centralitat (almenys teòrica més que no en la praxi política) de la proposta dels Països Catalans. Això no implicava en cap cas l’afebliment de la solidaritat cultural de les terres de parla catalana. Es tractava d’un ajustament respecte de la realitat social i la política valenciana, en què l’omnipresència de la identitat regional s’havia mostrat sovint hostil a tota vinculació política i cultural amb Catalunya. Va resultar molt significativa la publicació, el 1996, de l’obra Sobre la nació dels valencians de Joan Francesc Mira, un dels intel·lectuals més destacats del panorama del nacionalisme. Certament, aquesta deriva no va ser acceptada per tots els sectors del valencianisme polític ni cultural, però va acabar essent la posició majoritària al si del principal partit. L’any 2000, la Unió del Poble Valencià (UPV), amb la reunificació d’alguns sectors escindits en anys previs com el Partit Valencià Nacionalista, es refundà en el Bloc Nacionalista Valencià (BNV). En la definició ideològica del partit, quedava assumida la revisió de les propostes del nacionalisme fusterià. Fora per això o no, el nacionalisme valencià va mostrar un lent però constant creixement electoral, que el va portar vora el 4,9% el 2003, resultat que el va deixar de nou a les portes del Parlament, i on, potser, les indefinicions i erràtiques estratègies han perdurat. En l’àmbit municipal, es consolidava com a quarta o tercera força política, amb una important presència en determinades comarques com la Plana, la Safor, la Ribera o les Marines, però amb resultats molt baixos a les ciutats de València i Alacant. Al si de l’espai magmàtic del valencianisme cultural, les coses es van moure en paral·lel, però no de manera coincident. Des del 1995, en vigílies de les eleccions, es va formar el Bloc de Progrés Jaume I, una plataforma cívica (però amb connexions partidistes) que va protagonitzar una reactivació de la mobilització social i al carrer. Aquest darrer, un element clau en la formació des de la transició de la cultura política nacionalista, havia quedat esmorteït en anys previs (com a la diada alternativa del 25 d’abril). Acció Cultural del País Valencià era una de les peces centrals de la plataforma, però l’activitat d’aquest moviment no sempre va mostrar sintonia amb l’evolució del nacionalisme polític valencià i, de fet, hi hagué moments de gran allunyament. Tot plegat va contribuir que, per més d’una dècada, el nacionalisme polític quedara una mica abandonat a les seues forces, mentre que el valencianisme cultural, movent-se en un escenari de traducció política distint, majoritàriament en el PSPV-PSOE, però també en Esquerra Unida, semblava alçar-se com a guardià del purisme.

D’altra banda, cal destacar la tasca de les universitats públiques. La més gran, la Universitat de València, ha donat suport a activitats de signe molt divers del valencianisme cultural, i també a moviments com Escola Valenciana, vinculats a l’ensenyament de la llengua. Així mateix cal destacar la floració editorial valenciana dels darrers quinze anys. Ahí és on, en definitiva, sembla radicar el llegat més sòlid del valencianisme cultural.

Independentment d’aquesta evolució, des del 1997 s’estaven assentant les bases per a una possible pacificació del conflicte normatiu pel que fa a la llengua. La clau de volta de tot plegat va ser la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El procés va ser lent i no culminà fins al 2001. Un cop eliminada UV de l’escenari polític després de les eleccions del 1999, fagocitada pel PP, el Govern d’Eduardo Zaplana va procedir a un pacte en què la participació del president Jordi Pujol va ser clau. Composta per vint-i-un membres escollits entre els dos partits majoritaris valencians, la majoria dels membres triats no eren secessionistes, cosa que ha permès l’adopció de resolucions i mesures, sovint extravagants, però que, de facto, apunten cap a la unitat de la llengua.

La creació de l’Acadèmia va alçar nombroses suspicàcies tant entre sectors universitaris i de l’esquerra com entre els secessionistes més abrandats. A més, l’actuació del Govern valencià ha estat plena de contrasentits. Especialment a partir del 2003, quan la pèrdua de les eleccions generals va portar a una insospitada recuperació per part del Govern de Francesc Camps de la retòrica anticatalanista més dura, centrada en aspectes com el transvasament de l’Ebre, però on la qüestió lingüística s’alçava de nou com a espantall. Així mateix, la neutralització política del regionalisme anticatalanista s’ha acompanyat pel Govern valencià de nombroses ajudes econòmiques a institucions com Lo Rat Penat o la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, bastions del secessionisme. La temptació a l’intervencionisme en els afers de l’Acadèmia ha estat, a més, una constant. Amb tot, i si bé és possible que parlar de pacificació siga excessiu, l’Acadèmia Valenciana s’ha convertit en una possibilitat de futur per a neutralitzar el dramàtic conflicte sobre la llengua dels valencians. En tot cas, continua pendent el gran problema del foment social de l’ús de la llengua, una qüestió del tot marginal per al Govern dretà.

Un darrer element central ha estat la reforma de l’Estatut d’Autonomia valencià el 2006, resultat de l’acord entre el PP i el PSPV-PSOE, en el context de la tramitació de l’Estatut català i que ha comptat amb l’oposició del nacionalisme valencià, entre altres coses pel seu tractament de la qüestió simbòlica, del finançament i per no rebaixar la barrera del 5% electoral. Les eleccions autonòmiques del 2007, finalment, van comportar que el BNV es presentara en coalició amb Esquerra Unida, la qual cosa li va permetre obtindre dos escons al Parlament Valencià, tot i que els resultats globals (tampoc a les municipals) no van ser del tot satisfactoris. La resta de forces polítiques nacionalistes (com ara Esquerra Republicana del País Valencià) obtingueren resultats purament testimonials.

El balanç final mostra una dècada políticament molt complexa, en la qual la presència del nacionalisme valencià no ha deixat de ser ni marginal ni constant, mentre que el valencianisme cultural mostra tant signes de vitalitat com d’estancament. Així mateix, la substitució lingüística sembla consolidar-se, a l’hora que s’han incorporat generacions completes d’estudiants a la normalització lingüística. La clau de volta continua essent, però, que per a la majoria dels valencians la seua identitat està còmodament definida com a identitat regional en el marc espanyol, i el marc estatutari n’és la prova. La desitjable pacificació del conflicte lingüístic/identitari podria, potser, redefinir les coses.