L'armament i les tècniques militars

Teories sobre l’origen de la guerra

Què és la guerra? Quin concepte en tenim, d’una guerra? De teories sobre el seu origen, no en falten. Totes elles contenen elements interessants que poden ajudar a esbossar la definició d’aquest assot social que des de sempre ha afligit la humanitat. Potser, vist en termes generals, es pot estar d’acord amb l’afirmació de l’antropòleg nord-americà Marvin Harris quan diu que “òbviament, la capacitat d’esdevenir agressius i de fer la guerra forma part de la naturalesa humana. Però la manera i el moment en què això té lloc són controlats per les nostres cultures, més que no pas pels nostres gens”. Harris, doncs, intenta desmuntar una idea molt estesa que entén la guerra com “l’organització i l’execució de l’homicidi entre grups enfrontats”, una concepció tan antiga com el mateix ésser humà. Així, la guerra no seria sinó “l’expressió col·lectiva d’un instint assassí que tenen tots els éssers humans”, instint que, des del punt de vista de la selecció natural, s’ha demostrat eficaç en la lluita per la conservació de l’espècie.

En canvi, segons altres interpretacions menys restrictives, la guerra és una invenció social antiquíssima, que té per objecte garantir el manteniment de la cohesió de grup. Per això, la presència, real o presumpta, d’un enemic exterior seria un bon mitjà per a estimular i fer créixer la solidaritat i el sentit de pertinença entre els membres de la comunitat, i assegurar alhora una projecció periòdica cap a l’exterior de l’agressivitat dels individus.

Una altra teoria més recent explica l’aparició i la difusió de la guerra entre les comunitats primitives com una reacció a la pressió demogràfica. En aquest cas, el conflicte armat, i amb ell la reestructuració amb fins bèl·lics de tota l’organització social, constituiria un instrument eficaç de salvaguarda i conservació de l’equilibri entre els recursos ambientals i la població humana.

Finalment, a més, hi ha qui explica la guerra com l’intent més ràpid i eficaç per part d’un grup d’aconseguir millorar les seves condicions econòmiques i d’incrementar el control sobre els recursos vitals mitjançant la submissió per la força d’altres grups veïns.

El naixement i l’afirmació de la infanteria pesant

Les armes dels primers soldats de la història eren en la pràctica les mateixes amb què els homes havien caçat els animals al llarg de milers d’anys. Durant molt de temps, les armes principals amb les quals les primeres civilitzacions del món antic mediterrani van aprendre a combatre van ser arcs i fletxes amb les puntes de pedra, llances de fusta, destrals, claves (garrots en forma de pera) i fones. Les tècniques militars emprades en aquest període també eren les mateixes a què es recorria per a vèncer els animals més perillosos. No existia ni l’entrenament col·lectiu ni les ordres de batalla. Després d’un intens llançament de projectils (fletxes, llances i pedres), si cap dels dos bàndols no es retirava, venia un confús cos a cos, el resultat del qual quasi sempre era decidit pel valor i la determinació d’uns pocs individus o bé pel nombre dels participants.

Amb la consolidació de la metal·lúrgia del bronze, van començar a aparèixer en alguns camps de batalla les armes i les armadures fetes amb aquest metall, però es tractava d’un privilegi reservat a poquíssims guerrers. En les narracions homèriques, només els herois més destacats disposaven d’aquest armament pesant, constituït per un casc, una cuirassa, un escut i gamberes (defensa per a les cames) metàl·liques, que asseguraven una bona protecció, i, per a l’atac, d’una espasa i una llança, també de metall, capaces de partir les armes més fràgils i els escuts de vímet dels altres soldats.

L’adopció dels carros de combat per part dels principals exèrcits del Pròxim Orient, al llarg del II mil·lenni aC, i l’aparició de les primeres tropes a cavall, al segle IX aC, no van canviar sensiblement aquest estat de coses. Eren rares les ocasions en què una càrrega de carros, molt vulnerables a les armes llancívoles i només utilitzables en terrenys particularment favorables, arribava a dispersar realment les files enemigues. La majoria de vegades aquests vehicles es feien servir com a plataformes mòbils des de les quals els millors guerrers podien llançar les seves javelines; després, ja des de terra, passaven a un cos a cos als punts més dèbils de la formació enemiga. Tot i que eren més ràpids i més flexibles que el carro de combat, els primers cossos de cavalleria dels principals exèrcits del món antic van ser durant molt de temps una arma subsidiària de la infanteria. La manca d’estreps i el caràcter rudimentari de les selles només permetien als guerrers a cavall efectuar accions de suport, basades en llançaments de projectils o bé en ràpides irrupcions en massa als punts més estratègics de la batalla, i després la lluita es prosseguia a peu.

A la primera meitat del I mil·lenni aC, a Grècia va tenir lloc un canvi que havia de transformar profundament la manera de combatre que fins aleshores havia predominat al món antic. El desenvolupament de l’economia i de la metal·lúrgia va fer possible que un gran nombre d’habitants de les ciutats gregues més riques es pogués dotar d’un armament pesant molt semblant en la seva composició al dels herois homèrics. Però, a diferència d’aquests, els opliti —que és com s’anomenaven aquests soldats armats de manera pesant— no lluitaven individualment, sinó que rebien entrenament per a entrar en combat en una formació compacta, anomenada falange. Els espartans van impulsar aquesta nova i particular formació de batalla, en la qual els soldats es disposaven en vuit fileres alineades i compactes, que es va convertir en la formació fonamental de tots els exèrcits grecs. L’armadura defensiva, juntament amb l’entrenament i la disciplina, feia que la falange pogués avançar ràpidament i en bloc contra les files enemigues, sense patir danys greus ni dispersar-se sota l’impacte de les armes llancívoles. Si l’exèrcit enemic també era grec, el xoc entre falanges es resolia en una prova de força i de resistència en la qual les dues formacions continuaven fent pressió l’una contra l’altra, fins que una trencava files i es retirava. Però si l’enemic era un exèrcit tradicional format per un cos d’infanteria lleugera, el recurs principal de la qual solien ser les armes llancívoles, la força de xoc de la falange, massissa i ordenada, quasi sempre es manifestava irresistible i decisiva. De fet, el trencament de la formació enemiga feia inevitable el col·lapse i la fuga de tot l’exèrcit, per nombrós que fos, com van demostrar sobradament les greus derrotes que els petits exèrcits grecs van infligir a les vastes armades perses, al segle V aC.

Irresistible com a força de xoc, la falange grega presentava, amb tot, limitacions gens insignificants. En efecte, el seu caràcter rígid i pesant impedia l’execució de maniobres altres que la càrrega endavant o el replegament defensiu en una posició determinada. Perseguir l’enemic en marxa era pràcticament impossible per a aquest tipus de formació. I també li era molt difícil protegir-se dels atacs als flancs. Els estrategs grecs eren ben conscients d’aquestes limitacions i en les batalles contra els perses sempre evitaven amb cura els terrenys on la cavalleria, els carros i la infanteria de l’enemic poguessin fer maniobres ràpides de replegament i d’encerclament de les falanges.

Així, les guerres perses van estimular, des del punt de vista militar, un procés de fusió de dues tradicions diferents. El Pròxim Orient va aprendre de Grècia la importància i l’ús de la infanteria pesant. Al seu torn, Grècia va aprendre dels perses l’ús de la infanteria lleugera i de la cavalleria com a suport de la falange. Amb tot, van ser Filip II de Macedònia i el seu fill Alexandre el Gran els qui van aconseguir fondre el millor de totes dues tradicions, amb la creació d’un exèrcit irresistible, capaç de combatre en tots els terrenys i contra enemics de tota mena, tan eficaç en la defensa com en l’atac. El nucli central de l’exèrcit macedoni sempre era la falange compacta dels opliti, encara més massissa i potent, però flanquejada per consistents cossos mòbils d’arquers, foners i infanteria lleugera, mentre les parts laterals i la rereguarda de la formació quedaven protegides per forts nuclis de cavalleria. Els successors d’Alexandre mai no van aconseguir igualar-ne la genialitat tàctica.

Al segle III aC, durant la guerra de Tàrent, la falange macedònia de Pirros, rei de l’Epir (regió al nord-oest de Grècia), es va enfrontar a tropes italianes amb una nova organització militar que era anomenada legió i que aviat seria adoptada per l’exèrcit romà. Com els opliti, els legionaris romans també posseïen armes defensives i ofensives pesants, i eren entrenats per a combatre en files ordenades i compactes. Però, en canvi, la seva formació de batalla no era constituïda per un sol bloc, sinó que s’articulava en un conjunt de maniples, que eren petites unitats igualment compactes. Cada legió comprenia trenta maniples, cadascun dels quals format per vuit files atapeïdes de soldats. Normalment, els maniples es disposaven en tres línies i s’alternaven de manera escacada, per tal de permetre la màxima elasticitat de maniobra en tot tipus de terreny. En efecte, podien ampliar o reduir la seva formació o fer maniobres ràpides revulsives, sense perdre la cohesió interna. Aquesta versatilitat tàctica es reflectia en l’armament típic del legionari, constituït per una espasa (gladium) curta però robusta, eficaç en el cos a cos, i per un parell de javelines (pilum), que s’utilitzaven tant d’arma llancívola en l’atac com en funció de defensa contra les envestides enemigues.

La tàctica ofensiva de les legions era relativament senzilla. Dels maniples es destacava una primera línia de soldats que carregava corrent fins a situar-se a una distància útil per al llançament de les javelines; immediatament després, els legionaris s’encaraven a l’enemic amb l’espasa. Si el primer atac no era decisiu, es formaven noves línies i es feien noves càrregues fins a la disgregació de la formació adversària. La tàctica romana substituïa l’única càrrega de disgregació massiva de la falange per una sèrie de xocs produïts en una ràpida successió, cadascun dels quals era precedit per un llançament de projectils ordenat i mortífer. Aquesta hàbil combinació de combat a distància i combat de proximitat va constituir un dels motius de la puixança i el predomini de l’exèrcit romà sobre totes les altres formacions militars. Amb tot, l’ordre de combat creat pels romans també tenia els seus punts dèbils. En efecte, un atac combinat als flancs de les seves files podia obligar els maniples a convergir i aglutinar-se cap al centre, cosa que els impedia maniobrar i no deixava que passessin reforços a la primera línia. Mancat de la flexibilitat interna que l’ordre obert li assegurava, l’exèrcit romà perdia bona part de la seva potència combativa. I això és el que va passar reiteradament durant la segona guerra Púnica, per obra de l’exèrcit cartaginès sota les ordres d’Anníbal. Les terribles desfetes de Trebia (218 aC), del llac Trasimè (217 aC) i de Cannes (216 aC) van constituir una lliçó important per als generals romans, que van aprendre no solament a aplicar la tàctica d’Anníbal de l’endarreriment del centre i de l’encerclament pels flancs, sinó també la importància de disposar d’una cavalleria forta per a contrarestar i repel·lir aquest tipus de maniobra. A partir d’aleshores les legions romanes van dominar pràcticament sense amenaces serioses tota la conca de la Mediterrània, i van haver de passar alguns segles abans que una nova tècnica de combat no comencés a contestar-ne el predomini.

L’època de la cavalleria

El 378 dC, a Adrianòpolis (Tràcia), l’exèrcit romà guiat per l’emperador Valent va patir una gran desfeta per obra dels visigots, l’exèrcit dels quals era format quasi enterament per guerrers a cavall armats amb llances i protegits per escuts i cotes de malla. Des del punt de vista estrictament militar, aquesta batalla va constituir una autèntica novetat. Anteriorment, havien estat nombroses les batalles en què la intervenció de la cavalleria s’havia mostrat decisiva en un enfrontament entre infanteries pesants. Però aquest era el primer cop que un exèrcit a cavall aconseguia desmembrar i anihilar una formació de legions menades correctament, a camp obert i sense l’ajut de tropes a peu.

Amb tot, l’esdeveniment no va determinar una transformació immediata en la manera de combatre. La infanteria pesant va continuar essent la base dels exèrcits romans, si bé la incorporació continuada de contingents mercenaris de bàrbars escassament disciplinats i preparats va fer cada cop més precària i difícil la pràctica de les complexes missions tàctiques de la legió. Per posar remei a aquesta decadència de la infanteria, els generals romans, a més d’anar incorporant contingents cada cop més nodrits de cavallers bàrbars als seus exèrcits, van adaptar gradualment les seves pròpies tàctiques i estratègies a la manera de combatre dels bàrbars. S’iniciava així, en el camp militar, l’època de la cavalleria, el predomini de la qual duraria més d’un mil·lenni.

Durant els primers segles subsegüents a la caiguda de l’imperi Romà d’Occident, mentre l’ús de la infanteria només sobrevivia en la pràctica en l’exèrcit bizantí, les innombrables batalles lliurades en terres europees van tenir els exèrcits de cavalleria com a protagonistes. En aquesta uniformitat aparent, van començar a destacar i a distingir-se amb claredat creixent dues concepcions tàctiques diferents. D’una banda, hi havia la tendència, que es remuntava als gots, al desenvolupament d’una cavalleria pesant plantejada com a força de xoc dirigida al desmembrament de les formacions enemigues mitjançant càrregues de grups compactes de llancers. De l’altra, hi havia la tradició, molt antiga, d’una cavalleria més lleugera i més ràpida, preferentment basada en l’ús de l’arc per al desgast a distància de l’enemic i de l’espasa per al posterior enfrontament cos a cos.

A l’Europa llatina va prevaler la concepció de la cavalleria com a força de xoc, i la introducció al segle VIII dC de la gambera metàl·lica va afavorir un desenvolupament molt més ràpid i estès de la cavalleria pesant. En efecte, l’ús de la gambera va reforçar notablement l’eficiència del guerrer a cavall, el qual gaudia per primer cop d’una sòlida posició a la sella. Manejar la llança i l’espasa sense tenir problemes d’equilibri va permetre als cavallers no solament donar cops amb més força i precisió, sinó també usar eficaçment un escut i dur una armadura metàl·lica completa per a protegir totes les parts del cos.

Als segles següents, les guerres feudals, contínues i innombrables, van estimular els cavallers europeus a desenvolupar al màxim les característiques del seu armament pesant, i es van dotar de llances, espases i maces cada vegada més potents i massisses, d’armadures cada cop més robustes i de cavalls expressament seleccionats pel seu volum i la seva resistència. D’aquesta manera, la cavalleria feudal va aconseguir una potència de xoc irresistible, que en la pràctica li va permetre no tan sols dominar absolutament els camps de batalla europeus sinó també constituir-se en una força molt temuda pels poderosos exèrcits musulmans.

Però es tractava d’una màquina bèl·lica extremament cara i d’extensió limitada. En una època en què bona part de les eines dels camperols i els artesans eren predominantment de fusta, la quantitat de metall necessària per a tot l’equip d’un cavaller requeria una inversió notable. I això sense tenir en compte el cavall de combat, encara més car, i l’equip de l’indispensable escuder, amb la seva cavalcadura i les despeses de manteniment. Per tant, deixant de banda altres consideracions, aquesta manera de combatre era reservada a una elit amb privilegis i poders feudals o, en tot cas, rendes ingents.

Però aquest monopoli de la guerra per part d’una classe minoritària de professionals no era exempt de greus defectes. Moltes vegades, l’arrogància, la manca de disciplina i la temeritat dels cavallers feien pràcticament ingovernables els exèrcits feudals. A més, la manca d’ensinistrament en el combat col·lectiu i l’abandó gairebé total de la tàctica organitzada sovint feien de l’atac frontal l’única maniobra coneguda i acceptada pel codi d’honor cavalleresc. Els límits de maniobra de la cavalleria pesant van posar-se de manifest sobretot al segle XIII, per comparació a l’àgil cavalleria dels mongols nòmades. Els seus formidables arquers a cavall, gràcies a la tàctica basada en la mobilitat i la rapidesa, van anihilar ràpidament tant els exèrcits europeus com els xinesos.

Particularment temibles a camp obert, les cavalleries feudals es veien frenades per les poderoses muralles dels castells que s’erigien dispersos, amb funció defensiva, durant els segles de les guerres de senyors. Aleshores els instruments per a la conquesta de les fortificacions guarnides (si no eren derrotades per la fam) eren unes màquines de guerra ja emprades a l’antiguitat però més perfeccionades: les catapultes per al llançament de projectils de ferro o pedra, les torres mòbils que permetien als soldats arribar al capdamunt dels murs, les escales i els ariets (bigues llargues i pesants acabades amb una peça de bronze o de ferro en forma de cap de moltó), entre d’altres.

El renaixement de la infanteria

La clara supremacia de la cavalleria feudal no havia comportat la desaparició total de la infanteria dels camps de batalla europeus. Sobretot a Escandinàvia, Escòcia, Itàlia i els països balcànics, es continuava reclutant exèrcits de lleva de camperols i vilatans de les grans ciutats per tal d’emprar-los en els combats. Amb tot, el seu paper en un enfrontament en què participava la cavalleria era del tot marginal. Mal armats, sense preparació ni cap mena d’organització tàctica, aquests cossos d’infanteria no eren capaços de suportar una càrrega de cavalleria a camp obert. Això no significa, però, que els soldats a peu no tinguessin cap mitjà de defensa enfront dels cavallers. Precisament a la zona de França on havia nascut la cavalleria feudal va reaparèixer i va tenir molta difusió, entre els segles X i XI, la ballesta, una arma que, amb el seu dard potent i econòmic, podia foradar una cota de malles i abatre un cavaller a cavall. Llavors es van constituir i difondre ràpidament a tot Europa cossos de ballesters. Particularment requerits a les guerres de setge, sovint també intervenien a camp obert per a debilitar les càrregues de la cavalleria enemiga.

Al costat de la ballesta va aparèixer simultàniament a Europa una altra arma llancívola encara més mortífera per als cavallers: l’arc llarg anglès. Fins i tot els arnesos d’escates més robustos resultaven vulnerables davant les seves fletxes, cosa que es va fer palesa durant la guerra dels Cent Anys, en la qual a les batalles de Crécy (1346), Poitiers (1356) i Azincourt (1415) la cavalleria feudal francesa gairebé va ser anihilada pels arquers anglesos. Però no solament van ser les fletxes de l’arc llarg allò que va derrotar els cavallers francesos. El pes paralitzant dels seus arnesos —les cuirasses d’escates havien estat substituïdes per les cuirasses de làmines, encara més pesants— i la poca agudesa de la seva manera de combatre també van contribuir de forma decisiva a la seva desfeta. Davant els canvis que s’estaven produint als camps de batalla europeus, aferrar-se a la tàctica tradicional de la càrrega impetuosa, sense considerar les condicions del terreny ni la formació i les armes de l’enemic, ja no constituïa una manifestació de valor o de virilitat, sinó un acte d’arrogància suïcida.

Al llarg de les guerres que, entre els segles XIV i XV, es van desencadenar entre els suïssos, el ducat de Borgonya i l’imperi Germànic, els cavallers alemanys van tenir la mateixa sort. La decadència de la seva supremacia militar, però, no va ser conseqüència de les armes llancívoles, sinó de la reaparició per obra dels suïssos d’una infanteria ben entrenada i disciplinada, dotada d’una arma nova i molt eficaç, l’alabarda, que era una llança acabada amb una destral i un garfi. Per a resistir a les càrregues de la cavalleria alemanya, la infanteria suïssa va aprendre a organitzar i mantenir una formació de batalla compacta, molt semblant a la falange macedònia, però amb la diferència que gaudia d’una mobilitat elevada, tot garantint també una capacitat d’atac notable. Per a aconseguir-ho, els exèrcits suïssos van incorporar una fèrria disciplina de marxa, que permetia en tot moment i circumstància acostar-se ràpidament a l’enemic i formar immediatament les tropes en ordre de batalla en tres columnes compactes. Armats amb llargues piques (pals acabats amb una punta de ferro) i tan ben organitzats, els soldats suïssos eren capaços de resistir a les càrregues de la cavalleria pesant i dispersar-la. Finalment, un cop els cavallers eren repel·lits, desorientats entre el tumult i la confusió, eren atacats pels cossos d’alabarders.

La imposició de les armes de foc

Mentre els arquers anglesos i els soldats suïssos posaven fi al predomini de l’aristocràcia feudal en els combats a camp obert, un nou tipus d’arma —les armes de foc— començava a esquerdar l’últim baluard del poder feudal europeu. En efecte, al llarg del segle XV, els progressos duts a terme en la fabricació de les armes de foc pesants (vegeu “La pólvora i les armes de foc”) van determinar a tot Europa la fi dels castells i les fortificacions medievals, la verticalitat dels quals constituïa un blanc fàcil i segur per als grans canons de setge. En tres anys, del 1450 al 1453, un cos d’artilleria francesa va aconseguir destruir els poderosos castells gràcies als quals els anglesos havien pogut ocupar i dominar Normandia i la Bretanya durant moltes dècades. També el 1453, al llarg de quaranta dies, l’artilleria turca va arribar a obrir un gran pas a les muralles de Constantinoble, fins aleshores considerades inexpugnables per un exèrcit tradicional.

Els primers canons, que es van demostrar extremament eficaços en les guerres de setge i les batalles navals, van resultar, en canvi, d’aplicació difícil i limitada en les batalles campals, on els objectius eren molt mòbils. L’escassa maniobrabilitat, el ritme lent a l’hora de fer foc, l’apuntament incert, feien la seva acció escassament efectiva. L’aparició, a la segona meitat del segle XV, dels primers canons muntats en estructures amb rodes tampoc no va modificar gaire aquesta situació. Consegüentment, l’ús de les boques de foc pesants en les batalles campals va ser durant molt de temps marginal i poc incisiu.

En canvi, les armes de foc individuals van tenir un desenvolupament i una incidència ben notables. Al llarg dels segles XVI i XVII, els arcabussos, emprats per la infanteria, i les pistoles, emprades per la cavalleria, van transformar progressivament l’organització i la manera de combatre de tots els exèrcits europeus. Al començament, només es recorria als arcabussers com a suport de la falange de piquers, a causa de la lentitud de tir de les seves armes, que s’explica pel laboriós procés de carregament. A la segona meitat del segle XVI, la introducció del mosquet per obra dels soldats castellans va representar un progrés destacat en termes d’abast i d’eficàcia de tir, però pràcticament no va alterar el caràcter auxiliar de les tropes que l’utilitzaven (atès que calia una cinquantena de moviments per a recarregar-lo). No va ser fins ben entrat el segle XVII que els soldats dotats d’aquesta arma van poder defensar-se i atacar de manera autònoma, gràcies a la difusió de mosquets de recàrrega més ràpida i, sobretot, dels dotats de baioneta (fulla d’acer ajustada a la boca del fusell). Bé que important, aquesta no va ser l’única causa de la decadència de la falange de piquers. Desapareguda la cavalleria pesant, el seu enemic tradicional, ara havia de plantar cara a un nou tipus de cavalleria que, disposada en columnes, basava la seva tàctica d’atac en l’ús de les pistoles i del sabre. Davant la velocitat, l’agilitat de maniobra i la potència del foc que era capaç de desenvolupar, l’estructura compacta de la falange es va revelar impotent. I les formacions de piquers van desaparèixer ràpidament dels camps de batalla europeus. Però no se’n va perdre el dur esperit de disciplina que les havia animat i que es va convertir en el pilar fonamental de l’entrenament de tots els futurs exèrcits del continent.

Les transformacions vastes i profundes que l’ús creixent de les armes de foc va induir en l’organització militar europea van ser un dels factors que més van contribuir a la formació dels primers exèrcits nacionals permanents. I gradualment, al llarg dels segles XVI i XVII, els problemes relacionats amb el reclutament, l’equipament, el subministrament i el control van esdevenir sovint els elements més determinants en la formació de la política i les institucions de les principals monarquies d’Europa. Així, d’ara endavant, la història d’un exèrcit es confondrà amb la de l’estat corresponent, ja que no hi haurà exèrcit que no depengui d’un estat o sobirà, ni estat o sobirà mancat d’exèrcit.

La revolució militar napoleònica

Al llarg del segle XVIII, gràcies als progressos notables assolits en la fabricació de mosquets cada vegada més ràpids i segurs, l’ús d’aquesta arma va esdevenir decisiu per al resultat de totes les batalles. Consegüentment, tots els exèrcits europeus es van sotmetre a un ampli procés de reorganització encaminat a fer tan eficaç com fos possible la combinació de descàrrega de la fuselleria i posterior assalt amb baioneta. La més estesa d’aquestes noves tàctiques de combat va ser ideada i aplicada pel rei suec Gustau II Adolf durant la guerra dels Trenta Anys. Perfectament alineats en tres files, els mosqueters havien d’avançar a pas de marxa fins a arribar a 50-70 m de la formació enemiga, que era la distància de tir més útil d’acord amb l’abast d’aquestes armes. Des d’aquí, la primera fila agenollada i les altres dues dretes descarregaven simultàniament els mosquets i, un cop muntades les baionetes, carregaven contra l’enemic, abans que aquest pogués omplir els buits ocasionats en la seva alineació a causa de la descàrrega del foc de prop. Els qui patien la càrrega intentaven blocar els atacants mitjançant una sèrie de descàrregues de la fuselleria, delmant les files que avançaven i de vegades contraatacant amb les baionetes. Durant el segle XVIII, aquesta tàctica es va perfeccionar, ja que es va reorganitzar les línies de mosqueters en una formació en forma de quadrat. L’execució d’aquests esquemes de combat, que tots els exèrcits europeus del segle XVIII van adoptar, no era fàcil. Encara calia molt de temps per a carregar els mosquets, i per a assegurar un volum i un ritme de descàrrega eficaços era necessari que totes les files mantinguessin un ordre meticulós en l’alineació i els passos de la maniobra. Per tal d’assolir-ho, fins i tot sota el foc enemic més intens, els soldats rebien un entrenament prolongat i una ferotge disciplina de caserna que els havia de portar, com defensava el rei prussià Frederic el Gran, “a témer més els propis oficials que l’enemic”. Però, d’altra banda, el temps i els diners que calia invertir en la formació i la selecció d’aquestes tropes professionals eren tan notables, que els sobirans i els generals d’aquesta època van aprendre ben aviat a ser extremament prudents i parsimoniosos a l’hora de servir-se’n. Òbviament, això no va significar la desaparició de la guerra. Però, en la pràctica militar del segle XVIII, l’enfrontament armat sovint es va considerar com l’últim recurs, un cop descartats per inútils els altres mitjans diplomàtics i militars.

Amb les agitacions polítiques i socials de la fi del segle XVIII, l’exèrcit professional entès com l’instrument de protecció dels interessos dinàstics i l’expressió del poder monàrquic absolut va entrar en crisi bruscament. A les primeres dècades del segle XIX, el nou tipus d’exèrcit i la nova manera de combatre que van sorgir de la Revolució Francesa, i que es van difondre a través de les nombroses i escampades guerres napoleòniques, es van imposar progressivament arreu del continent europeu.

Amb la dissolució de l’exèrcit monàrquic, la França republicana es va trobar que havia de plantar cara a una Europa amenaçadorament hostil amb un exèrcit constituït per tropes formades a corre-cuita mitjançant el reclutament obligatori. Sense haver estat entrenades pràcticament, aquestes tropes no estaven gens preparades per a maniobrar segons els cànons militars de l’època, però els ciutadans, els camperols, els voluntaris que en formaven part tenien coratge, motivacions i sentiments patriòtics. A més, posseïen el notable avantatge de ser molt nombrosos. Per a poder explotar aquestes qualitats i contrarestar les limitacions que imposava la manca de preparació, calia canviar la manera de combatre. Precisament l’èxit dels primers generals republicans, i després de Napoleó, s’explica perquè van aconseguir imposar aquesta transformació. La nova tàctica ofensiva introduïda per l’exèrcit francès es desplegava en dues fases diferenciades. La primera consistia a sotmetre el sector de la formació enemiga considerat més vulnerable a un foc d’artilleria concentrat i a un foc intens de fusells a càrrec de grups especials d’infanteria lleugera. Aquests cossos no eren organitzats en una formació rígida, sinó que actuaven amb un ordre obert, empunyant potents fusells de canó estriat, aprofitant en els seus atacs la protecció que els oferia el terreny i retirant-se ràpidament tan bon punt les primeres files enemigues intentaven fer-los sortir de les seves proteccions amb atacs de baioneta. A més de debilitar la formació enemiga, el foc de l’artilleria i la infanteria lleugera tenia la finalitat de cobrir l’avanç de les columnes de la infanteria d’assalt, protagonista de la segona i decisiva fase de l’atac. L’avanç d’aquesta massa compacta no exigia entrenaments llargs i, un cop arribava a la formació adversària, la seva força de penetració quasi sempre era irresistible. El foc d’obstrucció de les primeres files enemigues podia infligir pèrdues importants a les columnes, però difícilment aconseguia frenar-ne la càrrega. Normalment, la càrrega de les columnes d’infanteria era seguida de la càrrega de la cavalleria, que perseguia provocar el col·lapse del front enemic.

Els espectaculars èxits militars que van aconseguir els exèrcits napoleònics ben aviat van induir els altres països europeus a adoptar els mateixos mètodes. Tots els països van fer reclutaments massius de soldats, i cada cop eren més nombroses les tropes que s’entrenaven en el combat a camp obert per repel·lir o afavorir la càrrega de la infanteria d’assalt. També es va assimilar ràpidament la importància decisiva de l’artilleria de camp per a preparar i facilitar l’acció de penetració de la infanteria. El desenvolupament qualitatiu i quantitatiu d’aquesta arma va començar a convertir-se, llavors, en la preocupació principal de tots els estats majors europeus.

Cap als grans conflictes mundials del segle XX

Amb la derrota de la França napoleònica, Europa va entrar en un llarg període amb pocs conflictes interns, durant el qual els grans exèrcits de reclutes es van desmobilitzar a poc a poc. Aquests van ser substituïts per exèrcits permanents de dimensions reduïdes, emprats en les guerres colonials o en accions de repressió interna. Amb tot, va ser un període de noves i àmplies transformacions per a l’organització militar europea. La Revolució Industrial que des d’Anglaterra s’estava estenent al centre d’Europa i que estava modificant l’estructura social i econòmica de països sencers, també va influir profundament en el sistema militar. Les guerres napoleòniques, amb la introducció dels exèrcits massius, ja havien palesat la importància creixent dels factors econòmics nacionals en l’aplicació dels plans estratègics de gran abast. Ara, amb la consolidació de la fàbrica, les relacions entre les estructures econòmiques i el potencial militar van entrar en una nova fase decisiva de desenvolupament. Sobretot el creixement impetuós de la indústria metal·lúrgica i mecànica va posar a disposició dels exèrcits europeus i nord-americans una quantitat sense precedents d’armes de foc, caracteritzades per una potència, una precisió i una rapidesa de tir que anaven en augment. En poques dècades, el mosquet de canó llis i avantcàrrega va ser substituït pel fusell, molt més potent i ràpid, amb retrocàrrega i canó estriat, que millorava l’estabilitat del projectil i, per tant, la precisió de tir. A la segona meitat del segle XIX, van aparèixer els primers canons d’acer, també de canó estriat i retrocàrrega, i el 1862, als Estats Units d’Amèrica, la primera metralladora, una arma de foc que permet disparar de manera contínua o intermitent. Uns cinquanta anys més tard, el funcionament d’aquesta arma va esdevenir automàtic, la qual cosa la va convertir en la protagonista de les batalles del segle XX.

Així mateix, la revolució dels transports que es va produir a la primera meitat del segle XIX va contribuir a modificar profundament el mètode de les operacions militars. L’ús dels trens i dels vaixells de vapor va escurçar dràsticament el temps necessari per al desplaçament de quantitats ingents de tropes i els seus equipaments. D’aquesta manera, les distàncies operatives d’un exèrcit respecte de les pròpies bases es van ampliar sensiblement i van fer possible una gran dilatació dels escenaris de guerra.

La primera guerra de debò de l’era industrial no es va lliurar a Europa, sinó als Estats Units, el més perifèric dels països aleshores en vies d’industrialització. En el curs de la guerra de Secessió (1861-65) va començar a experimentar-se en tot el seu abast el gran potencial bèl·lic dependent del sistema de producció industrial. El gran volum de foc continu que les noves armes eren capaces de produir va obligar, un cop més, a canviar dràsticament les tàctiques i les formacions. L’abast, la precisió i la velocitat dels nous canons i els nous fusells van demostrar l’absurditat d’una càrrega amb baionetes per part d’una infanteria apilotada en files compactes, contra un enemic ben atrinxerat i protegit. Així, l’atac de la infanteria es va transformar en un lent avanç d’unitats en disposició oberta, entrenades amb vista a aprofitar totes les proteccions que el terreny oferia per a evitar el foc enemic i emprar contra aquest les pròpies armes. Només corrien per a superar els últims metres que separaven les dues formacions, abans de procedir a l’atac final amb baioneta.

En aquest escenari de guerra va resultar del tot evident la inutilitat de la càrrega de cavalleria. La famosa cavalleria lleugera nord-americana també va haver d’adequar-se i solament emprava els cavalls per als desplaçaments ràpids o en enfrontaments entre unitats petites. Però en poc temps l’adveniment dels mitjans motoritzats va deixar aquests mètodes del tot obsolets.

La guerra total

A la Primera Guerra Mundial, les tendències que s’havien imposat en els conflictes de la segona meitat del segle XIX van esdevenir l’aspecte dominant de tot el procés bèl·lic.

Alemanya havia desencadenat la guerra amb la vana esperança d’aconseguir una victòria ràpida, envaint Bèlgica i atacant la formació francesa pels flancs i per la rereguarda. El fracàs d’aquest pla va determinar la creació d’un front occidental llarguíssim, que anava des de la mar del Nord fins a l’Adriàtica, amb l’única interrupció del territori neutral de Suïssa. Durant quatre anys, els diferents exèrcits adversaris es van enfrontar amb una ferotgia acarnissada al llarg d’aquest front quasi immòbil, sense aconseguir efectuar una penetració decisiva que els portés a avançar en el cor del territori enemic. Cal buscar els motius d’aquesta paràlisi en les noves característiques que havien adquirit els combats terrestres. El volum i la potència del foc de contenció que una infanteria, ben col·locada en trinxeres profundes i protegides per camps de filat espinós, era capaç de desenvolupar constituïa una barrera difícilment superable. L’eficàcia mortífera i la manejabilitat dels nous fusells, però sobretot el foc ràpid i continu de les metralladores, feien extremament incert i molt car en termes de vides humanes el resultat dels atacs frontals. Fins i tot una penetració solia ser un èxit precari, perquè després d’una breu retirada l’enemic quasi sempre aconseguia instal·lar-se en una nova línia defensiva de trinxeres preparades ràpidament i blocar altre cop el front. Per a destruir la barrera defensiva que representava la combinació de trinxeres i metralladores, els estats majors de tots els exèrcits implicats en el conflicte van intentar amb insistència recórrer al foc concentrat de l’artilleria pesant. Es concentraven milers de canons de tota mena i calibre amb l’objectiu d’obrir un pas entre les defenses enemigues, un pas a través del qual poguessin avançar les infanteries. Però els resultats assolits quasi mai no es van demostrar decisius.

Aquesta transformació del conflicte en una guerra de desgast inacabable va fer que el resultat de la Primera Guerra Mundial no fos decidit per les carnisseries quotidianes al front de guerra sinó, en definitiva, per l’ardu treball a les línies de comunicació a la rereguarda. Per a mantenir i alimentar una màquina militar cada dia més monstruosa i voraç, tots els països bel·ligerants es van veure obligats a imposar una economia de guerra i a militaritzar tots els aspectes de la vida civil. Quasi tota la indústria nacional es va reconvertir per a la producció de material bèl·lic, i les fàbriques i les zones rurals es van omplir de dones, vells i adolescents sotmesos a horaris laborals duríssims. La recerca científica i tecnològica també es va subordinar del tot a les exigències bèl·liques; i, pel que fa a la vida política, es va imposar la tendència a governar de manera autoritària i repressora, fins i tot als països més democràtics. Després dels primers anys de guerra va resultar evident que la resistència del front militar de cada país depenia totalment de la solidesa i la resistència del “front intern”, perquè tan bon punt aquest entrava en crisi els hipotètics èxits militars del país també se n’anaven en orris. I això és el que va passar inexorablement, primer a Rússia (on els difícils sacrificis que l’esforç bèl·lic va imposar a la població van constituir un factor determinant en la gènesi i l’èxit de la Revolució Bolxevic) i després a Àustria i a Alemanya.

La Segona Guerra Mundial

Durant la Primera Guerra Mundial, van aparèixer a l’escenari bèl·lic europeu dues armes noves que van atreure l’atenció dels experts militars i van colpir la fantasia popular: el carro de combat i l’avió de combat. El seu debut en els diferents camps de batalla havia mostrat als observadors més atents el gran potencial tàctic derivat del seu ús.

Els anys vint i trenta, els progressos notables realitzats en el camp de la motorització pesant i de la navegació aèria havien encetat a totes les escoles militars europees un intens debat sobre la importància i el paper del carro de combat i de l’avió en els combats terrestres. Però en la pràctica només un país europeu, l’Alemanya hitleriana, havia basat la reorganització del seu exèrcit i la revisió completa de les seves estratègies i tàctiques en aquests dos nous ginys.

La Guerra Civil Espanyola (1936-39) va brindar a l’estat major alemany l’ocasió d’experimentar i perfeccionar les seves noves teories sobre l’ús combinat de mitjans cuirassats pesants, tropes motoritzades i avions bombarders. La potència ofensiva i la rapidesa en la intervenció que va demostrar aquesta combinació, contra la qual poca cosa podien fer els sistemes defensius que havien paralitzat els fronts de la Primera Guerra Mundial, van convèncer definitivament els generals nazis. I els van refermar la creença que ja tenien que amb aquests recursos bèl·lics la doctrina del Blitzkrieg (‘guerra llampec’) no solament era possible sinó que segurament duria a la victòria. La nova tàctica ofensiva enllestida per l’exèrcit alemany consistia en l’atac simultani a diversos punts de les línies enemigues dut a terme per columnes de carros de combat precedides i secundades per l’acció de nodrides esquadrilles de caces bombarders. Un cop aconseguida la penetració, els carros de combat s’obrien en forma de ventall darrere les línies enemigues, seguits ràpidament per les tropes motoritzades i la infanteria, les quals atacaven pels flancs i per darrere les tropes enemigues que havien quedat atrapades i que es veien obligades a rendir-se.

L’eficàcia extraordinària del Blitzkrieg, sobretot contra exèrcits que havien quedat ancorats en els mètodes de combat de la Primera Guerra Mundial, va trobar una confirmació dramàtica els dos primers anys del conflicte. En efecte, amb una rapidesa increïble, l’exèrcit alemany va aconseguir desmembrar els exèrcits de Polònia, França i la Gran Bretanya, i va obligar l’exèrcit soviètic a una retirada en profunditat i amb greus pèrdues. Però, després d’aquests èxits inicials espectaculars, l’empenta ofensiva de les tropes alemanyes es va frenar, blocada a les costes atlàntiques per la marina i l’aviació britàniques, i al front rus per la resistència de l’exèrcit soviètic, per la immensa extensió del territori i per les condicions climàtiques adverses. El Blitzkrieg havia donat a Hitler un avantatge inicial enorme, però havia fallat en dos objectius decisius: la rendició de la Gran Bretanya i la destrucció de l’organització militar soviètica. Llavors, de la mateixa manera que els carros de combat i els avions havien estat els artífexs dels primers èxits d’Alemanya, ben aviat l’aparició de carros de combat i avions nous i més potents va esdevenir una de les causes de la seva desfeta. Al front oriental, l’exèrcit soviètic va començar a maniobrar amb columnes cuirassades, dotades de carros pesants més nombrosos i efectius que els alemanys i auxiliades per caces bombarders anticarros de nova concepció. A partir de l’hivern del 1942-43, els soviètics van aconseguir deturar l’exèrcit alemany i, després, obligar-lo a una retirada cada vegada més ràpida, fins a arribar a la conquesta de Berlín.

Al front occidental, amb l’entrada dels Estats Units en la guerra, la tècnica dels bombardeigs aeris sistemàtics sobre les línies de comunicacions de la rereguarda i del territori alemany amb l’objectiu de malmetre la capacitat productiva i minar la moral de la població va esdevenir el pilar de l’activitat militar aliada. Després d’una acarnissada defensa inicial, l’aviació alemanya va haver de cedir als aliats, el control de l’espai aeri, que va ser la clau de l’èxit del desembarcament de Normandia (1944) i de les operacions següents. Va agilitar de manera decisiva la penetració dels exèrcits aliats a la França ocupada i, posteriorment, a Alemanya. Els bombardeigs aeris sistemàtics i massius van minar greument la capacitat bèl·lica que li quedava a l’exèrcit hitlerià, però sobretot van abatre irreparablement l’enorme aparell industrial alemany.

El malson atòmic

En l’intent desesperat de recuperar el control de l’espai aeri, els alemanys van treballar durant el conflicte mundial en el desenvolupament dels reactors i en les “bombes voladores”. Mentre que el reactor no va aconseguir ser operatiu en la pràctica, sí que van enllestir la fabricació i el llançament de dues bombes terribles: la V-1 i la V-2. La Vergeltungswaffe-1 (‘arma de la revenja’), o simplement V-1, era una bomba autopropulsada, emprada sobretot a mitjan 1944 en el bombardeig de Londres i el sud-est d’Anglaterra, mentre que la V-2 era un míssil balístic, usat també cap al final de la guerra en el bombardeigs d’Anglaterra i Flandes, amb un abast de 350 km i una capacitat de càrrega de 1 000 kg. El gran poder de destrucció d’aquestes armes va provocar milers de víctimes i danys incalculables, però no va aconseguir canviar el resultat de la guerra ni evitar la desfeta final de l’exèrcit nazi.

En canvi, va ser ben diferent la incidència d’aquesta nova arma a la postguerra. En els centres d’investigació militars nord-americans i soviètics, altament secrets, el seu desenvolupament tecnològic va tenir una relació molt estreta amb el de l’arma igualment nova i mortífera inventada i emprada pels Estats Units els darrers dies de la guerra per a derrotar definitivament el Japó: la bomba atòmica. El resultat final d’aquesta cursa tràgica, començada pels Estats Units i la Unió Soviètica (que va provar la seva primera bomba A el 1949) al llarg de l’anomenada guerra freda per aconseguir l’arsenal atòmic més destructiu, va ser el míssil intercontinental amb cap nuclear. La potència d’aquesta arma, que si s’emprés en una guerra total seria capaç d’esborrar d’un continent tota forma de vida en poques hores, ha acabat transformant i condicionant radicalment la manera de concebre i organitzar la guerra. Davant el risc d’una destrucció de tota la humanitat en cas d’un conflicte nuclear, les principals potències mundials ben aviat es van veure obligades a elaborar estratègies militars encaminades a eliminar l’eventualitat d’un enfrontament armat directe. Per a resoldre les diferències d’interessos que es van manifestar entre elles al final de la dècada dels anys quaranta, la guerra va continuar essent un dels recursos més emprats, però amb algunes limitacions significatives. Sempre que va ser possible, els conflictes es van resoldre de manera indirecta, evitant amb cura la implicació simultània de les forces armades de totes dues superpotències.

La fi de la guerra freda, primer, i la dissolució del bloc soviètic, després (final dels anys vuitanta i començament dels noranta), han canviat profundament el panorama internacional. També en aquest temps, ha quedat en suspens la Iniciativa de Defensa Estratègica (anomenada popularment la guerra de les galàxies), un programa militar del govern nord-americà, fet públic el 1983 i desenvolupat durant la presidència de Ronald Reagan, que, en certa manera, havia de suposar la consolidació de l’estratègia militar extraplanetària i la guerra espacial. En síntesi, es tractava d’un programa, internacionalment molt controvertit i econòmicament molt ambiciós, que tenia com a objectiu primordial la destrucció dels míssils balístics intercontinentals soviètics mitjançant sistemes d’armes (convencionals, nuclears, químiques i làser) instal·lades a l’espai i a terra. A l’última dècada, el nivell de tensió i d’hostilitat entre les superpotències ha disminuït força, la qual cosa ha permès aconseguir resultats notables en les negociacions per a la reducció de les armes nuclears. El perill de l’holocaust nuclear, doncs, s’ha allunyat, però cal no oblidar que malauradament encara hi ha conflictes locals molt actius i arsenals formidables d’armes devastadores, amb un potencial de destrucció capaç de danyar tot el planeta.