Calç, ciment i pòrtland

Anunci de M.C. Butsems i Fradera (Asociación de Arquitectos de Cataluña, Anuario para 1910).

La pedra calcària és molt corrent arreu del món. Un cop triturada i sotmesa a un procés de deshidratació en un forn, se n’obté la calç. Aquesta, barrejada amb sorra i aigua dóna l’argamassa, que ha estat el material bàsic de construcció de la història. Els romans en milloraren la qualitat en trobar una calç hidràulica, és a dir, una calç que es podia utilitzar sota l’aigua sense que es desfés. Per aconseguir-ho, barrejaren una pedra volcànica —la putzolana— al conjunt de calç, aigua i sorra o grava. La fórmula romana es va perdre i fins al segle XVIII els europeus no trobaren una calç resistent a l’aigua.

El ciment és una pedra calcària amb alt contingut d’argila calcinada.

El 1824, un anglès, John Aspdin, aconseguí un ciment especial a base de pulveritzar calç i argila per separat, barrejar els dos elements després i continuar el procés de calcinació. El resultat va ser el ciment pòrtland, anomenat així perquè el seu descobridor considerà que aquest ciment, quan estava pres, tenia una notable similitud amb la pedra natural que formen els espadats sobre el mar de la península de Portland, al sud d’Anglaterra.

La massa de ciment obtinguda en els forns de cocció rep el nom de clinker. Si el ciment es barreja amb sorra i aigua tindrem el morter, i si es barreja amb sorra, grava o fins i tot pedres, el formigó.