Té l’origen en Alianza Popular, que canvià la seva denominació en el congrés celebrat aquest mateix any. Encapçalat per José María Aznar López, tingué una trajectòria ascendent en les successives eleccions generals: 106 diputats el 1989, 141 el 1993 i 156 el 1996. La majoria relativa que aquest resultat li donà al Parlament espanyol l’obligà a negociar sengles pactes de legislatura amb els nacionalistes bascos (PNB), catalans (CiU) i els regionalistes de Coalición Canaria per a la investidura de J.M. Aznar com a cap de govern. En les eleccions del març del 2000 el PP obtingué majoria absoluta (183), cosa que li permeté prescindir del suport de CiU i del PNB, accentuar el missatge espanyolista i mostrar-se molt més bel·ligerant amb els nacionalismes català i basc, especialment amb aquest darrer, situació agreujada per la persistència del terrorisme d’ETA.
El 1999 José María Aznar fou elegit president, i Javier Arenas, secretari general. Tot i revalidar el càrrec el 2002, un any després Aznar proposà Mariano Rajoy Brey perquè el rellevés en les eleccions generals, i amb aquest objectiu Rajoy fou nomenat secretari general del partit.
En les eleccions generals del 2004, a causa de l’impacte de l’atemptat d’Al-Qā’ida a Madrid i la posterior mala gestió del govern del PP amb relació a aquest afer, Rajoy perdé els comicis davant del socialista José Luis Rodríguez Zapatero i només aconseguí 148 escons. El 2004 Rajoy fou elegit nou president del partit, i Ángel Jesús Acebes Paniagua, secretari general, mentre que Aznar conservava una presidència honorífica.
En les eleccions generals del 9 de març de 2008 el PP no aconseguí superar el PSOE, tot i haver-lo sotmès a una dura campanya de desgast al llarg de la legislatura (154 diputats i 101 senadors). Malgrat aquests resultats, en el congrés del juny del 2008 Rajoy fou reelegit com a president del partit al capdavant d’un equip renovat, amb María Dolores de Cospedal com a nova secretària general.
Novament cap de llista en les eleccions generals del 20 de novembre de 2011, Mariano Rajoy aconseguí per al partit el millor resultat de la seva història: majoria absoluta de 186 escons amb el 44,6% dels vots. En aquesta ocasió, llevat de Catalunya, Guipúscoa i Biscaia i la província de Sevilla, el PP s’imposà a la resta de circumscripcions de l’Estat. Tot i ser novament la força més votada, en les eleccions generals del 20 de desembre de 2015 el PP perdé de manera clara la majoria absoluta (123 i 28,7% dels vots). Durant els sis mesos següents, el partit intentà formar una coalició de govern amb PSOE i Ciutadans, negociacions que no fructificaren. Durant aquest període el govern del PP continuà en funcions i aplicà les mateixes polítiques sense canvis significatius. Davant del bloqueig, es convocaren noves eleccions per al 26 de juny de 2016. Els resultats confirmaren el PP com a primera força al Congrés (137 escons i 33% dels vots), tot i que continuava sense una majoria suficient per a formar govern. Finalment, l’abstenció del PSOE i el suport de Ciutadans (partit el fort ascens del qual disputava l’espai electoral del PP) possibilità la investidura de Mariano Rajoy al novembre. No obstant això, l’enquistament del conflicte amb l’independentisme català i les sentències pel cas de corrupció Gürtel precipitaren la presentació d’una moció de censura per part del PSOE que, el juny del 2018, posà fi al govern del PP.
Especialment en les legislatures iniciades el 2011, es destaparen nombrosos casos de pràctiques corruptes habituals des d’èpoques anteriors. En la major part dels casos hom acusà d’estar-hi implicats càrrecs del PP a tots els nivells de l’administració, així com també a l’interior del partit. Alguns membres destacats del partit foren processats i condemnats. Les primeres sentències del cas Gürtel (maig del 2018) precipitaren la caiguda del govern de Mariano Rajoy en una moció de censura i, pocs dies després, la seva dimissió de la presidència del PP (juny del 2018). Al juliol fou elegida una nova direcció presidida per Pablo Casado, el qual apartà de la direcció els principals líders de l’era Rajoy, i que emprengué una ofensiva verbal inèdita fins aleshores contra l’independentisme català, fent-ne el principal instrument de desgast del govern del PSOE encapçalat per Pedro Sánchez. Tanmateix, en les eleccions del 29 d’abril de 2019, el PP obtingué només 66 diputats, tot i restar com a segona força, mentre que al Senat perdé per primer cop la majoria des del 1993. Després de fracassar la formació de govern, en la repetició dels comicis del 10 de novembre el PP conservà la segona posició i augmentà la representació en 89 escons, resultat, però, encara considerablement per sota del PSOE. El febrer del 2022, després de mesos d’enfrontaments entre Casado i la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, es produí una crisi en el partit quan aparegueren informacions sobre suposades comissions cobrades pel germà de Díaz Ayuso en la compra de material sanitari per a la comunitat madrilenya, a la vegada que la presidenta acusava la cúpula del PP de qüestionar la seva honorabilitat per destruir-la políticament. Després de nombroses dimissions d’alts càrrec i l’exigència dels barons territorials de canvis al capdavant del partit, es convocà un congrés extraordinari, al qual Casado es comprometé a no presentar-se a la reelecció, i Alberto Núñez Feijóo anuncià la seva candidatura. Finalment, el 3 d’abril Núñez Feijóo fou elegit president del PP.
El Partido Popular als parlaments autonòmics i europeu
En l’àmbit autonòmic, el PP passà de governar en 5 de les 17 comunitats autònomes el 1991 a governar en 10 el 1995 i en 7 el 1999, el 2003 i el 2007. Obtingué els seus millors resultats en aquest àmbit en les eleccions del maig del 2011, en què fou la força més votada i governà en 15 de les comunitats autònomes. A aquests governs, cal afegir-hi, a més, el de Navarra, on el 1991 el PP cedí la representació a la Unión del Pueblo Navarro, que ocupà ininterrompudament la presidència fins el 2008, que ambdues forces se separaren. Les eleccions del maig del 2015 significaren la pèrdua de l’hegemonia del PP en els governs autonòmics, que només conservà en 5 comunitats, nombre que es repetí després de les eleccions del maig del 2019. En aquesta convocatòria aconseguí per primer cop, gràcies al suport de l’extrema dreta (Vox), substituir el PSOE a la Junta de Andalucía en un govern de coalició amb Ciutadans. En les eleccions autonòmiques de la Comunitat de Madrid del maig del 2021, el partit, encapçalat per Isabel Díaz Ayuso, assolí 65 escons —a només 4 de la majoria absoluta—, resultats que l’avalaren per a fer front al PSOE en l’àmbit estatal. Les eleccions anticipades de Castella i Lleó, celebrades el febrer del 2022, donaren la victòria al PP, amb 31 escons, dos més que els anteriors comicis, però sense aconseguir la majoria absoluta. Finalment, i després d’un acord amb Vox —que assumí la vicepresidència del govern, tres conselleries i la presidència de les Corts— Alfonso Fernández Mañueco, el candidat popular, fou reelegit president de la comunitat autònoma.
El PP només és marginal a Catalunya i al País Basc, territoris on no ha presidit mai el govern ni ha format part d’una coalició governant, i on tampoc ha estat mai la principal força d’oposició, bé que el 2009 al Parlament basc donà suport a la investidura d’un govern i un lehendakari del PSOE. En el pol oposat, el PP té a Galícia el feu electoral més fidel de l’Estat, on ha governat gairebé ininterrompudament la Xunta de Galicia des del 1990 (i anteriorment, amb AP en 1981-87), presidit primer per Manuel Fraga Iribarne (fins el 2005) i des del 2009 per Alberto Núñez Feijóo.
Al Parlament Europeu forma part del Partit Popular Europeu, i en les successives eleccions hi ha obtingut 16 diputats (1989), 28 (1994), 26 (1999), 24 (2004), 23 (2009), 16 (2014) i 12 (2019).
El Partido Popular als Països Catalans
A les Illes Balears, el PP governà amb 31 (1991), 30 (1995) i 28 (1999) escons al Parlament. Coalitzat fins el 1994 amb Unió Mallorquina, ocupà la presidència del govern autonòmic Gabriel Cañellas i Fons, el qual dimití el 1995. El succeí Cristòfol Soler i Cladera (1995-96), el qual, després d’intentar modificar l’orientació del partit pel que fa a la política lingüística i urbanística, fou substituït per Jaume Matas i Palou. Després de les eleccions del 1999, en què el PP fou novament la força més votada (28), un acord de la resta de grups polítics (Pacte de Progrés) situà el PP balear en l’oposició, però el 2003, novament amb Matas al capdavant i 29 escons, recuperà el Govern Balear, coalitzat també amb UM. El 2007 es repetí la situació del 1999 quan la majoria del PP (28 escons) passà a l’oposició arran d’un pacte entre la resta de forces polítiques del Parlament. Retirat Matas de la vida política, fou substituït a la presidència per Rosa Estaràs i Ferragut, la qual, al seu torn, cedí el setembre del 2009 el càrrec a Josep Ramon Bauzà. El febrer del 2011 Jaume Font, antic conseller de Medi Ambient i alcalde de Sa Pobla i portaveu del PP al Consell Insular de Mallorca, abandonà aquest partit i fundà una nova formació política, la Lliga Regionalista Balear. El maig del 2011 el PP obtingué majoria absoluta al Parlament Balear (35), resultat que permeté a Bauzà ocupar la presidència del Govern Balear. Durant la legislatura dugué a terme una sèrie de mesures bel·ligerants contra la normalització lingüística a les Illes, fins aleshores inèdites en els anteriors executius balears del PP, i que comportaren una acusada reacció, fins i tot dins del mateix PP balear, entre d’altres, la baixa del partit de l’expresident Cristòfol Soler. Paral·lelament, diversos antics alts càrrecs del PP balear foren processats per diversos casos de corrupció, entre d’altres, l’expresident Jaume Matas, el qual fou condemnat a presó (2012). En les eleccions del maig del 2015, tot i conservar la condició de força més votada al Parlament (20 escons), Bauzà i el govern del PP passaren a l’oposició en formar-se una coalició d’esquerres. El març del 2017 Biel Company substituí Bauzà a la presidència del partit. El PP balear continuà a l’oposició després de les eleccions del maig del 2019 (16 escons).
Al País Valencià, el Partido Popular passà de ser la primera força de l’oposició (31 escons el 1991) a ser la més votada el 1995, en aconseguir 42 escons a les Corts Valencianes. Coalitzat amb Unió Valenciana (UV), la gestió del president Eduardo Zaplana Hernández-Soro (substituït el 2002 per José Luis Olivas) es caracteritzà per l’aquiescència a l’anticatalanisme i el secessionisme lingüístic del seu soci de govern. El 1999 assolí la majoria absoluta (49 escons), que revalidà el 2003 (48), el 2007 (54) i el 2011 (55), amb Francesc Camps i Ortiz a la presidència. Camps dimití el càrrec el juliol del 2011 en ser processat en el “cas dels vestits”, o “trama Gürtel”, i el substituí en el càrrec Albert Fabra, el qual no modificà la bel·ligerància contra la llengua i la cultura pròpies i l’anticatalanisme, tot i que ocasionalment donà un cert suport a la col·laboració amb Catalunya en les infraestructures (Corredor Mediterrani). Paral·lelament, tingué lloc una multiplicació de casos de corrupció entre dirigents locals del PP, molt en particular relacionada amb la política d’obres públiques d’anys anteriors i amb la crisi i desaparició de les dues principals entitats financeres del País Valencià. Tot i conservar la condició de força més votada (31), després de les eleccions del maig del 2015 el PP passà a l’oposició davant la formació d’una coalició de govern d’esquerres. En les següents eleccions a les Corts el PP retrocedí a segona posició (19) i restà a l’oposició.
Escola d’hivern del Partit Popular Català (febrer del 2013)
© Partit Popular Català
A Catalunya, els migrats resultats del PP portaren a la substitució de Jordi Fernández i Díaz per Aleix Vidal-Quadras i Roca en la presidència del partit (1991). Aquest, amb un discurs molt agressiu contra el govern català, aconseguí situar el PP com a tercera força al Parlament català (de 7 diputats el 1992 passà a 17 el 1995), però el 1996 fou substituït en el càrrec per Albert Fernández i Díaz, amb qui el PP baixà a 12 escons el 1999. Tanmateix, el suport del PP català al govern en minoria de CiU li donà un nou protagonisme en la legislatura. El 2000 el PP català passà a anomenar-se oficialment Partit Popular de Catalunya a conseqüència de l’anomenat gir catalanista promogut pel ministre d’Afers Estrangers Josep Piqué i Camps, que substituí Fernández Díaz en la direcció del PP català el 2002, i com a candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya en les eleccions del novembre del 2003 i del 2006, en les quals el PP obtingué 15 i 14 escons, respectivament. El juliol del 2007 Piqué dimití la presidència del PP català arran de les diferències amb un sector important de la direcció estatals, i en el càrrec el substituí Daniel Sirera, el qual, al seu torn, fou rellevat per Alícia Sánchez-Camacho i Pérez el juliol del 2008. En les eleccions del novembre del 2010 al Parlament de Catalunya assolí els millors resultats de la seva història (18 escons) i esdevingué la tercera força a la cambra. En les eleccions del 2012 augmentà un diputat però passà a quarta força del Parlament català. Aquest mateix any, en el XIII Congrés Regional hom adoptà el nom de Partit Popular Català. En aquesta legislatura, amb un discurs molt agressiu, pretengué erigir-se en barrera contra la independència de Catalunya i defensor de la unitat d’Espanya, discurs amb el qual entrà en una forta competència amb Ciutadans. En les eleccions del 27 de setembre de 2015, amb l’exalcalde de Badalona Xavier García i Albiol com a cap de llista, obtingué 11 escons (quarta força al Parlament de Catalunya). L’any 2016, el ministre del PP Jorge Fernández Díaz fou acusat d’orquestrar una operació per desactivar l’independentisme a través d’informacions falses amb la col·laboració activa de sectors de la judicatura, la policia i mitjans de comunicació. El març del 2017 García Albiol substituí Alícia Sánchez-Camacho a la presidència. Després de la intervenció de la Generalitat de Catalunya per l’article 155 de la Constitució, esdevingué el partit amb menys representació al Parlament de Catalunya (4 diputats) després de les eleccions del 21 de desembre convocades pel president del govern espanyol, resultat que consolidà l’alternativa espanyolista de dreta a Catalunya, que passà del PP a Ciutadans. El novembre del 2018 García Albiol fou rellevat per Alejandro Fernández al capdavant del PP català. La caiguda del PP a Catalunya continuà en les eleccions generals de l’abril del 2019, en què només aconseguí l’escó per Barcelona, i es recuperà lleugerament en les del novembre, en què n’aconseguí 2.
El PP governà l’Ajuntament de València del 1991 al 2015, amb Rita Barberà i Nolla com a alcaldessa, i el de Palma del 1991 al 2007, amb Joan Fageda i Aubert (fins el 2003), Catalina Cirer (2003-11) i Mateu Isern (2011-15). Aquest darrer any passà a l’oposició. A Catalunya, en les eleccions municipals del 2011 aconseguí el seu millor resultat en ser la força més votada a Badalona, on guanyà l’alcaldia, que retingué fins el 2015. Tanmateix, la caiguda a escala local s’accentuà el 2019, en què passà de 215 (2015) a 67 regidors.