L’economia catalana des de la fi de la Guerra Civil fins a l’estabilització. Trets generals
El caràcter explícitament autoritari del nou estat va comportar una regulació estricta de tota mena d’activitats amb la doble finalitat d’imposar un sistema de relacions socials derivat d’una ideologia de caràcter feixista i de preservar els interessos dels grups dominants. A la imatge, el ban del Ministerio de Industria y Comercio emès a Bilbao el mes de gener del 1939 (un cop les tropes de Franco han ocupat Barcelona), comminant els industrials i comerciants a reincorporar-se a la feina.
Els vint anys que van des de la caiguda de Catalunya sota les forces franquistes —febrer del 1939— fins a la promulgació de l’anomenat “Decreto-ley de Ordenación Económica” —juliol del 1959— constitueixen un període essencial en la formació de la Catalunya contemporània. L’establiment per la força d’un nou ordre polític va representar un trencament complet amb la situació anterior. Un trencament que va afectar tots els àmbits socials, des de les formes de representació política fins a la cultura i, naturalment, l’economia. El caràcter explícitament autoritari del nou Estat va comportar una regulació estricta de tota mena d’activitats amb la doble finalitat d’imposar un sistema de relacions socials derivat d’una ideologia de caràcter feixista i de preservar els interessos dels grups socials dominants.
L’estudi de les bases ideològiques del règim sorgit de la revolta del juliol del 1936 i de les seves formes concretes d’actuació pertany a d’altres especialistes. Ens pertoca aquí de referir-nos als aspectes econòmics, però en aquesta ocasió més que mai és difícil de destriar els uns dels altres. La voluntat interventora del nou règim féu que l’activitat econòmica es veiés decisivament influïda des del poder i fa del tot impossible el seu estudi sense una referència detallada a l’acció de l’Estat en aquest àmbit.
Existeixen, afortunadament, alguns treballs valuosos sobre l’evolució de l’economia catalana i espanyola en aquests anys. Manca encara, però, una visió coherent de conjunt plenament acceptada pels especialistes. Per això, l’anàlisi que omple les pàgines següents s’ha d’entendre, alhora, com un intent d’aplegar les principals conclusions dels treballs disponibles i de formular una nova explicació global de l’evolució de l’economia catalana en els primers vint anys del règim franquista. Com en els capítols anteriors, oferim en aquest primer apartat un esquema de l’argument general per a passar després a desenvolupar-ne detalladament els elements principals.
A l’esquerra, pàgina del llibre Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco, Fomento de la Producción Nacional, 1940. A la dreta, il·lustració del llibre Desarrollo histórico de los acuerdos entre España y los Estados Unidos, Edicions Oromí, Barcelona, volum II, 1953.
La primera qüestió que cal afrontar en iniciar aquesta primera aproximació és la relativa a la pertinència del tall cronològic escollit. És cada dia més clar que el període anterior a l’estabilització aplega etapes molt diferents. Una primera ullada als indicadors disponibles deixa ben clar que l’evolució en la dècada 1940-50 fou ben diferent de l’experimentada en els deu anys següents. Estancament econòmic general, col·lapse del comerç exterior i crisi aguda en determinades indústries és el panorama propi dels anys quaranta, tot i que també trobaríem diferències importants entre la primera i la segona meitat de la dècada. Recuperació relativa dels intercanvis exteriors, creixement desordenat i desequilibris finals caracteritzen els anys cinquanta. Analitzar les dues dècades conjuntament presenta, per tant, algunes dificultats. Si hem optat per fer-ho és, «n part, per respectar la tradició, que tendeix a donar èmfasi a la importància del gir liberalitzador del 1959 i, també, perquè creiem que la recuperació dels anys cinquanta té més a veure amb la forta depressió de la dècada anterior que amb un impuls nou i propi de l’economia catalana.
Sigui quina vulgui la interpretació que es doni a l’evolució econòmica d’aquests anys, el que està clar és que cal començar la seva anàlisi tot fent referència a la política econòmica del nou règim. Una política econòmica que, naturalment, reflectia el contingut ideològic i el suport social de les forces que havien fet possible la victòria.
L’acció econòmica de les noves autoritats durant aquests anys no fou sempre ni lineal ni plenament coherent, però es van mantenir alguns principis essencials que podem agrupar en tres grans blocs:
- una opció de classe conservadora que féu prevaler els interessos dels propietaris dels mitjans de producció sobre els dels treballadors,
- una opció exterior aïllacionista que proposava l’autosuficiència i refusava l’entrada de capital estranger,
- una opció de política interior marcada per la pretensió de substituir els mecanismes del mercat per mesures administratives i per la participació directa de l’Estat en la producció de béns.
A l’hora de la seva aplicació concreta, aquests principis van tenir interpretacions diverses tot i que, en general, la majoria de les mesures adoptades els respectaven o, almenys, no els contradeien. Cal que en veiem alguns exemples.
Pel que fa a les relacions laborals, el nou règim no fou ambigu en cap moment. Malgrat tota la demagògia anticapitalista d’alguns dels grups integrats en el partit únic, tothom tenia clar que la guerra s’havia guanyat contra els treballadors assalariats i contra les seves organitzacions de classe. També era clar, almenys en les més altes instàncies de decisió, que el suport d’una bona part dels detentadors dels mitjans de producció havia estat la clau per a aconseguir la victòria i que era totalment necessari de continuar comptant-hi. Es van constituir els sindicats verticals, que agrupaven empresaris i treballadors per a eliminar la malèfica lluita de classes i els salaris van passar a ésser determinats directament pel mateix govern. El resultat efectiu fou una rebaixa substancial dels salaris reals a tots els sectors de la producció i un important reforçament de l’autoritat dels empresaris en les relacions laborals. Tots aquests canvis, tal com veurem, van determinar una nova distribució de la demanda interior, un decrement de la productivitat i, en definitiva, van convertir-se en un factor decisiu de la depressió econòmica.
L’opció aïllacionista del nou règim era també molt explícita des del primer moment. El fet que la Segona Guerra Mundial, primer, i el blocatge dels països aliats, després, afegissin més dificultats a les relacions econòmiques internacionals no desdiu de la voluntat autàrquica de la major part dels dirigents d’aquesta primera etapa. S’ha dit sovint que l’origen d’aquesta política aïllacionista cal trobar-lo en les demandes proteccionistes vigents des del segle XIX i clarament triomfadores des del 1891. La “protecció integral” defensada per Cambó hauria dut a l’autarquia franquista. La relació és poc adient. A la base de l’opció franquista no hi havia cap desig de protegir la producció nacional sinó, molt més simplement, la voluntat de prescindir de qualsevol mena de dependència exterior. Era una opció molt més estratègica que no pas econòmica.
La reducció radical de les relacions econòmiques amb l’exterior va comportar tota mena de dificultats. Espanya era incapaç de produir una colla de productes que eren indispensables per al funcionament normal de l’economia interior i, en molts altres casos, substituir les importacions només era possible a base d’uns costos elevadíssims. Per a Catalunya, amb una economia dedicada a la transformació de primeres matèries alienes, sovint estrangeres, la repercussió fou enorme. Cal tenir present que, a més de primeres matèries, Espanya adquiria habitualment a l’estranger una bona part de l’equip de producció que consumia. En aquestes circumstàncies, el col·lapse del comerç exterior va provocar crisis gravíssimes en alguns sectors productius i va fer baixar substancialment el nivell d’eficiència de les empreses productores.
La tercera via d’acció de la política econòmica del nou règim es va centrar a l’interior. La malfiança respecte als mecanismes de mercat i l’existència d’escassetats extremes en alguns productes va portar a una política d’intervenció generalitzada. Per a entendre bé la importància d’aquest fenomen cal distingir dues menes d’intervenció: la que s’aplicava als preus, a la distribució i, en alguns casos, a la producció de diferents productes i la que tenia a veure amb la creació de noves empreses.
En el primer cas, l’acció de l’Estat anava adreçada, sobre el paper, a evitar puges excessives dels preus en productes escassos i a assegurar un subministrament adequat a les necessitats de les empreses o dels particulars. Aquest tipus d’accions, com calia d’esperar, van donar lloc a l’aparició d’un mercat paral·lel —el mercat negre— on regien preus molt més alts dels quals es beneficiaven aquells qui obtenien subministraments (cupos) que no consumien i aquelles empreses productores que eludien els controls establerts. Contràriament al que s’ha defensat en alguns casos, l’existència del mercat negre no implicava una reducció substancial dels efectes perniciosos de la intervenció. Atès que no tots els productes eren sota control i que quan aquest s’exercia no es feia sempre amb el mateix grau de tolerància, el resultat era una greu alteració dels preus relatius dels productes, la qual cosa repercutia en la direcció de les noves inversions i, en molts casos, impedia una adequació entre l’oferta i la demanda. Cal tenir present, també, que la regulació administrativa i la corrupció consegüent eren un mecanisme addicional d’apropiació de renda per a determinats grups socials.
L’altra mena d’intervenció afectava la creació de noves empreses. Des de molt aviat, el nou sistema polític va voler controlar la ubicació i la finalitat de les iniciatives empresarials que sorgien. En aquest sentit, cal remarcar que es van aplicar criteris polítics en la concessió de les autoritzacions preceptives. En l’afany d’evitar l’enfortiment de les aglomeracions industrials i obreres tradicionals, que s’havien demostrat tan perilloses, es va optar per obstaculitzar la creació de noves empreses en aquestes zones. En el cas català, aquest criteri es va aplicar sovint, però en desconeixem encara els efectes reals. Sí que sabem, en canvi, que l’acció directa de l’Estat en la creació de noves empreses no va tenir presència a Catalunya, tret de la creació de la SEAT, el 1950. L’activitat empresarial de l’Estat va anar dirigida, primer, al foment d’activitats que resultaven no rendibles o perilloses per a la iniciativa privada i, després, a l’absorció d’empreses privades sense perspectives de guany.
Aquest repàs a la política econòmica del primer franquisme ha deixat de banda altres accions de l’Estat, com ara la nova regulació de les activitats financeres o l’existència d’una política de foment de la indústria. El lector en podrà trobar referència detallada més endavant. Creiem, però, que el que fins ara hem exposat ens permet de presentar amb prou cura un primer esbós d’interpretació del que va passar en l’economia catalana en els anys de la postguerra.
Catàleg de la Fira de Mostres de Barcelona, 1942. Els anys quaranta s’han de considerar com d’autèntica depressió. L’origen d’aquest procés depressiu cal cercar-lo en la política econòmica adoptada pel nou règim i en les dificultats que s’hi afegien des de l’exterior.
El primer que cal dir és que, globalment, els anys quaranta s’han de qualificar d’autèntica depressió. Es va produir una reculada neta en la renda total. Ens manquen xifres precises, però tots els indicis disponibles, tant els referits al conjunt d’Espanya com els coneguts per a Catalunya, no ofereixen cap dubte. La recuperació de la renda per habitant que hi havia el 1935 no es va aconseguir fins els primers anys cinquanta. Naturalment, el fet que es produís una depressió general no vol pas dir que tots i cadascun dels catalans veiessin reduïts els seus ingressos. Ben al contrari, una de les raons i també un dels efectes de la depressió fou, justament, la redistribució de la renda disponible a favor d’uns quants grups privilegiats.
L’origen d’aquest procés depressiu cal cercar-lo en la política econòmica adoptada pel nou règim i en les dificultats afegides des de l’exterior. El primer element que cal considerar és la rebaixa dels salaris. La conseqüència d’aquest fet fou doble. En primer lloc, va significar una caiguda del poder adquisitiu d’una bona part de la població i, per tant, un canvi important en els components de la demanda agregada. En segon lloc, va comportar una rebaixa del cost del factor treball i, lògicament, un estímul a la seva utilització. En conjunt, la demanda de productes manufacturats de consum massiu va disminuir, ja que els assalariats havien de donar prioritat a l’alimentació. En canvi, deuria pujar la demanda de béns i de serveis de luxe. Aquest canvi en l’estructura de la demanda afectava de forma directa la indústria catalana, especialitzada en manufacturats de consum massiu. A més, la preferència per productes i serveis de luxe implicava un estímul per a la potenciació d’activitats econòmiques de baixa productivitat (servei domèstic, productes fets a mà) a costa de les més mecanitzades. Des d’una altra perspectiva, la mateixa rebaixa dels salaris impel·lia els empresaris a substituir màquines (cares i difícils d’aconseguir) per mà d’obra mal pagada. D’aquesta manera, era la mateixa rebaixa dels nivell de vida la que generava una disminució de la productivitat i del producte total.
Aquest procés depressiu va veure’s impulsat també per les dificultats amb què topaven les relacions econòmiques exteriors. La impossibilitat d’aconseguir un proveïment normal de productes estrangers va tenir efectes immediats sobre l’eficiència del sistema productiu. En el camp de les primeres matèries (cotó, carbó, productes químics, adobs) el col·lapse del comerç exterior va significar, en uns casos, simplement l’atur de les fàbriques i, en altres, com en l’agricultura, una reducció substancial dels nivells de productivitat vigents anteriorment. La substitució d’aquests proveïments estrangers per producció nacional no millorava gaire les coses, ja que, gairebé sempre, la qualitat del substitutiu era molt inferior i el preu era més elevat. En el camp de la maquinària, la manca de proveïments estrangers comportava, també, una rebaixa de la productivitat. No es tractava només de no poder renovar lá maquinària obsoleta: sovint mancaven, fins i tot, els recanvis i calia aturar llargament la producció fins a trobar la forma de substituir les peces trencades.
Màquines de vapor a l’estació de França de Barcelona, “Barcelona Atracción”, juny del 1946.
En conjunt, la política salarial i exterior del govern imposava, alhora, una nova distribució de la renda perjudicial per a la majoria i una reducció de la productivitat. El mateix nombre de catalans treballant més hores produïen menys productes i veien empitjorar dràsticament els seus nivells de vida. Cal tenir ben present que cap d’aquestes decisions del govern no era inevitable. La rebaixa de salaris responia a una política de represàlies i de recompenses respecte als grups socials que s’havien oposat o que havien donat suport a la revolta militar. L’aïllament exterior, tant durant la Guerra Mundial com després, era el resultat del suport moral i material que el règim espanyol va donar a les potències de l’Eix. Cal recordar els efectes extremadament beneficiosos que va tenir per a l’economia catalana la Primera Guerra Mundial, durant la qual Espanya fou efectivament neutral. És ben clar, finalment, que aquest tipus de política només fou possible perquè una guerra llarga i sagnant i una repressió ferotge havien eliminat tot mecanisme de defensa de les classes socials que en sortien perjudicades.
La darrera de les accions governamentals que hem esmentat més amunt, l’intervencionisme en els mercats interiors, tingué igualment resultats negatius. La regulació administrativa dels preus i dels proveïments es justificava, en part, per la gran escassetat existent d’alguns productes, però la forma en què s’aplicava empitjorava els problemes. La ineficiència i la corrupció que caracteritzaven el sistema feien que sovint l’efecte de la intervenció no fos altre que el de desviar els beneficis proporcionats pel mercat negre a mans dels intermediaris, sense que arribessin als productors. Com que el benefici de l’intermediari depenia de l’escassetat, quedava trencat el mecanisme, que, en condicions normals, hauria tendit a ajustar l’oferta i la demanda.
El sistema generalitzat d’intervenció, d’altra banda, provocava una alteració important en els preus relatius dels productes i, en conseqüència, desviava les inversions cap a sectors que no eren precisament els que produïen els béns relativament més escassos. Un exemple paradigmàtic d’aquest fet el trobem en la producció d’electricitat. El manteniment durant els anys quaranta —en plena inflació— dels preus de l’electricitat vigents el 1935 va comportar una caiguda espectacular dels preus reals del fluid i un retraïment de les companyies productores a l’hora d’emprendre noves inversions. Fins el 1951 no va canviar el sistema de tarifes i, fins el 1955, van perdurar les restriccions elèctriques. Respecte al problema mateix dels preus, cal recordar que durant tota la dècada dels quaranta els preus dels productes agraris van pujar més ràpidament que els preus dels productes manufacturats. Per a Catalunya, país importador d’aliments, això significava una transferència neta de recursos cap a les regions agrícoles de l’interior.
En el cas català l’intervencionisme va tenir encara un aspecte negatiu addicional. Tant en l’assignació de cupos de primeres matèries com en les autoritzacions a noves empreses es van aplicar criteris discriminatoris que tendien a “desconcentrar” l’activitat industrial. Sovint, l’autorització pertinent arribava amb la indicació que la nova indústria s’havia d’establir fora de Catalunya.
En definitiva, els anys quaranta foren extremament negatius per a l’economia catalana. La immensa majoria dels catalans van veure disminuir d’una manera dràstica els seus nivells de vida mentre que l’aparell productiu restava infrautilitzat i s’envellia. Els beneficiaris de la situació no eren sempre els antics industrials i propietaris. D’altres persones, amb connexions en els òrgans de decisió, van aconseguir d’enriquir-se tot aprofitant les oportunitats que oferia la corrupció vigent. Els beneficis obtinguts, en tot cas, no es dedicaven a inversions productives —per a les quals no hi havia perspectives de guany— sinó al consum de luxe i al manteniment de les activitats especulatives. Aquest panorama tan fosc no va començar a aclarir-se fins als primers anys cinquanta.
La dècada dels cinquanta presenta, efectivament, tot un altre aspecte. Els indicadors disponibles ens parlen d’una recuperació industrial i tot apunta que cap a 1952-53 es van retrobar els nivells de renda per habitant del 1935. Les raons d’aquest canvi de conjuntura deriven de les mateixes causes que havien provocat la depressió anterior. No es tracta pas d’un canvi substancial en la política econòmica del governs del general Franco sinó més aviat d’un alleugeriment de la pressió que imperava en els anys anteriors.
Si resseguim l’esquema propi dels anys quaranta, el primer que ens crida l’atenció en començar la dècada posterior és la recuperació dels salaris reals. De manera espasmòdica, però sense reculades, el poder adquisitiu dels assalariats va anar millorant gràcies, en bona part, a la pressió exercida sobre els empresaris i sobre les autoritats. Recordem que el mes de març del 1951 es va produir la famosa vaga de tramvies a Barcelona i que les mobilitzacions obreres van continuar en els anys següents. La millora en el repartiment de la renda va debilitar un dels factors clau de la depressió dels anys quaranta.
Un altre d’aquests factors, el comerç exterior, va experimentar també un canvi considerable a partir dels primers anys cinquanta. En aquest cas, les raons són més complexes. D’una banda, cal considerar el nou context internacional amb l’agreujament de la guerra freda i l’interès dels Estats Units per a assegurar-se el suport dels països del sud d’Europa. La tensió entre les grans potències feia oblidar l’adhesió del règim espanyol a l’Alemanya nazi i a la Itàlia feixista. Ara el que comptava era l’anticomunisme indubtable dels governants espanyols. D’altra banda, cal tenir present la gran expansió que experimentaven les economies occidentals i les possibilitats que s’obrien per a accedir a un mercat molt dinàmic i de grans dimensions. El canvi de govern del juliol del 1951 fou la primera resposta a les noves circumstàncies. El règim, alliberat de l’amenaça internacional, intentava d’aprofitar el nou context per a superar alguna de les rigideses que havien dut a la depressió dels anys quaranta. El comerç exterior va recuperar els nivells de la pre-guerra i l’ajut econòmic dels Estats Units —obtingut en canvi de la cessió de les bases militars— va oferir recursos per a ampliar les adquisicions a l’exterior. Es va renovar una bona part de l’aparell productiu obsolet i es va posar fi a la majoria dels racionaments i les restriccions de primeres matèries que encara hi havia.
El canvi d’actitud del règim es va produir d’una manera molt lenta i com a resposta davant els nous esdeveniments més que no pas dins d’una política coherent a mitjà termini. La pesseta, per exemple, mantenia un canvi oficial molt revaluat, però s’autoritzaven taxes de canvi més ajustades a la realitat segons el tipus d’operació de què es tractava. Els controls oficials sobre la distribució dels productes es mantenien sobre el paper, però s’anaven afeblint, en la realitat, sense que es fes res per a evitar-ho.
En aquestes circumstàncies, la resposta productiva de l’economia espanyola, en general, i de la catalana, en particular, fou extraordinàriament positiva. Era tan enorme el retard acumulat (més de quinze anys, des del 1936) que la introducció de noves tècniques, encara que fos de forma fragmentària i de tomballons, féu possible un increment espectacular de la productivitat i de la producció i, alhora, una renda més ben repartida proporcionava una demanda massiva i sostinguda. Catalunya, que havia patit més que d’altres regions d’Espanya l’impacte de la depressió, va sortir especialment beneficiada del canvi de rumb. Tenia encara el gran avantatge d’una tradició industrial i mercantil i d’una mà d’obra força qualificada.
Les transformacions iniciades el 1951 eren, però, insuficients. Amb un comerç exterior encara intervingut, amb un sistema de canvis caòtic, sense admetre capital estranger, el creixement havia d’ésser forçosament desequilibrat. La font de problemes principal era la balança de pagaments. La necessitat d’importar primeres matèries i equips de producció era superior a la capacitat d’exportar. Les reserves s’anaren exhaurint i, a la fi, calgué plantejar-se una disjuntiva clara: o bé, s’admetia la integració de l’economia espanyola dins la internacional amb totes les seves conseqüències, o bé es retornava al sistema autàrquic que no generava desequilibris exteriors però sí misèria. Els anys 1957-59 la pregunta no tenia més que una resposta. El retorn a la situació dels anys quaranta hauria implicat uns costos polítics que el dirigent màxim de l’Estat no estava disposat a assumir. Els principis que havien inspirat el gran fracàs dels anys quaranta van quedar de banda i es va imposar la realitat d’un règim que, per damunt de tot, volia persistir. El Pla d’Estabilització del 1959 no fou sinó l’acceptació de l’única sortida que restava oberta.
La política econòmica del “Nuevo Estado”
Com acabem d’indicar, l’anàlisi de l’evolució de l’economia catalana en el període immediatament posterior a la Guerra Civil s’ha de començar amb l’estudi de la política econòmica aplicada durant aquells anys. La mateixa propensió autoritària i ordenancista de les noves autoritats —que es va traduir en una enorme allau de disposicions legals de tota mena— dificulta la presentació d’una síntesi ajustada. Per tant, hem optat per centrar-nos en les fites principals sense pretendre un seguiment minuciós de cadascuna de les disposicions adoptades. Abans de tot, però, cal fer referència als principis que van inspirar l’acció econòmica dels nous governants.
Les bases ideològiques de la nova política econòmica
L’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 havia comptat amb el suport de personatges força significatius de la burgesia tradicional espanyola. El suport d’aquesta classe social a la revolta no és pas difícil d’entendre. La Segona República havia capgirat substancialment les relacions de poder que havien estat vigents durant tot el segle XIX. No es tractava només d’un problema ideològic o religiós. En el camp ben concret dels interessos econòmics, els grans propietaris agrícoles i industrials havien patit durant el període republicà l’amenaça d’expropiació per part de l’Estat, el setge constant dels sindicats obrers i l’adopció de mesures que tendien a afavorir els treballadors en el conflicte social. El que no era més que una política liberal-progressista, resultava per a les classes dirigents de l’Espanya de l’època una agressió intolerable.
El cas de Catalunya era bastant diferent. No és que aquí no hi hagués conflictes socials. El que passava era que la situació no era tan tensa com a d’altres indrets d’Espanya. Gràcies, segurament, a la tradició industrial i obrera, al fet que el pistolerisme no s’hagués reproduït en el període republicà i a una situació econòmica molt menys greu que a les zones mineres i d’indústria pesada, els enfrontaments socials no havien tingut a Catalunya un caràcter tan radical. En el Principat, fou la guerra la que va desfermar el procés revolucionari i l’enfrontament violent entre classes. Un cop aquest s’inicià, però, l’alineament de cada grup en un dels dos bàndols era inevitable. Aviat va quedar clar que les fàbriques i les terres serien retornades als propietaris dels béns de producció —desposseïts pels revolucionaris— només si vencien les forces revoltades. Per a les organitzacions proletàries, que ocupaven el poder, també quedava clar que només la victòria de la República els garantia la seva continuïtat. La victòria d’uns significava inevitablement la derrota dels altres.
Vist des d’aquesta perspectiva, es comprèn que la primera i la més significativa de les bases sobre les quals s’havia de sustentar la política econòmica del nou règim fos el conservadorisme social i econòmic, o sia, el manteniment de la propietat privada amb totes les seves prerrogatives i l’establiment d’unes condicions que garantissin la preeminència dels propietaris sobre els treballadors. La política sindical i salarial adoptada és la prova més clara de la vigència d’aquest principi.
Els propietaris no eren, de tota manera, ni a Catalunya ni a Espanya els únics propulsors de la revolta, ni tan sols els principals. Foren els militars conservadors i autoritaris els qui van prendre la iniciativa i els qui, des del primer moment, van controlar el poder a la zona insurgent. Les seves idees sobre el funcionament d’una economia en època de pau eren molt primitives, però van tenir una gran importància en el disseny del nou model de política econòmica. Una visió ordenancista i jeràrquica de com havia de funcionar l’economia va derivar en un intervencionisme asfixiant i sovint ridícul, mentre que la pretensió de mantenir una independència total també en l’àmbit econòmic obligava a aplicar una política autàrquica i a mantenir, i fins i tot ampliar, la producció de material militar.
El tret veritablement permanent del nou règim era el conservadorisme autoritari, ja que tant els militars com els feixistes doctrinaris van anar perdent influència en les decisions polítiques concretes.Dos salconduits —del 1945 i del 1955— necessaris per a circular per l’interior del territori espanyol.
El tercer component de la seva ideologia bàsica el va manllevar el nou règim dels estats totalitaris en els quals va trobar suport durant la guerra. Els falangistes eren els representants a Espanya d’aquest corrent i, malgrat el seu poc pes social abans del conflicte, foren encarregats de l’articulació política del sistema. Des de la perspectiva de la política econòmica, el seu paper fou escàs, ja que la pretesa corporativització de l’economia per mitjà dels sindicats verticals aviat va quedar oblidada. Els falangistes, des del Ministeri de Treball i des de la direcció dels sindicats, van intentar de cobrir el flanc obrer del règim partint de declaracions demagògiques que, en general, donaven lloc a ben poques actuacions concretes. El paper d’aquesta ideologia, que teòricament havia d’ésser un dels puntuals del nou règim, en la determinació de la política econòmica es redueix a algunes actuacions puntuals, com ara l’ampliació de les assegurances socials i les puges de salaris en moments conflictius, sense que es detecti una influència continuada en el seguit de mesures econòmiques adoptades pels successius governs franquistes.
En definitiva, el sistema polític sorgit de la Guerra Civil era sostingut per les forces conservadores de la societat espanyola i va actuar en conseqüència a l’hora d’articular una política econòmica concreta. L’intervencionisme i l’autarquia, que també caracteritzaren aquesta política en els primers anys, eren conseqüència del protagonisme que els militars i les ideologies feixistes van adquirir en les noves institucions. A la llarga, es demostrà que el tret veritablement permanent del nou règim era el conservadorisme autoritari, ja que tant els militars com els feixistes doctrinaris van anar perdent influència en les decisions polítiques concretes.
La política econòmica adoptada pel nou règim un cop aconseguida la victòria era basada en els principis que acabem d’enunciar però també es va veure afectada per l’evolució de les circumstàncies interiors i exteriors i, molt concretament, per l’esclat i el desenvolupament de la Segona Guerra Mundial i per l’actitud adoptada, posteriorment, envers Espanya pels països vencedors. Com ja s’ha dit, aquesta evolució de l’escenari internacional i la mateixa dinàmica de l’economia interior espanyola van fer que hi hagués diferències significatives entre la política econòmica aplicada durant els anys quaranta i l’aplicada en els anys cinquanta. A conseqüència d’això, en l’anàlisi dels eixos principals d’aquesta política, que ara iniciem, caldrà distingir clarament les dues dècades.
Una opció de classe conservadora: la nova regulació de les condicions laborals. Rebaixa i recuperació dels salaris
La política laboral és un dels aspectes en els quals el trencament amb la legislació anterior a la guerra fou més dràstic. El sistema vigent en el moment de l’aixecament militar era essencialment liberal, amb lliure associació de treballadors i empresaris i lliure contractació. El sistema de jurats mixtos, reforçat per la República, era una via per a facilitar l’acord entre empresaris i treballadors i per a assegurar el seu compliment. La intervenció de l’Estat en les qüestions socials era mínima i es limitava a la gestió de les assegurances socials obligatòries —accidents de treball, retir obrer i maternitat— que encara tenien un funcionament molt precari. És veritat que, sota el règim republicà, els conflictes laborals van tendir a resoldre’s en favor dels treballadors —amb la puja dels salaris subsegüent— però aquest fet era més aviat conseqüència de la força mostrada pels sindicats obrers i només en una petita part podia atribuirse a canvis legislatius. El que sí que havia canviat era la posició del govern davant els conflictes. El recurs a la suspensió de garanties i a l’adopció de l’estat de guerra, que era habitual durant la Restauració i permanent sota la Dictadura, va deixar d’actuar com a mecanisme de repressió del moviment obrer. El règim republicà es mostrava així, de fet, molt més liberal, en el sentit clàssic, que els seus predecessors.
Aquest panorama va canviar totalment un cop acabada la guerra. La nova ordenació de les qüestions laborals es va moure sobre tres pilars bàsics: els nous sindicats, la regulació estricta dels drets i els deures dels treballadors i els empresaris, i la determinació dels salaris per part de les autoritats. Cal que analitzem amb detall cadascun d’aquests aspectes.
La implantació del “Nuevo Estado” va implicar, naturalment, l’eliminació de tota organització defensora de les classes treballadores. En una de les seves primeres disposicions, l’anomenada Junta de Defensa Nacional va declarar fora de la llei totes les organitzacions que s’havien oposat a l’aixecament militar. “El carácter meramente nacional del movimiento salvador... impone una abstención absoluta de toda actividad política y sindical” (decret 25-9-1936). Després, s’especificà que entre les organitzacions dissoltes hi havia la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT), a més de tots els partits republicans i d’esquerres. Provisionalment, subsistien les centrals sindicals vinculades als grups que van adherir-se a la revolta: la Confederación Española de Sindicatos Obreros (catòlics), l’Obra Nacional Corporativa (carlins) i les Centrales Nacional-Sindicalistas (falangistes). Només la primera d’elles havia existit realment, bé que no pas a Catalunya.
Els principis del nou sindicalisme foren una de les aportacions del sector falangista i no eren sinó una còpia del model feixista italià. Les primeres bases es van posar en el Fuero del Trabajo (3-3-1938) que assegurava que “la Organización Nacional Sindicalista del Estado se inspirará en los principios de Unidad, Totalidad y Jerarquía... (y)... se constituye por la integración en un organismo unitario de todos los elementos que consagran sus actividades al cumplimiento del proceso económico... ordenado jerárquicamente bajo las direcciones del Estado”. El sindicalisme vertical —amb empresaris i treballadors dins la mateixa organització— era concebut, des del primer moment, com un “instrumento al servicio del Estado”.
Dues lleis posteriors, la d’Unidad Sindical (27-1-1940) i la de Bases de la Organización Sindical (30-12-1940) van completar el marc legal del nou sindicalisme. L’esquema aprovat constituïa, en primer lloc, unes organitzacions de base, les Centrales Nacional-Sindicalistas, que aplegaven els treballadors en sindicats o “hermandades sindicales” de caràcter local, sota la direcció de delegats comarcals i provincials amb amplis poders. La missió d’aquestes organitzacions era, segons la llei de Bases, “establecer la disciplina social de los productores sobre los principios de unidad y cooperación”. L’altre vessant de l’esquema organitzatiu eren els Sindicatos Nacionales, que aplegaven representats empresarials i obrers per sectors d’activitat i que tenien finalitats essencialment econòmiques: fer arribar al govern les aspiracions i les necessitats de cada sector de la producció i fer complir les instruccions impartides pel govern mateix. Naturalment, el cap de cadascun d’aquests sindicats i els delegats provincials i comarcals eren nomenats directament pel delegat nacional i havien d’ésser forçosament militants de FET y de las JONS.
En els primers mesos de la seva actuació, la nova organització sindical, dirigida per falangistes radicals, va intentar d’aplegar competències en el camp de la regulació de les relacions laborals i de les activitats econòmiques tal com, de fet, es desprenia de les mateixes bases de Falange. Aviat va quedar clar, però, que el paper que els veritables detentadors del poder estaven disposats a concedir als sindicats era molt més modest. El mateix 1941 el primer Delegat Nacional de Sindicats i els seus col·laboradors foren destituïts. L’organització es va configurar, a partir d’aquest moment, com una estructura burocràtica dependent de l’Estat, que servia eventualment per a canalitzar les sol·licituds dels empresaris, però que pel que fa als treballadors es limitava a assegurar la inexistència de tot moviment reivindicatiu i de tota organització alternativa veritablement representativa.
L’organització sindical es va configurar, a partir del 1941, com una estructura burocràtica, dependent de l’estat, que servia eventualment per a canalitzar les sol·licituds dels empresaris, però, pel que fa als treballadors, es limitava a assegurar la inexistència de qualsevol moviment reivindicatiu. Les imatges mostren dues portades del butlletí sindical de la Territorial de Barcelona, del juliol de 1944 (a l’esquerra) i del gener de 1945 (a la dreta).
La regulació de les relacions laborals va quedar, en definitiva, únicament a les mans del govern. La nova legislació laboral —les lleis de reglamentacions de treball (16-10-1942) i de contractes de treball (1944)— va eliminar completament el concepte liberal vigent el 1936. Empresaris i treballadors ja no podien pactar lliurement les condicions en què es desenvoluparia el treball ni establir les remuneracions pertinents. Tot això fou determinat pel Ministeri de Treball mitjançant unes reglamentacions per a cada sector d’activitat que eren de compliment obligatori. En termes efectius, aquesta nova legislació va establir un sistema disciplinari molt estricte que atorgava a l’empresari el paper de “jefe de empresa”, cap d’una “milicia de productores”. La jornada legal es va prolongar de 44 hores setmanals (1936) a 48 i, a més, es van generalitzar les hores extraordinàries, de vegades imposades de forma obligatòria i, en altres casos, forçades per la reducció dels salaris reals, que estudiarem més avall. L’establiment d’un sistema de relacions laborals totalment intervingut i favorable als propietaris dels mitjans de producció va complementar-se amb algunes contrapartides presentades pel règim com a millores tangibles per als treballadors. Les principals d’aquestes concessions foren les dificultats posades a l’acomiadament i l’establiment del Seguro Obligatorio de Enfermedad. En un sistema tan estrictament regulat, l’eliminació de la llibertat d’acomiadament era una precaució contra possibles problemes d’ordre públic més que no pas una concessió als treballadors, ja que aquests en podien treure ben pocs beneficis econòmics o socials. L’assegurança obligatòria de malaltia implantada al final del 1942, en canvi, fou un pas endavant considerable en el camí de la previsió social, bé que, en aquests primers anys, el seu funcionament fou encara molt precari.
Sense treure importància a cap d’aquests aspectes, no hi ha dubte que on la nova ordenació laboral va tenir uns efectes més rellevants fou en l’evolució dels salaris. Com ja s’ha dit, l’Estat havia substituït el lliure acord de les parts a l’hora d’establir les remuneracions corresponents a cada feina. Les reglamentacions de sector fixaven els salaris base i les primes, els plus i els pagaments a preu fet per a cada categoria professional. La política salarial seguida és una de les referències clau per a entendre l’evolució de l’economia catalana a la postguerra. Cal que ens deturem, primer de tot, en el que va succeir tot just restablerta la pau, perquè fou en aquell moment que es van instaurar les condicions que marcaren la misèria dels treballadors catalans durant més de quinze anys.
El principi aplicat per les autoritats a l’hora de fixar els salaris un cop acabada la guerra era el de retornar a la situació immediatament anterior al seu esclat. Les remuneracions dels treballadors —i també els preus dels productes— havien de situar-se en el nivell assolit al juliol del 1936. Aquest era el plantejament teòric, però tothom sabia que no era altra cosa que una argúcia matussera per a rebaixar els salaris reals dels treballadors. Com calia preveure, el control de salaris va funcionar molt millor que el de preus i la pèrdua de poder adquisitiu fou molt notable.
Quadre 33. Salaris i preus, 1940.
Les estadístiques de salaris presenten sempre problemes importants. La multiplicitat de categories i de sistemes de cobrament fa difícil d’establir una evolució general. Les xifres disponibles —procedents tant de fonts oficials com de comptabilitats d’empreses privades— assenyalen un increment mitjà dels salaris monetaris, entre el 1936 i el 1940, situat entre el 22 i el 36 per cent (quadre 33).
Pel que fa als preus, la informació és també insegura, a causa del racionament que afectava molts productes i de la necessitat ineludible per a la majoria de la població de recórrer al mercat negre. Cal dir, de tota manera, que, en el cas dels preus, el retorn a la situació del 1936 era materialment impossible. Les puges que s’havien produït no responien només a l’escassetat ocasionada pel conflicte. Els governs dels dos bàndols s’havien finançat, en una bona part, augmentant la circulació monetària, i les mesures adoptades un cop restablerta la pau per a retirar diners del mercat van donar resultats molt minsos, a causa, sobretot, de l’increment del dèficit públic. Només cal dir que, just abans d’esclatar la guerra, hi havia 4.770 milions de pessetes en circulació i que al final del 1940 passaven de 10.000 milions. No és estrany, doncs, que els mateixos índexs oficials assenyalin que, en aquest any 1940, el cost de la vida a Barcelona se situava un 80 per cent per sobre del del 1936, ni que els càlculs que tenen en compte el forçat recurs al mercat negre indiquin una alça del 139 per cent.
En definitiva, i malgrat la incertesa de les dades disponibles, no hi ha cap dubte que la normalització de les activitats productives es va produir sobre la base d’un importantíssim descens dels salaris reals. Els treballadors catalans van veure disminuïda la seva capacitat adquisitiva en un percentatge que podia oscil·lar entre el 25 i el 50 per cent. Es tractava d’una pèrdua de gran entitat que, tal com veurem, es va mantenir durant més d’una dècada. El nivell de vida dels assalariats catalans quedava en el mateix punt que era el 1913 bo i perdent totes les millores aconseguides en els vint anys següents. Una caiguda dels salaris d’aquesta magnitud i d’aquesta durada no trobaria parió, segurament, en tota la història del capitalisme. Només el fet de produir-se després d’una guerra duríssima i enmig d’una repressió sagnant permet d’entendre que no hi hagués una rebel·lió generalitzada.
Quadre 34. Salaris monetaris i reals, 1940-1950.
Aquesta situació extrema es va mantenir fins el 1951. Durant més d’una dècada, la política salarial va venir donada per la concessió de complements i plus que evitaven, sovint amb retard, que la intensa inflació fes empitjorar encara més el nivell de vida dels treballadors. Com que una altra de les característiques d’aquest període fou l’enorme variabilitat dels preus —conseqüència de les dificultats de l’agricultura—, hi havia moments en què els obrers més desafortunats quedaven per sota del límit de subsistència. El quadre 34 mostra clarament aquests fenòmens. Els salaris reals es van mantenir baixos durant tota la dècada i, en certs moments, van reduir-se fins a nivells ínfims. Si les dades es poguessin elaborar per mesos veuríem com aquestes fluctuacions eren encara més fortes i més freqüents del que mostren les mitjanes anuals. No ens ha d’estranyar que en aquestes ocasions la fam es fes present i es mobilitzessin les institucions benèfiques. A vegades, eren els empresaris mateix els qui promovien campanyes d’ajut, distribuïen aliments entre els seus treballadors i sol·licitaven la concessió de nous complements. Les memòries de les entitats patronals i dels inspectors de treball atribueixen sovint la manca de rendiment dels obrers a la seva alimentació deficient. Deu anys després d’acabada la guerra, els treballadors continuaven pagant la derrota.
Aquesta situació d’estancament de les rendes salarials a un nivell molt inferior al vigent abans de la guerra, va començar a canviar els anys cinquanta. Una de les principals raons d’aquest canvi fou la pressió popular. El mes de març del 1951 es va produir a Barcelona la famosa vaga de tramvies, el mes d’abril hi va haver importants vagues al País Basc i van tenir lloc les primeres manifestacions estudiantils tant a Barcelona com a Madrid. El govern va reprimir durament aquests focus de protesta, però els màxims dirigents del sistema van prendre consciència que calia introduir canvis en la gestió econòmica, sobretot si hom volia aprofitar la nova conjuntura política internacional —guerra freda, guerra de Corea— que feia possible el trencament definitiu del blocatge imposat el 1945. El juliol va tenir lloc un important remodelatge ministerial del qual van derivar canvis rellevants en determinats aspectes de la política econòmica.
Des de la perspectiva de l’evolució dels salaris reals, ens interessen, en primer lloc, les innovacions introduïdes en la política agrària. L’inflexible intervencionisme, que havia afavorit una disminució de la producció agrària i l’aparició d’un extensíssim mercat negre, va deixar pas a una relativa liberalització que va permetre de recuperar els nivells productius de la preguerra per als principals productes i d’eliminar els racionaments i el comerç il·legal. Des de la perspectiva dels assalariats, això significava una reducció del cost real de les seves adquisicions i, sobretot, l’atenuació de les irregularitats que durant la dècada anterior havien donat lloc a situacions d’emergència. Això no era suficient, de tota manera, per a apaivagar el descontentament popular. Les autoritats van haver de concedir puges generalitzades de salaris per a la majoria dels sectors productius. La pressió popular va tornar a aparèixer els anys següents de manera intermitent —1954, 1956— però cada cop més organitzada. Les protestes va anar aconseguint nous augments salarials que, si bé donaven lloc a increments dels preus, es traduïen finalment en millores de la capacitat adquisitiva d’una bona part dels treballadors. Aquest canvi de panorama s’ha de posar en relació, naturalment, amb la recuperació de l’activitat que es produïa en el conjunt de l’economia. Altres canvis en la política econòmica, que analitzarem més avall, van influir també indirectament en la recuperació dels salaris reals.
Quadre 35. Salaris reals del 1950 al 1958.
Com en el cas de la dècada anterior, també en els anys cinquanta tenim dificultats per a quantificar fiablement l’evolució dels salaris. Les dues fonts disponibles (quadre 35) mostren una tendència a la recuperació tot i que amb una intensitat diferent. Les xifres corresponents a Sabadell semblen, en aquest cas, defectives. Altres fonts més fragmentàries abonen la idea d’una recuperació dels salaris reals des dels primers anys de la dècada i un retrobament dels nivells de la pre-guerra després de les grans puges del 1956. Val a dir que, en aquests anys, una bona part de la legislació reguladora de les remuneracions salarials havia quedat fora d’ús. Impulsats per la necessitat d’aconseguir mà d’obra i d’aprofitar l’expansió econòmica general, els empresaris mateix negociaven directament amb els representants dels treballadors i acordaven condicions que ultrapassaven les establertes a les reglamentacions oficials.
Aquest divorci entre la legalitat i la realitat va acabar el 1958 quan, després de nous moviments vaguístics i tot formant part del canvi de política econòmica que havia de dur al Pla d’Estabilització, es va aprovar la Llei de Convenis Col·lectius que reconeixia, un altre cop, a empresaris i a treballadors el dret a determinar les remuneracions del treball, encara que fos dins dels límits marcats pel govern. Les altres condicions pròpies d’un mercat de treball lliure, les llibertats d’associació, de vaga i d’acomiadament, no foren pas reconegudes i, d’aquesta manera, la nova etapa que s’iniciava continuà marcada per un sistema laboral injust i ineficient que no impedí, però, tal com veurem, la millora dels nivells de vida dels treballadors.
En definitiva, podem concloure aquest apartat afirmant que el caràcter essencialment conservador i favorable als detentadors dels mitjans de producció del règim polític instaurat pels guanyadors de la guerra, va quedar reflectit d’una manera especialment patent en la nova regulació de les relacions laborals. Un decrement dràstic dels drets dels treballadors tant pel que fa a la llibertat d’associació com al règim disciplinari dins de les empreses va concretar-se en una reducció radical dels salaris reals que va durar més d’una dècada. Com veurem més endavant, aquesta degradació dels salaris no va tenir només conseqüències en el nivell de vida dels treballadors, sinó que va afectar greument el conjunt de l’economia i fou un dels factors essencials que expliquen la gran depressió de la postguerra.
Una opció de política exterior: l’autarquia i els seus efectes
La pretensió dels dirigents de la revolta militar era Vautosuficiència, la voluntat de no dependre per a res de l’estranger: l’autarquia. La imatge mostra un cartell de propaganda dels productes nacionals.
Si pel que fa a les relacions laborals es pot atribuir la responsabilitat de la nova política al component de classe conservador dels nous dirigents i d’una bona part dels seus partidaris, en el camp de les relacions exteriors la política del nou règim estarà més aviat lligada als ideals nacionalistes i d’independència respecte a l’exterior, que aportaven tant els falangistes més radicals com, sobretot, els militars professionals. Com veurem de seguida, la nova regulació de les relacions econòmiques exteriors vindrà determinada per la voluntat política dels nous dirigents, però també, de forma decisiva, per la situació internacional.
La pretensió dels dirigents de la revolta militar del juliol del 1936 de redefinir les relacions econòmiques exteriors d’Espanya es va posar de manifest des del primer moment. La base d’aquest pensament era l’autosuficiència, la voluntat de no dependre en res de l’estranger. El general Franco mateix no en dubtava, en afirmar el 1938:
“España es un país privilegiado que puede bastarse a sí mismo. Tenemos todo lo que nos hace falta para vivir y nuestra producción es lo suficientemente abundante para asegurar nuestra propia subsistencia. No tenemos necesidad de importar nada, y es así como nuestro nivel de vida es idéntico al que había antes de la guerra...”
En afirmacions com aquesta —i n’hi ha moltes altres de semblants— hom no sap què sorprèn més, el cinisme o la ignorància. Franco va arribar a dir: “Anuncio que la experiencia de nuestra guerra tendrá que influir seriamente en todas las teorías económicas defendidas hasta hace poco tiempo como si fueran dogmas”. No hi ha cap dubte que, pel que fa a les relacions econòmiques amb l’exterior, el màxim dirigent del país tenia idees concretes que van prendre forma en les mesures de política comercial i monetària que ara passem a estudiar.
Anunci a la publicació «Información Comercial Española» (1944) de la marca Vehículos Eléctricos Autarquía, S.A. de Barcelona, on es fa constar que la construcció i la tècnica són espanyoles.
L’administració franquista, des dels primers moments de la seva actuació, en plena guerra, va adoptar una sèrie de mesures que anunciaven el que havia d’ésser la política econòmica exterior del règim durant els vint anys posteriors. Cal destacar, sobretot, la implantació d’un control estricte de les importacions i les exportacions, que havien d’ésser autoritzades explícitament pel govern, i l’adjudicació a l’Estat del monopoli absolut en la tinença i el comerç de la moneda estrangera. Aquestes disposicions corresponien, naturalment, a una economia de guerra que necessitava abocar a l’esforç bèl·lic tots els recursos disponibles. El govern de Burgos, a més, va tendir a concentrar tant les importacions com les exportacions en aquells països que li van atorgar suport econòmic, i, molt especialment, en l’Alemanya nazi. En aquestes circumstàncies, en acabar el conflicte, el comerç exterior espanyol era totalment controlat i mantenia preferències respecte a un país que aviat quedà incomunicat d’Espanya.
Una bona part d’aquestes mesures, inicialment pensades per a una economia de guerra, es van convertir en permanents un cop aconseguida la victòria. Fins el 1959, els pilars fonamentals de la política comercial exterior d’Espanya foren els següents:
—a) Necessitat d’autorització administrativa prèvia tant per a les importacions com per a les exportacions. Aquestes autoritzacions s’havien de concedir, segons la llei, en funció de la política general d’abastaments i no dels interessos dels sol·licitants.
—b) En el cas de les importacions, calia ésser inscrit en un Registre d’Imporr tadors on figuraven aquells qui, en el seu moment, van poder demostrar que havien dut a terme aquestes tasques abans de la guerra i acreditar “adhesión a los principios del Movimiento”. Aquest registre no admetia noves incorporacions, excepte en casos molt justificats.
—c) La tinença i el comerç de divises van quedar legalment reservats a un organisme dependent del Ministeri de Comerç i Indústria: l’Instituto Español de Moneda Extranjera (IEME). Els exportadors havien de vendre obligatòriament a aquest organisme les divises que obtenien i els importadors li havien de sol·licitar les divises necessàries per a pagar les seves adquisicions a l’estranger.
—d) El tipus de canvi de la pesseta, respecte a totes les altres monedes era fixat pel govern al marge de tot càlcul sobre la capacitat adquisitiva de la moneda espanyola i era aplicat per l’IEME.
—e) Per tal d’evitar la utilització de divises, les autoritats encoratjaven les operacions de compensació sense pagaments en efectiu, tant per la via d’acord entre comerciants privats com per la de convenis de clearing signats entre el govern espanyol i els d’altres països.
Anunci a la publicació «Información Comercial Española» (1944) de la marca de teixits Viuda de Antonio Gregori de Sabadell, on s’especifica que es fan servir únicament telers de construcció espanyola.
Aquesta política econòmica, basada en el control estatal estricte del comerç exterior i en una voluntat de disminuir les importacions, va anar canviant pel que fa a la seva aplicació concreta en funció de la situació internacional i de la política d’aliances del govern espanyol. A conseqüència de tot això, el comerç exterior presenta, durant aquests anys, una sèrie d’alternatives que cal distingir acuradament.
La primera etapa que cal comentar és la dominada per la Segona Guerra Mundial, que va esclatar al cap d’uns quants mesos d’haver-se acabat la Guerra Civil espanyola. La primera cosa que cal tenir en compte per a analitzar aquesta etapa és que la situació en què es trobava l’economia espanyola, un cop acabada la guerra, afavoria poc el retorn a la normalitat en el comerç exterior. Un dels principals problemes en aquest camp el constituïa la manca de reserves. Des del segle XIX, la balança comercial espanyola era habitualment deficitària. El flux de transferències —inversions estrangeres, remeses d’emigrants, turisme, etc.— compensava, en part, el dèficit, però sovint el desequilibri generava una baixa en la cotització de la pesseta. Només la conjuntura favorable de la Primera Guerra Mundial havia permès d’incrementar substancialment —multiplicar per quatre— les reserves d’or del Banc d’Espanya. Aquestes reserves, que oferien la garantia indispensable per a realitzar operacions exteriors, van desaparèixer durant la guerra. El govern republicà va traslladar l’or a Rússia i el va esmerçar en compres de material de guerra. Dels 2.200 milions de pessetes en or que guardava el Banc d’Espanya el 1936, només en quedaven 139 un cop acabada la guerra.
En aquestes circumstàncies, les possibilitats d’importar quedaven limitades estrictament pel volum de les exportacions i pel crèdit que hom pogués obtenir a l’exterior. Aquestes dues fonts de capacitat de compra a l’exterior van veure’s seriosament afectades per la política adoptada per les autoritats espanyoles i, en conseqüència, va haver-hi una reducció dràstica del volum del comerç exterior.
Pel que fa al crèdit, cal recordar que, durant la guerra, els revoltats havien aconseguit ajuts econòmics, sobretot a Alemanya i a Itàlia, però que també havien mantingut unes bones relacions econòmiques amb la Gran Bretanya i els Estats Units. El problema, un cop acabada la Guerra Civil, va provenir de l’increment de la tensió internacional i, més que res, de l’actitud adoptada pel govern espanyol davant el conflicte que era a punt d’esclatar. La declarada amistat amb les potències de l’Eix, a més de proporcionar dificultats directes, que estudiarem més avall, va dificultar l’obtenció de crèdits en els països aliats, tot i que se’n van aconseguir alguns de la Gran Bretanya, sempre sota una forta pressió política. Alemanya i Itàlia, d’altra banda, estaven prou compromeses amb els seus propis esforços bèl·lics com per a poder oferir un ajut de consideració. I encara calia retornar els crèdits atorgats al govern de Burgos en els anys anteriors. Només l’Argentina, en els moments més negres de la postguerra, va atorgar préstecs rellevants que van impedir que es patís una situació de fam total.
Quadre 36. Cotitzacions pesseta / dòlar a Tànger i canvi oficial comparats, 1941-1945.
Amb pocs recursos provinents de crèdits, la importació depenia essencialment de les exportacions. En aquest aspecte, la política del govern fou especialment desafortunada. Malgrat la insistència dels mateixos tècnics de l’administració, es van mantenir uns tipus de canvi que sobrevaloraven extraordinàriament la pesseta enfront de les altres monedes. Durant aquests anys, la pesseta es cotitzava en els mercats lliures de Tánger o de Londres molt per sota del que aplicava l’IEME en els seus tractes amb els exportadors (quadre 36). D’aquesta manera, els productes espanyols resultaven encarits per als compradors estrangers i, lògicament, les exportacions eren molt més difícils. La tossuderia del govern espanyol en aquest punt, que duraria amb tota mena de subterfugis fins el 1959, només s’explica per la ximpleria d’identificar l’honor de la pàtria i del règim amb el valor de la seva moneda.
Quadre 38. Importacions per duanes catalanes, 1930-1958.
Quadre 37. Exportacions per duanes catalanes, 1930-1958.
La caiguda de les exportacions respecte a la situació anterior a la guerra es pot comprovar, per al cas català, al quadre 37. Cap dels principals productes d’exportació no va escapar a una disminució substancial. En termes generals, les vendes a l’exterior van quedar reduïdes a una tercera part del que eren abans de la guerra. Aquest desastre ha estat sovint atribuït als efectes de la Segona Guerra Mundial en els països compradors. És cert que l’amplitud de la guerra econòmica i els seus efectes sobre els estats no bel·ligerants foren aquesta vegada molt més grans que durant la Primera Guerra Mundial, però també ho és que la política governamental va contribuir decisivament que Espanya, en general, i Catalunya, en particular, no poguessin aprofitar, aquest cop, la favorable conjuntura que la guerra mundial els oferia. El problema no era només la irracional paritat monetària adoptada. Hi tenia part també la preferència demostrada pel règim espanyol cap a les potències de l’Eix. L’àrea tradicional del comerç espanyol era l’occidental europea, França i la Gran Bretanya, i els Estats Units. Abans de la guerra, entre el 1932 i el 1935, els Estats Units i la Gran Bretanya aplegaven, conjuntament, el 31,4 per cent de les exportacions espanyoles, Alemanya el 9,6 per cent i Itàlia el 3,5 per cent. En el període 1941-43, en canvi, la situació era que les potències europees de l’Eix (Alemanya i Itàlia) s’enduien el 32,6 per cent de totes les exportacions mentre que la Gran Bretanya i els Estats Units només en rebien el 18,6 per cent. Com que es tractava d’economies menys complementàries de l’espanyola i amb les quals no hi havia gaire tradició d’intercanvis, el fet és que el volum total d’exportacions va veure’s seriosament afectat.
Si, en el cas de les exportacions, el que crida l’atenció és la poca capacitat demostrada per a aprofitar l’avinentesa de la guerra, pel que fa a les importacions els problemes —almenys per a Catalunya— foren molt més greus. Catalunya era, dins del conjunt d’Espanya, una zona especialment sensible al comerç d’importació. Gairebé totes les primeres matèries industrials i una bona part de la maquinària s’havien de portar de fora. Un col·lapse en les importacions podia resultar extremament greu per a tota l’economia catalana. Les dificultats per a importar venien, sobretot, de la manca de divises. Les sol·licituds d’importació de cotó en floca, de carbó o de màquines eren denegades en la majoria dels casos. La major part de les poques divises disponibles es dedicaven a la importació d’aliments i també de material bèl·lic. Una altra part no menyspreable acabava convertida, després del corresponent tràfic il·legal de llicències, en productes de luxe, que es podien vendre en el mercat interior sense traves i amb beneficis extraordinaris.
Les exportacions eren molt difícils, a causa de la tossuderia del govern espanyol a mantenir un canvi oficial de la pesseta que la sobrevalorava. Les imatges mostren tres il·lustracions del llibre Desarrollo histórico de los acuerdos entre España y los Estados Unidos, publicat per Edicions Oromí (Barcelona, 1953): Oli d’oliva de Manuel Pedrol SA, Arròs La Campana i imatges de fusta tallada del Gremi d’Estatuària Religiosa d’Olot.
La repercussió d’aquestes dificultats per a importar a Catalunya es poden observar al quadre 38. En termes generals, la caiguda es va situar entorn del 60 %. En el cas de la maquinària, per exemple, la disminució fou de més d’un 60 per cent. De 9,2 milers de tones anuals de mitjana en el període 1930-35 es passà a 2,9 en els anys 1941-45. Disminucions semblants o encara més fortes poden trobar-se per al material elèctric, els automòbils i els productes metàl·lics semielaborats. En el cas de les primeres matèries, destaquen, sobretot, la desaparició gairebé total de les importacions de carbó i la disminució de les entrades de cotó en floca i de ferro sense elaborar. En tots aquests casos, es tractava de productes bàsics per a la indústria catalana. El carbó i el ferro estrangers es podien substituir parcialment per carbó i ferro espanyols, però això no era possible en el cas del cotó. Les conseqüències d’aquesta situació foren extremament greus i encara van empitjorar a causa de la política interventora en la distribució interior aplicada pel govern.
Cal tenir ben present que, al marge del problema de les divises, moltes de les dificultats d’abastament provenien del recel dels països aliats respecte al règim polític espanyol. De fet, tant els britànics com els nord-americans utilitzaren la dependència espanyola de determinats productes per a pressionar les autoritats espanyoles i evitar un major alineament d’Espanya o la sortida cap a Alemanya de materials d’interès militar. Els productes que van patir més aquest racionament “polític” foren els derivats del petroli. Cada vegada que sortia tungstè cap a Alemanya se suspenien els lliuraments de productes petroliers. Els efectes de la manca de gasolina i de gasoli foren espectaculars, deixaren fora de servei una bona part del parc automobilístic espanyol i obligaren la resta a instaurar sistemes alternatius d’alimentació dels motors —els coneguts gasògens— força ineficients i extraordinàriament onerosos.
Les conseqüències que va tenir el col·lapse del comerç exterior en l’economia catalana les veurem més endavant, ja que cal tenir també presents altres factors que actuaven al mateix temps. Podem avançar ara, de tota manera, que la caiguda de les importacions s’ha de contemplar com un dels elements determinants de la gravíssima crisi de la postguerra. Infrautilització de la capacitat productiva, envelliment de la maquinària i, en definitiva, una caiguda forçada de la productivitat i de la producció foren els efectes més immediats de la manca de productes d’importació.
La fi de la Segona Guerra Mundial va significar un canvi substancial en el panorama exterior, però el reflex d’aquest canvi en el comerç exterior espanyol fou molt lent i només parcial. Les raons són diverses. Unes primeres de caire polític. Malgrat l’afany de les autoritats espanyoles per a vestir el sistema polític amb disfresses aparentment democràtiques —Fuero de los Españoles, canvi de govern—, els governs aliats no oblidaven l’ajut atorgat pel règim espanyol al feixisme europeu. Les grans potències i les Nacions Unides van prendre mesures de caire polític i econòmic contra el govern espanyol. El blocatge, bé que no va tenir mai una efectivitat total, va dificultar seriosament la normalització de les relacions comercials amb l’exterior. El punt més espectacular i transcendent d’aquesta hostilitat exterior fou, sens dubte, l’exclusió d’Espanya del Pla Marshall. Per mitjà d’aquest Pla, anunciat a mitjan 1947, van arribar als països europeus occidentals importants subvencions i crèdits que van permetre d’accelerar la seva recuperació i d’iniciar una llarga etapa de creixement. L’exclusió d’Espanya, per raons estrictament polítiques, va significar un nou retard en el redreçament econòmic.
El procés d’apropament dels països occidentals al sistema polític espanyol culminà el 1953 amb la signatura del conveni hispano-nord-americà. En canvi de la cessió de bases militars, el govern espanyol aconseguia, per primera vegada, un ajut econòmic important. Les fotografies mostren (a dalt) la signatura dels acords: Alberto Martín Artajo, ministre d’afers exteriors, Manuel Arburúa, ministre de comerç, i James Dunn, ambaixador dels Estats Units (en el centre i d’esquerra a dreta); i (a baix) la primera visita de la VI Flota Americana a Barcelona, el mes de desembre del 1952 (“Barcelona Atracción”, núm. 333)..
Al marge d’aquestes dificultats polítiques, persistien les purament econòmiques. Les. exportacions encara havien de lluitar amb un tipus de canvi desfavorable i la manca de divises impedia de normalitzar les importacions. Només al final del 1948 —després de passar per situacions pròximes a la suspensió de pagaments exteriors— es va introduir un sistema de canvis múltiples que rebaixava el canvi oficial en funció de l’operació concreta que calia realitzar. Tot i que introduïa nous elements de confusió i de discriminació, el nou sistema va permetre una certa recuperació de les exportacions i, en conseqüència, va alleugerir-se l’extrema escassetat de divises que limitava les importacions. El canvi rellevant, de tota manera, no arribà fins als primers anys de la dècada dels cinquanta.
La possibilitat de recuperar els nivells del comerç exterior anteriors a la guerra vingué lligada a noves i importants alteracions en el panorama internacional. La guerra freda, iniciada en els darrers anys quaranta (crisi de Berlín), es va concretar tràgicament el 1950 amb l’esclat de la guerra de Corea. L’actitud dels països occidentals envers el sistema polític espanyol va canviar. Hom valorava més l’anticomunisme que el caràcter dictatorial del règim. Els Estats Units van començar a concedir alguns crèdits. El blocatge ordenat per les Nacions Unides es va revocar. Espanya fou admesa en alguns organismes especialitzats d’aquesta organització. Un canvi de govern, amb l’entrada d’alguns ministres de to una mica més liberal, fou la resposta conciliatoria de Franco. El punt culminant del procés fou, naturalment, la signatura del conveni hispano-nord-americà al setembre del 1953. En canvi de la cessió de bases militars al seu territori, el govern espanyol aconseguia, per primera vegada, un ajut econòmic important. Al desembre del 1955, Espanya va entrar a les Nacions Unides.
Des de la perspectiva econòmica, el que aquí ens interesa més de tot aquest procés d’obertura a l’exterior és, naturalment, la fi del blocatge i la concessió de crèdits per part de governs i de bancs estrangers. S’ha dit sovint que l’ajuda rebuda dels Estats Units no fou, en realitat, tan important; en efecte, l’import total rebut en forma de préstecs i de subvencions arribava, el 1959, a 1.140 milions de dòlars, una quantitat molt menor que la que havien obtingut els altres països europeus per mitjà del Pla Marshall i d’altres ajudes (entre 5 i 10 mil milions cada país “gran”: França, Alemanya Occidental, Itàlia i el Regne Unit; i entre 2 i 3 mil milions els països “petits”: Grècia, Holanda i Bèlgica). Això no obstant, l’impacte d’aquests ajuts sobre l’economia espanyola fou molt destacat. Era tal el retard acumulat en tots els ordres —gairebé vint anys sense contactes normals amb l’exterior— que la possibilitat d’adquirir nova maquinària i d’aconseguir proveïments regulars de primeres matèries va implicar un salt espectacular en la productivitat i en el volum de producció de tots els sectors. Cal tenir present que, en aquests mateixos anys, es produïa un creixement espectacular en les economies europees i que això significava una multiplicació de les possibilitats d’exportar. En definitiva, s’entreobria una nova etapa que encara topà, però, amb alguns dels vells fantasmes de la política econòmica intervencionista.
Efectivament, s’havia produït un canvi en el context exterior, però restaven presents molts dels obstacles interiors. El tipus de canvi oficial de la pesseta va continuar molt revaluat tot i la proliferació de noves excepcions i de canvis privilegiats. Les llicències d’importació continuaven essent controlades per uns quants, que s’enriquien fent d’intermediaris. Les inversions de capital estranger es miraven amb recel i s’hi posava tota mena de dificultats. Es mantenia, finalment, un elevat nivell de protecció aranzelària que accentuava la ineficiència d’importants sectors productius. El nou sistema, amb tots aquests entrebancs, va funcionar d’una manera sincopada. L’economia espanyola mostrava una elevada tendència a importar, mentre que les exportacions topaven amb dificultats de competitivitat. Les reserves acumulades durant la primera meitat de la dècada es van anar esgotant. La inflació provocada per les puges demagògiques de salaris feia més barats els productes estrangers a l’interior i més cars els espanyols a l’estranger. Cap al 1957, la situació esdevingué insostenible. Si l’economia espanyola havia de moure’s dins l’economia internacional, ho havia de fer amb molta més llibertat de maniobra que la que fins llavors era acceptada. El Pla d’Estabilització, del qual parlarem en el capítol següent, va obrir la porta a un sistema que permeté un creixement molt més regular.
En aquest context de liberalització econòmica soterrada, l’economia catalana va experimentar una millora substancial. El comerç exterior per les nostres duanes va incrementar-se substancialment (quadres 37 i 38).
Quadre 39. Importacions i exportacions per duanes catalanes, 1930-1958.
Tant pel que fa a les importacions com a les exportacions, cap a 1957-58 es recuperaven els nivells de 1930-35. L’estructura d’aquest comerç en comparació amb el vigent abans de la guerra no havia canviat gran cosa. Catalunya continuava important primeres matèries i, sobretot, maquinària, bona prova de la necessitat de renovar un aparell productiu envellit. Les exportacions clàssiques (productes alimentaris, suro, adobs), es mantenien mentre que s’hi afegien amb força els teixits. No s’havia produït un canvi d’estructura. Senzillament, havien desaparegut alguns dels elements que havien forçat una davallada dràstica de les relacions comercials exteriors de Catalunya.
En definitiva, Catalunya havia trigat gairebé un quart de segle en retornar a unes relacions comercials comparables a les d’abans de la guerra. Durant els anys quaranta, les exportacions i les importacions no arribaven a un terç de les anteriors al conflicte civil. Queda clar que l’evolució d’aquestes relacions comercials és un element clau per a explicar tant la depressió com la recuperació de l’economia catalana en aquests anys de la postguerra. Ho haurem de tenir en compte a l’hora d’intentar una explicació global de les raons i de l’impacte d’aquests canvis econòmics generals.
Una opció de política interior: l’intervencionisme
La tercera de les grans línies d’actuació del règim franquista en l’àmbit econòmic fou l’intervencionisme. Aquest és l’aspecte de la política econòmica d’aquests anys més difícil d’estudiar. L’amplitud del concepte i el fet que s’apliqués d’una manera generalitzada fan molt difícil d’oferir una exposició entenedora del contingut de les mesures adoptades i de les conseqüències que van tenir sobre l’evolució econòmica. Nosaltres aquí ens haurem de limitar a unes consideracions generals i a una anàlisi una mica més acurada dels aspectes que van afectar més l’economia catalana.
L’afany de l’Estat per a intervenir en les activitats econòmiques no era cap novetat en els anys que estudiem. Des del final de la Gran Guerra i, sobretot, durant la gran crisi mundial dé la dècada dels trenta, la majoria dels països havien endegat polítiques específiques que, amb major o menor fortuna, intentaven d’alterar el lliure funcionament de l’economia per tal d’aturar el cicle depressiu que amenaçava el món capitalista. Dins dels països que actuaven amb més intensitat en aquest sentit es destacaven els de règim autoritari i, molt especialment, Alemanya i Itàlia. A Espanya, la Dictadura de Primo de Rivera havia intentat de desenvolupar també tota una sèrie d’intervencions que, si bé no van arribar a influir fortament en la marxa de l’economia, sí que van tenir importància com a inspiració per a la nova política interventora aplicada després de la guerra.
S’ha dit sovint que la política econòmica interior dels primers anys del franquisme no era sinó la culminació d’un procés d’arrelament progressiu del que s’ha anomenat la “via nacionalista del capitalisme espanyol”, el qual trobà els seus orígens en les propostes proteccionistes dels industrials catalans del segle XIX i tingué el seu primer gran triomf amb l’aranzel protector del 1891 i el seu màxim defensor, ja en el segle XX, en Francesc Cambó, arquitecte del que ell anomenava “protecció integral”. Sense negar la importància de la política proteccionista com a precedent d’algunes decisions adoptades després de la guerra, cal deixar ben clar que ja mateixa justificació de les dues polítiques i —no cal dir-ho— el tipus de mesures que defensaven eren totalment diferents. La política econòmica franquista era de caràcter autoritari, amb limitacions serioses a la llibertat econòmica, cosa que mai no haurien defensat els més grans capdavanters del proteccionisme. I és que els objectius tradicionals dels industrials proteccionistes no eren pas els mateixos que els dels governants franquistes.
En el cas del règim franquista, efectivament, la voluntat interventora tenia un doble origen. D’una banda, la regulació estricta de les activitats econòmiques es justificava per la necessitat d’impulsar la independència econòmica del país. La pretensió autàrquica generava desajustos en els mercats —a conseqüència de les escassetats— i aconsellava el control dels preus i de la distribució dels productes. D’altra banda, per a aconseguir l’autosuficiència calia endegar una política de foment de les produccions cridades a substituir els béns importats. D’aquesta manera, la intervenció de mercats i la política industrial eren una conseqüència inevitable de la reordenació de les relacions econòmiques amb l’exterior.
Aquesta no era pas, però, l’única cosa que justificava l’activitat interventora de l’Estat. Els nous rectors del país, per la seva mateixa tendència autoritària i centralista, desconfiaven profundament del funcionament autònom dels diferents agents econòmics, ja fossin empreses, treballadors o consumidors. Pel damunt de tot, el règim tenia por de la llibertat. L’Estat, únic intèrpret dels interessos d’una “pàtria” que estava per sobre dels individus, havia de controlar les activitats econòmiques de la mateixa manera que ho feia amb les polítiques, sindicals, culturals, etc. Això explica que sovint la intervenció anés molt més enllà del que justificaven els objectius econòmics. Les idees totalment primàries que defensaven els màxims dirigents del règim en el camp econòmic permeten de parlar d’una “economia d’intendència” que havia de conduir a una mena d”’autarquia casernària” (J.Tusell).
Aquest afany interventor va concretar-se en una infinitat de mesures legals que tenien com a objectiu bàsic el de controlar el conjunt de les activitats econòmiques: les inversions, la producció, els canals de comercialització, els transports, els preus, etc. A efectes de la nostra anàlisi, ens fixarem només en dos tipus d’intervenció: la que afectava la creació de noves indústries i la que pretenia de regular els mercats i els preus.
Les disposicions de política industrial adoptades durant els vint anys que estudiem foren nombrosíssimes. Ens referirem només a les tres lleis més importants: la d’”Industrias de Interés Nacional” de 24 d’octubre de 1939, la d’‘‘Ordenación y defensa de la Industria” de 24 de novembre de 1939 i la de creació de 1’Instituto Nacional de Industria” de 25 de setembre de 1941.
D’aquestes tres lleis, n’hi havia una de bàsicament restrictiva —la d’Ordenación y Defensa”— mentre que les altres dues es presentaven com a mecanismes de foment de la industrialització. En l’aspecte restrictiu, el més important de la nova legislació eren les limitacions que establia sobre la llibertat d’indústria. Ningú no podia instal·lar una nova indústria, ni ampliar-ne una de ja existent sense el permís pertinent de l’autoritat governativa. S’establien una sèrie de criteris en funció dels quals una petició podia ésser acceptada o denegada. Els estudis realitzats fins ara indiquen que els arguments adduïts més habitualment per l’Administració per a denegar les peticions eren:
- haver-hi prou capacitat productiva en el sector
- faltar les primeres matèries necessàries
- voler instal·lar-se en una zona ja industrialitzada
No tenim idea del nombre de peticions denegades ni sabem quin era el volum d’inversió i el nombre de llocs de treball que haurien aportat. Sembla clar, de tota manera, que l’efecte més immediat d’aquesta regulació restrictiva havia d’ésser el d’incrementar el grau de monopoli en tots els sectors i, molt especialment, en aquells que ja abans eren fortament monopolistes. Cal tenir present que cada sol·licitud era informada abans de la decisió final pel sindicat del sector corresponent, en el qual sempre tenien una influència determinant els empresaris ja instal·lats en el sector. Les conseqüències finals d’aquesta regulació devien ésser molt diferents segons els sectors, però, en tot cas, no hi ha dubte que un major grau de monopoli tendeix a fer pujar els preus dels productes i a reduir el nivell de producció.
Per a Catalunya, aquesta regulació de les activitats industrials va tenir conseqüències encara més negatives, a causa de la política de redistribució de les activitats industrials que el govern defensava. Com és ben sabut, algunes sol·licituds per a noves indústries presentades per industrials catalans rebien el vist-i-plau amb la indicació que les instal·lacions s’havien de situar fora de Catalunya. La finalitat no era sinó impedir l’expansió d’una zona industrial que podia resultar políticament perillosa, tal com la guerra havia deixat ben clar. No sabem quin impacte va tenir aquesta política discriminatòria, però segurament va servir per a obstaculitzar la creació de noves indústries a Catalunya més que no pas per a fomentar la creació d’altres zones industrials.
Aquesta mateixa llei de protecció prohibia la constitució d’empreses amb més d’un 25 per cent de capital estranger. Aquesta mesura, coherent amb el caràcter nacionalista del règim, representava la renúncia a una possible via de finançament exterior just quan la mateixa economia espanyola patia una extraordinària manca de divises i de tecnologia forana. L’única disposició de foment inclosa en aquesta llei era la que obligava totes les administracions públiques a consumir exclusivament productes de fabricació nacional, però això no era res de nou: disposicions semblants eren vigents des del 1907.
La segona de les lleis esmentades, la d’”Industrias de Interés Nacional”, i les disposicions que van desenvolupar-la, anaven destinades, no al control, sinó al foment de la indústria. Es tractava de concedir beneficis fiscals, facilitats d’instal·lació, accés preferent als subministraments i —fins i tot— la seguretat d’un rendiment mínim a aquelles empreses que fabriquessin productes que el govern estimés especialment importants. Els criteris emprats per a determinar si una producció determinada era d’interès nacional o no ho era no van quedar mai clars. Ni la llei ho deia ni ho van especificar les disposicions posteriors. De fet, l’Administració va actuar en aquest camp amb una discrecionalitat total. Les dades de què disposem avui indiquen que, en l’àmbit de tot Espanya, de 183 empreses afavorides entre el 1940 i el 1963, 55 —el 30 per cent— pertanyien a l’INI i que hi va haver una marcada preferència pels sectors vinculats a la defensa i a l’abastament de productes bàsics. Això queda ben clar si observem que el 85 per cent de les empreses declarades d’interès nacional fabricaven béns de producció (maquinària, vaixells, avions) o béns intermedis (energia elèctrica, ferro i acer, minerals). D’entre les empreses dedicades als béns de consum, només van quedar incloses en les ajudes les que fabricaven gasògens, cosa que ja és per ella mateixa ben significativa. Hom pot concloure de tot plegat que, en general, la indústria catalana, especialitzada en béns de consum, era, per al govern, de poc “interés nacional”.
Mapes de les inversions de l’INI. L’actuació de l’Instituto Nacional de Industria comportà la creado de dues empreses noves de gran importància —ENHER i SEAT— i la revitalització de dues de velles —Hispano Suïssa, convertida en ENASA, i Elizalde, convertida en Motors d’Aviació—.
Les darreres disposicions de política industrial que cal considerar són les referides a l’INI. La creació de l’INI es justificà, en el seu moment, per la voluntat de produir a l’interior productes que fins llavors s’importaven i també per una pretesa feblesa o manca de visió a llarg termini de la iniciativa privada, que no emprenia grans projectes d’inversió. L’estudi de l’activitat de l’INI queda fora de l’abast d’aquesta visió ràpida, però sí que val la pena de recordar que en els primers anys de vida el holding estatal es va caracteritzar per una marcada preeminència dels criteris de viabilitat tècnica sobre els de viabilitat econòmica. Es van realitzar, així, inversions que només trobaven justificació en l’obsessió autàrquica dels seus dirigents.
En el cas de Catalunya, alguns analistes han parlat de la discriminació soferta pel fet que fossin altres zones de l’Estat les beneficiàries de la majoria de les inversions efectuades per l’Institut. Creiem que, en aquest cas, es tracta d’un judici exagerat. Catalunya va rebre dues empreses noves de gran importància, l’Empresa Nacional Hidroeléctrica de la Ribagorzana, ENHER (1946) i la Societat Espanyola d’Automòbils de Turisme, SEAT (1951), i foren absorbides i revitalitzades la vella Hispano-Suïssa, convertida en Empresa Nacional d’Autocamions, ENASA (1946) i l’Elizalde, convertida en Motors d’Aviació (1951). Totes aquestes empreses van tenir un paper destacat en la represa econòmica dels anys cinquanta. L’ENHER va ajudar decisivament a posar fi a les restriccions elèctriques, mentre que les altres tres empreses, i especialment la SEAT, foren una de les bases principals de la revitalització de la indústria de transformats metàl·lics. Cal tenir present, en tot cas, que l’activitat de 1TNI en aquests anys no tan sols no va interferir en la de la iniciativa privada, sinó que sovint va facilitar-li nous beneficis sense inversions ni riscos, tal com es comprova en el cas de l’ENHER. És veritat que el finançament de les empreses públiques es feia partint de l’aportació forçosa dels fons aplegats per les caixes d’estalvi, però també ho és que en el cas de Catalunya difícilment s’haguessin trobat inversions més necessàries que les decidides per 1TNI en aquells anys. Així doncs, i al marge del judici que pugui merèixer globalment l’actuació empresarial del sector públic, cal reconèixer que per a Catalunya va significar una aportació a la recuperació econòmica no gens menyspreable.
En definitiva, la política industrial del nou règim tenia com a finalitat última la d’aconseguir l’autoabastament de tots els productes essencials per a la defensa i per al funcionament de les produccions bàsiques. Com que això a vegades no es podia aconseguir mitjançant les empreses privades, s’hi introduïa l’empresa pública que sovint obviava tot criteri de rendibilitat econòmica. Pel fet d’estar lligada a la pretensió autàrquica, la política industrial no pot analitzar-se autònomament. Hi haurem de tornar més endavant. Sí que es pot dir ara, de tota manera, que no es pot qualificar aquesta política, simplement, com una política de substitució d’importacions. Cal tenir ben present que, sovint, la finalitat darrera no era econòmica sinó estratègica o política i que, per tant, moltes de les decisions adoptades no les hauria pres, en cap cas, un govern dedicat a aconseguir una progressiva i equilibrada industrialització sobre la base de reduir la dependència de l’exterior. Per això mateix, només es pot entendre tota aquesta normativa industrial com una derivació concreta d’una determinada ideologia i pràctica polítiques.
L’altra branca de l’intervencionisme anava dirigida al control de la comercialització interior i dels preus. De fet, l’intervencionisme en el camp del comerç interior va venir, en bona part, imposat, com ja hem dit, per la greu escassetat que hi havia de molts productes bàsics, tant en l’àmbit industrial com en el del consum final. La intervenció del govern va anar destinada, d’una banda, a la distribució, per mitjà del racionament i dels cupos, i, d’altra banda, a la fixació dels preus. En ambdós casos, es tractava d’alterar el funcionament normal del mercat amb la intenció que la manca d’oferta suficient no provoqués una elevació exagerada dels preus i una distribució injusta o inadequada dels productes.
Aquest tipus d’intervencions no eren res de nou. En èpoques de guerra, la majoria dels països les aplicaven per a assegurar un abastament regular i evitar l’especulació sobre productes essencials. La particularitat del cas espanyol era, primer de tot, que s’aplicava en època de pau i de manera permanent en un país que, per a acabar-ho d’adobar, pretenia d’ésser autosuficient. La segona particularitat és que el sistema va resultar immediatament afectat per una corrupció generalitzada que, a l’últim, provocà efectes extremament negatius. Una anàlisi ràpida de la importància i dels efectes d’aquestes intervencions exigeix que ens referim, primer, al control de produccions i de preus i, després, a les formes de distribució.
Per a molts productes, tant de consum com primeres matèries, els preus eren fixats per les autoritats en funció de l’evolució dels costos i també de consideracions polítiques o d’estratègia econòmica general. Naturalment, els preus atorgats eren sempre per sota dels que haguessin resultat del funcionament del mercat lliure. Per això, calia un control de la producció i de la distribució tot intentant d’evitar la comercialització paral·lela a preus molt més elevats. Els efectes d’aquests controls s’han de valorar en funció del tipus de producte intervingut i de la situació de cada mercat. En el cas d’alguns productes i alguns serveis, com per exemple el lloguer d’habitatges, l’electricitat, i d’altres, la possibilitat d’eludir els controls era molt petita i les empreses oferents havien d’acceptar els preus imposats. En altres casos, i amb intensitat variable, era possible de dirigir una part de la producció cap al mercat negre tot obtenint ingressos molt superiors. En tot cas, l’existència d’un sistema de control de preus en una situació d’escassetat i de corrupció provocava una distorsió que, tal com veurem, tendia a perpetuar la situació de desabastament. Dos exemples importants de control de preus poden resultar suficients per a entendre el seu efecte sobre l’evolució econòmica. Es tracta dels casos del blat i de l’electricitat.
El cas del blat és, segurament, el més significatiu i també el més ben estudiat. El lector en podrà trobar un estudi detallat en el capítol corresponent d’aquesta obra. El que ens interessa de destacar aquí és com la política d’intervenció adoptada va provocar una situació caòtica i perjudicial per a gairebé tothom. Ja el 1937, el govern de Burgos va crear el Servicio Nacional del Trigo cridat a tenir un paper fonamental en la política agrària d’aquests anys. A aquest organisme se li va atorgar el monopoli legal de la compra i la distribució de tot el blat comercialitzat. El preu que pagava era fixat pel govern d’una manera lliure en funció de l’evolució dels costos i d’altres factors polítics i d’estratègia econòmica. Els preus acordats foren, des del primer moment, molt baixos amb relació a l’evolució general i a la situació del mercat. Naturalment, aquesta política de preus baixos estava relacionada amb el manteniment de salaris a nivells igualment reduïts.
Cartilla de racionament de l’any 1952. L’intervencionisme en el camp del comerç interior va venir, en bona part, imposat per la greu escassetat de molts productes bàsics.
Els efectes d’aquesta intervenció total del mercat foren immediats i extremament negatius. Davant la situació dels preus, els productors van adoptar dos tipus de resposta. Els pagesos més petits, que no podien defugir el control dels organismes oficials i per als quals els costos de la corrupció eren massa elevats, van tendir a reduir la producció. En uns casos, el que feien era, simplement, reduir el seu excedent comercialitzable, tot estalviant despeses de producció. En altres casos, substituïen el blat per altres productes més ben pagats o menys controlats per les autoritats. El resultat global fou una reducció de la producció i de la superfície conreada. Enfront d’això, els pagesos mitjans i grans, que eren ben situats políticament, van començar a comercialitzar il·legalment una part de la seva producció i aconseguiren preus molt superiors als de la taxa, atesa l’escassetat creada per la intervenció. D’aquesta manera, els productors més importants i els intermediaris aconseguien beneficis extraordinaris a costa dels petits pagesos i dels consumidors urbans. Cal destacar que un sistema d’aquesta mena no tendeix a l’equilibri. La mateixa incertesa inherent a l’estraperlo feia que els beneficiaris no fessin noves inversions per a incrementar la producció. En el cas del blat, el fracàs de la política interventora va provocar situacions de fam i —^paradoxalment— va fer encara més dependent de l’exterior l’economia espanyola. Només el 1951, després d’una dècada d’errors, es va rectificar la política elevant els preus de taxa i reduint-se, per tant, el mercat negre i el racionament.
Les restriccions elèctriques van afectar durant més de deu anys la majoria del territori espanyol i amb una violència especial Catalunya. ENHER va ajudar decisivament a posar fi a les restriccions. El mapa és extret de la Memòria de l’INI, 1950.
El cas de l’electricitat és una mica més complex, però igualment significatiu. Els preus del fluid elèctric eren també fixats pel govern. En aquest cas, l’estabilitat respecte al nivell del 1936 fou pràcticament total durant tota la dècada de 1940-50. En termes reals, el preu de l’electricitat va baixar més d’un 80 per cent. El fet que encara predominés la producció hidràulica, que tenia uns costos corrents de producció molt baixos, juntament amb la pressió governamental, féu que el subministrament es mantingués, però, naturalment, les companyies es van resistir a fer noves inversions. D’aquesta manera, quan la demanda va començar a pujar, estimulada pels preus baixos i l’escassetat d’altres fonts energètiques, es va arribar molt aviat al sostre de producció. El Ministeri d’Indústria dissenyava plans per a la construcció de centrals noves, però les empreses privades no tenien cap interès a dur-los a terme i les obres s’eternitzaven. L’Estat va arribar a crear empreses públiques—entre elles, l’ENHER— per a compensar la poca iniciativa de les companyies privades. Les restriccions van afectar durant més de deu anys la majoria del territori espanyol i, amb una violència especial, Catalunya. La situació no va començar a canviar fins que no es va acceptar, el 1951, que no podien exigir-se noves inversions si no s’incrementaven els preus del producte. Les construccions es van accelerar però fins al cap de cinc anys no es va aconseguir un abastament regular.
El que es dedueix d’aquests dos exemples és que la fixació arbitrària dels preus en un sistema econòmic d’iniciativa privada només es pot aplicar en casos excepcionals i comptant amb una forta solidaritat social amb les mesures adoptades per les autoritats. No cal dir que aquest no era el cas de l’Espanya de la postguerra. Fenòmens com els que van succeir per al blat i l’electricitat es van donar també, amb una major o menor intensitat, en molts altres productes intervinguts. El resultat era un desequilibri general i sostingut en la majoria de mercats i, molt sovint, l’enriquiment d’aquells qui d’una manera o d’una altra tenien accés al mercat negre. En molts casos, a més, la intervenció dels preus anava aparellada a la intervenció en la distribució que generava, tal com ara veurem, problemes addicionals.
Servei reduït de tramvies a Barcelona, durant les restriccions elèctriques, 1946 (Historia del Transporte colectivo en Barcelona, per Alberto del Castillo i Manuel Riu, 1959).
La mateixa escassetat de productes, ocasionada per la política de control de preus i la política comercial exterior, abocava a un control estricte de la distribució de les quantitats disponibles. En el cas dels productes de consum, el resultat d’aquesta situació era el racionament. A cada família, en funció del nombre de membres i de les seves edats, se li adjudicaven unes certes quantitats de productes que podia adquirir a preus oficials. El que passava era que la reducció de les produccions i la desviació cap al mercat negre feien que sovint no es poguessin obtenir les quantitats establertes per la via oficial, i es feia necessari el recurs al mercat negre amb el sobrepreu corresponent.
En el cas de les primeres matèries destinades a la indústria, el sistema era semblant. Les autoritats assignaven a cada empresa, per mitjà dels sindicats de branca, una quantitat determinada, un cupo, en funció de la seva capacitat productiva i de la importància atorgada al producte que fabricava. La distribució presentava, en conseqüència, unes peculiaritats dignes d’ésser exposades. En primer lloc, l’assignació de cuposera en funció, naturalment, de les quantitats disponibles. En el cas de primeres matèries importades, com el cotó, aquestes disponibilitats eren vinculades a la concessió de divises. Això volia dir que l’arribada de la primera matèria a la fàbrica, malgrat la concessió del cupo, depenia de factors perfectament imprevisibles i, molt sovint, de l’habilitat de l’empresari per a avançar-se a d’altres a l’hora d’accedir a les quantitats disponibles.
D’altra banda, el cupodepenia també de la importància atorgada a l’activitat desenvolupada per l’empresa sol·licitant. L’Administració establia, d’aquesta manera, una política de prioritats que beneficiava uns sectors o unes regions i en perjudicava d’altres. Un cas ben clar de discriminació imposada per aquesta via des del govern es va donar amb el carbó mineral. Immediatament després de la guerra, les disponibilitats de carbó en l’àmbit espanyol eren superiors a les d’abans de la guerra. La desaparició de les importacions va quedar compensada per l’expansió de la producció interior. En el repartiment dels cupos, en canvi, es van atorgar a les empreses catalanes quantitats molt menors que les que consumien abans del conflicte. La raó era doble. D’una banda, es donava prioritat a les indústries pesades i, especialment, a la siderúrgia, que s’estimava essencial per a la “defensa nacional”. D’altra banda, es procurava de perjudicar una zona industrialitzada i “desafecta” on, a més, la petita dimensió empresarial i la poca força política dels empresaris feien que les pressions sobre els funcionaris responsables fossin massa febles.
Molts dels beneficiaris dels cupos no feien realment cap activitat productiva i es limitaven a revendre les quantitats que aconseguien a aquells altres qui, per les raons que fossin, preferien pagar un preu més elevat que aturar la producció. Es donava, doncs, una nova distribució del producte més eficient després que els organismes públics havien fet la primera d’una manera ineficient. Això no vol dir, però, que en aquest cas el mercat negre conduís els mercats a l’equilibri. Molt sovint el qui aconseguia el sobrepreu del mercat il·legal no era el productor sinó l’intermediari. D’aquesta manera, podia mantenir-se indefinidament el dèficit de l’oferta, ja que aquell qui estava en condicions d’incrementar la producció no tenia cap estímul per a fer-ho.
En definitiva, la política de control de preus i de distribucions, a més de provocar importants injustícies i d’afavorir una redistribució de la renda a favor dels més poderosos, impedia el retorn a l’equilibri i perpetuava les situacions d’extrema escassetat. També pel que fa a aquesta política interventora, cal marcar les diferències entre la dècada de 1940-50 i la següent. Ja hem vist que, tant en el cas del blat com en el de l’electricitat, va haver-hi un canvi important de política el 1951. En altres produccions, els canvis foren sovint menys explícits però igualment significatius. En general, aquests canvis no es van produir mitjançant la derogació de les normes vigents sinó més aviat per la via de relaxar cada vegada més l’exigència del seu compliment. En el fons, l’existència d’una situació d’il·legalitat generalitzada era favorable a les autoritats, que, així, tenien a les mans més mecanismes de submissió.
Dues notes més ens resten per a acabar aquest repàs de la política econòmica del règim franquista en la seva primera etapa. Es tracta de fer algunes referències ràpides a la política fiscal i a la política monetària endegades pels nous governants.
Quadre 40. Ingressos i despeses de l’Estat, 1930-1958.
Pel que fa a la política fiscal, s’ha de parlar d’una autèntica regressió, tant des del punt de vista de la justícia fiscal com des del punt de vista de l’eficiència. La nova normativa fiscal es va establir al desembre del 1940 i, ben aviat, es va demostrar ineficient (quadre 40). El dèficit, que era situat en el 6,5 dels ingressos en els anys de la República, va pujar fins al 37,3 per cent en el període 1940-45 i es va mantenir per sobre del 17 per cent en el quinquenni posterior. Les reformes del 1951 van fer canviar aquesta tendència i s’arribà a un pressupost més o menys equilibrat.
Cartells de la Fira de Mostres de Barcelona dels anys 1945, 1946, 1947 i 1948. Durant la dècada dels quaranta, la Fira tenia molt poc caràcter internacional. La política econòmica aplicada per les autoritats franquistes des del mateix moment de la victoria s’ha de valorar, alhora, com a reaccionària i ineficient. Un fracàs sense pal·liatius durant la primera dècada, i una recuperació desequilibrada després, gràcies a l’alleugeriment de les mesures més insensates.
Pel que fa a l’origen dels ingressos de l’Estat, els canvis introduïts el 1940 foren també molt sensibles. Com que la fórmula adoptada fou la d’elevar els tipus impositius sense tocar el problema del frau en les bases imposables, el resultat fou un increment de la pressió fiscal sobre els assalariats. Com que això no resolia el problema del dèficit, es va recuperar una figura impositiva de llarga tradició a Espanya: l’impost de consums. Durant el segle XIX, totes les revoltes populars tenien en el seu programa l’eliminació d’aquest impost indirecte que encaria les mercaderies de consum més alt. Era invariablement elimi nat pels governs progressistes i reposat pels conservadors. Des del 1923 només n’estaven gravats els alcohols, els sucres, la gasolina i altres productes menors. La resurrecció d’aquesta contribució és una prova més del caràcter reaccionari, antipopular i anticiutadà del sistema polític instaurat el 1939.
El manteniment del dèficit públic, malgrat totes aquestes reformes, s’ha d’atribuir, en bona part, a l’expansió de les despeses militars. Entre el 1940 i el 1950, per exemple, les despeses dels ministeris militars —sense comptar els endarreriatges de guerra— van arribar al 36,9 per cent de les despeses totals quan, sota la República, aquest percentatge era del 14,7. Per a cobrir el dèficit, hom va recorrer a l’emissió de deute públic, la qual cosa, naturalment, no feia sinó retardar el problema a la vegada que, tal com veurem, dificultava el control monetari.
Un dels problemes macroeconòmics més importants d’aquests anys fou l’increment dels preus. Entre el 1940 i el 1958 l’índex de preus al major va augmentar una mitjana de l’11,1 % anual. La imatge és extrata del fullet “Los transportes urbanos de Barcelona”, publicat per Tramvies de Barcelona SA per a justificar l’augment de preu dels seus bitllets.
Efectivament, un dels problemes macroeconomies més importants d’aquests anys fou l’increment dels preus. Entre el 1940 i el 1958, l’índex de preus a l’engròs —probablement defectiu— va augmentar a un ritme anual mitjà de l’I 1,1 per cent. Hom pot establir, però, diverses etapes dins aquest procés inflacionari. Entre el 1940 i el 1951, l’increment mitjà se situava en un 14 per cent anual, amb una subetapa d’inflació màxima en els darrers tres anys del període. Entre el 1951 i el 1956, l’increment dels preus es va moderar al 4,3 per cent anual mentre que el rebrot inflacionista final el tornava a fer pujar fins al 13,1 per cent anual entre el 1956 i el 1958.
Les raons d’aquests increments dels preus són diverses però hom pot destacar, com a causa principal durant la primera etapa, el dèficit públic. L’Estat finançava aquest dèficit amb el recurs al Banc d’Espanya —posant més diners en circulació— o bé mitjançant l’emissió de deute pignorable. Aquests títols de deute, adquirits pels bancs, eren descomptables al Banc d’Espanya de forma automàtica, cosa que es traduïa també, finalment, en més diners en circulació. Dins la segona etapa, la gran inflació iniciada el 1956 té un doble origen. D’una banda, el dèficit públic mateix, generat ara no per l’Estat, sinó pels organismes autònoms i, molt especialment, per l’INI, que realitzava el seu màxim esforç inversor. D’altra banda, cal destacar l’impacte de les puges demagògiques de salaris del 1956, que van anar complementades, per a evitar l’ofec de les empreses, d’una gran permissivitat crediticia. També s’han de tenir presents les dificultats del sistema productiu i de les importacions per a fer cara a una demanda que s’incrementava ràpidament. La inelasticitat de l’oferta provocava alces en els preus dels productes. En darrer terme, el descontrol monetari absolut i el dèficit públic van donar lloc a un increment de preus que, com sempre, va tendir a fer pagar als detentadors de rendes fixes i als assalariats el cost de les despeses corrents i de les inversions públiques. Aquesta és l’altra cara de les rebaixes dels salaris reals que hem estudiat al començament d’aquest capítol.
En definitiva, la política econòmica aplicada per les autoritats franquistes des del mateix moment de la victòria s’ha de valorar, alhora, com a reaccionària i ineficient. Un fracàs sense pal·liatius durant la primera dècada —durant la qual aquesta política fou aplicada en tota la seva integritat— i una recuperació desequilibrada, després, gràcies a l’alleugeriment de les mesures més insensates. L’experiència espanyola d’aquests anys és una prova irrefutable dels efectes que pot produir una política econòmica gestionada per gent incompetent i sovint corrupta, i estrictament sotmesa a unes directives polítiques establertes sense cap control popular més enllà de la protesta al carrer. En darrer terme, els espanyols pagàvem el cost d’una dictadura.
Depressió i recuperació de l’economia catalana
Un cop analitzats els trets més destacats i els efectes més immediats de la política econòmica vigent des de la fi de la guerra fins al 1959, cal que ens referim a les conseqüències que tot això tingué en l’evolució general de l’economia catalana durant aquests vint anys.
Lamentablement, tant les dades disponibles com els estudis realitzats fins ara són encara molt insuficients per a poder oferir una visió de conjunt prou segura i documentada. Per a la primera part del període que estudiem, del 1940 al 1950, l’aportació més destacada en l’àmbit català publicada fins ara és el llibre d’Albert Ribas i Massana, L’economia catalana sota el franquisme (1939-1953). És també de gran interès el treball dut a terme pel mateix Albert Ribas conjuntament amb Emili Farré-Escofet i Francesca Minguella per a la Fundació Centre d’Estudis de Planificació, titulat La reconstrucción de la economía española de la postguerra, 1939-1950. Modelo general y economía catalana. D’aquest estudi només ha estat publicada la primera part, el model general, obra d’Emili Farré-Escofet.
Per a la segona meitat dels anys cinquanta, hi ha algunes aportacions puntuals d’interès, com el treball del servei d’estudis del Banc Urquijo, titulat Estructura de la base económica de Cataluña, dirigit per Ramon Trias i Fargas, i l’obra d’aquest mateix autor, La balanza de comercio de la provincia de Barcelona y la tabla de “inputs” industriales de la misma. Cal destacar també que, des del 1955, el Banc de Bilbao publica regularment un estudi sobre la distribució provincial de la renda nacional espanyola, que és una eina de primera importància per a l’estudi de l’economia catalana. Afortunadament, molts dels treballs que s’han realitzat sobre el conjunt de l’economia espanyola són també molt útils per a aclarir aspectes essencials del cas català.
No és el nostre objectiu en aquesta obra d’aportar nous materials de base. El que pretenem és aprofitar els estudis i les dades disponibles per a oferir una explicació tan coherent com sigui possible de l’evolució de l’economia catalana durant aquests anys. Aquesta explicació es farà tot distingint les dues dècades que formen el període que estudiem, però abans d’entrar en cadascuna d’elles, cal que revisem alguns indicadors globals que ens ajudaran a entendre les raons dels canvis experimentats per l’economia catalana després de la Guerra Civil.
Els principals indicadors de l’evolució econòmica
Quadre 41. Renda Nacional Espanyola, 1931-1958.
L’indicador més utilitzat per a observar l’evolució econòmica és la renda nacional. Només disposem de xifres de renda nacional per a Catalunya per als anys 1955 i 1957. Resulta forçós, doncs, de referir-se a la renda nacional d’Espanya. El càlcul anual d’aquesta magnitud per part dels organismes oficials es va iniciar el 1954 dins la Comptabilitat Nacional espanyola però s’han fet diverses estimacions de la seva evolució anterior. El quadre 41 en mostra les més modernes i fiables. Malgrat les diferències que s’hi observen, hi ha alguns elements que queden perfectament reflectits.
Destaca, en primer lloc, la magnitud de la depressió postbèl·lica. Les dues sèries que permeten de comparar els anys de la II República amb el primer franquisme coincideixen a indicar una caiguda de la renda nacional total superior al 25 per cent, que representa més del 30 per cent si ens fixem en la renda per habitant. El segon tret que cal destacar és la lentitud de la recuperació en els anys immediatament posteriors. La sèrie d’Alcaide —que és la menys documentada— és, en aquest cas, més optimista que les altres dues. Carreras i Schwartz atribueixen al decenni 1940-50 un ritme de creixement econòmic situat entre l’I,9 i ri,4 per cent anual. Es tracta, en tot cas, d’un creixement baixíssim si tenim en compte que una bona part de la capacitat de producció —les fàbriques, els homes— era infrautilitzada. Durant deu anys, l’economia espanyola fou incapaç, no ja d’iniciar un procés de creixement, sinó, simplement, de mantenir un nivell d’activitat adequat a les disponibilitats de capital prèviament existents.
Totes les sèries, d’altra banda, mostren un canvi sensible en aquesta situació a partir del 1951. Entre el 1950 i el 1958, l’economia espanyola va créixer entre un 5,2 i un 6,1 per cent anual segons les diferents estimacions. Certament, ho va fer d’una manera força irregular, cosa que, sens dubte, ens indica que es tractava d’un procés que topava amb traves i limitacions, però ho va fer a un ritme molt considerable. Cal tenir present, és clar, que el punt de partida era realment molt baix. De fet, tal com indiquen les xifres que comentem, fins en 1952-53, per a la renda total, i fins en 1954-56, per a la renda per habitant, no es recuperen els nivells d’abans de la guerra. Vint anys van haver d’esperar els espanyols per a tornar a disposar de la mateixa renda de què gaudien just abans de l’aixecament del general Franco.
Aquest és el moment de comparar el cas espanyol —i, per inclusió, el català— amb el d’alguns altres països europeus. No cal recordar que, entre el 1939 i el 1945, aquests països van patir una guerra que, des de tots els punts de vista, va resultar molt més destructiva que la Guerra Civil espanyola. El quadre 42 permet d’observar com la recuperació de França, Itàlia, Alemanya i la Gran Bretanya fou molt més ràpida que la d’Espanya. El 1950, tots aquests països havien recuperat els nivells de la preguerra, mentre que Espanya, que havia acabat la guerra cinc anys abans, encara no ho havia aconseguit. Hom comprova també com, malgrat la gran expansió dels anys cinquanta, Espanya no aconseguí de recuperar tot el terreny perdut. No hi ha cap dubte que és en aquests anys de la postguerra que cal cercar els orígens d’una bona part del retard espanyol d’avui amb relació als altres països europeus. Els costos pagats per la “peculiaritat política” van anar molt més enllà de la política mateix.
Quadre 43. Evolució de la població a Catalunya, 1930-1960.
Quadre 42. Recuperació dels volums de producció a Europa, 1935-1958.
L’evolució de la població i els canvis en la seva ocupació productiva constitueixen una altra informació bàsica per a entendre els esdeveniments econòmics. En els anys que analitzem, la població va evolucionar de la forma indicada al quadre 43. Hom comprova, en primer lloc, que entre el 1936 i el 1940 es produeix una disminució de la població total de gairebé 30.000 persones. Aquesta baixa respon, naturalment, a l’impacte de la Guerra Civil. Durant els anys 1936-40, el nombre de morts va augmentar fins a 52.000 amb relació al que s’hauria produït si s’hagués continuat la tendència del quiquenni anterior —gairebé un trenta per cent més—, i el nombre de naixements va disminuir fins a 58.000. En conseqüència, el saldo reproductiu va resultar negatiu en prop de 70.000 habitants. Només la immigració corresponent a mitjan 1939 i al 1940 va permetre d’arribar a la darreria d’aquest any amb l’esmentada disminució neta de 30.000 persones.
Durant els anys quaranta, hom constata alguns trets també força interessants. El primer, la relativa lentitud en la recuperació de l’empenta demogràfica. Durant el quinquenni 1940-45 la taxa de natalitat es va mantenir molt baixa i això, juntament amb la persistència de la repressió, féu que el creixement natural es mantingués molt per sota del vigent abans de la guerra. Aquest fet es donava en un període en el qual hom hauria esperat una recuperació de la natalitat a conseqüència de la realització de projectes familiars (matrimonis, concepcions) ajornats durant el conflicte. És un bon indicador de la situació moral i material en què es trobaven els catalans en aquells moments.
En canvi, es recupera de pressa el moviment migratori. Sembla una contradicció que, en aquelles circumstàncies econòmiques, es produïssin immigracions, que, si bé no eren tan importants com les de l’època de la Dictadura de Primo de Rivera ni com les que es produïren en els anys cinquanta i seixanta, eren prou significatives. Entre el 1941 i el 1950 van arribar poc més de 250.000 persones, la qual cosa representava més del 70 per cent del creixement poblacional. Tal com veurem a l’hora de fer la interpretació general d’aquest període, aquesta contradicció només és parcial, ja que el procés depressiu d’aquests anys no es va caracteritzar, com altres de posteriors, per la generació de desocupació. Cal tenir present, a més, quina era la situació en els llocs d’on provenien aquests immigrants. Segurament, van tenir-hi a veure, en aquest cas, molt més els factors d’expulsió que no pas els factors d’atracció.
En la segona meitat de la dècada dels quaranta i, sobretot, en la dècada següent hom pot enregistrar ja un retorn a la normalitat demogràfica. La taxa de natalitat es va recuperant lentament, impulsada també pel fenomen migratori i, alhora, es reprèn el descens de la mortalitat. El nombre d’immigrants augmenta substancialment tot anunciant la gran onada dels anys seixanta. També en aquest cas la dècada 1950-60 és un període de transició cap al ple creixement dels anys següents.
Quadre 44. Distribució de la població activa a Catalunya, 1930-1960.
Ens interessa també, naturalment, l’evolució de la població activa. El quadre 44 permet d’observar alguns canvis ben significatius. El primer d’ells és, sens dubte, la recuperació de la població activa agrària. Recordem que, des del començament de segle, el nombre d’actius ocupats a l’agricultura disminuïa de forma regular. De 450.000 actius del 1900 s’havia passat a 318.000 el 1930. Des de la fi de la guerra, aquest procés es va invertir. L’augment no fou gaire gran, però resulta extremament significatiu. Aquest procés de reruralització fou molt més intens a la resta d’Espanya i reflecteix les facilitats relatives que oferia l’activitat agrària en moments de manca d’aliments i, també, el fet que la reducció de la productivitat en l’agricultura exigia tenir més treballadors per a produir la mateixa quantitat d’aliments.
Catalunya continuava essent un país dependent de la indústria tèxtil. Els canvis només van començar, i encara de manera molt moderada, després del 1950. Acció de Grober SA, una empresa tèxtil amb fàbriques a Girona, Bescanó i Arenys de Munt.
El segon element que cal destacar del canvi d’activitats registrat el 1940 és la important reducció de treball industrial. Gairebé 90.000 persones van abandonar aquest sector per passar a activitats terciàries. Tot i els dubtes que presenta el cens del 1940, aquest transvasament resulta explicable. La indústria, tal com veurem, fou el sector més afectat per la crisi i alguns serveis —el servei domèstic, el petit comerç— feien el paper d’activitats refugi en les quals hom podia trobar formes de subsistència.
Entre el 1940 i el 1950, aquesta situació realment excepcional va tendir a moderar-se, però només parcialment. La població activa agrària va continuar pujant i la població activa industrial, malgrat la seva recuperació, no va aconseguir de retrobar el nivell relatiu del 1930. Com sempre, la normalització vingué durant la dècada següent. El procés d’industrialització es reprèn tot registrant-se una disminució important de la població activa agrària i un reforçament de la dedicada als serveis, ara ja, segurament, sense el caràcter de darrer recurs dels anys de la immediata postguerra.
Quadre 45. Distribució de la població activa industrial per sectors, 1930-1960.
Naturalment, seria de gran interès poder estudiar l’evolució de la població ocupada en cada sector productiu. Per desgràcia, l’escassa qualitat dels censos no ens ho permet. Els treballadors de cada especialitat no són sempre classificats dins el mateix sector i això fa molt difícil tota comparació. Un exercici de depuració de les dades disponibles fet per la Fundació Centre d’Estudis de Planificació ens permet, almenys, d’observar l’evolució de la població ocupada en la indústria manufacturera i en la mineria per als anys 1940, 1950 i 1958. Hi queda exclosa la construcció. S’ha d’entendre que, en tot cas, les xifres són temptejants (quadre 45).
Una mirada atenta a aquestes xifres ens demostra, primer de tot, que Catalunya continuava essent encara un país dependent de la indústria tèxtil. També queda clar que durant el període que ara estudiem els canvis només van començar, i encara de forma molt moderada, després del 1950. En la primera dècada, l’immobilisme fou pràcticament total i es tallà la tendència a la diversificació que havia presidit el primer terç del segle. Només la indústria química —estretament lligada al tèxtil i a l’agricultura— sembla beneficiar-se del trencament de les relacions comercials exteriors. Tal com ja hem avançat i tornarem a dir més endavant, l’autarquia no va donar lloc a un veritable procés de substitució d’importacions en la majoria dels sectors i no fou així, en concret, en els sectors més ben representats a la indústria catalana. Els canvis constatables després del 1950 mostren, sobretot, l’ascens de la indústria metal·lúrgica. Es tracta, però, d’un ascens que cal atribuir gairebé exclusivament al subsector del material de transport, que passà d’ocupar prop de 18.000 persones el 1950 a ocupar-ne més de 40.000 el 1958. No cal dir que aquest fenomen està estretament lligat amb la instal·lació a Barcelona de la fàbrica SEAT.
La consulta d’aquestes xifres ens ha de permetre una valoració adequada d’un altre indicador important: l’índex de la producció industrial. Per a aquest període no disposem, malauradament, de xifres catalanes, però una anàlisi de les xifres espanyoles ens pot ajudar a entendre el que devia passar a Catalunya.
Quadre 46. Producció industrial espanyola, 1931-1958.
El quadre 46 mostra l’evolució de l’índex de la producció industrial espanyola i la dels índexs corresponents als béns de producció (maquinària, materials de transport), als béns de consum (alimentació, tèxtil, confecció, fusta, paper, etc.), a la indústria tèxtil i a alguns dels seus subsectors. L’anàlisi d’aquestes xifres ens mostra, en primer lloc, que on la depressió postbèl·lica és més palesa és en les indústries productores de béns de consum. La davallada en aquestes industries s’ha de situar per damunt d’un 25 per cent. La fabricació de béns de producció —teòricament més afavorida per les restriccions en les importacions— va recuperar-se més de pressa, però, de tota manera, no va recuperar els nivells d’abans de la guerra (ja reduïts respecte als anys de la Dictadura de Primo de Rivera) fins el 1948. Atès el pes que tenia a Catalunya la indústria de béns de consum, sembla raonable de pensar que un hipotètic índex de la producció industrial catalana s’assemblaria molt al que en el nostre quadre representa aquestes indústries.
Anunci de mitges Platino a «Destino», 25 de desembre de 1954.
Acció de Fàbriques Marquès (1953) una indústria tèxtil amb les fàbriques a Vilanova i la Geltrú, però amb el domicili, ara, a Madrid.
La importància del tèxtil dins la indústria catalana justifica la presència de les quatre darreres columnes del quadre. Hom observa la fortíssima i persistent depressió soferta per la indústria cotonera —dependent d’una primera matèria que calia importar— i l’efecte de substitució que això va provocar en la manufactura de les fibres artificials.
El que, en definitiva, queda clar és que la depressió industrial de la postguerra fou especialment dura per a aquelles zones com la catalana que s’havien especialitzat en la producció de béns de consum. Caldrà relacionar aquest fet amb l’enorme rebaixa que van experimentar els salaris reals o, el que és el mateix, el poder adquisitiu dels assalariats.
Un altre indicador d’aquesta crisi industrial ens ve donat pel consum d’energia. Com és ben sabut, el consum d’energia s’utilitza sovint com a indicador fidel de l’evolució industrial. El quadre 47 reprodueix les xifres de consum brut d’energia a Catalunya per a aquests anys. Com els altres indicadors, també el consum d’energia mostra una greu davallada un cop acabada la guerra i un estancament que perdura fins els anys cinquanta. Cal tenir present, en aquest cas, que en referir-nos a consum brut no considerem les pèrdues que es produïen en la transformació, el transport i el consum de l’energia. No hi ha dubte que aquestes pèrdues van augmentar notablement en els anys d’autarquia a conseqüència de l’envelliment dels aparells i la no-renovació de les línies de transport. És molt probable, doncs, que si poguéssim avaluar l’energia efectivament consumida pels particulars i les indústries, la caiguda dels anys quaranta fos més abrupta i que també ho fos la recuperació que es produeix a partir del 1955, que acaben les restriccions elèctriques.
Quadre 47. Consum brut d’energia a Catalunya, 1931-1958.
Quadre 48. Habitatges construïts i inversió realitzada, 1931-1960.
Un sector industrial peculiar, però de la màxima importància econòmica, és el de la construcció. Dins de la construcció, la part corresponent als habitatges era, de molt, la més important. Les xifres del quadre 48 ens acosten a l’evolució de la construcció d’habitatges en els anys que estudiem. També en aquest cas la crisi postbèl·lica resulta molt intensa. El fet té una significació especial, ja que la construcció no depenia de la importació de primeres matèries foranes i sí, en canvi, de l’acumulació de capital, que fou molt intensa en aquest període. En aquest cas, com en els altres, la recuperació dels nivells d’abans de la guerra es produeix en els anys cinquanta, però destaca, de tota manera, la gran força d’aquesta recuperació, vinculada, sens dubte, al reviscolament de la immigració.
En definitiva, tots els indicadors de l’evolució de la indústria catalana coincideixen a mostrar un profund i prolongat procés depressiu en els anys quaranta i una recuperació notòria en els anys cinquanta. La intensitat de la depressió i de la recuperació varia segons els subsectors però l’evolució general és sempre la mateixa.
Pel que fa als sectors no industrials, només tenim informació fiable per a l’agricultura. El lector podrà trobar en el capítol corresponent les dades més destacades de l’evolució del sector agrari en aquests anys. Ens limitarem a recordar aquí la reculada que es registra en la superfície conreada i en la producció durant els anys quaranta i a remarcar el fenomen clau de la caiguda de la productivitat. També en aquest cas es fa palesa una reculada en el procés de diversificació i especialització que havia experimentat l’agricultura catalana des de la darreria del segle anterior. No cal dir que l’evolució de l’agricultura tenia una gran importància en un període d’escassetats i de regressió dels nivells de vida com el que estudiem.
Poca cosa podem dir de l’evolució dels serveis, tret de l’increment constatat en el nombre de persones que ocupaven i que podem atribuir a una expansió dels serveis personals i públics més que no pas a un increment de les activitats bancàries o comercials. És raonable de pensar que en aquest tipus de serveis l’evolució no podia ésser divergent de l’oferta per als sectors industrial i agrari dels quals eren complementaris.
En darrer terme, i malgrat totes les consideracions concretes que caldria fer, queda ben clar que l’economia catalana va experimentar, primer, un procés de depressió i, després, un procés de recuperació que és, justament, el que ara ha arribat el moment d’intentar explicar.
Un intent d’explicació global: la gran depressió (1939-1950)
La gran davallada experimentada per l’economia catalana i espanyola en els anys quaranta ha estat estudiada i interpretada des de punts de vista diferents. Una colla d’aquestes interpretacions tendeixen a explicar la depressió dels primers anys del franquisme en funció de l’impacte dels esdeveniments exteriors sobre l’economia espanyola. La Segona Guerra Mundial, primer, i el blocatge internacional, després, imposaren una disminució dràstica de les importacions de primeres matèries i de béns d’equip indispensables, tot provocant un seguit de colls d’ampolla que foren els responsables de la caiguda de la producció i dels nivells de vida. La política econòmica autàrquica no fou, des d’aquest punt de vista, sinó una adaptació forçada a les circumstàncies. Aquesta explicació es complementa sovint tot afegint que una desafortunada meteorologia havia estat responsable de la caiguda de la producció agrària i de la manca d’energia elèctrica i que les destruccions ocasionades per la guerra havien menat a un esforç considerable de reconstrucció. Ja hem assenyalat més amunt que aquesta explicació resulta avui indefensable. La crisi del comerç exterior estigué molt lligada a la voluntat política del règim tant pel seu alineament amb les potències de l’Eix com per la pretensió explícita d’aconseguir una autosuficiència econòmica total. La meteorologia, d’altra banda, pot explicar les males collites i les dificultats energètiques d’algun any, però no de tota una dècada. Pel que fa a les preteses destruccions, hom ha pogut demostrar que foren massa petites per a justificar una caiguda tan important dels nivells productius.
Altres explicacions molt més serioses tendeixen a posar un èmfasi notable en el problema de l’increment dels preus. S’argumenta que la inflació accelerada d’aquests anys va resultar desestimuladora per a la inversió en activitats productives —que no eren les més beneficiades per la puja dels preus— i, ahora, estimulava el consum sumptuari i la dedicació de capitals a afers especulatius. La manca d’inversió productiva abocà finalment a la depressió. Aquesta explicació presenta elements força interessants, però resulta incompleta i parcialment inconsistent quant a les dades. En primer lloc, caldria explicar millor quines eren les raons que blocaven la inversió productiva. La majoria dels països europeus van experimentar immediatament després de la Segona Guerra Mundial unes grans inflacions i, alhora unes grans expansions industrials i uns increments substancials de la inversió. D’altra banda, una argumentació d’aquesta mena no explicaria la caiguda experimentada en les vendes de productes manufacturats de consum, que és decisiva per a entendre l’esfondrament de la producció industrial total. La manca d’inversions, a més, podia provocar un estancament econòmic, però no explica una depressió immediata d’una magnitud tal com la que estudiem.
Ens sembla que l’anàlisi explicativa ha d’ésser més complexa i ha d’incorporar els canvis més importants provocats pel nou poder i per la seva consideració internacional i, alhora, ha de tenir en compte quin era el tipus d’economia sobre el qual aquests canvis actuaven. A continuació oferim una explicació que intenta de seguir aquests principis. No tenim cap pretensió d’originalitat sinó més aviat de síntesi d’altres aportacions.
Si el que pretenem d’explicar és la caiguda de la renda global i dels nivells de producció amb relació al període anterior a la guerra, cal que comencem recordant quina era la situació en aquest període pre-bèl·lic. Com s’ha dit en el capítol corresponent, l’economia espanyola, en general, i la catalana, en particular, havien experimentat d’una manera força moderada els efectes de la crisi mundial dels anys trenta. Es tractava d’economies relativament aïllades respecte a la internacional però que, en canvi, en depenien per a alguns productes bàsics, especialment per a algunes primeres matèries (petroli, cotó i, parcialment, carbó) i, sobretot, per a una bona part dels béns d’equip que incorporaven la tecnologia més moderna. En canvi d’aquests productes, Espanya oferia essencialment productes primaris (agrícoles i, menys, minerals). La balança comercial es tancava, de tota manera, amb un dèficit que es compensava parcialment amb els ingressos rebuts per transferències dels emigrants. El saldo final es cobria amb sortides de moneda i reserves metal·liques, la qual cosa provocava problemes amb el canvi exterior de la pesseta. Dins aquest panorama general espanyol, l’economia catalana resultava més dependent de l’exterior respecte a les primeres matèries i als béns d’equip i plenament dependent del mercat espanyol per a la col·locació de les seves produccions.
És sobre aquest panorama que cal avaluar l’impacte de la guerra. Ja hem dit que, malgrat tot, les pèrdues ocasionades pel conflicte en els béns de capital disponibles (fàbriques, centrals elèctriques, carreteres, ports, etc.) foren relativament petites. Això és especialment cert a Catalunya, on l’autogestió vigent durant la guerra i el ràpid avenç de les forces invasores va reduir al mínim la destrucció d’infrastructures i de l’aparell productiu.
Molt més rellevant va resultar la política social i salarial aplicada per les noves autoritats des del mateix moment que es normalitzà la situació. Els dos trets més significatius d’aquesta política foren, tal com hem vist més amunt, l’eliminació de tot sistema de defensa dels treballadors i la reducció substancial dels salaris reals. Els efectes d’aquesta política laboral sobre l’economia en general foren de dos tipus. D’una banda, la reducció dels salaris implicava una disminució de la capacitat de compra dels assalariats. En el cas de Catalunya, calia situar en aquest grup la major part de la població. A la resta d’Espanya, l’efecte d’aquestes mesures es va notar, sobretot, a les zones més industrialitzades i en aquelles on dominava el latifundi. En conjunt, això volia dir que un percentatge molt significatiu dels consumidors es veien obligats a variar les seves pautes de consum. Caldria prescindir d’aquells productes no indispensables i concentrar els diners disponibles en l’adquisició d’aliments. És molt significatiu el fet que el consum de teixits per habitant caigués en un 25 per cent immediatament després de la guerra i no recuperés el nivell del 1935 fins al 1950. No cal dir que es tractava de teixits de pitjor qualitat, de valor afegit més baix. Evidentment, la reducció de la demanda devia afectar encara més productes i serveis de consum massiu més cars i menys necessaris. Com és natural, això va afectar especialment la indústria catalana, una bona part de la qual estava especialitzada en béns de consum popular.
L’altra conseqüència important de la reducció de les remuneracions salarials reals fou, naturalment, la disminució dels costos del factor treball per a les empreses. Aquesta disminució va implicar dos efectes immediats. El primer, una millora del marge de benefici de les empreses, que explica que, malgrat la caiguda de la productivitat i la irregularitat de les produccions, els beneficis empresarials es mantinguessin i fins i tot poguessin augmentar. El segon, un incentiu a substituir maquinària —cara i difícil d’obtenir— per treball barat, de tal manera que fou possible que en una situació de crisi generalitzada no hi hagués un increment substancial de la desocupació.
L’esfondrament del comerç exterior va constituir una altra peça clau de la depressió postbèl·lica. De les raons d’aquest esfondrament i de la seva magnitud, ja n’hem parlat. Hem de referir-nos ara a les seves conseqüències. En el camp de les exportacions, la crisi de les vendes a l’estranger es va afegir a la que presentava el mercat interior. Tot i que tradicionalment les exportacions eren un factor relativament marginal en l’economia catalana, no s’ha de menystenir l’efecte de la gran crisi exportadora de la postguerra. Cal tenir present que l’activitat exportadora estava a Catalunya molt concentrada en determinades comarques i que arrossegava amb ella una activitat comercial molt important. En el cas dels productes agraris, a més, la impossibilitat d’exportar, juntament amb les grans escassetats interiors, van estimular una marxa enrere en el procés d’espedalitzadó.
Molt més greus, sens dubte, foren els efectes de la manca d’importacions. Topem, aquí, amb un problema complex. Sembla clar que la caiguda de la demanda interior, la reducció del cost del treball i altres factors havien d’incidir en una reducció de la demanda d’importacions. D’altra banda, sabem que una bona part de la demanda restant va quedar insatisfeta i que aquesta impossibilitat d’importar va provocar conseqüències greus. La primera conclusió seria, doncs, que la reducció real de les importacions va anar molt més enllà de la disminució de la demanda a l’exterior, provocada pel mateix procés depressiu.
El segon element que cal considerar és fins a quin punt aquesta manca d’importacions va estimular un increment de la producció interior per a substituir-la. De fet, aquesta era la pretensió de la política autàrquica qúe defensaven les autoritats. Els problema, en aquest cas, va venir del caràcter massiu, sobtat i indiscriminat de la reducció d’importacions. Una política sensata de substitució d’importacions —sempre discutible des del punt de vista teòric— s’ha de concentrar en productes que el país pugui produir amb el nivell tècnic de què disposa i fer-se de forma relativament lenta per a donar temps a les empreses a adaptar-se a l’increment de la demanda. En el cas espanyol, la reducció fou sobtada, tot just després de l’acabament de la guerra i extraordinàriament intensa. Els productes afectats, a més, no eren, en molts casos, substituibles pels nacionals (cas del cotó, del petroli, d’una bona part dels adobs i de la maquinària). Es van produir, en conseqüència, gravíssimes situacions de desabastament que no tenien solució.
En altres casos, sí que es va donar un procés de substitució d’importacions. La producció de carbó, de ferro i d’acer i de determinats productes químics, entre d’altres, van augmentar substancialment. En aquests casos, però, la substitució es féu amb uns costos en eficiència molt elevats. Si és veritat que tota política amb tendències autàrquiques genera un descens de la productivitat, en el cas espanyol això encara és molt més evident, a causa del caràcter dràstic i sobtat del descens de les importacions.
La manca de productes tradicionalment importants, d’altra banda, va provocar també una caiguda de la productivitat. Si el producte escàs era una primera matèria, com el cotó, el carbó o els adobs, l’escassetat es traduïa en instal·lacions infrautilitzades o en disminucions dels rendiments, com en el cas de l’agricultura, sobre el qual tornarem més avall. Si el que no arribava eren béns de capital (màquines, recanvis, etc.) es donaven dos tipus d’efectes. D’una banda, obligava a continuar treballant amb equips vells de funcionament irregular. D’altra banda, impedia l’accés a les noves tècniques més productives que anaven apareixent a l’estranger. En conjunt, el sistema productiu tendia a produir la mateixa quantitat de producte amb més hores de treball, o, en altres paraules, les mateixes persones treballant les mateixes hores produïen menys que abans i necessitaven més quantitat de primeres matèries per a fer-ho.
El cas de l’agricultura mereix, dins aquest panorama, un paràgraf específic. La caiguda dels rendiments agrícoles —lligada a la manca d’adobs, entre altres coses— fou molt considerable, com ja sabem. L’efecte més immediat d’aquesta caiguda fou la incapacitat de l’oferta de productes alimentaris per abastar la demanda. L’escassetat va provocar la intervenció de l’Estat que va intentar de controlar la situació tot fixant un preu de taxa per al blat. Ja hem vist que aquesta acció va dur a una reducció addicional de la producció total i a l’aparició d’un mercat negre activíssim. D’aquest mercat negre, se’n van beneficiar els grans i mitjans propietaris agraris i, sobretot, els intermediaris que assumien el risc d’eludir els controls estatals. El resultat fou un transvasament net de la renda de treballadors urbans cap a aquests grups. Fenòmens semblants van passar també en el cas d’altres productes escassos, ja fossin productes de consum o bé primeres matèries industrials.
L’escassetat de productes essencials, el control de preus instaurat pel règim i l’aparició del mercat negre van generar canvis importants en el funcionament de la inversió. En primer lloc, cal tenir present que, si bé la caiguda dels salaris reals i el mercat negre van comportar un increment de l’acumulació de capital, també és cert que el manteniment de les activitats industrials i d’intermediació exigien inversions importants en capital circulant. Això vol dir que una part important del capital aconseguit s’havia d’invertir en existències, que tenien ara un cost molt superior al d’abans. D’altra banda, s’ha de recordar que la renda nacional total havia disminuït i, per tant, també havia disminuït, segurament, en termes absoluts, la capacitat d’estalvi. En darrer lloc, cal considerar que, en aquesta situació, no tenia cap lògica una inversió en capital fix. La demanda de mots productes estava estancada i, en molts casos, la seva producció era limitada per la manca de primeres matèries i la impossibilitat d’aconseguir la maquinària necessària. El control de preus establert, encara que fos ineficient, introduïa un element d’incertitud que aconsellava de no arriscar el capital aconseguit. En altres casos, aquest control donava lloc a una greu divergència entre el preu que podia obtenir el productor i l’escassetat relativa del producte, la qual cosa originava una manca d’inversions en aquells sectors en els quals eren especialment necessàries. S’entén, doncs, que els beneficis empresarials i els provinents del mercat negre fossin invertits en deute públic, en dipòsits bancaris o, simplement, dedicats a consum sumptuari.
Durant la guerra cada bàndol havia generat el seu propi sistema monetari. Un cop acabada, els vencedors aplicaren uns percentatges de rebaixa sobre la moneda dels vençuts. Això afectà negativament l’estalvi acumulat a Catalunya per empreses i per particulars.
Cal considerar també, dins aquest apartat, els efectes de la reunificació monetària i de la nova regulació de les activitats bancàries. Durant la guerra, cada bàndol havia generat el seu propi sistema monetari i havia retirat tota validesa als bitllets emesos per l’enemic. Això plantejava el problema de com valorar els dipòsits dels particulars i de les empreses en els bancs i les caixes instal·lats en els territoris que les forces franquistes anaven ocupant. Es va determinar, primer de tot, de blocar-los fins a l’acabament de la guerra. Un cop acabada aquesta, es va decidir de transformar-los en moneda dels vencedors tot aplicant-hi uns percentatges de rebaixa que teò ricament havien de respondre a la diferent capacitat adquisitiva de cada moneda. A l’hora de la veritat, els percentatges aplicats van tendir a castigar aquelles zones conquerides més tardanament. El resultat fou que la reducció monetària necessària es féu més a costa d’uns que a costa d’altres. Això afectava directament l’estalvi acumulat a Catalunya per empreses i per particulars.
Xec del Banc de Bilbao, el 1939, “año de la Victoria”, i xec del Banc Comercial de Barcelona, 1940.
El manteniment del statu quo bancari va significar la liquidació gairebé total de la banca amb seu a Catalunya. La gran banca espanyola va adquirir en aquests anys un control gairebé absolut sobre les grans empreses industrials. El Banc Hispano-Colonial, el més important dels bancs amb seu a Catalunya.
La nova regulació de les activitats bancàries va tenir també efectes significatius. L’element essencial, en aquest cas, és el manteniment de l’anomenat statu quo. Això significava que no es permetria durant més de vint anys la creació de nous bancs. Les entitats més afavorides per la mesura foren els grans bancs, que van anar absorbint una bona part dels petits i mitjans. En el cas català, aquest procés va significar la pràctica liquidació de la banca amb seu a Catalunya. No sabem si aquest fet va comportar un transvasament de recursos cap a d’altres zones d’Espanya, però no resulta aventurat de suposar-ho. L’Estat, a més, va adoptar una política de finançament del seu dèficit, que atorgava als grans bancs avantatges substancials en poder monetitzar el deute que el govern els obligava a comprar. Una part important dels beneficis acumulats pels beneficiaris del nou sistema econòmic van anar a parar també a dipòsits bancaris, tot enfortint encara més el paper de la banca. Fou així com la gran banca espanyola va adquirir, en aquests anys, un control gairebé absolut sobre les grans empreses industrials, tot i que en aquest procés no es produïssin realment noves inversions productives.
En definitiva, cal concloure que la política aplicada pels nous governants en els anys quaranta —tant en el camp estricte de la política com en el camp econòmic— va provocar una sèrie encadenada d’efectes que, al seu torn, es van concretar en una caiguda substancial del producte total i de la productivitat i en una redistribució brutal de la renda en favor d’aquells qui eren en situació d’aprofitar-se de les circumstàncies. Tot recollint afirmacions fetes més amunt, podem tancar aquesta anàlisi afirmant que aquesta situació dramàtica només es podia mantenir en un context d’una fortíssima repressió de tot moviment de protesta i que l’evolució de l’economia catalana i espanyola en els anys quaranta és una prova de com un sistema polític mancat de controls i que segueix ideologies fanàtiques i primàries pot provocar tot un daltabaix econòmic.
Un intent d’explicació global: recuperació i desequilibris (1950-1958)
El 1951 és l’any en què van començar a canviar de sentit alguns dels principals factors que havien provocat la depressió dels anys quaranta. Una part d’aquestes novetats tenien un origen polític. A l’esquerra, represa de les comunicacions internacionals. “Barcelona Atracción”, 1951. A la dreta, la Fira de Barcelona ja comença a ésser realment internacional.
La tria d’un any concret per a situar la inflexió d’una evolució econòmica sempre és complex. En aquest cas, però, hi ha una gran coincidència entre els qui han estudiat aquest tema. El 1951 és l’any en què van començar a canviar de sentit alguns dels principals factors que havien provocat la depressió dels anys quaranta. Una part d’aquestes novetats tenien un origen polític. Al final del 1950, concretament el 4 de novembre, l’ONU va revocar els acords del 1946 que havia pres contra el règim del general Franco. Poc abans havia esclatat la guerra de Corea i la situació internacional era extraordinàriament tensa. Franco hi va respondre amb un canvi de govern, que es concretà el 19 de juliol de 1951. Hi havia continuïtats i també novetats. Continuaven Girón, Fernández Cuesta, Blas Pérez i hi entrava formalment Carrero Blanco; però, es notava una certa inflexió amb la presència de Joaquín Ruiz-Giménez a Educació. En l’àmbit econòmic, els canvis eren més destacats. Al Ministeri d’Indústria, Suances —un dels més destacats defensors de l’autarquia— deixava el lloc a Planell; a Comerç apareixia Manuel Arburúa, que aviat demostrà una més gran perspicàcia en la gestió del comerç exterior; a Agricultura entrava Cavestany, que va posar terme als preus de taxa baixos i al mercat negre del blat. Més que un remodelatge “polític” per a donar una satisfacció als països democràtics occidentals, fou un primer pas cap a una altra política econòmica. Havien fet falta dotze anys perquè els màxims dirigents de l’Estat prenguessin consciència del desastre en el qual era sumit el país.
«Destino», 25 de maig de 1956. L’ajut nord-americà —oblidada ja la ridícula pretensió d’autosuficiència— va permetre de disposar de fons per a desblocar les importacions.
Si el canvi d’actitud dels països occidentals i la renovació del govern van eliminar alguns dels obstacles que impedien la recuperació, uns altres obstacles foren arrencats pels mateixos espanyols des del carrer. En aquest mateix 1951, va haver-hi les primeres grans manifestacions de protesta —la vaga de tramvies de Barcelona, vagues importants al País Basc—, que van obligar el govern a dur a terme una política salarial menys agressiva contra els treballadors. Cal recordar que el 1950 i el 1951 foren els anys d’inflació més intensa des del final de la Guerra Civil. Com hem vist més amunt, aquestes protestes populars van continuar en els anys següents i van fer possible una recuperació continuada del nivell adquisitiu dels assalariats.
Havent estat eliminats els principals factors que havien generat la depressió, el creixement econòmic havia d’ésser molt més fàcil. L’ajut nord-americà—oblidada ja la ridícula pretensió d’autosuficiència— va permetre de disposar de fons per a desblocar, almenys parcialment, les importacions. D’altra banda, l’extraordinària expansió que experimentaven els països europeus occidentals oferia, un altre cop, un mercat dinàmic a les exportacions espanyoles, malgrat el manteniment d’un canvi notòriament revaluat. El model de creixement dels anys cinquanta es podria definir, partint d’aquest punt, de la manera següent:
La recuperado de la capacitat adquisitiva dels salaris permeté l’increment de la demanda interior i fou un incentiu per a la inversió productiva. D’esquerra a dreta, anuncis a «Destino», de Pepsi-Cola (18 d’agost de 1956), Nescafé (30 de juliol de 1955) i màquines de rentar ADE (8 de desembre de 1956).
—a) recuperació de les importacions, cosa que implicava posar fi als racionaments més importants i poder realitzar una important renovació i ampliació de l’aparell productiu.
—b) increment consegüent de la productivitat en tots els sectors, la qual cosa permetia increments de salaris sense decrement dels beneficis.
—c) increment de la demanda interior a conseqüència de la recuperació de la capacitat adquisitiva dels salaris. Incentius per a la inversió productiva.
—d) eliminació —sovint no explícita— de molts controls de preus i de distribució, tot desapareixent, així, alguns dels cercles viciosos que allargaven la depressió.
Tota aquesta seqüència d’esdeveniments permetia el creixement, però no implicava un creixement equilibrat. El sistema econòmic tendia a créixer a batzegades, a causa de dos factors de desestabilització: el sistema salarial i l’equilibri exterior. El sistema salarial continuava essent centralitzat i, si bé els salaris reals pujaven, ho feien com a resposta a les mobilitzacions populars i, per tant, d’una manera sincopada. Per a les empreses i per al conjunt de l’economia, aquest era un sistema aberrant. De sobte, un empresari podia veure incrementar els seus costos salarials en un 30 o un 40 per cent sense disposar de cap marge per a reestructurar el seu sistema productiu o, simplement, per a advertir els seus clients. Naturalment, aquestes alces salarials generalitzades, que no podien trobar una resposta tan ràpida per la banda de l’oferta generaven fortes puges de preus que, una altra vegada, tornaven a incitar un nou procés de lluita reivindicativa i una adaptació difícil de moltes empreses afectades.
No cal dir que aquesta espiral inflacionista afectava també l’equilibri exterior. Justament quan la demanda interior augmentava i hi havia incentiu per a noves inversions —i el consegüent increment de la demanda de productes d’importació—, les exportacions perdien competitivitat i apareixien problemes greus en la balança comercial i en la de pagaments. La situació era inestable, a més, perquè el govern i el Banc d’Espanya continuaven sense poder controlar la massa monetària en circulació que, d’altra banda, havia d’augmentar si hom no volia ofegar les empreses enfrontades amb alces imprevistes dels costos.
Diari de la Fira de Mostres de Barcelona, 1 de juny de 1957, que anuncia la inauguració de la fira per Franco.
D’aquesta manera, el desequilibri s’anava agreujant, ja que les reserves disponibles, petites ja de bon començament, van anar disminuint fins a extrems de pràctica insolvència. S’imposava una reforma radical. O bé es tornava a un racionament estricte de les importacions, amb totes les seves conseqüències, o bé es trobava un altre sistema d’equilibri exterior. Calia devaluar, efectivament, la pesseta per a fer competitives les exportacions, tot eliminant els canvis múltiples que creaven discriminacions i dificultaven la gestió. Calia admetre inversions estrangeres i retrobar els mecanismes de control de l’oferta monetària. Calia reformar també el sistema de fixació de salaris tot donant protagonisme a treballadors i empresaris. En definitiva, calia liberalitzar i estabilitzar l’economia. Les mesures en aquest sentit van començar al febrer del 1957 amb un canvi de govern que va donar entrada en les carteres econòmiques a membres rellevants de l’Opus Dei i es van completar el 1959 amb el Pla d’Estabilització pròpiament dit.
En darrer terme, les mesures del 1957 i del 1959 eren la culminació d’un procés que havia començat, molt tímidament, el 1951. Durant els anys que van del 1951 al 1957 s’havia recuperat la situació econòmica del 1935, però poca cosa més. De fet, l’economia de Catalunya era encara, al final dels anys cinquanta, fortament dependent de la indústria tèxtil, una activitat “vella”, i tenia una productivitat i un nivell tècnic força endarrerit. L’autèntica transformació de l’economia catalana encara havia d’arribar.
Després de vint anys de racionament i de misèria, s’havia imposat el pragmatisme econòmic. Es mantenien, però, l’autoritarisme polític i la dictadura. Cal reconèixer, de tota manera, que a la darreria dels anys cinquanta amb la confirmació de la nova orientació econòmica es posava punt a la fase més negra del franquisme i a un dels períodes més dissortats de la història de Catalunya.