Catalunya Industrial, societat anònima tèxtil: una empresa sense importància, però un títol evocatiu per a la Catalunya del començament del segle XX.
La segona part d’aquesta Història Econòmica de la Catalunya Contemporània es proposa d’estudiar l’evolució de l’economia catalana des de l’esclat de la Primera Guerra Mundial fins avui mateix. Com en els volums dedicats al segle XIX, el lector trobarà aquí, primer, un treball dedicat a l’estudi de conjunt de l’evolució econòmica i, després, una sèrie d’aproximacions sectorials. El que es pretén és que la comprensió de la dinàmica econòmica de conjunt quedi complementada per un estudi detallat dels sectors que hi han tingut un paper més destacat.Oferir al lector una visió entenedora de l’evolució econòmica de Catalunya en els darrers setanta anys és, evidentment, un objectiu molt ambiciós. Per tal d’assolir un nivell satisfactori caldria esmerçar en una nova investigació molts anys de feina d’una bona colla de científics socials. Malauradament, l’estat actual dels nostres coneixements sobre la història econòmica més recent de Catalunya és molt insuficient. Per a la major part dels períodes ens manquen aproximacions fiables de les magnituds bàsiques indispensables (producció, consum, preus, etc.), tant en l’àmbit sectorial com, encara més, a escala general. Manquen també visions de conjunt a llarg termini que puguin utilitzar-se com a guia per a una nova reflexió.
Si, malgrat totes aquestes mancances, hem decidit de presentar aquest conjunt de treballs és perquè pensem que l’esforç serà, de tota manera, útil per a difondre entre un públic ampli quins han estat, a grans trets, els mecanismes de formació de l’economia catalana actual. La manca de precedents ens confirma la creença que, malgrat les seves limitacions, les pàgines següents seran d’interès per a aquells qui vulguin conèixer millor la història recent del nostre país.
Les grans transformacions ocorregudes en l’economia i en la societat catalanes entre el 1914 i els moments actuals no són fàcils de resumir. En aquestes pàgines introductòries mirarem de fer-ho per donar al lector un marc general de referència amb el qual pugui interpretar millor el que els capítols posteriors detallen per períodes i per sectors.
Al començament del segle XX la indústria i els serveis catalans continuaven depenent estretament del sector tèxtil.
Per a entendre el que ha succeït en l’economia catalana en els darrers setanta anys és indispensable, naturalment, de tenir una idea, encara que sigui aproximada, de com era aquesta economia en el punt inicial del període, en els primers anys del segle XX. Tal com el lector haurà tingut ocasió de conèixer mitjançant els treballs inclosos en els volums anteriors, l’eix fonamental de la transformació de l’economia catalana durant el segle XIX fou la industrialització. Una industrialització que va centrar-se d’una manera molt especial en els sectors tèxtils: el cotó i la llana sobretot. Sota l’impuls de la industrialització del sector tèxtil va transformar-se profundament tota l’economia catalana i, d’una manera més àmplia, tota la societat. Altres sectors industrials experimentaren també modernitzacions notables mentre el comerç i els serveis en general milloraven la seva infrastructura i ampliaven les seves activitats per adaptar-se a les noves exigències.Malgrat tots aquests efectes multiplicadors, però, al començament del segle XX la indústria i els serveis catalans continuaven depenent estretament del sector tèxtil. La manca de recursos naturals indispensables havia impedit que un sector d’indústria pesant complementés la industrialització. En els darrers anys del segle XIX s’havia iniciat, a l’escalf d’una àmplia protecció aranzelària i de la disponibilitat de noves tècniques, un procés de diversificació que cap al 1914 era, encara, molt incipient.
Les condicions de vida i de treball dels obrers industrials eren especialment dures. En aquestes circumstàncies, la conflictivitat social era molt aguda. A dalt, Mitjans i Cia, teixits de fil, cotó i jute. Barcelona, 1917. Al mig, Fills de Josep Fàbregas. Aprests i tints. Barcelona, 1917. A baix, Joan Cinca Jordan, fàbrica de cables elèctrics, Barcelona, 1917.
El fet que fos la indústria la principal protagonista del canvi no ens ha de fer oblidar que també l’agricultura va experimentar una transformació molt considerable. Seguint, en part, la pauta marcada des del segle XVIII i impulsat també per l’increment de la demanda que la urbanització implicava, el sector agrari català va tendir a especialitzar-se en determinats productes —com és ara el vi— i a millorar notablement els seus nivells de productivitat.Així, doncs, l’economia catalana immediatament anterior a l’esclat de la Gran Guerra s’ha de definir, en el context europeu occidental, com una economia mitjanament industrialitzada amb un sector agrari força dinàmic que encara ocupava una bona part de la mà d’obra disponible. Es tractava d’una economia que podríem denominar de transformació. S’havien de portar de fora la gran majoria de les primeres matèries industrials (cotó, llana, carbó, ferro...) i bona part dels aliments que es consumien. La indústria catalana produïa amb aquestes primeres matèries productes essencialment de consum que trobaven sortida, en gran part, dins Catalunya mateix. Entre els productes manufacturats, mantenien mercats exteriors remarcables els teixits i el suro. Pel que fa a la producció agrària hi havia sortida a l’exterior de vi, fruita seca i oli.
L’activitat econòmica que ressenyem mantenia Catalunya cap al 1910 en una població aproximada de 2 milions de persones de les quals gairebé 900.000 vivien en ciutats de més de 10.000 habitants. Destacava, naturalment, Barcelona, que en tenia prop de 600.000. Aquesta població era, en la seva gran majoria, catalana d’origen i només en els darrers anys s’havia començat a produir una entrada —encara molt moderada— d’immigrants de les regions veïnes. La diferenciació social en el si d’aquesta població era molt acusada. Les condicions de vida i de treball dels obrers industrials eren especialment dures en unes ciutats on es constataven elevats nivells de mortalitat en els barris obrers. En aquestes circumstàncies la conflictivitat social era molt aguda. Just en aquells primers anys de la segona dècada del segle feia els primers passos una organització obrera cridada a tenir un destacat protagonisme en la vida catalana fins a la fi de la guerra civil, la CNT.
De la preponderància del tèxtil s’ha passat avui a una situació molt més diversificada en la qual els productes químics i, molt especialment, els transformats metàl·lics s’han afegit als teixits com a principal producció catalana. A dalt, anunci a la revista «Destino», 3 d’abril de 1968. A baix, electroquímica de Flix.
Els setanta anys transcorreguts des d’aquella època fins avui han significat, com és natural, un canvi substancial en l’economia i en la societat catalanes. La població s’ha multiplicat per tres i ha arribat, el 1985, a 6,1 milions de persones, de les quals més d’un 80 per cent viuen a ciutats de més de 10.000 habitants. En termes reals, el producte interior i la renda disponible també són, naturalment, molt superiors. El nivell de vida dels habitants de Catalunya ha millorat substancialment i, en conseqüència, tot i mantenir-se una important diferenciació econòmica, les tensions socials tenen, avui, un caire molt diferent del que tenien just abans de la Gran Guerra.
No ha canviat, però, el caràcter essencialment industrial de l’economia catalana. Ben al contrari, la indústria transformadora continua essent avui l’eix sobre el qual gira la major part de l’activitat econòmica de Catalunya. El que sí que ha canviat és el tipus de productes que aquest sector industrial elabora. De la preponderància del tèxtil s’ha passat avui a una situació molt més diversificada on els productes químics i, molt especialment, els transformats metàl·lics s’han afegit als teixits com a principal producció catalana.
També cal destacar la transformació experimentada pel sector de serveis. No només s’ha registrat la lògica ampliació i diversificació de les activitats financeres i de transport que tota economia moderna exigeix, sinó que també ha aparegut amb gran força una nova activitat terciària de grans efectes multiplicadors i que era pràcticament desconeguda al començament del segle: el turisme. L’expansió turística s’ha afegit a l’enorme creixement de la població i ha impulsat de manera espectacular l’activitat immobiliària i constructora. Finalment, cal constatar que la vocació d’especialització de l’economia catalana s’ha accentuat notablement durant aquests anys i s’ha donat, simultàniament, un intensíssim increment en la productivitat agrària.
«Destino», 21 d’agost de 1965. Ha aparegut amb gran força una nova activitat terciària de grans efectes multiplicadors que era pràcticament desconeguda a la primeria del segle: el turisme.
Tot aquest conjunt de canvis que s’han produït durant les darreres set dècades no respon pas a un procés més o menys regular de millora progressiva. Ben al contrari, si alguna característica crida l’atenció en l’evolució de l’economia catalana durant aquest segle, és la discontinuïtat. És justament per donar relleu a aquesta discontinuïtat i per poder estudiar de forma específica les característiques de cada fase, que hem dividit l’estudi de conjunt que segueix aquesta introducció en cinc grans apartats. El primer abraça des de l’estiu del 1914 fins al del 1936. El segon és dedicat als dos anys i mig que va durar a Catalunya la Guerra Civil. El tercer comença amb la implantació efectiva de la dictadura franquista, el 1939, i acaba al cap de vint anys el 1959, amb el gran gir de la política econòmica que va representar el Pla d’Estabilització. Segueix, en quart lloc, l’estudi de la segona fase del franquisme fins a la mort del dictador. El treball es clou amb un apartat dedicat a presentar les principals repercussions que ha tingut a Catalunya la crisi iniciada en 1973-75.La pertinència d’aquesta opció cronològica és, naturalment, discutible. Hom hauria pogut definir períodes més curts en els quals els fenòmens d’expansió i de recessió haurien estat més ben definits. Ens ha semblat, però, que resultaria molt més útil per al lector que es mira la història econòmica recent de Catalunya des d’una perspectiva actual una periodificació en la qual es donés relleu als canvis substancials d’organització econòmica esdevinguts durant aquests anys.
Hom podria definir, així, els anys que van de la Gran Guerra a la Guerra Civil com anys on va prevaler un sistema econòmic de caire liberal, en el qual la intervenció de l’Estat en l’activitat econòmica es limitava, de fet, a la política aranzelària, amb molt poca incidència en altres aspectes. L’esclat de la Guerra Civil, en canvi, va obrir les portes a una experiència socialista autogestionària plena de contradiccions i ofegada, finalment, per la situació imposada per la guerra. La primera època del franquisme representa el paradigma d’un Estat totalitari i intervencionista, que en el seu afany de controlar totes les activitats econòmiques, tot mantenint alhora la propietat privada i reprimint qualsevol mena de moviment obrer, va aconseguir de desgavellar bona part dels mecanismes econòmics i de forçar una notable reducció del producte i de la renda. Finalment, el període que s’inicia el 1959 és de recuperació parcial dels esquemes d’economia liberal, tot mantenint-se, però, una forta intervenció estatal que més aviat va entrebancar que no pas impulsar el creixement econòmic d’aquells anys. D’alguna manera, el període posterior al 1975 ha evidenciat la importància dels errors de la política de desenvolupament i, alhora, ha significat una recuperació de les llibertats civils i, molt especialment, de la llibertat d’associació i d’acció sindical, amb les corresponents conseqüències econòmiques.
En conjunt, el període 1914-1936 fou marcat per un moderat creixement, amb un notable avenç del procés de diversificació de l’economia catalana.
Durant cadascun d’aquests períodes, l’evolució econòmica va experimentar unes fluctuacions significatives de les quals el lector trobarà referències explícites en els capítols corresponents. A tall de resum general, podem dir aquí que el primer dels períodes indicats, del 1914 al 1936, presenta dos cicles complets d’expansió i de depressió. El primer és marcat per l’impacte de la Primera Guerra Mundial, que va proporcionar unes insospitades possibilitats de guany a les empreses catalanes. Alhora, la ràpida alça dels preus va provocar una agudització de la conflictivitat social, que es va veure encara més agreujada quan, des de la darreria del 1920, el retorn progressiu a la normalitat internacional va forçar la fi de la fase expansiva i l’inici d’una severa depressió. El segon cicle expansiu té el seu punt més alt en la segona meitat dels anys vint i s’ha de relacionar amb una fase general d’expansió a tots els països occidentals. La crisi dels primers anys trenta, en canvi, fou molt més suau a Catalunya que en altres zones industrialitzades d’Espanya i de l’estranger. En conjunt, el període 1914-1936 estigué marcat per un moderat creixement amb un notable avenç del procés de diversificació de l’economia catalana. La immigració fou ja en aquests anys un factor essencial del creixement demogràfic.L’esclat de la guerra va trencar els mecanismes bàsics de funcionament de l’economia catalana. Amb dificultats per a obtenir primeres matèries i per a col·locar la producció en els mercats habituals, l’activitat industrial va decaure notablement. La revolució social que va tenir lloc al mateix temps, amb la col·lectivització de la majoria de les empreses industrials i de serveis i l’apropiació de la terra per part dels camperols arrendataris, va significar, sobretot en el cas de la indústria, un element addicional de desconcert i desordre just en el moment en què la defensa de la República exigia un esforç unitari de tots els seus partidaris.
La victòria franquista va obrir un dels períodes més negres de l’evolució econòmica catalana. Una política econòmica intervencionista i autàrquica, però sobretot injusta i insensata, va abocar a una reculada sense pal·liatius dels nivells de riquesa col·lectiva aconseguits abans de la guerra. Només a mitjan dècada dels cinquanta, després d’unes primeres rectificacions en la política econòmica i, en part, gràcies a l’ajut nord-americà , va aconseguir-se la recuperació dels nivells macroeconomies del 1936. Vint anys perduts i vint anys de privacions i de misèria per a una bona part de la població catalana.
Il·lustracions del Libro de Oro del Comercio, Industria, Navegación y Banca de España, 1921.
No fou fins el 1959, quan ja era del tot impossible de mantenir els principis autàrquics del primer franquisme, que es va obrir definitivament la porta a una nova versió, més liberal, de la política econòmica. Espanya, en general, i Catalunya, concretament, van estar llavors en condicions d’aprofitar l’onada de prosperitat que s’havia iniciat a l’Europa Occidental immediatament després de la Segona Guerra Mundial. El turisme, les inversions estrangeres i les remeses dels treballadors emigrats a Europa van permetre un ràpid procés de capitalització de l’economia espanyola que va anar acompanyat d’un transvasament massiu de la població agrària a les zones industrials. Catalunya fou, dins d’Espanya, un dels països més afectats per la transformació. Increments molt ràpids del producte i de la població van conduir a un profund canvi estructural que, sense alterar l’essència industrial de Catalunya, li va donar un caire notablement diferent. La intervenció de l’Estat durant aquest període expansiu, mitjançant els Plans de Desenvolupament i les empreses públiques, en lloc d’ordenar el creixement que es produïa de manera espontània va tendir a introduir-hi disfuncions que van donar com a resultat la formació d’una base industrial poc competitiva internacionalment i poc preparada per a fer cara a la inevitable integració de l’economia espanyola en la mundial.
El cotxe de turisme ràpid Pegaso, construït a la fàbrica d'ENASA a Barcelona, del qual es feren pocs exemplars (Memoria del Instituto Nacional de Industria, 1951). La victoria franquista a la guerra civil va obrir un dels períodes més negres de l’economia catalana. Només a mitjan dècada dels cinquanta es va aconseguir la recuperació dels nivells macroeconomies del 1936. Vint anys perduts i vint anys de privacions i de misèries per a una bona part de la població catalana.
La mort del dictador i el procés de recuperació d’un sistema democràtic de convivència va coincidir amb una profunda alteració del panorama econòmic internacional. L’alça dels preus del petroli de la darreria del 1973 va posar de manifest la precarietat de l’equilibri econòmic anterior i va donar pas a un període de depressió i de profunda reestructuració a la majoria dels països occidentals. Espanya, abocada prioritàriament a completar la transició pacífica a la democràcia, va estar en males condicions per a afrontar les dures polítiques d’ajust que la nova situació feia necessàries. El retard en l’adopció de mesures correctives n’ha agreujat el cost social i fa que encara avui el procés d’ajust a la nova situació econòmica internacional estigui a Espanya i a Catalunya en una fase força endarrerida. A les transformacions que cal afrontar per a fer possible aquesta adaptació s’afegeixen, en el cas espanyol i català, les derivades de la integració en la Comunitat Econòmica Europea. És per això que persisteix encara la incertitud sobre el futur del desenvolupament econòmic de Catalunya.
Zona Franca, 1985.
Port de Barcelona, 1985.
Resulta molt clar, des de la perspectiva a llarg termini que aquí acabem d’esbossar, que els problemes econòmics que pateix Catalunya en l’actualitat i també la capacitat que sens dubte té per a superar-los provenen d’una llarga història d’avenços i de reculades, d’encerts i d’errors que han conformat el que és avui l’economia catalana. És per això que pensem que les pàgines següents, en les quals es desenvolupen les idees apuntades aquí, poden ajudar el lector interessat a entendre millor no només la nostra història més recent sinó també la nostra realitat actual.