Aproximació sumària a la mastofauna del món

La distribució mundial dels mamífers

Les adequacions mastològiques i la corologia

Moltes de les característiques anatomofisiològiques dels mamífers poden ésser considerades com adaptacions que s’han seleccionat al llarg del procés evolutiu. Aquestes característiques, homeotèrmia i viviparisme entre altres, els ha donat una elevada independència respecte al medi, que els ha permès d’ocupar territoris vedats a altres grups de vertebrats. Les espècies terrestres s’estenen des de l’Àrtic fins a l’extrem de l’Amèrica Meridional i les illes de les mars del S. A les muntanyes, es troben per sobre de les neus perpètues i habiten les zones més seques i àrides. Les espècies marines exploten totes les aigües i arriben, fins i tot, a les zones polars. Es troben a tots els continents, excepte a l’Antàrtida.

Malgrat aquesta àmplia distribució, es poden observar alguns models de distribució característics, com el dels pandes gegants, que es troben exclusivament a la Xina, o el dels cangurs, que són australians. Això implica que han d’existir límits en el lliure desplaçament d’un punt a un altre i que apareixen unes regions zoogeogràfiques i uns endemismes. Aquests factors limitants són les fronteres biogeogràfiques, degudes tant a les característiques de les espècies com a les del medi (orogràfiques, físiques, etc.). L’actual distribució dels mamífers es deu principalment als canvis en l’estructura de la superfície terrestre esdevinguts en el Terciari i també als canvis climàtics i de vegetació i a l’evolució que han sofert els propis mamífers.

Les regions zoogeogràfiques

Regions zoogeogràfiques mundials i índex de similitud. A cada regió s’indica el nombre de famílies de mamífers presents (números en vermell) i el nombre de famílies endèmiques (en blau). A la taula figuren els índexs de similitud entre les diferents regions. índex de similitud: 100C/N, on C és el nombre de famílies comunes a les dues regions i N, el nombre de famílies de la regió que en té menys.

Maber, segons M. J. Delany.

Wallace, al 1876, reconeixia sis regions geogràfiques amb una identitat pròpia. Malgrat les limitacions que es poden trobar en plasmar en unes línies la realitat biològica, el mapa de distribució dibuixat per Wallace manté la seva validesa. Ens hi cenyirem a l’hora de reconèixer unes determinades regions zoogeogràfiques i referir-hi la distribució mundial dels mamífers.

La regió paleàrtica és la més extensa. Inclou Europa, gran part d’Àsia i N d’Àfrica. És una regió temperada, encara que, en estendre’s de l’Àrtic fins al N del desert del Sàhara, assegura una àmplia variació de condicions.

És separada de la regió oriental per les muntanyes del N del subcontinent indi. És moderadament rica en fauna, amb 39 famílies, dues de les quals són endèmiques: els selevínids (lirons del desert) i els ailuropòdids (pandes). Són molt ben representats els quiròpters, els insectívors, els rosegadors, els carnívors i els artiodàctils.

La regió neàrtica inclou Amèrica del Nord i és, principalment, temperada. Va des de l’Àrtic, pel N, fins al Mèxic subtropical, pel S, i inclou, doncs, una gran varietat d’hàbitats. Hi ha dues famílies endèmiques: els aplodòntids (castors de muntanya) i els antilocàprids (virats). Falten, per complet, els primats (excepte l’home), però hi ha una considerable varietat de rats-penats i rosegadors i són ben representats els carnívors, els insectívors i els artiodàctils. Entre els grups de limitada distribució mundial es troben els opòssums (didèlfids) i els "armadillos" o tatuns (dasipòdids).

La regió neotropical inclou des del con S d’Amèrica fins a la regió neàrtica. Hi ha gran varietat d’hàbitats, zones altes com els Andes, la selva, desert, pampa, zona mediterrània, etc., la qual cosa permet comprendre que sigui la segona regió en nombre de famílies i que vint d’aquestes (el nombre més elevat comparat amb altres regions) siguin endèmiques: dues de marsupials (colo-colos i opòssums), edentats (formiguers i peresosos), primats (titins, mones del nou continent) i deu famílies de rosegadors que inclouen xinxilles, capibares, agutins, tuco-tucos i conills d’índies. Els artiodàctils no són ben representats, però hi ha formes exclusives com llames, vicunyes i pècaris.

La regió etiòpica s’estén des del S de les muntanyes de l’Atlas fins a l’extrem S d’Àfrica. Inclou part de la península Aràbiga i l’illa de Madagascar. Hi ha gran varietat d’hàbitats —zones desèrtiques, sabana, selva, alta muntanya—, la qual cosa explica les 51 famílies existents. Hi ha quinze famílies endèmiques: els talps daurats (crisoclòrids), els tenrecs (tenrècids), els lèmurs (lemúrids, índrids), el porc formiguer (oricteròpid), les girafes (giràfids), sis famílies de rosegadors i una sola de rats-penats. Una de les característiques de la regió és la gran varietat d’ungulats que habiten les sabanes. La fauna de Madagascar és molt diferent de la de la resta de la regió etiòpica; de 57 gèneres i 102 espècies que conté, 40 i 83, respectivament, són endèmics; d’altra banda, destaca l’absència d’ungulats, gats, llebres saltadores (pedètids) i mones, que pot explicar la diversitat de prosimis.

La regió oriental inclou les terres d’Àsia situades al S de l’Himàlaia i una línia que s’estén des del SE d’aquestes muntanyes fins a les costes de Xina, a més del conjunt d’illes que es troben a l’E i al N de la línia de Wallace. Aquesta regió inclou extenses àrees de selva plujosa. Hi ha sols tres famílies endèmiques. Existeixen lèmurs voladors (cinocefàlids), cérvols mesquers (mòsquids) i microquiròpters de la família dels craseonictèrids. La seva fauna té certes semblances amb la d’altres regions, especialment amb la de la regió etiòpica; presenta, per exemple, pòngids, mànids i rinoceròtids, però, en ésser una regió fonamentalment selvàtica, no hi ha la varietat d’ungulats que es troba a l’Àfrica.

La regió australiana inclou Austràlia i les illes situades al S de la línia de Wallace. L’aïllament d’aquesta regió l’ha convertida en refugi de mamífers primitius. Allí s’hi troben, i són característics, els ornitorincs i gran nombre de marsupials. També hi són presents un cert nombre de placentaris, fins i tot abans que l’home n’hi introduís, com rats-penats i rosegadors. La falta de competència amb els placentaris i la gran diversitat de medis fa que els marsupials s’hagin diversificat molt fins arribar a donar gran nombre d’espècies, amb un considerable paral·lelisme amb formes placentàries, que s’agrupen en sis famílies endèmiques.

Els mamífers oceànics són representats per dos grans grups que han envaït i s’han adaptat profundament al medi marí: els cetacis i els pinnípedes (aquests segons, tanmateix, han d’anar a portar la seva descendència a terra ferma). Els cetacis d’aigua dolça es troben en àrees limitades, però la majoria dels altres, els marins, es troben a quasi totes les mars del món, bé que algunes espècies tenen àrees de distribució més limitades, entre elles les costaneres. Altres necessiten una determinada temperatura d’aigua, càlida les espècies tropicals, freda les boreals, i hi ha espècies amfiboreals i casos en què les aigües càlides separen poblacions, subspècies o espècies amb papers ecològics semblants.

Els grans grups taxonòmics

No hi ha unanimitat sobre l’origen dels mamífers i els grups de rèptils a partir dels quals s’han originat. Això fa que hi hagi serioses dificultats per a classificar-los en grans grups. La classificació que seguirem aquí és fonamentalment la de Simpson (1945), modificada per Kowalski (1976), amb dades aportades per Lawlor (1979) i altres.

Els monotremes: equidnes i ornitorincs

Són mamífers primitius que ponen ous. Tenen els sistemes urinari, reproductor i digestiu comunicats en una cloaca comuna, la qual presenta una única obertura a l’exterior, cosa que dona origen al seu nom (mono, un, trema, forat). La seva cintura pectoral presenta un ampli epicoracoide, un coracoide i una interclavícula, caràcter que és considerat reptilià.

Són característics i exclusius de la regió australiana i no se’n coneixen fòssils. Reuneixen sis espècies, pertanyents a dues famílies diferents, la dels taquiglòssids, que són els equidnes d’Austràlia i Tasmània (Tachyglossus) i de Nova Guinea (Zaglossus), i els ornitorínquids, amb una única espècie: l’ornitorinc (Ornithorhynchus anatinus), de l’E d’Austràlia i de Tasmània.

Els equidnes són formes terrestres de llengua vermiforme (en relació amb la seva alimentació, a base d’insectes) i sense dents. Tenen pues entre el pèl i un incubador, bossa exclusiva de les femelles en la qual guarden la posta i la descendència quan és jove.

L’ornitorinc és amfibi i fa caus amb dues sortides, una a terra ferma i l’altra a l’aigua. És molt caracterísitc el seu bec tou, que li permet alimentar-se d’invertebrats del fons dels rius. Té una membrana interdigital que afavoreix la natació i un esperó verinós que en les femelles es redueix en entrar a la pubertat. Després d’un intricat comportament copulador, la femella pon d’un a tres ous, normalment dos, que incuba enclaustrada en un cau. Els joves llepen la llet que segreguen les glàndues mamaries disperses, surten del cau als quatre o cinc mesos i són sexualment madurs a l’any.

Els marsupials: cangurs, sarigues i afins

Són mamífers molt diversificats. Llurs cries neixen en un estadi de desenvolupament molt retardat i van a situar-se a la bossa abdominal materna, on cadascuna d’elles se subjecta a una mama. En les femelles els úters són completament separats i hi ha dos canals vaginals laterals, i en els mascles el penis és bifurcat en l’extrem i sense bàcul, i l’escrot es localitza per davant del penis. El cervell és petit i hi falta el cos callós. Hom considera com altres caràcters de reconeixement: els ossos epipúbics del marsupi, la caixa encefàlica petita, l’os jugal formant part de la fossa mandibular i el procés angular de la mandíbula inferior inflexionat.

Les restes fòssils més antigues s’han trobat en el Cretaci superior d’Amèrica del Nord; aquestes terres van ésser, en aquest període, el punt d’origen d’on van expandir-se els marsupials. A l’Amèrica meridional, hi penetraren ja en el Paleocè. A Europa es coneixen des de l’Eocè al Miocè. Cal citar els diprotodòntids, falangèrids que visqueren a Austràlia, des de l’Oligocè al Pleistocè i que incloïen el Diprotodon, que assolí les dimensions d’un rinoceront. Les formes vives són d’Austràlia i fonamentalment d’Amèrica del Sud. A la regió australiana, a més d’Austràlia, es troben a Tasmània, Nova Guinea i petites illes de l’entorn; arriben per l’W a les Cèlebes i per l’E a les Salomó. A Amèrica arriben als 47° S; algunes espècies es troben a Amèrica Central i S de Mèxic. Sols la sariga arriba al S de Canadà (és possible que, en ésser una peça de caça molt preada, la seva anada cap al N hagi estat afavorida per l’home). Són, en conjunt, 241 espècies, reunides en sis superfamílies.

Els didelfoïdeus, amb la família didèlfids, inclouen la sariga Didelphis marsupialis, que és molt freqüent a Amèrica meridional i que va ampliant la seva àrea de distribució cap al N; en aquests moments, ha sobrepassat la frontera del Canadà. La seva pell i la seva carn són apreciades. Chironectes minumus és l’única espècie aquàtica amb membranes a les extremitats posteriors i Marmosa és especialment arborícola.

Els borienoïdeus, amb la família dels boriènids, són espècies del Paleocè i el Pliocè americans.

Els dasiuroïdeus reuneixen les famílies dels dasiúrids, dels mirmecòbids i dels notoríctids. La família dels dasiúrids està molt diversificada; inclou formes semblants a les rates, als ratolins, als gats i als óssos —però de sols 9 kg de pes— i el famós llop marsupial (Thylacinus), potser ja extingit —tant per la recompensa que donaven els grangers a qui el cacés, perquè malmetia els galliners, com per les famoses recompenses donades pels museus per poder tenir en els seves col·leccions els últims exemplars que quedaven—. Els mirmecòbids inclouen els numbats, que no presenten bossa marsupial (els joves, fixats a les mames maternes, estan amagats entre el pèl). Els notoríctids inclouen el talp marsupial.

Els perameloïdeus, amb la família peramèlids, són formes semblants a les rates o els conills; tenen curioses característiques; la bossa marsupial s’obre cap enrere i la placenta no presenta els villi.

Els cenolestoïdeus, amb la família cenolèstids, són formes similars a les musaranyes.

Els falangeroïdeus reuneixen les famílies dels falangèrids, els vombàtids i els macropòdids. Els falangèrids inclouen espècies molt característiques, algunes similars, pel que fa a la forma, a les rates, als esquirols i als lèmurs; d’altres són el cus-cús (Phalanger), l’espècie Trichosorus vulpecula, que viu a hàbitats humans, Petaurus australis, planador, i el coala, que s’alimenta de fulles d’eucaliptus. L’espècie Schoinobates volans arriba a fer vols de 100 m de llargada, gràcies a la seva ampla membrana de planatge. La família dels vombàtids inclou formes semblants als óssos que són capaces d’excavar grans caus. Els macropòdids inclouen els grans i típics cangurs, que arriben a pesar 70 kg i presenten una gran cua i membres posteriors ben desenvolupats, especialment el quart dit. La configuració de l’extremitat posterior els permet d’avançar fent salts de fins 10 m de longitud i d’assolir velocitats de 48 km/h; les extremitats anteriors, en canvi, són petites. No totes les espècies arriben a aquestes mides, sinó que moltes són si fa no fa com les llebres; hom coneix sobretot les del gènere. Wallabia. S’ha comprovat que presenten implantació diferida.

Els insectívors: musaranyes, eriçons i afins

Reuneixen grups de petits mamífers placentaris, que, probablement, inclouen els avantpassats de tots els ordres d’euteris restants. En determinats grups actuals, es poden veure alguns caràcters de les diverses radiacions hagudes en els primitius insectívors. Són de mida petita i mitjana, plantígrads amb morro allargat i pelatge format, normalment, per un sol tipus de pèl; les dents primitives, simples, són trituberculades o quadriturbeculades. Hom ha agrupat els insectívors, com a subordre, de dues maneres diferents: segons la dentició, en zalambdodonts i dilambdodonts, i segons la presència o absència de cec intestinal, en lipotifles i menotifles. Ambdós sistemes són actualment en discussió i ací considerarem, si més no a títol d’ordenació, el segon.

El seu origen es troba en el Cretaci, època en què ja se separaren els lipotifles dels menotifles. L’origen dels solenodòntids americans presenta un problema especial ja que sols es troben fòssils pleistocènics i, de vegades, se’ls agrupa amb els tenrecs de Madagascar. Es troben a Euràsia, Àfrica i Amèrica del Nord. Falten a Austràlia i algunes espècies de gèneres nordamericans han penetrat en els límits N d’Amèrica meridional. Els solenodòntids de les Antilles i els tenrecs de Madagascar i Àfrica són formes molt particulars i hi ha qui els considera representants residuals d’un primitiu estoc d’insectívors.

En els lipotifles, s’inclouen espècies amb extremitats relativament curtes, visió reduïda a causa de la petitesa dels ulls, olfacte ben desenvolupat (els lòbuls olfactius són tan grans com la resta del cervell) i una sèrie de caràcters esquelètics com el lacrimal i el palatí separats per la maxil·la, el jugal reduït o absent, l’arc zigomàtic freqüentment incomplet i ossos del coxal no units o amb curtes símfisis. En aquest subordre, s’inclouen sis famílies: els erinacèids, amb el típic eriçó, capaç d’hivernar i enrotllar-se formant una bola i que presenta entre el pèl nombroses espines; els tàlpids, amb talps i almesqueres —els primers són excavadors i profundament adaptats a la vida subterrània i els segons, molt aquàtics—; els tenrècids amb el tenrec i altres musaranyes, grup variat de formes relativament grans; els crisoclòrids, els talps daurats, amb els ulls completament coberts per la pell; els solenodòntids, amb l’almiquí de Cuba (Solenodon), de grandària mitjana, entre 46 i 58 cm, i omnívor; i els sorícids, les musaranyes, la família més àmplia, amb 300 o més espècies de mida petita i metabolisme molt alt, que no presenten arc zigomàtic ni bul·la auditiva.

En els menotifles, s’inclouen espècies amb un important grau de visió, possibilitat per la grandària del seus ulls, lòbuls olfactius més curts que la resta del cervell —caràcter que va unit a un olfacte moderat— i una sèrie de caràcters de l’esquelet com el lacrimal i el palatí no separats per la maxil·la, un jugal ben desenvolupat, l’arc zigomàtic complet i els coxals units per una llarga símfisi. En aquest subordre, s’inclouen dues famílies. Els macroscelídids, que són les musaranyes elefant, amb les extremitats posteriors més grans que les anteriors —tret que recorda les rates cangur—, el paladar àmpliament perforat i el morro llarg i mòbil. I els tupàids, les conegudes tupaies o musaranyes arborícoles, que tenen una forma que recorda els esquirols, amb extremitats anteriors i posteriors de dimensions similars, paladar sense perforacions i morro moderadament llarg. Antigament les tupaies es consideraven primats, però sembla que els caràcters en què es basava tal criteri no tenen valor taxonòmic; avui, molts autors consideren que haurien de formar un ordre propi, els Scandentia. La seva posició taxonòmica és, com a mínim, dubtosa.

Els dermòpters: lèmurs voladors

Els lèmurs voladors són taxonòmicament un enigma. Probablement, deriven d’un estoc insectívor que s’adaptà a la vida arborícola. Planen gràcies a expansions cutànies laterals al cos i tenen els ulls amplis i la pell flonja. Són també caràcters de reconeixement la membrana cutània que reuneix el cap amb les extremitats anteriors i aquestes amb les posteriors i amb la cua, les incisives a tall de pinta i els ullals semblants a premolars. Els membres anteriors i posteriors són de la mateixa mida, el crani, ample i aplatat, i el procés postorbitari ben desenvolupat. Els dermòpters actuals viuen a la selva tropical del SE d’Àsia. S’han trobat dents d’una forma semblant a les actuals, tan característiques, en els materials del Paleocè d’Amèrica del Nord. Se’n coneixen dues espècies, totes dues del gènere Cynocephalus. S’alimenten de fulles, flors i fruits, i tenen un petit cada any. Planen fins 60 m; perden 1 m d’altitud cada 15 m de desplaçament horitzontal.

Els quiròpters: rats-penats

Són mamífers adaptats al vol actiu, generalment crepusculars o nocturns. Són els únics que han desenvolupat un veritable vol, gràcies a unes ales formades per dues membranes de pell (extremitats anteriors transformades en el patagi) que inclouen vasos i nervis i que tenen en el seu interior una estructura esquelètica corresponent al braç i la mà que el suporten. Com és lògic, presenten altres severes transformacions anatòmiques i fisiològiques en el seu cos.

La visió sols és ben desenvolupada en els ratspenats que s’alimenten de fruita (macroquiròpters), que a l’antic continent són els pteropòdids; els altres rats-penats, els microquiròpters, es guien durant el vol, fonamentalment, per ecolocalització.

El seu metabolisme és molt elevat, fenomen que porta a una forta variació diària i estacional del mateix. Moltes espècies entren diàriament en un endormiscament i les de zones temperades hivernen. Hi ha espècies migradores. Probablement, el metabolisme s’incrementa amb el vol i l’excés de calor produït és alliberat via pulmons o a través de les vascularitzades membranes de vol.

Alguns quiròpters tropicals presenten dimorfisme sexual, referent, fonamentalment, a la mida i l’olor. La majoria tenen un període reproductor per any, a la primavera. Les espècies tropicals que viuen als dos cantons de l’equador tenen els períodes de reproducció en època diferent segons l’hemisferi. Algunes espècies tropicals es reprodueixen constantment amb independència de l’estació i altres tenen dues èpoques de reproducció a l’any. A les regions temperades on hivernen, la còpula es dona a la tardor. Pot haver-hi fecundació i implantació diferides. Després del part, quan la femella surt a alimentar-se, transporta el petit amb ella o el deixa en nurseries, en aquest darrer cas, el reconeix per l’olfacte. Sembla que les femelles de certes espècies tenen les ales més grans que els mascles, la qual cosa es relaciona amb el transport del jove. S’ha de tenir en compte que es desconeixen molts aspectes sobre la vida dels quiròpters.

Es troben per quasi tot el món, però la seva major abundància i diversitat es dona en països tropicals lligats a ambients humits, ja que hi ha una considerable pèrdua d’aigua a través del patagi. El seu aliment varia segons les espècies i pot consistir en insectes i altres artròpodes, fruits, nèctar, pol·len, flors, petits vertebrats terrestres, peixos i sang (en el cas dels petits vampirs, rats-penats sudamericans de la família desmodòntids). Arriben a viure més de vint anys.

En nombre d’espècies (875) són el segon ordre de mamífers. Es distingeixen dos subordres: els megaquiròpters, amb una única família (els pteropòdids) i els microquiròpters, amb disset famílies. Gràcies a la seva capacitat de vol, són l’ordre de mamífers amb una distribució més àmplia. Predominen en zones càlides però es troben algunes espècies sobrepassant el cercle polar àrtic; també n’hi ha a illes distants, com les Galápagos, Hawaii i Nova Zelanda. Els macroquiròpters es troben a Àfrica, Àsia, Austràlia i les illes oceàniques.

En estudiar el tracte òptic dels macroquiròpters, s’ha vist que el tenen molt igual al dels primats i molt diferent al dels microquiròpters, que el tenen sensiblement igual a la resta dels mamífers. S’aventura la idea d’un origen diferent: els macroquiròpters derivaren de la base del tronc primat com una adaptació al vol: serien, per tant, un cas clar de convergència evolutiva. Altres caràcters anatòmics permeten diferenciar-los bé. com els ulls (força desenvolupats) i el segon dit de la mà (amb ungla i relativament separat del tercer). Es considera que els microquiròpters deriven dels insectívors, encara que en falta l’evidència fòssil. Els primers fòssils es troben a l’Eocè.

Els primats: prosimis i simis

Són mamífers predominantment arborícoles i de membres pentadàctils, plantígrads i amb el primer dit oposable; almenys algun dels dits té ungla. L’encèfal és molt desenvolupat. Microsmàtics, s’orienten fonamentalment per la visió. Són, almenys inicialment, propis de regions tropicals i subtropicals. Es consideren característiques de reconeixement: el fet d’ésser plantígrads, amb ungles sempre presents a l’hàl·lux, usualment també en els altres dits; pòl·lex (primer dit de la mà) i/o hàl·lux oposables, cosa que els permet agafar-se a les branques; radi i ulna, i tíbia i fíbula separats; clavícula sempre present; l’òrbita gran i separada de la fossa temporal per una barra o làmina postorbitària; finalment, les molars trituberculades o quadriturbeculades.

És un dels ordres antics de mamífers, estretament relacionat amb els insectívors. La família d’insectívors tupàids, encara que no es relaciona amb l’origen dels primats, presenta estructures morfològiques d’ambdós ordres. S’han trobat restes fòssils des del Cretaci. Hi ha profundes recerques paleontològiques perquè inclou entre les seves espècies l’home. D’àrees tropicals i subtropicals, només l’home, amb el seu carnivorisme i la seva cultura, ha aconseguit envair el món. D’un estoc primitiu de l’antic continent, s’originaren les formes del nou continent, els platirrins. A l’antic continent, aquest antic grup originà els moderns catarrins i s’extingí. Les actuals famílies de primats es caracteritzen perquè presenten unes estructures que il·lustren diversos trens evolutius: progressiva evolució dels hemisferis cerebrals, minva de l’olfacte, progressiva agudesa visual i destresa progressiva de mans i dits. L’origen i la persistència d’aquestes adaptacions a la vida arborícola es troba en la predació d’insectes arborícoles per part dels primats de vida nocturna ancestrals. La majoria dels primats són arborícoles, encara que alguns, com els babuïns, els ximpanzés i l’home, són secundàriament terrestres. Com s’observa en la seva generalitzada i completa dentició, són omnívors o frugívors, encara que en l’home s’observa una reducció de la tercera molar lligada a una reducció mandibular i a una tendència al carnivorisme. Normalment s’accepten dos subordres: prosimis i antropoides. Els prosimis presenten el llavi superior dividit i el seu forat lacrimal s’obre fora de l’òrbita.

Els prosimis són les formes més primitives; presenten, encara, un morro ben desenvolupat, fet que indica un comportament lligat a l’olfacte, i inclouen cinc famílies. Els lemúrids, amb els lèmurs, són de Madagascar, d’extremitats proporcionalment iguals, cua llarga i peluda, morro llarg i dits separats, la majoria arborícoles i nocturns; van sols, per parelles o són socials; tenen un part per any, del qual neixen un o dos joves, però també hi ha parts múltiples. Els índrids, també de Madagascar, inclouen els lèmurs llanuts i els sifaques, que presenten les extremitats posteriors més grans que les anteriors i tots els dits amb ungles. Els daubentònids són els ei-ei, d’extremitats anteriors i posteriors de la mateixa mida, amb el tercer dit de la mà estret i molt mòbil, que utilitzen per agafar larves d’insecte d’esquerdes i forats; són nocturns i de Madagascar. Els lorísids inclouen loris, pottos i gàlags, del SE d’Àsia i Àfrica, però no de Madagascar; són de mida relativament petita (18-80 cm), presenten les extremitats anteriors més petites que les posteriors, la cua molt petita o absent, les incisives petites i les molars quatrituberculades. Els tàrsids inclouen els tarsers o mags, el nom dels quals al·ludeix al fet que presenten els tarsals allargats i, funcionalment, amb el mateix paper que la tíbia i la fíbula (que són parcialment soldades), la qual cosa els permet fer grans salts; presenten el morro curt i els ulls frontals, caràcters que, entre altres, els acosten als primats superiors, dels quals es consideren avantpassats; són arborícoles i nocturns i viuen a Sumatra i Filipines.

Els antropoides presenten el morro relativament reduït i els ulls frontals, la qual cosa es relaciona amb la preeminència de la visió sobre l’olfacte en el seu comportament. Inclouen dos grups: els platirrins, amb forats nasals ben separats que s’obren lateralment, i els catarrins, amb forats nasals que s’obren molt junts. Els platirrins són mones del nou continent, amb les famílies següents: els cèbids que inclouen la majoria de les mones americanes, com els caputxins, els udoladors i les mones aranya; els cal·limicònids, que inclouen el tití de Goeldi, de cua llarga i no prènsil; i els cal·litrícids, els titins veritables, petites mones de polze no oposable, pèl llarg i cua peluda no prènsil. Els catarrins són propis de l’antic continent i inclouen tres famílies: els cercopitècids, extraordinàriament diversificats, que són arborícoles (algunes espècies són secundàriament terrestres), presenten ungles a tots els dits, no acostumen a tenir mai cua, però, si en tenen, mai no és prènsil, i inclouen la mona de Gibraltar, la mona Rhesus, els babuïns, els mandrils, els gueresa, els nassuts i els langurs, entre altres; els pòngids, que inclouen mones extraordinàriament fortes (goril·les, ximpanzés i orangutans) o àgils i ràpides (gibons) i són animals familiars, cada família dels quals és integrada per un mascle adult dominant, una o diverses femelles i joves, són diürns i principalment vegetarians; i els homínids es caracteritzen pel seu bipedisme i l’extraordinari desenvolupament del cervell, que ha permès que la seva única espècie, l’home, desenvolupi complexes cultures, múltiples llenguatges i controli el seu entorn.

Els edentats: tatuns, peresosos i formiguers

Són mamífers d’aspecte molt diversificat que presenten, però, molts caràcters anatòmics en comú. Quan es consideren les formes fòssils, s’observen estretes relacions entre ells. Són de mida mitjana o gran (15-210 cm), cos cobert de pèl o plaques, mans amb dos o tres dits principals, amb fortes ungles i peus amb dos o cinc dits. No presenten incisives ni ullals, ni tampoc les molars (formiguers), però, si n’hi ha, són homodontes i sense esmalt. Tenen extrazigapòfisi a les vèrtebres lumbars i toràciques posteriors.

S’originaren en el Paleocè a Amèrica del Sud i només a finals del Terciari emigraren a Amèrica del Nord. Reuneixen 31 espècies, que viuen fonamentalment a l’Amèrica meridional. Els formiguers i peresosos arriben cap al N fins a l’Amèrica central. Els "armadillos" van més al N i arriben als estats de Kansas i Missouri. Es distingeixen dos subordres: els paleonodonts, tots fòssils, i els xenartres, amb tres famílies: mirmecofàgids, dasipòdids i bradipòdids.

Els mirmecofàgids són quatre espècies de formiguers; que, si són arborícoles, tenen cua prènsil. Els bradipòdids són sis espècies de peresosos, lents, de cua petita, amb sis o nou vèrtebres cervicals, i dits amb llargues ungles que els serveixen per agafar-se a les branques cap per avall. Els dasipòdids, tatuns o «armadillos», amb 21 espècies, són identificables per la forta cobertura externa feta de plaques que formen bandes, les seves extremitats, que són fortes i amb ungles ben desenvolupades, i el gran nombre de peces dentàries (28-100). Les femelles presenten poliembrionia a partir d’un únic zigot.

Els folidots: pangolins

Els pangolins són mamífers de mida mitjana (65-175 cm), amb el cos cobert de plaques còrnies, sense dents, mans amb tres dits i peus amb cinc dits, tots armats de fortes ungles. S’han trobat pocs fòssils, i fragmentaris, de l’Oligocè i el Miocè europeus. El seu parentiu filètic és difícil d’establir. Els folidots actuals, que són vuit espècies, viuen a l’Àfrica, l’índia, la Xina i el SE asiàtic. Inclosos, normalment, en el gènere únic Manis, són, tots, espècies nocturnes i arborícoles o terrestres; les primeres presenten cua prènsil. S’alimenten de tèrmits i són capaços d’enrotllar-se formant una bola. Donen una o dues cries per ventrada. Són molt preats per l’home com a aliment.

Els lagomorfs: conills, llebres i piques

Són petits mamífers d’incisives bisellades, en posició anteroposterior. Durant molt temps confosos amb els rosegadors, dels quals formaven part com a subordre dels duplicidentats, són, en realitat, una línia evolutiva pròpia, derivada d’un estoc insectívor i pot ésser, per dades de tipus anatòmic (estructura de les extremitats), més relacionable amb els artiodàctils. No molt diversificats en espècies, tenen una important àrea de distribució. Les característiques generals d’aquest ordre s’exposen en el seu apartat, dins de la fauna mastològica dels Països Catalans.

Els rosegadors: rates, ratolins, esquirols i afins

Són petits mamífers herbívors o omnívors amb una única incisiva per hemimandíbula i un ampli diastema fins a la sèrie molar. Aquest ordre és d’una diversitat i amplitud extraordinàries. Tradicionalment es reconeixien tres subordres: els esciuromorfs, els histricomorfs i els miomorfs, a partir de l’estructura dels masseters (músculs elevadors de la mandíbula). Ara bé, aquesta divisió no reflecteix les relacions naturals entre els grups i sols sembla mantenir-se el grup dels miomorfs com a raonablement compacte. Malgrat les dificultats existents a l’hora de discernir les relacions dintre d’aquest ordre immens, sembla que les 33 famílies actuals són ben establertes i s’agrupen en vuit subordres.

Els protrogomorfs es consideren els més primitius. Inclouen la superfamília dels aplodontoïdeus, amb una única espècie actual, els castors de muntanya, de l’W dels Estats Units d’Amèrica i el Canadà.

Els caviomorfs, amb els octodontoïdeus, xinxil·loideus, cavioïdeus i eretizontoïdeus. Entre els primers destaca el coipú, impròpiament conegut amb el nom més comercial de llúdria dels pantans; originari d’Amèrica meridional, ha estat introduït com a animal pelleter a Amèrica del Nord i Europa. Els xinxil·loideus inclouen la preada xinxilla, animal característic de la subregió andina, i les viscatxes, que arriben a formar plagues a la Pampa argentina. Els cavioïdeus incluen tant els conills d’índies com les capibares, els més grans dels rosegadors; a més de les paques, els pacaranans i els agutins. Els eretizòntids són els porcs espins del nou continent.

Els miomorfs, abans considerats el grup més nombrós i diversificat, actualment comprenen només dues superfamílies (de les deu que en comprenien, vuit han passat a constituir subordres). Els muroïdeus, que inclouen els coneguts hàmsters, els jerbus, els lèmmings —famosos per les seves explosions de població i migracions—, la rata mesquera —que, originària d’Amèrica del Nord, va ésser introduïda a Europa com a animal de pelleteria i, en escapar-se de les granges, s’ha assilvestrat—, els talpons i la família dels múrids, amb les típiques rates i ratolins que s’originaren, probablement, a l’É asiàtic, s’han diversificat donant lloc a més de 400 espècies i s’han estès arreu del món. Els espalacoïdeus, que són espècies relativament grans i adaptades a la vida subterrània, conegudes com a rates talp.

Els esciuromorfs agrupen tres superfamílies. Els geomioïdeus són espècies d’Amèrica del Nord i central, entre les quals destaca la rata cangur, de forma similar a les formes saltadores dels deserts de l’antic continent. Els dipodoïdeus inclouen els jerbus o rates saltadores de l’antic continent. Els esciuroïdeus, que foren considerats, en altre temps, pel seu tipus de dentició, com els rosegadors més primitius, inclouen els típics esquirols, les marmotes i els esquirols voladors, aquests últims amb espècies de l’antic i el nou continent.

Els gliriomorfs comprenen una sola superfamília, la dels gliroïdeus, que són les rates cellardes i els lirons de l’antic continent.

Els castorimorfs comprenen igualment una única superfamília, els castoroïdeus, que inclouen els castors americans i europeus, que viuen en grups familiars que construeixen dics en els rius; són molt preats per la seva pell i per la carn.

Els histricomorfs reuneixen els histricoïdeus o porcs espins de l’antic continent, els trionomioïdeus, que són les rates africanes, i els batiergoïdeus, les anomenades rates talp africanes.

Els hiracoïdeus: damans

Són petits mamífers ungulats, amb quatre dits a les extremitats anteriors i tres a les posteriors, armats amb fortes ungles; tenen la cua curta, les plantes dels peus amb amplis coixinets, els dits sindàctils, i els orificis nasals del crani localitzats al final del rostre. La seva fórmula dentària és la següent: I1/1, C0/0, P4/4, M4/3.

Foren nombrosos a l’Oligocè inferior i eren ben diversificats. Les onze espècies actuals es distribueixen per Àfrica, excepte a la regió septentrional, i Aràbia, Síria, el Sinaí i Palestina. S’accepta que constitueixen una única família amb tres gèneres que agrupen formes d’aspecte de conill per la seva mida mitjana i la cua curta. Viuen a zones boscoses o rocoses i són bons grimpadors. Les formes de bosc són solitàries, mentre que les de roca i estepa formen grups.

Els proboscidis: elefants

Són grans herbívors ungulats que han desenvolupat una probòscide per a recollir el menjar i portar-lo a la boca; presenten amplis pavellons de l’orella —més grans en l’espècie africana—, extremitats columnars enormes —més de 4 m d’alçada— i obertures nasals altes en el crani. La fórmula dentària és I1/0, C0/0, P3/3, M3/3.

Les primeres restes fòssils es troben a l’Eocè; hi havia gran nombre d’espècies en el Terciari —mastodonts— i algunes desapareixen en el Quaternari —mamuts—. Les dues espècies actuals viuen a les regions tropicals d’Àsia i Àfrica. L’espècie asiàtica no és tan voluminosa com l’africana i els seus pavellons de l’orella són més reduïts.

Són inclosos en dos gèneres diferents: l’elefant asiàtic (Elephas) i l’africà (Loxodonta), ambdós amb les incisives transformades en fortes defenses en els mascles. Les peces molars es renoven horitzontalment i n’hi ha sols una de funcional, que, quan es desgasta, és substituïda per una altra. Els individus vells tenen totes les peces dentàries desgastades i només poden menjar herba fresca; per això es troben en determinats indrets i sols. Són també els que tenen millors defenses. Aquests individus solen morir de gana en aquestes reduïdes àrees amb herba sempre fresca; d’aquí la fama dels cementiris d’elefants, en què es troben voris impressionants. Poden viure fins uns seixanta anys. La gestació dura uns dos anys i engendren, normalment, un sol individu. Agafats de joves, es domestiquen.

Els sirenis: manatins i dugongs

Són mamífers aquàtics d’aigües costaneres, estuaris i riberes, de règim herbívor. Tenen el cos gran (2,5-4,5 m), massís, fusiforme i pràcticament sense pèls. No presenten extremitats posteriors i les anteriors són transformades en aletes. La cua és dilatada transversalment i forma també una aleta. Els forats nasals es localitzen dorsalment a l’extrem del morro. El coll és curt i separa el cap del cos. L’esquelet és pesant (paquiostosi). No presenten clavícula ni ossos nasals o, en tot cas, aquests últims són molt petits.

Els fòssils més antics es troben a l’Eocè d’Egipte i Jamaica i ja presentaven un perfil semblant a l’actual. Els manatins actuals viuen en aigües costaneres tropicals de l’Atlàntic W. Els dugongs habiten les costes de l’oceà Índic. Reuneixen cinc espècies, que pertanyen a dues famílies: triquèquids i dugònids.

Els triquèquids inclouen els manatins, que s’alimenten de plantes aquàtiques de rius i estuaris; a l’època de reproducció, migren a aigües calentes, normalment riu amunt, formen grups de quaranta o més individus i tenen una cria per part. Els dugòngids inclouen la vaca de Steller, ja extinta, que era l’únic sireni d’aigües fredes i vivia a les illes Comodoro, prop de Kamxatka, i els dugongs.

Els tubulidentats: porc formiguer

L’ordre dels tubulidentats comprèn únicament el porc formiguer o "aardvark" (Orycteropus afer), que viu a la regió tropical africana, al S del Sàhara. Té únicament molars homodontes, columnars, que consisteixen en tubs verticals de dentina en una matriu de polpa (d’aquí el nom de l’ordre); el cos és mitjà o gran (145-220 cm), cobert de pèls forts.

Moltes de les característiques de la seva anatomia indiquen certa relació amb els ungulats i, principalment, amb els extingits condilartres. Tenen el sentit de l’olfacte especialment desenvolupat, fins el punt que s’afirma que, per l’olor, poden conèixer les espècies de tèrmits de què s’alimenten. Són nocturns i solitaris i les femelles tenen un jove per ventrada. S’han trobat fòssils del Miocè i Pliocè d’Àfrica i del Pliocè d’Europa i Àsia meridional.

Els perissodàctils: cavalls, tapirs i afins

Són mamífers terrestres amb unglots i membres mesaxònics: els ases, els cavalls, les zebres i formes properes, així com els tapirs i els rinoceronts. Tenen en comú el peu ungulígrad, amb el tercer dit (mitger) cobert per un unglot, fèmur amb un tercer trocànter, calcani que no s’articula amb la fíbula, nasals posteriorment amples i molars lofodontes. Derivaren a l’Eocè dels fenacodòntids, una família d’artiodàctils. L’origen i evolució dels èquids i els rinoceronts són molt ben coneguts. La distribució actual és reduïda respecte a èpoques passades. Es troben zebres i ases a Àfrica i cavalls (Prewalskii, Kulan) a Àsia. Els tapirs habiten a Amèrica central i del Sud i al SE asiàtic. Els rinoceronts es troben a Àfrica i SE d’Àsia. Les setze espècies actuals s’agrupen en tres famílies: èquids, rinoceròtids i tapírids.

Els èquids, que es caracteritzen perquè tenen un sol dit per extremitat, s’alimenten d’herbes i fulles, en prats, sabanes i deserts, i són gregaris i polígams, amb diversos sistemes socials; les femelles són polièstriques i tenen un jove per any. Els rinoceròtids inclouen els rinoceronts, amb una història evolutiva molt paral·lela a la dels cavalls (aquesta molt ben estudiada), un cos pesant, extremitats columnars amb tres dits a cada una i una o dues banyes al morro; els mascles són animals solitaris i territorials, mentre que les femelles van en grups, com a màxim de sis membres, i tenen un únic jove i no cada any. Els tapírids, que inclouen els tapirs, amb quatre dits a les extremitats anteriors i tres a les posteriors, tenen el morro modificat en una curta probòscide prènsil, s’alimenten de fulles i fruits i són, d’ordinari, solitaris i nocturns; de cada gestació, neix un sol individu, amb taques blanques o grogues que desapareixen amb el temps.

Els artiodàctils: senglars, hipopòtams, camells, cérvols i afins

Mamífers terrestres amb membres paraxònics acabats en el seu extrem per unglots. Inclouen, entre altres formes, les vaques, els antílops, les girafes, els porcs, el cérvols i els camells. Els caràcters que els són comuns són els membres digitígrads (camells) o ungulígrads, un nombre parell de dits (els dos principals de dimensions similars), dos o quatre dits a totes les extremitats (excepte a les posteriors dels pécaris); absència de tercer trocànter en el fèmur, calcani articulat amb la fíbula, nasals posteriorment no amples i molars bunodontes o selenodontes.

Els artiodàctils són un grup extraordinàriament diversificat i de singular èxit que ha anat arraconant els perissodàctils, algunes espècies dels quals han persistit gràcies a la protecció de l’home. Varen aparèixer a l’Eocè inferior. Els suïns dominaren de l’Oligocè al Pliocè, però el grup dels remugants, que també aparegué a l’Eocè, es va diversificar més esplendorosament, probablement pel seu tipus de dentició i perquè van saber aprofitar, amb el seu tipus de digestió, un aliment més abundós. El grup es pot considerar cosmopolita: se’n troben arreu excepte a Austràlia. Només els tragúlids i els hipopòtams queden restringits a les regions tropicals; les altres espècies són d’àrees tropicals i temperades. Algunes es troben a regions fredes, com els rens i els ants. Les 171 espècies actuals s’agrupen en els subordres dels suïns i els remugants.

Els suïns es caracteritzen perquè presenten dents bunodontes, membres curts amb quatre dits i metacarpians i metatarsians no soldats entre ells. La superfamília dels suoïdeus inclou dues famílies: els súids (els porcs, entre ells el senglar i la babirussa, amb fortes defenses) i els taiasúids (els pècaris). Els hipopotamoïdeus inclouen els grans artiodàctils amfibis, amb extremitats que presenten quatre dits cadascuna: són els hipopòtams que es passen la major part del dia a l’aigua, però també l’hipopòtam nan, molt més petit, que és animal de selva; l’aparellament i el part es donen en aquest medi.

Els remugants presenten dents hipsodontes, tenen un parell de canines superiors o no en tenen cap, les incisives superiors o les canines (semblants a incisives) es troben separades de les molars per un diastema; les molars són selenodontes i l’estómac presenta diverses cambres; l’aliment, després d’estar a la primera cambra, torna a la boca on és mastegat novament. Hi destaquen dos grups: els tilòpodes i la pècora.

Els remugants tilòpodes inclouen nombroses formes fòssils; de vivents sols inclou les de la superfamília dels cameloïdeus, amb l’única família dels camèlids. Aquests inclouen camells i llames i es caracteritzen perquè presenten un parell d’incisives i canines superiors i les canines inferiors amb forma diferent a la de la de les incisives i separades d’aquestes; són digitígrads, no toquen el sòl amb el unglots sinó amb els coixinets plantars i tenen un estómac menys complicat que el de la resta de remugants. Les espècies de l’antic continent, camells i dromedaris, donen híbrids fèrtils. Les espècies del nou continent (llames, guanacs i vincunyes) s’exploten per la carn, com a animals de càrrega, alguns, i per la llana (és extraordinàriament preada la de la vincunya, fet que la conduí quasi a l’extinció).

Els remugants del grup de la pècora inclouen una gran diversitat d’espècies: pràcticament tots els remugants vivents. Les seves extremitats només toquen a terra pels dos dits centrals recoberts distalment per unglots (els laterals, més curts, solen conservar-se). Els mascles acostumen a presentar processos ossis en els frontals, i les molars són de tipus selenodont. Hom els agrupa en tres superfamílies. La dels traguloïdeus, amb l’única família dels tragúlids, reuneix formes primitives, petites (20-25 cm a la creu), amb grans canines superiors utilitzades com a defenses. Els cervoïdeus agrupen formes amb cranis que presenten defenses cobertes de pell (giràfids) o banyes no recobertes i que es renoven periòdicament (cèrvids). Els giràfids inclouen, a més de les girafes que viuen en grups, els ocapis, solitaris i de selva. Els cèrvids inclouen 37 espècies, entre elles cérvols, daines i cabirols, totes amb banyes exclusivament en els mascles (excepte en el ren o caribú americà). L’evolució d’aquesta família ha portat a un increment en la mida, tant del cos com de les banyes. La majoria dels cèrvids són sociables, alguns com l’ant (Alces) són solitaris —i sedentaris—, encara que altres com el caribú (Rangifer) realitzen migracions. Els mascles de moltes espècies fan combats ritualitzats per formar harems. La superfamília dels bovoïdeus, amb banyes sempre presents en els mascles (excepte en algunes formes domèstiques), inclou les famílies dels antilocàprids i els bòvids. Dels antilocàprids, hi ha, únicament, el virat, que té banyes parcialment mudables. Els bòvids són més de 110 espècies que habiten tota mena de medis: sabanes, desert, tundra, bosquines, àrees muntanyoses i selva. El seu comportament social és molt variable; molts són gregaris i s’associen, tot l’any o estacionalment, en ramats petits o grans, de composició variable quant al sexe i l’edat. Els mascles amb freqüència formen harems a l’estació reproductora; els desaparellats porten una vida solitària o s’agrupen en ramats. El gènere Bos ha donat, sembla que a partir de l’ur (B. primigenius), tant les vaques como el zebú, que s’encreuen perfectament i donen híbrids fèrtils. En el mateix gènere s’inclouen el iac i el gaial. Singular importància tenen els búfals i els bisons. A Àfrica i Àsia destaquen, pel seu nombre i diversitat, els antílops. En la mateixa família s’inclouen les cabres, els íbexs, les ovelles, els muflons, els isards, les saigues, els bous mesquers, els nyus i les gaseles, moltes de les quals reben també el nom d’antílops.

Els carnívors: gats, gossos, mosteles, óssos, hienes i afins

Són mamífers terrestres adaptats a la predació, de mida petita o gran, forma variable, sempre amb molt de pèl, potes armades amb fortes ungles, ulls en posició variable però normalment ben separats, orelles prominents, canines grans, punxegudes i corbades, molars de tipus secodont o bunodont i peces carnisseres presents (pobrament desenvolupades en els úrsids i els prociònids). Apareixen al Paleocè a partir d’un estoc condilartre i a l’Eocè es diversifiquen i donen una sèrie de línies evolutives que s’han conservat fins ara. Reuneixen, actualment, 253 espècies cosmopolites, que es troben arreu excepte a l’Antàrtida. A Austràlia, es troba el dingo, una forma assilvestrada del gos domèstic. Hi ha espècies que tenen una distribució circumpolar, com el gos i la guineu àrtica. Normalment, hom en considera set famílies agrupades en dos subordres: aeluroïdeus i arctoïdeus.

Els aeluroïdeus presenten la bul·la timpànica ossificada i dividida en dues cavitats unides per una petita obertura i les urpes retràctils en la majoria d’espècies. Inclouen les famílies dels vivèrrids, els hiènids i els fèlids. Els vivèrrids freqüenten molts tipus d’hàbitats, són diürns o nocturns i la seva alimentació varia segons les espècies; inclouen les mangostes i les genetes. Els hiènids, espècies tradicionalment considerades com a carronyeres, però que cada vegada més se’ls dona un important paper com a predadors, són crepusculars o nocturns i utilitzen, com a caus, cavitats naturals o els forats deixats pel porc formiguer africà; el seu comportament social és variable i les femelles són dominants respecte als mascles; el clítoris femení és semblant al penis masculí i, fins i tot, erèctil, i la semblança dels òrgans genitals dels dos sexes s’accentua per la presència en la femella de dos sortints de teixit fibrós que recorden els testicles. Els fèlids representen la culminació del procés evolutiu: són els carnissers típics, digitígrads, amb quatre o cinc dits, urpes retràctils (excepte el guepard), crani arrodonit per l’amplada dels arcs zigomàtics, mandíbula inferior curta i peces carnisseres molt ben desenvolupades; inclouen els diferents gats, lleons, tigres, lleopards i guepards, animals solitaris, ferament intolerants (fins i tot, en les espècies més gregàries, com el lleó, el grup no és més que una extensió de la família).

Els arctoïdeus presenten la bul·la timpànica indivisa i les urpes generalment no retràctils. Inclouen les famílies dels mustèlids, els cànids, els prociònids i els úrsids. Els mustèlids són carnívors petits, extraordinàriament agressius, amb el cos allargat i les potes curtes, digitígrads o semiplantígrads, amb cinc dits a cada extremitat, que presenten glàndules anals amb un grau variable de desenvolupament, que es transformen en secrecions defensives en les mofetes; inclouen espècies molt diverses, de comportament solitari, com els goluts, teixons, erminis, mosteles, visons, llúdries i martes, en què s’ha comprovat la implantació diferida de l’òvul (blastòcit). Els cànids, ben coneguts a través del gos, són animals peluts, amb cua llarga i també peluda, extremitats llargues, orelles grans, punxegudes i estretes, i el morro llarg, que inclou complexos ossos turbinals; animals intel·ligents i amb un sentit de l’olfacte extraordinari que els permet de localitzar la presa, cacen individualment o en grups; si bé algunes espècies, com les guineus, són solitàries, altres, com els llops, coiots i gossos salvatges, són socials. Els prociònids inclouen els petits pandes asiàtics i els "mapaches" o óssos rentadors americans; animals plantígrads o semiplantígrads, arborícoles i generalment nocturns. Els úrsids inclouen els óssos, grans carnívors plantígrads i terrestres, i el panda gegant. El panda s’alimenta estrictament de brots de bambú. Generalment solitaris, a l’estació de reproducció van en parelles. Donen d’un a quatre petits, normalment dos, any si any no. A l’hivern, les espècies de zones temperades s’endormisquen sense entrar en una autèntica hivernació.

Els pinnípedes: morses, foques i otàries

Són mamífers carnívors marins, amb poblacions adaptades secundàriament a l’aigua dolça, de cos de mida mitjana o gran, afusat, amb extremitats transformades en paletes i tendència a l’homodòncia; no presenten peces carnisseres. Se’n troben fòssils de l’Eocè; deriven de carnívors i segurament són difilètics. Les 31 espècies actuals es troben a totes les mars del món, excepte a les regions més càlides de l’oceà Índic. Predominen, però, en aigües fredes. Comprenen tres famílies: els fòcids, els otàrids i els odobènids.

Els fòcids no dobleguen cap endavant els membres posteriors; inclouen les foques, la majoria gregàries, encara que algunes espècies són solitàries; la còpula acostuma a tenir lloc a l’aigua i tenen un fill per any. Els otàrids inclouen els lleons marins, que presenten els membres posteriors capaços de girar-se cap endavant i esdevenir útils per als seus desplaçaments sobre terra ferma, i petits pavellons de l’orella. Formen harems; el mascle cobreix les femelles poc després del part del jove concebut l’any anterior. (Els exemplars dels circs i aquarames són otàrids, no foques.) Els odobènids són les morses amb membres posteriors capaços de girar-se cap endavant, però que no presenten pavellons de l’orella i tenen les incisives superiors enormes; habiten aigües poc profundes i sobre el glaç i el seu comportament és semblant al dels otàrids.

Els cetacis: dofins, balenes i afins

Constitueixen un grup de mamífers extraordinàriament adaptats a la vida aquàtica, la majoria marins. Tenen les extremitats anteriors transformades en aletes, i les posteriors no visibles des de l’exterior i reduïdes, en algunes espècies, a restes òssies, vestigials i desconnectades de la columna vertebral. Un peduncle caudal suporta una aleta de neoformació —sense elements ossis— disposada transversalment. El crani és si fa o no fa asimètric.

Els primers fòssils coneguts són de l’Eocè i l’Oligocè i, encara que mostren certs trets dels mamífers terrestres, són, ja, clarament aquàtics. És difícil d’establir el seu origen, però s’accepta que van evolucionar a partir d’un estoc euteri generalitzat. Els dofins d’aigua dolça tenen una distribució molt limitada. També les formes costaneres tenen una distribució restringida. Algunes espècies de dofins estan restringides a aigües tropicals. Determinades espècies de misticets habiten a aigües fredes. La majoria de cetacis tenen una distribució extraordinàriament àmplia i hi ha espècies que es troben a totes les mars. Les 84 espècies actuals s’agrupen en dos subordres: misticets i odentocets, que moltes vegades s’eleven a la categoria d’ordres.

Els misticets es caracteritzen perquè no presenten dents (excepte els embrions), sinó estructures filtradores (barbes) i tenen dos aventadors. Inclouen els mamífers més grans, agrupats, normalment, en les famílies dels balènids, els balenoptèrids i els escríctids. En els misticets, les espècies de mida més petita acostumen a tenir una cria per any, i les grans, una cada dos anys. Els balènids presenten les vèrtebres cervicals fusionades i, excepte en el gènere Caperea, no tenen l’aleta dorsal de neoformació; això indica que són animals relativament lents, motiu pel qual van ser les primeres balenes caçades per l’home (balena basca). Els balenoptèrids són els rorquals, que no tenen les vèrtebres cervicals foses i presenten sempre solcs a la regió ventral anterior i aleta dorsal; inclouen les formes més grans: el rorqual blau (31 m), l’animal més gran que mai no hagi existit, estrictament protegit, i el rorqual comú, explotat encara (1986) a determinats països. Els escríctids inclouen exclusivament la balena grisa, de fins 16 m.

Els odontocets es caracteritzen perquè presenten dents senzilles i homodontes, sense cap estructura semblant a les barbes dels misticets i un únic aventador. Generalment, el seu crani és més asimétric i més telescopitzat que el dels misticets. Moltes formes tenen la part davantera del cap globosa, que conté el denominat meló, òrgan relacionat amb els fenòmens d’ecolocalització. S’alimenten de cefalòpodes i peixos. Inclouen les famílies dels fisetèrids, zífids, platanístids, focènids, monodòntids i delfínids. Els fisetèrids inclouen el catxalot, animal altament social que arriba a formar grups de centenars d’individus, i el catxalot pigmeu. Els zífids són divuit espècies, entre altres, la balena de Cuvier i les balenes amb bec. Els platanístids, que es consideren formes primitives, inclouen els dofins d’aigua dolça; hi ha formes d’Amèrica meridional (Inia i Pontoporia) i altres de rius de la Xina i l’índia, com Platanista gangetica, que tenen els ulls tan atrofiats que els falta el cristal·lí i són, per tant, cegues. Els focènids són les marsopes. Els monodòntids inclouen el mític narval i la beluga, que, quan és adulta, esdevé completament blanca. Els delfínids formen la família més àmplia de cetacis; tots són molt gregaris (algunes espècies arriben a formar grups de milers d’individus) i destaquen els dofins, els caps d’olla i la famosa orca, que arriba a un màxim de 10 m; aquest animal és un predador tremend, que s’alimenta de foques, peixos, dofins i grans balenes, que només pot matar si actuen diversos exemplars conjuntament.