El barranc d’Algendar

S’Hort de Dalt, a Es Canaló. La població establerta al barranc d’Algendar ha hagut d’adaptar-se a les difícils característiques topogràfiques de l’indret, però sovint ha aconseguit una remarcable integració a l’ambient.

Ernest Costa

El barranc d’Algendar (1.3), entre els principals espais naturals de Menorca.

En un contrast molt marcat amb la costa de Tramuntana, el migjorn menorquí es caracteritza per una plataforma miocena, calcària i sensiblement plana. Aquesta contrada emergí, segons suposen els geòlegs, fa uns vint milions d’anys, temps en el qual l’erosió hídrica ha desenvolupat sobre la xarxa hidrogràfica un conjunt de barrancs, d’excavació més o menys profunda, al fons dels quals corren avui els torrents temporals, però que poden haver estat permanents en altres èpoques i sota altres climes.

Entre els barrancs menorquins, el més desenvolupat i espectacular és el d’Algendar, que drena el sector centro-occidental de l’illa. Aquest barranc marca el límit entre els termes municipals de Ciutadella i Ferreries, i la seva longitud total (11 km) el converteix en el més llarg de Menorca. En línia recta, la distància de l’origen a la mar és de 7 km. L’alçària de les seves parets arriba als 120 m, i el llit del torrent queda molt encaixat: en algun punt, l’amplada és només de 25 m, encara que es va fent més gran curs avall, i arriba al màxim a la desembocadura. A l’est, a prop de la mar, entronca amb ell el barranc d’Algendaret, també alt i estret. El barranc desemboca a la cèlebre platja de Santa Galdana, la cala més bella de Menorca abans de la seva urbanització i, sobretot, la desafortunada construcció d’alguns hotels especialment xocants.

El barranc d’Algendar en la seva part baixa, a prop de cala Galdana.

Ernest Costa

Els barrancs menorquins han estat originats per un procés gradual i molt llarg de dissolució erosiva de les calcàries miocenes, sobre les diàclasis del gran conjunt tabular. El fons recull les argiles resultants de la dissolució i aquelles que els cursos d’aigua han anat sedimentant; les parets, verticals en gran part, són plenes de cavitats, escletxes i relleixos com a conseqüència de la naturalesa de les roques que les formen. Sovint, aquests sistemes inclouen coves de dissolució importants, generades per l’activa hidrologia local, com és el cas de l’avenc d’Algendar. La desembocadura dels barrancs és invadida per la mar com a conseqüència d’un procés d’afonament de la costa o de pujada del nivell de la mar en relació amb el moment en què es formaren. Aquesta circumstància és la que genera les cales genuïnes, en les quals la mar acumula sorres molt clares, organògenes en general. La transparència de les aigües costaneres sobre aquests fons clars i amb el contrast dels penyalars i la platja determina els paisatges més bells de les illes, tan celebrats en el món artístic i del turisme.

Algendar és dins l’àrea de clima mediterrani sec-subhumit, té una precipitació mitjana anual de 600 mm, una temperatura de 17,5°C i una amplitud tèrmica de 14°. Però aquestes dades generals contrasten amb el microclima interior del barranc, caracteritzaríem per la seva superior humitat, generada per les surgències freàtiques (el curs d’aigua, de fet, és permanent a la meitat inferior del torrent), i sobretot per una evapotranspiració més petita, com a conseqüència d’una insolació menor i una relativa protecció dels vents, que són canalitzats dins del barranc. Es dóna, de fet, un gradient microclimàtic fred i humit al nord, i més càlid i sec al sud.

Varietat vegetal i singularitat de la flora

a vegetació d’aquest espai ha gaudit tradicionalment de l’atenció dels botànics que han treballat a Menorca, i ha estat recentment estudiada en profunditat. Comprèn una flora molt variada, amb 218 espècies, 14 de les quals no es troben a cap altra localitat menorquina. Són 18 els endemismes baleàrics que es troben al barranc; entre ells es poden citar la violeta de penyal (Hippocrepis balearica), Erodium reichardii i Linaria fragilis. En total, 26 espècies són rareses o són amenaçades, per la qual cosa Algendar és una localitat d’un valor científic ben destacat amb relació la flora menorquina que cal conservar.

Si volem caracteritzar la vegetació d’Algendar amb un mot, sens dubte escollirem el de la varietat. Una varietat determinada pels factors naturals (sols i clima) i per l’actuació humana. Ens trobem amb distintes associacions que creixen a la vora del riuet, que varien des dels herbeis higròfils de les parts més altes o obertes, amb espècies interessants, com la cua de cavall Equisetum telmateia), les bardisses poc o molt impenetrables del curs mitjà, dominades pels esbarzers, l’arç blanc i l’aranyoner, i les associacions de grans helòfits (canyissars, boges, lliris grocs) prop de la desembocadura. Fins i tot, s’hi troben plantes estrictament aquàtiques, com la llentilla d’aigua (Lemna minor). Alguns indrets mantenen petits fragments de bosc de ribera, format per l’om i el pollancre. La vegetació potencial de tot el fons del barranc, o gairebé tot, és l’alzinar. I, en efecte, se’n conserven bells testimonis, amb arbres venerables i bones mostres de la flora característica d’aquesta associació a Menorca: arboç o arbocera, aladern, galzeran, Asplenium onopteris, vidalba baleàrica (Clematis cirrhosa), ciclamen baleàric (Cyclamen balearicum), etc. Les àrees més assolellades i obertes eren segurament ocupades pels ullastrars (Prasio-Oleetum), presents encara avui. Però el barranc ha estat secularment ocupat pels agricultors a causa dels seus sols potents i fèrtils i les possibilitats d’irrigació. L’ocupació agrària tradicional, actualment en recessió, i també l’abast de la ramaderia determinen l’extensió d’altres comunitats, des de les artificials (conreus, plantacions de fruiters) a les seminaturals: màquies pasturades, comunitats invasores sobre terres abandonades, vegetació ruderal, etc. Es reconeixen en total 12 ecosistemes distints en aquest espai que forma un conjunt de gran diversitat, no desproveït d’harmonia ni de bellesa. Les parets del barranc tenen una flora igualment important: matolls rupícoles, que no resisteixen l’agressió dels herbívors o la competència d’altres vegetals a terra, adaptant-se als penya-segats, han trobat la possibilitat de mantenir poblacions importants; hi destaca la presència d’alguns dels endemismes més notables, com són la didalera baleàrica (Digitalis dubia) i l’herba penyalera (Scabiosa cretica subespècie cretica).

Rapinyaires i insectes aquàtics

La fauna d’Algendar és així mateix molt diversa. Les parets del barranc són el cau de cria de gairebé totes les espècies de rapinyaires de l’illa: el falcó pelegrí, el xoriguer, l’àguila calçada, el milà reial, l’aufrany, etc. Fins i tot el xoriguer petit, conegut a Menorca amb el nom de rapinya i raríssim a les Balears, havia criat recentment al barranc. S’hi ha extingit però sembla que no per causes lligades directament a les activitats humanes locals. Algendar és considerat com una àrea de primer ordre per a la conservació dels rapinyaires menorquins.

Entre els mamífers, cal destacar la presència de la musaranya de Menorca (Crocidura suaveolens balearica), que viu a tota l’illa, però amb preferència als llocs humits, i que per tant és abundant entorn del rierol del barranc. La marta és present, i àdhuc abundant, a Algendar. Són també destacables igualment les colònies de quiròpters dels penyals i les coves de la zona.

Abunda sobremanera la reineta meridional i el seu cant forma part del paisatge sonor del barranc una bona part de l’any. Aquesta espècie no és present a cap altra illa de les Balears. Més discret, però igualment present i audible (una musical refilada monòtona), és el gripau o calàpet verd.

Els invertebrats més ben estudiats de l’àrea són els insectes aquàtics. S’ha d’assenyalar la presència d’una comunitat característica, que és definida per les espècies Ceriagrion tenellum, Calopteryx haemorrhoidalis, Orthetrum coerulescens, Gyrinus urinator, Lschnura elegans, Haliplus lineatocollis, Laccophilus hyalinus, Aeshna mixta i Lestes viridis.

Estat de conservació

Gran part del barranc d’Algendar és protegit, inclòs dins dels límits de distintes Àrees Naturals d’Especial Interès. Malauradament, aquesta figura legal va arribar tard per a la part baixa del barranc, la cala de Santa Galdana, urbanitzada i transformada sense gaire gust. La situació de les aigües de la desembocadura del torrent ha estat especialment alterada per abocaments o filtracions i; a més hi ha un port esportiu. Una mica més enllà, en canvi, la situació canvia radicalment, i ens trobem amb un dels paisatges més corprenedors i intactes de Menorca, summament ric tant a nivell taxonòmic com visual.

Els projectes o les iniciatives de transformacions importants d’aquest barranc que existiren els darrers anys han quedat definitivament frustrats amb l’aplicació de la Llei 1/1991 del Parlament Balear, en benefici de la conservació d’aquest espai singular.

Cal referir-se també a l’arquitectura i les construccions rurals presents a la zona. Algunes de les habitacions humanes són adossades als penyals, fins i tot incloses a balmes. L’ocupació tradicional dels barrancs a Algendar, amb habitacions, ponts, canals d’irrigació excavades a la pedra, molins d’aigua, etc., mostren com és possible una acció humana transformadora i respectuosa alhora. L’abandonament d’aquestes explotacions comporta una òbvia degradació cultural, alhora que genera un risc ecològic ja que es poden donar processos de banalització de la flora i d’erosió en relació amb els biòtops semi-naturals de certes espècies i comunitats.

Consells per al visitant

La coneixença d’Algendar és complexa: cal visitar-ne la desembocadura, a partir de Santa Galdana, des d’on resulta senzill recórrer la part baixa del barranc i penetrar al d’AIgendaret.

Des de Ferreries, és possible arribar a la part alta del barranc, i recórrer-ne, pel seu llit, alguns quilòmetres, des d’on es veu la rapidesa amb què la trajectòria del barranc queda encaixada. És també un bon itinerari per a gaudir de les distintes mostres de l’arquitectura popular i l’ocupació rural tradicional d’aquests ambients.

Les vores del barranc són accessibles des de distints punts, com ara des del Torretó, a la banda de Ciutadella. Aquesta aproximació és especialment interessant per a valorar el contrast entre l’exterior immediat del barranc, les seves parets i el seu interior. De les tanques de pastura, es passa a bosquines i ullastrars que s’estenen com una faixa al llarg del vessant. Els penyals, malgrat la manca de sol, són poblats per una vegetació dispersa, que taca de verd les parets blanques i grises; el fons apareix com un oasi de verdor, de vegetació densa i frondosa, i en alguns punts brilla la vena fosca de l’aigua, clau de la formació i de la riquesa dels barrancs menorquins.