Els firmicutats

Aquesta divisió inclou tots els bacteris que presenten tinció de Gram positiva (grampositius).

Els cocs grampositius

Es distingeixen tres famílies de cocs grampositius: la de les micrococcàcies, la de les estreptococcàcies i la de les peptococcàcies.

Les micrococcàcies

La família de les micrococcàcies inclou cocs aeròbics (Micrococcus) o facultatius (Staphylococcus). Els Micrococcus són bacteris saprofítics, molt abundants al sòl i a la microflora de l’aire. Sovint contaminen les plaques de cultiu i donen lloc a colònies grogues, ataronjades o rosades. M. luteus és l’espècie més freqüent. Al gènere Staphylococcus hi ha patògens ben coneguts, com S. aureus, que dona lloc a una potent toxina quan creix sobre certs aliments. En ésser ingerits els aliments que en contenen, provoca un greu malestar en el sistema digestiu. S. epidermidis és un colonitzador habitual de la nostra pell.

Les estreptococcàcies

Les estreptococcàcies constitueixen una família de cocs grampositius que no tenen citocroms i són fermentadors, o sigui que tenen metabolisme anaeròbic, si bé toleren la presència d’oxigen. Presenten una marcada tendència a formar cadenetes de cèl·lules després de la divisió. El seu metabolisme de fermentadors làctics i la tolerància a l’oxigen, els apropa a les lactobacil·làcies, tractades més endavant.

El gènere més ric en espècies és Streptococcus, que inclou espècies patògenes com S. pyogenes, que produeix faringitis, angines i altres infeccions; altres espècies, com S. equi, són patògens d’animals. El grup D dels estreptococs, anomenat també grup dels enterococs, que comprèn microorganismes com S. faecalis i S. faecium, és propi del tractus intestinal i s’utilitza com a indicador de la contaminació de les aigües. S. mutans i d’altres estan relacionats amb la càries dental, mentre que S. pneumoniae, el pneumococ, causa la pneumònia bacteriana. Algunes espècies, com S. thermophilus, són aprofitades per l’home en la indústria dels fermentats làctics.

Les peptococcàcies

La família de les peptococcàcies comprèn cocs anaeròbics estrictes que viuen al tub digestiu o al rumen de diversos animals. Peptoccus i Ruminocoecus són gèneres rics en espècies.

Els bacils grampositius no endosporulats

Aquest grup inclou la família de les lactobacillàcies i alguns gèneres de filiació incerta.

Lactobacillus, l’únic gènere de la família, és molt ric en espècies, totes elles caracteritzades per formar àcid làctic com a fruit de la fermentació dels sucres. En podem distingir dos grups, segons que les fermentacions donin majoritàriament àcid làctic (homofermentatius), o produeixin aquest àcid mesclat amb etanol i diòxid de carboni (heterofermentatius). Els lactobacils semblen tenir com a hàbitat natural les restes vegetals en descomposició, les mucoses dels mamífers i els tubs digestius. Al grup dels homofermentatius hi ha bacteris de les mucoses, com L. acidophilus i L. leichmanii i altres que s’empren per a preparar fermentats làctics, com L. bulgaricus i L. lactis. Entre els heterofermentatius, L. brevis i L. buchneri es troben als fermentats vegetals i poden malmetre certs tipus de productes, com el vi, la cervesa, la col àcida ("choucroute"), etc.

Caryophanon és un gènere bacterià que forma tricomes envoltats per una paret comuna per a totes les cèl·lules. Els nucleoides es poden veure per transparència. Té flagel·lació perítrica. Es troba als excrements de les vaques i al sòl.

Els bacils i els cocs endosporulats

Els bacteris grampositius capaços de formar endòspores s’inclouen en aquest grup, i concretament a la família de les baciHàcies, amb molt poques excepcions, com la de l’actinomicet endosporulat Thermoactinomyces. Tots els gèneres són grampositius, amb l’excepció de Desulfotomaculum (vegeu l’apartat dedicat als bacteris reductors de sulfats). Els bacils endosporulats es distribueixen entre els gèneres Bacillus, si són aeròbics o facultatius, Clostridium, si són anaeròbics estrictes, i Sporolactobacillus, si duen a terme un tipus de fermentació làctica. Els cocs endosporulats s’inclouen al gènere Sporosarcina.

Els Bacillus són típics habitants del sòl i també es troben, per bé que amb menys freqüència, a les aigües. Hi ha bacteris patogènics per als animals, com B. anthracis, que produeix el carboncle; d’altres són sapròfits del sòl, però també poden produir intoxicacions alimentàries, com B. cereus. Hi ha patògens d’insectes, com B. thuringiensis i B. popiliae, i alguns productors d’antibiòtics, com B. polymyxa.

El gènere Clostridium inclou més de 40 espècies, la majoria de les quals són molt sensibles a les més petites concentracions d’oxigen, que els inactiven. Molts d’aquests bacils estan implicats en els processos de putrefacció de la carn, com C. cadaveris. Altres són patògens perillosos, com C. histolyticum i C. perfringens, els quals, juntament amb altres bacteris, provoquen la gangrena gasosa. C. butyricum, C. sporogenes, C. acetobutylicum i moltes altres espècies fermenten els glúcids amb producció de dissolvents orgànics, com el butanol, l’acetona, etc., d’interès industrial. És tristament famosa la toxina botulínica, produïda per C. botulinum quan viu a les llaunes de conserves mal esterilitzades; la intoxicació amb aquesta substància, extraordinàriament activa a petites dosis, pot produir la mort a qui ha consumit l’aliment malmès.

Els actinomicets i organismes relacionats

La colonització del medi aeri per part dels bacteris gramnegatius té en els mixobacteris les formes més evolucionades, com hem vist més enrere. En canvi, entre els bacteris grampositius, són els actinomicets i els organismes relacionats els que han donat lloc a les formes més ben adaptades al medi aeri. Tots aquests bacteris es caracteritzen per una tendència més o menys marcada vers l’estructura filamentosa. Per això, hom ha pensat de crear una classe de bacteris, la dels tal·lobacteris. A les formes més primitives, com els corinebacteris i els propionibacteris, la tendència a formar filaments és molt poc aparent. En canvi, a les formes més evolucionades dels estreptomicets, l’estructura filamentosa és plenament desenvolupada.

El grup dels actinomicets i organismes relacionats inclou un parell de grups, els corinebacteris i els propionibacteris, d’ordenament sistemàtic poc definit, al costat de l’ordre de les actinomicetals.

Els corinebacteris

Els corinebacteris són bacteris aeròbics immòbils, en forma de bacil, amb tendència marcada al pleomorfisme. La separació incompleta d’aquests bacteris després de la divisió dona lloc a formes característiques en V. Inclou els gèneres Corynebacterium, Arthrobacter i alguns altres.

Els Corynebacterium són sapròfits del sòl o patògens de plantes i animals. C. diphteriae és el microorganisme de la diftèria. C. fascians és un patogen vegetal que produeix les "escombres de bruixa" o fasciacions (feixos densos formats per l’exaltació de la ramificació de les branques) de moltes espècies d’arbres i d’arbusts. Entre els Arthrobacter hi ha alguns dels microorganismes més comuns del sòl. Viuen com a sapròfits i es caracteritzen pel seu cicle vital, on alternen formes bacil·lars i coccoides, i per la seva versatilitat nutricional, que fa que puguin degradar molts compostos orgànics i fins i tot alguns de difícil degradació, com els herbicides.

Els propionibacteris

Els propionibacteris, o bacteris de l’àcid propiònic, són anaeròbics o aerotolerants, i fermenten sucres i àcids orgànics, tot produint, entre altres, propionat com a producte final.

Propionibacterium acne, patògen de la pell, es reprodueix als fol·licles pilosos i contribueix a l’acne juvenil. Altres espècies del gènere juguen un paper decisiu en la fabricació dels formatges, als quals donen les olors i les aromes característiques de cada mena.

Els actinomicetals

Els actinomicetals constitueixen un gran grup de microorganismes que reuneix vuit famílies i una gran quantitat de gèneres i espècies. Esmentarem les famílies més importants i els representants més típics.

La família de les actinomicetàcies és la que presenta morfologia més senzilla, amb bacteris rarament ramifícats i que no formen miceli procariòtic. El gènere Actinomyces inclou patògens com A. bovis, causant de l’actinomicosi del bestiar boví. També hi ha espècies comensals dels animals de sang calenta. Bifidobacterium presenta diverses espècies comunes a la microflora intestinal, sobretot a la dels lactants.

La família de les micobacteriàcies inclou espècies que donen positiva la tinció de Ziehl-Neelsen, és a dir, són àcido-alcohol resistents. En aquest grup hi ha patògens ben coneguts, com Mycobacterium tuberculosis, agent de la tuberculosi, i M. leprae, causant de la lepra.

Les frankiàcies són una petita família que inclou el gènere Frankia, format per bacteris filamentosos capaços de fixar nitrogen atmosfèric després d’induir la formació de nòduls radicals, a l’interior dels quals viuen, en moltes plantes llenyoses, entre les quals destaca el vern (Alnus glutinosa) i el roldor (Coriaria myrtifolia).

Una altra família de bacteris molt freqüents al sòl és la de les nocardiàcies. Nocardia té espècies patogèniques del sistema respiratori, i altres d’especialitzades en la degradació d’hidrocarburs.

La família més extensa és, sens dubte, la de les estreptomicetàcies. Sols el gènere Streptomyces, el més extens, comprèn més de 500 espècies. Els estreptomicets són molt comuns al sòl i hi ha espècies productores d’antibiòtics, com S. griseus, que produeix l’estreptomicina, S. aureofaciens, que sintetitza tetraciclina, S. erithreus, que dona l’eritromicina, etc. Els cossos fructífers dels estreptomicets són molt vistosos i en ells, els conidis que es formen per fragmentació del miceli procariòtic es disposen de formes característiques (espirals, verticils, feixos, etc.) segons les espècies. Aquests bacteris sintetitzen les geoosmines, unes substàncies que són responsables de l’olor de terra mullada, perceptible després de la pluja o en projectar l’alè sobre una gleva de sòl.

A la família de les micromonosporàcies, hi ha el gènere Thermoactinomyces, un bacteri que es troba a les piles de restes vegetals o de fems en fermentació (femers) i que, a més de crèixer ràpidament a 50°C, pot formar veritables endòspores, i no conidis com a la resta dels estreptomicets.