Els gremis i l’assistència en l’antic règim

El sistema gremial conformà un entramat institucional bàsic en la ciutat de l’antic règim. En general, aquest sistema acomplí les funcions de regular la producció de béns fabricats i d’enquadrar socialment un sector important de la població urbana: l’artesanat. Els gremis tingueren un paper inexcusable en l’organització de la producció, del treball i de la comercialització, dins l’àmbit dels seus respectius oficis. En aquest terreny, exerciren una regulació positiva i privilegiada. Positiva, perquè obtingueren la legalització de les instàncies jurisdiccionals locals i estatals, i privilegiada, perquè es fundava en el monopoli de fabricació d’un determinat producte o d’una fase de la seva realització i, per tant, en l’exclusió o la seriosa limitació de qualsevol mena de competència.

El paper dels gremis a les ciutats de l’antic règim no es limitava a les funcions d’índole econòmica. El sistema gremial acomplia un important paper social en la mesura en què els oficis agremiats configuraven la identitat pública de la pràctica totalitat de la població artesana, bé com a mestres, com a oficials o com a aprenents d’un determinat ofici. Cal subratllar que al segle XVIII, a ciutats tan importants i dinàmiques com Barcelona i València, la major part dels oficis artesanals s’havien constituït en gremis.

El gremialisme, com a regulació positiva i institucionalització del món dels oficis artesans, fou un element important de l’estructura social de la ciutat preindustrial. Mitjançant el sistema de privilegi gremial, un sector substancial de la població treballadora s’enquadrà en l’específica organització de la societat estamental, on era decisiva la diferenciació i la distinció segons graus d’estatus o honor social, i on existí una profusa gamma de condicions socials i jurídiques diferents que resultaren decisives per a l’articulació d’aquest tipus històric de societats. La població treballadora, en el seu conjunt, ocupà l’estrat més devaluat de la societat estamental, en bona mesura per la pròpia condició de gent que necessita ocupar-se laboralment per a viure. No obstant això, al seu si s’assenyalaren importants diferenciacions d’estatus que graduaren una rica gamma de distincions socials, atribuïdes més a les comunitats d’ofici o gremis que als individus. Així, els oficis tingueren diversa consideració social en virtut del seu caràcter manual més o menys estricte, és a dir, en atenció al conjunt i tipus de coneixements qualificats que incorporaven i que permetien transcendir la mera condició manual. A aquestes distincions basades en la mateixa realitat del treball artesanal, se n’afegiren d’altres, de diferent signe, que establiren condicions particulars de desprestigi social per a alguns oficis o ocupacions considerats com a servils —per l’estricta subordinació a un amo imposat als qui els exercien— i infamants —per la sospita pública que existia pel que feia a l’honorabilitat dels qui s’hi dedicaven—.

El sistema gremial acomplí, a més, durant els anys de l’antic règim, la funció d’integració política dels sectors artesanals a la comunitat municipal, encara que desaparegués bastant abans de l’inici del procés de constitució de l’Estat liberal durant el segle XIX. Fins a la intensificació del moviment centralitzador que va introduir el règim de Nova Planta de Felip V (1714-16), els gremis catalans i valencians depenien directament dels respectius municipis, que tenien àmplies facultats sobre l’organització gremial. A més, la majoria tenien representació al govern de la ciutat. El gremialisme posterior a la reforma borbònica es caracteritzà per una ingerència més directa del poder central en els seus assumptes mitjançant els òrgans administratius regionals, i també per la relegació dels oficis en el govern municipal, en un moviment que en va suposar una aristocratització i oligarquització més intensa.

Aquestes transformacions no van representar, per si mateixes, un debilitament important de la presència del gremialisme en la vida pública. Al segle XVIII, els gremis, a més de les seves específiques funcions en la regulació de la producció i el treball dels diferents oficis, acompliren comeses diverses, com ara la participació inexcusable en les celebracions cerimonials de la ciutat, el paper d’agents per a la recaptació fiscal en el seu àmbit de producció, o el d’institucions col·laboradores en el manteniment de l’ordre públic quan les tensions socials a la ciutat explotaren en motins i avalots.

Una de les comeses que tradicionalment s’han assignat als gremis en l’antic règim és la seva funció assistencial, com a agències per als socors dels seus membres en els tràngols difícils de la malaltia, l’accident i la mort. No obstant això, almenys al segle XVIII, les funcions assistencials no eren assumides generalment pels gremis com a tals. Aquests disposaven d’algun fons per a l’auxili de les seves vídues i membres més pobres, i acomplien una acció merament caritativa. Les institucions de socors mutus, tant les que cobrien els casos de malaltia, accident i serveis funeraris, com les més nombroses que només preveien aquest darrer trànsit, mantenien la seva independència administrativa i financera respecte dels gremis. Tanmateix, és cert que existien, tant a Barcelona com a València, germandats i confraries a les quals només podien pertànyer els membres d’un determinat ofici, però sempre com una opció voluntària. D’altra banda, eren nombroses les associacions assistencials d’aquest gènere que integraven gent diversa, tant de l’àmbit dels oficis com de fora d’aquest.