“En el nom de Crist. Sigui conegut a tothom que jo, Alfons, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, comte de Barcelona i marquès de Provença, per la salut i el remei de la meva ànima i la de tots els meus parents, dono i concedeixo i amb la present carta cedeixo al senyor Déu i a tot el convent del monestir de Santes Creus, perpètuament, totes les truites, fresques i salades, que jo percebo a tota la Cerdanya, en tots els llocs. De tal manera, però, que quan jo o la reina acudíssim a aquells llocs de la Cerdanya rebrem d’aquelles per al nostre consum tant com ens fos necessari. Aquesta donació romangui ferma i sempre segura, de manera que cap home, ni tampoc el meu batlle tingui la potestat d’exigir alguna cosa violentament, a no ser pel meu manament quan jo hi acudeixi. Mano, a més, i constitueixo que tots els que fan aquest cens a partir d’ara endavant responguin sempre a vosaltres i no a cap altre, i que paguin el susdit cens. Això fou fet els idus de setembre de l’any 1180 de l’Encarnació del Senyor.”
Aquesta donació continguda en el cartulari conegut per Llibre Blanch de Santes Creus data del tretze de setembre de l’any 1180. Com es pot veure, el rei donava al monestir cistercenc de Santes Creus els censos que cobrava en truites als seus dominis de la Cerdanya. L’orientació dels dominis pirinencs dels comtes reis cap a activitats econòmiques que permetien un bon aprofitament de les possibilitats naturals de l’àrea està ben documentada. Els metalls (ferro) i la fusta eren entre les primeres matèries que s’explotaven i treballaven en aquells dominis. Altres productes importants provenien de la caça i la pesca. Se sap que, a mitjan segle XII, el comte rebia un total de més de 4 300 truites anuals dels seus dominis de la Cerdanya i el Vallespir (Molló, Prats de Molló, Llívia), dels quals ingressos en féu participar els cistercencs de Santes Creus. Però els sobirans de Barcelona no eren pas els únics a proporcionar als cistercencs la possibilitat d’aprovisionar-se amb peixos. L’any 1170 el comte Hug III d’Empúries donava als monjos de Poblet el dret de pescar lliurement a l’estany de Castelló. Mort el comte, la cessió fou confirmada quatre anys més tard pel seu fill Ponç Hug II.
“Sigui conegut a tothom, com jo, Ponç Hug, comte d’Empúries, i la meva mare Jusana, pel remei de l’ànima del meu pare Hug i de les ànimes nostres i dels nostres parents, concedim a Déu i al monestir de Santa Maria de Poblet i a tots els frares que en ell romanen, presents i futurs, en la mà del senyor Hug, abat del susdit lloc, que el susdit monestir tingui en el mar i en l’estany de Castelló un carovum amb tots els seus aparells, i amb tot el que li pertany de qualsevol manera, i un panescalm i altres xarxes que vulgueu fer servir per a la pesca. I tindreu això en el vostre propi domini, i podreu donar i encomanarho quan vulgueu i a qui vulgueu entre els homes de Castelló i de la meva terra. A més us dono a vosaltres o als vostres homes, als que vosaltres establiríeu, l’autorització de pescar amb el susdit panescalm, sigui gran o sigui petit, i amb un carovum i amb tot tipus de xarxes que es puguin enumerar, en el susdit estany de Castelló i en tot el meu mar on vulgueu, tant de dia com de nit, tant a l’estiu com a l’hivern, sense cap usatge ni costum, que nosaltres o el nostre batlle o algú dels nostres successors no exigirem a vosaltres ni a aquells que ho tindran per vosaltres, sinó que ho tindríeu lliurement i pacíficament i segurament, vosaltres i tots els vostres successors, perpètuament, per alou franc i propi, i no imposarem a la vostra pesca cap destret ni cap restricció o prohibició ni a vosaltres ni a aquelles persones que vosaltres instituiríeu. Això s’ha fet el vuit de les calendes de juny, l’any trenta-set del regnat del rei Lluís el Jove, l’any 1174 després de l’Encarnació del Senyor Nostre Jesucrist.”
Pescadors, església de Sant Pere de Sorpe, segle XII.
MNAC-ECSA / Rambol
Aquest document, datat el 25 de maig de 1174 i procedent de l’anomenat Cartulari Major de Poblet, confirmava els drets de pesca que aquest monestir tenia a la costa i als estanys de Castelló d’Empúries (Alt Empordà). Aquests drets autoritzaven als homes del monestir la pesca amb determinades embarcacions (panestellum) i xarxes (reciacia, carovum) durant tot l’any. Els textos mostren, doncs, que els rius pirinencs i la costa mediterrània empordanesa eren alguns dels llocs d’on procedien els peixos de mar i de riu que consumien les comunitats cistercenques de la Catalunya Nova. Podem suposar que en la majoria dels casos no es tractava de peix fresc, ja que resultava difícil de conservar adequadament durant els trajectes fins als monestirs de Santes Creus o Poblet, sinó en conserva. De fet, la manera més comuna de conservar-lo era la salaó. El peix, per tant, devia arribar ja salat als rebosts de les comunitats. Possiblement la mateixa gent que s’encarregava de la pesca assumia la tasca de la saladura. La importància del consum del peix en les comunitats cistercenques tenia la seva explicació. Era la menja dels dies de dejuni, quan l’abstinència de la carn estava prescrita (tan sols es considerava carn, però, la dels animals de sang calenta), fet que es produïa força dies l’any (tan sols hi havia uns 220-230 dies en què no s’havia de dejunar). Per als cistercencs, però, consumir peix era també una expressió de la seva voluntat de retornar a les pràctiques ascètiques de la regla de Benet de Núrsia. Això no sols va implicar la substitució de la carn pel peix, sinó també la preferència pel pa fet de cereals menors, les lleguminoses, etc. Hi va haver, per tant, una demanda de productes específics determinada per les pautes de consum que s’imposaren les comunitats cistercenques. Aquesta demanda era la que es pretenia satisfer amb concessions com les que feren els comtes d’Empúries i Barcelona.