Edifici de Banca Catalana, Barcelona.
ECSA
El 1982 va esclatar la crisi de Banca Catalana, just quan CiU acabava d’assolir la seva primera majoria absoluta al Parlament de Catalunya i el PSOE començava a fer seus tots els ressorts del poder polític i, en bona part, econòmic. Intencionalitats polítiques i personals a banda, la desaparició del grup Banca Catalana com a entitat financera autòctona va representar la desfeta de tota una manera d’entendre les finances com a mecanisme de suport i de promoció del teixit productiu a través de participacions accionaríals i d’una implicació directa en la gestió d’aquestes empreses.
En l’origen immediat de la crisi hi havia, en primer lloc, les dificultats de nombroses empreses vinculades al grup: n’hi havia moltes que eren empreses d’origen familiar i que s’havien expansionat a partir de l’augment de la demanda interna de béns de consum dels anys seixanta i setanta, com ara Corberó, Torras Ferreria i Construccions SA, FECSA o Unitat Hermètica. L’adquisició, al final dels anys setanta, d’altres bancs catalans amb problemes —Banc de Girona, Banc de Barcelona, Banc Industrial del Mediterrani— amb l’objectiu que no passessin a ser controlats des de fora del Principat agreujà la situació. L’espectacular enfonsament del mercat immobiliari que, en el moment de la intervenció del Banc d’Espanya, feu possible una valoració dels actius molt inferior a la del preu de compra i a la del preu a què es van vendre quan el mercat immobiliari es va recuperar pocs anys després, va acabar d’estrènyer el dogal.
Seu principal de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, s.d.
M. Catalán / ECSA
La crisi de Banca Catalana, juntament amb la d’altres bancs petits i mitjans catalans i valencians —com ara Bankunión, Banc Atlàntic o Exportación—, va coincidir també amb el punt més baix del pes i del paper de les institucions financeres autòctones a l’activitat econòmica dels Països Catalans. Només la consolidació del Banc Sabadell com un banc dinàmic i mitjà en el panorama estatal i la culminació del procés de liberalització de les normatives que restringien l’activitat de les caixes d’estalvis han permès recuperar una part del pes en l’activitat econòmica catalana i estatal de les institucions financeres controlades des dels Països Catalans. La fusió de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears i la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona el 1990 va donar lloc a una entitat que es va situar entre els primers conglomerats financers espanyols. Aquest procés, que semblava que n’havia de desencadenar altres de similars al Principat, quedà com un fet aïllat. No fou així al País Valencià, on també es va produir una notable concentració de caixes d’estalvis, i on resten com a entitats més grans la Caixa d’Estalvis de València, Castelló i Alacant i la Caixa d’Estalvis del Mediterrani, cinquena i sisena caixes d’àmbit estatal, respectivament.
Les dues principals caixes del Principat, la d’Estalvis i Pensions i la de Catalunya, han seguit una estratègia clarament expansiva a la resta de l’Estat i, a partir dels anys noranta, van encetar una política d’adquisició de paquets d’accions de grans empreses de subministraments, infraestructures, telecomunicacions i de serveis, primer d’àmbit català i després d’àmbit espanyol. Tanmateix, i a diferència de les experiències dels bancs autòctons de fa vint o vint-i-cinc anys, han estat, si més no aparentment, inversions més de caràcter financer que amb vocació d’articulació i de control industrial. Això no obstant, el 1997, el grup financer i industrial constituït al voltant de la Caixa d’Estalvis i Pensions va ser el primer grup productiu autòcton.