Televisió i classes

Del 1980 al 1997, la televisió ha seguit els canvis en l’estructura de classes de la societat catalana, i alhora n’ha estat motor. El 1980 hi havia dos canals de la televisió de l’Estat espanyol que, tal com deia el setmanari de Figueres “Canigó”, en el seu exemplar de comiat (núm. 806-807, març del 1983), “tots sabem que, en realitat, és una televisió del govern que mani en aquell moment, i totalment centralista de Madrid”. Si s’hagués escrit “localista” en lloc de “centralista” la precisió hauria estat encara més gran. L’única televisió visible —la Catalunya del Nord a banda— era l’emesa per l’empresa governamental RTVE SA, i, segons aquesta, les dues úniques classes socials existents eren: a) una numèricament reduïda classe política madrilenya (amb la destacada presència televisiva del líder governamental del moment, el castellà Adolfo Suárez González, i de mitja dotzena de comentaristes polítics, i b) una gran classe sense identitat anomenada públic —o, segons els moments, españoles—, que s’intentava afaiçonar com a classe compradora dels productes i serveis —val a dir: escassos— que promocionava la televisió en gairebé tots els seus programes, incloent-hi els publicitaris.

El 1983 van començar les emissions d’una nova empresa: TV3 (que el 1988 es desdoblà amb el Canal 33). Quatre anys després, el 1987, apareixia el Canal 9 (que el 1997 va afegir Notícies 9). Finalment, el 1990 van aparèixer tres empreses privades de televisió d’àmbit espanyol, i el 1996 TV3 inicià les emissions via satèl·lit, dins el Canal Galeusca. Si hi afegim les televisions locals i/o municipals, que intercanvien esforços des de les jornades de Cardedeu del 1984, i la multiplicació de les antenes de recepció de la televisió per satèl·lit, s’arriba fàcilment a la conclusió que l’oferta televisiva ha augmentat considerablement. El consum també, ja que, d’una banda, el nombre —i la qualitat— dels receptors a les llars, a les segones residències i als locals públics no ha cessat de créixer, i de l’altra, l’horari de la major part de programacions s’ha ampliat i, finalment, el temps disponible o lliure ha augmentat i ha esdevingut, en bona part, temps de televisió. De fet, s’ha passat de dos canals que emetien unes 10 hores al dia a set, vuit o més canals amb programacions pràcticament contínues, sense comptar les possibilitats non-stop de les gravacions, del lloguer, de l’intercanvi o de la compra de programes en vídeo. Sintentitzant, la producció i el consum de televisió han augmentat i s’han diversificat, reflectint com un mirall l’estructura i la dinàmica de les classes de la societat catalana, que alhora configuren.

Analitzant la relació entre classes i televisió, cal començar pels sectors socials que enllacen amb la classe definida com a burgesia forana i amb la del conjunt dels exportadors. El seu nivell de consum televisiu és relativament baix, ja que disposen de recursos per dedicar el seu temps a altres tipus d’entreteniments que tenen un cost molt més elevat. Amb tot, és clar que els canals via satèl·lit els poden subministrar informacions útils, o que, des del 1997, una empresa de televisió de pagament com Canal+ emet a una hora en la qual els executius són a punt de marxar de casa, o de l’hotel (és a dir, a les 7,30 del matí) un programa com ABC World News.

La burgesia d’estat, en canvi, té un gran protagonisme dins el conjunt de la programació televisiva. Els seus representants ocupen, sempre, un espai dins els telenotícies que, sovint, és la informació més destacada. A més, progressivament, han anat ocupant un lloc en les entrevistes que s’emeten de bon matí, als magazins, les tertúlies, els debats i els espais d’entreteniment dels vespres. En períodes electorals, quan la tensió interna dels mercats polítics s’aguditza, es multiplica la presència televisiva dels membres de la burgesia d’estat. Evidentment es procura que aquests períodes no coincideixin amb el cicle de Nadal o les vacances d’estiu, en què els mercats i les vendes funcionen per altres camins.

Les fronteres entre classes mitjanes i classe obrera apareixen poc nítides en la programació televisiva. En aquest punt, la televisió reflecteix, també, el que succeeix en el món real. Les classes mitjanes es configuren a partir de l’adquisició de coneixements i de la connexió amb fluxos d’informació, conceptes que, justament, formen part de les graelles de la programació televisiva. De fet, les televisions (i especialment TVC, la televisió pública catalana) emeten programes propis, o traduïts, d’un alt contingut educatiu. Ara bé, les universitats obertes, els cursos per a obtenir el Graduat Escolar, d’anglès o francès, etc., s’emeten a mig matí, i els reportatges científics (naturalistes, geogràfics o històrics), a primera hora de la tarda. Els films que es poden incloure en una antologia de clàssics del cinema, el teatre i els concerts de gran qualitat musical, ho fan a mitjanit. A les hores i els dies de màxima audiència, només hi ha —i, encara, no sistemàticament— debats d’interès cultural, concursos en els quals es valoren els coneixements i, de vegades, un bon film o un concert de primera fila. Així, atès el fort moviment d’ascens de la classe obrera per mitjà de l’educació, es pot dir que els programes culturals contribueixen a aquest moviment d’ascens social, i que consoliden els contorns de les noves classes mitjanes sorgides, en part, per exemple, dels cineclubs universitaris dels anys seixanta.

Amb la programació esportiva succeeix una cosa semblant. D’una banda, la retransmissió de partits de futbol és el triomf d’un esport que té l’origen en els suburbis de les ciutats industrials angleses del segle XIX, i que reflecteix la necessitat de coordinació i d’equip en el treball de la gran indústria moderna. Els jugadors/treballadors, sota la direcció d’un entrenador/director, treballen conjuntament per oferir un bon joc/ producte que comporti gols-punts/ benefici. El limitat horari inicial —els partits només tenen dues parts de 45 minuts, ja que són producte d’una societat com la industrial on el temps era un bé escàs— s’ha resolt multiplicant fins al cansament els partits entre setmana, i afegint-hi, a continuació de les retransmissions, retalls de repeticions, comentaris més o menys entretinguts i, abans, sessions d’entrenaments interminables, revisions mèdiques en general intranscendents i notes d’una vida associativa rutinària. La versió televisiva dels vuitanta de l’esport del proletariat britànic ha convertit un esport industrial que era una expressió del món del treball representat pel prototip d’obrer de la Ford (els presidents del FC Barcelona van ser durant molt de temps empresaris tèxtils) en un esport “vaporós”, boira generalitzada, omnipresent, que omple molts plecs de la vida social i en desdibuixa tots els perfils.

D’altra banda, hi ha els altres esports que s’han anat incorporant progressivament a les programacions televisives: el tennis, el bàsquet, la natació, el golf, el motor, l’automobilisme, la vela, l’esquí, etc. Aquests esports responen millor que el futbol industrial a l’expansió i a la diversitat interna de les classes mitjanes, que basen els seus progressos més en l’esforç individual que no pas en el treball d’equip. Aquí, es produeix una oscil·lació entre l’exhibició divulgativa de formes de vida de la burgesia forana i la irrupció de les noves classes mitjanes i, al darrere, l’ascens d’amplis sectors de la classe obrera cap a noves formes d’oci, si més no, televisiu.

Amb les notícies i el que els envolta (meteorologia i medi ambient, gastronomia, concursos), hi ha la mateixa possibilitat de doble lectura. La informació sobre el temps, per exemple, que aparentment no és classista, inclou un “Temps de neu” adreçat als practicants de l’esquí, que pertanyen a les classes mitjanes, i un estat de les platges (i, eventualment, de la mar) —destinades a un consum massiu—, però, també, de les cales i els racons de les platges més allunyades del cinturó industrial. Ni tan sols el temps atmosfèric no és igual per a tots els grups socials, i això la televisió ho trasllueix.

Les sèries de ficció, les telenovel·les de producció pròpia o d’importació, poden classificar-se en dos grans grups. Primer, hi ha les històries entrellaçades de famílies més o menys veïnes, que se situen en una cruïlla entre el món de la petita burgesia urbana i el dels treballadors. El marc geogràfic pot ser un barri com el Poblenou de Barcelona o una estació d’enllaç subterrània sense trens. La intersecció entre els dos mons es produeix en espais del tipus granja, supermercat de barri, bar de centre cívic, quiosc d’estació, etc. Hi ha, també, les sèries protagonitzades per professionals del sector turístic (“Sitges”, per exemple), o per professionals dels serveis —banca, restauració, sanitat— d’una ciutat dinàmica com ara Girona.

El segon grup és el que presenta variants diverses d’històries de famílies troncals importants, dedicades a negocis de gran volum, i d’aquelles que, en certa manera, estan al seu servei. Aquestes sèries segueixen el model d’“Els rics també ploren” i, amagadament, la idea que sempre hi haurà pobres i rics. El primer grup de sèries de ficció tendeix a configurar les noves classes mitjanes i la classe obrera ascendent, que es desclassa. El segon grup s’adreça a les velles classes mitjanes i als pobres.

Ara, al mateix temps, els pobres, el seu mal viure i els seus drames personals i familiars han esdevingut uns importants protagonistes de les programacions de les televisions. De fet, la denominació d’una de les fórmules que dona aquest protagonisme als pobres és la de reality show, una expressió que té ressonàncies del realisme històric de la poesia social dels anys seixanta. Els anys noranta, aquest realisme ha triomfat plenament, adoptant formes pròximes a la literatura compromesa, de denúncia social, que poden situar-se entre la novel·la negra i el teatre document.

Decididament, la televisió que es fabrica i que es consumeix en el microcosmos català del final del segle XX explica, cada cop més artísticament, la complexitat d’una estructura social molt dinàmica.