Algun dia caldrà fer una història social de la universitat catalana, en el seu pas de Cervera a Barcelona, que tingui en compte les necessitats de les classes dirigents que se servien d’ella. Cal pensar que molts intel·lectuals catalans protagonistes de les grans transformacions liberals del segle XIX havien estat alumnes de Cervera, des d’un seguit de bisbes del regnat d’Isabel II a militars, polítics, juristes, professors universitaris i escriptors.
Se sap que la vella reivindicació d’una universitat per a Barcelona era ensems una necessitat social i una operació de prestigi. Hom ha dit que els barcelonins no s’havien resignat mai a la imposició d’haver d’anar a estudiar a la Universitat de Cervera. Molts catalans del final del segle XVIII i del començament del XIX cursaven els estudis en punts com València, Montpeller o Tolosa de Llenguadoc. Una part de l’administració borbònica defensà sempre la pretensió barcelonina de recuperació plena de la universitat. De fet, el monopoli cerverí dels estudis superiors va ser sempre quelcom teòric. Arran de l’expulsió dels jesuïtes, el Col·legi Episcopal, de regust tomista, va esdevenir l’estudi barceloní capdavanter, amb més alumnes dels primers cursos que la mateixa Universitat de Cervera. De manera constant, abans i després d’aquesta feta, es contravenia el monopoli d’estudi de Cervera. Més tard, ja al tombant del segle XVIII, la Universitat de Cervera va viure la tensió entre sectors del professorat ideològicament antagònics. Els defensors de l’antic règim eren encapçalats per Ramon Llàtzer de Dou. Hi havia d’altra banda un sector de professorat de posicions que es podrien qualificar de preliberals. Després de la guerra del Francès hom feu neteja del professorat més obert i la Universitat cerverina esdevingué un cau absolutista, en especial després del Trienni Liberal.
El retorn a Barcelona havia esdevingut una qüestió completament ideològica, Cervera es convertí en un símbol de l’odiat absolutisme i, en qualsevol cas, era percebuda per la burgesia liberal com a contrària al progrés i als ideals de llibertat tal com ella els entenia. I si objectivament la Universitat de Cervera representava l’antic règim, encara més significava un zero a l’esquerra des del punt de vista científic.
L’any 1816 hi hagué una petició de l’ajuntament de Barcelona al rei a fi d’aconseguir que la Universitat tornés a la ciutat, però la gestió no reeixí. Fou durant el Trienni Liberal que s’inicià aquest trasllat, encara que de fet només es féu efectiu durant el curs 1822-23. Des de la victòria absolutista, l’any 1823, fins al seu trasllat el 1837, la Universitat cerverina va fer cap a una mort irreversible, el cop de gràcia de la qual va ser el decret del general Espartero de 10 d’agost de 1842, que establia que Barcelona era l’única universitat del Principat i de les Illes. Es comprèn que el règim liberal de la minoria d’Isabel II hagués portat en pocs anys la desaparició moral i física d’una universitat filla de l’absolutisme de Felip V. En són conegudes les passes un tant incertes i lentes (el darrer claustre universitari es reuní a Cervera el primer de setembre de 1842): el 1835 es crearen càtedres d’oratòria i de jurisprudència a l’exconvent barceloní dels teatins (encara que l’any següent es van fer dependre de Cervera); i el 21 de novembre de 1836 se signà la reial ordre del trasllat definitiu de la Universitat de Cervera a Barcelona. Des del 1838, tot l’ensenyament superior s’impartí a l’antic convent del Carme, al carrer del mateix nom, entre els de Xuclà i el dels Àngels. El primer rector de la Universitat de Barcelona restaurada va ser Albert Pujol i Gurena. Les incidències de l’economia i la política van complicar els primers anys la trajectòria d’aquesta Universitat acabada de restaurar. Així, el 1840, en plena crisi entre moderats i progressistes, foren destituïts pels progressistes diversos docents, entre els quals es trobaven l’esmentat Albert Pujol i set professors més de la Facultat de Dret. I quan el 1843 pujaren al poder els moderats, els professors de dret que havien estat destituïts el 1840 tornaren a les seves places i els seus substituts van ser foragitats. En un altre ordre de coses, cal referir-se a la pobresa de mitjans de la nova Universitat, tant pel que fa a aules com a mobiliari. La Universitat catalana vivia d’un migrat pressupost que enviava anualment Madrid, tres vegades inferior al pressupost de la Universitat d’aquesta ciutat. D’altra banda, a diferència de la “central” (la de Madrid), no podia atorgar el doctorat; era doncs, i va romandre, en certa manera, una universitat “descafeïnada”. En qualsevol cas, encara que qualitativament millor que la de Cervera, la nova Universitat barcelonina es va burocratitzar i tancar, i no va esdevenir en cap cas el centre de la renovació cultural catalana de les dècades centrals del segle passat, tot i que s’ha de reconèixer que contribuí a la formació científica i cultural de molts dels personatges que incidiren des de fora en aquesta renovació cultural. Des del primer moment la Universitat restaurada impartí ensenyaments de les quatre facultats majors: les de Medicina, Teologia, Lleis i Cànons. Aquestes dues darreres van ser unificades en la Facultat de Jurisprudència l’any 1842. La Facultat de Filosofia va romandre facultat menor (d’estudis introductoris o bàsics). Comprenia els estudis secundaris i no canvià decisivament fins al Pla Pidal, del 1845. Amb la creació de la Facultat de Medicina el 1845, el Col·legi de Medicina i Cirurgia es va incorporar a la Universitat. En aquesta data també començà el seu camí la Facultat de Farmàcia.
J. Bertran i Ros, rector de la Universitat de Barcelona, 1853-55, A. Reynés, s.d.
UB
Des del punt de vista organitzatiu, la Universitat de Barcelona restaurada va ser filla directíssima del centralisme liberal espanyol, el cap visible del qual era el mateix rector de la Universitat. No existia cap autonomia universitària, i ni tan sols era trobada a faltar pel professorat (llevat de comptades excepcions). La centralització liberal (amb la seva clau de volta que és el monopoli estatal universitari) culminà amb la planificació del 1857, coneguda com a Llei Moyano.