Els Jocs Florals al Saló de Cent, Barcelona, “El Museo Universal”, Madrid, 23-5-1868.
BC / R.M.
La Renaixença fou el moviment vuitcentista català de més àmplia implantació i influència sociocultural, especialment important en el camp literari, que es proposà en primer lloc de promoure l’ús poètic i, més limitadament, l’ús literari i culte en general de la llengua catalana; en segon lloc, es proposà també de redescobrir i definir les altres característiques, diferents de la llengua, d’identificació de Catalunya com a país amb personalitat pròpia i diferenciada. Aquest moviment, originat al si de la burgesia liberal conservadora, però que integrà programes i objectius d’ideologies i de concepcions culturals contraposades, començà a insinuar-se, a Barcelona, després de les transformacions polítiques, econòmiques i culturals que significaren la fi de l’antic règim; va assolir la plenitud i es va posar de manifest, de manera desigual, a tot el domini lingüístic al final dels anys seixanta i al llarg dels setanta, i es podia considerar esgotat al principi dels anys noranta, quan les institucions i els programes abans més influents van perdre eficàcia enfront del dinamisme i el replantejament crític dels objectius i de les infraestructures culturals duts a terme per les noves generacions, i molt especialment pel grup de “L’Avenç” del principi dels anys noranta.
Al final dels anys trenta i el principi dels quaranta, la situació lingüística heretada de l’antic règim, resultant de l’avenç progressiu de la substitució de la llengua catalana per la castellana en els usos oficials i en les capes altes de la població, començava a deixar de ser irreversible, perquè la nova situació política i cultural afavorí l’inici de dos replantejaments fonamentals: el del paper fet per Catalunya en l’estructura de l’Estat borbònic i el del reconeixement, molt consolidat, de la cultura castellana com a única reconeguda com a pròpia i la seva llengua com a llengua alta a tots els efectes. La llengua castellana havia esdevingut pràcticament l’obligat punt de trobada lingüístic de la classe sorgida del liberalisme de la generació romàntica, que es va manifestar com a escola provincial. L’ús popular literari, seriós o humorístic, sovint de tradició vallfogonesca, de la llengua catalana era, com l’ús comú, viu i persistent, però no va fer cap esquerda en els medis socials que havien incorporat l’ús de la castellana fins que van començar a incorporar-se en català models i temes del mateix tipus romàntic dominant en castellà, o models que hi eren relacionables, més o menys originals.
Alguns sectors de la societat catalana, tot recollint aspectes de la cultura de la Il·lustració (entre els quals l’atenció a la llengua catalana com a realitat històrica diferencial i d’antic prestigi, sobretot per la suposada identificació amb la llengua provençal, i els avenços en el coneixement de la història i de les institucions antigues), incorporaven un romanticisme deutor, directe o indirecte, del que s’havia imposat a Alemanya. Es feu patent aleshores un especial esperit històric, que contribuí a accentuar, en sentit romàntic, una recreació idealitzada del passat, tant del medieval com del més recent. Aquest fet facilità la mitificació i la progressiva assumpció d’un conjunt de conceptes i de manifestacions que, en especial en els medis conservadors industrials, foren considerats constitutius de la identitat catalana, que el nou moviment es proposava de redescobrir i definir: l’esperit nacional (configurat en qualsevol nació, segons Francesc Xavier Llorens i Barba, per un fons d’idees format al llarg de la seva història), amb el pensament, la legislació i el conjunt d’usos i costums que li corresponien, o que n’emanaven (és a dir, que en derivaven necessàriament); al costat d’això, es valorava el patrimoni històric i l’arqueològic, el folklòric en general i el cançonístic i rondallístic en particular, i, sobretot, la llengua catalana en el sentit que Aribau, en el poema La pàtria, publicat el 1833, l’havia evocada, com a signe i símbol identificadors de la pàtria.
En els poemes publicats al llarg del 1839 i del 1840 i al principi del 1841 al “Diario de Barcelona”, i molt especialment en el pròleg del primer recull de poemes publicat aquest darrer any, Joaquim Rubió i Ors va fer una crida a la independència literària de Catalunya, tot entrelligant la lectura dels trobadors amb intuïcions i influències romàntiques diverses, inclòs el poema d’Aribau. Aquesta independència era entesa simplement com el rescat de la llengua catalana en l’ús poètic, aplicat a uns temes i a uns models formals moderns i, per tant, susceptibles de retornar l’estatut de literatura culta i diferenciada de qualsevol altra a la literatura catalana.
Les propostes de Rubió repercutiren en la successiva exposició d’objectius feta, amb desigual interès programàtic, els anys quaranta i cinquanta, sobretot a Barcelona, però no solament a Barcelona, en els quals es mostrava una inflexió positiva en l’estat d’opinió sobre la necessitat i la possibilitat de millorar la situació cultural nacional catalana en aspectes diversos, sobretot en el de l’ús culte de la llengua pròpia. Es feu patent també, a partir del 1850, que es tenia consciència que s’havia anat configurant un moviment reivindicatiu, que anys després es va anomenar Renaixença. Destacà aleshores, després de la insistència d’Antoni de Bofarull i d’altres, la creació dels Jocs Florals, el 1859, entesa com la reinstauració de la festa medieval del Gai Saber, la qual cosa facilità l’adopció de la llengua catalana com a llengua única del certamen.
Els Jocs Florals esdevingueren de seguida i de manera continuada la festa de la poesia i de la literatura per a la generalitat dels poetes i els escriptors que usaven la llengua catalana, sobretot per als de Catalunya i els de Mallorca; ho fou també per a la societat catalana en general i per a la barcelonina més directament, i tingueren per això una funció articuladora i multiplicadora de les propostes lingüístiques i literàries, i provincialistes en general, que s’havien fet de manera dispersa i aïllada els dos darrers decennis. En primer lloc perquè, malgrat les limitacions degudes a l’arrelament de l’ús culte i social de la llengua castellana, posaven el centre d’interès en la llengua catalana, com a objectiu d’ús i com a tema, la qual tenia així una plataforma adient per ser reconeguda com el punt de trobada i identificació de tota la col·lectivitat; en segon lloc, pel fet que ultrapassaven l’ús estrictament poètic i literari de la llengua catalana i abordaven (aplicant els recursos de la retòrica oratòria adequats a la solemnitat d’una festa de rang oficial) temes culturals, jurídics o polítics, amb intenció programàtica i des de diverses òptiques ideològiques.
En efecte, malgrat el control quasi constant de la institució més emblemàtica de la Renaixença per part dels estaments i individus més lligats al conservadorisme ideològic, polític i literari, els Jocs afavoriren gradualment l’aparició de nous autors i l’atenció d’homes d’idees i d’objectius contraposats, i també l’aparició de publicacions periòdiques, l’organització de certàmens i la creació d’institucions de cultura que contribuïren a l’ampliació de les opcions estètiques, ideològiques i polítiques de la Renaixença.
S’incorporaren nous arguments, qualificables de positivistes, en defensa de l’ús de la llengua: així, enfront dels més lligats a l’època de ple romanticisme, quan se’n basava la defensa en la condició de llengua materna, es recorria a la seva condició de llengua de la societat catalana. Aquest argument va ser també aplicat per autors que havien incorporat el realisme en la narrativa, com fou el cas de Narcís Oller a l’hora de defensar l’adopció de la llengua catalana, enfront de les insinuacions d’escriptors castellans com Benito Pérez Galdós, que el volia empènyer per criteris d’utilitarisme a l’adopció de la llengua castellana.
A partir del 1865, es produí una vehement discussió dels objectius generals del moviment i s’amplià la dimensió social i política dels partícips de la Renaixença, amb la intervenció directa de sectors populistes i dels més avançats ideològicament. Des de revistes com “Un Tros de Paper” o “La Campana de Gràcia” i d’obres teatrals de tipus paròdie de Frederic Soler, de Conrad Roure o Eduard Vidal i Valenciano es posaven de manifest els punts de vista dels joves literats oposats a l’orientació anterior, qualificada d’arcaïtzant lingüísticament, anacrònica estèticament i conservadora ideològicament. Més endavant, després que Frederic Soler s’integrés de fet en la màquina jocfloralesca, tot mantenint, però, el populisme propi de l’activitat teatral que ell afavoria, la revisió crítica de la Renaixença recaigué sobretot en Valentí Almirall, que a través del “Diari Català”, en 1879-81, i del seu principal llibre doctrinal, Lo Catalanisme, del 1886, va defensar la necessitat que la reorientació política i la modernització de la cultura passessin a ser els objectius principals i generalitzats d’aquest moviment. Tanmateix, fins el 1888 intentà una conciliació en els objectius generals i en els mitjans principals per a assolir-los i intentà d’aglutinar les diferents famílies del catalanisme a través dels congressos del 1880 i el 1882 i del Centre Català. En el seu discurs de president dels Jocs Florals, del 1886, proposava la renovació del certamen anual i la modernització de tots els àmbits de la cultura i de la política. El fet, però, d’acceptar la validesa de la festa posava de manifest que Almirall i altres dels partícips de la Renaixença des de posicions estètiques i ideològiques renovadores i avançades no pogueren, o no volgueren, construir una alternativa radicalment diferenciada, pel que feia als objectius i als mitjans per assolir-los, del moviment de Renaixença, consolidat però qüestionat en molts aspectes.
Per altra banda, la concessió feta pel consistori dels Jocs Florals del 1888 d’ajornar la festa perquè pogués presidir-los la reina regent, amb motiu de l’Exposició Universal, provocà la distanciació definitiva entre els diferents grups. De fet, no s’havia pogut trencar l’hegemonia dels estaments i els homes més lligats al conservadorisme ideològic, polític i literari (Jaume Collell i el grup de “La Veu del Montserrat”, de Vic, per exemple), que no foren desplaçats sinó molt més endavant pels nuclis més dinàmics i exigents de la nova generació modernista, aglutinats al voltant de “L’Avenç” en la seva darrera etapa.