L’home dels segles X i XI era plenament conscient de la fragilitat de la seva existència terrenal. Sabia que el pas del temps el conduïa inevitablement a la mort, perquè “ningú que ha estat posat en la carn pot evadir la mort”. La mort inevitable no deixava d’inspirar por, específicament “la mort sobtada”, aquella mort inesperada, causada per una malaltia imprevista o per les ferides rebudes a la guerra. Posat davant la mort “torbat d’espant, amagat en el meu cor, meditava sobre la vinguda del judici etern”. Així, la por de la mort no era tan sols la por d’assumir la finitud del “pelegrinatge...