L’home dels segles X i XI era plenament conscient de la fragilitat de la seva existència terrenal. Sabia que el pas del temps el conduïa inevitablement a la mort, perquè “ningú que ha estat posat en la carn pot evadir la mort”. La mort inevitable no deixava d’inspirar por, específicament “la mort sobtada”, aquella mort inesperada, causada per una malaltia imprevista o per les ferides rebudes a la guerra. Posat davant la mort “torbat d’espant, amagat en el meu cor, meditava sobre la vinguda del judici etern”. Així, la por de la mort no era tan sols la por d’assumir la finitud del “pelegrinatge terrenal”, sinó sobretot la por de la “condemnació eterna”, la terrorífica “segona mort”. Perquè l’home no era vist sinó com un ésser carregat de culpa, un “infeliç i nimi pecador”, que ha d’enfrontar-se al “tribunal de Crist” pels seus “immensos delictes i els innombrables i insostenibles pecats”. Als qui ignoraven la seva naturalesa pecadora, els esperava l’infern: el lloc “on la vermina no mor pas, on el foc mai no s’extingeix, cremant pels segles dels segles, on hom no s’asseu entre aquells qui s’asseuen davant de Déu, on hom no veu la cara de Déu amb aquells qui la veuen, on hom no canta el Càntic dels Càntics amb aquells qui el canten. Allí, el terror de l’infern absorbeix el culpable, allí, on el dia del judici, ningú no escoltarà aquell que crida, allí, el dol i l’espant el reduiran al no-res”.
Figura d’un orant, monestir de Sant Benet de Bages, Sant Fruitós de Bages, segles X-XI.
MSBB / G.L.
Per a evitar la condemna a les penes eternes de l’infern el fidel havia de suplicar el perdó dels pecats comesos en la seva existència terrenal: havia de posar “l’esperança en la misericòrdia de Déu”. Per a fer-se meritori d’aquesta misericòrdia divina convenia fer penitència i realitzar actes de pietat, perquè “en el moment que m’arribi la mort no em trobi sense penitència ni sense l’esmena dels meus hàbits”. L’home havia d’estar, doncs, preparat per a l’hora que li arribés la mort: “com que la fragilitat del gènere humà s’espaordeix del temps final de la vida que arribarà com improvisada transposició, convé que la mort trobi a cadascun dels homes preparats perquè no abandoni el món sense haver fet bones obres; perquè prepari el camí de la salut pel qual pogués pervenir feliçment a la vida eterna i la santedat”.
Entre les bones obres tingueren, des de sempre, un important paper les donacions fetes a l’Església. Aquestes donacions podien referir-se als béns més diversos: des d’algunes quantitats de cereals o vi fins a un extens conjunt de terres. Alguns realitzaven aquestes donacions durant la seva vida, d’altres a l’hora de fer el seu testament. El diaca d’Elna Sunifred, abans de partir com a pelegrí, declarava en el seu testament “que qualsevol que vulgui evadir el suplici etern, ha de preparar amb els seus béns terrenals el camí a la salut eterna. Per aquesta raó, en el nom de Déu, jo Sunifred diaca ... vull fer el meu testament, perquè, mentre la vida meva arribi a la maduresa, tot el que jo manaré escriure i donar romangui ferm i estable ... i mano a vosaltres que si jo morís en aquest viatge o deixés aquest segle féu dividir totes les coses meves, mobles i immobles”. Cedir els béns s’entenia com una manera d’assolir la redempció dels pecats i de la condemnació eterna. Perquè tothom sabia que “les ofrenes alliberen l’ànima de la mort”. Les elemosinae (almoines) es feien “per a remei de l’ànima” i la seva finalitat era la de disminuir el pes de les culpes i les faltes que s’havien comès al llarg de tota una vida, “perquè el Senyor sigui piadós i misericordiós dels meus pecats”. Així, una dona no ocultava que havia manat donar els seus béns a l’Església “perquè el creador de totes les coses ignori els malfets que ella havia comès des del seu naixement fins al dia d’avui”. És a dir que es donava pel desig de veure’s al cel, a la vora de Déu: “perquè pugui venir davant el senyor meu Jesucrist, el pare del cel”. Tanmateix, en la majoria dels casos les donacions fetes pels fidels es dirigien específicament als sants (és a dir, a les esglésies dels sants).
Per als cristians dels segles X i XI la veneració dels sants (i de les seves relíquies) constituïa un dels aspectes més rellevants de la vida religiosa. Dels sants, se n’esperava no solament la protecció en la vida terrenal sinó també que intercedissin a l’hora del judici. Les donacions tenien, en aquest sentit, la funció d’assegurar-se el favor del sant que havia estat elegit com a protector, patronus. “Sembla bo que l’home mortal alcés el seu cor envers el Senyor del cel al llarg del seu pelegrinatge terrenal ... i si desespera per escapar al càstig dels seus pecats, ha de buscar el patrocini dels sants de Déu amb l’ajut dels quals podrà escapar al suplici etern i conèixer la recompensa promesa als benaurats.” Tan fort com l’anhel de veure la cara de Déu era el desig d’escapar-se de les forces del maligne amb l’ajut dels sants: es donava “perquè Déu omnipotent, per intercessió de la seva mare em sigui propici i defensor contra el mal home”. L’almoina testimoniava la voluntat del fidel de “construir la casa de Déu i honorar-la amb els meus béns”.
Lipsanoteca de Sant Pere de Juïgues, segles X-XI.
MD’A-ECSA / F.T.
D’aquesta manera, la preocupació pel destí de l’ànima, expressada com a liberalitat pietosa, va ser un important factor en la creació de les immenses riqueses de l’Església en aquests segles. Aquesta liberalitat arribà, fins i tot, a concebre’s com una expressió del triomf terrenal de l’Església de Crist: “després que el Salvador de tots nosaltres, esclafada la mort, va ser ressuscitat i pogué arrencar les despulles mortals del vast i tenebrós avenc, ell elevà al cel tots aquells que havia acollit en l’abisme i els feu seure amb ell a la dreta del Pare. Després, en la nova esplendor del seu triomf, envià als quatre cantons de l’univers uns homes plens de l’Esperit diví consubstancial, escollits a la primera hora, per mostrar que la fe condueix de la terra al regne per un camí recte. Gràcies al seu Déu i a la seva destresa, aquells feren triomfar el govern de Déu, i la immensa massa ferotge dels pobles, convertits per aquells, accepta favorablement el jou de Crist. (...) Ja els cellers simbòlics, plens de la puixança de Déu, es multipliquen a tot arreu. Sota totes les latituds, en totes les direccions, són nombrosos els que edifiquen esglésies, les enriqueixen amb les seves fortunes perquè els clergues i els monjos que hi viuen servint a Déu puguin subvenir a les seves necessitats i alleugerir la misèria dels pobres amb els seus béns i amb la seva assistència.”