“L’any milè dissetè de l’Encarnació del nostre Senyor Jesucrist, era milena cinquantena cinquena, indicció quinzena, primer concurrent, vintena epacta. Creador i Senyor, amb el Pare i l’Esperit Sant, de totes les criatures, disposa lliurement per elles de tots els regnes i governs. A la presència del senyor Guillem, molt il·lustre comte, el nom del qual s’ha de pronunciar amb la major reverència, i en companyia del conjunt del poble que habita al comtat i a la terra de Ribagorça, i amb el consentiment del senyor bisbe Ermengol, que viu en el si de la nostra mare Església de Santa Maria de la seu del vicus d’Urgell, la qual és cap de totes les esglésies del dit comtat, acudí el senyor Borrell, fill de la dona Riquilda, amb el consentiment i la voluntat del dit molt excel·lentíssim comte, i dels seus optimats i principals, i dels clergues religiosos i abats, a saber Galindo abat de Santa Maria d’Ovarra, Sanila abat de Sant Andreu, Dacco abat de Santa Maria de Lavaix, Aster abat de Sant Pere de Taverna, Manassés abat de Sants Just i Pastor d’Aurigema, Isarn abat de Sant Esteve, Aster abat de Sant Miquel, i Abbon abat de Santa Maria d’Alaó; nosaltres, juntament amb els canonges de Sant Vicent, màrtir de Crist, la seu del qual és a la ciutat de Roda, és a dir, Baro arxipreste, Guerau sacerdot, Galindo sacerdot, Duran sacerdot, Mir sacerdot, Altemir sacerdot i Guimerà sacerdot; i unim a nosaltres els fidels laics, a saber, Urrato i els seus germans, Mir i els seus germans, Garsia i els seus germans, Bernat i els seus germans, Gela i els seus germans, Ató i els seus germans, Ansila i els seus germans, Asnar de Vilanova, Bernat d’Anaspui i els seus germans, Martí i els seus germans, Garsia de Guduli i els seus germans, Abbon de Tromeda i els seus germans, Riculf i els seus germans. I sol·licita l’elecció, obediència i benedicció pontifical davant el sacrosant altar de la benaventurada Maria de la dita seu, com també davant el dit senyor bisbe i els nombrosos clercs militant al servei de Crist, a saber, Isarn arxipreste, Pons ardiaca, Transever ardiaca, Arnau ardiaca, Unifred ardiaca, Bernat ardiaca, Randulf ardiaca, Vives sacerdot, Bellus sacerdot, Bernat sacerdot, Bel·ló sacerdot, Bernat sacerdot, Guiscafred sacerdot, Sunifred sacerdot, Gundebert sacerdot, Adalbert sacerdot, Seguin sacerdot, Guillem sacerdot, Arnau sacerdot, Unifred sacerdot, Guifré sacerdot, Guillem diaca, Guifré diaca, altre Mir diaca, altre Guillem diaca, Dela diaca, Pere diaca, Llop diaca i altres venerables canonges dels quals seria llarg donar la llista. Amb l’ajuda del Senyor i del Nostre Salvador Jesucrist, hem elegit nosaltres el dit Borrell perquè pervenís a l’elecció i l’honor del pontificat amb la misericòrdia de la clemència divina. És home savi, obedient, de tarannà discret, de vida casta, serè, humil, misericordiós, hospitalari, instruït en la Llei del Senyor, capaç de dissertar en paraules senzilles, creient i confessant que la santa i indivisible Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant, és un sol Déu totpoderós; predica Déu abans de tots els segles i l’home per al final dels segles. Aquest home, el susdit Borrell, a qui reconeixem adornat de tan nombroses virtuts i d’altres encara, nosaltres l’elegim i el proposem unànimament, i corroborem tots aplegats com dedica les seves forces a l’organització del seu episcopat i que hi accedeix ple de la confiança en el Senyor. I altra vegada, jo Ermengol, bisbe susdit, amb el conjunt dels susdits clercs, invoquem, aclamem i elegim el dit Borrell, a fi que, per la divina mà del Salvador, que ens protegeix i ens proveeix, accedeixi a l’honor, a la benedicció i a l’ordinació del seu pontificat, i vingui a prendre el càrrec, sota la protecció de la benaventurada Maria de la susdita seu i sota el domini del senyor bisbe Ermengol i dels seus successors. Aquest títol d’elecció pontifical va ser redactat l’onzè dia de les calendes de desembre de l’any vint-i-u del regne del rei Robert. Guitard sacerdot, que, per voluntat del senyor comte Guillem i per ordre del senyor bisbe Ermengol, ha escrit aquesta elecció i l’ha subscrit el dia i l’any susdits.”
Catedral de Roda, la Pobla de Roda, segle XI.
R.M.
Escrit en un estil pretensiós (típic dels documents que es redactaven en ocasions especials) aquest titulus electionis presulatus descriu l’elecció de Borrell com a bisbe de Roda el 21 de novembre de 1016. La seu de Roda havia estat creada l’any 957 per iniciativa dels comtes de Ribagorça. Per a evitar eventuals conflictes es va establir una certa superioritat del bisbe d’Urgell sobre el de Roda: per això es recalca que el bisbe Borrell estaria sota el domini del bisbe Ermengol d’Urgell, cap de les esglésies del comtat de Ribagorça. Com a tal, aquest donava el seu consentiment a l’elecció del nou bisbe. Però a més d’aquest intervenien, d’una banda, els representants de l’aristocràcia laica: el comes, els optimates i els principes, i, de l’altra, els representants de les esglésies de la diòcesi, els canonges del capítol de Roda i els abats dels monestirs com Alaó, Ovarra o Lavaix. La referència destacada a aquests s’explica pel paper que tenien en la vida cultural de les terres de la Ribagorça: aquí “la reorganització eclesiàstica va ser dirigida per les abadies (...) va ser a partir d’elles que es configurà la xarxa parroquial” (Michel Zimmermann). Entre tots aquests (als quals encara caldria afegir aquells fidels laics expressament esmentats pel titulus) procediren a l’elecció del nou bisbe.
Havent rebut el sagrament de la seva ordenació, el bisbe passava a ocupar el grau més elevat en la jerarquia del clergat, tal com havia ensenyat Isidor de Sevilla. La relació entre el bisbe i la seva seu s’assimilava a una veritable unió matrimonial. D’aquí derivà, a més, la relació filial que s’establí entre el bisbe i les esglésies de la diòcesi: per a aquestes, el bisbe era el seu pater, de la mateixa manera que la seu catedralícia era la seva mater. L’elecció del bisbe, per altra part, era possible perquè al candidat, en aquest cas Borrell, se li certificaven tant la puresa de la seva ortodòxia com la pluralitat de les seves virtuts (prudentia, humilitas, misericordia). Tan sols l’acompliment d’aquestes condicions donava al bisbe l’autoritat per a disciplinar i ensenyar la seva comunitat, autoritat que s’atribuïa al bisbe des dels temps de Ciprià de Cartago. No pot sorprendre, doncs, que la idoneïtat moral dels bisbes sigui un tòpic que apareix recurrentment en els documents catalans que relaten les eleccions episcopals.