El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria

A la primeria de març del 1903, al cafè dels Quatre Gats, es creà el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). Els seus fundadors van promoure un projecte d’iniciatives que lligava perfectament amb les condicions i les expectatives dels treballadors mercantils de l’època: la instrucció com a eina de promoció, el mutualisme, l’esport, l’excursionisme i el nacionalisme, dintre d’un estil unitari i pluralista. Alhora, tal com afirmava el manifest fundacional, emmarcaven el seu esforç associatiu en la construcció del que avui anomenaríem una societat civil autònoma i creativa enfront de “l’acció tirànica i opressora de l’estat”.

Per a complir aquests objectius l’entitat, entre el 1903 i el 1910, fou estructurada en cinc seccions principals (“permanents”), amb les seves subseccions (“seccions especials”): Propaganda Autonomista, Educació i Instrucció —que va engegar les Escoles Mercantils Catalanes—, Socors Mutus, Esports i Excursions i Relació i Treball (més endavant Organització i Treball).

El CADCI va créixer de pressa. Per l’abril del 1903 tenia 85 socis, 200 el 1905, 400 el 1906, 1 100 el 1907, 1 600 el 1910, 2 255 el 1912, 3 038 el 1914, prop de 4 300 el 1916, 7 175 el 1920, i prop de 10 000 el 1925. Les matrícules de les seves escoles també progressaren parallelament: de 489 matrícules durant el curs 1904-05 hom passà a més de 1 400 matrícules a partir de 1916-17, i de 14 matèries impartides el curs esmentat de 1904-05, a més de 40 en 1920-21. Les escoles foren un dels factors principals d’impuls de l’entitat, i també dels successius canvis de domicili fins a assolir la compra de la seva seu social a la Rambla de Santa Mònica el 1914, sota la presidència d’un dels seus dirigents més emblemàtics, Josep Puig i Esteve.

El CADCI fou un punt de referència del nacionalisme, tant per la seva vida social, les seves iniciatives (l’organització de la commemoració de l’Onze de Setembre a partir del 1905, per exemple) com per les personalitats que passaren per la seva tribuna, des de Martí i Julià o Andreu Nin a Francesc Cambó, Alexandre Galí i Eugeni d’Ors. l’evolució en el terreny social fou en canvi més lenta i, a cops, difícil. El 1910, amb la citada secció de Relació i Treball, inicià l’activitat social en una línia legal i possibilista, adaptada al tarannà dels dependents, amb campanyes a favor del treball intensiu i el tancament a les vuit de la tarda. Així esdevingué l’associació dirigent de bona part de les entitats mercantils catalanes, en una estratègia que es diferenciava clarament de la CNT. La primera assemblea de dependents de Catalunya del 1913 en fou una expressió visible.

A partir dels anys de la Gran Guerra el CADCI accentuà el seu nacionalisme i esdevingué un dels principals animadors de les mobilitzacions populars de la campanya per l’autonomia de 1918-19. Sense trencar amb les actituds unitàries que tan còmodes s’havien sentit amb el moviment de Solidaritat Catalana, hi guanyaren cada cop més força els seguidors de Martí i Julià (el qual sempre havia tingut molt predicament al CADCI) i Francesc Macià, com també les crítiques a la Lliga Regionalista, sobretot després del 1920.

Ara bé, fou la lluita de classes d’aquests anys el que va planar damunt l’entitat, que assajava com podia mantenir la seva estratègia tradicional de caire reformista, bé que els conflictes interiors entre tendències moderades i socialitzants acabaren amb una solució pactada mitjançant l’accés a la presidència, el 1921, de Francesc X. Casals, un representant de les posicions renovadores. El CADCI passà a ser dirigit per un sector de nacionalistes que donà suport a Francesc Macià i a Estat Català, com el mateix Casals, i un nucli de socialistes catalanistes que s’arrenglerà amb la Unió Socialista de Catalunya, com Ràfols i Camí.

Els primers anys vint anà apareixent tot un llenguatge nou en el CADCI, resultat del context exterior, la proletarització o l’empobriment dels treballadors mercantils i el rejoveniment i l’eixamplament de la base social de l’entitat. La solidaritat del Centre amb la festa del Primer de Maig del 1923 i la seva proposta que la Federació de Dependents de Catalunya s’adherís a la Internacional Sindical d’Amsterdam eren prou significatives.

La Dictadura aturà tot aquest procés. Primo de Rivera perseguí el CADCI i el lliurà als sindicats lliures. Tots els socis s’aglutinaren llavors en defensa de l’entitat, fora d’una minoria escassa que col·laborà amb els ocupants, els components de la qual foren motejats amb el malnom de “filipinos”. d’entrada, la República significà un moment de triomf per a una entitat que havia sofert aquell embat i els animadors de la qual havien lluitat tants anys per l’autogovern català.

La reconstrucció no fou pas fàcil, com ha mostrat Joaquim Ferrer, però al final del 1931 les seves escoles tenien un miler de matrícules i el 1932 aconseguí de superar les pèrdues de socis dels anys anteriors i d’abastar, un altre cop, la xifra de 10 000. Les activitats de les diverses seccions s’incrementaren, com ho mostraven l’ampliació de les instal·lacions del Club de Mar, la incorporació del camp d’esports de la Bordeta, la intensificació de la programació cultural i les campanyes socials i nacionals, un bon exemple de les quals fou l’homenatge a Francesc Layret. Polítics i personalitats com Campalans, Carrasco i Formiguera, Aiguader, Companys, Pi i Suñer, Xirau, Serra i Moret o Francesc Macià passaren per la seva sala d’actes.

El 26 de juny de 1932 F.X. Casals, afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), fou reelegit president, bé que aviat va deixar el càrrec en ser nomenat conseller de Treball de la Generalitat, fet que significava un reconeixement públic de l’entitat i del seu president. El seu successor, Manuel Juliachs, era de la mateixa línia, però no va poder canalitzar la progressiva confrontació interior.

Fou un conflicte generacional, ideològic i polític que reflectia la crisi i la transformació del marc laboral dels obrers mercantils, com també les tensions polítiques entre Esquerra Republicana i els grups a la seva esquerra, i àdhuc, probablement, al si del partit. Era, d’una banda, una lluita pel control de l’entitat, però també un debat sobre el seu caràcter mateix. Oposava els dirigents i socis antics (els “grans”) i la “minoria d’oposició mercantil” (els “joves”), entre els quals prenien un major relleu les opcions independentistes, socialistes i comunistes. Els opositors arribaren a organitzar-se com una entitat dins de l’entitat amb un local propi i un “comitè executiu”.

Els “joves” volien sindicalitzar el CADCI fins a les darreres conseqüències i fer-ne una entitat obrera de classe. Mentrestant, la direcció assajava de preservar-lo d’una acció que creia revolucionària i aventurera, fet que motivava una divergència sobre la participació en manifestacions i moviments del proletariat mercantil, des de la conferència obrera sobre l’atur forçós fins a la vaga mercantil del novembre del 1933, promoguda pel Front Únic de Treballadors Mercantils, el qual comptava amb la presència del CADCI.

El triomf de Jaume Cardús a la presidència de l’entitat, al consell general del 17 d’agost de 1934, enmig d’un clima de polarització, conflictes i fortes tensions, significà el triomf de l’antiga minoria d’oposició. Cardús era un representant de les posicions més esquerranes del CADCI de la postguerra (un dels impulsors del grup anomenat significativament El Soviet), però amb prou experiència dintre l’entitat per a poder assajar un nou intent de síntesi. Al seu costat sortí, com a secretari, Joan Ferrer, antic membre del Sindicat Mercantil i militant del Partit Català Proletari. El triomf de Cardús i la derrota de Manuel Juliachs, militant d’Esquerra Republicana, feia ben palès el desplaçament d’orientacions polítiques al si de l’entitat.

D’altra banda, el descabdellament de la crisi coincidí amb el conflicte de la Llei de Contractes de Conreu, que tingué un gran ressò entre els qui volien fer del CADCI un baluard independentista i solidari de la classe obrera catalana. d’aquesta manera, el Centre fou un dels espais de la lluita d’Estat Català i d’altres grups socialment i nacionalment radicals, per defensar la nova República catalana que havia proclamat Companys el 6 d’octubre de 1934. Jaume Compte, Manuel Gonzàlez i Alba i Amadeu Bardina moriren al CADCI durant la resistència al setge de l’exèrcit. l’entitat fou novament clausurada, aquest cop durant setze mesos. Jaume Cardús i altres membres de l’entitat foren empresonats.

El nou tancament del Centre i el context exterior no permeteren, per tant, que els nous dirigents poguessin dur a terme els seus projectes i estabilitzessin la seva vida interior, desballestada per les tensions passades. El Centre remangué tancat fins després de les eleccions del 16 de febrer de 1936. Els associats que parlaven en nom de la Secció d’Organització i Treball, des de les planes de la premsa, donaren suport a la candidatura del Front d’Esquerres, i trencaren així, per primer cop, la neutralitat oficial que mantenia l’associació.

Al final de febrer, Pere Aznar, diputat al Parlament de la República, membre de l’antiga Minoria d’Oposició Mercantil i militant del Partit Català Proletari, fou elegit president del CADCI, en detriment de la candidatura de Jaume Cardús. l’elecció, tanmateix, es donà en un clima i unes circumstàncies difícils, i de poca participació electoral (Aznar fou elegit per 412 vots). En crear-se el PSUC la majoria dels dirigents del CADCI pertanyien als nuclis originaris d’aquesta formació política.

La insurrecció militar, tanmateix, acabà d’accentuar la transformació de l’entitat, que participà en l’esforç de defensa republicana. El 2 d’agost de 1936 una assemblea extraordinària aprovà l’ingrés del CADCI a la UGT i el 4 de juliol de 1937 procedí a la votació formal amb un nou enfrontament de posicions i maniobres. Des de les planes de “La Humanitat”, portaveu de l’Esquerra Republicana de Catalunya, hom defensà la preservació de la personalitat i de la catalanitat de l’entitat, mentre que des de “La Rambla”, portaveu del PSUC, hom defensava la unitat de la classe treballadora i, per tant, la integració.

En el clima i els procediments de l’època la integració fou inevitable. De fet, molt pocs dels 10 000 socis del 1936 estigueren presents a la votació final. La resolució s’aprovà per 370 vots contra 80. Amb tot, el CADCI restà condicionat pel desenvolupament de la conflagració. En entrar les tropes franquistes a Barcelona el Centre fou declarat “extingit” i el seu local i la seva documentació foren intervinguts. En retornar la democràcia, antics membres del CADCI han assajat de recuperar l’entitat amb voluntarisme innegable, bé que no han aconseguit de retrobar-se, encara, a l’antiga seu que fou lliurada a la UGT.