La FAI, partit polític o plataforma de grups?

La FAI va ser creada l’estiu del 1927 en el transcurs d’una reunió de grups i federacions anarquistes de tot Espanya i Portugal que es va celebrar clandestinament a la platja del Saler de València. I, per molt que hagi estat la mateixa historiografia anarquista la primera a buscar els antecedents de la FAI en la llunyana Aliança de la Democràcia Socialista de Bakunin, aquesta iniciativa responia a la voluntat conjuntural d’estructurar nuclis anarquistes clandestins. Els calia assegurar la seva influència damunt els sectors sindicals dispersos per la prohibició de la CNT i deturar la crisi del moviment anarquista. Aquesta crisi era agreujada, a Espanya, per la Dictadura de Primo de Rivera i a Portugal pel cop militar del 1926. Així la FAI va assumir, d’una banda, les associacions i els sindicats obrers i, de l’altra, les nombroses i variades formes d’agrupació àcrata, o sia, els àmbits que havien estat característics de l’actuació anarquista des de la crisi del col·lectivisme internacionalista de 1886-88.

De fet, la FAI va preveure no sols la incorporació dels grups d’afinitat i acció anarquista, sinó també de tots aquells altres que havien estat potenciats per la necessitat d’escapar del rigor de la repressió de la Dictadura. Ni els esperantistes, ni els excursionistes, ni els vegetarians, ni els naturistes van ser rebutjats, i la FAI es declarà explícitament oberta a tots ells. Però, lògicament, van ser els comitès propresos, els grups d’acció i, en especial, els anomenats grups de defensa confederal els que, en aquella avinentesa, en concentraren l’atenció i els seus millors esforços. l’any 1927, responsabilitzar-se de la coordinació dels grups àcrates superava el sentit programàtic dels lligams entre moviment obrer confederal i militància anarquista. d’una banda, les relacions entre els nuclis àcrates que conspiraven contra la Dictadura, i de l’altra, entre aquests i els “polítics” i militars descontents que també ho feien era el que llavors podia donar més sentit a la FAI, sobretot perquè els anarquistes creien que aquesta era la manera d’enderrocar el règim i d’afavorir el retorn de la CNT.

Però la dispersió imposada al moviment anarcosindicalista per la clandestinitat no va ser modificada per l’existència de la FAI: el tancament dels Sindicats Únics de la CNT va ser una realitat fins a l’agost del 1930 i molts militants van estar a l’exili francès fins a la proclamació de la Segona República. Al contrari, la dispersió va ser potenciada pel caràcter fragmentari propi de tota conspiració i, en concret, de les antidictatorials de 1927-29, de les antimonàrquiques del 1930 o, fins i tot, de les dels primers mesos republicans. La conseqüència va ser que les tasques d’estructuració interna a la FAI resultaren ralentitzades: la primavera del 1931, a Barcelona, Joan Garcia Oliver va haver de responsabilitzar-se del Comitè Peninsular de la FAI quan Juanel (Juan Manuel Molina) va marxar al servei militar, i ho va fer sense ni tan sols pertànyer-hi, “ni com a individualitat, ni com a grup”. d’acord sempre amb les memòries de l’esmentat Garcia Oliver, la FAI no existia llavors “com molts van imaginar o imaginen que va ser”, i, en canvi, sí que començava a fer-se visible com a bandera revolucionària que, en ocasions com la del primer Primer de Maig de la Segona República, era agitada als carrers pels anarquistes més radicals. Aleshores, aquests sectors prenien posicions enfront dels que, liderats per Peiró i Pestaña, dirigien els Sindicats Únics de la CNT. I s’oposaven, també, al règim republicà. Però el que el record de Garcia Oliver mostra és molt més que un testimoni adient: tot i ser una organització peninsular, la FAI va actuar des del 1931 en estreta proximitat respecte als sindicats de la CNT, que tenien força entre el proletariat català, encara que, al seu torn, cobrien la totalitat del territori espanyol.

Consegüentment, doncs, el procés de consolidació de la FAI no va iniciar-se a Catalunya fins a la primavera-estiu del 1931. Però més que no pas l’avenç de la realitat grupal anarquista al Principat —l’abast de la qual és en realitat una incògnita—, el que va ser més decisiu en aquest procés va ser el protagonisme que determinats anarquistes, públicament identificats com a faistes, van assolir, individualment o com a grup, en la radicalització cenatista del període republicà. En efecte, la FAI va consolidar-se gràcies, en primer lloc, als esdeveniments sindicals que allunyaren de la CNT els dirigents anarcosindicalistes moderats, que per l’agost del 1931 havien signat l’anomenat Manifest dels Trenta. Aquest fet havia provocat el subsegüent desembarcament de faistes en els principals comitès cenatistes, com també a la direcció i redacció de “Solidaridad Obrera”, el seu periòdic portaveu. I, en segon lloc, també ajudà a consolidar la FAI l’expulsió dels sindicats i Federacions Locals de la CNT que s’oposaven a l’antirepublicanisme insurreccional que defensaven els nous grups dirigents. Tot i la claredat d’aquest procés, els anys 1932-33 també van ser l’origen de molts miratges que han acompanyat sempre la història de la FAI. En efecte, la gimnàstica revolucionària i l’insurreccionalisme faista han estat identificats, i amb raó, amb l’anarcobolxevisme de Los Solidarios, el grup d’acció que havia estat creat a Barcelona el mes de octubre del 1922 per una vintena d’activistes, entre els quals hi havia B.Durruti, Garcia Oliver i Francisco Ascaso, els seus elements puntals. Paradoxalment, Los Solidarios no van incorporar-se a la FAI fins el 1934, quan van haver de renunciar al nom que els havia fet famosos i, obligats perquè a la FAI ja hi havia uns altres Solidarios, van adoptar el de Nosotros. Tampoc no era de la FAI la família Urales —ni els pares, Federico Urales i Soledad Gustavo, ni la filia, Frederica Montseny—, tot i que, des del seu periòdic “El Luchador”, l’havien defensat amb obertes anatemitzacions dels trentistes i, especialment, de Peiró i Pestaña. En canvi, sí que n’era Joan Peiró, tot i que d’acord amb el discurs imperant a la FAI era un dels seus enemics més aferrissats (segons el seu fill Josep, va pertànyer a “un grup de la FAI de Mataró fins a finals de 1934”). Cal, doncs, relativitzar el caràcter polític d’una FAI monolítica i amb un funcionament comparable al d’un partit, i substituir-lo pel d’una simple coordinadora de grups anarquistes, que molt sovint estaven en obert desacord entre ells i, en especial, amb els que controlaven els comitès confederals i, sobretot, els de la mateixa FAI, a la Península.

Dit d’una altra manera, la flexibilitat d’una coordinadorta no protegí la FAI de les enemistats ideològiques i personals. De fet, molts grups van estar enfrontats abans que la mateixa Guerra Civil exterioritzés aquestes diferències amb més intensitat. El 1934, van ser molt greus les baralles anarquistes provocades pels fracassos insurreccionals del 1933 i, també, els subsegüents intents de retallar l’autonomia que dins el moviment tenien les iniciatives de Durruti, Ascaso y Garcia Oliver. Cal recordar que alguns grups anarquistes fins i tot tractaren d’aconseguir que el grup Nosotros en fos expulsat (sobretot, el Nervio d’Abad de Santillán i Pedro Herrera o l’"A” de Toryho, Ricardo Mestre i Abelardo Iglesias). Tot i que aquestes diferències afectaven l’equilibri intern de la Federació, les discrepàncies faistes es van mantenir soterrades, en gran part fins a la Guerra Civil, i quan van aflorar ja havien canviat substancialment les motivacions, l’abast i les conseqüències. En efecte, a la tardor del 1936 determinats cercles i grups anarquistes s’enfrontaren als principals comitès de CNT-FAI per mantenir les parcel·les de poder que l’esclat de la Guerra els havia permès aconseguir a nivell sindical, però també local i de barriada. Els sectors esmentats responien així als retalls que s’estaven introduint d’acord amb els mateixos criteris d’eficàcia que —segons els mateixos anarquistes— van portar els representants de CNT-FAI al govern Tarradellas de la Generalitat al setembre o fins i tot al que al novembre va formar a Madrid el socialista Largo Caballero. Lògicament, però, la dissidència àcrata s’embolcallà amb el reclam a la puresa revolucionària, enfront del que consideraven l’oportunisme contrarevolucionari dels “polítics”, que, en aquest cas, també incloïa el dels dirigents de CNT-FAI que representaven i defensaven la línia governamentalista. Aquest és, en definitiva, el sentit de l’oposició que, en especial durant els fets de Maig, va desenvolupar l’agrupació anarquista Los Amigos de Durruti, creada pel març del mateix 1937 per Jaume Balius, un faista de tracte difícil, que havia estat desplaçat de la redacció de “Solidaridad Obrera” arran de l’estructuració imposada en el periòdic confederal per la defensa del governamentalisme àcrata.

El que, en conjunt, mostren aquestes diferències i enfrontaments és que l’encaix de sindicats i grups —la trabazón, originàriament definida en el context del moviment peronista argentí— va ser un objectiu explícit cercat des de l’inici de la Segona República amb eines que no resultaren infal·libles enfront dels nombrosos problemes sorgits en el desenvolupament dels Sindicats Únics, sinó que, al contrari, fins i tot els agreujaren. Com a criteri orgànic, la trabazón perfecta va semblar assolida amb la victòria revolucionària del 19 de juliol de 1936 i, com a reflex, aquell mateix dia s’adoptà arreu pomposament l’emblema CNT-FAI: era l’acompliment d’una vella aspiració a la qual havia donat presència imaginada l’escriptor R. J. Sender a Siete Domingos Rojos (1932) en una barreja de sigles tan estranya com la d’una novel·lada “CFANIT”. Però, tot i això, els esdeveniments posteriors al 19 de juliol mostraren que l’esmentada trabazón tampoc no constituïa cap mena d’escut defensiu respecte a la dissidència interna anarquista, sobretot, perquè uns i altres, els problemes del període 1931-36 i, també, els de 1936-39, tenien en bona part les seves arrels en la mateixa realitat dels grups.