Comerç internacional de mercaderies l’any 2006.
Els canvis radicals que han experimentat les economies modernes a causa del procés d’obertura a la competència exterior i de liberalització han convertit la dimensió internacional en una qüestió crucial per al desenvolupament econòmic i el benestar a mitjà i llarg termini. Les pautes del consum de les famílies han estat absolutament impregnades de la internacionalització, no tan sols pel que fa als productes manufacturats més sofisticats o als béns d’equipament més complexos, sinó també als aliments més senzills que es consumeixen a les llars, que poden procedir de qualsevol racó del planeta. Al mateix temps, la gran complexitat que ha adquirit la tecnologia i la proliferació d’innovacions obliguen tots els països, inclosos els més grans, a recórrer a l’exterior per a proveir-se adequadament. Tot plegat fa que s’hagi de mantenir un elevat nivell de compres a l’exterior que ha d’ésser compensat en una part molt gran per vendes pròpies. La capacitat de disposar de produccions internacionalment competitives i d’exportar esdevé crucial.
Exportacions internacionals de mercaderies, 1996-2006.
Durant el període 1996-2006, l’economia espanyola ha incrementat substancialment el seu grau d’internacionalització i ha fet augmentar les importacions de valent. Però, en canvi, no ha estat capaç d’impulsar paral·lelament les exportacions. Per aquest motiu, el dèficit comercial exterior ha crescut enormement fins a convertir-se en el més gran del món. Malgrat aquest gran forat del sector exterior, cada cop menys compensat per un turisme que ha deixat de créixer al ritme en què ho feia en dècades anteriors i per uns fluxos de remeses d’emigrants que han canviat de signe a causa de l’arribada massiva d’immigrants, la pertinença a l’àrea de l’euro protegeix l’economia de la devaluació que s’hauria patit de fa temps si s’hagués conservat una moneda pròpia.Els territoris de parla catalana, com mostra la taula, participen d’aquest dèficit exterior, ja que el saldo de la balança comercial amb la resta del món —deixant de banda el comerç exterior de cadascun dins de l’Estat espanyol— és de signe negatiu. De tota manera, les dades de les importacions són molt poc significatives mesurades a nivell de les regions d’un país, perquè ordinàriament la posició importadora es concentra allà on hi ha un gran teixit d’empreses importadores, independentment de la destinació final dels béns importats. Així doncs, les dades de compra de mercaderies a l’exterior són inutilitzables per a l’anàlisi de les economies subestatals.
En canvi, les xifres relatives a l’exportació són ben localitzades sobre el territori i, per tant, fan possible l’anàlisi regional. Aquestes xifres són essencials per a valorar el potencial exportador i el grau d’obertura i d’internacionalització de l’economia. La dimensió internacional d’una economia, en especial el flux d’exportacions de mercaderies, informa directament de la capacitat d’aconseguir posicions sòlides a la competència del mercat mundial. Al mateix temps que tradueixen avantatges comparatius reals, les exportacions generen externalitats que indueixen augments de la productivitat total dels factors i, per tant, reforcen la competitivitat. A nivell de cada empresa, existeix igualment una associació molt estreta entre capacitat d’innovar i propensió a exportar, mesurada a través del tant per cent de les exportacions sobre les vendes totals. Catalunya és la regió líder d’Espanya, de manera que les seves exportacions gairebé tripliquen les de la segona en el rànquing, que és el País Valencià. Ocupa també una posició privilegiada a escala europea, ja que es troba dins de les deu primeres entre les 350 regions NUTS 2 (Nomenclatura de les Unitats Territorials Estadístiques) de la Unió Europea (UE).
Les dades bàsiques han de ser valorades, però, en relació amb les dimensions globals de l’economia que es considera. Per a això, la taula d’exportacions internacionals presenta, a les tres primeres columnes de dades, els valors de l’exportació per càpita en euros constants del 2006 i l’increment d’aquests valors entre el 1996 i el 2006. També incorpora la propensió a exportar de cadascuna de les economies considerades, mesurada a través del tant per cent que suposa el valor de l’exportació total de mercaderies sobre el seu Producte Interior Brut (PIB). Les xifres mostren que les vendes internacionals del conjunt dels Països Catalans són més importants que no pas les de la mitjana espanyola, tant en termes per capita com en tants per cent sobre el PIB, però, en canvi, l’augment anual ha estat força més baix.
La manca de dinamisme que això desvetlla s’explica perfectament quan s’observen les dades de cada economia per separat. Mentre que a Catalunya les exportacions per capita han augmentat al mateix ritme que la mitjana espanyola, al País Valencià s’han incrementat a un ritme molt menor i a les Illes Balears han minvat directament. La propensió a exportar és molt més elevada a Catalunya que no pas al País Valencià i al conjunt d’Espanya, mentre que roman a nivells extremament baixos a les Illes Balears. Paradoxalment, en temps d’obertura i d’internacionalització, l’economia balear, i àdhuc la valenciana, es tanquen progressivament sobre elles mateixes. De moment, el turisme i la construcció formen els seus únics grans actius de creixement.
Exportacions per sectors el 2005, en milions d’euros.
La composició sectorial de les exportacions ajuda a situar la posició relativa de cada economia i a passar balanç del seu grau d’integració a l’economia internacional. Des d’aquesta perspectiva, tant Catalunya com el País Valencià mostren una pauta exportadora fortament diversificada, amb la participació d’un gran nombre de sectors. Catalunya és segona en el sector de l’exportació d’aliments —malgrat que ocupa de fet la primera posició en la indústria agroalimentària— i de matèries primeres, en tots dos casos per darrere d’Andalusia. És tercera en l’exportació de productes energètics, darrere d’Andalusia i Madrid, gràcies a l’aeroport de Barajas en el darrer cas. I ocupa la primera posició, sovint amb diferències enormes respecte de la segona, a la resta de grans agrupacions de branques d’exportació: semimanufactures, béns d’equipament, automòbil, béns de consum i altres mercaderies. En canvi, la posició del País Valencià, molt forta en el sector hortofructícola, altres manufactures i calçat, ha anat perdent posicions relatives des del mateix moment de l’entrada d’Espanya a la UE.