L’economia dels Països Catalans

L’economia de qualsevol societat, per la seva extraordinària complexitat, pot ésser observada des de moltes perspectives. Tota realitat social presenta potencialment una gamma gairebé infinita d’aspectes econòmics i de lectures que se’n poden fer. Amb el desenvolupament de la Història Econòmica, s’han anat definint una sèrie d’instruments estadístics per a l’anàlisi de caràcter global, la síntesi dels quals és la Comptabilitat Social, que pot ésser expressada en diversos nivells d’agregació. Els més utilitzats són la Comptabilitat Nacional i la Comptabilitat Regional, les dades de la qual, per definició, han d’encaixar perfectament en un sistema d’ordre nacional. Al mateix temps, l’agregació d’informacions comptables de diversos països proporciona dades plurinacionals, com succeeix en el cas de la Unió Europea (UE). Pel camí contrari de la desagregació —generalment utilitzant coeficients de localització— o bé pel de l’agregació de dades regionals, es poden obtenir comptes pluriregionals, com seria l’exemple dels Països Catalans: una construcció estadística a partir de l’addició de les dades de tres comunitats autònomes espanyoles o regions europees de nivell NUTS 2 (Nomenclatura de les Unitats Territorials Estadístiques).

La mesura de les economies

Per a valorar l’evolució econòmica d’una societat determinada, cal recórrer a un agregat bàsic, el Producte Interior Brut (PIB) anual, que proporciona informacions abundants, coherents i molt contrastades. El PIB és el conjunt de dades més important de qualsevol economia, ja que en mesura la dimensió total i proporciona tota mena de referències valoratives sobre la trajectòria al llarg del temps i sobre l’estructura sectorial, en ésser comparat amb altres economies de característiques institucionals semblants. També es pot posar en relació amb unitats econòmiques més grans o bé menors, ja que arreu del món es fa servir un sistema de comptes pràcticament idèntic, el Sistema de Comptes Nacionals (SCN) de les Nacions Unides.

Producte Interior Brut dels països de la Unió Europea.

El PIB mesura la producció total d’una determinada economia, amb la inclusió dels serveis i amb l’afegit de l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA), que grava els productes i els impostos nets lligats a la importació. Per al seu càlcul, els organismes públics de creació d’informacions estadístiques computen la riquesa generada per cadascun dels sectors aplicats a la producció de béns i serveis o Valor Afegit Brut (VAB), la qual cosa fa possible la descripció detallada de totes les activitats productives. El PIB resulta de la combinació de moltes informacions sectorials i, per tant, pot ésser analitzat en la seva composició i en els processos de canvi i desenvolupament. Des d’una altra perspectiva, la dels ingressos, el PIB també mesura la renda, els principals components de la qual són els salaris, els beneficis i els lloguers, encara que no integra les transferències de renda que realitzen els individus i les empreses, que poden remetre part dels seus guanys cap a altres zones geogràfiques, ni les transferències de l’Estat, per exemple, en forma de prestacions socials. Encara, en una tercera línia relativa a les despeses, el PIB quantifica els components de la demanda interna, resultat de conjugar consum i inversió, i el resultat net del flux d’importacions i exportacions de béns i serveis de l’exterior. En el cas d’una economia subestatal, com ho són les de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, no es pot disposar d’aquest tercer conjunt d’elements de manera completa per la inexistència d’estadístiques globals sobre les exportacions i les importacions de béns i serveis.

Atès que informa sobre la totalitat del sistema econòmic i també sobre el benestar material, l’evolució del PIB constitueix la informació essencial per a motivar les decisions dels governs, a través de lleis i de tota mena de normes i altres actuacions reguladores, i per a orientar les decisions de les empreses i de tots els agents econòmics, així com per a fonamentar les opinions dels ciutadans. No obstant això, la variació del PIB per unitat de temps pot ésser resultat tant de l’increment de la producció com de l’augment del nombre dels productors, i, encara, més normalment, d’una combinació de totes dues variacions. Per tal d’ajustar els resultats a les dimensions de la societat, el PIB s’acostuma a dividir pel nombre d’habitants l’1 de juliol de cada any a fi d’obtenir el PIB per capita.

La informació oficial, segons el Sistema Europeu de Comptes Econòmics Integrats (SEC) —adaptació europea del SCN— que fan servir tots els organismes estadístics espanyols (Instituto Nacional de Estadística, Institut d’Estadística de Catalunya, Institut Balear d’Estadística, Institut Valencià d’Estadística), inclou també les dades relatives a llocs de treball, amb la qual cosa és possible mesurar el PIB per ocupat i analitzar l’evolució temporal de la productivitat. Convé deixar ben clar d’entrada que aquestes són les millors informacions oficials que tenim disponibles, però no són necessàriament correctes. Un bon exemple d’això és l’INE espanyol, que va haver de rectificar el PIB d’Espanya, que ell mateix havia calculat, amb un increment per a l’any 2000 superior a les dimensions del PIB d’un país com Eslovàquia. A les seccions que segueixen en aquest text es fa esment d’un altre cas d’errada evident de l’INE.

Les dimensions de l’economia dels Països Catalans

L’entorn natural i la principal referència per a situar l’economia dels Països Catalans correspon al conjunt dels territoris que formen l’Estat espanyol i les comunitats autònomes en què aquest està estructurat. La població assoleix una part del total espanyol que s’acosta al 29% i el PIB s’aproxima al 31%. De la comparació entre els esmentats percentatges es dedueix que el PIB per capita és prou superior al de la resta d’Espanya. Considerades individualment, les tres regions europees integrants dels Països Catalans són de grandària bastant distinta. Catalunya és actualment la més gran de les comunitats autònomes espanyoles en riquesa produïda i la segona en població —darrere d’Andalusia—; el País Valencià és la quarta en ambdós conceptes —darrere de Catalunya, Andalusia i Madrid—, i les Illes Balears l’onzena pel PIB generat —davant d’Aragó, Astúries, Navarra, Extremadura, Cantàbria i la Rioja.

Una primera manera de situar l’economia moderna dels Països Catalans, i també dels tres territoris que en formen part, al marc internacional, consisteix a relacionar les dimensions totals de la seva economia amb les del conjunt de la Unió Europea. La taula mostra la relació de tots els països membres de la UE a mitjan 2007, ordenats en funció de la grandària de la seva economia. S’hi han afegit els quatre territoris objecte d’anà lisi; és a dir, els Països Catalans, Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. Les dades s’ofereixen a preus de mercat, que és el sistema més ampli de valoració del PIB. Els valors monetaris són expressats en ecus, no pas en pessetes, fins a 31 de desembre de 1998, i en euros des de l’1 de gener de 1999, per tal de permetre la comparació amb els altres territoris de la UE.

La lectura de les dades és molt senzilla: si els Països Catalans fossin un país independent, formarien la novena economia més gran de la Unió Europea de vint-i-set membres. Convé observar que, l’any 2006, l’economia dels Països Catalans va estar a punt d’ultrapassar les de Bèlgica i Suècia per tal de convertir-se en la setena més gran. Atès que tots tres territoris transfereixen una part important del valor de la seva producció cap a les altres comunitats autònomes espanyoles —menys al País Basc i Navarra—, a través dels impostos pagats a l’Estat central, és evident que, sense aquest gran esforç de solidaritat, el seu PIB superaria àmpliament el d’aquells dos països, que no subvencionen directament altres territoris. Al mateix temps, les xifres de la taula de la dreta mostren que, ben contràriament, l’any 1996 l’economia dels Països Catalans es trobava força més lluny, tant de Bèlgica com de Suècia, la qual cosa significa que el creixement dels anys 1996-2006 ha estat prou més intens.

Si es prenen cadascun dels tres territoris per separat, i es comptabilitzen únicament els estats europeus, Catalunya es trobaria en la posició tretzena i tindria quinze membres de la UE darrere seu. En aquest cas, cal advertir que, en els deu anys considerats, ha ultrapassat molt àmpliament l’economia de Finlàndia, sovint posada com a cas de creixement explosiu. Evidentment, aquest exemple no és gaire ben triat: l’autèntic líder del creixement econòmic europeu contemporani no ha estat Finlàndia, sinó Irlanda. Per la seva banda, el País Valencià quedaria a la posició divuitena, amb deu països membres per dessota. Les Illes Balears romandrien en la posició vint-i-tresena per davant de cinc dels actuals estats membres.

Els nivells de renda

Població i PIB per capita dels Països Catalans i la Unió Europea el 2006.

Naturalment, el volum del PIB de cada territori depèn de manera crucial de les dimensions del país. Per tant, per a procedir a comparacions significatives sobre la posició relativa de cadascun dels territoris que es consideren, cal posar en relació la producció total de béns i serveis amb el nombre d’habitants i obtenir el PIB per capita. La taula de l’esquerra presenta aquests registres, corresponents a l’any 2006, per als vinti-set països membres de la UE i per als Països Catalans, així com per a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. En aquest cas, l’ordenació no es fa per les dimensions econòmiques o demogràfiques, sinó pel nivell relatiu; és a dir, pel PIB per habitant. De passada, es comprova que, pel volum total de la població, els Països Catalans quedarien darrere dels vuit més grans (Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia, Espanya, Polònia, Romania i Holanda) i per davant dels altres dinou, l’economia dels quals és més petita.

Observat d’acord amb el criteri del nivell del PIB per capita, el rànquing europeu es modifica molt substancialment, com mostra la taula. Un dels països més petits, Luxemburg, ha passat a la primera posició. L’altíssim nivell del PIB luxemburguès és, en part, producte d’un efecte estadístic i mou a error si es pren com a indicador de renda. En efecte, moltes persones que treballen i produeixen a Luxemburg són habitants d’altres països que s’hi desplacen diàriament a treballar. Això fa que, en termes de renda percebuda, les dades de Luxemburg siguin fortament sobreestimades i les d’algunes regions veïnes, com la Lorena francesa, subestimades. Llevat d’aquest cas excepcional, la llista europea del producte per habitant es troba decididament encapçalada per Irlanda i Dinamarca.

En línies generals, malgrat les seves limitacions, el PIB per capita és un indicador força aproximat dels nivells relatius de renda. El marc de la UE constitueix el referent òptim per a situar l’evolució dels darrers anys per als ciutadans espanyols i dels Països Catalans, ja que hi ha una relació molt estreta a causa del marc institucional comú i d’una gamma molt àmplia de factors conjunts, encara incrementada per la instauració de l’euro com a moneda única el 1999.

A dalt, els nivells del PIB per capita expressats en paritats de poder adquisitiu. A baix, evolució del PIB real per capita.

El gràfic adjunt presenta una imatge molt significativa per la comparació entre el PIB per capita de cadascun dels territoris considerats a proporció de la mitjana de la UE de vint-i-set membres, atenent encara el nivell dels preus de consum de cadascuna de les societats incloses. Les xifres defineixen el producte per habitant a igual capacitat de compra i en comparació amb la mitjana de la UE de vint-iset membres.

En començar el període, totes cinc economies es trobaven per sota de la mitjana europea, per bé que Catalunya gairebé assolia aquella fita i les Illes Balears s’hi trobaven molt a prop. La distància d’Espanya era quasi de deu punts percentuals i la del País Valencià encara era més gran. L’any 2006, el balanç era molt diferent, ja que Catalunya ultrapassava aquella referència en més d’un 10%. També havia superat aquell límit, amb comoditat, l’economia balear, i de manera molt justa el conjunt dels Països Catalans. Espanya es trobava per sota, però havia escurçat la distància en 13,5 punts percentuals i el País Valencià en 9,1. Des d’aquesta perspectiva, és ben evident que el període havia estat força positiu.

L’observació dels nivells del PIB per capita en comparació amb la mitjana de la UE de vint-i-set membres al llarg del temps ha estat representada en el gràfic 1 amb la finalitat de descriure l’evolució de cadascun dels territoris. L’economia dels Països Catalans ha progressat, en termes relatius a la mitjana europea, principalment entre els anys 1998 i 2003. Catalunya segueix la mateixa trajectòria, però amb la particularitat que va recuperar la progressió durant els anys 2005 i 2006. No és aquest el cas de les Illes Balears, el creixement econòmic de les quals ha mantingut la mateixa traça que la mitjana europea, tot i que ha posat en evidència una forta associació amb l’evolució general del conjunt del continent. Espanya, en canvi, es mostra molt relacionada amb l’evolució catalana —o, més aviat, a la inversa—. La marxa de l’economia valenciana està també molt lligada amb l’espanyola i la catalana, però des de l’any 2003 ha perdut dinamisme i no conserva el mateix grau d’associació amb el creixement del conjunt d’Espanya.

La dinàmica de la producció als Països Catalans

PIB a preus de mercat de 1996 a 2007, en milions d’ecus/euros corrents.

Una informació bàsica per a l’anàlisi econòmica és la que fa palesa la dinàmica o cl moviment al llarg del temps de la societat considerada. La fórmula més senzilla consisteix a observar l’evolució del producte total de l’economia al llarg dels anys considerats. La taula adjunta resumeix la magnitud del PIB dels Països Catalans i també la dels tres territoris que en formen part, així com la del conjunt d’Espanya, segons les fonts oficials, per a l’any 1996 i tots els que segueixen fins al 2007, essent aquest darrer una estimació del juliol del mateix any. Totes cinc sèries de dades presenten la circumstància comuna d’incrementar els valors cada any sobre l’exercici anterior, la qual cosa, si més no, suggereix que durant el període no s’ha produït cap fenomen que pugui ésser qualificat de crisi o recessió.

De tota manera, aquest primer judici és simplement intuïtiu. Com que les dades són expressades en valors nominals, no és possible esbrinar quina part de l’augment anual és motivada per l’elevació dels preus i quina altra té l’explicació en l’increment efectiu de les quantitats de béns i serveis realment produïda. Per a evitar aquest inconvenient, cal recórrer a un índex de preus que deixi clar, com a residu, l’autèntic increment real —és a dir, en euros constants—, i no pas simplement nominal, de l’agregat macroeconòmic que es considera. Un cop feta la conversió dels valors a preus constants, la qual cosa descompta l’efecte de la inflació, es disposa del PIB real de cada any i se’n pot calcular el creixement per un determinat període de temps.

PIB real absolut i per capita. Taxes de creixement acumulatiu anual 1996-2006.

La taula que presenta la taxa de creixement acumulatiu anual del PIB real en termes absoluts i per capita per al període 1996-2006 fa saber que tot el període ha estat caracteritzat per un creixement econòmic continuat i relativament modest, encara que bastant més consistent que el d’altres països de la UE. El creixement del PIB ha estat més intens a les Illes Balears i al País Valencià, mentre que Catalunya quedava per sota del conjunt espanyol. Cal recordar que el saldo fiscal negatiu de Catalunya redueix substancialment el seu PIB a benefici de la resta d’Espanya, mentre que altres comunitats autònomes espanyoles incrementen de manera molt important el PIB directament per les aportacions de fons procedents de la UE. L’efecte de minva del PIB per causa de les transferències, a través de l’Estat central, cap a les altres regions espanyoles és també present a les Illes Balears i al País Valencià, però amb menys intensitat. En termes per capita, tots els membres dels Països Catalans resten clarament per sota de la mitjana espanyola.

Un creixement econòmic, doncs, consistent i sostingut, però no pas gaire intens, ja que queda sistemàticament ben per sota de l’increment del PIB mundial.

Evolució del PIB als Països Catalans, Espanya i la UE 27. Taxes de creixement anual acumulatiu.

El gràfic permet comprovar com, efectivament, tots els anys del període observat han estat d’increment del producte per al conjunt dels Països Catalans, amb un augment màxim l’any 2000 i mínim el 2002. El gràfic mostra també que l’evolució espanyola és, generalment, menys volàtil, com acostuma a succeir en conjunts econòmics més grans i, per això mateix, més diversificats i menys exposats a riscos puntuals. Tant l’economia del conjunt dels Països Catalans com la d’Espanya sencera han crescut bastant més que la de la UE tots els anys de la sèrie.

Evolució del PIB real als Països Catalans. Taxes de creixement anual acumulatiu.

Dins del conjunt dels Països Catalans, la diversitat de comportaments és també bastant notòria, per bé que amb unes característiques comunes prou remarcables. Durant la primera part del període, l’evolució va ésser força dinàmica i amb una tendència progressivament accelerada. L’any 2000 marcà el punt màxim a totes tres sèries, amb increments del 8,7% a les Illes Balears, del 6,2% a Catalunya i del 5,6% al País Valencià. La caiguda del ritme de creixement va ser molt forta durant els anys 2001 i 2002, per bé que a les Illes Balears encara continuava el 2003. Els darrers anys, la trajectòria de les tres economies ha estat extraordinàriament semblant.

La composició del PIB dels Països Catalans

Composició sectorial del producte total de béns i serveis dels Països Catalans.

El comportament de la producció total de béns i serveis i la creació de llocs de treball de qualsevol economia al llarg del temps estan fortament relacionades, lògicament, amb la composició sectorial del producte. La taula de la dreta reuneix les dades principals de l’estructura productiva de les tres comunitats autònomes considerades conjuntament, a través del Valor Afegit Brut total de les seves economies, i els percentatges que suposen els seus components els anys 1996 i 2006. Com es podia preveure, el sector de major dimensió és el terciari, ja que sumats els serveis comercials i els de no-mercat arriben fins el 64,32% i el 67,16% respectivament. El primari ultrapassava a penes el 2,5% el 1996 i havia passat a només l’1,76% el 2006. Pel que fa al secundari, tant la indústria manufacturera com la producció d’energia van enregistrar davallades a la participació dins del conjunt del PIB. En canvi, la construcció gairebé en duplicà la part proporcional en només vuit anys.

En termes comparatius respecte dels referents europeus més propers, les branques productives de la construcció i de l’immobiliari i altres serveis a les empreses van assolir dimensions relatives clarament superiors a les normals, especialment dins les dades de l’any 2006. També apareixen sobredimensionades comparativament les branques del terciari més directament associades a la demanda turística, com l’hostaleria, el comerç i el mateix sector immobiliari. Malgrat haver minvat percentualment, les dimensions del sector industrial resultaven elevades, així mateix, en termes de comparació amb la pauta general de l’Europa occidental. En canvi, els serveis de no-mercat, bàsicament associats a les administracions públiques, restaven ben per sota. Educació i sanitat són dues branques productives que, dins del PIB de les tres comunitats autònomes, han romàs inferiors a la mitjana europea.

Creixement anual acumulatiu dels sectors productius.

La trajectòria del conjunt de l’economia depèn crucialment del comportament de les branques d’activitat que en formen part. Una bona primera aproximació es pot obtenir, una vegada més, de la comparació de les xifres dels anys 1996 a 2006, gràcies al fet que es tracta d’un seguit d’exercicis d’evolució creixent bastant regular. Per a arribar a aquesta primera lectura, han estat considerades les tres variables fonamentals del sistema econòmic: producció, llocs de treball i productivitat. El volum del producte es pot mesurar a través del Valor Afegit Brut o fracció sectorial del PIB en moneda constant, un cop descomptada la inflació, que és coneguda per a aquelles dues dates. En canvi, la informació sobre el nombre de llocs de treball arriba únicament fins a l’any 2004 en el moment de redactar aquestes pàgines. Per tant, tampoc no es podrà obtenir la productivitat —a través del VAB per ocupat— més enllà del 2004. A les taules es classifica aquestes dades per a les cinc principals agrupacions de branques productives: agricultura, ramaderia i pesca; indústria i energia; construcció; serveis comercials, i serveis de no-mercat. Les variacions de les dades expressades en valors monetaris, producció i productivitat han estat calculades, òbviament, en moneda constant.

L’observació més superficial de les dades deixa ben clara la manifesta primacia del sector de la construcció en el creixement econòmic durant el període als Països Catalans, com també ha succeït, i en proporcions semblants, al conjunt d’Espanya. La taxa de creixement acumulatiu del producte del sector va ser superior al 9% anual, la qual cosa vol dir que el Valor Afegit Brut generat pel sector de la construcció l’any 2006 va duplicar —i molt àmpliament— el valor de la producció assolida el 1996, mentre que els serveis s’havien incrementat a un ritme que no arribava a la meitat i el sector d’indústria i energia en una xifra molt modesta de l’1% anual. L’agricultura romania estancada als Països Catalans, mentre que al conjunt d’Espanya davallava mig punt percentual anual. El gràfic sobre taxes de creixement del VAB dels sectors productius presenta dades dels Països Catalans i del conjunt d’Espanya per tal d’il·lustrar l’estreta vinculació de tots dos models de creixement de l’economia, que en la pràctica en formen un de sol.

Les dades del valor de la producció de les taules mostren, per tant, el lideratge indiscutible del sector de la construcció, atès que, a través de la demanda adreçada a la indústria de fabricació de materials de la construcció i d’altres inputs per a l’equipament de la llar i a l’activitat immobiliària i de transports, ha incidit vigorosament damunt la indústria i els serveis. Una part substancial dels increments del VAB del secundari i del terciari ha estat motivada pels efectes d’arrossegament de la construcció.

Taxes de creixement anual de la producció, el nombre de llocs de treball i la productivitat als Països Catalans entre 1996 i 2006.

La segona constatació que ofereixen les taules consisteix en la molt intensa creació d’ocupació que ha tingut lloc en els vuit anys que separen el 1996 del 2004: ni més ni menys que 1,7 milions de llocs de treball en vuit anys; és a dir, una mitjana anual de 215 000 llocs de treball. Es tracta, sense cap mena de dubte, d’un màxim històric. Mai abans no s’havia produït res de semblant. L’altra cara de la moneda apareix a la tercera columna, i no mou precisament a l’optimisme. La productivitat mitjana del sistema no solament no ha progressat, sinó que ha caigut el 0,28% anual. Observat per grans sectors d’activitat, la caiguda es produeix en la indústria i els serveis, mentre que l’agricultura observa un important increment de productivitat i la construcció enregistra una progressió més modesta.

Taxes de creixement anual de la producció, el nombre de llocs de treball i la productivitat a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià entre el 1996 i el 2006.

Una tercera comprovació, que separa l’experiència recent dels Països Catalans i del conjunt d’Espanya de la pauta habitual en les economies més avançades d’Europa, consisteix en el fet que la indústria ha incrementat el valor de la producció i el nombre total de llocs de treball. És ben cert que ha perdut participació al PIB, però també ha tingut algun increment a les variables fonamentals. Pròpiament, per tant, no s’ha enregistrat el fenomen de la desindustrialització, analitzat per Jordi Palafox i Gámir en un altre treball, ja tan patent a altres països europeus. Una part de l’explicació podria tenir a veure amb l’efecte d’arrossegament del boom de la construcció, com analitza Montserrat Llonch i Casanovas en aquest mateix volum. També es podria relacionar, almenys en part, amb el notable dinamisme de les exportacions si es compara amb el dels altres països de l’Europa occidental, que podria associar-se al relativament baix nivell de partida a causa de la tardana integració espanyola a la UE.

La principal conclusió, en qualsevol cas, és molt evident: el model de creixement de tot el període ha estat fonamentat en la creació frenètica de llocs de treball poc qualificats i mal remunerats, servits preferentment per immigrants, mentre que baixava la productivitat mitjana del sector industrial i també la dels serveis. D’això se’n diu, ben senzillament, el regnat de l’especulació i del curt termini. No seria gaire realista esperar per al futur un augment d’un milió de llocs de treball cada cinc anys. I a més, a aquest ritme, ben aviat s’esgotarien els recursos al servei de l’economia, fins i tot el més bàsic com és el territori, i el procés quedaria estroncat. No sembla una pauta de creixement gaire sostenible a mitjà termini: l’esgotament, i, per tant, la crisi del model de creixement, és a punt d’arribar.

Models d’especialització productiva

La composició sectorial de les economies pot ensenyar més coses si es consideren per separat les dades de cadascuna de les tres que aquí han estat agrupades sota la denominació de Països Catalans. Convé desagregar, per a aquesta finalitat, les xifres de la composició sectorial del PIB, mesurades en realitat a través del VAB de cada branca, per a totes tres societats de la manera com ho fa la taula adjunta. Les dues dades més remarcables són la molt elevada especialització productiva de les Illes Balears en el sector terciari, i molt remarcablement en l’hostaleria, i la de Catalunya en la indústria. Aquestes són dues especialitzacions productives que procedeixen de molt lluny en el temps. De fet, un tret comú en les economies considerades és la molt important especialització de les branques relacionades amb el turisme des de la dècada dels anys 1960. Totes tres economies, però, han cedit un espai relatiu enormement gran al sector de la construcció a l’alçada de l’any 2006, si es compara amb el conjunt de la UE o bé amb qualsevol altra economia del món desenvolupat.

Composició sectorial del PIB de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià.

Observat des de la perspectiva de la dinàmica de cada sector, més enllà de quina hagi estat la participació en el conjunt, cadascuna de les tres economies manifesta els processos d’especialització i de desespecialització productiva que ha anat enregistrant durant el període analitzat. La darrera taula tracta de mostrar aquests fenòmens a través de les taxes de creixement acumulatiu anual d’aquelles tres variables bàsiques que s’han considerat abans per al conjunt dels Països Catalans; és a dir, la producció, el nombre de llocs de treball i la productivitat. En aquest cas, s’han distingit també les cinc grans agrupacions d’activitats. Les petites diferències que es poden advertir amb els registres de la taula superior són motivades per la diferent base monetària, en ecus i en pessetes respectivament, en què es van estimar les dades de l’any 1996.

Al llarg dels anys considerats, l’economia catalana ha aconseguit increments de valor de la producció en tots els sectors i també augments generals del nombre de llocs de treball. Però la relació entre una variable i l’altra, el producte per ocupat o productivitat, únicament ha crescut en l’agricultura i bastant moderadament en la construcció. L’evolució de la productivitat en els sectors més grans, indústria i serveis, és negativa. La dada més problemàtica, però, resideix en la dinàmica, també negativa, prop de mig punt percentual anual, de la productivitat general del sistema. Si les estimacions de l’INE són correctes, la caiguda sistemàtica de la productivitat constituiria una greu amenaça per a la continuïtat del creixement econòmic.

El panorama que ofereixen les xifres per a les Illes Balears és encara més problemàtic. Cal dir d’entrada que les dades relatives al sector agrari inspiren molt poca confiança. No té gaire sentit que baixi el valor de la producció i al mateix temps s’incrementi d’una manera molt important el nombre de llocs de treball. Es tracta, sens dubte, d’una errada de l’INE: l’esfondrament de la productivitat del sector primari en més d’una tercera part durant només vuit anys no es podria entendre sense algun esdeveniment catastròfic. Tanmateix, les dades globals de la regió són autènticament amenaçadores: la producció hauria augmentat notablement de manera simultània a un comportament molt negatiu de la productivitat. Aquests registres fan pensar en les deseconomies d’un procés que, tal vegada, ha estat massa inflat i en les externalitats ambientals de signe negatiu de què s’ocupa, específicament, l’anàlisi de Carles Manera i Erbina. En qualsevol cas, la convivència de totes dues tendències és, a mitjà termini, perfectament impossible. De manera que, o bé queda frenada l’expansió del producte i de l’ocupació o, alternativament, es rectifica a l’alça substancialment la productivitat.

Els valors que presenta l’economia valenciana són també molt singulars. El creixement del valor del sector de la construcció ha estat encara més gran que no pas a les Illes Balears i Catalunya, però la productivitat hi ha tingut una trajectòria bastant més positiva. La xifra més negativa és la que correspon a la productivitat de la indústria, però el balanç global, com a mínim, no té signe negatiu. L’economia valenciana ha enregistrat una transformació molt important des de la integració d’Espanya a la Unió Europea. En efecte, malgrat que l’any 1985 era la comunitat autònoma amb major projecció exportadora, amb un grau d’internacionalització productiva molt més elevat que cap altra, vint anys després ha vist greument erosionada aquella privilegiada posició. L’anàlisi de l’evolució del comerç d’exportació, que es presenta en un article a part, fa explícita aquesta pèrdua de lideratge exportador a l’economia espanyola.

El balanç de conjunt no justifica gens la superficialitat dels diagnòstics dels dirigents polítics —del tipus «España va bien» i similars—, perquè, si bé és cert que han estat deu anys de creixement econòmic sostingut, i a un ritme superior al de la mitjana europea, no ho és menys que això ha estat resultat de reduir continuadament el producte per actiu. Dit d’una altra manera, cada any es necessita molta més gent per a produir la mateixa quantitat de béns i serveis. Sense canvis, l’única manera d’incrementar el creixement seria augmentar a un ritme encara més ràpid la immigració. Això portaria inevitablement, si es mantingués gaire temps, a l’esgotament del creixement i a una crisi terminal de l’anomenat estat del benestar.

Amb productivitats cada cop més baixes, també els salaris, els impostos i les cotitzacions socials haurien de davallar a mitjà termini. I, per tant, també les prestacions socials, l’educació, la sanitat i les pensions. És imprescindible capgirar les proporcions dels elements del creixement i, sobretot, incrementar la productivitat. Altrament, l’única solució seria que la resta d’Europa es decidís a continuar finançant aquesta trajectòria a través de fons europeus i d’inversions immobiliàries massives en sòl espanyol i, particularment, mediterrani. Resta per valorar fins a quin punt les economies dels Països Catalans han estat aprofitant aquests anys de bonança per a posar les bases d’un creixement més independent de les transferències externes i més sostenible. És a dir, els factors de creixement de cara al futur.

Els factors de creixement

Tal vegada, la tasca més important que tenien pendent els Països Catalans i el conjunt d’Espanya l’any 1986, en produir-se l’entrada a la Unió Europea, era la de fer avançar la internacionalització de les seves economies. Des d’aquesta perspectiva, el balanç és francament positiu. Més enllà del turisme internacional, ben actiu des de fa cinquanta anys, un nombre substancial d’empreses de les tres comunitats autònomes ha emprès la via de la internacionalització amb èxit, tant des del punt de vista del comerç internacional com des de la presència productiva a l’exterior. Els treballs de Jordi Maluquer de Motes i Bernet i Eloi Serrano Robles expressen en aquest volum les remarcables realitzacions i també les mancances.

Dins de la bateria d’elements fonamentals per al creixement econòmic, convé considerar-ne específicament tres entre els més importants: la grandària del motor del creixement i les infraestructures, la provisió de serveis públics i la capacitat tecnològica de l’economia. Tot plegat constitueix un conjunt d’elements bàsic per a reforçar la productivitat i, per tant, la capacitat de competir. Sense donar solució a les exigències del creixement en aquests punts crucials, no és fàcil aconseguir la continuï tat dels progressos necessaris per a proveir els ciutadans dels béns i serveis que demanen, atesa l’elevada i creixent magnitud dels recursos econòmics que exigeix la moderna tecnologia.

Les dimensions físiques de les societats defineixen un primer condicionament de la trajectòria del PIB en la complexa economia del segle XXI, atès que una baixa concentració de població i d’activitat econòmica difícilment podria oferir un volum suficient de demanda, una oferta de treball qualificat prou àmplia i especialitzada i una gamma de serveis abundant i diversificada per a mantenir una elevada competitivitat amb les zones més avançades del planeta. L’àmplia diversitat de recursos i serveis fortament competitius que exigeix l’economia moderna és difícil de combinar amb poblacions de dimensions reduïdes. Ben al contrari, una important concentració urbana compleix més fàcilment aquestes condicions i proporciona una massa crítica d’activitats prou potent i capaç de contribuir decididament al creixement.

Pel que fa a aquest primer factor del creixement, relatiu a les dimensions físiques, els Països Catalans es troben en una condició francament favorable, ja que compten amb dues de les més grans conurbacions d’Europa. En efecte, la concentració a l’entorn de la ciutat de Barcelona, amb més de 5,5 milions de persones, és la tercera més gran de la UE, únicament pel darrere de Londres i París, i de dimensió semblant a Madrid. Una altra classificació, realitzada per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), redueix el nombre d’habitants de la conurbació de Barcelona a 4,9 milions. Aquest darrer estudi quantifica la població de la conurbació de València en 2,3 milions de persones. Fins i tot en el cas de les Illes Balears, si es considera la grandària global del territori, la ciutat de Palma constitueix un referent de molt notable dimensió i diversitat pel que fa a l’oferta de serveis i a la disponibilitat d’una oferta de treball qualificada. La competitivitat de les ciutats en una economia global jerarquitza les grans regions metropolitanes del planeta, o metroregions, d’una manera que no amenaça les opcions de les comunitats autònomes dels anomenats Països Catalans.

Una altra cosa, prou diferent, és la connectivitat del territori amb el nou món global on es decideixen les possibilitats de situar-se destacadament; és a dir, les infraestructures. Per les seves condicions naturals, la dimensió turística i la posició geogràfica, els tres territoris estudiats disposen d’un potencial molt important, amb els aeroports i els ports marítims de les tres conurbacions esmentades i d’altres ciutats com Alacant i Tarragona. El treball de Josep Boira Maiques assenyala els aspectes més remarcables en aquest àmbit. Un punt negre extremament greu, però, és el retard en la creació de connexions físiques per culpa de la baixa inversió de l’Administració central de l’Estat. Vint anys després de la integració a la UE, encara no ha estat ni tan sols planificada la conversió de la xarxa ferroviària a l’ample de via europeu. El Tren de Gran Velocitat (l’AVE espanyol), molt menys necessari, pot arribar abans a qualsevol racó de la Península que no a Europa, la seva única raó d’ésser.

Els desastrosos equipaments ferroviaris (servei de rodalia de Barcelona, per exemple), elèctrics i aeroportuaris o la saturació d’una xarxa viària escarransida han estat posats dramàticament de manifest a Catalunya amb les catàstrofes de l’estiu i la tardor negres de l’any 2007, davant la indiferència i el silenci dels governants —impasible el ademán—. Una inversió pública manifestament insuficient, ben poc proporcional a l’esforç fiscal que s’exigeix dels ciutadans, tradueix la baixa qualitat del sistema democràtic postfranquista i la manca de responsabilitat política dels governants que s’han enfilat al poder, atents exclusivament al curt termini i a les convocatòries electorals.

La provisió de serveis a càrrec de les administracions públiques constitueix, tanmateix, un element crucial per a la competitivitat dels territoris i per a la seva atractivitat de cara a noves iniciatives empresarials. La complexa problemàtica de l’autogovern i el finançament d’un estat descentralitzat és exposada en tota la seva complexitat en el treball de Guillem López i Casasnovas sobre autogovern i finançament, que es pot llegir més endavant. En aquest text, es considera tan sols un aspecte concret, com és el dels serveis públics, però no la inversió. Convé aclarir que les referències a l’Estat o a les administracions públiques no fan distinció entre els seus diversos nivells —general, autonòmic o municipal—, i, per tant, es consideren tots de manera conjunta. Es tracta de saber si els ciutadans residents als Països Catalans reben serveis i prestacions socials en la mateixa mesura que la resta dels espanyols, com exigeix l’equitat, que és la base de les societats democràtiques modernes.

Valor Afegit Brut dels serveis de no mercat per capita de l’any 2000.

El VAB dels serveis de no-mercat en relació amb la població a la meitat de cada any dona resposta a aquest interrogant amb prou claredat. La taula ho mesura amb dades oficials. Les xifres mostren un diferencial important entre la despesa estatal per capita al servei dels ciutadans dels Països Catalans i al servei dels de la resta d’Espanya. La desigualtat del tracte de les administracions públiques queda ben patent a la darrera columna: el nivell dels serveis públics rebuts pels ciutadans de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià és sempre més baix que el que reben els habitants de la resta d’Espanya, llevat dels gallecs, que ocupen la quinzena posició.

La desagregació de les dades en els tres capítols que estableix la informació estadística —administració general, educació i sanitat— permet observar el rànquing de l’any 2000 en les agregacions disponibles. Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià es troben molt per sota de la mitjana espanyola en tots tres capítols. El País Valencià és la darrera comunitat autònoma en administració general per capita, les Illes Balears la darrera en educació i Catalunya la darrera en sanitat. Al mateix temps, cap no disposa d’una bona posició ni en un sol dels tres capítols amb què compten els serveis de no-mercat. Existeix una evident discriminació materialitzada en dos vessants. D’una banda, els ciutadans reben prestacions públiques de molt inferior qualitat. De l’altra, els funcionaris públics de les comunitats autònomes discriminades han d’assumir una càrrega de treball molt superior, així com, presumiblement, els elevats costos associats a aquesta situació, com ara les justes protestes dels usuaris dels serveis. Atès que la diferència amb la mitjana és molt gran, queda el dubte de si aquesta manca d’equitat de l’Estat espanyol amb els ciutadans dels Països Catalans és compatible amb l’equitat que se suposa garantida en un estat de dret.

Un darrer condicionament del creixement econòmic modern en començar el segle XXI és el relacionat amb els nivells de la innovació tecnològica, ja que una situació avançada en aquesta perspectiva incrementa la productivitat mitjana del sistema, afavoreix la instal·lació de noves empreses i reforça la competitivitat del conjunt del teixit productiu. Allà on els sectors productius madurs i en declivi, associats a una demanda baixa, es troben presents de manera important, el potencial de creixement resulta més problemàtic que no pas allà on es localitzen nuclis destacats de sectors en expansió, esperonats per una demanda fortament creixent.

Patents europees sol·licitades durant els anys 1996-2002 i ràtios de capacitat tecnològica.

Respecte d’aquest segon punt, la capacitat tecnològica dels territoris estudiats, les dades no mouen pas a un gran optimisme. La taula de patents resumeix les informacions més remarcables pel que fa al nivell de la capacitat tecnològica dels territoris considerats. Amb aquesta finalitat, han estat comptabilitzades les patents europees sol·licitades des dels Països Catalans durant els anys 1996-2002, ja que pel juliol del 2007 —en preparar-se el present text— el banc de dades d’Eurostat, d’on procedeixen les xifres, no ha finalitzat la tasca de classificació i d’anàlisi a partir del 2003. Addicionalment, han estat calculades dues ràtios particularment importants per a valorar la capacitat tecnològica de qualsevol economia: el coeficient d’innovació i l’índex d’eficiència tecnològica.

La comparació amb la resta d’Espanya és àmpliament favorable. La proporció de patents europees sol·licitades per residents als Països Catalans sobre el total espanyol és molt més elevada que no pas la proporció dels seus habitants sobre la població de l’Estat, mesurada a 1 de juliol de 2002: amb un 48,5%, és a dir, que gairebé arriba a la meitat de totes les patents sol·licitades per residents a Espanya. En aquest ordre de coses, destaca molt especialment Catalunya, ja que el percentatge de les patents que li correspon duplica amb escreix el de la seva població. El coeficient d’innovació, mesurat pel nombre de patents europees per milió d’habitants, permet precisar molt més l’exercici comparatiu. La xifra del coeficient d’innovació dels Països Catalans és molt més elevada que l’espanyola i la de Catalunya sobresurt de manera extraordinària, mentre que la de les Illes Balears queda a poc més d’un terç de la mitjana de l’Estat.

Potser la dada més remarcable és, però, la que correspon a l’Índex d’eficiència tecnològica, perquè mesura la capacitat i la qualitat del sistema d’innovació a través del volum de l’output tecnològic en relació amb la despesa en Recerca i Desenvolupament de l’any 2002. En aquest cas, les xifres dels Països Catalans en conjunt i de cadascun dels tres territoris que en formen part són francament superiors a les de la resta d’Espanya. En termes internacionals, la comparació amb els països avançats de l’Europa occidental resulta ben esclaridora. En efecte, la posició dels Països Catalans és molt desfavorable quant al total de patents sol·licitades o output tecnològic i al coeficient d’innovació. Resulta, en canvi, prou elevada, per damunt de molts països de gran nivell d’innovació, si es compara amb l’índex d’eficiència tecnològica.

Tot plegat deixa absolutament clar que el problema de la innovació als Països Catalans no és ben bé de capacitat o de preparació del sistema cientificotècnic, sinó de recursos. Les empreses fan un esforç en R+D massa baix. De la seva banda, l’Estat central aplica una enorme proporció dels seus recursos a finançar els centres públics de recerca de la Comunitat Autònoma de Madrid i no contribueix de manera rellevant, com ho fan tots els estats avançats del món, a esperonar i reforçar la iniciativa privada a la resta del territori. En qualsevol cas, el balanç final és molt decebedor i explica clarament els baixos nivells de la productivitat a tot l’Estat, la qual cosa constitueix una amenaça molt seriosa per a la continuïtat del creixement econòmic dels Països Catalans.