Inversió directa dels Països Catalans a l’estranger. 1995-2006.
El Cinquè Manual de la Balança de Pagaments del Fons Monetari Internacional considera la Inversió Estrangera Directa (IED) com «la categoria d’inversió internacional que reflecteix l’objectiu d’una entitat resident en un país d’obtenir un interès durador en una entitat que resideix en un altre país. L’interès durador implica l’existència d’una relació de llarg termini entre l’inversor i l’entitat receptora, amb un grau considerable d’influència en l’administració del receptor de la inversió. És a dir, s’entén per inversió directa quan l’entitat inversora posseeix el 10% o més del capital social, dels vots o el seu equivalent, de l’entitat receptora resident en un altre país».D’aquesta definició, se’n desprèn que la inversió estrangera directa implica una voluntat d’establir-se en un altre país per un llarg període de temps, i alhora, que la participació en la societat creada o adquirida ha de ser superior al 10%, el que vol dir influir en la gestió.
A nivell mundial, en les tres darreres dècades, la inversió directa ha experimentat un desenvolupament espectacular. Les dades de la Conferencia de les Nacions Unides sobre el Comerç i el Desenvolupament (UNCTAD) mostren com, entre el 1970 i el 2005, el fluxos d’inversió directa han crescut més d’un 500%.
L’increment general d’aquest tipus de moviment internacional de capitals s’inicià amb una certa rellevància cap a la meitat dels anys vuitanta del segle XX, tot i que no fou fins a la segona meitat dels anys noranta que es desenvolupà de manera més rotunda.
Gran part de l’origen d’aquesta expansió rau en un context de progressiva liberalització de les relacions econòmiques a nivell mundial marcat, sobretot, per transformacions institucionals de gran envergadura a pràcticament totes les economies del món i en un context de fort creixement econòmic impulsat, considerablement, pel desenvolupament tecnològic de l’anomenada nova economia.
Destí de les inversions. 1995-2006.
Per la seva banda, l’economia espanyola, a partir del restabliment de la democràcia el 1978, tingué la voluntat d’accelerar un seguit de canvis institucionals orientats cap a la liberalització i la internacionalització. L’entrada a la Comunitat Econòmica Europea i les mesures desreguladores i privatitzadores aplicades en les dues darreres dècades són alguns dels exponents més clars d’aquella voluntat. Fruit d’aquests canvis es va modificar substancialment el mapa empresarial espanyol i van aparèixer, per primer cop en la història recent de l’Estat, un nou conglomerat de grans empreses privades o semiprivades amb un gran potencial financer i una gran voluntat d’expansió internacional. Per això, s’observa una relació causal entre aquest procés de canvi empresarial i l’increment de la inversió espanyola directa a l’estranger. En aquest sentit cal remarcar que l’economia espanyola, tradicional receptora neta d’inversió, el 1997 passà a situar-se, definitivament, com a emissora neta. En aquests anys el pes de la inversió directa emesa sobre el Producte Interior Brut (PIB) s’ha anat mostrant cada cop més important i el 2007 s’ha consolidat en uns percentatges molt superiors als de dècades passades. Per sectors, prop de la meitat de la inversió es concentra, en conjunt, en la banca, les telecomunicacions i l’energia. Per destins, el 60% de la inversió s’orienta cap als països de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), el 30% ho fa cap a països de l’Amèrica Llatina i el 10% restant es distribueix a la resta del planeta.Cal destacar que, des d’un punt de vista estadístic, el Registre d’Inversions anota la inversió a la comunitat autònoma on l’empresa en qüestió té la seu social. Per això no és estrany que, de mitjana, al voltant del 60% de la inversió espanyola a l’estranger tingui l’origen a la Comunitat de Madrid. Les empreses, especialment de telecomunicacions i energia, que en un passat no gaire llunyà eren de titularitat pública, han continuat mantenint la seu a la capital espanyola en privatitzar-se, fet que dóna un protagonisme estadístic a una comunitat autònoma que no es correspon amb el pes que té dins l’economia de l’Estat.
Entre el 1995 i el 2006, l’economia dels Països Catalans va emetre en concepte d’inversió estrangera 40 959 670 milers d’euros, i en va rebre, pel mateix concepte, 32 021 974 milers. Això la situà, en conjunt, com a emissora neta d’inversió. Aquesta posició, però, no l’assolí de manera definitiva fins el 2002. Catalunya representa el 91,06% de la inversió emesa des dels Països Catalans, de les Illes en surt el 5,61%, i de terres valencianes, el 3,33%.
La inversió directa a l’estranger amb origen als Països Catalans conté un grau de singularitat respecte del cas espanyol. Les transformacions institucionals no van modificar en excés ni les dimensions ni la composició de les empreses autòctones. El teixit empresarial del territori, tot i que al llarg d’aquests anys ha mostrat una voluntat de modernització i de reordenació cap a activitats més productives, ha continuat format per petites i mitjanes empreses. Això ha fet que tant el destí com els sectors on s’ha dirigit la inversió catalana, valenciana i balear en el seu conjunt, difereixin força del patró espanyol. De fet, els 40 959 670 milers d’euros invertits a l’estranger des dels Països Catalans solament representen el 12,6% de la inversió espanyola, un percentatge molt inferior al pes que l’economia catalana té en el conjunt del PIB espanyol.
Des del final dels anys noranta, el destí preferit dels inversors a l’hora de situarse a l’estranger han estat els països de I’OCDE (81,84%). Dintre d’aquests, els establerts a Europa han gaudit d’una major preferència, més que no pas els ubicats en altres zones del planeta (Amèrica del Nord i Zona del Pacífic). En segon lloc figura l’Amèrica Llatina, amb el 13,92% de la inversió, mentre que el 4,24% restant es distribueix entre Àsia, Àfrica i la resta de països.
Com es pot observar, el destí de les inversions es diferencia força del patró espanyol, en el qual l’Amèrica Llatina té un pes molt més important, a causa, en gran part, de les grans oportunitats de negoci que hi han trobat les empreses espanyoles dels anomenats “sectors estratègics” amb passat públic o fortament regulat, com Telefónica, Endesa, Repsol o els dos grans bancs, el BBVA i el Santander Central Hispano, per citarne algunes de les més rellevants.
L’economia dels Països Catalans, amb excepcions molt marcades, no té seus de les empreses denominades estratègiques, propulsores en gran part del dinamisme inversor de l’economia espanyola. Per això la distribució sectorial de la inversió catalana és significativament diferent.
Tot i això, Catalunya recull algunes de les excepcions a les quals abans es feia referència, i empreses com el Banc de Sabadell Atlàntic, Gas Natural i Aigües de Barcelona fan que la inversió catalana combini trets propis amb semblances amb el patró espanyol.
A part dels sectors citats, la indústria química, la de fabricació de productes minerals no metàl·lics, i l’alimentària, representen el nucli de l’origen sectorial de la inversió catalana a l’estranger.
Pel que fa al País Valencià, la major part de la inversió a l’estranger està concentrada en quatre indústries: la de fabricació de productes minerals no metàl·lics, la indústria química, el comerç i les indústries del paper. Algunes de les principals empreses valencianes que inverteixen a l’estranger tenen l’origen en el sector de la ceràmica, com Porcelanosa o Saloni.
A les Illes Balears, les inversions a l’estranger estan molt concentrades en el sector de l’hostaleria (39,13%) i en les activitats del transport associades al turisme (24,47%). En el cas balear, l’activitat econòmica principal de l’arxipèlag, el turisme, ha desenvolupat un conjunt d’empreses que, amb el temps, han traspassat l’àmbit d’actuació local i han esdevingut líders en l’àmbit internacional, amb presència a pràcticament tots els continents. Un cas paradigmàtic d’aquest tipus de companyies és la cadena hotelera Riu.
En conjunt, la distribució sectorial de la inversió dels Països Catalans a l’exterior és força heterogènia. A cada territori els sectors preponderants de la seva economia són els que, quan la seva activitat ho permet, presenten una major vitalitat a l’hora d’establir-se a l’estranger. La magnitud de la inversió amb relació a les dimensions de l’economia de la zona denota una clara voluntat de connexió amb l’exterior i un afany de modernitat i competitivitat lloables.