La verema representada al Beatus de Girona, copiat per Senior i miniat per Emeteri i Ende, 975.
TCG / Oronoz
L’anàlisi de la família pagesa als segles IX i X es troba limitada per les característiques de la documentació conservada d’aquest període. La documentació no ofereix dades directes sobre la forma de les famílies, enteses aquestes com a comunitats residencials, ni tampoc sobre les xarxes de parentiu. Gairebé tots els textos es relacionen amb la possessió de béns immobles, és a dir, amb transaccions com ara donacions, vendes o canvis. A més a més, el sistema antroponímic vigent es basava en els noms únics, i en aquestes condicions reconstruir famílies o genealogies és sempre una tasca incerta. Tanmateix, les relacions de parentiu són omnipresents en els textos dels segles IX i X. En qualsevol document poden aparèixer persones relacionades amb vincles matrimonials, filials, fraternals o altres. És, doncs, a partir d’aquestes indicacions que es pot assajar una hipòtesi sobre els models familiars i la seva funció en la societat catalana anterior a l’any 1000.
La primera constatació és que les relacions de parentiu explícites rarament depassen el cercle d’una família nuclear. Arreu, els autors de vendes, compres, donacions o canvis són en la seva immensa majoria, individus sols, parelles casades o individus i parelles acompanyats per fills. Per exemple, els autors de 840 donacions, vendes, compres i canvis, de l’Arxiu Episcopal de Vic entre els anys 879-1000, són en 725 casos, és a dir, el 86,3% de vegades, individus sols o amb fills i parelles soles o amb fills. En una altra mostra coetània de 600 vendes recollida per Pierre Bonnassie es consignen 529 casos (88,1%) en què els autors de les vendes són individus o parelles, sols o acompanyats per fills. Fins i tot en algun document més complex, com el cèlebre reconeixement d’uns cinc-cents vilatans a favor del monestir de Sant Joan de les Abadesses, del 913, l’alternança de noms masculins i femenins permet deduir un alt percentatge de parelles, probablement unes 218, per uns 55 individus sols.
Els autors d’algunes transaccions són grups que superen el marc de la família nuclear, però sovint es tracta d’associacions de parelles que posseeixen béns en comú. Per exemple, grups formats per dues parelles casades, o per una parella i un tercer que pot ser un germà o parent. De les 115 transaccions realitzades per grups de la mostra de l’Arxiu Episcopal de Vic, en 49 casos hi apareix com a mínim una parella. També hi consten algunes associacions de germans (6 dels 115), i sobretot grups formats per individus de qui no s’especifica si tenen entre ells alguna relació de parentiu (59 dels 115), tot i que, de vegades, aquesta relació de parentiu entre els membres del grup pot deduir-se de la possessió comuna de béns heretats.
Per tant, els autors de transaccions poden formar, en alguns casos, famílies esteses horitzontalment o fins i tot comunitats formades per múltiples nuclis conjugals, ja que alguns grups de parelles casades són en realitat germans. Mai no apareixen grups de cosins explícitament designats com a tals. Una única excepció, potser, és un text avui perdut de l’any 983 en què els autors serien 35 cosins, però fins i tot aquí es tracta d’una deducció feta a partir de la procedència dels béns que tenien en comú i no del fet que es designessin ells mateixos com un grup de cosins. En els mateixos documents els casos d’extensió vertical són raríssims: en una venda rossellonesa de l’any 903, apareix una parella amb un fill i la muller d’aquest.
Les dades sobre la possessió de béns immobles no descriuen la forma de les famílies, tal com ho faria un cadastre, sinó que n’indiquen l’estructura interna i sobretot remarquen la preeminència masculina dins les famílies, preeminència que ve marcada pel major pes dels homes en el control de les terres. Algunes transaccions assenyalen que la presència conjunta de marit i muller com a possessors d’una terra es deu als drets dotals de les dones. Segons la llei visigòtica els homes en casar-se entregaven a les seves esposes fins a una desena part del seu patrimoni en concepte de dot, d’aquí el nom de decimum amb què sovint apareix en els documents. En la pràctica dels segles IX i X, aquest dot quedava indeterminat, però les dones casades tenien dret a un teòric 10% de tots els béns dels seus marits. Per tant, els béns cedits per nombroses parelles corresponien en realitat als marits i les dones només hi tenien un dret secundari. Per exemple, entre les 329 parelles que efectuen transaccions conservades a l’Arxiu Episcopal de Vic, es poden trobar 33 referències a la intervenció de les dones en virtut del dot marital per només 2 casos en què és el marit qui ha adquirit béns de la seva muller. A més, algunes dones soles o amb els seus fills cedeixen béns que els havien pervingut del seu marit difunt. Això es reconeix explícitament en 27 casos de la mostra utilitzada per només un cas d’un home sol que disposa de béns de la seva esposa.
No és menys significatiu que els fills, que poden aparèixer al costat de la seva mare sola, no ho facin gairebé mai amb el seu pare (o quan pare i mare actuen junts). Per exemple, en la mostra de 600 vendes analitzada per Pierre Bonnassie del segle X es poden arribar a consignar 32 dones acompanyades per fills i 83 de soles, en canvi només consten fills en 13 ocasions quan encara vivia el seu pare, per 401 casos de parelles o homes sols que venen sense que hi figurin fills. En efecte, les dones amb un dret dotal sobre el patrimoni del marit, després de la mort d’aquest, havien de compartir-lo amb els fills que n’eren els hereus naturals. També es corrobora aquesta preeminència masculina en les descripcions dels límits dels camps on s’indica el nom del seu possessor: les parelles hi són francament minoritàries a diferència del que passa entre els autors de transaccions, i en canvi els homes hi són aclaparadorament més nombrosos que les dones. A tall d’exemple, en una mostra de 396 possessors assenyalats en descripcions de límits només es troben el 12,4% de dones soles i un 1% de parelles. En la mateixa tònica, l’inventari de Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental) de mitjan segle X no permet identificar cap parella i, en canvi, hi ha un clar predomini dels homes. És a dir, que per a identificar el principal possessor d’una terra generalment n’hi havia prou d’indicar el nom de l’home i es podien obviar els drets secundaris de les mullers. I això sense comptar altres factors de caire religiós o ideològic que podien reforçar encara més la preeminència masculina en les famílies. Certament, algunes dones tenien béns propis, adquirits o heretats fins i tot mentre eren casades, però la realitat de les xifres obliga a matisar les visions optimistes amb relació als seus drets en la societat altmedieval.
Signataris de transaccions entre famílies camperoles del bisbat de Vic. 879-1000.
Les transaccions suggereixen una altra qüestió més important: la correspondència entre famílies i petites unitats d’explotació pagesa. En efecte, les dones, soles o amb fills, sempre són més nombroses entre els venedors que entre els compradors de terres. Ja s’ha advertit que moltes d’aquestes dones són en realitat vídues i que, per tant, es tracta d’unitats familiars afeblides per la manca d’un home adult, potser amb fills encara petits que calia alimentar. Per tant, és la vulnerabilitat d’aquestes famílies de vídues la que pot explicar en part la seva presència més gran entre els venedors de terres. D’altra banda, entre els compradors el percentatge d’homes i parelles és més elevat: en part deu tractar-se de joves que per la seva major capacitat de treball o per la necessitat de més espais per a la seva explotació pagesa figuren entre els millors candidats a l’hora d’adquirir terres. Lògicament no totes les compravendes responen a aquest esquema, però és una explicació coherent de les diferències entre venedores i compradors. Aquesta hipòtesi implica l’existència d’una munió de petites explotacions pageses que depenien crucialment de la força de treball familiar i que bàsicament estaven destinades a satisfer les necessitats de la mateixa família. És a dir, que hi havia un estret lligam entre la família nuclear i unes estructures agràries caracteritzades per l’hegemonia de la petita explotació pagesa.
Procedència dels béns de les famílies pageses del bisbat de Vic. 879-1000.
A més a més, la família complia una altra funció essencial com a marc de reproducció social, a través de l’herència. Fins pels volts de l’any mil, els documents indiquen tres grans vies d’accés a la possessió de la terra: l’herència, la compra i el conreu o la rompuda de terres ermes en un gran domini o els espais del fisc (aprisió). Malgrat que les proporcions, sempre relatives, varien en el temps i en l’espai, hi ha un tret sobresortint i és que arreu homes i dones tenien béns adquirits al marge de l’herència familiar, per compra, concessió o aprisió. Per exemple, en les indicacions de provinença dels béns cedits de l’Arxiu Episcopal de Vic es troben 255 al·lusions a compres i només 209 a l’herència, bé que el tipus de dades sobrevaloren el primer factor en relació amb el segon.
Els joves dels segles IX i X podien instal·lar-se pel seu compte i bastir la seva pròpia explotació pagesa sense esperar el moment de rebre en herència els béns dels seus pares. El context afavoria un model de casament i família neolocal, una dada que es confirma per l’absència de referències a les extensions verticals i la relativa absència de mencions de fills com a copossessors al costat dels seus pares. Un altre element que corrobora la tendència neolocal és el mode de designació dels individus, que és quasi sempre un nom sol sense cap indicació de filiació. No s’usen patronímics o noms de família que podrien permetre a un individu identificar-se amb els avantpassats. És possible que els noms es triessin en funció d’un estoc familiar i que, per tant, a través del nom una persona es pogués identificar amb la seva parentela, tal com s’ha pogut demostrar pel cas d’algunes famílies de la noblesa carolíngia, encara que entre la pagesia catalana del segle X sembla pesar més el fons comú de les tradicions culturals de la societat.
Com a hereus potencials, els fills i els parents en general tenien certs drets que es podien posar en joc quan un home o una dona moria intestat. En les vendes de béns immobles se solia incloure una clàusula que recordava que ni l’autor, ni els seus fills o hereus no podien reclamar res de la transacció, com tampoc no podia fer-ho cap altra persona. De manera semblant, quan es descriuen els límits dels camps és freqüent que al costat del nom del possessor s’indiqui amb una expressió genèrica o els seus fills o hereus”, segurament per a garantir que la identificació perduri més enllà de la vida del seu titular en el moment de la transacció. A la inversa, en les donacions pietoses es troben sovint referències a la salvació de l’ànima del donador, però també és possible retrobar referències als seus parents. En realitat els parents per a qui s’ofereix la donació són aquells de qui es poden haver heretat béns.
El privilegis concedits a través de preceptes carolingis als hispani aprisiadors de la regió dels Pirineus Orientals es feien extensius als seus fills, nets o posteritat, és a dir, als parents que heretessin les terres que ells havien adquirit per aprisió. Però això no permet afirmar, tal com feia Abilio Barbero, que aquests homes estiguessin organitzats en llinatges o famílies esteses. Els litigis que enfrontaren aquests mateixos hispani o altres individus amb l’Església es dirimien individualment i sense un suport parental explícit.
Tampoc no es verifica l’existència d’un control parental en les alienacions individuals de béns immobles més enllà de les restriccions derivades dels drets dotals. Entre els qui signen les transaccions pot haver-hi parents, però no s’identifiquen com a tals i encara menys expressen algun tipus de consentiment.
Document de venda de terra al pagus de Berga, 22-9-881.
ACV / R.M.
Les famílies no formaven unitats aïllades, i sens dubte hi havia un cert grau de cooperació interfamiliar. Els textos conservats afecten transaccions de terres de conreu, però, què dir dels boscos i les pastures que oferien recursos inestimables a la pagesia dels segles IX i X? És molt possible que aquests espais i les activitats que se’n derivaven tinguessin per marc la comunitat de veïns. Fins i tot les activitats agrícoles i molts aspectes de la vida quotidiana requerien una cooperació entre famílies. Malgrat tot no es pot determinar fins a quin punt el parentiu era rellevant en aquest marc comunitari, és a dir, si les relacions desenvolupades amb els parents eren gaire més importants que les establertes amb els altres veïns. En tot cas, en les transaccions es troben grups de copossessors que no es relacionen explícitament amb el parentiu, i en diversos actes d’àmbit judicial o religiós es pot observar la presència de col·lectius de veïns que apleguen membres de diverses famílies.
Aquests vincles, per importants que fossin, no desmenteixen la importància de les famílies nuclears com a marc bàsic de la residència, la producció i el consum. Un aspecte sobre el qual la societat catalana no constitueix una excepció amb relació a la resta de l’espai carolingi.