El llarg segle d’expansió als Països Catalans

“Oh foll! què fas? Per què menysprees lo meu manament? Lleva e fe ço que jo t’he manat; e sàpies que si ho fas, que tu e tos infants e tots tos parents e amics n’hauran bon mèrit de Déu per l’afany e treball que tu ne passaràs; encara n’hauràs mèrit de tots los senyors qui són eixits ne són en l’alta casa d’Aragó”.

Davant de la segona aparició del vell home vestit de blanc que l’increpava enmig d’un fantasmagòric somni, Ramon Muntaner, l’antic almogàver ja seixantí i aburgesat en la seva alquería de Xilvella —prop de València—, difícilment podia dir que no. Cap al 1325 i després d’haver servit fidelment la Corona, Muntaner mitjançant aquest recurs literari es disposava a agafar la ploma i descriure tots els esdeveniments que havia viscut, bo i narrant-los en “aquest llibre (que) senyaladament se fa a honor de Déu e de la sua beneita Mare e del casal d’Aragó”. Tres anys més tard la seva crònica, que s’inicia amb el regnat de Jaume I, a qui arribà a conèixer un Muntaner nen el 1274, es conclou en les festes de la coronació d’Alfons el Benigne el 1327. No obstant això, aquest rodamon esdevingut cronista encara va sobreviure uns anys, fins que va morir el 1336 a l’illa d’Eivissa en l’exercici del càrrec de batlle que li havia ofert Jaume III de Mallorca.

Certament no és la de Ramon Muntaner l’única de les grans cròniques catalanes: cal no oblidar el Llibre dels feits del Conqueridor, el Llibre del rei en Pere, de Bernat Desclot i, fins i tot, la de Pere el Cerimoniós. Però la primera és amarada encara d’una certa enyorança pels fets cavallerescos de la plenitud feudal, a la qual pertany el monarca, per bé que Jaume I donà les primeres passes en la transició cap a un món en el qual el poder reial i el de la seva cort tinguessin cada cop més pes; la segona, massa centrada en el regnat de Pere el Gran i en els tibants anys de la conquesta siciliana i les seves repercussions immediates entre el 1281 i el 1285, perd la perspectiva de conjunt; i la darrera, la del Cerimoniós, ultrapassa l’època d’expansió política catalano-aragonesa per endinsar-se en tota una altra més dramàtica i altament conflictiva —des del segon terç del segle XIV—, assaonada a més pel nou estil de tragèdia literària, tan distint al de totes les anteriors, que el seu redactor va saber-li imprimir. Per tot això, és impossible trobar una crònica i un escriptor més paradigmàtics, al voltant dels orígens i el desenvolupament de l’anomenat “imperi catalano-aragonès” —en frase de J. Lee Schneidman—, que l’obra i la vida de Ramon Muntaner, en abraçar tot just un segle d’expansió i finir en la frontera que donà pas a les primeres esquerdes en la solidesa de l’imperi, entre el 1327 i el 1336, arran de les quals algunes dificultats semblaven presagiar canvis importants.

L’empenta cap a l’exterior

Tanmateix la crònica medieval no és la història dels nostres dies, menys encara perquè, com en la de Muntaner, palesa un tarannà que d’una banda és apologètic vers la monarquia catalano-aragonesa i de l’altra és providencialista, per tal de recórrer a l’ajut diví a favor d’aquesta; i fins i tot és hagiogràfic, ja que el cronista no dubta a qualificar de sant el mateix Jaume I. Així, aquest rei era l’arrel d’on naixia el robust tronc d’un arbre, les branques del qual s’estenien fins a Mallorca i Sicília, bo i arrodonint-se amb l’exemple de la mata de jonc que tanca la crònica: en tant que l’imperi de la metròpoli —catalana i barcelonina, sobretot— es conjuminés amb la llibertat i l’autonomia dels altres regnes que hi havia a la seva òrbita —el sicilià de Frederic d’Aragó i el mallorquí de Jaume III—, sense per això perdre’s la unitat dels interessos de la dinastia, l’hegemonia del casal d’Aragó seria ferma realitat.

Nogensmenys, més enllà de l’apologia transcendentalista, l’ona expansiva catalano-aragonesa entre els anys 1213-29 i 1327-36 presenta uns esdeveniments de brillantor indiscutible de portes enfora, els quals, sens dubte, es palesaren en les conquestes de Mallorca (1229-31) i València (1232-45). Es reprenia així una ofensiva cristiana que havia estat aturada a mitjan segle XII, sense cap esdeveniment esperançador fins a la fragmentació almohade després de la desfeta de Las Navas de Tolosa (1212). Els cronistes narraren fets d’armes, complementats també amb els de repoblament i repartiment de terres a favor dels conqueridors dels nous territoris, de confrontació cultural, social i econòmica entre dos pobles —el vencedor cristià i el vençut sarraí, aquest progressivament alienat, espoliat, revoltat i consegüentment expulsat—. Però no només foren aquests fets els que enlluernaren la imaginació dels primers cronistes.

Posada en marxa l’expansió política catalanoaragonesa, abans frenada al migdia francès pel tractat de Corbeil del 1259 entre Lluís IX de França i Jaume I, no es pogué deturar ni cap al sud peninsular ni cap a la projecció mediterrània: occidental i central. No debades el rei Jaume I defensà el seu gendre Alfons X el Savi davant l’aixecament dels sarraïns murcians el 1264, tot i que la monarquia apuntés, però encara no descobrís, les noves apetències de territoris meridionals, en tornar —un cop sufocada la rebel·lió— el Regne de Múrcia al castellà; no en va s’inicià una política de pressió més estreta sobre els regnes nord-africans fruit de l’atomització almohade: hàfsides —Tunis i Bugia—, abdalwadites —Tlemcen i Alger—, i àdhuc marínides —Marràqueix i Fes—; i no fou casual que l’infant Pere, l’hereu indiscutible de la Corona d’Aragó des del 1260 —a excepció del particularisme d’un regne mallorquí, fruit del testament patrimonialista de Jaume I—, enllacés amb Constança Hohenstaufen —filla de Manfred, rei de Sicília—. Única torxa de la seva família i del poder gibel·lí a Itàlia —desapareguts Manfred i el seu immediat successor: Conradí—, Constança fou, a més, l’esglaó necessari de les Vespres Sicilianes (1282) i de tota la tensió a què hagué d’encarar-se el casal d’Aragó —fins i tot als Pirineus i a Mallorca— davant l’agressió franco-pontifícia i angevina, esdeveniments que esperonaren una vibrant política ultramarina, militar i diplomàtica.

Amb tot, les conseqüències no pogueren ser més reeixides, després de les paus d’Anagni (1295) i Caltabellota (1302): al cap i a la fi la dinastia catalano-aragonesa no havia perdut peu enlloc. Malgrat greus dificultats, a Sicília mantingué les seves posicions el jove germà de Jaume II, Frederic, i així continuaria fent-ho la branca siciliano-catalana a tot el llarg del segle XIV; a Mallorca, Rosselló i Cerdanya, la monarquia privativa, que a punt havia estat de naufragar en el remolí de la guerra amb França i el papat, es restaurà, bo i respectant el tractat d’infeudació (1279) que els reis mallorquins havien formalitzat amb la metròpoli catalana; i a la Península, tot aprofitant els desgavells del problema successori castellà —personalitzat en Sanç IV, els infants de la Cerda i la minoria de Ferran IV—, Jaume II envaí Múrcia i, a la fi, en el tractat de Torrellas (1304), aconseguí per al Regne de València unes fronteres més meridionals que les del 1245, que sols arribaven a Biar: Alacant, Elx, Oriola i Crevillent s’incorporaven al País Valencià, que completava així la seva fesomia actual, quan tot feia pensar que el punt d’inflexió catalano-aragonès tocava sostre.

No obstant això, Jaume II i àdhuc Alfons el Benigne, en la prossecució de l’hegemonia obtinguda, volgueren estirar més el braç que la màniga: la Gran Companyia de Llevant d’almogàvers en auxili de l’emperador bizantí Andrònic II només materialitzà, més enllà d’èpics fets d’armes, els efímers ducats d’Atenes i Neopàtria; en la part occidental mediterrània, la campanya contra Almeria —i l’emirat granadí—, en col·laboració amb Castella, se saldà per dues vegades amb dos fracassos successius (1309 i 1334) i despeses inútils; i la conquesta de Sardenya —derivada dels acords diplomàtics d’Anagni amb el Pontificat, que atorgà la investidura de Còrsega i Sardenya a Jaume II—, tot i que es portà endavant el 1323, fou una victòria pírrica: encengué una llarga guerra amb Gènova pel control del Mediterrani centro-occidental, que només beneficià persones molt concretes —alguns nobles i aristòcrates—, i provocà pèrdues considerables al cos social català que difícilment justificaven l’aparició d’un imperialisme polític, potser més que econòmic, que sovint va caracteritzar la trajectòria posterior.

El desenvolupament de les activitats productives

Tanmateix, la política exterior no fou a l’època més que la punta de l’iceberg del que esdevingué en tota la formació social catalana i, per extensió, als territoris de la Corona d’Aragó. És difícil, certament, imaginar-se-la sense el suport d’una població a l’alça —500 000 habitants al Principat, 200 000 a Aragó— que facilità des dels primers reclutaments militars dels soldats de fortuna fins a les fortes emigracions cap als nous territoris conquerits. Ara bé l’ocupació d’aquests no fou la mateixa quan només calia controlar ciutats de fonamental importància estratègica, a Sicília i, sobretot, a Sardenya, com ara Càller i Sàsser, i illes d’extensió i població reduïda —com les Balears, amb 50 000 habitants a Mallorca— però amb mancances defensives enmig d’un entorn islàmic, bo i esperonant l’expulsió de la major part dels seus pobladors musulmans, o quan es tractava d’un vast País Valencià (200 000 habitants), incapaç de ser repoblat d’un cop i necessitat —per a mantenir el funcionament econòmic— del concurs de l’antiga població sarraïna que hi va romandre.

Tampoc no fóra fàcil imaginar-se aquests fets sense el concurs de les activitats productives: l’agricultura, en primer lloc. Perquè la prosperitat rural —palesada en noves rompudes de terres, en la major parcel·lació de les explotacions agrícoles compensada per un conreu més intensiu i òptim, o en la consolidació del mas— durant cert temps va encarar-se amb èxit amb el feixuc problema de mantenir l’equilibri entre població i producció, dins de l’habitual marc de característiques mediterrànies —cereals, vinya, lleguminoses, oliveres, arròs…—, i fins i tot pogué atendre a la introducció progressiva de conreus especialitzats —safrà, lli, cànem—. Els nous conreus tendiren a desplaçar els primers i —potser a llarg termini— a fer perillar l’aprovisionament d’aliments, cada cop més dependents de fora, en refiar-se el complex binomi agrari-comercial —que estava naixent— del favorable joc dels intercanvis que establia el mercat. Almenys al Principat, perquè en els nous territoris conquerits tingueren prioritat la reordenació del poblament i el reforçament d’una producció cerealista, olivarera i vitivinícola —quasi inexistent a l’etapa musulmana— abans que la diversificació agrícola, sobretot al País Valencià, que no obstant mai posà en perill unes bases agràries més sòlides que les d’altres territoris davant les contingències de l’exterior.

Per a l’exterior, la indústria i el comerç es consolidaren també cap al 1300. La primera, bo i superant el marc de l’autoconsum, produïa articles específics —mercuri, antimoni, ferro, artesania del corall, a Catalunya; indústria paperera i ceràmica al País Valencià— i una florent draperia —entre el 1308 i el 1315 s’havien redactat les primeres ordenances de teixidors de llana a Barcelona, València i Mallorca—. Eren productes per a l’intercanvi, que afavorien l’activitat comercial somiada pels catalans, que de vegades havia precedit a l’expansió política i d’altres l’havia complementada.

Es desenvolupà, a la fi, una complexa xarxa de rutes que desembocaven al Mediterrani oriental —Alexandria, en primer lloc, però també les complementàries illes del Llevant cristià, com Creta, Xipre i Rodes, o del decadent imperi Bizantí—, a l’Àfrica del nord, la diagonal de les illes —des de les Balears a Còrsega, Sardenya i Sicília— o la més occidental del Llenguadoc i Provença, per esmentar les vertaderament importants. Tampoc no cal oblidar tota la façana peninsular, en la qual s’incloïa, fins i tot, el reiterat interès vers les costes de l’emirat granadí, ni tampoc altres centres que en el futur podien apuntar al Tirrè— el populós Nàpols angeví en seria el primer objectiu— o a l’Adriàtic, malgrat les sòlides posicions de Venècia i Ragusa. Més enllà d’aquesta xarxa, el comerç del Principat fou aleshores punta de llança de tota la resta dels Països Catalans, tret de la competència i de vegades oposició que un infeudat regne mallorquí, quan podia, gosava manifestar en episodis de defensa aranzelària a Cotlliure (1299) o a la mateixa illa (1302). Però la fortuna de Barcelona s’erigia fonamentalment sobre la base d’una construcció triangular: plata, draps i corall catalans —en la qual illes com Sardenya tenien importància— contra l’or nord-africà provinent dels camins transaharians, i les espècies i els productes de luxe originaris de l’Àsia, que s’introduïren finalment, multiplicant l’escreix, cap al cor d’Europa —fires de Xampanya—, a través de la porosa frontera occidental del migdia francès. Tot es complementava, però no abans del segle XIV, quan el domini de l’estret de Gibraltar per Castella feu la ruta marítima més segura, amb un comerç cap a l’Atlàntic i el mar del Nord on, a Flandes i bàsicament a Bruges, s’intercanviaven els teixits de luxe flamencs per espècies orientals i productes locals.

Això no obstant, el comerç català d’aleshores palesà el seu tarannà mediterrani darrere d’una liquidesa de beneficis afavorida pels guanys que finalment proporcionava l’especulació amb espècies, productes de luxe i manufacturats, pel damunt dels obtinguts de primeres matèries i articles de primera necessitat. I a la recerca d’aquestes petges, l’expansió comercial catalana esdevingué un fet, corroborat pels nombrosos alfòndecs —edificis per a l’allotjament de mercaders i contractació comercial, precedents de les llotges— que sorgiren a les principals ciutats. Aquestes foren sovintejades per una classe de mercaders que, des de la primera associació barcelonina de prohoms de la Ribera (1257) i el primer consolat de mar valencià (1283), havia avançat en la possessió de codis marítims i de comerç ben específics. A la vegada, la conjuntura en alça de l’economia en el seu conjunt —i de l’economia urbana, en particular— va permetre la proliferació de fires i afavorí l’estabilitat de la moneda —des de la ternal, el diner o ral de bilió del 1246 amb un contingut d’argent de tres dotzenes parts del total, fins al gros de plata o croat (1284), amb l’equivalència d’un sou o 12 diners de tern—. Aparegueren també les primeres tècniques i associacions mercantils: la dita, precursora del xec; el préstec combinat; els contractes de societat i comanda comercials, que unien un soci capitalista i un mercader gestor per a una sola operació; les companyies familiars, de caràcter més estable i durador. Finalment, un recer de canviadors-banquers garantien, dins d’uns límits encara fràgils, una allau, sovint massa gran, d’operacions. Més d’un cop, per això, la legislació del país —per exemple les corts del 1299— hagué de preocupar-se dels excessius riscs i castigar els “abatuts”, és a dir, les fallides.

L’estabilitat social i institucional

Una economia així, necessàriament, havia de portar canvis i neguits a l’estructura social dels Països Catalans i, per descomptat, la fesomia de la societat no fou la mateixa als inicis del regnat de Jaume el Conqueridor (1213-76) que en els anys de Jaume el Just (1291-1327). La díscola noblesa, que tant havia amargat la infantesa i joventut del primer Jaume, semblava —només semblava— apaivagar-se després d’haver-se desfogat en les conquestes de Mallorca i València i d’haver construït sucosos patrimonis, més en la segona que en la primera, ampliant així els seus horitzons econòmics i territorials. L’església, al seu torn, havia trobat noves possibilitats de croada espiritual i d’evangelització cristiana, en un tomb expansiu —en ordes militars, en ampliació i creació de noves diòcesis, en concessions territorials— semblant al nobiliari. Però a tots dos estaments amenaçava superar-los amb una nova concepció de riquesa una burgesia mercantil i urbana. Car la penetració dels burgesos en els àmbits senyorials i territorials podia comportar perilloses derivacions, bo i oposant a la tradicional hegemonia dels privilegiats els nous signes dels temps, sobretot quan la monarquia volgué jugar al seu aire i intentà posar fre a les excessives ambicions nobiliàries.

Certament a Mallorca i València s’havia imposat un feudalisme cristià, d’importació, sobre les societats musulmanes, però aquest havia estat dosificat, segurament d’acord amb les circumstàncies i necessitats de l’època. El repartiment de Mallorca —en dues grans zones de divisió territorial entre el rei i els magnats de la conquesta— i la carta de franquesa del 1231 —atorgant un règim d’exempcions i certes llibertats per tal d’esperonar la immigració— implantà moderadament el feudalisme a l’illa. A València, el repartiment fou oposat a les concessions eclesiàstiques i baronials del nord castellonenc; d’altra banda, les cartes de poblament foren dictades cada cop més segons el costum del 1239 —el privilegi fundacional del municipi de la capital convertit en fur de València enfront de les exigències jurisdiccionals del fur aragonès, més procliu a la clàssica feudalització senyorial—; així mateix, s’acordaren capitulacions amb la població sarraïna, mudèjar des d’aleshores, que mantingué en les aljames les seves institucions, cultura, religió i llengua i intentà evitar, fins i tot en intermitents insurreccions, la pèrdua de terres i mitjans de producció. Aquests factors no impediren l’avanç d’aquest feudalisme, però el contraposaren força, agreujant-lo paradoxalment en les antigues metròpolis conqueridores: Aragó i Catalunya. Perquè els nobles que allí van romandre no fruïren dels beneficis de les conquestes i sí dels seus inconvenients: a més d’encarar-se amb la competència econòmica que els podien fer els nous territoris, l’economia urbana entrava als seus feus, afavoria l’emigració del pagès, bé cap a la ciutat —on, si hi romania un any i un dia, restava home lliure— o bé cap als nous “iDorados” conquerits, vistos també com a miralls de llibertat. I, per acabar-ho d’adobar, la monarquia va moure les tecles d’un ordre social tradicional, quan va intentar reduir jurisdiccions a Aragó o va estendre de forma unilateral i general impostos com el bovatge a Catalunya, i quan va intentar introduir pertot arreu el dret romà davant el consuetudinari, cercant, a més, el suport de la nova classe mercantil. Amb aquestes accions, feu grinyolar tot l’edifici social medieval.

En mala hora!: els compromisos exteriors —si és que realment es volia això— no permeteren anar més lluny. Al cap i a la fi, la superació de la complicada política internacional, entre el 1282 i els anys 1295-1302 si més no, necessitava de pau interior i nous reequilibris socials. A la corona d’Aragó, i no només als Països Catalans, la monarquia, en aquests anys, hagué de fer concessions: el Privilegi General ral de la Unió aragonesa —organització en defensa de les jurisdiccions i franqueses de l’aristocràcia d’aquell regne— fou acceptat; la polèmica valenciana de la territorialització dels seus furs —vigència del dret valencià o de l’aragonès— es decantà cap al primer, però no sense la salvaguarda d’un curiós plebiscit avant la lettre en el qual les poblacions havien de pronunciar-se per una o altra modalitat; i en les corts de Barcelona del 1283 es refermaren antics drets senyorials, que tendiren a fer obligatori el pagament de la redempció per als pagesos de remença —que, adscrits a la terra, perdien capacitat de mobilitat i veieren ressuscitats els mals usos, incloent-hi el ius malectratandi —, tot i que la situació, en una conjuntura econòmica de bonança, no esdevingué dramàtica. I quan els reequilibris socials havien permès als privilegiats senyors de les terres —Església i noblesa— estabilitzar-se davant el meteor ascendent de la classe mercantil, aquesta, que començava a fruir també de privilegis i a diferenciar-se —com una nova casta— de la plebs menestral i/o camperola —fonamentalment a Mallorca—, desitjà compartir el pastís d’un feudalisme mercantil de sucoses rendes i pròspers negocis, i estigué més presta a palesar la seva presència institucional que a fer saltar la banca d’un joc que ja li funcionava.

Per això, més enllà d’algun enrenou rural i de primerencs aldarulls urbans —el de Berenguer Oller a Barcelona el 1285, o els atacs contra els mudèjars a la mateixa València de Miquel Pérez—, la plenitud medieval del primer segle d’expansió es clogué amb l’estabilitat —si més no conjuntural— dels diversos estaments socials i l’equilibri entre aquests i la monarquia. Perquè res no impedia que aquesta desenvolupés el seu poder —de tradició romanista, burocràtic, ordenancista— desplegant les primeres branques de l’administració reial —cancelleria, hisenda amb tresoreria, batllia, racionalat, vegueries— i fins i tot d’una cúria o consell reial, si de la crisàlide d’aquest darrer s’evolucionés cap a unes assemblees de la terra —des de les antigues de pau i treva a la primeria del segle XIII— que, representant els tres estaments de la societat reunits en tres braços, conformaven modernes corts. Des del 1283 aquestes bé pogueren limitar la pretesa preeminència de la monarquia: per les constitucions Una vegada l’any, i Volem, estatuïm, la monarquia hagué de comprometre’s aleshores a convocar corts anuals i a no legislar sense el consens de tots. Allí mateix un altre acord, el Recognoverunt proceres, va establir l’autonomia dels regidors de les ciutats —jurats i consellers—, que retallaven poder als representants del rei —veguers i batlles—; i tots plegats —nobles, clergat, viles—, per la constitució Nos e officials, demanaren responsabilitats executives als funcionaris reials.

En veritat, a Catalunya, i a la resta dels territoris de la Corona d’Aragó amb totes les matisacions i diferències que calguin, la modernitat de la monarquia, que redreçava els seus passos enmig d’un clima favorable —i Jaume II encara intentà millorar-lo a benefici de la reialesa, tot portant les aigües al seu molí en els primers anys del segle XIV—, hagué de conviure amb la institució més irrenunciable de “l’estat nació”, que aleshores es forjava a cops d’un pactisme polític que respectava llibertats i privilegis, en un sistema de contrapesos de poder.