La crisi baix-medieval

“La gent moria de fam pels carrers i per les places…” (1314-17). “Una terrible mortaldat es va difondre per quasi tota la superfície del globus. Res de semblant no s’havia conegut fins aleshores. Els vius amb prou feines eren suficients per a enterrar els morts…” (1348); “El testimoni va declarar que durant tota la seva vida no ha vist res més que guerra al país… i va afegir que les terres que envolten la ciutat, tot i que eren bones i fèrtils, actualment estaven deshabitades…” (final del segle XIV). De sobte, tanmateix sense la cruesa cridanera d’aquests paràgrafs documentals, deliberadament juxtaposats, el panorama es va enterbolir a Europa. Es donà pas —semblava que a tot arreu i en tots els sectors— a uns temps que amenaçaren de ser de perenne recessió, ja que la crisi medieval pintava tan malament com la lletania llatina que s’afegí llavors a les pregàries habituals: “a peste, fame et bello, liberanos domine” (“… de pesta, fam i guerra, deslliureu-nos senyor”), un exemple dissortadament viu dels genets de l’Apocalipsi, sobretot quan, com en reiterades ocasions, es presentaren tots plegats.

La representació de la mort

En la composició central d’aquest Triomf de la Mort —oli sobre fusta anònim del segle XV; Palerm, Galleria Nazionale— es troba una de les representacions plàstiques més acabades de la figura de la mort —l’esquelet amb arc, muntat sobre un fantasmagòric cavall que permet entreveure totes les costelles, i a més a l’angle esquerra de dalt el gos espantat a punt d’udolar—. Malgrat això, aquesta obra no té encara el patetisme d’altres. Certament, la mort, cavalcant, va repartint les seves fletxes pertot arreu, fins i tot pels llocs cortesans i de plaer, on la música i el goig són interromputs bruscament, sense respectar papa, emperador ni rei. Però aquest Memento Mori evita, tanmateix, altres efectes més macabres, potser perquè la mort aquí ha aturat de sobte el ritme harmoniós de la vida, alhora que en recorda la caducitat.

Davallada econòmica i repercussions socials

La fam fou, però, la capdavantera de les calamitats, després de la tirallonga d’estius podrits —a França, Anglaterra i Flandes, fonamentalment entre el 1314 i el 1317—, fruit de pluges forassenyades i de certs canvis climàtics inesperats, a més a més d’una ruptura de l’equilibri entre producció i població. Abans d’això, la fam havia fet també acte de presència a les acaballes del segle XIII, amb l’aturada de les rompudes agràries i un ús ben diferent del sòl davant dels rendiments decreixents de la cerealicultura.

Però a l’esclat de la fam, les conseqüències demogràfiques de la qual són difícils de mesurar quantitativament —tot i que fou important, cal no oblidar-ho, la feblesa biològica per causa de la desnutrició dels organismes—, aviat se sobreposà un seguit de malalties que culminà amb la Pesta Negra i que continuà encara després. Aquesta fou una fita històrica de la mortaldat, que es va estendre des de la colònia genovesa de Kaffa, a Crimea, a tota la conca mediterrània a mitjan 1348, i arribà a Anglaterra, la França atlàntica, l’Imperi i encara a Suècia i Rússia al llarg del 1349 i el 1350. Colpidora com cap altra, la Pesta Negra commogué els esperits humans tant com afectà els cossos, malgrat que les repercussions demogràfiques no foren idèntiques en tots els llocs, amb oscil·lacions de pèrdues de població que variaven entre el 25% d’alguns indrets anglesos o francesos sos fins al 50% o més encara d’altres alemanys, com Magdeburg i Hamburg. Les fluctuacions, però, foren també ben diverses a les penínsules itàlica —amb diferències entre el nord i el sud, aquest més castigat— i ibèrica.

Tanmateix, si alguna àrea semblava escapolir-se’n, la guerra, conseqüència dels desastrosos esdeveniments a la vegada que efecte posterior de noves desventures, clogué el cercle infernal d’aquesta trilogia medieval, en arrabassar ja no solament vides humanes pels fets bèl·lics en el front de batalla sinó infraestructures agrícoles, eines de treball, collites en saó, cabanyes ramaderes i, en el súmmum, tota esperança d’autèntica pau. Perquè quan aquesta darrera arribava, per a les poblacions civils podia ser paradoxalment pitjor que les hostilitats dels exèrcits: la pagesia sabia prou bé que l’hora de la desmobilització dels mercenaris era la més dissortada, quan a la guerra reglamentada li succeïa, temporalment, un anàrquic regnat del terror; aleshores, s’imposava el saqueig i la violència indiscriminada de bandes indisciplinades o llogades al millor postor, generalment a nobles que veien en aquestes el darrer vehicle de la persistència de la dominació senyorial.

Sigui com vulgui, el cert és que la conjunció de totes aquestes malastrugances comportà conseqüències més que conjunturals a la pretesa plenitud medieval, que palesà la seva fragilitat. Pertot arreu nombrosos despoblats —a Alemanya, on afectava en algunes zones fins al 40% del total dels nuclis rurals del país i en altres al voltant del 20%, a França, Anglaterra i Itàlia— parlaven a bastament de l’abandonament de llogarrets antany habitats, però de nou captius per una vegetació salvatge, amb un increment dels boscos. A més a més, la concentració de l’espai cultivat —reservat ara a les millors terres— no va poder reequilibrar el retrocés agrari, tot i que hi va haver una lleugera alça dels rendiments per unitat sembrada: del percentatge multiplicador de 4,22 grans de la primera meitat del segle XIV al 4,45 de la primeria del XV, per exemple, al bisbat anglès de Winchester. Nogensmenys, ni així s’arribà a pal·liar, si més no a curt termini, la dislocació dels preus i salaris del sector agrari, autèntic malson per a l’estabilitat de les rendes. Perquè, més enllà de la punta alcista en el preu dels cereals davant d’una carestia angoixant, la pèrdua acumulativa de població es va traduir, a la llarga, en una davallada de la demanda i una caiguda persistent dels preus, amb tendència estructural a la baixa —a vegades la depreciació del blat va assolir la xifra del 63% i encara del 70%—, agreujada per l’increment dels salaris, fruit de l’escassetat, encara més gran, de mà d’obra i jornalers al camp. La traducció de tot això fou inevitable: els excedents minvaren i en la minva disminuïren les rendes, ja fossin fixes —en metàl·lic—, afectades pels desequilibris dels preus, ja en espècie, atesa la dificultat d’una bona comercialització i venda profitosa al mercat.

Els neguits, així, no es farien esperar, davant de l’actitud contraposada dels qui vivien del camp: els senyors, necessàriament afectats per la sobtada caiguda de les rendes, i els pagesos, sorpresos desagradablement per la doble pressió que ara els tocava viure, amb uns ingressos que s’afeblien alhora que sobre ells sentien l’alè senyorial, encaminat a obtenir un plus de guany de les deprimides rendes. La crisi econòmica i consegüentment social, que tots aquests terratrèmols generaven, fou, a la fi, una realitat tangible, fins i tot a les desenvolupades ciutats del dos-cents, que constituïen la carcassa natural de l’estructura feudal i que es veieren sacsejades, almenys puntualment. Perquè malgrat la immigració que atreien del camp i la diversificació de les seves funcions, que les feien més aptes per encarar-se a la crisi, moltes ciutats —però certament no totes— veieren, durant algun temps, com es col·lapsava la seva expansió urbanística, en aturar-se la dinàmica del passat d’ampliar els encerclaments emmurallats, a la vegada que els volums de la manufactura i el comerç trontollaven en més d’un cas. A Florència, on abans de la Pesta Negra es produïen entre 80 000 i 100 000 draps a l’any, cap al 1378 la ciutat s’acontentava amb una garantia de producció de 24 000; a Anglaterra es produí una clara disminució dels sacs de llana exportats, de 35 000 unitats al començament del segle XIV a 25 000 cent anys després, tot i que la dada sigui més discutible en la seva interpretació historiogràfica si —com ara es defensa— aquesta menor exportació de la primera matèria hagués afavorit la consolidació d’una draperia nacional; a Ieper, aquí sí, es conegué una davallada sense pal·liatius del ram tèxtil; a Bordeus es patiren caigudes més episòdiques de les vendes del vi. I també, com a les àrees rurals, les dificultats enfrontaren aferrissadament els diversos sectors de la ciutat, oposats per la seva diferenciació de producció, de riquesa i de poder polític. Car el poble menut cada cop perdonava menys l’oligarquització creixent del patriciat urbà, els nombrosos entrebancs per a accedir al mestratge gremial i també el fracàs d’una gestió política i econòmica que enriquia uns pocs a costa de l’empobriment de quasi tots.

En aquest context fóra gairebé impossible no trobar-se amb lluites socials, que esquitxaren tota l’època baix-medieval, inserides en marcs rurals i urbans i de vegades barrejades totes dues. En el primer cas, des de la revolta camperola de la regió de la Flandes marítima el 1323 fins al moviment pagès taborita del 1419, com una seqüela més de la revolta hussita de Bohèmia, s’esglaonaren tot un seguit d’avalots: alguns evidentment no passaren de la categoria d’aldarulls aïllats, protestes primitives davant de dificultats frumentàries o de pressions senyorials; però d’altres, com la Jacquerie francesa del 1358 —que esclatà al Beauvaisis, fonamentalment, però també a la Picardia, Normandia i la Xampanya—, o la insurrecció anglesa de Wat Tyler a la regió de Kent el 1381, anaren lluny, molt més lluny. Així, la pagesia francesa cercà aliances a París amb els grups urbans d’Étienne Marcel, tot provocant una crisi política a la França derrotada dels primers compassos de la guerra dels Cent Anys. Al seu torn, la pagesia anglesa exigí l’eliminació de nous impostos fiscals, la supressió de totes les restes de servitud i l’arrendament de terres mitjançant el pagament d’un cens anual força moderat, perquè com deia el predicador John Ball: “Quan Adam llaurava i Eva filava, on era el senyor?”

Pel que fa a les revoltes urbanes —sense oblidar els aixecaments populars de Roma el 1347 i de París el 1358, bastant conjunturals davant el flagell de la Pesta Negra i l’esmentada desfeta francesa— el “paradís” dels conflictes socials fou Flandes —amb les revoltes més conegudes de Bruges, el 1300, i de Gant, el 1338 i el 1382— i Florència —amb l’esclat del conflicte dels ciompi artesans, que recollien les aspiracions del popolo minuto i dels treballadors sense especialització—, les quals palesaren el malestar que les forçades reconversions en el sector tèxtil ocasionaven en zones ben desenvolupades d’Europa, per causa de la competència d’altres àrees com, per exemple, Anglaterra.

El replantejament de la crisi

Els esdeveniments esmentats en aquest darrer paràgraf plantegen alguns interrogants: fou la crisi veritablement tangible a tot arreu? Afectà a tothom de la mateixa manera o, contràriament, quin abast va tenir? Com i per què s’originà i, després, com se’n va sortir Europa? Necessàriament els seus trets foren tots negatius o, en l’evolució històrica a què donà lloc, s’albirava, després de certes reconversions, un nou món?

Certament, que la crisi fou tangible és un fet, però també ho és el seu desenvolupament divers, desigual, on al costat d’enfonsaments, semblava que aclaparadors, es veieren increments no menys espectaculars que constituïren els fonaments de l’edifici posterior de la modernitat. De bell antuvi, cal no negligir-ho, la crisi no fou total i el redreçament era ja una realitat ferma entre el 1420 i el 1440 i, amb més claredat, des del 1440 cap endavant. D’aleshores ençà, l’ensopit ritme demogràfic canvià a Europa, amb la major precocitat de l’edat núbil, una millora de l’alimentació i la preponderància del sexe femení sobre el masculí. A la vegada, la revifada agrària esdevingué una realitat incontestable, amb la recuperació del sòl perdut, la disminució de prestacions personals i la commutació de servituds sobre el camperolat mitjançant moderats censos en metàl·lic, contractes d’arrendament a llarg termini i contractes d’emfiteusi. L’estabilitat s’emparà de la pagesia alhora que les rendes, més baixes però més segures, donaren confiança als senyors, almenys a l’Europa occidental —latu sensu —, on l’alternativa impositiva dels estats emergents fou acceptada per tothom, mentre que a l’oriental, de l’Elba cap a l’est, la renovada feudalitat fou el model a seguir. Nogensmenys, el recanvi no fou una tornada, sense més, a l’època anterior a la crisi: ara, en la reconstrucció agrària, a més dels propietaris tradicionals, participaren actius capitals d’homes de negoci i togats de les ciutats, a la recerca d’una major racionalització de l’explotació agrícola, diversificada en els conreus que satisfeien una demanda de mercat —la vinya, el llúpol, la cervesa, les plantes tèxtils i tintòries—. Els majors esforços s’adreçaren, però, a retrobar el perdut equilibri entre agricultura i ramaderia, bo i afavorint aquesta darrera en àmplies zones d’especialització, com en el cas d’Anglaterra, on s’inicià el trànsit d’una economia cerealista de camps oberts a tota una altra de predomini ramader i camps tancats.

Canvis semblants s’introduïren en el món de les manufactures, el comerç i fins i tot les ciutats. Ja que si aquestes influïren sobre el camp, així mateix foren escenari d’importants esdeveniments. També aquí una diversificació alterà o almenys matisà l’hegemonia tèxtil de la llana: no tan sols per la pèrdua d’influència dels llocs tradicionals de producció flamencs —Arràs, Saint-Omer, Ieper, Lilla— a favor de centres que produïen draperia rural més barata —a Hainaut, Brabant, Holanda i per endavant Anglaterra—, sinó sobretot per l’increment del cotó, la barreja de llana i cotó, que fou el fustany, i la proliferació de la indústria del lli. A més a més, el rellançament miner i metal·lúrgic fou tot un boom a l’Europa del quatre-cents, trasbalsada per la necessitat d’armes de foc, d’artilleria, de ferro —per a una indústria bèl·lica in crescendo al llarg de la crisi—, però alhora per una curiositat intel·lectual, fruit de la crisi espiritual —tant religiosa com cultural—, que esperonà el descobriment de la impremta, amb els seus caràcters mòbils de metall.

I en el comerç, si és cert que van declinar gran part dels punts neuràlgics de la xarxa de la plenitud medieval —com ara Bruges, en decadència per l’enllotament del riu Zwuin; la Hansa, col·lapsada per la falta d’un clar liderat al Bàltic per part de les ciutats alemanyes; els fecunds contactes a la Mediterrània oriental de Venècia i Gènova, arruïnats per l’empenta dels temibles turcs; i àdhuc les fires de Xampanya, immerses en el marasme de la guerra dels Cent Anys—, no és menys cert que altres centres els van substituir. Així, la façana més oberta a l’Atlàntic d’Anglaterra, Holanda i França prengué força en el nou camí occidental d’interrelació de les diverses economies, fins aleshores tancades, que la dinàmica Gènova, sense abandonar les seves posicions a l’est de la Mediterrània, sondejà estenent els seus contactes cap a l’extrem occidental i amb la presència dels seus comerciants a Andalusia, Portugal o les Canàries. Així mateix, noves fires a Chalons-sur-Marne, Ginebra i Lió, a més d’altres regionals —com Frankfurt, Leipzig i Malmö— estroncaren el monopoli de Xampanya, tot fugint de la cremadissa de les zones en guerra.

El súmmum, però, el donaren les innovacions en les tècniques mercantils, des de la comptabilitat per partida doble fins a la consolidació de la pràctica bancària, la difusió de la lletra de canvi i l’associació de companyies amb capital social familiar, però també amb dipòsits de tercers, que van dinamitzar la vida comercial com mai abans no ho havia estat. Paradoxalment, aquest dinamisme es produí tot fent ús, i molt sovint abús, d’operacions de crèdit, sense fluència de diners, però amb la seguretat que donava l’estabilitat monetària, fonamentada sobre els nous jaciments de plata d’Alemanya meridional —bressol de la fortuna dels Fugger— i sobre l’or sudanès.

Debat entre historiadors

Plenitud, contracció, reconversió? Certament és difícil amb menys paraules sintetitzar els tres conceptes que abasten l’evolució històrica dels segles XIII-XV, la qual ha estat descrita fins ara en uns trets tan generalitzadors que gairebé no permeten preveure les excepcions, tanmateix paradoxalment superiors a la regla i àdhuc a tot un seguit de models explicatius, ben allunyats d’aconseguir desenredar satisfactòriament la inextricable troca d’aquestes centúries. De bell antuvi, com es va passar d’una fase a l’altra i, finalment, com es va remuntar la crisi quan semblava aclaparadora? Foren aquests daltabaixos fruit d’episodis conjunturals o fou afectada tota l’estructura de l’època medieval?

Malgrat els grans avenços quantitatius dels mètodes d’investigació emprats i el reconeixement de la diversitat —regional i sectorial— dels indicadors utilitzats, els quals fan posar en guàrdia contra la vulgaritat de qualsevol pseudo-abstracció academicista, avui dia les respostes conjunturals no acaben de fer el pes. No ho fan, és clar, aquelles aproximacions que cercaven en la rarefacció dels metalls preciosos —dels diners— l’origen del mal, el qual s’esvaïa quan aquests tornaven a ser abundosos, ja que l’explicació monetarista —adient si és complementària— mai no troba l’arrel del problema ni tan sols en el capitalisme, encara un somni que ni vigia aleshores. Tampoc no convencen avui els intents explicatius, més seriosos, que veieren en la davallada dels preus agrícoles i els nombrosos despoblaments una depressió agrària —concepte que l’alemany Wilhelm Abel prefereix darrerament al de crisi per tal de matisar-lo més en relació amb altres crisis agràries—, però sense arribar a aclarir la passa definitiva per la qual una depressió com aquella pogués encetar el camí cap a la transició a un nou sistema productiu.

De fet, fins i tot les explicacions de caire malthusià —més assuavides en Michael Postan que en Emmanuel Le Roy Ladurie—, sota la seva fullaraca quantitativa i el seu innegable atractiu, no ultrapassen, no obstant això, el groller mecanicisme de l’anomenat per Le Roy “ecosistema”, un moviment homeostàtic que mantindria l’equilibri mitjançant dues fases d’autoregulació interna: expansió i contracció, en funció de la bipolaritat població-producció, la ruptura de la qual, per l’excessiu increment demogràfic no acompanyat d’un augment productiu semblant, alteraria l’estabilitat assolida. Però el gran immobilisme, i àdhuc la inèrcia que aquests corrents historiogràfics pretenen donar a les relacions socials de producció, totalment secundàries en l’explicació, feren que aquest moviment neomalthusià amb prou feines pogués escapolir-se de l’amenaça quasi-estàtica de la història immòbil, basada sobretot en fets biològics i fins i tot climàtics, mai en contradiccions de classe. I tampoc no s’arribà a cap port segur amb la substitució del motor demogràfic pel comercial, tot veient les ciutats com un bolet, les quals segons la força de cada conjuntura empentaren o frenaren l’evolució econòmica, ja sigui amb les formulacions inicials i ben antigues de Henri Pirenne o amb les reinterpretacions del marxisme circulacionista de Paul Marie Sweezy, André Gunder Frank i Immanuel Wallerstein. Aquestes teories veuen el leitmotiv de la transició cap a un nou sistema econòmic i social en les creixents relacions de mercat —les d’una economia d’intercanvi comercial—, sempre per sobre de les relacions de producció que enfrontaven els diversos sectors socials que hi intervenien. Perquè no es pot oblidar un punt essencial: les ciutats medievals no foren alienes al món feudal que les envoltava; tot al contrari: van néixer al seu si i d’aquest agafaren el seu primer alè.

Nogensmenys, les alternatives no són ni de bon tros definitives, plagades també d’obtuses abstraccions i en algun cas, com s’ha subratllat no fa gaire, d’inquietants dogmes provinents d’un cert teleologisme. Però si en el cas de Robert Brenner la seva exclusiva fixació en la lluita de classes, per l’obtenció d’una major o menor apropiació de renda entre senyors i pagesos, esdevé estèril en no reeixir en una explicació globalment entenedora del marc feudal, de la crisi i de la transició cap al capitalisme, les aportacions més enraonades de Rodney Hilton i Guy Bois aporten una major serenitat. La crisi medieval fou efectivament una crisi de tot un mode feudal de producció en la qual, és clar, s’encararen aferrissadament senyors i pagesos: els primers, amb el domini polític i jurisdiccional però sense cap mentalitat empresarial, estaven tan lluny d’entendre els intersticis del sistema econòmic com delerosos de no perdre cap percentatge de renda davant dels segons, els quals, lògicament, tractaven de disminuir la pressió dels senyors i el pagament de les rendes.

No obstant això, res no es pot arribar a entendre sense tenir en compte les circumstàncies i l’essència pròpies del feudalisme medieval: domini de la petita producció familiar, molt més nombrosa que la de la gran propietat, però també sotmesa a una cotilla institucional —senyorial i fins i tot de comunitat rural— que la inhabilità per a projectar innovacions tècniques i reinversions adequades més enllà de les que ja foren fetes a l’època de la plenitud dels segles XI-XIII. Per això, quan aquesta tocà sostre amb l’extensió del conreu a males terres, en perjudici de la ramaderia, els boscos i la silvicultura, els rendiments decreixents del sòl feren acte de presència. A la vegada, com diu Bois, la caiguda de la productivitat del treball —un veritable blocatge de la producció— s’alià amb la tendència a la baixa de la taxa de sostracció feudal i provocà un segon blocatge, el de la distribució, que afectà tothom —comerç i ciutats—, amb més o menys duresa, ja que gran part de la clientela i la demanda urbana i mercantil provenia de les classes benestants, els ingressos de les quals patiren amb la disminució de les rendes.

Fou la crisi, davant la qual els senyors i la superstructura de feudalisme estatal, que es consolidà, exigiren amb una renovada coerció militar i burocràtica noves càrregues impositives que esclafaren la pagesia. Pèrdues de població, retrocessos d’antics espais conreats i de la sobrera agricultura de rendiments decreixents, sacsejades de la vida comercial i industrial foren els clixés negatius, abans, però, de la reconversió a mitjan segle XV. Aleshores, a la fi, nous increments de la productivitat permeteren al camperolat d’assumir el punt a l’alça de la deteriorada taxa de sostracció feudal —ja no directa sinó per la via dels impostos—; a la vegada, els alts rendiments de producció agrícola s’harmonitzaren amb la recuperació d’antigues zones de pastura, en un equilibri agro-pecuari amb excedents acumulats. I, sobretot, una osmosi permanent entre ciutat i camp va fer realitat la invasió dels primers capitals comercials en àrees rurals, l’explotació del Verlagsystem —treball a domicili— i el balbuceig de la protoindustrialització, testimonis del capitalisme comercial o, si es vol, del feudalisme tardà, que tancà la depressió secular i va obrir Europa a la modernitat.

Cap a una proposta integradora: entre la tradició i la innovació

Nogensmenys, les explicacions econòmiques no basten avui dia. Cal endinsar-se també en la borrascosa vida política, cultural i religiosa d’aquells temps, d’un període de “tendències en conflicte” segons l’anglès B. Wilkinson, ratificat pel txec Karel Stloukal com un “període bifront”, el tret més representatiu del qual sembla enfrontar, a la nostàlgica “tardor” medieval de la societat nobiliària, la rèplica d’una “primavera” de la burgesia, del Renaixement i fins i tot dels estats moderns. Per això, en una lectura històrica, que es vol total, a la recerca d’un nou concepte de crisi —tan superador dels insuficients esquematismes econòmics com de les connotacions massa esbiaixades cap a la negativitat de la decadència o, oposadament, cap a l’optimisme del canvi i el progrés—, Ferdinand Seibt, ara mateix, ha intentat trobar altres respostes. Ben segur que la crisi, sociològicament i encara psicològicament, fou la resposta a la falta d’identitat per pèrdua de la tradició i que, consegüentment, aquesta mancança generà inseguretat i por —individual i col·lectiva—, però mai una ataràxia que impedís marxar cap endavant. Fruit de fenòmens de disfuncionalitat i de diversitat de perspectives, la crisi va enfonsar la societat baix-medieval fins que aquesta va trobar noves raons de funcionament i d’equilibri.

Tanmateix no podia ser d’altra manera, perquè disfuncionalitat en un sistema social i polític no vol dir necessàriament debilitat: en rigor, significa pèrdua de l’assignació funcional, és a dir, consciència del fet que amb els mecanismes tradicionals no hi ha sortida a les dificultats plantejades. Només així una situació, que sense aquests pressupòsits hagués estat assumible, esdevé insuportable. I disfuncionalitats, en el llarg segle i mig de crisi medieval, van haver-n’hi un fum, tant en l’àmbit polític i sòcio-institucional com eclesiàstic, cultural, religiós i àdhuc de mentalitats.

Disfuncionalitats foren, sense cap mena de dubte, els obstacles que, a l’Europa occidental, encara trobaren, en el seu camí ascendent, unes monarquies deleroses d’assolir cotes de veritable poder, per sobre de la noblesa de cada regne i de certs feus i principats. Aquests, lluny de respondre a la lògica, fins i tot geopolítica, en la natural expansió i enfortiment del regne, l’entrebancaven amb una multiplicitat jurisdiccional ben diversa i àdhuc oposada. Que no per altra cosa la guerra dels Cent Anys esclatà entre el 1337 i el 1453. Perquè, més enllà de la pugna successòria al tron de París entre Eduard III d’Anglaterra (1327-77) i Felip VI de França (1328-50) —en la qual es va fer servir la llei sàlica per a invalidar els drets de l’anglès—, la raó de la guerra, continuada per diverses generacions, amagava la pugna entre la viabilitat del domini feudal anglès sobre els ducats de Guiena i Aquitània (gairebé mitja França) i la seva forta influència sobre els de Flandes i Borgonya o, contràriament, la consolidació de la monarquia francesa, tot isolant el poder britànic a les seves illes, com així succeí després d’un segle d’esdeveniments fluctuants.

Però les disfuncionalitats també van existir en d’altres indrets: en el Reich decadent on, no obstant el llarg interregne, els emperadors tractaren de capgirar a favor seu la situació política —tot projectant qualcuna cavalcada sobre la Itàlia septentrional en temps d’Enric VII (1308-13) o Lluís IV (1314-47), en una darrera revifada de la pugna entre el Pontificat i l’Imperi—, o bé d’enrobustir territoris patrimonials —ja fossin de la dinastia dels Luxemburg o l’alternativa dels Habsburg—, des dels quals llançar una ofensiva centralitzadora contra la pujança dels nombrosos i autònoms principats alemanys. I van existir així mateix a la península itàlica, incapaç de marxar cap a una impossible unitat, dividida com ho estava entre unes ciutats-estat del nord, més desenvolupades però sacsejades per fortes crisis de govern, uns territoris pontificis absolutament desorganitzats, on fàcilment prenien cos les revoltes demagògiques més forassenyades, i un Mezzogiorno, el Regne de les Dues Sicílies —Nàpols i Sicília—, que es va esgarrar amb la pressió contraposada dels Anjou i de la Corona d’Aragó.

Tampoc l’Est, passada l’onada invasora dels mongols, no visqué lliure de tensions, després de la maduresa del regne polonès a l’època de Casimir III (1333-70), de la Bohèmia daurada de Carles de Luxemburg (1346-78) i de l’Hongria exultant de Lluís el Gran (1342-82). Ja que, amb un cert decalatge en relació amb l’Occident, la crisi també s’instal·là allí, quan a la tensió in crescendo entre la monarquia i l’aristocràcia de cadascun d’aquests regnes se sumaren contenciosos particulars. Així, la federació lituano-polonesa dels Jagellons s’enfrontà a l’expansió bàltica dels cavallers de l’orde teutònic —els portaespases—. A Bohèmia es produí la insurrecció nacionalista davant la germanització de Praga, adobada pels trets herètics i socials dels partidaris de Jan Hus. A Hongria, es donà una situació d’ambigüitat entre la seva total autonomia —assolida tardanament amb Matías Corvino (1458-90)— i els lligams cap als Habsburg, que es van accentuar cada cop que el perill turc otomà fou realitat a l’Est. Aquest perill suplantà el fantasma mongol —el qual, des del segle XIV, només havia subsistit a Rússia, amb l’Horda d’Or— i amenaçava de debò, en el XV, allò que restava dempeus de les ruïnes de l’imperi Bizantí dels Paleòleg. Àdhuc l’Europa bàltica s’immergí aleshores en la crisi, tot i que els artificiosos esforços de la Unió de Kalmar (1397) intentaren resoldre, sense èxit, el problema de la permanent agressió alemanya de la Hansa i el particularisme danès i suec.

Tanmateix no només els poders temporals patiren la crisi. Tant o més que ells la va sofrir una Església que, dissortadament, sobreposà les seves preocupacions terrenals a les espirituals, amb gran escàndol de la cristiandat. La llarga estada del pontificat a Avinyó (1309-77) i sobretot el Cisma d’Occident entre el 1378 i el 1417, amb la simultaneïtat en alguns moments de tres papes, palesaren el descrèdit de Roma i la necessitat d’afrontar serioses reformes “in capite et in membris” (“en el cap i en els membres”), les quals solament podien ser encarades per un fort moviment conciliarista, amb tot allò que significava de limitacions al poder papal. Mentrestant, la crisi espiritual i de mentalitats fou devastadora, car, en perdre’s el paper rector i ecumènic de l’Església, les harmòniques construccions culturals i globalitzadores del segle XIII caigueren en la més àmplia, i de vegades més esbojarrada, diversitat de perspectives.

Aquesta ambivalència extrema dels judicis, en el seu conjunt, fou el segon gran tret de la crisi baixmedieval, que permeté viure a la vegada entre temors apocalíptics i esperances mil·lenaristes. Com mai abans, es va sentir la proximitat de la vinguda de l’Anticrist, l’alè —fins i tot tàctil— del diable i de l’infern, les creences esotèriques i sibil·lines, els vaticinis de tota mena; a la vegada, la religiositat popular afavoria representacions de misteris, enceses predicacions i la permanent invocació de la mort, exemplificada, fins i tot, en el gènere literari de les danses de la mort. Com mai abans, però, l’ascetisme i el misticisme alçaren el diapasó, bé fos mitjançant els mestres renans Johannes Eckhart, Johannes Tauler i Heinrich Suso, bé amb els flamencs Jan van Ruysbroeck i Gerard Groote, fins a culminar en la devotio moderna, la congregació de Windesheim i l’excelsa Imitació de Crist de Tomàs de Kempis. I, com mai abans, les heretgies es tornaren tan perilloses per a Roma com aquelles que s’esdevingueren de la mà de l’anglès John Wycliffe i del txec Hus, que arribaren a intuir la predestinació, negar el magisteri de l’Església visible, ja que el que els importava era la invisible, exigir llibertat de predicació total i afirmar la primacia de l’Evangeli, és a dir, de la Paraula de Déu. I alhora la dilució del pensament filosòfic, teològic i científic fou una realitat, des dels corrents crítics i escèptics de Joan Duns Escot (1266-1308) i Guillem d’Occam (1290-1349), creador del nominalisme, l’experimentalisme científic de Jean Buridan (1300-66) i Nicolau d’Oresme (1325-82), precursors de Nicolau Copèrnic i Galileu Galilei, i l’antiintel·lectualisme de Joan Gerson (1363-1429) i Nicolau de Cusa (1410-64). Aquests corrents anihilaren com a inútil la cotilla aristotèlica alçada contra la llibertat de pensament.

La disfuncionalitat total de la crisi tocà així fons, alhora que la perspectiva de nous equilibris generava la seva superació. Ben segur, a l’Occident, on les monarquies autoritàries dibuixaren fronteres més nacionals, a la vegada que superaren els darrers entrebancs senyorials —Lliga del Bé Públic a França, desfeta de Carles el Temerari de Borgonya, guerra de les Dues Roses a Anglaterra—, tot convertint la nova noblesa en aristocràtica i cortesana. Ben al contrari, al Reich, des de la butlla d’Or (1356), l’equilibri només s’imposà entre un emperador, germànic abans que romà, i els seus set grans electors, que agafaren força com a prínceps i arquebisbes, tot impedint qualsevol intent de centralització. I ben bé a Itàlia, on les ciutats estat hagueren de recórrer a podestas i fins i tot a condottiers, sovint mercenaris de fortuna, que es tallaren un poder personal, bo i evolucionant cap a noves senyories que respectaren, això no obstant, les formes de govern pròpies i assuaviren els forts enfrontaments classistes de l’època anterior. Els Visconti i els Sforza a Milà o fins i tot els grans mercaders-banquers, que foren els Medicis a Florència, en són bons exemples.

El pontificat, al seu torn, amb Nicolau V, Martí V i Sixt IV, inicià al llarg del segle XV un procés de recuperació del poder jeràrquic, enfront del conciliarisme, i aviat territorial, amb la saga dels Borja. No debades el renovat prestigi del Papat havia estat a la base de la Pau de Lodi (1454) que instaurà l’equilibri peninsular italià entre Milà, Venècia, Florència, Nàpols i Roma. La Ciutat Santa, però, mai no va aconseguir el consens espiritual: més enllà de les formes del nou conreu literari i artístic —el gran precursor de les quals fou indubtablement el toscà Petrarca (1304-74)—, l’individualisme i l’humanisme, als quals s’havia abocat la intel·lectualitat després de la commoció medieval, no pogueren amagar el seu desencís en no veure’s secundats —cas d’Erasme— pel Pontificat en les reformes de fons.

Tanmateix la modernitat a Occident presentà noves energies i aviat un nou món, mentre que l’anterior decalatge de l’arribada de la crisi a l’Est i al Bàltic es palesà de nou en la dificultat per a sortir-ne d’Europa oriental, ara endarrerida i amb un avenir fosc, davant sobretot de l’allau turca d’Istanbul, que esborrà del mapa cristià l’antiga Constantinoble (1453). El principat de Moscou, alliberat del dogal mongol, en un procés de puixança al llarg del quatre-cents, en fou el beneficiari: el primer tsar Ivan III (1462-1505), casat amb Sofia Paleòleg, volgué convertir-se en marmessor del focus oriental debel·lat. Malgrat els seus trets encara força asiàtics, la “Tercera Roma” moscovita heretà, doncs, l’ortodòxia bizantina alhora que pretenia emular a l’Est el paper polític de Bizanci.

Una aproximació a la crisi peninsular

No obstant aquests canvis més sobresortints, a trenc d’alba de la modernitat, l’Europa occidental pareixia sens dubte imposar-se. Esdevingueren fenòmens semblants a crisis i recuperacions a la Península Ibèrica? Com ja es pot suposar, la resposta és afirmativa, tot i que en els diversos territoris i regnes peninsulars ben aviat es palesaren fortes discrepàncies, tant en el ritme cronològic com en el grau d’intensitat de la crisi. I encara que a hores d’ara cal atenir-se en la síntesi a totes dues, sens dubte fou la recuperació la que cap al futur marcà pregonament les diferències.

A la Corona de Castella, l’entitat política que més interessa per ser la més extensa i poblada d’aleshores, la crisi, que ja aparegué a les acaballes del segle XIII i a la primeria del XIV, es va esfumar abans i fou menys dura que en altres indrets, malgrat les matisacions entre els vessants econòmics i polítics, amb connexions lògiques entre ells, però també amb tendències no absolutament idèntiques. En aquest sentit, una anàlisi a la menuda desenterboleix una mica la impressió de marasme de la història castellana, que sembla oferir una evolució política no exempta mai de tensions. Perquè certament, quan a penes s’havia recuperat dels aldarulls de la successió d’Alfons X —entre Sanç IV (1284-96), Ferran IV (1296-1312) i els infants de la Cerda— durant l’estabilitat del regnat d’Alfons XI (1312-50), el país es va veure abocat a la primera guerra civil amb Pere el Cruel (1350-69), la mort del qual a Montiel deixà pas a l’adveniment dels Trastàmara.

Aquests tampoc no portaren, en ser entronitzats amb Enric II (1369-79), una pacificació per llarg temps, malgrat els intents d’envoltar-se d’una noblesa de servei, que els donés suport i quadres en la incipient administració estatal. Massa minories d’edat dels reis successors, amb regències sempre dificultoses, ajudaren a més a mantenir un clima d’intranquil·litat a la cort, de vius enfrontaments nobiliaris, en els quals —a pesar dels intents d’assolir l’autoritat per part de Don Álvaro de Luna— la monarquia s’enfangà. Aquest procés conduí fins a la Farsa d’Àvila (1465) —destronament d’un ninot que simbolitzava el rei, per part d’un sector aristocràtic que iniciava una clara rebel·lió—, en els anys d’Enric IV i, a la seva mort, fins a l’esclat de la segona guerra civil castellana (1474-78) entre Joana, anomenada la Beltraneja, i Isabel la Catòlica.

No obstant això, cal no enganyar-se. La crisi política del segle XIV no fou la del XV. A la primera es va afegir tot el neguit de la davallada econòmica i de població —per fams, per pesta, per limitacions del sistema productiu—, que comportà necessaris reajustaments davant de l’enduriment senyorial per aconseguir l’increment de rendes i la consegüent lluita social, tant en el marc rural com en l’urbà. Però en aquest cas, la victòria dels Trastàmara, seguida de la consolidació del mayorazgo com la fórmula que vinculava la propietat feudal a Castella (1390), fou la victòria de la reacció senyorial enfront de la qual les sacsejades socials, per fortes que fossin, mai no ultrapassaren el nivell local, bo i entrebancant-se tota possibilitat de revolta antisenyorial generalitzada.

Aquesta confrontació de fons, tot i que important, restà larvada a Castella i els aguts crits, que s’escoltaren, foren massa aïllats, sufocats per l’enrenou cortesà d’unes conteses polítiques, ja al segle XV, que tampoc mai no posaren en dubte la validesa, en darrer terme, del pacte noblesa-monarquia. Al cap i a la fi, ambdues forces es necessitaven per a seguir al capdamunt de la piràmide social, la qual es clogué quan les oligarquies ciutadanes, en suport de la reialesa, crearen hermandades. Es proposaven apaivagar els camps revoltats, reconduir en la bona direcció cortesana la noblesa esbiaixada i assegurar —superada la crisi— que el creixement econòmic, ja ben clar a mitjan segle XV, lligués els interessos agrícoles i sobretot ramaders —dependents uns i altres de la consolidació de les propietats agràries i de les cabanyes de la Mesta— amb els de la producció fabril en allò que es pogués —cas de Segòvia o Toledo—, però fonamentalment amb el comerç d’exportació de llana via Burgos-Bilbao.

Fora de la Meseta, a la perifèria de la corona de Castella, els trets de la crisi van finalment commoure Galícia amb les revoltes dels irmandiños, que es produïren per primer cop entre els anys 1431-32 i bàsicament el 1467-69. Tanmateix, l’escuma d’aquests moviments no sobrepassà la frontera d’irades protestes i actuacions encaminades a enderrocar els castells forts dels senyors, però sense cap programa revolucionari d’alta volada que esmenés l’estructura de la propietat gallega i el sistema quasi-emfitèutic dels seus foros. Una cosa semblant va succeir també al País Basc on, no obstant això, la pressió de les noves classes emergents del comerç biscaí aconseguí una relativa victòria sobre el feudalisme visceral dels “parientes mayores”, l’oligarquia nobiliària d’aquest país.

Nogensmenys, en cap lloc la crisi no fou una fita insuperable i, a frec de la modernitat, les reconversions, millor o pitjor, s’havien donat a tot arreu, àdhuc —com en el cas de Portugal— en la marxa ascendent de la casa d’Avis i la seva volta a l’Àfrica —impulsada durant el regnat d’Enric el Navegant— al llarg del segle XV després de la victoriosa batalha d’Aljubarrota (1385); fins i tot en el cas de Navarra, molt més complex i llastimós des que les diverses dinasties que es van succeir a Pamplona —segles XIV i XV— cada cop reeixien menys en la seva voluntat de mantenir una fràgil independència enmig dels gegants —francès, castellà i catalano-aragonès—. A més, Navarra visqué sagnants conflictes civils que enfrontaren grups socials d’extracció ben diversa —agramontesos i beamontesos—, arrenglerats a la fi al costat de dos personatges que es disputaren el tron i el poder d’aquell regne: Joan de Navarra, vidu de Blanca, la reina patrimonial, el testament de la qual el va afavorir, i Caries, príncep de Viana, fill d’aquell matrimoni i vertader hereu d’aquella terra.

L’atzar disposà que, a la mort d’Alfons el Magnànim, aquests dos personatges juguessin les seves darreres cartes en un escenari més ampli: a la Corona d’Aragó i, amb més cruesa, a Catalunya. En aquest territori, després d’una prolongada expansió, s’havia experimentat tota una llarga evolució que havia endinsat el Principat en la depressió més gran de la seva història i de tot el voltant peninsular. Perquè la gran pregunta d’aquesta introducció resta ara dempeus: què havia succeït, mentrestant, als Països Catalans? El llarg segle d’expansió als Països Catalans?