“Car en aquell temps no havia encara, en nostra senyoria, caça de porch senglar, sinó en les muntanyes de Jacca e al peu del Moncayo en les marjals de les muntanyes del dit monestir de Valldigna, de Oliva e de Denia, e açò per tal com la terra era ladonchs pus poblada de gents que ara no és, per raho de les mortaldats e guerres que-s són aprés seguides.” A mitjan segle XIV la crònica de Pere el Cerimoniós ja no tractava només de gestes heroiques o vindicacions apologètiques com les cròniques anteriors. Més arran de terra, àdhuc en anècdotes cinegètiques com aquesta, la quotidianitat de la història real s’esmunyia aquí sense avisar. Els temps efectivament havien canviat i sembla que ho feien per a pitjor, inaugurant les primeres dificultats que s’esglaonaren convulsivament als Països Catalans. Perquè també en aquests, com en gran part d’indrets europeus, ací i allà s’amuntegaren les típiques adversitats de la debatuda crisi baix-medieval.
La fam i la pesta a ciutats i camps
La fam fou la primera adversitat a aparèixer, amb precedents fins i tot del final del segle XIII i la primeria del XIV. Però ho feu de debò a frec de la dècada dels anys trenta. Fou present a Mallorca des del 1331, sense que hagués reeixit del tot la dinastia privativa en el programa de creixement econòmic i ordinations agràries establert a l’època de Jaume II (1298-1311) i Sanç I (1311-24). A València es presentà entre el 1333 i el 1334, tot i que el cicle dur no va començar abans del 1340 —el 1347 fou “l’any de la gran fam”—. I afectà sobretot Catalunya, on el “mal any primer” del 1333 disparà els preus de la quartera de blat fins a 42 lliures i provocà grans aldarulls populars a causa de l’escassesa del proveïment.
Sense que hi hagués necessàriament una concatenació causal —com massa sovint s’ha pensat—, per la qual la feblesa d’uns organismes afamats facilités el contagi de malalties, el cert és que la pesta, al seu torn, amb la presència de la mort negra des del 1348, arrodoní els efectes de les primeres mortaldats. Amb tot, si el fenomen no hagués tingut llarga continuïtat, ni l’una ni l’altra hagueren estat impactants: no debades el 1359 Pere el Cerimoniós projectà —però no acabà— per a Barcelona noves muralles que quasi doblaven l’extensió de la vella ciutat de Jaume I, mentre que a València i Ciutat de Mallorca, després d’uns sotracs esfereïdors, les capitals es refeien amb molta facilitat.
Però l’adversitat va continuar: sequeres, males collites, deficiències d’abastament se succeïren com a mínim fins als anys 1367-77 a València, fins a 1374-75 a Barcelona, i esdevingueren un mal crònic a Mallorca. I, a la vegada, la mortaldat dels infants (1363) i dels mitjans (1371) a Catalunya, la segona i tercera mortaldat a València (el 1362 i el 1374) i altres a Mallorca, mantingueren el to alt de les malalties i col·laboraren a desequilibrar cap a la baixa les xifres de la població, difícils d’altra banda d’escatir numèricament: un terç, un quart, una cinquena part de davallada? Tant se val!: abans que la realitat comptable —sempre esmunyedissa per la imprecisió de les fonts documentals d’aleshores i les exageracions dels contemporanis que imprimiren en la seva retina la tètrica desfilada de la mort—, avui interessa més el seu abast, la seva localització en l’hàbitat rural i urbà, les seves repercussions. I tot sembla apuntar a una conclusió: la caiguda de població, encetada a mitjan segle XIV, no fou encara determinant, ni de bon tros, de la crisi general de l’avenir, malgrat que fou important i serví de frontera entre l’expansió de la primera meitat del tres-cents, els temps difícils de la segona i els entrebancs diversos de l’enfonsament del segle XV—que variaren segons els llocs, els sectors econòmics i la cronologia emprada, llarga o curta, a parer dels diferents criteris historiogràfics—. Més encara, a la darreria de la centúria, testimonis directes parlaven de l’alta quantitat de població de les principals ciutats: els consellers de Barcelona així ho deien, el 1382, de la seva ciutat “gran poble… de gent nativa com de altres nacions estranyes…”, i Francesc Eiximenis en el Regiment de la cosa pública recordava als jurats de València que havien de “governar molt poble e d’aquell hi ha molt ajustadís de diverses terres…”.
Epicentres dels terratrèmols que les diverses mortaldats representaven per a la població, les ciutats, sobretot les abocades a la façana mediterrània —per on havien entrat les dissortades pestes—, es recuperaven paradoxalment abans que les àrees rurals. Perquè tot i que el flagell de la pesta, i àdhuc de la fam, semblés més aterridor pel fet que va afectar grans nuclis de població, delmant oficis, paralitzant indústries i bloquejant el comerç, si no es produïa una crisi de mercats definitivament abassegadora i no es perdia l’equipament manufacturer del sector artesà, a les ciutats tot es podia encara reconstruir, passada la tempesta. Al cap i a la fi eren les ciutats les que continuaven assegurant la llibertat personal als homes que hi afluïen en una creixent immigració des dels camps circumveïns —i també més allunyats— atrets pels alts salaris que, entre el 1350 i el 1380, per tal de reprendre les manufactures —mancades de mà d’obra—, pagaven les classes socials benestants —ciutadans— i els grups dirigents de mercaders, que havien sobreviscut, entossudits a reconquerir les posicions comercials conjunturalment afeblides. A més, el comerç esdevingué l’assegurança més palesa davant la carestia del forment: ben bé podia fallar aquest en terres dels Països Catalans —el Principat sobretot—, si la venda de draps i productes agrícoles especialitzats permetia, en favorables intercanvis, un abastament blader relativament fluid i més econòmic —des de Sicília i Sardenya—, convertit en pa barat per a les masses que s’amuntegaven als suburbis. Per tot això el primer tomb de la crisi, encara però conjuntural, en el marc urbà pogué ser superat no sense deixar restes del seu pas: dislocació de preus i salaris, inflació econòmica, pertorbacions monetàries, provocades en bona part perquè el florí d’or, creat per Pere el Cerimoniós el 1346, no pogué mantenir el seu valor original i fou devaluat en clara rectificació de l’arriscat triomfalisme amb què s’havia encunyat.
Una altra cosa fou el marc rural. D’acord amb el que ja s’ha dit, la historiografia actual evita l’esbiaixada explicació malthusiana per a la sempre problemàtica relació població-producció agrària, i la substitueix per la d’una aguda deficiència cerealícola —no obstant això, amb diferents matisos entre Catalunya, Mallorca i València—, fruit d’una selecció deliberada en favor del conreu especialitzat. Així mateix, prefereix presentar l’assalt de la gran pesta com un episodi casual i àdhuc atzarós, més que no pas vinculat a les mancances biològiques de la subalimentació. Nogensmenys, el cert és que l’impacte demogràfic assotà el camp, o a l’inrevés: la caiguda productiva desguarní la població. Tant se val! A llarg termini, podia ser possible —encara que no sempre segur— que les reconversions agrícoles, per sortir de l’atzucac cerealícola, s’imposessin, que els retrocessos de la terra conreada —ara tan sobtadament abandonada— es compensessin, mitjançant noves rompudes amb nous conreus, i que el volum de la producció i la rátio de la productivitat s’incrementessin altra volta.
Però no era aquest el panorama que les desfermades dificultats palesaven a mitjan segle XIV. Massa terres restaven sense pobladors, amb un desballestament esfereïdor de la producció i les rendes, cosa que provocà el trencament del fràgil equilibri social al camp. De sobte, al Regne de València, durant els anys més difícils —1340-80—, es frenà la política antimudèjar —afavoridora de les emigracions i la fugida dels moros fora dels país—, que havien portat els poders públics i el nous colons a l’època d’expansió: en un context recessiu, la població musulmana havia de romandre si hom volia escapolir-se del caos econòmic. Tot d’una, la part forana mallorquina començà a commoure’s en una tendència, secular i dialèctica, contra el poder de la ciutat i dels seus terratinents, que perduraria fins a mitjan segle XV. També tot d’un plegat, la pagesia catalana es trobà davant un dilema: alguns dels seus membres, els més pobres, cercaren refugi entre el lumpen, a les ciutats, o malvisqueren com a jornalers de la terra; altres, els més, àdhuc els remences grassos, aprofitaren l’avinentesa, ja que els afavoria, tant la baixada de les rendes i els desequilibris dels preus com la possibilitat d’ocupar parcel·les de terres ermes, els masos rònecs, a un cost gairebé irrisori. Al cap i a la fi sense pobladors, els nobles, senyors de les terres, no eren res: reganyosos, veien minvar les rendes, i amb aquestes els seus recursos, i sofrien malament la pèrdua progressiva del domini útil de les terres; somiaven, però —una vegada passés l’adversa conjuntura—, a recuperar els drets perduts, vigoritzar un domini que semblava lletra morta en les seves jurisdiccions, i tornar a reconquerir les regnes del poder i el prestigi social, bo i exigint fins i tot —si calgués— la, conjunturalment afeblida, servitud de la gleba.
La tercera en discòrdia: la guerra i les seves repercussions econòmiques i polítiques
Ara bé: sense la guerra, la trilogia medieval de l’Apocalipsi no és completa. Car, tanmateix després dels pacífics primers anys del regnat de Pere el Cerimoniós, la guerra esdevingué, ja a la dècada dels quaranta, realitat indefugible. Certament, durant una primera etapa el rei intentà oblidar-se dels greuges comesos per la seva madrastra, Elionor de Castella, i els seus germanastres Ferran i Joan, afavorits per Alfons el Benigne amb cessions patrimonials en el Regne de València, i mantingué una aliança estratègica amb Alfons XI de Castella pel control de l’estret de Gibraltar, renovant l’anterior política dels seus avantpassats. Però després, les lluites incessants, a instàncies reials o de terceres parts, arrabassaren els Països Catalans sense que cap racó se salvés de les seves arpades.
No se’n salvaren a Mallorca, Aragó i València, on el rei Pere, que assajà ser sobirà, mai no permeté que regnes infeudats escapessin a la seva òrbita o que lligues nobiliàries amenacessin el seu poder, ni que revoltes ciutadanes no acceptessin el seu incipient autoritarisme cesarista, que desequilibrava la llengüeta de la balança —rei i regnes— de l’època de Jaume II. Amb les victòries de Llucmajor, Épila i Mislata, entre el 1348 i el 1349, el rei Pere imposà els seus criteris: Mallorca es reintegrà al casal català, la Unió aragonesa empal·lidí davant l’escomesa reial, i la resistència valenciana, en una segona Unió a la capital i altres viles, s’esvaí sense que anés enlloc la cortina de fum tàcticament enllaçada amb el feudalisme nobiliari aragonès. En aquest sentit havien anat les reivindicacions oportunistes dels germanastres Ferran i Joan i la reviscolada pugna entre els partidaris del fur d’Aragó i els del fur de València, que ja semblava apaivagada des dels temps d’Alfons el Benigne, quan s’acceptà el model valencià però amb retocs jurisdiccionals més senyorials: les anomenades jurisdiccions alfonsines. Fou, doncs, el moment elegit pel rei Pere per a desplegar sense complexos les seves Ordinacions del 1344 amb tot un cerimonial que distingia nítidament l’administració de cort —burocràtica, cancelleresca, judicial, d’hisenda— de tota una altra, la de la casa reial, a la qual s’adscrivien els gentilhomes de cambra; fou també el moment d’esquinçar amb un “punyalet” esgrimit per la seva pròpia mà els entrebancadors pergamins de l’oposició, tot defugint durant un primer llarg decenni les freqüents convocatòries de corts.
Nogensmenys, tot fou un mirall: la persistència de les guerres, poc desitjades, i potser més aviat imposades, enfonsà qualsevol projecte autoritari. Les constants rebel·lions sardes —des de la dels Dòria a les dels jutges d’Arborea— mantingueren la tensió en aquella àrea mediterrània al llarg de més d’un segle, incrementada amb una lluita de desgast amb Gènova —una “segona guerra de cent anys”—. A la Península, l’enfrontament dissortat de Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel de Castella —el qual replantejà les fronteres territorials amb el regne de València i la disputada hegemonia entre Castella i la Corona d’Aragó— durà molt de temps, portà patiments imprevistos a tothom i sobretot als valencians, a causa dels setges a la capital. La guerra, a més, no s’aturà fins a la pau d’Almazán del 1375, després de la contesa civil castellana i de l’entronització d’Enric II Trastàmara a qui, amb l’esquer de falses promeses, ajudà el Cerimoniós per un no res, sense que aconseguís, a la fi, cap dels somiats objectius a Múrcia.
Tanmateix, les repercussions de tan llarg cicle bèl·lic no es palesaren només en els camps de batalla o en les aigües del Mediterrani, malgrat que més d’una nissaga nobiliària, lluny de la pàtria i de la seva llar, acabés els seus dies al servei de l’exèrcit o de la flota, gairebé com una premonició del que finalment li succeiria a la mateixa dinastia. Bé que indirectament, altres conseqüències —més enllà de les morts, collites arrabassades o infraestructures desfetes— colpejaren la monarquia, ja que la guerra l’afeblia, perquè cada cop depenia menys de les hosts cavalleresques i feudals i més de la disponibilitat del tresor reial i de la capacitat econòmica de tota la corona i, fonamentalment, dels seus súbdits. Ara bé, el tresor s’havia de limitar, perquè no es podia abusar indefinidament de la política d’alienacions de les terres del patrimoni reial, que anaven a engrossir patrimonis privats, en menyscapte del primer, que restava exànime. El Cerimoniós, però, tampoc no podia usar sense mesura un crèdit que solament es fonamentava en la garantia de la paraula reial. I per tot això, els súbdits posaren tota mena de condicions abans de donar suport a un rei tan angoixat sota la vestimenta autoritària.
A tot arreu, àdhuc al Principat —la fidelíssima terra del Cerimoniós que fins aleshores havia estat la més salvaguardada de les fronteres immediates de la guerra— les corts s’enlairaren, tot capgirant la balança, que es decantà amb força cap al pactisme. Constitucions, furs i fueros sovintejaren en les nombroses assemblees de corts que foren convocades, en la segona meitat del tres-cents, per un rei pidolaire de serveis i, per això mateix, disposat —encara que de mal grat— a perdre personalment parcel·les de poder polític. Al seu torn, els privilegiats —que fruïren d’exempcions—, presents en les banques dels parlaments, van continuar incrementant una pressió fiscal i impositiva sobre els seus països, la recaptació i vigilància de la qual romangué, des del 1362, en una comissió permanent de les corts: la diputació del general o Generalitat, institució cridada en un futur no llunyà a més grans empreses polítiques.