Salvat-Papasseit, R. Barradas, 1918.
Col·l. part. / R.M.
Durant el primer quart del segle XX Catalunya no va generar, en el camp artístic, propostes radicals autòctones. Alguns personatges de l’art i de la cultura, però, van deixar-se seduir per les que venien de fora i les van incorporar a la seva pràctica amb la intenció de transgredir, en una o altra mesura, l’ordre cultural hegemònic. En aquest sentit, Josep Maria Junoy no solament conreà durant uns anys el cal·ligrama com a forma poètica, sinó que es convertí en un dels primers defensors del cubisme pictòric a Catalunya. De manera similar, Joan Salvat-Papasseit orientà la seva primera producció literària cap a la influència de les paraules en llibertat, propugnades pel futurisme italià. I introduí, en la seva poesia, elements distintius de la velocitat i del maquinisme moderns. Salvat-Papasseit, a més a més, col·laborà intensament amb dos pintors nascuts a l’Uruguai que ajudaren a renovar el panorama artístic català: Rafael Barradas, que arribà a Barcelona procedent d’Itàlia, i donà a conèixer les primeres activitats futuristes de Marinetti, i Joaquim Torres-Garcia que, a través del contacte amb Salvat i Barradas, anà insurgint-se contra la normativa cultural noucentista que ell mateix havia contribuït a construir. Totes aquestes aventures, però, no tenien una clara vocació de ruptura. Els seus protagonistes combinaven les actituds més o menys radicals amb d’altres de normatives i moderades. De tal manera que, paral·lelament als ambients artístics més tradicionalistes, hi hagué a la Catalunya del moment una avantguarda essencialment eclèctica. I força prudent.
Per contra, durant la segona meitat dels anys vint, alguns sectors de la cultura catalana es comprometeren obertament amb unes noves idees, radicals i fins i tot provocatives. Aquesta actitud bevia, en bona mesura, en una idea de modernitat que arribava d’Europa a través de revistes, com “L’Esprit Nouveau”, i del sediment que havia deixat el maquinisme futurista en la cultura catalana. Enmig d’aquest clima, la figura de Salvador Dalí representa, no solament la del pintor català de més projecció internacional del moment —després de Joan Miró, que ben aviat, l’any 1918, optà per establir-se a París—, sinó també la del personatge que aconseguí de revoltar més sistemàticament la cultura catalana del moment.
La irrupció més contundent de Salvador Dalí en el sistema cultural català o, més exactament, barceloní, pot ser situada pels volts del juliol del 1927, amb la publicació del seu primer text, Sant Sebastià, a les planes de la revista d’avantguarda “L’Amic de les Arts”. Abans, havia fet ja dues exposicions individuals a les Galeries Dalmau (pel novembre del 1925 l’una, i a cavall del 1926 i el 1927 l’altra), però la seva pin tura, aleshores, tot i originar expectació entre els crítics més desperts, no comportava un trencament del tot concloent amb la pintura que es feia a Catalunya.
A partir de la seva integració formal en el grup de “L’Amic de les Arts”, però, Salvador Dalí es va anar constituint en l’eix al voltant del qual havien de girar les manifestacions artístiques més marginals —però incisives i penetrants— del país. En primer lloc, a través de la seva activitat literària. En efecte, els seus articles, publicats tant a “L’Amic de les Arts” com a d’altres publicacions catalanes —o espanyoles, per exemple, a la prestigiosa revista madrilenya “La Gaceta Literaria”—, van donar un aire de renovació respecte a la literatura d’avantguarda que s’havia fet a Catalunya fins aquell moment, llevat del cas de J.V. Foix, l’obra del qual conté un gran sentit de modernitat. Dalí oposava als refregits futuristes del moment una prosa poètica del subconscient, onirista, que participava, ni que fos des de la llunyania, de l’automatisme literari propugnat pels surrealistes. D’altra banda, amb la seva prosa de reflexió, Dalí articulà una poètica que anomenava de l’Anti-Art i que tingué el seu màxim òrgan de difusió en la redacció i el llançament del Manifest Groc, pel març del 1928. Dalí firmà el Manifest Groc conjuntament amb Sebastià Gasch, el crític d’art més agressiu i rupturista del final dels anys vint, i Lluís Montanyà, un crític literari amatent a tota mostra de modernitat. El Manifest Groc era un cant al maquinisme, tal vegada paracrònic, però exultant. El pamflet esdevingué una exaltació de la nova societat industrial i de les formes artístiques que aquesta havia generat (el cinema, l’arquitectura funcionalista, el jazz…). Es convertí en el manifest més rellevant de la història de les avantguardes catalanes, provocà airades reaccions per part de certs sectors de la cultura hegemònica (sobretot dels que estaven lligats, més o menys directament, amb el catalanisme polític conservador) i assolí un cert ressò en d’altres llocs de l’Estat espanyol.
D’altra banda, com a pintor, els quadres que Dalí presentà en el Saló de Tardor de l’any 1927, a la Sala Parés, eren ja amarats d’una voluntat de ruptura amb la pintura catalana del moment i d’un anhel de connectar amb les línies pictòriques que es coïen per Europa. Les teles La mel és més dolça que la sang i Aparell i mà són, en aquest sentit, un anunci preciar de la pintura imbuïda de surrealisme que Dalí anà component, més extremament, a partir de 1928 i, sobretot, de 1929. Al Saló de Tardor de l’any següent (1928), Dalí aconseguia d’assimilar la voluntat rupturista de la seva pintura amb la provocació cultural que ja exercia com a escriptor. En aquell Saló presentà també dues obres, una de les quals, Diàleg a la platja, contenia la imatge d’una mà perceptiblement identificable pel públic com a un penis en erecció, cosa que decidí el director de la Sala Parés d’impedir-ne l’exposició. Contribuí, també, a crear més rebombori per a la conferència que dictà en el marc d’aquell mateix Saló, el 16 d’octubre, on Dalí digué, entre d’altres coses que impel·liren el mateix Rovira i Virgili a replicar-lo: “Ha arribat l’hora de manifestar sense cap pudor que nosaltres considerem els intents artístics, i l’art en general, com el súmmum de les putrefaccions, del menyspreable, de l’inservible per als desigs i l’emoció actuals.”
Durant la primera meitat del 1929, Dalí ingressà oficialment en el surrealisme liderat per André Breton, i la seva presència a Catalunya es féu discontínua. Al final del 1929 realitzava la seva primera exposició a París, i començava a col·laborar en els òrgans d’expressió dels surrealistes, com ara la revista “Le Surréalisme au Service de la Révolution”. D’aquesta manera consolidava l’abandó de la perifèria cultural que representava Barcelona per a les seves ambicions. S’instal·là a París primer i a Nova York més tard. Ara bé: de manera intermitent, Dalí tornà a actuar culturalment a Catalunya, bé que amb el reforç moral de venir avalat com un surrealista triomfador. Entre d’altres coses, Un chien andalou, el film que havia realitzat juntament amb Luis Buñuel, havia tingut un ressò contundent arreu d’Europa. La seva provocació arribà a nivells més alts que els que havia aconseguit fins en aquell moment. N’era una mostra evident la conferència que dictà pel març del 1930 a l’Ateneu Barcelonès sota el títol Posició moral del Surrealisme. En aquella ocasió, el pintor, alhora que vindicava el surrealisme com a eina de confusió sistemàtica, i esbossava les primeres línies del seu mètode paranoico-crític, posteriorment desenvolupat a París, reblava el clau de la provocació i aconseguia d’enfurismar els assistents a l’acte en qualificar Eugeni d’Ors de “perfecte con” i, sobretot, en definir Àngel Guimerà com a “gran porc, el gran pederasta, l’immens putrefacte pelut”.
Salvador Dalí, a penes en quatre anys, aconseguí de significar-se com el personatge cultural més fronterer de Catalunya entre el 1925 i el 1930. Ell, juntament amb els amics que l’envoltaven (Sebastià Gasch, J. V. Foix, Lluís Montanyà, Magí A. Cassanyes, entre d’altres), revoltà els plàcids ambients d’una Catalunya imbuïda encara del classicisme que havien propugnat els noucentistes pocs anys enrere. Amb els seus escrits poètics, amb els seus textos programàtics, amb la seva pintura i, sobretot, amb la seva actitud cultural provocativa, Dalí esdevingué un notable exemple de radicalitat artística plenament autòctona.