Sis fulls de pergamí molt grans, avui partits per la meitat i adherits a set taules de fusta, de 64 per 25 cm (en cinc d’elles per les dues cares, i en dues per una de sola), constitueixen el manuscrit especial 30 de la Biblioteca Nacional de París. Estan catalogats com un manuscrit, però no formen un còdex convencional ni en tenen l’aspecte. L’infant Joan, duc de Girona, al novembre del 1381 en va fer obsequi al rei Carles VI de França, cosí germà de la seva muller. L’obra d’art fou guardada amb els llibres del tresor del Louvre, i d’aleshores ençà no ha estat apartada de la companyia dels llibres de la biblioteca dels reis de França.
Aquesta obra, única en la seva espècie, fou publicada per primera vegada en facsímil, a París mateix, l’any 1841, amb una transcripció i un estudi de l’erudit perpinyanès Josep Tastu, apòstol romàntic de les antigues glòries catalanes. Tastu li va donar el títol d’Atles català, que s’ha mantingut, el qual no és gaire encertat. La llengua de l’obra és la catalana, certament, però no li escau el nom d’atles, que és d’encuny modern i serveix per a designar les col·leccions de mapes geogràfics o astronòmics.
No és aquest el sentit dels sis fulls de pergamí, farcits de textos informatius de caràcter molt divers, acompanyats de pintures vistosíssimes. L’obra mateixa s’autodesigna com a mapamundi i comença referint-se, precisament, a la seva definició: “Mapa mondi vol dir aytant com ymage del món, e de les diverses etats del món, e de les regions que són sus la terra, de diverses maneres de gens qui en ela habiten”. Tal com diu, doncs, i tal com es mostra a qui el llegeix i el contempla, el mapamundi del 1375 vol ser alhora una visualització i descripció total del cosmos, segons l’entenia el seu autor. Els dos primers fulls estan dedicats a exposar les nocions pròpiament cosmològiques, més les planetàries, cronològiques, atmosfèriques i marítimes, i els quatre fulls restants a les descripcions purament terrestres.
Als lectors del segle XX, se’ls fa difícil de comprendre el caràcter acientífic del mapamundi. La formació rebuda fa que se’l catalogui dins els paràmetres del que avui s’entén per ciència, quan l’autor no en tenia la menor idea, ni hauria comprès què podia significar aquest mot. Cresques, que era pintor de professió i es guanyava la vida fent obres d’art en el ram de la il·luminació de manuscrits, va plasmar en aquests fulls el que ell sabia sobre el món, sense cap preocupació per contrastar dades, ampliar-les o actualitzar-les, ni comprovar la veracitat o autenticitat de les fonts d’informació que per atzar li havien arribat. L’interès primordial era complaure els gustos del seu egregi client, l’infant Joan, que exigia que l’obra encarregada fos “bella, complida e que faça per nós”.
El text dels dos primers fulls és un compost desordenat i inconnex d’uns pocs versets de la Bíblia, fragments de sant Isidor, llocs comuns d’Aristòtil, Ptolemeu i Plini, mitologia grecoromana elemental i astrologia pràctica simplificada. És complementat amb un diagrama de les marees, un home astrològic, un altre diagrama mòbil per al còmput pasqual i una gran roda complexa. Aquesta roda, molt bella, que omple gairebé tot el segon full, expressa coses heterogènies. Dedica els cercles més exteriors al còmput del cicle dominical del calendari solar o auro numero, a partir del 1375. Uns altres cercles descriuen la qualitat dels signes zodiacals i la seva correlació amb els mesos; les fases de la lluna, amb nomenclatura en àrab; torna als signes del zodíac per representar-los convencionalment, i descriu la qualitat dels planetes, tot representant-los en forma humana. Els cercles més interiors representen les esferes còsmiques, des de les estrelles fins als quatre elements. Al centre hi ha un home assegut, i els quatre angles que emmarquen la roda són omplerts amb símbols de les estacions de l’any, representats per persones assegudes que sostenen cartel·les explicatives. Tot és molt vistós però bastant confús.
Els altres quatre fulls configuren la representació de les terres conegudes o, més ben dit, d’aquelles que van cabre dins el dibuix: des de les illes de l’Atlàntic fins a les de l’Extrem Orient, i de la mar del Nord al tròpic de Càncer.
Els dos fulls que representen Europa i el nord d’Àfrica són una carta nàutica típica, amb el seu perfil de costes i els infinits topònims que n’assenyalen els accidents, complementada amb una gran quantitat de pintures i textos breus. Els dos fulls que corresponen a Àsia són arbitraris i esquemàtics, i el seu contingut és de caràcter llegendari i mític en una gran part.
No s’endevina cap criteri per a seleccionar les coses representades o indicades i explicades amb textos, si no és l’espai disponible. Fa la impressió que, després de traspassat al pergamí el dibuix de la carta nàutica i els seus topònims ordinaris, començà la labor del cal·lígraf, del dibuixant i del pintor: castells i més castells que indicaven ciutats de terra endins, banderes de les ciutats o potències conegudes, i noms geogràfics destacats en blau i vermell i lletres majúscules. On l’espai ho permetia, hi ha pintats reis exòtics, camells, elefants, vaixells, peixos, muntanyes, arbres, estanys, una caravana, un campament del desert, una sirena de dues cues, etc., amb textos i més textos que ho expliquen; i la reina de Saba, Alexandre el Magne, els tres Reis dalt de cavall, i l’Anticrist voltat dels seus seguidors. Tant li feia, al pintor, que fossin personatges històrics o fabulosos; ell creia saber amb tota certesa que a la mar de les índies hi havia exactament 7 548 illes. Més coses hi hauria pintat, i més coses hi hauria explicat, si l’hi haguessin cabut, o si l’infant Joan hagués volgut el mapamundi més “copiós”.
En definitiva, el mapamundi informa de moltes coses celestials i terrenals (sense cap garantia d’exactitud ni veracitat, perquè poc interessava), fa molt bonic i s’hi poden passar moltes estones contemplant-lo. És exactament això el que pretenia el seu autor, el pintor Cresques Abraham (1325-87), mestre de mapamundis i de brúixoles, jueu de Mallorca. És l’únic mestre de mapamundis documentat a la seva època, i era també mestre de brúixoles, que vol dir pintor de brúixoles. No és casualitat, doncs, que en el mapamundi del 1375 aparegui, magnífica, la primera representació de la rosa dels vents.