El Museu Social

Durant la primera dècada del segle XX, des de l’ajuntament de Barcelona, la Diputació Provincial i, més endavant, des de la Mancomunitat de Catalunya es posaren en marxa activitats concretes d’intervenció social amb vista a “reciclar” una societat catalana en expansió, però mancada de tradició administrativa i de govern. I la via que triaren per fer-ho fou l’organicisme político-administratiu, amb el benentès que es tractava d’acostar l’administració als administrats. I és en aquest sentit que cal entendre per què, des de les instàncies públiques, en sintonia amb el que es feia a Europa, es treballà per crear centres docents, laboratoris especialitzats, serveis tècnics, corporacions acadèmiques, biblioteques, museus i instituts de tota mena. Una d’aquestes institucions fou el Museu Social.

El Museu Social de Barcelona (1910-19) encarnà l’esperit noucentista de “normalitat” europea, d’eficàcia, com diria Eugeni d’Ors, que fou una constant del pensament liberal dominant a la Catalunya d’aquell temps. El Museu Social, doncs, nascut com una iniciativa conjunta de l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, va ser, de fet, la continuació de l’Institut Social que, amb un caire més de beneficència que no pas d’altra cosa, havien impulsat dones de la Lliga Regionalista com ara Francesca Bonnemaison i Farriols. El Museu, tanmateix, responia al projecte regeneracionista, comú als diversos sectors catalanistes, que fou en certa manera la contribució dels anomenats intel·lectuals-buròcrates del catalanisme conservador i el republicanisme nacionalista a la necessària vertebració de l’espai econòmic modern que l’empenta industrialitzadora catalana reclamava. Al seu parer, doncs, havia arribat l’hora de posar els fonaments d’una política d’actuació corporativa que afrontés el repte de la planificació activa de la societat, de la dinamització ciutadana, més enllà de la mera especulació teòrica o bé de l’administració convencional dels recursos. Això volia dir, per tant, dotar d’elements científics moderns la futura acció de govern que tot just encetaven i que, essencialment, havia de respondre a les necessitats col·lectives, a la realitat social de Catalunya, l’exponent més tangible de la qual eren els municipis. Si hom volia engegar una política social de l’Estat plena i coherent, deien, calia començar per esperonar els ens locals —el nivell administratiu més proper als ciutadans— a atendre la infraestructura comunal i el desenvolupament intel·lectual de la gran majoria de la població.

A partir del 1910, coincidint amb la creació del Museu Social, des de l’administració que dominava el catalanisme es feu un gran esforç per introduir i desenvolupar les noves teories i la metodologia científica emprada a Europa. L’objectiu era afrontar les qüestions socials que generava el creixement industrial i urbà català. I el Museu Social fou la institució des de la qual s’analitzaren sistemes de treball i distintes modalitats de cobertura de la desocupació. Es proposaren programes de formació professional i d’adequació de la mà d’obra a la demanda laboral, es plantejaren alternatives racionalitzadores a l’organització de l’espai i l’habitatge. També s’articularen propostes per millorar les condicions de vida i d’higiene de les classes populars. En el “Boletín del Museo Social” es publicaren articles sobre economia i protecció socials; els tècnics dictaren conferències per explicar les experiències viscudes i assumides durant els viatges d’estudi a l’estranger; es van realitzar exposicions i congressos (per exemple, l’”Exposición de Economía Social y de Seguridad e Higiene del Trabajo” de l’any 1911 o bé el Primer Congrés Català de Treball a Domicili del 1916). També es creà el Secretariat Popular, concebut com una oficina d’informació ciutadana. Totes aquestes activitats palesen que, a més de la voluntat d’ordenar i conèixer millor, mitjançant l’estadística, la repercussió de l’obra de govern, aquella normalitat que reclamaven per a l’administració catalana només s’assoliria de debò prenent el pols a l’estat del país, del país real. En fi, que en l’ànim tant dels rectors com dels tècnics del museu havia arrelat la idea que per a intervenir pràcticament des de l’administració, abans que res calia esbrinar la realitat de les condicions de vida i de treball de la societat catalana.

En el si del Museu Social s’aplegaren diverses sensibilitats polítiques i professionals. Durant els primers anys predominaren el catolicisme social d’un Josep Ruiz i Castellà, especialista en orientació professional, i el municipalisme socialitzant d’un Cebrià de Montoliu i de Togores, l’advocat i urbanista que des de la Biblioteca del Museu proporcionava “aliment intel·lectual” a la institució. Però també en formaren part tècnics diversos: l’advocat Ramon Albó i Martí, de l’Institut Social, que el 1907 presentà la proposta de creació del museu a la comissió especial de nous serveis de la Diputació de Barcelona; l’inspector de treball F. Palau i Canadell o bé M. Moragas i Manzanares, membre de la Sociedad para el Progreso de la Legislación del Trabajo de Madrid. Més tard, l’economista Josep Maria Tallada i Paulí hi tingué un protagonisme molt més evident i decisiu, la influència del qual impregnà el museu d’una filosofia social conservadora, però no per això menys important.

L’estol de professionals de signe polític divers i de formació complementària fou el que permeté que, a redós del Museu Social, quallessin iniciatives tan notòries, entre altres, com la Societat Cívica La Ciutat Jardí, que defensava la conservació i millora del marc urbà per assegurar el desenvolupament de la capacitat física, moral i intel·lectual dels habitants de les ciutats; el Secretariat d’Aprenentatge o l’Institut d’Orientació Professional, que havien d’ajudar els joves obrers a triar una professió segons les seves aptituds; l’Institut Barceloní de l’Habitació Popular, centrat, sobretot, a avaluar la salubritat de les condicions de vida. En concret, doncs, les activitats del Museu Social consistien a assessorar legalment projectes obrers associatius i cooperatius (com ara la Cooperativa de Construcció de Cases Barates); orientar professionalment els aprenents seguint l’exemple del “Vocational Bureau” de Boston, de l’Associació Central per a la Col·locació dels Aprenents de Viena, dels Comitès de Patronatge a França o bé d’instàncies similars belgues; i, finalment, gestionar la Borsa de Treball, creada per la Diputació el 1912, i que es dedicà a fer estudis sobre el mercat de treball per col·locar els obrers sense feina.

El Museu Social arrencà amb la preparació de l’Exposición de Economía Social y de Seguridad e Higiene del Trabajo que ja hem esmentat. En aquesta exposició es tractaren diversos aspectes amb una distribució temàtica per sales. A la sala primera s’abordaven qüestions d’educació, incloent-hi escoles bressol, protecció de l’ensenyament, universitat popular, extensió universitària, però, sobretot, dedicaven una atenció especial a la formació professional i d’adults; s’hi recolliren, també, aspectes relacionats amb l’assistència social i els disminuïts i marginats (cases de caritat, protecció de la infància abandonada, lactància, psiquiàtrics…). La sala segona atengué les condicions de vida (salaris, primes, borses de treball, habitatges, colònies obreres, ciutats jardí, cooperatives de consum i producció, caixes d’estalvi, assegurances, migració…); les condicions de treball (jornada laboral, treball a domicili, treball nocturn, inspecció, reglamentació, condició i equipament de les fàbriques) i els conflictes socials. A les sales tercera i quarta es tractaven temes referents a accidents laborals i a higiene industrial, sobretot des d’una perspectiva preventiva.

A partir d’aquesta exposició, s’encetà una singladura de nou anys no exempta de contradiccions ni conflictes, però que fou presidida per la voluntat de l’administració catalana de crear un centre de reforma social, a l’estil del que feia el Museu de París —el qual prenia com a model— o bé el Museu d’Edimburg, que havia patrocinat el sociòleg Geddes, des d’on arquitectes, higienistes, enginyers, advocats, economistes, sociòlegs, ensenyants… poguessin “desarrollar en beneficio de los más altos ideales humanos los mil diversos y bastos cometidos que la técnica, en su colosal expansión, pone en sus manos”. La difusió de les tendències reformistes europees en l’àmbit de la ciència cívica esdevenia, així, un dels elements que més havia d’ajudar a la construcció d’una societat catalana moderna i consensuada.