La calç, un material de la construcció tradicional

Reconstrucció d’un forn de calç.

La calç és el producte que resulta de cremar o calcinar la pedra calcària, rica en carbonat de calci, a 900 o 1000°C de temperatura. La pedra calcària és una de les roques més comunes que afloren a la superfície. El que en resulta de la cuita és el que s’anomena calç viva que, apagada després amb aigua, estarà a punt d’ésser usada per a la construcció d’edificis, modelada a voluntat, i preparada a fi que, en contacte amb l’aire, es torni a recarbonatar, petrificant-se de nou en els junts i en la superfície de les parets.

Fins que hom utilitzà el ciment, de presa molt més ràpida (el ciment natural fou descobert al final del segle XVIII i el ciment artificial al començament del XIX), la calç va ser, en la construcció, el conglomerant més eficaç i més emprat per a unir i protegir els materials. Fang, pedra i maons eren lligats i arrebossats amb morter de calç quan hom volia obtenir un resultat durador.

A Catalunya, la substitució de la calç pel ciment començà a produir-se, de manera lenta, al tombant del segle XIX, i no es consumà fins després de la Guerra Civil. Encara als darrers anys seixanta es podien comptar una colla de forns tradicionals actius, quan ja feia temps que aquest material tenia un ús minoritari i que, en tot cas, era produït per sistemes industrialitzats. Només situacions excepcionals justificaven la presència de procediments tan antics que es donaven, generalment, allunyats de les àrees més desenvolupades. Aquests forns tradicionals eren iguals des de feia més de 3 000 anys. Passejant pel camp és corrent de veure, encara avui, restes d’antigues olles de calç, tal com s’anomenaven popularment, sovint al costat d’una timba, que era usada com a recer alhora que des d’aquesta hom accedia fàcilment a la part superior del forn. El forn s’emplaçava en un indret adequat per a facilitar, posteriorment, la distribució de la calç. De vegades es feia al costat mateix de la masia que s’havia de construir i reparar. Sovint la calç s’obtenia de les mateixes pedres que el pagès havia anat acumulant en un pedregar. Però, normalment, el forn s’emplaçava en un indret avinent per a fer-hi arribar la pedra i la malesa (el combustible) i, a la vegada, adequat perquè els consumidors anessin a cercar el producte i transportar-lo a les obres, sovint prop dels mateixos nuclis de població.

La producció de calç determinava un ofici, el de calciner. El calciner coneixia els secrets de la pedra, de la construcció del forn i del procés de calcinació. Tenia uns ajudants i comandava una colla d’homes que tallaven la malesa. Els ajudants i, sobretot, els talladors acostumaven a ser temporers o eventuals i compatibilitzaven aquesta feina amb les altres del camp. A l’interior de l’olla, damunt de la caldera, hom construïa, emprant les pedres més grosses, la volta que havia d’aguantar la càrrega i la porta per alimentar el foc. La càrrega era tot un munt de pedres, ordenades de més grosses a més petites a mesura que la seva distància a les flames era més llunyana. La càrrega culminava amb el caramull, espècie de tronc de con, que era finalment tapat amb unes lloses que servien per a dirigir el foc a conveniència.

Quan tot era a punt, el calciner encenia el forn, que contínuament havia de ser atiat amb feixos de malesa durant tres dies i tres nits sense parar, fins que la volta presentava un to de vermell que indicava que la cuita era a punt. Aleshores s’apagava i es deixava refredar una trentena d’hores. Després es desmuntava. La pedra de la càrrega i la mateixa volta havien disminuït el seu volum i havien quedat convertides en terrossos de calç viva, a punt de ser amarats en basses per tal d’obtenirne la calç apagada, útil per a la construcció.

Un forn de calç com el que mostra el gravat, d’uns 3 m de diàmetre interior (en el ventre de l’olla) trigava aproximadament 80 hores a coure, necessitava de 700 a 800 gavells de malesa i podia produir uns 20 000 kg de calç cada vegada. Amb la desaparició de les tècniques tradicionals de producció de la calç es van extingir els calciners, les eines i un riquíssim vocabulari de l’ofici.