Els capitans generals de Catalunya. 1874-1901.
Fins al Sexenni revolucionari, l’Exèrcit fou un motor actiu de construcció del règim liberal i, en aquest sentit, va reflectir en la seva mateixa actitud els projectes moderats o progressistes que es van anar enfrontant. A partir de la Restauració, la iniciativa política va quedar en mans de civils. L’Exèrcit, que s’havia anat transformant internament entre el 1868 i el 1874 —moment en què va desaparèixer la figura del militar-polític de l’etapa anterior i en què es reforçà la seva unitat—, es va convertir en la garantia del sistema polític que s’havia imposat a Espanya.
La capitania general —que havia aparegut a Catalunya amb els decrets de Nova Planta— va ser, durant l’etapa 1875-1902, un vincle adequat per a relacionar l’Exèrcit, Catalunya i Espanya. La defensa del règim monàrquic enfront dels atacs violents dels seus adversaris institucionals, l’acomodació dels interessos de Catalunya en la política espanyola i les tensions inherents a la confrontació social van ser els àmbits on la força política d’aquesta institució va assolir una major importància. Hi quedà sempre reflectida la personalitat dels generals que en van ser titulars.
A. Martínez de Campos, R. Martí Alsina, s.d.
Col·l, part. / G.S.
Arsenio Martínez de Campos Antón, nomenat capità general de Catalunya al final de l’any 1874, liquidà militarment el carlisme a partir d’un nou plantejament estratègic de la guerra civil que es fonamentava en la concentració successiva de tota la força militar primer al Maestrat, després al Principat i finalment al nord d’Espanya. Els intents violents intermitents del carlisme van ser fàcilment superats pels capitans generals de cada moment.
D’altra banda, el republicanisme, que rebutjava el marc polític canovista, en alguns moments també va aprofitar la recessió econòmica i els problemes laborals per a atacar el règim monàrquic i va concretar les seves aspiracions en accions militars: els principals intents es produïren agrupats entre el 1883 i el 1886, en un plantejament simultani en diferents punts de l’Estat. Les seves accions a Catalunya, que tenien el suport d’alguns militars de les guarnicions catalanes, fracassaren sense que el capità general José Riquelme Gómez hagués de fer una especial demostració de força.
Un segon àmbit d’articulació dels elements Catalunya-Espanya-capitania general va ser el de la política econòmica. Durant aquest període, els capitans generals van demostrar sensibilitat respecte dels interessos de la societat catalana i mantingueren una actitud positiva pel que fa als plantejaments proteccionistes. Els van donar el seu suport personal (tant la capitania com els militars, les Corts com els parlamentaris, i en la seva relació política amb el govern i la monarquia) fins i tot en casos en què les seves conviccions els abocaven clarament al lliure canvi. Per la seva banda, els proteccionistes catalans no van rebutjar mai de recórrer al capità general per aconseguir l’enfortiment polític de la seva posició. En última instància, també en l’àmbit governamental, la figura del capità general fou considerada de vegades en relació directa amb aquesta qüestió: governs liberals no van dubtar a utilitzar l’aurèola proteccionista d’alguns militars per a designar-los per a la capitania general i així atraure Catalunya a la seva política o aconseguir neutralitzar qualsevol oposició.
Aquesta línia favorable al proteccionisme de la capitania general fou iniciada per Martínez de Campos amb la seva intervenció en les disputes sobre els aranzels i el seu suport a la creació del Fomento de la Producción Española. Posteriorment, el general Prendergast, malgrat les seves relacions familiars (era cosí de Segismundo Moret y Prendergast) i les seves inclinacions polítiques liberals, va mantenir i consolidar el suport de l’autoritat militar a l’interès econòmic català. El general Ramón Blanco Erenas també va tenir un clar protagonisme en aquesta tendència quan el 1886 va votar com a senador contra el tractat de comerç amb Anglaterra.
L’únic límit en l’aproximació entre el capità general i els proteccionistes era la qüestió del manteniment de l’ordre públic, atès que la inexistència d’una força policíaca adequada feia obligada la intervenció de l’autoritat militar quan el debat entorn de la idea proteccionista assolia moments conflictius.
Fins el 1882, en la difícil conjuntura econòmica que s’emmascarava rere l’expressió de la Febre d’Or, la protesta contra la fiscalitat a Catalunya fou una manifestació social que va adquirir una virulència més gran que qualsevol acció en defensa del proteccionisme. Però a partir d’aquell any es va produir un moment d’especial tensió a causa de la interrelació entre proteccionisme i fiscalitat: les reformes fiscals del ministre Juan Francisco Camacho i el tractat de comerç franco-espanyol coincidiren amb un moment difícil de l’economia catalana, ja que l’etapa de relativa prosperitat havia entrat en crisi. Aquesta conjunció del problema fiscal i del proteccionista va impulsar una ampliació del sentiment regional catalanista. El general Blanco, un destacat defensor de la realitat catalana, va haver d’afrontar aquest moment de dificultat amb una doble política. D’una banda va dialogar amb tots els sectors implicats —empresaris, obrers, entitats econòmiques, industrials, comerciants—, i de l’altra va neutralitzar enèrgicament les alteracions de l’ordre públic, però al mateix temps actuà de mitjancer davant del govern en favor de la protesta econòmica catalana.
Una segona versió d’aquesta problemàtica es va produir en el canvi de segle, amb el Tancament de Caixes (1899). La vaga dels contribuents gremials barcelonins en resposta al programa fiscal del ministre Raimundo Fernández Villaverde va coincidir amb un avenç del catalanisme davant la profunda crisi de la concepció i el funcionament de l’Estat, sorgida arran del desastre colonial del 1898. El general Eulogio Despujol Dussay es va veure obligat a desenvolupar una ingrata tasca d’intervenció en el conflicte, ja que la resistència al pagament d’impostos va ser considerada delicte de sedició; però, al mateix temps, personalment es va esforçar tant com va poder davant del govern per obtenir un acord econòmic positiu per als interessos catalans: la manca d’èxit, deguda a la resistència governamental d’avançar en la via d’una concertació econòmica amb Catalunya, va forçar la seva dimissió.
Durant la vinguda del conservador Eduardo Dato a Barcelona (1900), es va viure la seqüela immediata de la confrontació. Sectors patronals que veien amb inquietud la seva política social provocaren disturbis que posaren el control de la situació a les mans del general Manuel Delgado Zulueta. Però amb vista al futur va ser fonamental el fet que, acompanyant la protesta econòmica, la idea catalanista hagués saltat novament en un primer pla: rere l’agitació implícita en la resistència al programa econòmic de Fernández Villaverde s’inicià un ampli atac contra el règim polític de la Restauració des de plantejaments catalanistes. El catalanisme va centrar en l’Exèrcit la seva hostilitat a l’Estat espanyol, i l’Exèrcit, adoptant una postura de defensa pròpia i de la unitat d’Espanya, va veure en el catalanisme una fortíssima amenaça.
Durant la Restauració la problemàtica social va ser menys conflictiva que en etapes posteriors, però aquesta aparent pau social no ha d’amagar els problemes de fons que es donaren a Catalunya al llarg d’aquest període.
Fins el 1890, la reivindicació de l’obrerisme català no va crear situacions que obligessin l’autoritat militar catalana a actuar repressivament. De fet, les dificultats econòmiques viscudes durant la relativa prosperitat de la Febre d’Or van donar lloc a la intervenció dels capitans generals Blanco i Prendergast per tal de posar remei a la precària situació de les classes populars barcelonines. Aquesta actitud simultaniejava un caràcter paternalista amb una sensibilitat actualitzada sobre el problema obrer i una disposició al diàleg superior a la dels governadors civils.
En una segona etapa, entorn a les primeres commemoracions de l’1 de maig, el capità general intervingué en els moments en què una vaga (l’abast de la qual es desconeixia per la seva novetat) podia donar pas a una alteració violenta de l’ordre públic. La primera commemoració de l’1 de maig, el 1890, que inicialment el general Blanco va considerar de manera positiva, va acabar forçant-lo a assumir el comandament a la regió. En foren la causa les situacions de violència sorgides a partir de discrepàncies en el si de l’obrerisme: un sector s’inclinà vers una vaga general i ininterrompuda fins que no s’aconseguissin satisfer les reivindicacions, mentre que d’altres grups van optar, després d’una aturada simbòlica, per retornar a la feina i iniciar converses amb els patrons.
Els fets del 1890 deixaren un record d’inquietud i preocupació en les autoritats, que afrontaren successives commemoracions amb accions preventives, si bé mai no s’arribà a viure la tensió inicial.
En un tercer moment, frustrada la reivindicació obrera per la intransigència dels grups socials conservadors, s’entrà en una etapa de violència. D’una banda, l’anarquisme terrorista va buscar els objectius en el que considerava símbols de l’opressió social: l’Exèrcit (atemptat contra Martínez de Campos), la burgesia (bomba al Liceu), la política oficial (atemptat contra el governador civil de Barcelona) i l’Església (bomba del Corpus). Els capitans generals (Martínez de Campos, Weyler, Despujol) van refermar-se, per damunt de qualsevol consideració humanitària o de conveniència política, en la defensa per principi de l’ordre establert, i la seva actitud es va concretar en la repressió de l’entorn anarquista (empresonaments, encausaments/processaments judicials i execucions). D’altra banda, la idea de la vaga general revolucionària va créixer amb una força mítica i va tenir la seva aplicació pràctica en els fets del febrer del 1902.
El segle XX s’iniciava a Catalunya amb dos problemes fonamentals per a la monarquia espanyola de la Restauració, que ja s’havien manifestat anteriorment com els obstacles més forts: el moviment obrer i el catalanisme. Davant d’aquestes dues forces, l’Exèrcit, institució sobre la qual requeia pesadament tota la problemàtica de la crisi del 1898, es va presentar amb una doble funció: defensor de l’ordre social conservador i de l’ordre polític unitari i centralista. El capità general va ser, en principi, la personificació més directa d’aquestes funcions.