El sistema de regadiu del riu Xúquer.
Les zones de regadiu al País Valencià foren durant el segle XIX un espai alhora reduït, singular i decisiu des del punt de vista econòmic i de la configuració social. Es tracta d’una sèrie de territoris litorals, al voltant dels rius Segura, Serpis, Xúquer, Túria, Palància i Millars. Aquests constituïen els grans sistemes irrigats. Hi havia altres perímetres de regadiu a zones més o menys disperses, amb una importància menor. Tot plegat, significava un percentatge clarament minoritari: un 20% de la terra conreada al País Valencià cap a mitjan segle XIX. Amb tot, aquesta petita porció del territori representava una proporció molt superior a la que significava el regadiu a la majoria de les regions espanyoles, incloent-hi Catalunya o les illes Balears, on no arribava a assolir el 7% del territori irrigat.
Aquesta singularitat va tenir el seu paper en la manera com s’inserí l’economia valenciana en els nous espais del mercat que es formaven al segle XIX. A llarg termini, les hortes valencianes havien de protagonitzar un dinamisme exportador —associat a una creixent especialització agrària— relativament excepcional, en especial pel que fa al vi i la taronja. Al voltant d’aquest triomf agrarista han estat freqüents dos tòpics, fins a cert punt paradoxals: el que en destaca l’endarreriment tecnològic i productiu i el que magnifica l’harmonia de l’estructura social.
Les zones d’horta significaven un medi agrari peculiar, on algunes manifestacions de l’agricultura avançada dels països humits eren difícilment viables. En canvi, tot indica que s’aconseguien avantatges comparatius ben notables per mitjans gens espectaculars. No hi hagué innovacions massa importants en els aparells productius —encara que no és exacte parlar d’immobilisme— i la dotació d’adobs o animals de llauró era sovint reduïda.
És fàcil també comprovar com l’especialització en productes agraris comercialitzats no avançà espectacularment durant la major part de segle. Mentrestant —segons dades oficials sens dubte poc fidels a la realitat—, conreus de primera necessitat com el blat continuaven ocupant molt sovint més de la meitat de la superfície de regadiu. Aquesta hegemonia dels cereals a l’horta anava lligada a una rotació de conreus, en la qual pervivía el guaret: no restoblar les terres era un imperatiu tècnic de la mena d’agricultura practicada i de la dotació de mitjans que normalment tenien els llauradors. ¿Com entendre aquesta mena de situacions en un territori especialment fèrtil, adequat en principi per a un conreu més intensiu i especialitzat? On residien els avantatges d’aquesta mena d’agricultura?
En primer lloc, en el fet mateix de la conservació —i fins i tot l’ampliació— del regadiu. Assegurar el reg en comarques semiàrides o exposades a precipitacions molt irregulars implicava una veritable revolució productiva, que no es pot menystenir, en benefici de les convencionals novetats tecnològiques. És clar que el País Valencià disposava d’una herència especialment important. Segons sembla, els seus límits no es mantigueren estàtics durant el segle XIX, però tot indica que les crisis i les nombroses dificultats de la primera meitat del segle no van aturar el procés. El vuit-cents incrementà significativament l’espai irrigat: potser un 80% més respecte al final del segle XVIII. Fou un creixement prolongat, no basat en grans obres hidràuliques, ni en la intervenció de l’Estat, sinó preferentment en múltiples iniciatives locals. Petites addicions de reg podien acabar representant una contribució decisiva a la transformació agrícola. Per exemple, al sud valencià —amb una climatologia especialment adversa— el reg permanent afectava, en començar el segle XX, unes 20 000 ha, però no s’ha d’oblidar que prop de 32 000 ha més rebien un reg més o menys regular al llarg de l’any. Aquesta incessant lluita per l’aigua fou molt reeixida a la província de València i, especialment, durant les dècades centrals del segle: les dades assenyalen un augment del 66% respecte a la fi del setcents. En començar el segle XX l’espai regat s’havia doblat a Alacant i, prou més encara, a la província de València. Aquest procés no fou aliè al canvi social vinculat al liberalisme. De fet, es produí una notable reestructuració dels mecanismes de control de l’aigua a tot arreu, sovint sota la iniciativa dels propietaris més influents.
Es pot parlar, doncs, d’una via específica del canvi agrari que implicava una opció per la intensificació del conreu. Els avenços de l’espai romput en conjunt no foren gaire espectaculars fins entrada la segona meitat del segle. Molta més importància tingué, en canvi, l’esforç per a conservar i ampliar el reg, o el reciclatge dels conreus d’aquestes zones. Les hortes valencianes havien heretat del segle XVIII una implantació ben significativa de les collites comercialitzades, intensives en mà d’obra i necessitades d’un volum apreciable d’inversions. Són els casos de la morera, l’arròs, el vi o el cànem. Sovint, el conreu d’aquestes produccions feia dependre parcialment les famílies llauradores del mercat. Al principi del segle XIX, noves zones productores, en condicions de competir millor en el mercat espanyol i mundial, retallaren molt la vitalitat de la producció valenciana. Això, però, no significà una involució cap a l’autoconsum, sinó un esforç clar per a aconseguir una nova orientació productiva lligada al mercat. Les cebes, el cacauet, el cànem o les panses es van difondre molt, mentre que la morera o l’arròs, a partir del primer terç de segle, començaven a perdre protagonisme. És aquesta proclivitat a buscar la renovació del vincle amb el mercat el que crida més l’atenció en aquest període. L’expansió de l’agricultura comercial culminà al darrer quart de segle, però reflectia un tradicional dinamisme de l’oferta que no es pot ignorar. Aquest dinamisme va permetre la connexió amb una demanda massiva de vi i taronges dels països desenvolupats de l’Europa nordoccidental. Amb una perspectiva comparativa, aquesta capacitat d’absorbir els mercats més importants i dinàmics fou un fenomen transcendent i ben important en el context dels països mediterranis.
Com s’ha d’explicar aquesta capacitat de renovació? En general, la base de la producció es trobava majoritàriament en mans de famílies camperoles, sovint no propietàries. L’arrendament a curt termini dominava clarament les zones de regadiu, llevat de la plana de Castelló, on pesava més la petita i mitjana explotació directa. Arreu s’havia produït una forta polarització social ja al llarg del segle XVIII: la importància de la població desposseïda i la distribució ben desigual de la propietat no eren fenòmens nous. Les crisis comercials i la formació d’un mercat de terres més fluid sovint conduïren a una renovada concentració de la propietat fins ben entrada la segona meitat de segle. Al segle XIX, amb tot, fou molt característica l’expansió de l’arrendament, per mitjà del qual els propietaris aconseguien de mobilitzar un bon nombre de famílies camperoles, sovint curtes de capital, com a conreadors. Aquest fenomen —diferent segons les comarques— es mantenia amb força en les darreres dècades de la centúria, en què amb prou feines començava a apuntar una tendència a l’accés a la propietat per part dels llauradors. Per bé que aquests es trobassen sovint en una situació precària, aquesta agricultura rendista no bloquejà la renovació de conreus. El 1861, prop de la quarta part de la terra conreada a Alzira estava en mans d’un bon nombre d’arrendataris que no tenien cap terra pròpia al mateix lloc. Per vies especials i problemàtiques, el capital acabava arribant a l’agricultura. La pressió de la renda sovint funcionava com un motor de la renovació productiva i això de vegades induïa els amos a finançar els deutes dels llauradors. D’altres lliuraven les seues terres amb condicions molt detallades que obligaven els colons a un gran esforç, i rendibilitzaven una part del seu capital, no per mitjà d’una explotació directa que no els atreia, sinó esmerçant-lo en préstecs amb interessos elevats —el 50% no era excepcional— als arrendataris. Això pot explicar també l’interès dels llauradors per prescindir com més millor de la dependència del mercat, i tractar de donar cabuda sempre als conreus que podien assegurar la seua subsistència. El suposat endarreriment —com ha argumentat Ramon Garrabou— era en realitat l’altra cara d’una via específica de desenvolupament agrari.
Les hortes no eren una societat de petits propietaris, sinó un món complex, dominat per terratinents, agents comercials i prestadors, que atorgava un lloc subaltern però imprescindible a l’explotació camperola. Al final de segle, d’altra banda, conreus com la taronja o l’arròs mobilitzaven periòdicament un nombre considerable de jornalers, cosa que es feu sentir cada cop més en la conflictivitat i les divisions socials d’aquest món agrari. De fet, s’ha idealitzat i exagerat massa la situació de relativa estabilitat que es donà a l’Horta de València i que encara és coneguda, sobretot, per les obres de Blasco i Ibáñez. En qualsevol cas, no es donà la mateixa situació a totes les hortes valencianes. L’ascens lent de la petita propietat —que no s’accelerà en realitat fins a mitjan segle XX— es pot relacionar en part amb la necessitat dels rendistes de garantir un conreu intensiu, mobilitzant preferentment una multiplicitat de famílies camperoles disposades a fer millores en les finques.
Probablement, aquesta era una complexa fórmula, alhora expressió d’un paternalisme capaç de disciplinar la població rural i fruit de les tensions i resistències practicades pels colons. Al mateix temps, aquesta agricultura dinàmica ha tingut sovint l’entrebanc de les difícils condicions d’accés al crèdit i al cooperativisme, que l’oligarquia agrària —la qual s’estimava més controlar directament els mecanismes de finançament de l’agricultura— rebutjava conscientment.
Sens dubte, les hortes valencianes van conèixer l’ascens dels moviments de classe en el proletariat rural. Però és interessant de recordar com l’estructura rendista i camperola generà també una mena especial de tensions quotidianes que la imatge tòpica del llaurador —suposadament immers en un món d’abundància, dominat pel folklorisme i el respecte als valors tradicionals— no pot arribar a amagar.